Tardor sense bolets.

 

NacióDigital, Nació Manresa, 22 de novembre de 2022

 Xavier Rius Sant

Sembla que no hi ha marxa enrere. Aquesta haurà sigut la primera tardor dels últims cinquanta o vuitanta anys en què al Moianès, al Bages i a la major part de la Catalunya central que no s'han collit bolets. Tampoc se n'estan collint al Vallès o al Maresme. Diuen els més vells dels Moianès que no recorden una tardor com aquesta. Un servidor sí que va collir ceps i rovellons a començaments de setembre a cotes altes del Ripollès. I a mitjans de setembre en van sortir alguns, que serien els primers i els últims, a llocs molt humits de municipis del sud del Moianès con Granera, Castellterçol o Castellcir on les escadusseres pluges d'agost van ser més generoses.

També se'n van fer a alguns llocs del Solsonès i el Berguedà on havia plogut. Però després d'unes primeres florides molt localitzades, l'absència de pluges i les altes temperatures han deixat la major part de Catalunya sense ni un bolet. Només en algunes comarques de Tarragona on ha plogut se'n fan aquests dies. I de moment les pluges anunciades per a mitjans i finals de novembre han estat molt minses i encara que n'arribin els propers dies, és difícil que el miceli o filaments que van per sota, d'on emergeixen els bolets, pugui desenvolupar-se si les glaçades es repeteixen. Una sequera i absència de bolets que ha estat molt pitjor que la del període 2007 i 2008 quan es van poder collir camagrocs i fredolics al novembre i desembre.

Aquesta absència de bolets ha tingut tres efectes al Moianès i crec que també a moltes altres comarques de Catalunya. L'absència de gent als boscos, absència de cotxes aparcats a les cunetes de carreteres i camins, i menys gent a restaurants que s'omplien de boletaires. Evidentment també hi ha el perjudici pels qui cullen bolets per vendre'ls a restaurants i botigues, sector del que es desconeix la seva magnitud real donat que part d'aquest bolet autòcton que és comercialitza es fa dins del circuit de l'economia submergida. Tots sabem que la majoria de bolets que comprem a verduleries, botigues de queviures i supermercats a Catalunya venen de l'Aragó, la Rioja o de Romania, llocs on també s'ha patit la sequera, el que ha motivat l'absència d'aquest producte a molts establiments i un fort increment del preu.

Per a mi aquesta està sent una tardor molt estranya ja que des de fa molts anys en aquesta temporada acostumo a anar al bosc sol o acompanyat a collir-ne o a caminar per un o altre indret i mirar com està per si el dissabte o diumenge tinc convidats i saber on puc portar-los. I aquesta tardor tampoc he pogut fer el que feia des de fa deu anys, de penjar fotos a les xarxes socials, no dels cistells plens com fan alguns, sinó de bolets en el seu hàbitat amb explicacions de quina espècie és o de quins bolets comestibles o tòxics florien aquells dies sense donar, evidentment, la localització exacta.

Si la sardana i els castellers són dues tradicions catalanes que es fan en grup, l'anar a collir o caçar bolets molt sovint ho fem en solitari. L'absència de bolets també ha fet disminuir notablement el nombre de rescats que els bombers del GRAE han hagut de fer de boletaires solitaris perduts que demanaven ajuda o de desapareguts que no tornaven a casa i es donava l'alerta. Aquesta tardor he anat a la platja i m'he banyat al mar diverses vegades, sentint-me, però, com qui es menja a l'abril una barra de torrons que troba oblidada l'armari de la cuina sota un paquets de macarrons. Mentre anar a la platja a l'abril, encara que l'aigua sigui freda, el bioritme del cos ho celebra, ser a la platja un 20 d'octubre pot donar una sensació de no estar en el lloc on el cos i el cap demana.

Evidentment la manca de bolets és una anècdota en comparació a la problemàtica que tenen els qui viuen del camp, que estan sembrant un cereal que potser no donarà collita si les pluges continuen absents, i dels ramaders que a l'increment de preus del pinso per la guerra d'Ucraïna, s'hi suma la probable absència del farratge que compren o sembren i cullen. El canvi climàtic és aquí, i lamentablement com hem vist fa uns dies a la Cimera del Clima de Sharm el-Sheikh, no sembla que els estats es posin prou les piles per revertir-lo. I si aquest canvi continua, aquí ens queixarem de no tenir bolets per guarnir el plat, però als països de l'Àfrica del que es lamentaran es de no tenir res per omplir-lo.

         

Tot havia d'anar bé? Ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals i amenaça de prémer el botó

                        

Xavier Rius Sant, 12 de març de 2022

Llegir a NacióDigital, NacióManresa

Mai m'ha agradat ni m'he cregut certs comentaris, prediccions o promeses, per a mi sobreactuades, quan s'afirma que un cop es superi una crisi o problemàtica, tot anirà bé, haurem crescut individualment i com a societat i tot serà millor. Després de cada guerra mundial hi havia qui deia que aquella seria la última, perquè la humanitat hauria aprés la lliçó, i ara fa dos anys quan va esclatar la pandèmia, es penjaven cartells i pancartes als balcons amb un arc de Sant Martí amb la frase "Tot anirà bé". 

A mi no m'agradava llavors aquesta predicció, perquè veia com dia a dia moria més i més gent, vides úniques i irrepetibles que morien d'elles soles, sense acomiadar-se dels essers estimats, ni tenir el consol que la seva mort al menys serviria potser per aconseguir el que ara coneixem com immunitat de grup. Per mi aquelles pancartes de “To anirà bé” que veia per Moià i Barcelona eren una falta de respecte pels qui morien i pels seues essers estimats. També hi havia qui deia que la pandèmia era l'últim avís de la mare Terra advertint-nos que si no canviàvem de model de vida, la Humanitat desapareixeria. I a mida que les onades de la pandèmia eren menys letals amb bona part de la població vacunada, s'aixecaven veus catastrofistes anunciant una època de fam a Europa, segons uns a causa dels problemes de transport marítim, la falta de microxips i una apagada elèctric i digital de tot que aquest apocalíptics predeien, o potser, segons altres, per un nou virus o plaga que s'expandiria per la Terra a la vegada que s'implementés el 5G. Prediccions que defensava molta gent seguidora de les teories conspiranoiques i dels antivacunes. 

I mira per on, ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid, dissabte es va poder celebrar a Moià el Carnestoltes amb la normalitat que es feia abans, amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de política de seguretat i relacions internacionals i amenaça de prémer el botó nuclear si no se li permet fer Rússia gran de nou. Pensàvem que després del parèntesis de Trump, en que un malalt mental que volia fer Amèrica Gran, i podia prémer el boto nuclear, el món multipolar tornava a la seva normalitat, i mentre a Trump es dubtós que els seus generals li haguessin permès fer-ho, Vladimir Putin porta la guerra al cor d'Europa, provoca el major desplaçament de refugiats des de la Segona Guerra Mundial i ens diu que si no li permetem fer Rússia gran de nou amb Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i Geòrgia, i suprimir unes llibertats i valors que també la majoria de ciutadans d'aquest països havien fet seus, ens hem de preparar pel pitjor. I de moment Europa es prepara per una gran inflació que esmicola tots els plans de recuperació post Covid.

Jo sí que pensava que una part de les esquerres de les que provinc, que aquestes últimes dècades havien aprés a pensar sense dogmatismes, que potser a pobles agredits calia ajudar a defensar-se de vulneracions dels drets humans i d'agressions militars, com va passar a Bòsnia o al Kurdistan. I que a l'igual que consideraven correcte que s'armés als kurds que patien el setge de l'Estat Islàmic i de Bashar Al Assad a Síria, s'entendria que ara cal armar a Ucraïna. Però veig amb tristor que molts del que considerava dels meus, tenen el pensament crític rovellat. I mentre fa dos anys defensaven que el Frente Polisario tornés a la guerra i se'ls armés per poder negociar en peu d'igualtat o idolatraven les brigades de dones kurdes que a Rojava es defensaven amb armes proporcionades, per cert, per Estats Units, dels assassins de l'Estat Islàmic i del règim de Bashar Al Assad, ara davant la invasió d'Ucraïna s'oposen a que se'ls hi doni armes. Potser no són conscients que Europa hem tornat a un escenari com el del setembre de 1938, quan per no contradir ni fer enfadar més Hitler, el Regne Unit i França van signar amb Alemanya el acords de Munic.

Xavier Rius Sant, periodista

ADÉU A LES VEGUERIES. la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada l'any 1937

                                                    

Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa

Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció equivocada.

Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona, que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat, quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes. 

Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies, a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província. Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona. Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats. Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors d'escombraries. 

Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina. Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà que estaven buides. 

 

El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937, després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat, que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.

Un servidor que tinc fama de friki dels mapes, aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes. Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat, algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a la Catalunya Central, sent terra de frontera.

 

EL MOIANÈS A MIG GAS, Escric a Nació Digital sobre les restriccions de mobilitat, obertura restaurants i la controvèrsia de la pujada de quads al Puig de la Caritat de l'Estany (El Foraster), tot i la cadena que barra el pas

 

NacióDigital, 27 de novembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

 

El Moianès a mig gas

«Van demanar al Quim Masferrer i l'equip de producció d'"El Foraster" que no emetessin les imatges de la pujada en quads al Puig de la Caritat»

Un terç dels restaurants i bars amb servei de dinars i sopars del Moianès encara no han obert i alguns dels que sí ho han fet, tanquen després de dinar, en generar més pèrdues tenir-lo obert fins les deu del vespre. Al migdia sí que pot sortir a compte servir menús a treballadors i veïns que mengen fora de casa, i persones d'altres municipis que aprofiten de dilluns a dijous per sortir, anar a caminar o fer turisme, però no a la nit. No és cap secret que el confinament va fer que molta gent que tenia la segona residència i feia la seva vida social al Moianès, la convertís, empadronant-se o no, en la primera. Però aquest increment de població no compensa a alguns restauradors la pèrdua de gent que, amb casa o no al Moianès, no pot venir el cap de setmana ni pujar el dijous, com fa legítimament molta gent.

NacióManresa informava fa dos dies en base a dades de l'IDESCAT de la divergència de dades entre la gent que està empadronada al Bages i el Moianès que realment no hi viu, que al Moianès xifrava en 484. Dada que personalment crec que seria més gran en tots dos sentits, tot i que molta gent no és que realment no hi visqui. És que realment dorm uns dies a un lloc i altres en una altre. Hi ha molta gent empadronada al Moianès que dorm molts dies en una municipi de l'Àrea Metropolitana, i hi ha molta gent no empadronada que la majoria de dies dorm al Moianès. I no parlem dels pisos d'estudiants a Barcelona ni dels que tenen la parella en un altra municipi o comarca, i uns dies dormen aquí i altres allà. Amb la mala comunicació que té el Moianès amb la zona metropolitana, només el bus de la Sagalès, la gent que puja i baixa a Barcelona per feina i estudis i té lloc on dormir a la ciutat, molts s'acaben empadronant a Barcelona per poder aparcar a l'Àrea Verda.
Ara amb en confinament municipal de caps de setmana, més enllà que són molts els que pugen els dijous i treballen des de casa, sense la gent que vindria divendres al vespre o dissabte o només un dia, a molts restaurants no els hi surten els números. Necessiten els visitants de només un dia, els grups de caminaries o excursionistes, i les colles de ciclistes o motoristes que encarreguen esmorzar o dinar. I els ciclistes i motoristes del Vallès, Osona o el Bages, donat no podran anar més enllà dels seus municipis colindants, de moment no poden venir al Moianès. I els que han obert, estan a l'expectativa què passarà amb els berenar-sopars d'aquest primer cap de setmana, si amb molta menys gent, sortirà o no a compte obrir per tancar abans de les deu.

I parlant de motoristes i quads –motos de quatre rodes-, ha generat controvèrsia el programa El Foraster de Quim Masferrer sobre l'Estany, que va emetre TV3 la setmana passada per les imatges de Masferrer i un veí pujant amb dos quads al cim del Puig Caritat per l'exemple que donaven. Al Puig de la Caritat de 1.010 metres d'alçada s'hi pot arribar per dos corriols i per una pista amb força pendent. Dalt del cim, més a més de la creu de pedra i uns bancs, hi l'antena i repetidor de l'ADF. I fa uns anys quan es va arreglar la pista, es va posar una cadena amb carenat, deixant pas pel cantó a bicicletes i caminants, estant prohibit l'accés dalt del cim a vehicles motoritzats tret dels serveis, l'ADF o quan algun veí demanava la clau per portar-hi amb un quatre per quatre a persones grans o amb dificultat de mobilitat. I al cap d'un temps es decidí deixar la cadena posada sense carenat perquè de vegades quan hi havia hagut de pujar algú de l'ADF, els Agents Rurals o els tècnics de manteniment de l'antena i el repetidor, no es localitzava a qui tenia la clau. Però el deixar la cadena sense carenat, no significava que s'hi permetés pujar a motos, quads "A tot gas després d'esmorzar" o grups de vehicles tot terreny per simple lleure.
El fet és que quan l'alcalde de l'Estany, Salvador Treserra, i altres regidors van saber que dos quads havien pujat i aparcat al costat de la mateixa creu del Puig de la Caritat, van demanar al Quim Masferrer i l'equip de producció d'El Foraster que si us plau no emetessin aquelles imatges per l'efecte crida que tindrien i pel missatge equivocat que transmetrien donat allà no hi poden pujar ni aparcar ni motos ni cotxes, si no són vehicles de serveis, d'emergències o excepcionalment veïns que ho demanen per portar-hi gent gran amb dificultats de mobilitat. Les imatges sí que es van emetre. "Sou molt bona gent!"

LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

Informació sobre les agressions amb arma blanca a tres mossos d'esquadra ahir a Moià

Ahir a les 9'10 del vespre se'm va avisar que a la rotonda de Moià cap a Vic hi havia molts cotxes de Mossos d'Esquadra, diverses ambulàncies i arribava l'helicòpter medicalitzat.

Vaig anar cap allà, i vaig fer fotos del que estava passant degudament identificat amb l'armilla i el braçal de premsa.

Els fets són que poc abans de les 20 hores una ambulància del SEM i un o dos cotxes de Mossos de l'Àrea Bàsica Policial de Manresa van anar a un domicili proper a la rotonda a recollir un persona per fer el seu ingrés no voluntari a un centre mèdic de salut mental. Aquest atengué correctament als agents i demanà anar a l'habitació a posar-se les sabates i agafar roba, sortint amb un ganivet de grans dimensions ferint inicialment a dos agents. A un li va amputar dos dits de la mà i a l'altre talls al braç. Se'l va intentar immobilitzar amb la pistola Tasser però per lo supressiva de l'acció i la proximitat física, no va funcionar. Finalment se'l va reduir en dispara-li un tret a la mà. Altres dos agents van resultar ferits de menys consideració. Segons informacions d'aquest matí, l'agent més greu ha perdut un dit i se li ha reconstruït l'altre. El Departament de Comunicació de Mossos encara no ha fet cap comunicat.

Tot i fer jo fotos a molta distància, i no haver-me impedit el pas els agents que hi havia a la rotonda, ni fer jo fotos que es veiés la cara dels ferits, l'agressor o familiars, algun membre del Servei d'Emergències Mèdiques va escridassar-me i posteriorment quan estava jo a la rotonda entre molta més gent, parlant per telèfon després de fer fotos amb la càmera i el mòbil de l'helicòpter, una agent de Mossos em va escridassar dient o amenaçant que m'agafaria el mòbil. Entenc el seu nerviosisme per haver-hi companys ferits, però jo només vaig fer la meva feina a la via pública degudament identificat i sense vulnerar la intimitat de ningú ni traspassar cap cordó de seguretat. Moltes altres persones feien fotos amb els seus mòbils.

Poso aquí la informació de Nació Digital, fet conjuntament pel Pere Fontanals i per mi, i també de Regió7 que ho publica a la portada.

 Informació a NacióDigital

 Informació a Regió7

Concentració de la Xarxa de Suport Mutu del Moianès

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 2 de juny de2020 

Una seixantena de persones s'han manifestat aquest dimarts a la Plaça Sant Sebastià de Moià, davant l'Ajuntament, convocats per la Xarxa de Suport Mutu del Moianès, sota el lema "La vida abans que el capital, canviem els balcons per les places", acte que s'ha fet a una setantena de pobles i ciutats de Catalunya. Els manifestants, que guardaven les distàncies de seguretat i portaven mascaretes, mostraven cartells amb lemes com "Combatem el virus de la submissió, escampem la revolta", "Expropiem Nissan", "Pensions dignes", "Nacionalitzem la sanitat privada" o "Que la crisi la paguin els rics".

 S'ha llegit el manifest de la campanya, similar al que s'ha llegit a altres places i viles de Catalunya, al que s'hi ha afegit alguna referència a la situació del Moianès. Els organitzadors han emplaçat a repetir la protesta els propers dimarts, que es farà a altres municipis del Moianès.

Esperant l'estiu. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa, com gestiona el govern de la Generalitat i el Govern central, la crisi del Covid-19, i discrepo dels que diuen que "estem en una guerra que guanyarem", com diuen generals de la Guàrdia Civils i l'Exèrcit. Crec que el conseller Buch que es donava per maortitzat després de la Batalla d'Urquinaona i Ada Colau, són els que millor transmeten i gestionen la crisi

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 1 d'abril de 2020, 19è dia d'estat d'alarma

Estem a la tercera setmana de confinament i el mal temps i les temperatures baixes han buidat els patis i jardins que ajudaven a molts veïns del Moianès i dels municipis petits o mitjans de moltes altres comarques catalanes a gestionar el dia a dia. Un confinament que no és una presó, perquè es pot sortir a comprar, es pot sortir a llençar les escombraries i els que tenen gos, treure'l uns minuts. Fets que a cada casa ho administren o gestionen com poden. I si bé ja s'ha acabat allò d'anar amb el gos a caminar un parell d'hores per fora dels pobles allà on comença el bosc o els conreus, el tenir la possibilitat de sortir a llençar les escombraries i anar a comprar, alleugera el sentiment d'estar engarjolat.

Una sensació semblant a la d'aquell que fa dieta per aprimar-se i sap que només pot menjar una porció de xocolata al dia. Cada cop que va a la cuina es mira la rajola embolicada, i content per la seva capacitat d'autocontrol, es diu a ell mateix, me la guardo per la tarda. I quan per fi l'agafa, l'assaboreix amb el sibaritisme d'un gourmet. La situació no és la mateixa als blocs de pisos, sigui a un poble o a una ciutat, que s'han de conformar amb el balcó aquells que en tenen. I segons els nombre de persones que conviuen les vint-i-quatre hores del dia tancades a dins, si hi ha menors, el nombre d'ordinadors, tauletes o televisions que hi hagi, la bona o mala maror que hi hagi ja de per sí dins la casa, i les relacions amb els veïns o lo gruixudes que siguin les parets que separen cada pis i cada habitació, el dia a dia pot ser més fàcil o més difícil de passar. 

Ara ja tothom té clar que la cosa va per llarg, i la data optimista de retorn a la normalitat podria ser a primers de maig, després del pont de l'1 de maig del que, si continuem confinats, ningú no podrà gaudir com un pont normal en el que tots volem desconnectar del dia a dia laboral o estudiantil. Perquè el que tots volem és tornar a connectar-nos. Connectar-nos a les rutines laborals o acadèmiques i a les rutines de les relaciones socials, el gimnàs, el sopar amb amics del divendres, i la sortida, l'excursió o el dinar familiar del diumenge. I si a l'estiu el virus s'ha esvaït, poder fer escapades de dos o tres dies, no gaire lluny. Per poder tornar ràpid si venen mal dades.

No anirem gaire lluny quan acabi el confinament, perquè la majoria no ens creiem les promeses de victòria que es fan dia a dia des de la Moncloa. La situació no és més dramàtica que altres estats del nostre entorn, però a l'Estat espanyol les rodes de premsa del Govern central les fan tres uniformats plens de medalles, un científic i algun o alguna ministra. Mentre el científic, Fernando Simón, aportava dades i rigor, el caps de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit, no han fet més que dir que aquesta guerra la guanyarem i derrotarem a l'enemic. Ho diuen els caps d'un Exèrcit que l´única guerra que ha guanyat en tres-cents anys ha estat la de 1939 contra la seva pròpia gent. I mira per on dos dels quatre compareixents, Fernando Simón i el tinent general Laurentino Ceña han caigut, utilitzant termes castrenses, i tenen la malaltia. I la gestió del ministre Salvador Illa, centralitzant la compra de material, quan els canals de proveïdors els tenen les comunitat autònomes, ha estat una mostra de la més absoluta incompetència.

Tampoc és que ho estigui fent gaire bé el govern de la Generalitat, amb la picabaralla del president Quim Torra demanant a Pedro Sánchez el confinament total de Catalunya, però a la vegada pretenent mantenir en marxa les obres públiques de la Generalitat. No sóc capaç de valorar a la consellera Alba Vergés, a la que, més enllà del seu to de veu que potser no transmet seguretat, se la veu, en ser d'Igualada i separada de la família, massa implicada emocionalment.

Sí que des del meu punt de vista ho està fent força bé l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que sense rebutjar l'ajut de ningú, de cara a fer els hospitals de campanya, ha buscat l'assessorament de Metges Sense Fronteres que d'això sí que en saben i molt, a diferència de l'Exèrcit espanyol que, en no ser per bé o per mal con el francès, que es desplega per qualsevol racó d'Àfrica en 24 hores per defensar la "francofonia" o ajudar en crisis humanitàries, no té gaire bagatge en desplegaments logístics d'avui per demà. I crec que qui està salvant els mobles de la Generalitat, és el conseller d'Interior Miquel Buch. Un conseller al que pocs li veien gaire futur després de la Batalla d'Urquinaona, i ara més enllà dels retrets que faci o deixi de fer cap el govern de l'Estat, a diferencia d'altres membres estratègics del Govern, no ha caigut malalt i sap donar la sensació que hi ha algú al timó del vaixell.

Un vaixell que no arribarà a port derrotant l'enemic, com ens diuen els generals espanyols, sinó quan després de l'anunciada treva de l'estiu, sapiguem si ens em immunitzat perquè potser molts l'hem passat sense símptomes, o perquè els científics ja han trobat fàrmacs eficaços per passar-la fent-la més lleu. La vacuna trigarà més. Però parlar de victòria, quan cada dia moren centenars de persones i l'economia i l'estat del benestar s'abocaran cap una crisi que mai no haguéssim imaginat, és enganyar-nos a nosaltres mateixos. 

Llegir a Nació Digital. 

PRECARIETAT A BARRIS ANTICS. El barri antic de Manresa és segons l'INE un dels més pobres de Catalunya. S'acostuma a vincular la situació d'aquests barris a l'alt índex de població immigrant, però si aquests barris s'han degradat és perquè els qui hi vivien fa uns anys que van marxar o els propietaris els van posar a lloguer sense reahabilitar-los, entrant el barri en un cercle del que només se surt amb fortes inversions i plans de les administracions per esponjar i rehabilitar cases i pisos.

 Xavier Rius Sant, NacióDigital-NacióManresa, diumenge 24 de novembre de 2019

Segons un informe publicat fa uns dies de l'Institut Nacional d'Estadística, els barris del Centre Històric de Manresa són dels que té la població més empobrida de Catalunya. I això no passa només a Manresa. A moltes viles i ciutats del país, els barris històrics, amb edificis antics dels que va marxar fa vint-i-cinc o quaranta anys la població que hi vivia, sovint des de feia més d'una generació, que va anar a barris recent construïts, es van anar degradant. No pas perquè els nous llogaters o compradors ho pretenguessin, sinó perquè en marxar els antics residents, els propietaris que els van llogar, o els qui els van comprar no van restaurar aquells edificis amb humitats, canonades antigues, sense calefacció i mancances de manteniment.
Sovint es vincula aquesta degradació de certs barris amb l'arribada de la immigració estrangera que s'ha concentrat en aquests carrers d'edificis no rehabilitats. Però la immigració no n'ha sigut la responsable sinó més aviat la víctima d'una nul·la gestió. M'explicava fa uns anys el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casoliva, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, que a Guissona no hi havia carrers ni blocs de pisos on només hi vivien immigrants, perquè ni la població autòctona ni els comerços no van abandonar el centre històric. En canvi a Cervera, municipi veí de Guissona i capital de La Segarra, sí que va passar. I aquelles cases amb poques finestres, sense calefacció i sense rehabilitar, van ser llogades a immigrants. Fet que generava un sentiment de desarrelament als autòctons que hi quedaven. Es tancaven també les botigues de tota la vida, agafant aquells carrers l'estigma de ser considerats per a molts com a gueto. I amb els anys els immigrants que podien, quan milloraven la situació econòmica, canviaven de casa i de carrer, amb el que aquella casa o pis no rehabilitada tornava a ser llogada a uns nous inquilins també en situació de precarietat.

Molt es va fer a Catalunya fa deu o quinze anys amb la Llei de Barris i altres projectes fets des de les administracions que donaven fons per rehabilitar carrers, façanes, posar ascensors a blocs on no n'hi havia, i es creaven places, zones verdes i equipaments. I també en algunes ciutats es van fer complexos plans d'esponjament urbà, com a Ciutat Vella de Barcelona, enderrocant blocs de cases, eixamplant carrers i places, i recol·locant als llogaters en nous habitatges i indemnitzant als propietaris. I aquest esponjaments o enderrocaments no s'han fet només a barris antics, sinó també de blocs construïts els anys seixanta per acollir la immigració que arribava d'Andalusia i altres llocs d'Espanya. A Manlleu ara es completarà l'enderroc de l'últim bloc de Can Garcia. Blocs en molt mal estat dels que en marxar la població inicial, originaria de la immigració andalusa sense restaurar-los, van acabar sent llogats, comprats o ocupats per població més precària que arribava, majoritàriament estrangera. Al municipi gironí de de Salt, amb un alt índex d'immigració marroquina i gambiana, l'Ajuntament governat llavors pel PSC i ERC va plantejar fa deu anys un esponjament o enderroc d'alguns blocs de pisos dels anys seixanta de l'anomenat barri Centre. I malgrat el suport de la Generalitat i el Ministeri d'Habitatge per recol·locar tothom, CiU, llavors a l'oposició, va incentivar que els veïns rebutgessin la reforma que va quedar aturada. I alguns d'aquells blocs estan ara més degradats, i els qui volen vendre i marxar, no troben compradors.

No es tracta ara de preguntar-se qui és més responsable de la precarietat que es dóna a barris com el centre històric de Manresa, si els que van marxar i els van llogar en mal estat, si els qui van comprar habitatges sense assumir que calia una reforma o si la responsabilitat recau en les administracions. El que cal és voluntat política per revertir-ho, cosa que només serà possible amb governs sòlids a nivell municipal, català i estatal, que puguin aprovar pressupostos que fixin inversions i ajuts a fons perdut a un termini mínim de deu o quinze anys. El que cal és afrontar plans de reforma integral que exigeixen, a part d'una important injecció econòmica, la unitat de totes les administracions, i que cap partit polític ho vulgui rendibilitzar per oposar-se, incentivant el rebuig veïnal. 

Llegir a NacióDigital. 

Ester Capella a Moià: «No podem preveure el futur, però circula un corrent que persistirà» Els deu ajuntaments del Moianès i una quarantena d'entitats han participat a l'ofrena floral a la vila natal de qui va ser Conseller en Cap el 1714

Xavier Rius Sant
Llegir a NacióDigital-NacióManresa, dimecres 11 de setembre de 2019

"Els darrers anys ens han posat a prova. Aquesta no és una Diada qualsevol i no podem preveure el futur a mig i curt termini; però sabem que circula un corrent profund de consciència col·lectiva de defensa de la llibertat", ha afirmat la consellera de Justícia, Ester Capella, a l'acte de commemoració de l'onze de setembre a Moià, vila natal de Rafel Casanova.
Capella ha afirmat, citant l'historiador Josep Fontana, que "aquest sentiment que persisteix malgrat haver perdut tres guerres continuarà en el temps".  I ha afegit que  aquest corrent de la tradició històrica del catalanisme "és republicà i només pot basar-se en una solidaritat integradora de tots el que volen lluitar  contra la repressió".

A l'acte també ha intervingut l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras que, referint-se a la propera sentència del Tribunal Suprem als encausats i presos del Procés, s'ha preguntat quina justícia hi haurà a Espanya si es condemna per rebel·lió i sedició a uns "que només van pujar dalt d'un cotxe". "Llavors, què els passarà als miners d'Astúries o als treballadors o col·lectiu del qualsevol altre lloc que facin una vaga o una protesta?". Guiteras ha afegit que aquest 11 de Setembre representa la perseverança, l'estima col·lectiva, i és un dia de lluita de tots els que tenen anhels de llibertat i d'una democràcia homologable.

Els deu ajuntaments del Moianès i una quarantena d'entitats, han fet la seva ofrena floral al monument del fill més il·lustre de Moià, s'ha cantat el Segadors i el Cant de la Senyera, i els Falcons de Castellecir han aixecat unes torres. Prèviament la consellera ha estat rebuda a l'Ajuntament de Moià on ha signat en el llibre d'honor. 

 La consellera saluda a l'alcalde de Granera, Pere Genescà

 Falcons de Castellcir

 Ofrena floral

 La consellera de Justícia, Ester Capella

 L'alcalde de Moià, Dionís Guiteras

NacióDigital, Nació Digital, la, Nacióndigital, Nación Digital, NacióManresa, Nació Manresa,