Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aparheid. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aparheid. Mostrar tots els missatges

dimarts, 28 de març del 2023

    


  Xavier Rius Sant

El Triangle, 28 de març de 2023

Temps mort a Israel. Després de dies de vagues i manifestacions massives, el primer ministre d’Israel, Benyamin Netanyahu, ha ajornat l’aprovació de la reforma judicial cinc setmanes, fins després de la Pasqua jueva. Una reforma que pretén garantir impunitat a Netanyahu front les tres causes penals que pesen sobre ell per corrupció, evitaria la seva destitució, i acabaria amb la separació de poders, sense que cap òrgan judicial pogués censurar al govern i les seves actuacions. I és que a Israel, que no té constitució ni Tribunal Constitucional ni segona cambra parlamentària, és el Suprem l’únic òrgan que pot auditar i tombar les lleis del Parlament i actuacions del govern. I evidentment fins ara, si un tribunal condemna i inhabilita un polític, i el Suprem ho ratifica, la sentència s’ha de complir.

La reforma de Netanyahu és rebutjada no només pels partits del bloc opositor sinó també per les empreses start-up que lideren l’economia israeliana, que al·leguen que sense democràcia ni separació de poders no hi ha inversions estrangeres, així com per bona part dels responsables de defensa i els serveis d’intel·ligència del país, i de tots aquells sectors de la societat israeliana que volen viure en un règim homologable a les democràcies europees. I és que si s’anul·lava la tutela de Tribunal Suprem i el govern ordena a policies i militars actuar encara amb més impunitat amb armes letals contra els palestins o també contra manifestants israelians, podrien ser acusats de crims de guerra i detinguts si viatjaven a l’estranger. Les reiterades peticions del president d’Israel, Isaac Herzog, que trencant la neutralitat de la institució demanà a Netanyahu que desistís de continuar amb la reforma judicial, era una mostra de la gravetat de la situació.  El fet que Netanyahu hagués nomenat l’ultradretà i racista Itamar Ben-Gvir com a ministre de Seguretat Nacional aventura ja quines serien les ordres que podrien rebre a partir d’ara els policies i soldats si no estan sota la tutela judicial. El cessament diumenge del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments, van ser la gota que va estar a punt d’abocar a Israel a una desestabilització fins ara mai vista.

Així doncs, a favor o en contra de la reforma judicial hi ha dues concepcions oposades del que és Israel. D’una banda, els defensors d’un règim mínimament laic i democràtic i d’un govern que pugui ser auditat, similar al de les democràcies europees. I per una altra, Netanyahu i els seus seguidors, entre els que hi ha bona part del colons que volen treure encara més terres als palestins i deportar-los no se sap on, amb dret absolut a disparar sense preguntar primer, així com els partits religiosos ultraortodoxos. Sectors religiosos que, a canvi de donar suport a la reforma judicial, ampliarien els seus privilegis de no fer el servei militar i, en molts casos, de no haver de treballar, en dedicar el seu dia a la pregària, l’estudi de la Torà i el compliment de la visó més estricta dels preceptes del judaisme, a l’espera que d’una vegada arribi el Messies, que ves per on es demora ja massa.

Sense qüestionar la sinceritat i legitimitat d’aquestes protestes de la meitat dels ciutadans d’Israel que han sortit al carrer i han aturat el país en defensa de la democràcia i la separació de poders a Israel, sorprèn que la societat israeliana no hagi actuat de la mateixa manera davant la reiterada vulneració dels drets de l’altra meitat de persones que viuen en el territori que de fet administra Israel i que no tenen nacionalitat israeliana, els palestins. És un fet que aquest Israel laic i democràtic que reivindica des de fa setmanes l’estat de dret, ha mirat durant dècades cap a un altre costat a mida que s’ampliaven els assentaments i colònies jueves, es demolien barris àrabs de Jerusalem o es permetia a l’exèrcit disparar amb impunitat cap a palestins desarmats.

Ja veurem d’aquí un mes, quan Netanyahu intenti culminar la reforma judicial, si es sortirà amb la seva o no. Ell, que ha governat més de quinze anys Israel, només desitja impunitat i farà el que calgui per assegurar-la. Però a Israel no es juga ara només la impunitat d’un polític de 73 anys. Es juga si continua un govern amb polítics d’ultradreta com Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu” és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins sinó també cap el àrabs israelians. I per retallar més drets d’aquests àrabs de ciutadania israeliana, i per tal que  els ministres ultraortodoxos que són al govern puguin acabar amb el modus de vida, diguem europeu, de molts ciutadans de Tel Aviv, prohibint per exemple les relacions homosexuals, resulta imprescindible acabar amb el poder del Tribunal Suprem. Veurem d’aquí cinc setmanes si l’aturada decidida ara per Netanyahu ha estat només una estratègia per acabar amb les protestes i es surt amb la seva, o si tot ha estat només una pausa i les protestes aconsegueixen fer-lo caure.

Mentre, els palestins s’ho miren amb ironia, ja que aquest mig Israel que lluita per  la llibertat, no s’ha mobilitzar per la dels qui habitaven aquella terra fa setanta anys i els seus descendents.


Netanyahu se detiene pero no retrocede

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 29 de marzo de 2023

Tiempo muerto en Israel. Tras días de huelgas y manifestaciones masivas, el primer ministro de Israel, Benyamin Netanyahu, ha aplazado la aprobación de la reforma judicial cinco semanas, hasta después de la Pascua judía. Una reforma que pretende garantizar impunidad a Netanyahu frente a las tres causas penales que pesan sobre él por corrupción, evitaría su destitución, y acabaría con la separación de poderes, sin que ningún órgano judicial pudiera censurar al gobierno y sus actuaciones. Y es que en Israel, que no tiene constitución ni Tribunal Constitucional ni segunda cámara parlamentaria, es el Supremo el único órgano que puede auditar y tumbar las leyes del Parlamento y actuaciones del gobierno. Y evidentemente hasta ahora, si un tribunal condena e inhabilita a un político, y el Supremo lo ratifica, la sentencia debe cumplirse.

La reforma de Netanyahu es rechazada no sólo por los partidos del blog opositor sino también por las empresas start-up que lideran la economía israelí, que alegan que sin democracia ni separación de poderes no existen inversiones extranjeras, así como por buena parte de los responsables de defensa y servicios de inteligencia del país, y de todos aquellos sectores de la sociedad israelí que quieren vivir en un régimen homologable a las democracias europeas. Y es que si se anulaba la tutela de Tribunal Supremo y el gobierno ordena a policías y militares actuar aún con mayor impunidad con armas letales contra los palestinos o también contra manifestantes israelíes, podrían ser acusados de crímenes de guerra y detenidos si viajaban en el extranjero. Las reiteradas peticiones del presidente de Israel, Isaac Herzog, que rompiendo la neutralidad de la institución pidió a Netanyahu que desistiera de continuar con la reforma judicial, era una muestra de la gravedad de la situación. El hecho de que Netanyahu hubiera nombrado al ultraderechista y racista Itamar Ben-Gvir como ministro de Seguridad Nacional aventura ya cuáles serían las órdenes que podrían recibir a partir de ahora los policías y soldados si no están bajo la tutela judicial. El cese el domingo del ministro de Defensa, Yoav Gallant, que había pedido públicamente la retirada de la reforma judicial, y los llamamientos a la insumisión hechas desde numerosos estamentos, fueron la gota que estuvo a punto de abocar a Israel a una desestabilización hasta ahora nunca vista.

Así pues, a favor o en contra de la reforma judicial existen dos concepciones opuestas de lo que es Israel. Por un lado, los defensores de un régimen mínimamente laico y democrático y de un gobierno que pueda ser auditado, similar al de las democracias europeas. Y por otra, Netanyahu y sus seguidores, entre los que se encuentran buena parte de los colonos que quieren quitar aún más tierras a los palestinos y deportarlos no se sabe dónde, con derecho absoluto a disparar sin preguntar primero, así como los partidos religiosos ultraortodoxos. Sectores religiosos que, a cambio de apoyar la reforma judicial, ampliarían sus privilegios de no realizar el servicio militar y, en muchos casos, de no tener que trabajar, al dedicar su día a la oración, el estudio de la Torá y el cumplimiento de la visón más estricta de los preceptos del judaísmo, a la espera de que de una vez llegue el Mesías, que mira por dónde se demora ya demasiado.

Sin cuestionar la sinceridad y legitimidad de estas protestas de la mitad de los ciudadanos de Israel que han salido a la calle y han parado el país en defensa de la democracia y la separación de poderes en Israel, sorprende que la sociedad israelí no haya actuado del mismo modo ante la reiterada vulneración de los derechos de la otra mitad de personas que viven en el territorio que de hecho administra Israel y que carecen de nacionalidad israelí, los palestinos. Es un hecho que este Israel laico y democrático que reivindica desde hace semanas el estado de derecho, ha mirado durante décadas hacia otro lado a medida que se ampliaban los asentamientos y colonias judías, se demolían barrios árabes de Jerusalén o se permitía al ejército disparar con impunidad hacia palestinos desarmados.

Ya veremos de aquí a un mes, cuando Netanyahu intente culminar la reforma judicial, si se saldrá con la suya o no. Él, que ha gobernado más de quince años Israel, sólo desea impunidad y hará lo necesario para asegurarla. Pero en Israel ahora no está en juego sólo la impunidad de un político de 73 años. Se juega si sigue un gobierno con políticos de ultraderecha como Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facción Otzma Yehudit, “poder judío” es seguidor del desaparecido Meir Kahane, un extremista defensor de políticas racistas, no sólo hacia los palestinos sino también hacia los árabes israelíes. Y para recortar más derechos de estos árabes de ciudadanía israelí, y para que los ministros ultraortodoxos que están en el gobierno puedan acabar con el modo de vida, digamos europeo, de muchos ciudadanos de Tel Aviv, prohibiendo por ejemplo las relaciones homosexuales, resulta imprescindible acabar con el poder del Tribunal Supremo. Veremos dentro de cinco semanas si el paro decidido ahora por Netanyahu ha sido sólo una estrategia para acabar con las protestas y se sale con la suya, o si todo ha sido sólo una pausa y las protestas consiguen derribarle.

Mientras, los palestinos se lo miran con ironía, ya que esta mitad de Israel que lucha por la libertad, no se ha movilizado por la de quienes habitaban aquella tierra hace setenta años y sus descendientes.

 

 

 

dissabte, 27 de desembre del 2014

DOS ESTATS O CONFLICTE, publico al Punt Avui sobre la resolució presentada al Consell de Seguretat per Palestina i la votació al Parlament Europeu sobre l'Estat palestí.

 
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 27 de desembre de 2015
Després del fracàs de la passada primavera dels esforços de la diplomàcia dels Estats Units per desencallar el conflicte d'Israel i Palestina i de l'escalada entre Israel i Hamas de l'estiu a Gaza, el contenciós torna a estar més obert que mai per la coincidència d'una sèrie de moviments dels dos actors principals i de la Unió Europea

El fracàs de les negociacions, l'augment del nombre d'assentaments i l'anunci del primer ministre, Benjamin Netanyahu, de redefinir Israel com a “estat nacional jueu”, en relació amb l'actual d'“estat jueu i democràtic” han portat a l'Autoritat Nacional Palestina a presentar un text de resolució avalat per Jordània al Consell de Seguretat de la ONU per tal que sigui debatut i votat. El text s'estava negociant feia mesos i insta que s'obri un període d'un any de negociacions perquè al final del 2017 Israel hagi posat fi a l'ocupació i es retiri a les fronteres prèvies al 1967, amb intercanvis puntuals de territori. És un redactat al qual França ha fet una sèrie d'esmenes per tal que no es posi un calendari límit.

 Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra l'Estat Islàmic
Tot això passa després que Suècia ha reconegut formalment l'estat palestí, i que els parlaments de França, el Regne Unit i l'Estat espanyol han aprovat mocions en el mateix sentit, com també ha fet, amb una moció, el Parlament Europeu. La moció ha coincidit amb la resolució del Tribunal de Luxemburg –òrgan de justícia de la UE– anul·lant l'acord de la UE de considerar Hamas un grup terrorista, un fet que facilita evidentment les relacions de Brussel·les amb les institucions palestines actuals o futures.
Netanyahu, després que alguns partits rebutgessin la redefinició d'Israel només com a estat jueu, eliminant el terme “democràtic”, ha convocat eleccions per al 17 de març. I si Netanyahu obtingués una altra majoria per governar i fer efectiu aquest canvi, no només estaria obrint la porta a legalitzar un aparheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat palestina sinó que es podria interpretar com l'anunci d'un futur intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins.
Netanyahu es va reunir el 15 de desembre passat a Roma amb el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, a qui va demanar que, en el cas que la resolució palestina es voti, hi presenti el veto. Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra Estat Islàmic (EI). I un veto americà a la resolució incomodaria els aliats àrabs, que formen part de la coalició contra EI, si bé difícilment Jordània i Palestina forçaran la votació si ha de ser rebutjada. Però si la resolució de l'ONU és retirada o rebutjada, el president palestí Mahmmud Abbas veurà debilitat el lideratge en benefici de Hamas. I si s'aprovés abans de les eleccions israelianes, de ben segur que beneficiaria Netanyahu i els falcons que rebutgen un hipotètic estat palestí. Ara, un cop més, tornen a estar sobre la taula les diferents opcions: continuar l'apartheid als territoris palestins mentre creix el projecte del gran Israel amb menys àrabs, o apostar per la pau amb la creació d'un estat palestí viable. La pressió de Washington i el que votin els israelians al març influirà en un o altre sentit.


Llegir al Punt Avui


dissabte, 26 de juliol del 2014

"HAMAS JA HA GUANYAT" Publico al Punt Avui un article sobre l'ofensiva a Gaza


Xavier Rius, periodista. 
26 de juliol de 2014
Es fa difícil pensar quina sortida victoriosa podrà esgrimir Israel per justificar un acord o per donar per acabada l'ofensiva Marge Protectora a Gaza, iniciada el 7 de juliol, que fins ara ha provocat 820 morts, la majoria civils, entre els palestins, i 35 entre els israelians. Una operació que va començar com a resposta al llançament de coets des de Gaza després de la mort de tres palestins, en el context de les accions de resposta a l'assassinat de tres joves jueus en un assentament de Cisjordània.
I és que quan acabi la desproporcionada ofensiva d'Israel a Gaza només tindrà un guanyador i dos perdedors. El guanyador serà Hamas, que el passat mes de juny acceptava, debilitat, entrar en un govern palestí d'unitat. Ara, després de l'asimètrica resposta d'Israel, els islamistes han recuperat el suport de bona part de la societat palestina. I, quan acabi l'ofensiva bèl·lica, Israel i Egipte no tindran més remei que obrir els passos fronterers fins ara tancats o fortament restringits al trànsit de persones i mercaderies. Recordem que va ser precisament el rebuig al bloqueig el que va fer que Hamas es negués els últims anys a arribar a cap acord amb Israel.
Aquesta percepció que Hamas ha guanyat políticament fa que el president palestí, Mahmud Abbas, i l'Autoritat Nacional Palestina surtin debilitats de cara al govern d'unitat. Les grans mobilitzacions en suport a Gaza celebrades a Cisjordània i reprimides per l'exèrcit israelià són una mostra de l'empatia que ha obtingut Hamas a Cisjordània.
I qui també en sortirà políticament derrotat serà Israel que, més enllà de la seva capacitat per causar la destrucció entre els adversaris, ha estat incapaç de complir el que havia d'aconseguir l'operació batejada com a Marge Protector. Israel pot matar avui centenars de palestins i destruir amb gran cost de vides les cases i barris des d'on es llancen coets, però és incapaç d'aturar el seu llançament, i cada vegada de més abast.
 Amb els coets arribant a Tel-Aviv, Israel demostra que ja no pot protegir la seva gent
Si la guerra de Yom Kippur del 1973 va significar un xoc per a Israel quan els exèrcits àrabs van recuperar per uns dies els territoris ocupats i van posar en dubte la capacitat de reacció de l'exèrcit israelià, ara Hamas ha mostrat a Israel que, encara que numèricament les baixes palestines siguin vint o trenta vegades més nombroses que les israelianes, Israel no pot evitar que se'n llancin de nous, que les sirenes sonin a Tel-Aviv, que es tanqui el seu aeroport, i que més de trenta soldats morin atrapats en el laberint de runes de Gaza. Fins ara a Israel es deia que, mentre Jerusalem pregava i els soldats vigilaven el mur de separació, Haifa treballava i Tel-Aviv es divertia. És a dir, a una part important de la societat israeliana, sobretot quan ja havien acabat el període militar, el conflicte no l'afectava. Ara, amb Hamas que demostra la seva capacitat de llançar coets cap a Tel-Aviv, ja ningú en pot viure al marge.
La qüestió no és la irresponsabilitat de Hamas o si Hamas se sent còmode en aquesta confrontació. La qüestió és si pot Israel continuar amb aquestes polítiques que ja no aporten protecció als seus. I l'única sortida seria un estat palestí sobirà.


dijous, 24 de juliol del 2014

PROTESTA DE LA CAMPANYA BDS-ISRAEL, CONTRA LA MASSACRE A GAZA. Aquesta tarda manifestació a Barcelona


Avui se celebraran a moltes ciutats de Catalunya, de l'Estat i d'arreu del món manifestacions en contra de l'ofensiva d'Israel a Gaza. 
A Barcelona la campanya "No més complicitats amb Israel"  i el BDS Boicot Desinversions i Sancions a Israel, han convocat una acció prèvia de protesta, citant als participants al metro d'Entença, donat que, com en anteriors accions, com l'ocupació de la Secretaria d'Universitats i Recerca, no s'informa fins moments abans del lloc on es pensa fer l'acció. 

A pocs metres de la boca de metro d'Entença, on s'han congregat un centenar de persones, hi havia diferents vehicles de mossos d'esquadra i, també el periodista Rubèn Novoa de l'associació "Israel a Catalunya", el qual conversava amb els caps del agents.

Rubèn Novoa, a la foto de dalt parlant amb els cap de mossos d'esquadra al costat del metro d'Entença, quan encara no se sabia on es faria l'acció. En el recorregut cap a la seu del PP i durant l'acció ha parlat diverses vegades amb els agents. A sota, al costat de la seu del PP.



Seguits per agents de paisà de mossos i de membres d'un altre servei d'informació, s'ha anat fins la seu del PP al carrer Urgell on, instants d'arribar els manifestants, els mossos han fet un cordó a la porta.   Llavors, en no poder entrar a la seu del PP, s'ha tallat durant vint minuts el carrer Urgell, s'ha llegit un manifest demanant que Espanya retiri el seu ambaixador a Israel, denunciant el silenci dle govern central front els atacs indiscriminats i el règim d'aparheid vigent cap els palestins. S'ha demanat la fi el genocidi a Gaza i del bloqueig que pateix la franja. Després de tombar-se a terra coberts amb llençols, simulant els morts, ha acabat l'acció.
 
 
 Poso a sota el tuït de la denuncia que va fer Novoa contra BDS per manifestació il·legal, coaccions i incitació a l'odi i la violència per motius de raça o religió, el dia de l'acció al Secretariat d'Universitats. Avui, conversant en diferents moments amb els mossos d'esquadra, ha seguit de prop tota l'acció. Novoa, també va denunciar per antisemitisme al periodista Joan Roura i va demanar el seu cessament 
                                          




I A LA TARDA MANIFESTACIÓ FINS LA PLAÇA SANT JAUME

Pancarta de l'associació Junts (Jueus i palestins)

dimarts, 24 de desembre del 2013

FOTOS DE PORTAL DE BETLEM, DARRERA EL MUR

El mur, el muro, the wall, le mur,הקיר בבית לחם   ,الجدار في بيت لحم   ,الجدار

Un cop dins de Betlem




Les fotos del Portal de Betlem les vaig fer el 2007, poc després d'aixecar-se el mur al sud de Jerusalem. La de dalt amb la pintada sobre el gueto, l'he pispat de la xarxa. Betlem, Belén, Beit Lahem o Bayt Lahm és on va néixer Jesús de Natzaret. En hebreu, בית לחם (Bet Lehem), significa la casa del pa. En àrab بيت لحم (Bayt Lahm o Bet Lahm) significa la casa de la carn.
Ara està encerclada per un  mur construït per Israel, un poble que va se víctima i ara és, d'alguna manera, botxí.

L'entrada actual al portal de Betlem

Església de Betlem



Com seria el camí a Betlem, ara? de Carmen Rengel

divendres, 6 de desembre del 2013

OPINIONS DE PxC I ALTRES IDENTITARIS (diuen que no són racistes!) AMB MOTIU DE LA MORT DE MANDELA


Plataforma X Catalunya, Partido X La Libertad i España 2000, diuen que no són racistes, només realistes i identitaris. 
Aquí recullo els tuits o comentaris de Facebook d'aquest vespre sobre la mort de Nelson Mandela d'Enric Ravello, Secretari de Relacions Nacionals i Internacionals de PxC, del regidor d'España 2000 d'Alcalá de Henares, Rafa Ripoll,  del que va ser cap de llista de Cornellà de PxC, Sergio Serralvo -ara desvinculat del partit d'Anglada-, i de Carlos Fuster y Eduardo Arroyo de Partido X La Libertad (socis espanyols de PxC). A sota poso un article de l'any passat de Ravello on exposa el seu punt de vista sobre l'aparheid i Nelson Nandela.



Comentari de Carlos Fuster de Partido X La Libertad de Málaga, sobre l'article del vicepresident de PxL, Eduardo Arroyo que qualifica Mandela de fals mite i d'heroi inventat pels mitjans i el cinema liberal. A sota, comentari de Face de Fuster.






Història de Sud-àfrica: una realitat incòmoda
Enric Ravello, Secretari de la Relacions Internacionls de Plataforma X Catalunya

Blancs esclavistes i colonialistes que exploten al seu benefici a la població negra autòctona del país de forma inhumana fins que aquests es rebel·len i aconsegueixen alliberar-se per establir un Govern just i creen una harmònica nació en la qual tots viuen en harmonia . Aquest conte de “bons” i “dolents” no té res a veure amb la real història de Sud-àfrica. 
Faré un breu resum, necessari per poder entendre en tota la seva dimensió la injustícia i la brutalitat del que està ocorrent avui en l'Àfrica austral.En 1488 van arribar els primers europeus a la zona del Cap de Bona Esperança, eren uns pocs navegants portuguesos que es van trobar amb un país pràcticament deshabitat, només uns pocs hotentotes a la zona propera al desert del Kalahari, ni el menor rastre de poblacions negres de llengua bantú, ni un sol zulu o xhosa dels quals avui volen presentar-nos com a població autòctona del país

Després de l'arribada dels portuguesos, seran els holandesos els que posen els seus ulls en aquesta zona i en 1648 Jan Van Riebeeck, al comandament del buc Harlem va desembarcar i va donar inici al poblament de Sud-àfrica, els colons europeus que van arribar van formar el poble afkikaner (bóer és granger en holandès) en la seva immensa majoria eren holandesos-flamencs, amb un nombre important de hugonotes (francesos protestants que s'havien exiliat als Països Baixos) i alguns –molt pocs– alemanys i polonesos. A la fi del XVII aquests afrikáners inicien la seva expansió cap a l'interior del país (la Gran Trek) i serà en 1700 quan es troben amb la primera tribu negra emparentada amb els zulus i els xhosas, els anomenats nguni, que s'estan expandint des del centre del continent cap a l'Àfrica austral. La colònia holandesa sofrirà un terratrèmol polític en 1805 quan la flota anglesa –triumfadora en Trafalgar contra l'espanyola– desembarca a Ciutat de El Cabo, i Londres comença a exercir el control del territori i es produeix una important arribada de colons britànics. A la llarga la tensió entre Londres i Ámsterdam pel control del Sud-àfrica desembocarà en la guerra anglo-bóer finalitzada en 1902, amb el triomf britànic però amb una solució política “mixta”, l'anomenada Unió Sud-africana pertanyerà a la Commonwealth però políticament s'imposa el “model bóer”. Conseqüència d'això s'instaurarà el famós “apartheid”, que mai serà completat.
 El que coneixem com a apartheid –que en realitat era una fase de transició cridada “petit apartheid” – és la fase inicial d'un projecte que mai va arribar a consumar-se i que es basava en la fórmula de el “desenvolupament per separat” en el qual cada ètnia tindria el seu propi territori en el qual es regiria per les seves lleis i costums (els famosos homelands eren part d'aquest projecte).
 Durant finals del segle XIX i sobretot al llarg del XX, Sud-àfrica aconsegueix unes quotes de desenvolupament incomparables amb qualsevol país de l'entorn. Aquesta circumstància, malgrat les injustes situacions que pogués produir l'apartheid, dóna lloc a una immigració massiva de zulus i sobretot xhosas a la recerca de treball, sanitat, i unes mínimes condicions vitals. És necessari assenyalar que els zulus, una ètnia que conserva costums i principis arrelats en la seva tradició, sempre va tenir una cordial relació amb els blancs, especialment de llengua holandesa, mentre que la seva relació amb els xhosas ha estat de permanent conflicte, sovint sagnant (per això, és ridícul que es parle de “negres” com una categoria única a Sud-àfrica). Seran els xhosas, tribu més pobra que els zulus, els que més emigrin cap a Sud-àfrica de tal manera que van arribar a convertir-se –avui ho són– en l'ètnia majoritària del país.

En 1985 –encara vigent l'apartheid- esclata una sagnant guerra civil entre les dues ètnies negres que se salda amb milers de morts. La autoproclamada “Mama” Mandela, segona dona de Nelson Mandela, icona de dona compromesa per la progresía occidental i nominada per a Premi Nóbel de la Pau, va anar discretament retirada d'escena quan va ser condemnada a sis anys de presó per participar directament en l'assassinat a cops i punyalades d'un jove negre en Soweto.
 
En 1992 la població blanca decideix posar fi a l'apartheid i en 1994 es convoquen eleccions que guanya el Congrés Nacional Africà (CNA), el partit polític amb el qual s'identifiquen els xhosas –el partit zulu serà Inkhata.
El CNA està presidit per Nelson Mandela. Durant anys en els seus mítings els lemes que més se sentien eren els poc tranquil·litzadors de el “kill de boer” (“mateu al bóer”, que va arribar a convertir-se en un himne del partit) a el “un granger, una bala”. Amb l'arribada al poder del CNA s'inicia la persecució i l'extermini dels grangers blancs.


La situació s'endureix després que Mandela cedís la prefectura del partit a Jacob Zuma (un dels pocs zulus del CNA). El CNA va revalidar la seva majoria absoluta el 26 d'abril del 2009, la qual cosa va convertir a Zuma en el nou president del Sud-àfrica. Un perillós personatge que nega prendre en consideració qualsevol consell de l'OMS per frenar la plaga de la SIDA que afecta al seu país perquè segons afirma “la SIDA afecta solament als blancs, així que no hem de prendre cap precaució” el que a més de revelar la seva preocupació per la salut de la població blanca, demostra el seu grau d'ignorància, doncs la SIDA és precisament una plaga entre la població negra del país. Zuma tampoc és precisament un exemple per atallar una altra de les plagues que assolen a Sud-àfrica la violència masclista i les violacions –un 28% dels homes sud-africans han participat en alguna violació, també en la seva majoria pertanyents a la població negra–. El mateix Zuma –pare de 19 fills– ha estat acusat de violar a diverses de les seves dones, algunes d'elles han aparegut “suïcidades”, Zuma no nega aquestes acusacions, simplement es limita a assenyalar “segur que elles l'hi van passar molt bé”.


És en aquest clima de violència generalitzat quan  s'empitjora la campanya d'assassinats massius contra els grangers blancs. Com va denunciar Philip Claeys al Parlament europeu, és el propi capdavanter de les joventuts del CNA, Julius Malema –segons la revista Forbes una de les persones més riques i influents d'Àfrica– el que anima a cometre aquests crims, entonant sovint en les reunions oficials del partit el “Kill de Boer” (dubhula iBhunu en llengua xhosa).

Crims i massacres que han romàs durant massa temps en silenci i que, per descomptat, no han merescut la mínima atenció d'organitzacions com a SOS Racisme o Amnistia Internacional. Només la valenta iniciativa de Philip Claeys, el Vlaams Belang i la resta de partits identitaris han permès donar-los a conèixer a les institucions i a l'opinió pública europea. L'assassinat massiu de blancs sud-africans per motius racials, alguna cosa sobre el que nosaltres, com a europeus, hem de conscienciar-nos i mobilitzar-nos.
No volem tancar aquest article sense deixar d'expressar tot el nostre suport i la nostra absoluta solidaritat amb tots els grangers bóers cruelment perseguits, impunement assassinats, permanentment hostigats i violentament assetjats pel terror afro-marxista.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya
8 de febrer de 2012