Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Punt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Punt. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 d’octubre del 2016

LA CIUTAT CLAU A L'IRAQ. Analitzo al Punt Avui inici ofensiva per recuperar Mossul, la mítica Nínive de Jonàs a la Bíblia i l'Alcorà




 Xavier Rius, periodista
Ahir va començar l'ofensiva per expulsar Estat Islàmic de Mossul, la segona ciutat de l'Iraq. Mossul és la Nínive de la Bíblia i l'Alcorà, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual va tornar, després de ser engolit per la balena, per anunciar-ne la destrucció total si no es penedien dels pecats en quaranta dies. Des del juny del 2014, està en mans dels gihadistes d'Abu Bakr al-Baghdadi, que el primer que va fer en conquerir-la va ser proclamar el califat que posava fi a les fronteres imposades per britànics i francesos, cridava els musulmans a afegir-s'hi per expandir-lo, imposava la xaria més estricta i destruïa les restes arqueològiques.

En l'ofensiva, hi actuen de manera coordinada més d'una dotzena de forces, que caldrà veure si, quan es recuperi la ciutat, més o menys devastada segons si el Daesh intenta o no resistir, seran capaces d'imposar-hi una administració fidel al fràgil govern de Bagdad. Hi lluiten des del nord els peixmergues del Kurdistan iraquià, que sembla que s'han compromès a no entrar-hi ni pretendre incorporar-lo al seu territori. Pel sud ataquen les tropes iraquianes, acompanyades de soldats nord-americans, milícies sunnites i les temudes milícies xiïtes, potser amb soldats o voluntaris iranians. Milícies que segons moltes notícies haurien assassinat població civil als llocs que arrabassaven al Daesh. També hi lluiten des del nord forces de l'exèrcit turc amb milícies iraquianes turcòfones que desitgen evitar que el nord-oest de Mossul s'incorpori al Kurdistan iraquià. I des del cel actua l'aviació de la coalició internacional, liderada pels Estats Units.

Aquesta ofensiva comença l'endemà que tropes turques i milícies de l'Exèrcit Lliure Sirià expulsessin el Daesh de la localitat siriana de Dabiq, ciutat de gran valor simbòlic, atès que Estat Islàmic va posar aquest nom a la seva revista digital en anglès, amb la qual recluta seguidors arreu, recordant la profecia que creuen molts musulmans d'acord amb un dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma, que diu que l'islam i el califat tindran la seva victòria final en la batalla de Dabiq, on tropes musulmanes derrotaran definitivament els infidels.

No és clar si la derrota d'Estat Islàmic a l'Iraq tindrà com a conseqüència fer-lo més vulnerable a Síria. Tot dependrà de si decideix sacrificar els seus soldats o si es retira per fer-se fort en una Síria on l'anomenada “guerra mundial” que s'hi viu el beneficia. I és que a Síria la prioritat de Turquia no és combatre el Daesh, sinó impedir que es consolidi un territori kurd. I, per a Rússia, Síria és l'escenari on fer valer la seva hegemonia ressuscitant Al-Assad, mentre els Estats Units bombardegen Estat Islàmic, ja sense pretendre la desaparició del règim, perquè no tenen ningú per ocupar el poder. Però sí que l'Iraq, més enllà dels eterns problemes territorials i de corrupció, necessita recuperar Mossul per intentar tirar endavant com a projecte.

El que no sabem a hores d'ara, més enllà del triomfalisme amb què s'ha anunciat l'ofensiva, és, sobretot si el Daesh decideix resistir, quines conseqüències tindrà per a la població civil i si, fent realitat l'amenaça bíblica de destruir-la, la ciutat acabarà devastada com Alep.
داعش   punta, la, puntita, apunta, repunta, punteta, El Punt Avui, El Punt,‎‎, الموصل

dissabte, 27 de desembre del 2014

DOS ESTATS O CONFLICTE, publico al Punt Avui sobre la resolució presentada al Consell de Seguretat per Palestina i la votació al Parlament Europeu sobre l'Estat palestí.

 
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 27 de desembre de 2015
Després del fracàs de la passada primavera dels esforços de la diplomàcia dels Estats Units per desencallar el conflicte d'Israel i Palestina i de l'escalada entre Israel i Hamas de l'estiu a Gaza, el contenciós torna a estar més obert que mai per la coincidència d'una sèrie de moviments dels dos actors principals i de la Unió Europea

El fracàs de les negociacions, l'augment del nombre d'assentaments i l'anunci del primer ministre, Benjamin Netanyahu, de redefinir Israel com a “estat nacional jueu”, en relació amb l'actual d'“estat jueu i democràtic” han portat a l'Autoritat Nacional Palestina a presentar un text de resolució avalat per Jordània al Consell de Seguretat de la ONU per tal que sigui debatut i votat. El text s'estava negociant feia mesos i insta que s'obri un període d'un any de negociacions perquè al final del 2017 Israel hagi posat fi a l'ocupació i es retiri a les fronteres prèvies al 1967, amb intercanvis puntuals de territori. És un redactat al qual França ha fet una sèrie d'esmenes per tal que no es posi un calendari límit.

 Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra l'Estat Islàmic
Tot això passa després que Suècia ha reconegut formalment l'estat palestí, i que els parlaments de França, el Regne Unit i l'Estat espanyol han aprovat mocions en el mateix sentit, com també ha fet, amb una moció, el Parlament Europeu. La moció ha coincidit amb la resolució del Tribunal de Luxemburg –òrgan de justícia de la UE– anul·lant l'acord de la UE de considerar Hamas un grup terrorista, un fet que facilita evidentment les relacions de Brussel·les amb les institucions palestines actuals o futures.
Netanyahu, després que alguns partits rebutgessin la redefinició d'Israel només com a estat jueu, eliminant el terme “democràtic”, ha convocat eleccions per al 17 de març. I si Netanyahu obtingués una altra majoria per governar i fer efectiu aquest canvi, no només estaria obrint la porta a legalitzar un aparheid per al milió d'àrabs que tenen nacionalitat palestina sinó que es podria interpretar com l'anunci d'un futur intent de deportació d'aquests ciutadans als territoris palestins.
Netanyahu es va reunir el 15 de desembre passat a Roma amb el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, a qui va demanar que, en el cas que la resolució palestina es voti, hi presenti el veto. Els EUA voldrien que es desencalli el conflicte però no volen enfrontar-se amb Israel i prioritzen la lluita contra Estat Islàmic (EI). I un veto americà a la resolució incomodaria els aliats àrabs, que formen part de la coalició contra EI, si bé difícilment Jordània i Palestina forçaran la votació si ha de ser rebutjada. Però si la resolució de l'ONU és retirada o rebutjada, el president palestí Mahmmud Abbas veurà debilitat el lideratge en benefici de Hamas. I si s'aprovés abans de les eleccions israelianes, de ben segur que beneficiaria Netanyahu i els falcons que rebutgen un hipotètic estat palestí. Ara, un cop més, tornen a estar sobre la taula les diferents opcions: continuar l'apartheid als territoris palestins mentre creix el projecte del gran Israel amb menys àrabs, o apostar per la pau amb la creació d'un estat palestí viable. La pressió de Washington i el que votin els israelians al març influirà en un o altre sentit.


Llegir al Punt Avui


diumenge, 9 de novembre del 2014

LA MEVA RESPOSTA EN 350 CARÀCTERS A L'ENQUESTA 9N DEL PUNT AVUI SOBRE PER QUÈ HE VOTAT


 
El Punt Avui publica avui la meva opinió, al costat de 77 persones més, de diferents àmbits, explicant en 350 caràcters perquè s'ha anat a votar.
Aquesta és la meva resposta:
"Hi aniré (a votar) perquè tinc clar que el conflicte només es pot resoldre votant, i cal que el govern de l’Estat se n’adoni. No crec que la solució sigui una declaració unilateral d'independència feta per 70 diputats, pel que tard o d’hora s’haurà de fer un referèndum de veritat. Reconec però, que el PP de Rajoy és incapaç d’acceptar una consulta a la escocesa, fer propostes, i arriscar-se a que guanyi el sí"
Xavier Rius, periodista

dissabte, 26 de juliol del 2014

"HAMAS JA HA GUANYAT" Publico al Punt Avui un article sobre l'ofensiva a Gaza


Xavier Rius, periodista. 
26 de juliol de 2014
Es fa difícil pensar quina sortida victoriosa podrà esgrimir Israel per justificar un acord o per donar per acabada l'ofensiva Marge Protectora a Gaza, iniciada el 7 de juliol, que fins ara ha provocat 820 morts, la majoria civils, entre els palestins, i 35 entre els israelians. Una operació que va començar com a resposta al llançament de coets des de Gaza després de la mort de tres palestins, en el context de les accions de resposta a l'assassinat de tres joves jueus en un assentament de Cisjordània.
I és que quan acabi la desproporcionada ofensiva d'Israel a Gaza només tindrà un guanyador i dos perdedors. El guanyador serà Hamas, que el passat mes de juny acceptava, debilitat, entrar en un govern palestí d'unitat. Ara, després de l'asimètrica resposta d'Israel, els islamistes han recuperat el suport de bona part de la societat palestina. I, quan acabi l'ofensiva bèl·lica, Israel i Egipte no tindran més remei que obrir els passos fronterers fins ara tancats o fortament restringits al trànsit de persones i mercaderies. Recordem que va ser precisament el rebuig al bloqueig el que va fer que Hamas es negués els últims anys a arribar a cap acord amb Israel.
Aquesta percepció que Hamas ha guanyat políticament fa que el president palestí, Mahmud Abbas, i l'Autoritat Nacional Palestina surtin debilitats de cara al govern d'unitat. Les grans mobilitzacions en suport a Gaza celebrades a Cisjordània i reprimides per l'exèrcit israelià són una mostra de l'empatia que ha obtingut Hamas a Cisjordània.
I qui també en sortirà políticament derrotat serà Israel que, més enllà de la seva capacitat per causar la destrucció entre els adversaris, ha estat incapaç de complir el que havia d'aconseguir l'operació batejada com a Marge Protector. Israel pot matar avui centenars de palestins i destruir amb gran cost de vides les cases i barris des d'on es llancen coets, però és incapaç d'aturar el seu llançament, i cada vegada de més abast.
 Amb els coets arribant a Tel-Aviv, Israel demostra que ja no pot protegir la seva gent
Si la guerra de Yom Kippur del 1973 va significar un xoc per a Israel quan els exèrcits àrabs van recuperar per uns dies els territoris ocupats i van posar en dubte la capacitat de reacció de l'exèrcit israelià, ara Hamas ha mostrat a Israel que, encara que numèricament les baixes palestines siguin vint o trenta vegades més nombroses que les israelianes, Israel no pot evitar que se'n llancin de nous, que les sirenes sonin a Tel-Aviv, que es tanqui el seu aeroport, i que més de trenta soldats morin atrapats en el laberint de runes de Gaza. Fins ara a Israel es deia que, mentre Jerusalem pregava i els soldats vigilaven el mur de separació, Haifa treballava i Tel-Aviv es divertia. És a dir, a una part important de la societat israeliana, sobretot quan ja havien acabat el període militar, el conflicte no l'afectava. Ara, amb Hamas que demostra la seva capacitat de llançar coets cap a Tel-Aviv, ja ningú en pot viure al marge.
La qüestió no és la irresponsabilitat de Hamas o si Hamas se sent còmode en aquesta confrontació. La qüestió és si pot Israel continuar amb aquestes polítiques que ja no aporten protecció als seus. I l'única sortida seria un estat palestí sobirà.


dilluns, 31 de desembre del 2012

"DOS ANYS DE REVOLTES", publico valoració de l'any al Punt Avui

En l'últim número de l'any, que va acompanyat de les portades d'aquest any, publico al Punt Avui aquest article de valoració de les revoltes àrabs i al situació al Pròxim Orient.
               

Dos anys de revoltes 

Xavier Rius, periodista 31/12/2012

Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han
de produir molts canvis


Dos anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.
A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.
Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.
Llegir al Punt Avui, clica 
------------------
I ja que acabo fent una referència a la guerra d'Iraq de fa 10 anys, poso aquí sota tres fotos meves de fa deu anys que, en aquestes dates, jo era a l'Iraq. La primera és de l'Hotel Palestina amb l'estàtua de Saddam, que cauria tres mesos després, amb un rètol a l'hotel de " Happy new year 2003". L'altra és al costat d'un mural amb la foto de Saddam. I la de sota de Bàssora, amb les estàtues assenyalant l'Iran, l'enemic, a l'altra banda del Shat el Arab.

.


dijous, 27 de desembre del 2012

SEGONS EL PUNT, TORRAMADÉ DIMITIRÀ DE PRESIDENT DESPRÉS DE REIS, PERÒ QUEDARIA COM ALCALDE DE SALT, TOT I QUE MOLTES COSES HAN CANVIAT AMB LA MORT DE JORDÀ

El Punt Avui publica avui que Torramadé dimitirà probablement de la presidència de la Diputació després de Reis (clica per anar a la notícia al Punt Avui ), però segurament continuaria com a diputat provincial i alcalde de Salt. 
      L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va twitejar i declarar el dia 27 que CDC i UDC no havien actuat amb diligència en tot l'afer Torramadé (clica per anar a la notícia)  No és cap secret que des de CDC de Girona no veien bé el paper que va fa fer a Salt en el mandat de Iolanda Pineda, ni el que feia ara a Salt i la Diputació, la seva actuació amb Caixa Girona.
Des del meu punt de vista, continuar com alcalde serà allargar una agonia mentre avança el procés judicial i la investigació interna de la Diputació pels tocaments a Minerva Amador i l'intent d'aconseguir, segons s'ha publicat, d'alguna partida pública els diners per compensar el seu silenci i acomiadament, i per la denúncia en sentit contrari que va posar Torramadé a Amador que a Torramadé se li podria girar en contra. Moltes coses s'han remogut a Salt després del suïcidi la setmana passada de Joan Jordà i Avellana, que fou cap de gabinet de Torramadé a l'ajuntament de Salt en el període 1999-2007. 
La qüestió ja no és només què passa amb els regidors i militants de CiU presents al sopar del 8 de novembre que van signar i llegir una declaració negant els tocaments sexuals a la presidenta d'UDC de Salt, Minerva Amador, que confirmaria després el cap de protocol de la Diputació, Josep Maria Amargant (clica per llegir article d'Amargant detallant els fets ). La qüestió també és la pressió que estan vivint aquests regidors que, presumptament, van mentir en el seu dia sobre el cas Amador,  després del suïcidi de Jordà.  
       Sembla que Jordà s'estaria "menjant un marron" de l'època 1999-2007 del que Jordà no n'era o no se'n sentia exclusivament responsable. Caldrà esperar a veure l'escrit o els escrits que va deixar abans de morir si impliquen a Torramadé i a altres regidors passats i presents de Salt i fora de Salt. Caldrà veure quina proposta té CiU per la governabilitat de Salt si Torramadé continua d'alcalde o si plega amb uns regidors que, presumptament van mentir a la roda de premsa que van fer a la seu de CiU, negant les agressions o tocaments sexuals a Amador.
    Com explico al llibre "Xenofòbia a Catalunya" (que Torramadé i Fàbregas no van signar l'autorització per presentar-lo a Salt i ho vaig fer al Centre Cívic Santa Eugènia de Girona, tocant a Salt), quan es comença a convocar la manifestació al Ple de Salt de protesta pels robatoris de multireincidents el febrer de 2010, Torramadé demana a la llavors alcaldessa, Iolanda Pineda, (PSC), que expulsi ERC de l'equip de govern i el deixi entrar a ell com a Tinent d'Alcalde d'urbanisme, insinuant que si fa aixó s'aturaran les protestes. Pineda no ho fa i passa el que passa. El que no se sabia llavors és que Torramadé estava imputat per un presumpte delicte vinculat a un cobrament per una requalifiació (Gassol) que no va poder culminar l'any 2007 en aturar-la ERC i perdre tot seguit les eleccions. En aquell moment Torramadé demana a certes persones que intervinguin per tal que ell recuperi urbanisme donat que segons insinua, tindria  negociacions urbanístiques a mitges (IKEA, punteta...), però tot semblaria que la pressió que patia Jordà era per qüestions del període 2000-2007 que el van afectar o l'estaven afectant sense ser-ne responsable, i no rebia el suport, en el sentit que calia, de Torramadé.   



Imatge del Ple de dilluns 17 de desembre

Portada Diari de Girona de 31 de desembre 2012
Segons Dairi de Girona, l'advocat Rafael Entrena, nova parella de la Vicepresidenta Joana Ortega (UDC), va cobrar 20.000 euros per un nou informe l'aeroport de Girona, tres dies abans de plegar.

Llegir informació sobre aquest pagament . Ves a notícia Diari de Girona (clica)
Informació actualitzada a 3 de gener sobre aquest segon informe aeropurtuari encarregat a l'advocat de Torramadé, dies abans de plegar. 

divendres, 20 de juliol del 2012

UN MINIESTAT ALAUITA A LA COSTA MEDITERRÀNIA, article al Punt Avui

 ARTICLE SOBRE EL CONFLICTE A SÍRIA AL PUNT AVUI
L'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb
la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia

20 de juliol de 2012
Xavier Rius, periodista
L'any 1922, França va crear un territori autònom alauita xiïta que esdevindria un semiestat tutelat per París, amb el qual la Síria francesa quedava dividida en tres territoris: una Síria de majoria sunnita sense sortida al mar, un Líban multireligiós que garantia la seguretat i el poder econòmic dels cristians, i la Latakia costanera alauita. Finalment, el 1936, Latakia tornaria a integrar-se a la Síria francesa, que esdevindria un estat independent de majoria sunnita, amb un 10% de xiïtes alauites, un 10% també de cristians i les minories kurdes i druses. Des que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l'actual president, va obtenir el poder, l'estat estava sota control dels alauites, que aconseguirien el suport d'una part de la burgesia sunnita i de la minoria cristiana i drusa.
Ara que, després de disset mesos, la rebel·lió armada ha arribat a Damasc, i la insurgència ha aconseguit matar el ministre de Defensa, el general cristià Daud Rajha; el seu número dos, Assef Shawkat, cunyat del president, i el general Hassan Turkmeni, que comandava la lluita, tot indica que el règim està tocat de mort.
Quan va esclatar la revolta, Baixar al-Assad va aplicar la mateixa tàctica que havia utilitzat el seu pare el 1982 a Hama contra la insurrecció dels Germans Musulmans, en què van morir 20.000 persones. Com hem vist aquest any i mig, els únics governants que han resistit les revoltes de la primavera àrab han estat els d'Algèria –on la gent no vol tornar a una guerra– i les monarquies àrabs. Els caps de les repúbliques de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia varen caure i els seus líders van poder salvar o no la vida o la llibertat segons en quin moment van acceptar que tot estava perdut.
Un cop les tropes dirigides per la minoria alauita i les milícies dels shabihas cometien més i més atrocitats, tota la comunitat alauita assumia la responsabilitat de les massacres. Encara que el president hagués volgut marxar amb la seva família, els caps de la repressió i la seva comunitat no li ho haurien deixat, convençuts que tota la comunitat patiria la venjança. El suport de Rússia i la Xina a Al-Assad, i també d'Israel, que preferia els alauites abans que un govern sunnita inestable, li donaven oxigen per aguantar.
Així doncs, duri el que duri la lluita a Damasc, i al marge de les atrocitats que les forces d'Al-Assad puguin fer els propers dies, sembla que l'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia, i crear un semiestat com el del 1922. Rússia li donaria suport, ja que allà hi té la seva única base naval de la Mediterrània. I, amb bona part dels alauites refugiats a la seva terra natal, s'aprovaria una resolució de l'ONU que garantiria un alto el foc. Però, acceptarien les noves autoritats de Damasc un estat sense sortida al mar?


Llegir al Punt Avui, clica