El ‘Mein Kampf’, La meva lluita, sortí a la venda a Alemanya el 18 de juliol de 1925, ara just fa cent anys. Llibre escrit per aquell mediocre pintor austríac que triomfà després com a líder del Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP). Llibre en el que abocava la culpabilitat de tots els mals d’Alemanya i dels patiments de la raça ària vers els jueus als que qualificava de paràsits i ser com microbis contagiosos. I el que va escriure des de la presó després del Putch o cop de Munic, en arribar al poder un cop derogades les llibertats polítiques i prohibir els altres partits, ho va aplicar primer amb les Lleis de Nuremberg de 1935, després amb l’expropiació de bens dels jueus alemanys i l’assassinat massiu de jueus eslaus com els ucraïnesos. Els jueus d’arreu van deixar de ser considerats persones per ser només essers sub-humans cap els que no s’havia de tenir pietat ni compassió. Alguns, com els jueus polonesos eren tancats a guetos on morien de fam, sent deportats després la resta a camps de concentració. I finalment amb l’anomenada solució final, es va culminar l’extermini de sis milions de persones jueves o descendents de jueus d’Alemanya i tota l’Europa ocupada.
Certament la gran majoria d’alemanys dels anys trenta i quaranta no sabien que els qui marxaven cap als anomenats camps de treball eren assassinats només arribar-hi o se’ls feia treballar fins que morien d’esgotament o malalties. I un cop acabada la guerra quan es va conèixer la veritat ens els nomenats judicis de Nuremberg, el món es va conjurar perquè uns crims de guerra, contra la humanitat i també genocidi no tornessin a succeir. El sentiment de culpa d’Europa va ser utilitzat pel sionisme perquè es posicionés a l’ONU en favor de la creació d’un estat jueu.
A Israel, on els moviments pacifistes, els partits d’esquerres i la premsa crítica són cada cop més irrellevants, el seu primer ministre Benyamin Netanyahu, amb el suport majoritari de la resta de partits, ha aprofitat el que va passar el 7 d’octubre de fa dos anys, una resposta violenta, desesperada i mal calculada dels líders militars de Hamàs a Gaza, en la que les milícies palestines cometeren crims de guerra que no poden ser justificats, per aplicar una solució final pels dos milions de ciutadans de la franja. O marxen cap Egipte i Jordània, països que no estan disposats a acollir-los, o els mata de gana, trets i bombes. Seixanta mil civils ja han estat assassinats, tot Gaza està destruïda i ara Israel bloqueja l’entrada de menjar, mentre a diari assassina mig centenar de civils famèlics que són a les cues de la fam.
El que fan és retransmès en directe per les televisions estrangeres i les xarxes socials, sense que les televisions israelianes ho mostrin mentre parlen només d’una guerra amb els terroristes. I mentre Gaza mor, els colons de Cisjordània cremen pobles, maten civils i s’apoderen de les terres dels palestins. El món ho veu i no fa res, mentre la història es repeteix i, com va passar també amb els serbis, un altre poble que va ser massacrat fa dècades, els seu líders polítics i militars es converteixen i actuen després com botxins. Aquesta setmana els governs de 25 països occidentals, entre els que estan la majoria d’europeus amb l’excepció d’Alemanya, han demanat la fi de la guerra i del bloqueig a l’entrada d’aliments, sense que la societat israeliana i la classe política que dona suport a Netanyahu s’immuti.
La societat israeliana, amb cada vegada menys veus dissidents o crítiques, és una societat que esdevé més supremacista i incapaç d’empatitzar. Si els sionistes d’esquerres que crearen Israel s’autoenganyaren amb la mentida d’una terra sense poble, dita Palestina, per un poble sense terra, la major part dels ciutadans d’Israel, siguin supremacistes, racistes, ultraortodoxos, o colons arribats de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica els últims vint anys, donen majoritàriament suport a Netanyahu. Un primer ministre que ha dinamitat la solució dels dos estats, i necessita la guerra permanent per evitar ser condemnat pels casos de corrupció pels que està encausat.
Actuen cegats d’odi i arrogància i privats de la capacitat humana de l’empatia, creuen que es el moment d’aplicar la solució final per Gaza, insensibles davant les imatges de les matances diàries a les cues de menjar i els nens morts d’una gana més severa que la que van patir els seus avis a llocs com el gueto de Varsòvia. Callen també amb els crims diaris que colons i ultrareligiosos fan a Cisjordània. I no són conscients que per més palestins que matin o morin de gana, el que estan provocant es un odi que algun dia esclatarà com ja va esclatar el 7 d’octubre. No s’adonen que estan provocant que tard o d’hora sorgeixin líders mediocres o no, àrabs o europeus, com aquell pintor austríac que fa cent anys va publicar un llibre, cridant a fer desaparèixer tots els jueus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada