CEUTA i MELILLA, EL TALÓ D'AQUIL·LES D'ESPANYA i EUROPA. Escric al Triangle. El Marroc va fort sabent que com a guardià de les fronteres de l'Àfrica i aliat imprescindible en la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec i vol el recoeneixement de la UE de l'annexió del Sàhara

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 10 de juny de 2021

L’experiència demostra que, quan canvia el govern, la nova administració ho té difícil per revertir mesures de l’antecessor, sobretot si aquelles decisions eren la resposta a una reivindicació d’un aliat al qual ara se li hauria de fer tornar el que se li ha donat. No és el mateix, parlant de Donald Trump, fer ingressar de nou els Estats Units a l’acord nuclear amb l’Iran o a l’Acord de París sobre el clima que revertir el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem o el reconeixement de la marroquinitat de l’antiga colònia del Sàhara i l’obertura d’un consolat a Dakhla, l’antiga Villa Cisneros, fet a canvi que el Marroc reconegués Israel.

I és que la crisi entre Espanya i el Marroc del mes passat, amb el salt per la platja del Tarajal de 9.000 migrants, empesos pel seu govern, ha estat el missatge a Espanya, a la Unió Europea i també als Estats Units del que està disposat a fer Mohamed VI per tal de consolidar el canvi que va significar el fet que els Estats Units sortissin de facto del Pla de les Nacions Unides sobre l’antiga colònia. Pla i resolucions de l’ONU que el consideren un territori pendent de descolonitzar per al qual cal trobar una solució negociada acceptada per les parts.

Més enllà que l’ONU ja fa temps que va renunciar de facto a celebrar el referèndum que dóna nom a la missió allà desplegada, la Missió de les Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, el Marroc ha intentat que Espanya i la UE també reconeguin la pertinença de l’antiga província espanyola al regne alauita.

En aquest “anar fort”, sabent que com a guardià de les fronteres de l’Àfrica i aliat imprescindible per a la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec, el Marroc va aprovar el desembre dues lleis per les quals s’apropiava unilateralment de les aigües del Sàhara Occidental 350 milles mar endins, englobant gran part de les aigües canàries i amenaçant els interessos d’Espanya en possibles futures prospeccions submarines. Per això s’ha d’entendre que l’ingrés a un hospital de Logronyo del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí, Brahim Ghali, va ser només l’excusa de Mohamed VI per mostrar les seves cartes.

El que han mostrat els milers de joves i també moltes dones que es van llançar a les aigües del Tarajal és que fugien d’un règim econòmicament fallit, incapaç d’oferir una vida millor als seus súbdits. Pel que fa als motius pels quals el líder sahrauí va ser ingressat amb una altra identitat a l’hospital, crec que no va ser tant una voluntat de les autoritats espanyoles, o un intent d’evitar ser citat a l’Audiència Nacional, com així ha estat, per declarar sobre diverses denúncies de crims i genocidi, que el jutge Santiago Pedraz, no s’ha cregut, quan, després d’interrogar-lo per videoconferència, no li va prohibir sortir d’Espanya. El motiu principal que utilitzés una altra identitat va ser la voluntat del Polisario d’amagar que el líder sahrauí estava greument malalt, a punt de morir. Perquè a Ghali, de 71 anys, se li va ajuntar la letalitat de la covid-19 amb un càncer intestinal que pateix des de fa temps. Va ser nomenat per substituir el líder històric dels sahrauís, Mohammed Abdelaziz, mort fa cinc anys, ja que Ghali és un dels pocs fundadors del Polisario que continua viu.

Poc després d’assumir el lideratge sahrauí, el Marroc va intentar trencar l’statu quo desplegant tropes a la franja desmilitaritzada de Guerguerat, a prop de la frontera amb Mauritània, cosa a la qual va respondre Ghali enviant-n’hi de les seves, de manera que es van trobar cara a cara a pocs metres, per primera vegada des del 1991, soldats marroquins i sahrauís. Finalment es van retirar uns i altres amb la mediació de l’ONU. Però el Marroc ho tornà a fer el novembre, utilitzant foc real, fet que va motivar que el Polisario trenqués oficialment l’alto el foc.

És en aquest context, de fragilitat del lideratge sahrauí i de la voluntat de consolidar el que havia aconseguit el Marroc amb Trump, que Mohamed VI, amb Ceuta, la immigració i l’amenaça gihadista pressiona Espanya i Europa. Una Europa que proclama que Ceuta és una frontera europea, però que potser, com que realment és a l’Àfrica, a la llarga serà un taló d’Aquil·les molt incòmode de defensar. 

Anar i llegir al El Triangle en català

Leer en el Triangle en castellano

                                  

                                           

EL COST DE TENIR CEUTA. El Punt Avui. La anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees, Ceuta i Melilla, ès un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa

                                                 

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, dimarts 25 de maig de 2021 

El juliol del 2016 després de la la mort de Mohamed Abdelaziz, Brahim Gali va ser escollit per liderar el Front Polisario i presidir la República Sahrauí. Ghali era un dels pocs fundadors del Polisario que continuaven vius, i va assumir comandar la defensa de la causa dels habitants d’aquesta antiga província espanyola, en un moment en què la possibilitat de fer el referèndum acordat amb les Nacions Unides semblava improbable. El rei Mohamed VI guanyava suports al tauler internacional i bloquejava qualsevol moviment en favor dels sahrauís. Fos per la seva necessària col·laboració en la lluita contra el terrorisme gihadista i en el control de la immigració, fos per qüestions econòmiques, el Marroc feia xantatge a aquells que mostraven simpaties vers els sahrauís. Així, per exemple, l’octubre del 2015, després que el Parlament de Suècia aprovés una resolució que obria la porta al reconeixement de la República Àrab Sahrauí, les instal·lacions de l’empresa automobilística sueca Volvo al Marroc van ser precintades, i la llicència de la botiga d’Ikea a Casablanca, que estava a punt d’inaugurar-se, va ser retirada. Entrebancs que van desaparèixer quan Suècia va comprometre’s a no fer accions a favor de la República Sahrauí.

Amb tres quatres parts de l’antiga província espanyola en mans del Marroc i una quarta part en mans del Polisario després de l’arribada de Ghali a la presidència sahrauí, el Marroc va fer diverses accions per ampliar la seva zona de control, intentant aconseguir una franja desmilitaritzada a l’enclavament de Guerguerat tocant a la frontera amb Mauritània mentre Trump reconeixia la marroquinitat del Sàhara. I Ghali va respondre enviant-hi tropes. Per primera vegada des del 1991, soldats sahrauís i marroquins van estar a uns pocs metres els uns dels altres. I després dels incidents del novembre passat, el Polisario va donar per trencat l’alto el foc. Però tothom sap que sense el suport d’Algèria no té capacitat de tornar a la guerra.

"Potser es va amagar la identitat de Brahim Gali, perquè era el Polisario qui no volia que es sapigués que el seu líder estava a punt de morir!

Es diu que Espanya va abandonar el Sàhara a canvi de la promesa de Hassan II que respectaria l’espanyolitat de Ceuta i Melilla. I Ceuta, Melilla, els acords de pesca i l’aixeta de la migració, han estat els elements amb què el Marroc ha pressionat Espanya i la Unió Europea, als quals se suma la necessària col·laboració del Marroc en la lluita contra el terrorisme gihadista. S’ha criticat el govern espanyol per haver volgut amagar l’ingrés de Ghali, quan el mateix Ghali o Mohamed Abdelaziz havien estat moltes vegades a Espanya. I es diu que si Espanya ho hagués fet amb transparència informativa, el Marroc no hagués respost d’aquesta manera. Però més enllà que hi havia diverses denúncies contra Ghali a l’Audiència Nacional per suposades tortures o desaparicions de dissidents sahrauís, hi havia un altre motiu pel qual es va voler amagar que Ghali ingressava a Espanya. Era la voluntat del Polisario de mantenir en secret el greu estat de salut del seu líder. No per mimetisme del que va passar amb l’anterior president algerià, Abdelaziz Bouteflika, mantingut formalment en el poder, malgrat la seva incapacitat per exercir-lo, sinó pel que significaria per a la causa sahrauí la mort, com va estar a punt de passar, del líder. Si Ghali va respondre amb fermesa als intents del Marroc d’ampliar el territori que controla, què passaria si Ghali morís? I sense tenir ningú la resposta a aquest pregunta, el que sí sabem és la manca d’escrúpols de les autoritat marroquines, que han estat capaces d’enviar enganyades vuit mil persones a jugar-se la vida nedant cap a Ceuta, sabent que la anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees són un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa.

 Llegir al Punt Avui

                   

Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

EL SÀHARA ESTANCAT. Analitzo al Punt Avui la situació del Sàhara en complir-se 20 anys del regnat de Mohamed VI

Xavier Rius Sant, El Punt Avui 31 de juliol de 2019

El Sàhara Occidental, el més gran dels disset territoris que l’ONU considera pendents de descolonitzar, ha estat absent dels discursos i valoracions del vintè aniversari de l’arribada al tron del Marroc de Mohamed VI. La majoria d’anàlisis que s’han fet d’aquestes dues dècades destaquen com s’ha modernitzat el país, amb lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la majoria de països islàmics. També la modernització econòmica, amb la construcció de més quilòmetres d’autopistes o l’ampliació de port de Tànger. Així, s’ha recordat com Mohamed VI és el principal empresari del país, nomena els ministres i controla les mesquites en ser el cap dels creients.

Per contra, sí que s’ha parlat del conflicte del Rif, on la població amaziga lluita perquè es reconeguin els seus drets i se n’acabi la marginació econòmica. El rei Mohamed VI, amb motiu d’aquest aniversari, ha indultat 4.764 presos, però ha deixat entre reixes els 53 empresonats per les protestes rifenyes d’Alhucemas del 2016. I és que la manera com ha abordat Mohamed VI el problema del Rif és coherent amb la negativa a deixar que l’ONU apliqui el pla de pau a l’antiga colònia espanyola. Segons aquest full de ruta, acordat entre el Marroc, el Front Polisario i l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’autodeterminació.

En el referèndum havien de votar els refugiats que són al campament de Tinduf a Algèria, i també la població autòctona que viu al territori ocupat pel Marroc. Com que el Marroc durant la Marxa Verda hi va enviar desenes de milers de colons, el cens s’hauria de fer partint del cens espanyol de 1974, tot ampliant-lo als fills. Però el Marroc va exigir que poguessin votar els colons. El 2003 l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker, com a enviat de l’ONU, presentà un nou pla. Consistia en la idea que el Sàhara gaudiria d’un període transitori d’autonomia sota la sobirania marroquina durant el qual retornarien els refugiats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què també podrien votar els colons. Mentre que el Front Polisario va dir que sí, Mohamed VI ho va rebutjar.

Així les coses, el conflicte ha quedat totalment estancat, amb revoltes intermitents a la capital, Al-Aaiun. Les últimes negociacions van fracassar, i l’enviat especial de l’ONU, l’expresident alemany Horst Kohler, va dimitir el desembre passat. Fa tres anys, després de la mort del líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, el vell militant sahrauí Brahim Gali va ser nomenat cap del Polisario i de la República Àrab Sahrauí. I Gali va respondre a una provocació marroquina, en la qual el Marroc va ocupar una zona neutral al límit amb Mauritània. Gali va enviar-hi tropes sahrauís, provocant el replegament del Marroc i tornant aquella franja a ser zona desmilitaritzada.

La manera d’afrontar el conflicte del Rif és coherent amb la política del rei al Sàhara. L’alternativa que el Marroc ha defensat a l’ONU enfront la voluntat d’independència i amb la qual hi atorga una suposada autonomia, és una fal·làcia. Mohamed VI no vol un Sàhara independent, però tampoc està disposat a donar autonomia a ningú, ni als sahrauís ni als berbers. I jugar de debò a les negociacions amb l’ONU significaria estar disposat a oferir-ho de veritat.

Llegir al Punt Avui