L'EXPULSIÓ DE MOHAMMED ATTAOUIL, UNA VENJANÇA O LLUITA PEL PODER A L'ISLAM CATALÀ? MOLESTA AL GOVERN DEL MARROC QUE NO SEGUEIXI LES SEVES DIRECTRIUS? SE'L VOL EXPULSAR COM UN AVÍS A LA RESTA D'IDEOLOGIA SALAFISTA?

 Mohamed Attaouil amb l'anterior alcalde de Salt, Jaume Torramadé, quan es construïa la mesquita

Que el president del Centre Cultural Islàmic de Salt, Mohammed Attaouil, té unes idees properes al salafisme no era cap secret i ell mateix ho ha reconegut sempre, entenent salafisme com una interpretació o corrent de l'islam que desitja que els musulmans visquin de la manera més semblant a la que vivien els seguidors de Mahoma en el segle VII. 

TeleMadrid el va incloure en el reportatge "Los doce imanes de la yihad" en el que se l'acusava de defensar o cridar a la violència religiosa, i la cadena fou condemnada pel  Jutjat de Primera Instància de Girona, i després pel Tribunal Suprem a indemnitzar Attaouil amb 20.000 euros, donat que ho van fer sense cap prova ni fonament. El diari ABC també va donar crèdit a aquelles acusacions.

Attaouil també va patir una forta campanya de rebuig a la construcció de mesquita de Salt, que havia d'acabar amb els oratoris-garatges que vulneraven la Llei de Culte, campanya que va ser impulsada sobretot per Plataforma per Catalunya, partit que tenia i té representació a l'ajuntament de Salt. 

Va ser investigat per ingressos per finançar la mesquita d'imports superiors de dos o tres mil euros o fora dels procediments legals, que ell justificà pel fet que alguns divendres en les diferents pregàries diversos centenars de fidels donaven un o dos euros, que ingressava després al compte corrent sense aclarir l'origen. Fou condemnat  a sis mesos de presó per identificar-se durant una inspecció de Treball com el cap d'obres de l'empresa que construïa la mesquita. La inspecció cercava si hi havia operaris sense contracte. 
Attaouil va mantenir contactes amb Tarik Chadlioui, un imam salafista que va ser empresonat l’any passat a Anglaterra en el marc d’una operació antigihadista conjunta que es fer a l’Estat espanyol, el Regne Unit i Alemanya.  A la xarxa hi ha el vídeo de de la visita que Chadlioui va fer a Salt l'any 2013 en el que conversa amb Attaouil i demanen diners per acabar la mesquita.

Però més enllà d'aquest fets, era vicepresident a Catalunya de l'associació majoritària de mesquites i comunitats islàmiques, la Unión de Comunidades Islamicas de España (UCIDE), que a Catalunya s'anomena UCIDCAT i està presidida per Mohamed El Ghaidouni de idees molt més obertes o evolucionades que Attaouil, i que creu que l'islam s'ha d'adaptar i evolucionar als temps actuals en el context europeu.  El fet de que imams o presidents de centres culturals islàmics com Attaouil, d'ideologia més radical formin part d'UCIDCAT i en tinguin responsabilitats, és una estratègia deliberada, tot i que les relacions entre mesquites i col·lectius magribins i els diferents organismes oficials del Marroc (Ministeri d'Assumptes islàmics, Ministeri per la Immigració a l'exterior, el Consell de la Comunitat Marroquí a l'Estranger, serveis secrets de la DGED, ambaixada i consolats...)  de vegades són complicades amb lluites caïnites pel poder.

Lluites que es va intuir quan quan Espanya va expulsar fa cinc anys a Noureddine Ziani, home que amb diners del Marroc que ell repartia a les diferents mesquites, havia de controlar les mesquites i els marroquins i els seus fills residents a Catalunya donat comptes tant al consols de Barcelona i Girona i l'embaixada, com ala serveis secrets de la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED). Però Ziani es va fer independentista entrant a CDC i Nous Catalans, cosa que va indignar per igual al Marroc -que no veu bé la lluita independentista per la seva analogia amb les reivindicacions del Sàhara o el Rif- i al Govern espanyol.

El fet és que Attaouil, que tenia dificultats econòmiques per acabar la mesquita de Salt va viatjar fa cinc anys a La Meca, i aprofitaà per fer gestions per aconseguir finançaments d'entitats islàmiques saudites que no van fructificar. I Attaouil es reunia periòdicament a Salt amb l'agent del CNI, que acreditat com membre del Cos Nacional de Policia, fa un seguiment de les mesquites. També es reunia amb els enllaços dels Mossos d'Esquadra i sempre ha sgut conscient que tant la Policia Nacional i el CNI, com els Mossos tenien confidents entre els fidels habituals de la mesquita. I com tant altres marroquins amb més de deu anys de residència legal a Espanya -en porta 20- va demanar la nacionalitat espanyola, cosa que va veure concedida el maig de 2016, havent de fer fer el jurament de la Constitució el 2017. Però uns dies abans, sembla a proposat de CNI i la Policia se li va suspendre la citació per jurar, quedant suspès tot el procediment, cosa que també li va passar a Ziani, poc abans de ser expulsat com es vol fer ara amb Attaouil per resolució administrativa.

El fet és que el passat juny, en ple ramadà, es va notificar a Attaouil que se li obria un procediment amb proposta administrativa -sense intervenció de cap jutge- per expulsar-lo d'Espanya en aplicació de l’article 54 de la llei d’estrangeria i retornar-lo al Marroc, per haver fet dos delictes de terrorisme -que no li diuen quins són-, per atemptar a la seguretat d'Espanya i per defensar en cercles privats idees favorables a la violència gihadista. Attaouil, per mitjà del seu advocat Iván Jiménez Aybar, va fer les pertinents al·legacions, desmentint també fets que es citen en la proposta d'expulsió com haver viatjat a Kuwait, país que ell no ha visitat. Que va anar a La Meca com diu la policia mai ho ha negat. I es dirigí a la Fiscalia de l'Audiència Nacional oferint-se a comparèixer si és que hi havia acusacions o indicis que ell hagués fet dos delictes de terrorisme que la resolució no aclareix ni determina, però coincidint amb el canvi de govern, durant dos mesos no en va saber res més (Recordem que a Zinai, des que se li va fer la proposta a que va ser expulsat van passar menys de deu dies). 

La setmana passada el procés es va reactivar amb la petició d'expulsió i Attaouil va decidir dissabte fer públic el seu cas, sense que de moment sàpiga en què es basa la Direcció General de la Policia per atribuir-li dos delictes de terrorisme. Tot fa pensar que algun informador de la policia l'ha denunciat sigui per que ell hagi dit quelcom que pugui ser entès com una defensa del terrorisme, sigui com jo penso, per venjances i les lluites de poder que hi ha a les comunitats islàmiques i els immigrants marroquins.

Ahir a la seu de la UCIDCAT el seu president Mohamed el Ghaidouni va fer una roda de premsa en la que també hi era Attaouil,i Ghaidouni va demanar que s'investigui si aquestes acusacions són certes, per garantir la seguretat de la comunitat musulmana i de tots els ciutadans".  Tot i que van evitar defensar-lo explícitament, van posar en en valor que no es tracta d'una persona desconeguda, sinó d'algú que porta més de 20 anys a Espanya i que ha participat en nombroses jornades i activitats comunitàries. Per aixó la UDIDCAT va demanar que "s’impedeixi el procediment d’expulsió fins que l’Audiència Nacional investigui Mohammed Attaouil penalment”, més quan la policia no ha aportat dades o documents que provin les presumptes activitats lligades a terrorisme jihadista que se li carreguen, així com tampoc se l’ha posat a disposició judicial com es procedeix en aquests casos. Per Ghaidouni "són acusacions molt greus i som els primers que volem saber si tot això que se cita a l’expedient signat per la secretaria d’estat de Seguretat és cert”. Per la seva banda Attauouil digué que  no ha comès apologia del terrorisme i reclama "Si jo he comès un o dos delictes de terrorisme he d'estar a la presó, abans d'expulsar-me he de passar per un jutge".
La sospita de que tot sigui una venjança o formi part de les lluites de poder dels col·lectius magribins i musulmans, o que siguin els mateixos serveis secrets marroquins que vulguin que se l'expulsi d'Espanya donat que ell se separa del culte malikita propi del Marroc i que el Govern marroquí vol que sigui hegemònic entre la seva diàspora, crec que podria ser la causa d'aquesta proposta d'expulsió que en no tenir control judicial, deixa indefens a l'estranger expulsable de les acusacions que se li fan. I quedaria també la possibilitat que, sense poder-se concretar quin són els delictes de terrorisme que se li atribueixen, sigui una advertència a altres imams i líders d'altres mesquites: "si teniu o prediqueu idees salafistes, direm que feu delictes de terrorisme i sereu expulsats".
Per aquest mateix sistema d'expulsió sense intervenció judicial van ser expulsats el passat mes d'abril  Yassine Lafraiki i l'imam de Tossa de Mar, Osama Mohamed Aldelwahab Abdelatif.

GUANYARÀ LA POR?, Analitizo al Punt Avui consequències i reaccions a atemptats com el de Berlín i la pujada de l'extremadreta

Xavier Rius, El Punt Avui, 23 de desembre de 2016

Si alguna conclusió podem treure de l'atemptat al mercat de Berlín és que l'any 2017 no serà millor que els anteriors, donat que Estat Islàmic anima els seus seguidors a actuar a Europa, que la ultradreta pujarà i que els partits defensors dels valors pels quals va sorgir el projecte europeu retrocediran. El que caldrà veure és si la sensació d'inseguretat derivada d'atemptats com el de Niça o el de Berlín aconseguirà canviar la nostra manera de viure. Caldrà veure si continuarem passejant despreocupadament entre la gentada, sortirem a comprar o a gaudir d'uns focs artificials o si ens tancarem més a casa. A Catalunya i a l'Estat espanyol tenim la trista experiència del terrorisme d'ETA. I, malgrat atemptats com el d'Hipercor, tothom va continuar fent la mateixa vida. Tots vam seguir anant a centres comercials assumint el perill de ser víctima d'un atemptat, amb la mateixa actitud amb què sortim a la carretera els divendres sense que ens afecti la certesa que aquell cap de setmana hi haurà a les carreteres una dotzena de morts.

Però, encara que els europeus no deixem de sortir i ens acostumem a viure amb el risc de ser víctimes d'un atemptat, on sí que es plasmarà la por serà en els resultats d'eleccions pròximes, com ara les presidencials franceses o les alemanyes del 2017, on la ultradreta té molt a guanyar. I davant aquesta certesa, com hem vist a França amb els candidats de les presidencials, alguns actuen equivocadament assumint part del discurs dels xenòfobs. L'any 2002, socialistes, comunistes i ecologistes es van mobilitzar en la segona volta votant Chirac per barrar el pas a Le Pen, però no està clar que aquesta mobilització es repeteixi.

Tant Marine Le Pen, com l'holandès Gert Wilders, com la líder de l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), Frauke Petry, han carregat després de l'atemptat de Berlín contra Angela Merkel per la seva política d'admissió de refugiats. Però les propostes que fan els ultres, tot i ser electoralment rendibles, són impossibles d'aplicar. No es pot prohibir una religió i no es poden fer deportacions de centenars de milers de persones.

Donat que encara no s'han detingut els autors de l'atemptat de Berlín i ignorem si l'acció tindrà, com en altres atemptats, un epíleg sagnant, no saben com afectarà les eleccions, si Merkel serà derrotada, i amb quina força AfD entrarà al Parlament. Però, tant o més perillós que l'entrada dels xenòfobs al Parlament, serà que la resta de partits endureixin el seu discurs amb propostes que només aconseguiran legitimar els ultres. Ha passat a França quan François Hollande va fer seva la proposta del Front National de retirar la nacionalitat francesa als que se sumin a Estat Islàmic. Algú creu que, a algú que està disposat a immolar-se, el farà desistir l'amenaça de perdre la nacionalitat?

L'any també pinta malament des del punt de vista de principis que crèiem consolidats, com ara la persecució de criminals de guerra. Amb Obama, John Kerry i l'ONU fora de joc, els presidents de Turquia i Rússia, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin, pacten una solució al conflicte sirià que implica la continuïtat de Baixar al-Assad, que Europa i l'ONU acabaran acceptant com un fet consumat.

Llegir al Punt Avui

COMBATRE EL DISCURS GIHADISTA DES D'EUROPA. Analitzo a Nació Digital les conseqüències dels atemptats del Daesh a Europa i com combatre des de dins i fora de l'islam el seu discurs

Xavier Rius, Nació Digital, dilluns 1 d'agost de 2016
L’onada d’atemptats gihadistes que patim desconcerta una Europa que no sap com aturar i prevenir aquesta violència, es tracti d’atacs coordinats com els de Bataclan o Brussel·les, es tracti d’accions fetes per un sol individu com el de Niça amb un camió, sigui el seu autor un musulmà fill d’immigrants, sigui un sol·licitant d’asil com els que, amb un ganivet o destral a la mà, han irromput a les ciutats alemanyes de Ansbach, Reutlingen o Wurzburg. Atacs que es que s’han produït a Europa després que Abu Bakr al Baghdadi s’autoproclamés nou califa dels musulmans, i que el seu portaveu, Abu Mohamed al Adnani, fes una crida a colpejar objectius de tota mena.

Amb una ultradreta que creix i demana tancar la porta als refugiats i immigrants de països musulmans i l’aplicació de lleis d’excepció, François Hollande i Angela Merkel s’han negat, de moment a canviar la política vers els refugiats i a aplicar mesures de presumpció de culpabilitat amb els originaris o de descendents de famílies de països islàmics. Hollande intenta aguantar la pressió del Front Nacional de Marine Le Pen i del mateix Nicolas Sarkozy. A Alemanya, el partit xenòfob Alternativa per Alemanya, té poca presència a les institucions, però aquest últim any s’han produït centenars d’atacs a centres de refugiats, i Merkel ha de fer front a les veus dels seu propi partit contràries a la mà estesa d’aquest últim any a l’arriba de refugiats.

A Catalunya i l’Estat espanyol l’ultradreta, per sort, és residual donat que ha estat incapaç de trencar els lligams amb el seu passat franquista, està més preocupada en la sagrada unitat d’Espanya que en la immigració, viu immersa en eternes lluites caïnites, i bona part dels seguidors ja els va bé el PP. I la reacció popular als atemptats de l’11-M no va ser un creixement de la islamofòbia, sinó que es va canalitzar amb el vot de càstig a Aznar que ens havia ficat a la guerra d’Iraq. Però els gihadistes també criden a recuperar i atemptar a un Al Àndalus del que Catalunya en forma part. I és aventurat imaginar quina reacció es donarà si es produeixen aquí atemptats amb un camió com a Niça, o amb una destral en un tren. I molts articulistes i analistes han afirmat aquests dies que potser ens haurem d’acostumar a viure com a Tel Aviv, on les armes al carrer, i els atemptats, no trenquen el dia de la gent que s’hi ha acostumat.

Aquesta setmana després de la detenció de dos germans d’origen marroquí d’Arbúcies, acusats de finançar a Daesh, i fer-se públic que un tercer germà va morir a Síria, hi qui s’ha preguntat què hem fet malament perquè immigrants que es consideraven perfectament integrats, estiguessin col·laborant amb el Daesh, més quan el seu no era el cas de magribins desarrelats en l’àmbit social i laboral, que, com passa a les banlieus de França o al municipi belga de Molenbeek, superen el seu problema identitari i de rebuig, fent-se combatents de l’Estat Islàmic.

Més enllà que és cert que molts dels joves musulmans europeus pateixen problemes identitaris lligats a la discriminació educativa, social i laboral, la ideologia i els valors fanàtics als que juren fidelitat no neixen aquí. No es podrà superar aquest conflicte del gihadisme cap a les democràcies occidentals i –també- cap aquells musulmans que els gihadistes consideren apòstates o desviats, si des de l’islam i des de les societats i estats de majoria musulmana no s’imposen les veus que volen un canvi per ubicar la religió en l’àmbit privat i reinterpretar l’Alcorà.

Els que consideren l’islam intrínsecament pervers i contrari als drets humans i la llibertat de consciència que hi ha Europa, obliden que fa uns segles, mentre aquí es perseguia i expulsava al jueus i es cremava a la foguera els cristians desviats, els països musulmans acollien els jueus. I obliden que els impulsors de del salafisme, visió de l’islam de la que sorgeix Al Qaeda i el Daesh, són les monarquies petrolieres aliades d’Occident que han arraconar la tercera via d’uns règims àrabs laics que governaven fa unes dècades bona part del món àrab.

El problema, però, és que el salafisme s’ha estès arreu dels països sunnites en un temps que la ciència, la cultura i els valors han avançat molt, i s’ha imposat a la major part del món la separació entre política i religió i la ubicació de la religió en l’àmbit privat. Mentre a Europa, dessagnada per guerres de religions es van imposar els principis de la Il·lustració, la separació de poders i de la supremacia dels drets humans. I un dels pilars d’aquests drets és la llibertat ideològica, entesa com la llibertat de canviar de pensament i creences i fer-ho públic, als països musulmans això no ha anat així. Al món musulmà, mancat d’una autoritat o califa des de 1926 quan Turquia va abolir la figura del soltà-califa d’Istambul, no hi ha la figura que encarni el paper de successor de Mahoma, capaç de fer prevaldre una interpretació de l’Alcorà que passi pàgina a la necessitat de convertir voluntàriament o per la força als no musulmans.

La clau per superar tot el que hi ha de rebuig vers els no musulmans i els mals musulmans, està en les mateixes societats de majoria islàmica que consideren apòstata qui qüestiona la religió, posa el pensament científic per sobre del que diu l’Alcorà, o s’atreveix a fer públic que ha canviat de religió o que ha deixat de creure i és agnòstic. Aquesta no separació de religió, política i societat, amb una interpretació literal de l’Alcorà, oprimeix per sobre de tot a aquells que s’atreveixen a pensar diferent als països musulmans i a les dones. Però no significa que hagi de ser sempre així. A Tunísia, es va aprovar fa tres anys una constitució que reconeix la llibertat ideològica i religiosa, prohibint explícitament la persecució de l’apostasia. És a dir, a Tunísia ja no es delicte fer públic que s’ha deixat de creure o afirmar que es pot ser creient a la vegada que, en base al que diu la ciència, negar l’existència història d’Adam o qualificar l’Alcorà de ser un llibre metafòric.

Conec algun imam resident a Catalunya que es defineix com a salafista, el qual nega tota vinculació entre salafisme i violència. Però el salafisme que exporten i financen les monarquies saudites predica aplicar ara i aquí un valors socials idèntics als que vivien els seguidors de Mahoma el segle VII. Uns valors totalment contraposats als de la democràcia i la llibertat individual. I un cop es predica viure amb uns valors oposats als nostres, es genera odi cap a la societat occidental.

Així doncs, una de les claus per desterrar d’Europa la ideologia d’odi del gihadisme la tenen els líders i les comunitats musulmanes d’Europa, que han de moure fitxa i acceptar sense por tot el que significa la llibertat religiosa, el dret a creure i a no creure, deixant de patir per la virtut de les seves noies, predicant no com resistir en una terra d’infidels, sinó oferint la religió com una eina d’aquells que creuen en Déu, per relacionar-se amb ell, viure fent el bé, i compartir la fe. Lamentablement, però, el missatge del Daesh i de l’autoproclamat nou califa que es troba a la xarxa, per alguns serà més atractiu
Llegir a Nació Digital

IRAN, MÉS ENLLÀ DE L'ÀTOM. Publico al Periódico sobre l'acord nuclear i el paper de l'Iran als conflictes del Pròxim Orient

Occident, la Xina i Rússia necessiten tenir Teheran al seu costat davant l'ofensiva terrorista creixent de l'EI

Més enllà del fet que ni Barack Obama ni el president iranià, Hassan Rouhani, podien permetre's el fracàs de les negociacions que van acabar la setmana passada, i dels matisos que van demorar l'acord, com si l'Iran podia mantenir 7.000 centrifugadores d'urani o només 6.000, o si la reimposició de les sancions es podrà fer de manera unilateral o haurà de ser aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU, hi ha la necessitat dels Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina de tenir Teheran del seu costat a l'hora d'afrontar els conflictes que pateix el món islàmic, aguditzats després de l'aparició de l'Estat Islàmic (EI). No oblidem que la Xina i Rússia tenen una important població musulmana. Clarificadores van ser les declaracions d'Obama quan va dir que només hi havia tres opcions. Una, retirar-se de les negociacions, una cosa que permetria a l'Iran seguir acostant-se a la bomba; una altra, bombardejar l'Iran iniciant una guerra; i la tercera, aconseguir l'acord amb unes condicions molt estrictes, que evitaran que l'Iran pugui fabricar-la. Malgrat que Obama no ho va dir, el resultat de la segona opció, els intents de debilitar o enderrocar un règim a base de bombardejos, no han portat mai l'estabilitat. I la primera opció, imposar més sancions, no garantia l'èxit, com s'ha vist amb Corea del Nord, que ja té la bomba. I sembla evident que a l'hora de plasmar la lletra menuda de l'acord d'aquí al 30 de juny -data després de la qual s'haurà d'iniciar l'aixecament de les sancions- estarà a la rebotiga de les negociacions l'exigència d'una actitud positiva de l'Iran per desactivar l'enfrontament entre sunnites i xiïtes del qual s'alimenta l'EI. Ja no es tracta només de la coordinació amb l'Iran per derrotar l'EI a l'Iraq. El seu paper és determinant per apaivagar el conflicte a Síria, fer retrocedir els rebels hutis del Iemen i el retorn a Sanà del president Mansour al-Hadi. I pel que s'ha vist aquesta setmana, Teheran, rebent el primer ministre turc Erdogan, o enviant el seu ministre d'Exteriors al Pakistan, països que participen en la coalició que lidera l'Aràbia Saudita al Iemen, ja està treballant per la sortida diplomàtica.
Per poc de fiar que sigui el règim dels aiatol·làs, gran part de la responsabilitat de l'extensió, primer d'Al-Qaida i posteriorment de l'Estat Islàmic o Daesh, és de les monarquies amigues dels Estats Units, amb l'Aràbia Saudita al capdavant, que els han alimentat amb fons i prèdiques. El Daesh és un grup que, a diferència d'Al-Qaida, no es conforma a atacar Occident, sinó que ha pres un territori ampli a Síria i l'Iraq, i es guanya l'adhesió de grups de tot el món, fins i tot a Catalunya. I, com hem vist a Síria, Líbia i el Iemen, avança als països on la primavera àrab va desembocar en guerra civil. Sense l'Iran col·laborant serà difícil frenar els hutis al Iemen que no s'han detingut amb els bombardejos aeris, o aconseguir algun avanç a Síria.
Síria o Líbia quedaven lluny de Riad, però la descomposició del Iemen -amb la minoria xiïta huti controlant l'estret d'Aden pel qual passa una gran part de l'exportació de petroli i punt estratègic de la ruta cap al Canal de Suez-, mentre l'Estat Islàmic realitza atemptats indiscriminats contra xiïtes a prop de la seva frontera, ja és un perill per a l'estabilitat del règim saudita.
És evident que Obama necessita l'Iran per apaivagar l'Iraq i frenar l'extensió de l'EI. I des de la conquista de Mossul per part de l'EI fa deu mesos hi ha hagut una coordinació entre els bombardejos de la coalició que lideren els Estats Units i les tropes i assessors iranians que lluiten a l'Iraq. Però només amb un Iran rehabilitat internacionalment, amb les seves sancions retirades, el règim dels aiatol·làs col·laborarà.
D'aquí al 30 de juny -quan s'haurà de concretar com es dilueix o trasllada l'urani enriquit, o què es fa amb les centrifugadores d'urani retirades-, l'Iran es veurà forçat a col·laborar per frenar l'auge dels grups xiïtes a la regió. I sap que si no col·labora sempre es podrà trobar alguna excusa tècnica per bloquejar l'aixecament de sancions. És cert que Obama corre el perill que els senadors republicans, que van aplaudir Netanyahu quan es va desplaçar a Washington, intentaran bloquejar l'aixecament de sancions. Però s'ha de recordar que -com passa davant un hipotètic acord sobre un Estat palestí que Netanhyahu sempre rebutja dient que és una trampa-, el líder israelià no vol cap acord amb l'Iran. I no oblidem que l'acord ha estat subscrit no només pels Estats Units, sinó per totes les potències i la Unió Europea. I de poc serviria que els EUA mantinguessin alguna sanció si Europa, Rússia i la Xina deixen d'aplicar-les.

Llegir en català al Periódico 

 

Occidente, China y Rusia necesitan tener a Teherán a su lado ante la ofensiva terrorista creciente del Estado Islamico

Más allá del hecho de que ni Barack Obama ni el presidente iraní, Hassan Rouhani, podían permitirse el fracaso de las negociaciones que concluyeron la pasada semana, y de los matices que demoraron el acuerdo, como si Irán podía mantener 7.000 centrifugadoras de uranio o solo 6.000, o si la reimposición de las sanciones se podrá hacer de manera unilateral o deberá ser aprobada por el Consejo de Seguridad de la ONU, está la necesidad de EEUU, la Unión Europea, Rusia y China de tener a Teherán de su lado a la hora de afrontar los conflictos que padece el mundo islámico, agudizados tras la aparición del Estado Islámico (EI). No olvidemos que China y Rusia tienen una importante población musulmana. Clarificadoras fueron las declaraciones de Obama cuando dijo que solo había tres opciones. Una, retirarse de las negociaciones, cosa que permitiría a Irán seguir acercándose a la bomba; otra, bombardear Irán iniciando una guerra; y la tercera, conseguir el acuerdo con unas condiciones muy estrictas, que evitarán que Irán pueda fabricarla. Pese a que Obama no lo dijo, el resultado de la segunda opción, los intentos de debilitar o derrocar un régimen a base de bombardeos nunca han traído la estabilidad. Y la primera opción, imponer más sanciones, no garantizaba el éxito, como se ha visto con Corea del Norte que ya tiene la bomba. Y parece evidente que a la hora de plasmar la letra pequeña del acuerdo de aquí al 30 de junio -fecha tras la que se deberá iniciar el levantamiento de las sanciones- estará en la trastienda de las negociaciones la exigencia de una actitud positiva de Irán para desactivar el enfrentamiento entre sunís y chiís del que se alimenta el EI. Ya no se trata solo de la coordinación con Irán para derrotar al EI en Irak. Su papel es determinante para apaciguar el conflicto en Siria, hacer retroceder a los rebeldes huthis del Yemen y el retorno a Sanaá del presidente Mansour al-Hadi. Y por lo que se ha visto esta semana, Teherán, recibiendo al primer ministro turco Erdogan, o enviando a su ministro de Exteriores a Pakistán, países que participan en la coalición que lidera Arabia Saudí en Yemen, ya está trabajando por la salida diplomática.
Por poco de fiar que sea el régimen de los ayatolás, gran parte de la responsabilidad de la extensión, primero de Al-Qaeda y posteriormente del Estado Islámico o Daesh, es de las monarquías amigas de EEUU, con Arabia Saudí a la cabeza, que los han alimentado con fondos y prédicas. El Daesh es un grupo que, a diferencia de Al-Qaeda, no se conforma con atacar a Occidente, sino que ha tomado un territorio amplio en Siria e Irak, y se gana la adhesión de grupos de todo el mundo, incluso en Catalunya. Y, como hemos visto en Siria, Libia y Yemen, avanza en los países en los que la primavera árabe desembocó en guerra civil. Sin Irán colaborando será difícil frenar a los huthis en Yemen que no se han detenido con los bombardeos aéreos, o conseguir algún avance en Siria.
Siria o Libia quedaban lejos de Riad, pero la descomposición de Yemen -con la minoría chií huthi controlando el estrecho de Adén por el que pasa gran parte de la exportación de petróleo y punto estratégico de la ruta hacia el Canal de Suez- mientras el Estado Islámico realiza atentados indiscriminados contra chiís cerca de su frontera, es ya un peligro para la estabilidad del régimen saudí.
Es evidente que Obama necesita a Irán para apaciguar Irak y frenar la extensión del EI. Y desde la conquista de Mosul por parte del EI hace diez meses ha habido una coordinación entre los bombardeos de la coalición que lidera EEUU y las tropas y asesores iranís que luchan en Irak. Pero solo con un Irán rehabilitado internacionalmente, con sus sanciones retiradas, el régimen de los ayatolás colaborará.
De aquí al 30 de junio -cuando deberá concretarse cómo se diluye o traslada el uranio enriquecido, o que se hace con las centrifugadoras de uranio retiradas- Irán se verá forzado a colaborar para frenar el auge de los grupos chiís en la región. Y sabe que si no colabora siempre se podrá encontrar alguna excusa técnica para bloquear el levantamiento de sanones. Es cierto que Obama corre el peligro de que los senadores republicanos, que aplaudieron a Netanyahu cuando se desplazó a Washington, intentarán bloquear el levantamiento de sanciones. Pero hay que recordar que -como ocurre ante un hipotético acuerdo sobre un Estado palestino que Netanhyahu siempre rechaza diciendo que es una trampa-, el líder israelí no quiere ningún acuerdo con Irán. Y no olvidemos que el acuerdo ha estado suscrito no solo por EEUU, sino por todas la potencias y la UE. Y de poco serviría que Estados Unidos mantuviera alguna sanción si Europa, Rusia y China dejan de aplicarlas.
Leer en castellano en El Periódico

GIHADISME, LA CRIMINALITZACIÓ DE CERTS COL·LECTIUS, LA PATALETA DEL MINISTRE I EL SENSACIONALISME D'ALGUNS MITJANS, QUAN ELS MOSSOS FAN LA SEVA FEINA. Un ultra de Sant Quirze detingut per col·laborar amb la cèl·lula

(Actualitzat: va anar a la llista de PxC per Canovelles Diego José Frías?)

PER QUÈ HI HA MÉS POBLACIÓ MAGRIBINA A CATALUNYA? 

Avui el Ministre de l'interior, amb motiu de la desarticulació per part dels mossos d'una cèl·lula gihadista, com ha fet altres vegades Alícia Sánchez Camacho, ha tornat a insinuar que si a Catalunya hi ha molta població magribina, és per interessos polítics de CDC, cosa totalment falsa i ha vinculat la sectorial d'immigració de CDC, Nous Catalans amb el gihadisme. També alguns mitjans digitals i tertulians s'han desfogat criticant la política migratòria, i indirectament fent sospitosos de terrorisme a la població originaria de països musulmans -o filla d'immigrants musulamans- que viu Catalunya, quan com hem vist avui, cinc dels onze detinguts eren espanyols i un sudamericà conversos a l'islam. 

Certament Catalunya és històricament la comunitat de l'Estat amb més població magribina. Però això és així degut a que quan a mitjans dels anys setanta França va tancar la porta a nova immigració procedent de les seves antigues colònies africanes molts magribins -que entraven a Espanya amb passaport com a turistes- i subsaharians que ho feien legalment amb passaport o de manera irregular si Espanya no els deixava entrar com a turistes, en no poder passar la frontera de La Junquera es van haver de quedar a comarques com la Selva, Empordà, Osona o el Maresme. Gran part dels obrers que van fer els anys setanta l'autopista de La Junquera a València eren magribins que hi treballaven amb papers o sense. Amb les diferents regularitzacions, pels anomenats cupos, o per pressions d'empresaris i sindicats, molts d'aquests a la llarga van obtenir papers, reagrupant la família o ajudant a trobar feina a compatriotes seus que volien emigrar a Europa. Aquesta és la causa històrica de perquè a Catalunya hi ha més immigració magribina. 

Dels 771.427 marroquins que segons l'INE hi ha a empadronats Espanya (amb papers o sense) 226.321 són a Catalunya, on el nombre totals d'estrangers és de 1.085.976. A la comunitat de Madrid, dels 876.493 estrangers empadronats, només 80.778 són marroquins. És a dir, mentre a Catalunya dos i pico de cada deu estrangers són marroquins, a Madrid només ho és menys d'un de cada deu. I, evidentment, a Catalunya hi ha més ciutadans d'origen o fills de magribins amb nacionalitat espanyola. 

I davant d'aquesta realitat demogràfica i sociològica, alguns dirigents del PP, com Alícia Sánchez Camacho han dit reiterades vegades aquesta última dècada disbarats com que els governs de CiU van potenciar la immigració magribina enlloc de la llationamericana per desespanyolitzar Catalunya, oblidant que les majors regularitzacions d'estrangers sense papers les va fer el govern de José María Aznar.

L'OPERACIÓ D'AVUI DELS MOSSOS I LA REACCIÓ DEL MINISTRE DE L'INTERIOR.
UN ULTRADRETÀ, AMIC DEL LÍDER CONVERS, DETINGUT PER COL·LABORACIÓ

Donat que a Catalunya hi ha més immigració procedent de països islàmics, és lògic que aquí hi hagi més imams gihadistes i de no gihadistes, més magribins amb nacionalitat espanola agnòstics  -com l'escriptora Najat El Hachmi o l'escriptor Said el Kadaoui- i magribins creients i practicants. I tot i que la majoria d'atemptats terroristes islamistes a l'Estat espanyol no s'han fet a Catalunya, els mossos d'esquadra han fet avui una operació policial a Terrassa, Sabadell, Monistrol, Sant Quirze del Vallès, Barcelona i Valls, detenint a 11 persones, per la seva presumptea vinculació a l'Estat Islàmic i per la intenció de fer atemptats a Catalunya. Els detinguts, entre ells un menor de 17 anys i una dona, són cinc ciutadans espanyols -quatre convertits a l'Islam-, cinc marroquins i un de paraguaià, també convertit. Sembla que un conegut ultra de Sabadell, resideny a Sant Quirze, Diego José Frías, també detingut, havia passat material a Antonio Saez Martínez, perruquer del barri Can Llong de Sabadell, que fa dos o tres anys es va convertir a l'islam en casar-se amb una marroquina i es considera el líder de la cèl·lula.  
Dels sis detinguts a Terrassa, cinc viuen al barri de Ca N'Anglada i un al carrer Maó del d'Egara. I l'Ajuntament de Terrassa, com els dels altres municipis on s'han fet les detencions, van ser avisats fa uns dies per tal que tinguessin preparats els serveis de mediació comunitària i de Guàrdia Urbana per tal d'evitar conflictes i tensions als llocs on es farien les detencions i escorcolls. Un dels detinguts és el militant d'ultradreta de Sabadell i Sant Quirze, Diego José Frías. Segons algunes versions a Frías se li van trobar documents propalestins, una granada de ma de col.lecció i algunes bales. Diego Frías que ha estat candidat diverses vegades del MSR (i crec que també va anar a la llista de PxC a Canovelles el 2011) i era amic d'Antonio Saez.

La cèl·lula, que es dóna per desarticulada, seria la responsable d'haver enviat al desembre passat a combatre a Síria tres joves, que romanen a la presó després de ser detinguts quan es trobaven a Bulgària, de camí a Síria, via Turquia, denunciats pels mossos d'esquadra a la INTERPOL.

I des de l'atemptat de París del passat gener els mossos d'esquadra estaven fent un pla d'avaluació de llocs públics, energètics o dependències oficials a Catalunya susceptibles de patir un atemptat i les mesures de prevenció, protecció policial i dels plans d'autoprotecció d'aquest organismes, establiments i equipaments.

Segons el conseller Ramon Espadaler, la cèl·lula desarticulada avui en coordinacó amb l'Audiència Nacional -únic jutjat competent en matèria de terrorisme- no només reclutaven gent per anar a combatre a Síria o l'Iraq, sinó que volien atemptar a Catalunya. Entre els llocs on sembla que es volia atemptar hi ha el complex policial d'Egara a Sabadell, tocant a Terrassa i molt proper Sant Quirze -localitats on residien la majoria de detinguts-, on hi ha la Comissaria General d'Informació, que és des d'on es dirigeix el seguiment a grups gihadistes, s'avalua els riscos, es dissenyen els operatius i seguiments, i on arriba i s'analitza la informació que obté el cos de mossos. Sembla que també es plantejaven atemptar a la plaça de Catalunya de Barcelona, al Parlament, i al centre comercial les Arenes de la plaça de Espanya.

 Però davant d'aquest cop policial el Ministre de l'Interior, Jorge Fernández Diaz, en un acte deslleialtat que trenca la necessària col·laboració de tots els cossos i caps policials en la lluita contra el terrorisme, enlloc de felicitar als Mossos i al Departament d'Interior, ha acusat a la Fundació Nous Catalans o sectorial d'immigració de CDC, que presideix Àngel Colom, dels "riscos i imprudències" d'aquesta fundació vinculada a Convergència, amb la finalitat de la qual és captar musulmans per a la causa de l'independentisme, una tasca no recomanada ni prudent". I acte seguit ha repetit que la meitat del centenar de mesquites salafistes d'Espanya estan ubicades a Catalunya, en poblacions com Salt, Vilanova i la Geltrú, Reus i Torredembarra. Afegint també que el Ministeri de l'Interior va expulsar fa dos anys a Noureddine Ziani responsable de l'Espai Catalano-marroquí de Nous Catalans, a causa de les seves idees salafistes o gihadistes.

Noureddine Ziani a l'acte de constitució de l'Espai Catalano-marroquí el maig de 2012

Aquesta afirmació és totalment falsa ja que Ziani va ser expulsat, sobretot, a petició del Marroc, donat que, tot i actuar durant anys sota la direcció del govern del Marroc i el cònsul a Barcelona i, crec, amb diners que li donaven per controlar les mesquites i la comunitat marroquina, quan va entrar a CDC i  va defensar la independència de Catalunya, va començar a fer nosa al govern marroquí. Marroc no podia acceptar que un home "seu" i amb influència a la comunitat marroquina defensés el dret a l'autodeterminació de Catalunya, quan el Marroc nega aquest dret als saharauis i nega també un règim d'autonomia a les regions amazics o berebers del Marroc. Llavors sembla que Ziani, quan el Marroc li va començar a negar recursos econòmics hauria trucat a altres portes per trobar fons per les seves activitats i acabar algunes mesquites, entre les que hi ha la de Salt que impulsa Mohammed Ataouil de idees salafistes. Però que Ziani volgués continuar "controlant" les mesquites, també la de Salt, no significa en cap cas que ell fos salafista.

El president d'associació islàmica de Salt que impulsa la mesquita, Mohammed Ataouil, parlant amb l'alcalde, Jaume Torramadé 
  

GUETOS, ISLAM Y CONFLICTOS, publico aquest article a El Periódico

Xavier Rius, periodista

Podría comenzar este artículo haciendo referencia al asesinato del soldado Lee Rigby en Londres a manos de musulmanes conversos, armados con cuchillos, y al posterior intento de asesinato, con el mismo método, de un militar en París. O aludiendo a otros hechos también recientes en Francia y el Reino Unido, como la concesión de la Palma de Oro de Cannes a La vie d'Adèle, del tunecino Abdellatif Kechiche, filme que trata del amor lésbico. O a la boda homosexual de Rehana Kausar y Sobia Kamar, dos chicas paquistanís y creyentes musulmanas, emigradas al Reino Unido, que contrajeron matrimonio hace unos días. También podría iniciarlo refiriéndome al caso de la tunecina Amina Tyler, que fue amenazada de muerte tras publicar en Facebook una foto en la que posaba con una inscripción en árabe sobre sus pechos (Mi cuerpo me pertenece, no es el honor de nadie), fue retenida un mes por su familia y fue detenida la pasada semana tras pintar la palabra Femen -el movimiento al que pertenece- en la pared de un cementerio de Kairouan, donde se iba a celebrar un congreso salafista.

Frente a la opinión de que el islamismo radical ataca principalmente a Occidente y que la mayoría de víctimas de Al Qaeda son europeos o americanos, la realidad es que el 95% son musulmanes asesinados en sus propios países. Y la mayoría de víctimas civiles que ven coartada su libertad por el islamismo político no somos los ciudadanos occidentales hijos de europeos, sino los ciudadanos de países islámicos residentes en ellos o los inmigrantes o sus descendientes que viven en Occidente, que deben soportar la presión de determinados musulmanes que pretenden ejercer de policías de la virtud.

Por ello el discurso islamófobo que culpabiliza a todos los originarios de países islámicos de ser un peligro para Europa no solo es demagógico sino que genera, ante el ataque que perciben los inmigrantes y sus descendientes, una reacción de enquistamiento en el seno de la comunidad, lo que únicamente genera más guetos. Si en esos guetos se vive en una situación de precariedad, como hemos visto en Londres o Estocolmo, cualquier incidente puede hacer estallar un conflicto liderado por jóvenes sin perspectivas de futuro y con un desarraigo identitario.

Es un hecho que en la mayoría de países islámicos persiste una doble moral, con una interpretación del Corán que niega evidencias científicas e impide a la respectiva legislación ubicar la religión en el ámbito privado. Una literalidad de la tradición que no permite que se hagan públicas otras interpretaciones del Corán y, sobre todo, aceptar que hijos de musulmanes puedan hacer público que son ateos. Eso se debe a la falta desde 1924 -cuando se abolió la figura del califa, ubicada en Estambul- de una autoridad que permita reinterpretar el Corán a partir de los descubrimientos científicos y someter las leyes y la religión al derecho a la libertad de pensamiento.

Así, la mayoría de países islámicos, al firmar la Declaración Universal de Derechos Humanos, hicieron una objeción al fragmento del artículo 18, relativo a la libertad de pensamiento y de religión, que dice que «este derecho incluye el de cambiar de religión o creencias». Es decir, en la mayoría de países islámicos un musulmán no puede hacer público que ha dejado de creer ni cuestionar la literalidad del Corán. En base a esta interpretación tampoco se permiten las relaciones homosexuales.

Pero el hecho de que en los países islámicos haya muchas personas que desde las redes sociales luchan por romper la tradición y quieren ejercer la libertad de pensamiento, o de que en Europa haya hombres o mujeres musulmanes que no ocultan su homosexualidad y la hagan compatible con su religión, es una muestra de que no es esta la enemiga de la libertad, sino la interpretación que se le da.

Que en Occidente muchos descendientes de musulmanes proclamen que son ateos, o que haya musulmanas que se casen con un agnóstico, o que dos musulmanas lesbianas decidan casarse, es una muestra de la evolución de muchos de los inmigrantes o sus hijos. Evidentemente, eso no es fácil en los guetos. En los barrios de las ciudades suecas donde recientemente han estallado conflictos o en los del llamado Londonistán, en los que guardianes de la fe desean imponer su ley, se hace difícil esta interculturalidad. Pero el problema no se resuelve criminalizando al islam ni a los inmigrantes, porque así solo se consigue que estos se encierren por autodefensa en el gueto. Y de la misma manera que las ideas de extrema derecha son una salida para jóvenes europeos desencantados, lo es el radicalismo islámico para hijos de inmigrantes a los que pese a haber nacido aquí se sigue tratando como extranjeros.

 Llegir a El Periódico, clica

6 DIES DESPRÉS, L'EXPULSIÓ DE N ZIANI NO HA GENERAT CAP PROTESTA OFICIAL AL MARROC. I LA RESTA D'ORGANITZACIONS ISLÀMIQUES CATALANES I ESPANYOLES TAMBÉ HAN GUARDAT SILENCI

(Actualitzat: El desviament generalitzat dels diners que rebia Ziani de la DGED pel pagament de onfidents i control de les mesquites, cap a una empresa fantasma de viatges ubicada a Mataró que estaria a nom de la seva esposa i de les dones d'altres caps dels serveis d'intel·ligència marroquís,seria un dels motius pel que Espanya se'l volia treure de sobre i la causa per la que Marroc no ha protestat per la seva expulsió)
 -  -  -
Sis dies després de fer-se efectiva l'expulsió al Marroc del president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC) -amb seu a la Fundació Nous Catalans de CDC- i de l'Espai Catalanomarroquí, Noureddine Ziani, faig constar que no hi ha hagut cap resposta ni protesta oficial del Govern del Marroc ni de l'entorn de Rei Mohammed VI, ni ha tingut gaire ressò a la premsa, cosa que confirma el que ja vaig dir fa deu dies que el Marroc estava també interessat de treure-se'l del mig abans que tingués ja la nacionalitat espanyola. Tampoc han protestat, limitant-se a guardar silenci, les altres entitats islàmiques catalanes i espanyoles alienes a la UCCIC com la  UCIDE-CAT, Consell Cultural Islàmic de Catalunya, o  el portal de notícies Web Islam 

En tot cas, el fet que el CNI, a més d'acusar-lo de ser agent marroquí, hagi justificat l'expulsió dient que propagava el salafisme ha fet mal als col·lectius islàmics catalans, en ubicar-los en l'òrbita del salafisme. Ès cert que el president de l'associació Al Hilal, de Salt, Mohammed Attaouil, que defensa des d'una postura noviolenta algunes idees del salafisme, li havia demanat ajut econòmic per les obres de la mesquita de Salt que construeix Al Hilal i l'associació Magribins per  la Pau. Podria ser que Ziani un cop perduda la confiança del govern marroquí, que no estava d'acord en la defensa de la independència de Catalunya per l'analogia que es pot fer amb el Sàhara i els amazics, s'hagués apropat als serveis secrets saudites o d'altres països del Golf. També hi ha les queixes de certes mesquites pel fet que Ziani tingués ara, segons diuen, dos milions d'euros donats pel govern marroquí, i ni el Marroc ni algunes mesquites estaven d'acord en que lligués les subvencions a sumar-se al procés independentista català. 
 Però el fet que s'hagi justificat l'expulsió pels contactes de Ziani amb Attaouil (o Atauil) és un acte altament imprudent per les conseqüències que pot tenir, tant a Salt com a Barcelona, on es torna a plantejar la necessitat de tenir una nova mesquita de dimensions adequades.

Si se l'ha expulsat és pels motius que ja explicava o analitzava jo fa deu dies, i continuo dient que va ser una gran equivocació ubicar la UCCIC, que es volia que fos l'aglutinador de les mesquites catalanes, a la seu de la sectorial d'immigració i fundació d'un partit polític.  

Alif Post
lepetitjournal.com

REPRODUEIXO EL QUE JA VAIG ESCRIURE FA 10 DIES AL BLOG. Alguns mitjans fa cinc dies van fer aquest mateix anàlisis:

13 de maig de 2013

L'ordre d'expulsió decretada pel Director del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Felix Sanz Roldán, amb l'argument que Ziani expandia tesis radicals i pels seus lligam amb imams salafistes (clica), falta a la veritat en aquest aspecte. Ziani es considerat defensor d'un islam modern, tot i que des de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC), que ell presideix, i de l'Espai Catalanomarroquí, del que és Director, es parla amb imams o associacions de totes les tendències i havia fet un esforç, també, per tal que imams i presidents d'associacions islàmiques, com el de Salt, Mohammed Attaouil - o Atauil-, proper a idees salafistes, s'integressin a l'UCCIC i participessin en el curs de formació d'ulemes o imams que comença demà.

      És cert que es comentava -o fins tot ell ho reconeixia en certs cercles- que feia temps que treballava per la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED), principal servei secret del Marroc. I era habitual fins fa una any i mig veure'l a actes amb l'actual el cònsol del Marroc a Barcelona, Ghoulam Maichane, que a l'igual que l'actual ambaixador, Ahmed Ould Souilem, era un dirigent del Polisario passat al Marroc.  El nomenament de Ghoulam Maichane com a cònsol va crear cert desconcert per la seva inexperiència i les denúncies i queixes de molts marroquins d'incrementar les pràctiques clientelars o presumptes cobraments irregulars a l'hora de tramitar documentacions. 
                  Els Halhoul, M.Chaib i N. Ziani

     Fins novembre de 2010 Ziani, mantenia bones relacions amb els governs de la Generalitat (Tripartit) i de l'Estat i els agents policials encarregats de prevenir atemptats terroristes i de seguiment de les associacions islàmiques. El fet que se suposés que cobrava del Marroc no molestava ni al govern català ni a l'espanyol. Certament en el canviant mapa de les associacions islàmiques catalanes i espanyoles hi havia d'alguna manera una rivalitat per la interlocució amb les administracions entre els germans Mohammed i Hassan Halhoul del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, el diputat socialista català, Mohammed Chaib, també  membre del Consell Consultiu de Marroc a l'Exterior, el mateix Ziani (Clica per llegir notícia a La Vanguardia d'aquestes lluites fa tres anys) i altres noms que no cito. 

          En contra del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, del que els Halhoul eren el seus portaveus, hi havia el fet que el seu president fos l'imam del Raval, Lahcen Saaou, seguidor del corrent radical Tablig, que alguns vinculen amb el terrorisme, tot i que els seus principis el rebutgen, però certament proposen viure en el Segle XXI com vivien el seguidors de Mahoma en el segle VII. En aquesta mesquita del Raval van ser detinguts uns pakistanesos acusats de terrorisme.              

         Però pel que discrepaven certs sectors de les comunitats islàmiques catalanes amb el Consell Cultural Islàmic de Catalunya era per la creació per part dels Halhoul de l'empresa Travel Tours-Consejo Islámico, acusant als Halhoul de lucrar-se en l'organització dels viatges a la Meca. Mohammed Halhoul m'havia rebatut a mi aquesta acusació amb l'argument que calia diferenciar el Consell de l'empresa professionalitzada del sector que organitza viatges, fleta avions, contracta assegurances i reserva hotel allà, cosa que no es podia fer funcionant com una ONG o com a Consell.  

      A la vegada hi havia a nivell espanyol una rivalitat eterna entre la Federación de Entidades Islámicas (FEERI) i la la Unión de Centros Islámicos de España (UCIDE) que mantenia paralitzada la Comisión Islámica de España. La FEERI estava presidida pel ceutí, Mohamed Alí, que propugnava la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. El CNI considerava la FEERI una eina dels serveis secrets i els Ministeri d'Afers Exteriors, Emigració i Assumptes religiosos del Marroc que fiançaven i volien controlar les mesquites i la comunitat magribina, tot i que el CNI i el Marroc compartissin informació per evitar nous atemptats com els de l'11-M a Madrid, fet per marroquins, o la influència de possibles cèl·lules terroristes pakistaneses. Evidentment a totes les mesquites el Marroc hi té els seus informadors, o agents a sou, i en moltes també el Pakistan o Algèria i fins i tot Israel i els Estats Units, per evitar que es facin atemptats o es doni suport des d'aquí a grups terroristes d'allà. Al marge d'això hi ha també les pugnes entre Marroc, Arabia Saudita i altres pel control doctrinal de les mesquites. I si bé el grau de confiança del CNI vers els serveis secrets pakistanesos és qüestionable, sí que es confia força en els marroquins.

      En aquest context es crea a començaments de 2011 el Consejo Islámico de Espanya, de la que formaran part la UCIDE, i tretze federacions autonòmiques independents entre les que hi ha la Federació Islàmica de Catalunya (FICAT) que seria una segona sigla del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. Així el Consejo Islámico de Espanya voldria distanciar-se del control polític, econòmic i religiós del Marroc que imposava des de la FEERI i  també cap aquelles mesquites que anaven per lliure.
       Mentre, semblaria cert que Ziani, disposant de recursos econòmics marroquins (es parla ara de dos milions d'euros),  formés part o ampliés la xarxa d'informadors a les mesquites pels serveis secrets del Marroc i el consolat i ajudés a organitzar manifestacions o actes en favor del Sàhara marroquí i contra el Polisario.

      

                                  L'UCCIC EN SEU DE CDC 

      Però el novembre de 2010 CiU guanya les eleccions i Noureddine Ziani s'aproparà a CiU, mentre el diputat Mohammed Chaib en perdre l'escó de diputat quedarà fora de joc i d'influència política. Ziani, amb vistiplau del Marroc, entrarà a la sectorial d'immigració de CDC, Nous Catalans, que presideix l'Àngel Colom, i continuarà anant a molts actes amb el cònsol Ghoulam Maichane. Jo ja li vaig comentar l'any 2004 a l'Àngel Colom a Casablanca, on ell havia dirigit l'oficina de la Generalitat, que el fet que Colom tingués una posició pro-marroquí en el contenciós del Sàhara, xocava amb la seva defensa del dret a l'autodeterminació dels pobles com Catalunya. En aquest rebuig al referèndum sobre el Sàhara coincidien Colom i Ziani.
   Ara, però, podia ser que Ziani, perduda la confiança del Marroc, s'hagué apropat als serveis secrets saudites o d'altres països del Golf. De fet, fa uns mesos, Ziani va peregrinar a la Meca.  

ES PODEN CRITICAR ALTRES COSES A NOUREDDINE ZIANI, PERÒ NO QUE SIGUI SALAFISTA. Si se l'expulsa per treballar, com semblaria cert pel Marroc, i es fes el mateix amb altres líders islàmics i immigrants contraris al terrorisme que han treballat pel Marroc, Israel, Qatar, Aràbia S, Síria o Pakistan, no cabrien en 20 avions. I és un error de poca "intel·ligència" treure el tema de la mesquita de Salt. Probablement Marroc ha donat el vistiplau per que l'expulsin, en no ser-li ja útil, anar per lliure o per alguna altra qüestió ara que estava a punt d'obtenir la nacionalitat. També podria ser la resposta a l'expulsió de dos agents del CNI assignats a l'ambaixada espanyola a Rabat.

Noureddine Ziani, ara fa un any al congrés de constitució de l'Espai Catalano-marroquí, a la seu de Nous Catalans-CDC a Santa Coloma de Gramenet

(Actualitzat: El desviament generalitzat dels diners que rebia Ziani de la DGED pel pagament de onfidents i control de les mesquites, cap a una empresa fantasma de viatges ubicada a Mataró que estaria a nom de la seva esposa i de les dones d'altres caps dels serveis d'intel·ligència marroquís,seria un dels motius pel que Espanya se'l volia treure de sobre i la causa per la que Marroc no ha protestat per la seva expulsió)
 -  -  -

L'ordre d'expulsió decretada pel Director del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Felix Sanz Roldán, amb l'argument que Ziani expandia tesis radicals i pels seus lligam amb imams salafistes (clica), falta a la veritat en aquest aspecte. Ziani es considerat defensor d'un islam modern, tot i que des de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC), que ell presideix, i de l'Espai Catalanomarroquí, del que és Director, es parla amb imams o associacions de totes les tendències i havia fet un esforç, també, per tal que imams i presidents d'associacions islàmiques, com el de Salt, Mohammed Ataouil, proper a idees salafistes, s'integressin a l'UCCIC i participessin en el curs de formació d'ulemes o imams que comença demà.

      És cert que es comentava -o fins tot ell ho reconeixia en certs cercles- que feia temps que treballava per la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED), principal servei secret del Marroc. I era habitual fins fa una any i mig veure'l a actes amb l'actual el cònsol del Marroc a Barcelona, Ghoulam Maichane, que a l'igual que l'actual ambaixador, Ahmed Ould Souilem, era un dirigent del Polisario passat al Marroc.  El nomenament de Ghoulam Maichane com a cònsol va crear cert desconcert per la seva inexperiència i les denúncies i queixes de molts marroquins d'incrementar les pràctiques clientelars o presumptes cobraments irregulars a l'hora de tramitar documentacions. 

                  Els Halhoul, M.Chaib i N. Ziani

     Fins novembre de 2010 Ziani, mantenia bones relacions amb els governs de la Generalitat (Tripartit) i de l'Estat i els agents policials encarregats de prevenir atemptats terroristes i de seguiment de les associacions islàmiques. El fet que se suposés que cobrava del Marroc no molestava ni al govern català ni a l'espanyol. Certament en el canviant mapa de les associacions islàmiques catalanes i espanyoles hi havia d'alguna manera una rivalitat per la interlocució amb les administracions entre els germans Mohammed i Hassan Halhoul del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, el diputat socialista català, Mohammed Chaib, també  membre del Consell Consultiu de Marroc a l'Exterior, el mateix Ziani (Clica per llegir notícia a La Vanguardia d'aquestes lluites fa tres anys) i altres noms que no cito. 

          En contra del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, del que els Halhoul eren el seus portaveus, hi havia el fet que el seu president fos l'imam del Raval, Lahcen Saaou, seguidor del corrent radical Tablig, que alguns vinculen amb el terrorisme, tot i que els seus principis el rebutgen, però certament proposen viure en el Segle XXI com vivien el seguidors de Mahoma en el segle VII. En aquesta mesquita del Raval van ser detinguts uns pakistanesos acusats de terrorisme.              

         Però pel que discrepaven certs sectors de les comunitats islàmiques catalanes amb el Consell Cultural Islàmic de Catalunya era per la creació per part dels Halhoul de l'empresa Travel Tours-Consejo Islámico, acusant als Halhoul de lucrar-se en l'organització dels viatges a la Meca. Mohammed Halhoul m'havia rebatut a mi aquesta acusació amb l'argument que calia diferenciar el Consell de l'empresa professionalitzada del sector que organitza viatges, fleta avions, contracta assegurances i reserva hotel allà, cosa que no es podia fer funcionant com una ONG o com a Consell.  

      A la vegada hi havia a nivell espanyol una rivalitat eterna entre la Federación de Entidades Islámicas (FEERI) i la la Unión de Centros Islámicos de España (UCIDE) que mantenia paralitzada la Comisión Islámica de España. La FEERI estava presidida pel ceutí, Mohamed Alí, que propugnava la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. El CNI considerava la FEERI una eina dels serveis secrets i els Ministeri d'Afers Exteriors, Emigració i Assumptes religiosos del Marroc que fiançaven i volien controlar les mesquites i la comunitat magribina, tot i que el CNI i el Marroc compartissin informació per evitar nous atemptats com els de l'11-M a Madrid, fet per marroquins, o la influència de possibles cèl·lules terroristes pakistaneses. Evidentment a totes les mesquites el Marroc hi té els seus informadors, o agents a sou, i en moltes també el Pakistan o Algèria i fins i tot Israel i els Estats Units, per evitar que es facin atemptats o es doni suport des d'aquí a grups terroristes d'allà. Al marge d'això hi ha també les pugnes entre Marroc, Arabia Saudita i altres pel control doctrinal de les mesquites. I si bé el grau de confiança del CNI vers els serveis secrets pakistanesos és qüestionable, sí que es confia força en els marroquins.

      En aquest context es crea a començaments de 2011 el Consejo Islámico de Espanya, de la que formaran part la UCIDE, i tretze federacions autonòmiques independents entre les que hi ha la Federació Islàmica de Catalunya (FICAT) que seria una segona sigla del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. Així el Consejo Islámico de Espanya voldria distanciar-se del control polític, econòmic i religiós del Marroc que imposava des de la FEERI i  també cap aquelles mesquites que anaven per lliure.
       Mentre, semblaria cert que Ziani, disposant de recursos econòmics marroquins,  formés part o ampliés la xarxa d'informadors a les mesquites pels serveis secrets del Marroc i el consolat i ajudés a organitzar manifestacions o actes en favor del Sàhara marroquí i contra el Polisario.

      

                                  L'UCCIC EN SEU DE CDC 

      Però el novembre de 2010 CiU guanya les eleccions i Noureddine Ziani s'aproparà a CiU, mentre el diputat Mohammed Chaib en perdre l'escó de diputat quedarà fora de joc i d'influència política. Ziani, amb vistiplau del Marroc, entrarà a la sectorial d'immigració de CDC, Nous Catalans, que presideix l'Àngel Colom, i continuarà anant a molts actes amb el cònsol Ghoulam Maichane. Jo ja li vaig comentar l'any 2004 a l'Àngel Colom a Casablanca, on ell havia dirigit l'oficina de la Generalitat, que el fet que Colom tingués una posició pro-marroquí en el contenciós del Sàhara, xocava amb la seva defensa del dret a l'autodeterminació dels pobles com Catalunya. En aquest rebuig al referèndum sobre el Sàhara coincidien Colom i Ziani.

      Quan ara fa un any CDC obre la seu a Santa Coloma de Gramenet de la Fundació Nous Catalans on ubica l'Espai Catalano-marroquí, que presidirà Ziani, jo vaig ser convidat a intervenir en el congrés constituent de l'Espai i vaig felicitar a CDC per aquella iniciativa (clica). En aquell moment el PSC creava la Plataforma Nova Ciutadania i vaig dir que calia que tots els partits tinguessin espais o sectorials d'immigració. El que sí vaig criticar en privat a Colom i altres dirigents de Nous Catalans és que es creés la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC) com una alternativa al Consell Cultural Islàmic de Catalunya, la FEERI, la UCIDE i el Consejo Islámico d'España i s'ubiqués a la seu de Nous Catalans-CDC. 
       La UCCIC la va crear Colom i Nourenddine Ziani per aglutinar les mesquites, més enllà de l'Espai Catalanomarroquí en el que no caben algerians, pakistanesos, senegalesos o els catalans conversos, i ajudar a les mesquites a adaptar-se a les normatives de la Llei catalana de Centres de Culte i fer cursos als imams per tal que coneguin la realitat de Catalunya i a donar un discurs adaptat al Segle XXI, cosa que em semblava bé, però no que s'ubiqués a la seu d'un partit polític. Evidentment també Nous Catalans ho feia per guanyar-se el suport dels col·lectius d'immigrants musulmans í dels ja nacionalitzats al procés sobiranista de Catalunya.
      Segons expliquen membres de la UCIDE de Catalunya, la intervenció dels mossos d'esquadra a la mesquita de Terrassa per gravar l'imam, Abdeslam Laarusi, el dia que anava a parlar de les dones, hauria estat gràcies a un avís de Ziani a la policia, després que la comunitat islàmica de Terrassa es negués a entrar a la UCCIC. 
       En aquest context, l'exdiputat socialista, Mohammed Chaib, allunyat ja del PSC, i residint  part del temps al Marroc sembla que establiria lligams amb el Partit Justícia i Desenvolupament del Ministre islamista, Abdelilah Benkirane. Benkirane va visitar Barcelona el maig de 2012 , i organitzaria una conflictiva trobada al Prat on membres de Nous Catalans denunciarien l'organització de l'acte i la restricció del dret d'entrada. Evidentment Chaib i Benkirane no compartirien l'estratègia sobiranista de l'UCCIC, però com se sap, al Marroc una cosa és el que pensi el Primer Ministre i l'altra el que diguin el responsables de seguretat i els consellers reals. I aquests començaran a discrepar de Nureddine Ziani després de la manifestació de l'11 de setembre i inici del procés sobiranista pel dret a decidir i la crida a votar sí a la independència, pel que podria significar per les reivindicacions dels sahrauís. 
Des d'algunes mesquites es criticava a Ziani per afavorir econòmicament a aquelles que entraven a la UCCIC, i s'ha arribat a dir que ara tenia un compte amb dos milions d'euros de saldo aportats pel Marroc, però sembla que al Marroc discreparia de la manera que els distribuia, i no compartia que defensés la independència de Catalunya.  
       Personalment penso que l'ordre d'expulsió de Ziani, que jo no comparteixo, tot i que hi ha molta informació que no sabem, i que dins de Nous Catalans s'havien viscut tensions les últimes setmanes i alguns imams discrepaven per qüestions personals i polítiques de l'Àngel Colom. El que tinc clar és que no és cert que Ziani afavorís l'islamisme radical, per més s'acostés al salafisme per controlar-lo o, i això és una hipòtesis, oferís diners a les associacions o mesquites. 
       Que passava a informació -o treballava- pel Marroc era tema del que sempre se n'havia parlat i com he dit abans Israel, Algèria, Estats Units, Qatar, Síria, Aràbia Saudita o Pakistan també tenen centenars d'agents i informadors a les mesquites i entre els col·lectius de treballadors d'immigrants. I els agents marroquins sempre han combatut el terrorisme passant després els serveis secrets marroquins part de la informació als espanyols. 
        Pel que fa als motius exposats per justificar l'expulsió trobo una equivocació de poca intel·ligència reobrir el tema de la mesquita de Salt o de si Mohammed Ataouil de Salt és salafista, cosa que pot tornar a tensionar Salt o encendre el debat sobre les mesquites. 
       Ataouil mai ha negat ser proper a certs valors del salafisme però sempre ha rebutjat tota violència i ha actuat com a mediador eficaç per desactivar focus de conflictivitat a Salt, en contacte sempre amb mossos d'esquadra i el mateix CNI.  Quan Jaume Torramadé convoca un ple extraordinari l'agost de 2011, durant el ramadà, per suspendre la l'obertura d'una església africana i el certificat de compatibilitat urbanística dels terrenys de la mesquita, tramitats per la socialista Pineda, Ataouil va aturar una concentració multitudinària que centenars de joves musulmans de Salt i Girona volien fer, pregant al voltant de l'Ajuntament mentre se celebrava el Ple. 
       Ziani creia que la UCCIC i la Generalitat havia de portar també a aquests presidents d'associacions i imams dits alafistes als cursos que preparaven. Les crítiques que jo sempre he fet a Ziani i Colom és que s'ubiqui la UCCIC a la fundació de CDC com si estiguéssim en un règim de partit únic. També puc discrepar de les certes maneres clientelars de funcionar quan Ziani tenia el ple suport de Marroc. 
       Així que en aquest context, sembla que Ziani serà expulsat, si no s'atura l'ordre, en part com una advertència als imams que s'apropin al sobiranisme català. Però crec que hi ha motius de més pes i potser poden sortir altres informacions donada la complexitat del tema, o que el Marroc també hagi donat el vistiplau al CNI per tal que l'expulsi. Els serveis secrets posen diners i mitjans als seus agents i, tot fa pensar, que Ziani estaria anant totalment per lliure del que li hauria dit el Marroc. I en defensar el dret a l'autodeterminació de Catalunya, d'alguna manera legitimava que el sahrauís poguessin autodeterminar-se amb un referèndum. I potser el Marroc amb el vistiplau de Madrid vulgui canviar les seves "antenes" a Catalunya, quan sembla proper el relleu del cònsol. Potser a CDC hi ha sectors que no es fien del poder que ha obtingut. Potser només és una lluita entre serveis secrets, no només de l'espanyol i el marroquí. Hi ha qui diu que a causa del seu distanciament amb Marroc, s'havia apropat o se li havia apropat algun altre servei d'inteligència com podria ser el saudita o d'altres països del Golf.  O potser, sobretot el Marroc no vol, si fos ell un agent com es diu, espies que vagin per lliure o agafin tanta notorietat (president de la UCCIC i Espai catalano-marroquí) i potser no gestionen els recursos o les línies d'acció tal com se li havia ordenat. El fet que la premsa marroquí d'avui (clica) informi de la seva expulsió sense condemnar-la, podria ser una vista del pacte CNI-Marroc. I donat que estava a punt d'obtenir la nacionalitat espanyola, si al Marroc no li agradava la feina que presumptament feia amb diners dels serveis secrets i hagués arribat on havia arribat: president de la UCCIC i Director de l'Espai catalanomarroquí, se l'havia de "retirar" abans que fos ja "espanyol" i lliure de quedar-se aquí per sempre. De tota manera deixo clar que jo no justifico ni defenso la seva expulsió.

LA VERSIÓ DE VENJANÇA PER L'EXPULSIÓ DE DOS AGENTS DEL CNI AL MARROC
Hi ha també una versió diferent o complemantària a aquesta sobre la motivació per la que se'l vol expulsar. Fa uns mesos el govern marroquí, a instàncies del serveis secrets, la DGED, va expulsar a dos agents espanyols del CNI que estaven com "agregats" a l'ambaixada espanyola a Rabat. I segons aquesta versió l'expulsió de Ziani seria la resposta del govern espanyol. 
        

    
L'ambaixador Ahmed Ould Souilem, ex líder polisari defensant la marroquinitat del Sàhara. Ell i el cònsol estaven ara enfrontats amb Ziani. Si defensava el dret a l'autoderminació de Catalunya, reconeixia la legitimitat del Sàhara per fer-ho. Pacte CNI i Marroc per expulsar-lo abans que Ziani tingués ja la nacionalitat i es quedés aquí per sempre?

"EL FILM, L'EXCUSA", article al Punt Avui sobre les protestes antioccidentals

17/09/12 02:00 - XAVIER RIUS, periodista

He vist un fragment de La innocència dels musulmans (clica aquí), fet per cristians ultraconservadors, que ha generat aquests atacs arreu del món islàmic. El vídeo és lamentable i no té el nivell —ni la part de veritat que contenia— del curt Submissió (clica per veure), de l'holandès Theo van Gogh, assassinat l'any 2004. Però, tal com va passar amb el film de Van Gogh o amb les vinyetes de Mahoma l'any 2006, ha generat una histèria de conseqüències imprevisibles. I és evident que aquest film no desitja res més que encendre l'anomenat “xoc de civilitzacions” i torpedinar la reelecció d'Obama, i que està sent aprofitat pels que volen orientar les revoltes àrabs cap al salafisme.
Però, dit això, s'ha de reconèixer que les protestes posen de nou sobre la taula la realitat que la majoria de règims islàmics continuen tenint elements que dificulten l'encaix amb els valors democràtics. La principal d'aquestes dificultats ve de quan la majoria d'aquests estats van signar la Declaració Universal dels Drets Humans; van fer una reserva a l'article 18, que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió, que diu que “aquest dret inclou el dret a canviar de religió”. És a dir, un musulmà mai pot deixar de ser musulmà; un musulmà no pot qüestionar o reinterpretar l'Alcorà. Un nascut musulmà, en la majoria de països islàmics, no pot dir que Déu no existeix. Un musulmà no pot dir que vulnera els drets humans l'obligació de recuperar els dies de dejuni per a un metge que ha hagut de prendre un te per estar serè en una operació i salvar una vida. Un musulmà no pot dir en molts països sí a Darwin. És la consideració que l'Islam oficial està ancorat en molts llocs a la interpretació que tenia abans dels descobriments científics del segle XX i de la Declaració Universal del Drets Humans. És la consideració de l'Islam com a única religió veritable i considerar qualsevol objecció feta des de dins o des de fora com una blasfèmia; tenint en compte que, des del 1924, quan Ataturk va abolir la figura del califa, llavors amb seu a Istanbul, no hi ha cap autoritat que pugui ressituar la fe, com han fet altres religions, en l'àmbit personal i posar-la per sota de les lleis, encara que es contradigui amb l'Alcorà.
Això no vol dir que la majoria de musulmans al Marroc, Tunísia, Egipte o Turquia estiguin d'acord amb l'Islam oficial. I, a més a més, en aquests països hi ha una gran quantitat de gent creient que relativitza la religió i una altra que reconeix que és agnòstica. Al Marroc, el rei Mohammad VI va imposar el 2003 un nou Codi de Família que igualava la dona a l'home, i hi ha la revista Telquel, (clica per anar-hi)que planteja coses com que milions de persones al Marroc no segueixin el Ramadà, o la realitat que molts marroquins no creuen en Déu. Al Líban, l'escriptora Jumana Haddad va treure fa tres anys la revista Jasad (clica)  –que en àrab vol dir cos—, que trenca els tabús. I un dels perills que veien els islamistes l'endemà de les revoltes àrabs era que aquesta llibertat de dir en veu alta el que es pensa és normalitzés. Per això, la islamofòbia barroera d'aquesta pel·lícula serveix perquè grups islamistes encenguin els carrers d'odi i per debilitar els dirigents dels Germans Musulmans que no donin suport a les protestes. Un odi i una croada que tindran com a primeres víctimes aquells que des dels mateixos països musulmans, creients o agnòstics, lluiten perquè la religió se sotmeti a la llibertat ideològica.

Llegir a El Punt Avui, clica

 Portada de Jasad.

Portades de la revista marroquina Telquel.
El discurs islàmofob occidental i el salafisme polític units en l'objectiu d'aturar que les revoltes àrabs dels joves i laics (creients o agnòstics) i certs mitjans de comunicació posin la llibertat ideològica, sexual i personal per sobre la religió.

TERRASSA, L’IMAM, VIOLÈNCIA MASCLISTA I SALAFISME

Sembla ser, pel que m’han confirmat des de diferents àmbits institucionals, que les proves de que l’immam de la mesquita del Doctor Pearson de Terrassa, Abdeslam Laarusi, va fer comentaris o explicacions en els seus sermons, justificant o legitimant la violència contra les esposes musulmanes pel bé de la família i garantir l’autoritat de l’home, són aclaparadores.

                                                      Abdeslam Laarusi

 Així doncs es tractaria d’un delicte tipificat a l’article 510 del Codi Penal. Aquest article diu textualment:

Artículo 510. 1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

2. Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieren informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía.

Ens trobaríem doncs amb un delicte de provocació a la violència per pertànyer a un determinat sexe que tindria el precedent de la condemna de l’immam de Fuengirola, Mohamed Kamal Mustafa, que va ingressar a la presó el 29 de novembre de 2004 per aconsellar en el seu llibre, com s’havia de pegar a les dones, si era necessari fer-ho (?????), sense danys físics durables, ni deixar marques. Kamal seria condemnat a 15 mesos de presó i una multa de 2.160 euros.

                              Mustafa Kamal, immam de Fuengirola

            Aquella condemna, des del meu punt de vista va generar reaccions ambigües de la majoria d’associacions islàmiques i va tornar a obrir el debat sobre si l’Alcorà va ser manipulat i ben traduït. Així per uns el versicle 4,34 de l’alcorà, diu:

“A aquelles de les que temeu la seva desobediència, advertiu-les, tanqueu-les a les seves habitacions, pegueu-les”  Però per altres el verb àrab “daraba” no s’hagués hagut de traduir per pegar, sinó per separar-se, deixar-la o distanciar-se.

            La Unió de Centres Islàmics de Catalunya, branca catalana de la Unión de Centros Islámicos de Espanya (UCIDE) -clica- , que agrupa a la majoria de mesquites de Catalunya, a la que pertany la de Terrassa, va fer un comunicat recordant que rebutgen qualsevol interpretació que discrimini la dona o justifiqui el maltractament físic i psíquic.

            Evidentment, jo que sóc ateu, ni vull ni puc entrar en aquest debat sobre què hauria revelat o dit l’arcàngel Gabriel a Mahoma, i reconec que el que més m’allunya de l’Islam majoritari és el fet que visqui avui reclòs en el pensament màgic i en la negació de la ciència i als avenços del coneixement. Així, per exemple, considero nefast que es digui –o s’interpreti- que una dona que menstrua no pot tocar l’Alcorà per estar bruta o malalta. Pel que fa a l’accés de la dona a poder fer d’immam, els catòlics no són qui per donar lliçons de modernitat, i l’islam permet casar-se als immams i no hi ha tants casos de pedofília com a l’església catòlica (a falta de pan buenas son tortas...).També considero absurd que per la interpretació literal de l'Alcorà si durant el ramadà una persona ha de menjar per estar malalta o per estar embarssada, després hagi de dejunar i recuperar els dies perduts. També hauria de recuperar tot un dia, per exemple, si un cirurgià ha d'ingerir liquid i menjar alguna cosa a mitja tarda per estar al cent per cent donat que ha d'operar una pesona que ha tingut un accident. Aquest exemple l'he debatut amb amics musulmans i em dieuen, "Bé, que mengui d'amagat però oficialment no pot fer-ho donat que hauria de recuperar tot un dia sencer"

He lamentat  en nombrosos articles que l’Islam, que no té califa o autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istambul la figura del califa, pateix aquesta dificultat d’acceptar públicament que moltes coses de l’Alcorà s’han d’interpretar d’acord als avenços de la ciència i la Declaració Universal dels Drets Humans.  http://www.jordipujol.cat/files/articles/XRius.pdf, 

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/133315-el-vel-de-lislam.html

I aquestes traves de l’Islam actual a reinterpretar l’Alcorà, mostren una actitud oposada a la que tenien els savis àrabs de fa segles a Còrdova o Bagdad que eren capaços de polemitzar debatre amb pensadors d’altres religions i filosofies. Em dol que molts pensadors islàmics no siguin capaços de relativitzar moltes coses dites a l’Alcorà, que a la societat beduïna del segle VII tenien el seu sentit i significaven un avenç, però no el tenen ara. Per exemple que es podien tenir fins a sis esposes, però que s'havien de tractar totes per igual, cosa que significava rebutjar i condemnar la marginació en la que quedaven les esposes de més edat front les mes joves, en una societat en que molts homes morien i llavors altres homes recollien a les que enviduaven i als fills. Potser aquest cas, la poligàmia, ja es rebutja de manera majoritària, però el que vull dir és que el que era acceptable llavors ara no ho té perque ser. Per a mi la contradicció més flagrant de l'Islam actual amb la modernitat és la no acceptació a la majoria de països islàmics del dret a canviar de  religió dels nascuts musulmans o que una dona musulmana no pugui casar-se amb un no musulmà (l'home musulmà si que pot fer-jo amb una cristiana donat que s'entén que porta la religió islàmica del fill o filla en el seu esperma. Aquest és un exemple del que dic que l'islam oficial és presoner del pensament màgic). 

 Però aquestes crítiques sobre la dificultat de l'islam per encaixar amb una societat de ciutadans on impera la llibertat ideològica -canviar de religió o deixar de tenir-ne i esdevenir agnòstic o ateu-, no té res a veure amb la islamofòbia que es mostra a tants llocs, posant dificultats a l'obertura de mesquites ni amb la criminalitzaació del col·lectiu. I la islamofòbia l'únic que aconsegueix és que les comunitats musulmanes tinguin una reacció defensiva identitària i es tanquin en elles mateixes dificultant la interculturalitat que volen moltes persones nascudes a famílies islàmiques. Així ho explicava fa un any i mig al Periódico (clica) 

            Tornant al cas de Terrassa, sembla per les proves aportades pels mossos, aquest immam hauria dit, i més d’una vegada, que es podia pegar a la dona pel bé de la família i l’autoritat de l’home.

            Potser sí que pot haver ajudat en la caiguda en desgràcia d’aquest immam la pugna interna que hi havia en el si de la comunitat islàmica de Terrassa pel control d’aquesta mesquita. Però membres d’altres associacions islàmiques han confirmat a persones amb qui he parlat que aquest immam justificava el maltractament a la dona per preservar l’autoritat de l’home. També m’ho han confirmat persones que han llegit l’informe dels mossos. El fet que formés part del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, que aquests anys ha fet d’interlocutor amb la Generalitat o que l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, digués que era una persona dialogant no nega que hagués dit aquests consells justificant la violència vers les esposes.

            I que hagi justificat el maltractament a les dones no es contradiu en que ell no pertanyi al cap corrent salafista pacífic, ni al moviment Tablig –que volen que es visqui com vivien els seguidors de Mahoma al Segle VII, ni, molt menys, a cap corrent que legitimi la violència política i religiosa. Sembla doncs que es tracta d’un immam tradicional que, pel que fa a les relacions home dona, agafa la interpretació tradicional de l’Alcorà i hauria fet unes declaracions que podrien ser constitutives de delicte tipificades a l’article 510 del Codi Penal. Ell mereix la presumpció d’innocència, però aviat la Fiscalia de Delictes d'Odi i Discriminació emetrà les seves conclusions, i si es confirma el que diuen les proves portades pels mossos, s’haurà d’aplicar la llei i castigar-lo.