Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021
La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.
Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.
El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.
El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.
