Xavier Rius, Nació Digital, dilluns 1 d'agost de 2016
L’onada d’atemptats gihadistes que patim desconcerta una Europa
que no sap com aturar i prevenir aquesta violència, es tracti d’atacs
coordinats com els de Bataclan o Brussel·les, es tracti d’accions fetes
per un sol individu com el de Niça amb un camió, sigui el seu autor un
musulmà fill d’immigrants, sigui un sol·licitant d’asil com els que, amb
un ganivet o destral a la mà, han irromput a les ciutats alemanyes de
Ansbach, Reutlingen o Wurzburg. Atacs que es que s’han produït a Europa
després que Abu Bakr al Baghdadi s’autoproclamés nou califa dels
musulmans, i que el seu portaveu, Abu Mohamed al Adnani, fes una crida a
colpejar objectius de tota mena.
Amb una ultradreta que creix i demana tancar la porta als refugiats
i immigrants de països musulmans i l’aplicació de lleis d’excepció,
François Hollande i Angela Merkel s’han negat, de moment a canviar la
política vers els refugiats i a aplicar mesures de presumpció de
culpabilitat amb els originaris o de descendents de famílies de països
islàmics. Hollande intenta aguantar la pressió del Front Nacional de
Marine Le Pen i del mateix Nicolas Sarkozy. A Alemanya, el partit
xenòfob Alternativa per Alemanya, té poca presència a les institucions,
però aquest últim any s’han produït centenars d’atacs a centres de
refugiats, i Merkel ha de fer front a les veus dels seu propi partit
contràries a la mà estesa d’aquest últim any a l’arriba de refugiats.
A Catalunya i l’Estat espanyol l’ultradreta, per sort, és residual donat
que ha estat incapaç de trencar els lligams amb el seu passat
franquista, està més preocupada en la sagrada unitat d’Espanya que en la
immigració, viu immersa en eternes lluites caïnites, i bona part dels
seguidors ja els va bé el PP. I la reacció popular als atemptats de
l’11-M no va ser un creixement de la islamofòbia, sinó que es va
canalitzar amb el vot de càstig a Aznar que ens havia ficat a la guerra
d’Iraq. Però els gihadistes també criden a recuperar i atemptar a un Al
Àndalus del que Catalunya en forma part. I és aventurat imaginar quina
reacció es donarà si es produeixen aquí atemptats amb un camió com a
Niça, o amb una destral en un tren. I molts articulistes i analistes han
afirmat aquests dies que potser ens haurem d’acostumar a viure com a
Tel Aviv, on les armes al carrer, i els atemptats, no trenquen el dia de
la gent que s’hi ha acostumat.
Aquesta setmana després de la detenció de dos germans d’origen
marroquí d’Arbúcies, acusats de finançar a Daesh, i fer-se públic que
un tercer germà va morir a Síria, hi qui s’ha preguntat què hem fet
malament perquè immigrants que es consideraven perfectament integrats,
estiguessin col·laborant amb el Daesh, més quan el seu no era el cas de
magribins desarrelats en l’àmbit social i laboral, que, com passa a les
banlieus
de França o al municipi belga de Molenbeek, superen el seu problema
identitari i de rebuig, fent-se combatents de l’Estat Islàmic.
Més enllà que és cert que molts dels joves musulmans europeus pateixen
problemes identitaris lligats a la discriminació educativa, social i
laboral, la ideologia i els valors fanàtics als que juren fidelitat no
neixen aquí. No es podrà superar aquest conflicte del gihadisme cap a
les democràcies occidentals i –també- cap aquells musulmans que els
gihadistes consideren apòstates o desviats, si des de l’islam i des de
les societats i estats de majoria musulmana no s’imposen les veus que
volen un canvi per ubicar la religió en l’àmbit privat i reinterpretar
l’Alcorà.
Els que consideren l’islam intrínsecament pervers i
contrari als drets humans i la llibertat de consciència que hi ha
Europa, obliden que fa uns segles, mentre aquí es perseguia i expulsava
al jueus i es cremava a la foguera els cristians desviats, els països
musulmans acollien els jueus. I obliden que els impulsors de del
salafisme, visió de l’islam de la que sorgeix Al Qaeda i el Daesh, són
les monarquies petrolieres aliades d’Occident que han arraconar la
tercera via d’uns règims àrabs laics que governaven fa unes dècades bona
part del món àrab.
El problema, però, és que el salafisme s’ha estès arreu
dels països sunnites en un temps que la ciència, la cultura i els
valors han avançat molt, i s’ha imposat a la major part del món la
separació entre política i religió i la ubicació de la religió en
l’àmbit privat. Mentre a Europa, dessagnada per guerres de religions es
van imposar els principis de la Il·lustració, la separació de poders i
de la supremacia dels drets humans. I un dels pilars d’aquests drets és
la llibertat ideològica, entesa com la llibertat de canviar de pensament
i creences i fer-ho públic, als països musulmans això no ha anat així.
Al món musulmà, mancat d’una autoritat o califa des de 1926 quan Turquia
va abolir la figura del soltà-califa d’Istambul, no hi ha la figura que
encarni el paper de successor de Mahoma, capaç de fer prevaldre una
interpretació de l’Alcorà que passi pàgina a la necessitat de convertir
voluntàriament o per la força als no musulmans.
La clau per superar tot el que hi ha de rebuig vers els no musulmans
i els mals musulmans, està en les mateixes societats de majoria
islàmica que consideren apòstata qui qüestiona la religió, posa el
pensament científic per sobre del que diu l’Alcorà, o s’atreveix a fer
públic que ha canviat de religió o que ha deixat de creure i és
agnòstic. Aquesta no separació de religió, política i societat, amb una
interpretació literal de l’Alcorà, oprimeix per sobre de tot a aquells
que s’atreveixen a pensar diferent als països musulmans i a les dones.
Però no significa que hagi de ser sempre així. A Tunísia, es va aprovar
fa tres anys una constitució que reconeix la llibertat ideològica i
religiosa, prohibint explícitament la persecució de l’apostasia. És a
dir, a Tunísia ja no es delicte fer públic que s’ha deixat de creure o
afirmar que es pot ser creient a la vegada que, en base al que diu la
ciència, negar l’existència història d’Adam o qualificar l’Alcorà de ser
un llibre metafòric.
Conec algun imam resident a Catalunya que es defineix com a salafista,
el qual nega tota vinculació entre salafisme i violència. Però el
salafisme que exporten i financen les monarquies saudites predica
aplicar ara i aquí un valors socials idèntics als que vivien els
seguidors de Mahoma el segle VII. Uns valors totalment contraposats als
de la democràcia i la llibertat individual. I un cop es predica viure
amb uns valors oposats als nostres, es genera odi cap a la societat
occidental.
Així doncs, una de les claus per desterrar d’Europa la ideologia d’odi del gihadisme la
tenen els líders i les comunitats musulmanes d’Europa, que han de moure
fitxa i acceptar sense por tot el que significa la llibertat religiosa,
el dret a creure i a no creure, deixant de patir per la virtut de les
seves noies, predicant no com resistir en una terra d’infidels, sinó
oferint la religió com una eina d’aquells que creuen en Déu, per
relacionar-se amb ell, viure fent el bé, i compartir la fe.
Lamentablement, però, el missatge del Daesh i de l’autoproclamat nou
califa que es troba a la xarxa, per alguns serà més atrac
tiu
Llegir a Nació Digital
