Torna el Districte 11

 

El passat dilluns l’alcalde Jaume Collboni, acompanyat de l’ambaixador de Palestina a Espanya, Husni Abdel Wahed, va presentar la creació del nou Districte 11 de l’ajuntament de Barcelona que, amb un pressupost inicial d’un milió i mig d’euros, treballarà per la reconstrucció de les ciutats de Palestina. Recupera així el nom de la iniciativa creada per Pasqual Maragall el 1995, que tenint Barcelona deu districtes incorporava la ciutat germana de Sarajevo, que el 1984 havia estat seu dels Jocs Olímpic d’Hivern, com a districte 11 de Barcelona. Una iniciativa que va tenir el suport de tots els grups municipals, acompanyant el cap de l’oposició, Miquel Roca, a Maragall en un dels primers viatges a la ciutat que havia patit tres anys de setge.

Aquell primer Districte 11 va obrir una seu a Sarajevo, dirigint l’oficina primer el periodista Carles Bosch i després el també periodista Eric Hauck, sent el funcionari municipal Manel Vila, el seu gerent. I Barcelona amb el suport d’altres institucions espanyoles i internacionals com el Comitè Olímpic Internacional va reconstruir el barri olímpic de Mojmilo, el pavelló olímpic de Zetra i va servir de base logística des de la que van poder treballar altres ajuntaments, entitats i ONG catalanes i espanyoles en altres projectes humanitaris. Amb Joan Clos ja com alcalde, va liderar el 1999 l’ajuda als refugiats de Kosovo, obrint també una oficina a Pristina que va estar operativa més d’un any.

Ara bé, Joan Clos va perdre el seu interès en la iniciativa, desapareixent com a tal Districte 11 que va canviar de nom passant a ser reconvertit en Barcelona Solidària. Tot i això, l’Alt Representant de Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana, i el mateix Secretari General de l’ONU, Kofi Annan, cada cop que anaven a Bòsnia o abordaven la seva reconstrucció es referien al que havia fet Barcelona amb Districte 11 com a exemple, i van haver-hi intents contradictoris des del mateix ajuntament de Barcelona de recuperar l’empenta i el nom. Una de les accions que es va fer sota el paraigües de Barcelona Solidària i el Pla Municipal de Cooperació va ser l’agermanament amb les ciutat de Tel Aviv i Gaza, assumint Barcelona la construcció el 2004 del Parc de la Pau a Gaza, inaugurat el 2005 que quatre anys després seria totalment destruït per Israel en una de les seves ofensives.

En l’actual context del genocidi que està patint la franja i l’increment dels atacs i l’ampliació d’assentaments a Cisjordània, Jaume Collboni fa un mes havia de visitar les ciutats de Betlem i Ramallah, convidat pels seus alcaldes. Visita que no va poder fer en negar Israel el visat d’entrada. I des dels camps de refugiats palestins de Jordània, acompanyat de la regidora Maria Eugènia Gay, anuncià que Barcelona tornaria a crear un onzè districte des del que es gestionaria la solidaritat amb Palestina. Projecte que efectivament es va presentar dilluns en l’acte solemne al Saló de Cent en el que anuncià que la regidora Maria Eugènia Gay en seria la responsable i l’ara ja jubilat Manel Vila seria el president del Consell Assessor del Districte 11.

Benvingut sigui aquest projecte de reconstrucció a Gaza i Cisjordània. Però més enllà dels dubtes del grup de Junts sobre si donar-hi suport -el regidor Jordi Martí, va abandonar l’acte de dilluns mentre parlava l’ambaixador palestí evitant aplaudir-lo i unir-se a la foto final- i l’evident oposició de Vox i potser també del PP que no hi van assistir, el projecte pot trobar molts entrebancs en ser totalment diferent la situació de la Bòsnia de 1996 de la de la Palestina de 2025. D’entrada a Bòsnia les autoritats sèrbies van acceptar que l’ONU, l’OTAN i la Unió Europea jugués un paper determinant amb un Alt Representant reconegut per tothom i uns cascos blaus desplegats. Però ara, no només no s’ha acabat la guerra de destrucció i desplaçament de població a Gaza sinó que Israel està expandint els assentaments a Cisjordània, mentre l’exèrcit i els colons maten cada dia ciutadans desarmats i els cremen les cases.

I no perdonant Netanyahu que Espanya hagi liderat la nova onada de reconeixements internacionals de Palestina i que des de Barcelona sortís la Flotilla, està per veure si l’actual govern de l’estat jueu permetrà o no la presencia de funcionaris i cooperants de Barcelona. Evidentment sí que Barcelona podrà ajudar als refugiats palestins dels camps de Jordània i el Líban. Però reconstruir Gaza o Cisjordània in situ com ho va fer a la devastada Sarajevo, potser a curt termini no serà possible.

Leer en castellano en El Triangle

Husni Abdel Wahed, ambaixador de l'Estat de Palestina a Espanya

Jaume Collboni amb Manel Vila

M Eugènia Gay, Jaume Collboni i Husni Abdel Wahed

Dos passaports sí, dues matrícules no. Analitzo al Punt Avui el conficte a Kosova sobre les matrícules sèrbies a Mitrovica i els pobles de majoria sèrbia

 

                          

Xavier Rius Sant, El Punt Avui dimecres 23 de novembre de 2022

La tensió podria tornar al nord de Kosova, a la ciutat dividida de Mitrovica, després que dilluns no s’arribés a cap acord en la cimera dels presidents de Sèrbia, Aleksandar Vucic, i Kosova, Albin Kurti, feta amb la mediació del representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, per tal de trobar un acord en el conflicte sobre les matrícules de vehicles, en no acceptar els líders de la minoria sèrbia de canviar les fetes a Sèrbia amb distintiu de Mitrovica, com a pròpies d’un territori de Sèrbia. Tensió que s’arrossega des de fa temps, i que el passat mes d’agost va motivar que el govern kosovar acceptés, després d’un esclat de protestes, ajornar la decisió de multar els cotxes de residents que circulessin amb matrícula expedida per Belgrad. Però aquests mesos no han acostat les posicions, més aviat al contrari. Tant els líders dels serbis de la part sèrbia de Bòsnia com els de Kosova han rebut el suport de Vladímir Putin per tal de revertir la pertinença dels serbis de Bòsnia a l’Estat bosnià, i dels de Kosova a la república kosovar. L’exemple més clar d’aquest canvi ha estat que el líder dels serbis bosnians, Milorad Dodik, que durant vint anys havia acceptat la pertinença de l’entitat sèrbia de Bòsnia a la República de Bòsnia i Hercegovina, tal com diuen els acords de Dayton de 1995, ara proposa separar-se.

El cas de Kosova és més complex donat que mentre que Bòsnia és un estat reconegut per tota la comunitat internacional, Kosova es mou en uns llimbs que fa massa que duren. Després de la intervenció de 1999, Kosova va passar a ser tutelat per l’ONU i l’OTAN. I el 2008, després de diverses eleccions en què també participaven representants de la minoria sèrbia, en no arribar a cap acord sobre el futur del territori, el Parlament de Kosova va aprovar una declaració d’independència que ni Rússia, ni Sèrbia ni cinc països de la Unió Europea, entre els quals hi ha Espanya, no van reconèixer. França, Alemanya, Italià, el Regne Unit i els Estats Units van decantar-se en favor de la independència.

Sèrbia, desitjosa d’entrar a la Unió Europea, anava resignant-se tàcitament al fet que Kosova seria independent, mentre quedava pendent l’estatus que tindrien els municipis serbis del nord de Kosova i Mitrovica. I no és cap secret que mentre que Javier Solana, com a responsable de la Política Exterior de la Unió Europea, veia com a inevitable la independència de Kosova, l’actual responsable, Josep Borrell, és dels qui hi veuen un precedent per a Catalunya, i està més a prop dels serbis.

En aquest context, per als serbis del nord de Mitrovica era important continuar disposant del document d’identitat i passaport serbis, sense renunciar a la documentació del govern kosovar. Però mentre que tenir dos passaports no és cap problema, els vehicles no poden tenir dues matrícules, i Pristina va dir que multaria a partir d’avui els que portessin la sèrbia. L’OTAN, que garanteix la seguretat a Kosova, ha aconseguit que el govern de Pristina hagi ajornat dos dies més aquesta decisió esperant un acord. Però si no arriba, potser hi haurà enfrontaments i haurà d’actuar per aturar un conflicte no gaire lluny d’Ucraïna.

            

 Llegeix al Punt Avui 

DE SARAJEVO A MARIÚPOL. Es compleixen 30 anys inici setge de Sarajevo. Després d'aquella guerra es va universalitzar la persecució de crims de guerra i genocidi. Ara amb les massacres de Rússia a Ucraïna, s'esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals en esdevenir el líder de la segona potència mundia un criminal de guerra

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 9 d'abril de 2022

 Llegir al Punt Avui

Aquesta setmana es commemora a Sarajevo els 30 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia i del setge que va patir la ciutat. Donada la magnitud dels crims comesos pels líders serbis, i també per alguns comandaments de l’exèrcit croata i de la guerrilla kosovar en aquelles guerres balcàniques, l’ONU creà el Tribunal Penal de l’antiga Iugoslàvia, que va condemnar alguns dels responsables. I el 1998 creà la Cort Penal Internacional perquè es poguessin perseguir arreu del món els crims de guerra, crims contra la humanitat i el genocidi, confiant que en el futur atrocitats d’aquesta mena no quedessin impunes. Però ni els EUA, ni Rússia ni la Xina no van signar el tractat en no voler sotmetre’s a la seva autoritat. Tot i això, els delictes de genocidi i crims contra la humanitat van ser inclosos en els codis penals de la majoria d’estats, un fet que permet la persecució dels seus autors si trepitgen el territori d’altres països.

A Bòsnia, després d’una intervenció militar liderada pels EUA, les parts van acceptar els acords de Dayton, que establien que Bòsnia seria un estat amb dues entitats, la República Srpska de Bòsnia i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, amb tres copresidents, un serbi, un croata i un bosnià musulmà. I mentre que a la Federació, tot i la majoria de bosnians musulmans i croates, també hi viuen milers de serbis, a la República Srpska són pocs els bosnians musulmans que hi van poder tornar. Però aquesta arquitectura constitucional no ha funcionat i aquest últim any el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, amb el suport d’altres líders serbis, ha proposat desvincular la Republika Srpska de l’estat bosnià per unir-se a Sèrbia, mentre bona part de la població sèrbia continua negant que a Srbrenica o a Sarajevo es produïssin crims de guerra o genocidi.

El món va tancar els ulls fa set anys pels crims comesos per l’exèrcit rus a Síria, potser per creure que, en ser l’enemic a derrotar Estat Islàmic i Al-Qaida, era un mal menor el càstig que patia la població civil de les zones que controlaven aquest grups. Ara, després del fracàs del pla de Putin, que pensava que l’enderrocament del govern de Kíiv, l’annexió del Donbass i l’ocupació d’altres regions estratègiques d’Ucraïna seria com l’entrada dels tancs russos el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga, que es van completar en un dia, l’exèrcit rus està aplicant els mateixos mètodes que a Alep o a Txetxènia. Moscou i els mitjans de comunicació russos neguen els fets, com feien els radicals serbis a Bòsnia. Si fa trenta anys les imatges del civils morts a Sarajevo per Sèrbia eren un muntatge, ara pel govern i els mitjans de comunicació russos les imatge dels civils executats a Butxa i dels de l’estació de tren de Kramatorsk també són falses. Putin, que no vol fer marxa enrere i reconèixer que va menysvalorar la voluntat dels ucraïnesos, martiritza Mariúpol i altres ciutats com ho va fer amb Alep. I no està disposat a deixar-se agafar com Milosevic. I tota l’arquitectura de pau i seguretat del món s’ha esmicolat en liderar la segona potència del món un criminal de guerra.

 

         

EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.

 

 

EMETRE IMATGES DE L'EBOLA O LA COVID, D'ALEP O BARCELONA? Ho analitzo a Comunicació21. Publicar o emetre imatges sobre conflictes o pandèmies llunyanes es considera periodisme solidari i compromès, però es desaconsella publicar-les si passen prop nostre

Comunicació21, divendres 20 de novembre de 2020 

 Xavier Rius Sant, periodista

 Hi ha un sentiment generalitzat de frustració entre gran part dels fotoperiodistes d’arreu de l’Estat espanyol, i m’atreveixo a dir que de bona part d’Europa, per no haver pogut recollir imatges de la pandèmia de la Covid-19 sense sentir-nos criticats, qüestionats o fiscalitzats. De la mateixa manera, molts fotògrafs professionals o amateurs que van obtenir imatges dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils van haver d’autocensurar la seva difusió o els hi van censurar els mitjans, en ser titllats de poc ètics, fer premsa groga, fer el joc als gihadistes, vulnerar la intimitat o no respectar el dolor de les víctimes.

Molts dels periodistes que hem cobert conflictes bèl·lics i crisis humanitàries les últimes dècades als Balcans, el Pròxim Orient o l’Àfrica teníem l’estranya sensació de sentir-nos reconeguts socialment per la feina que vam fer allà, però sense la possibilitat de fer el mateix aquí, més enllà que ara molts dels que capten imatges d’un atemptat són ciutadans aliens a la professió, que en ser a prop del lloc ho fotografien i enregistren amb el seu mòbil.

Parlant aquests últims mesos amb diversos col·legues arribàvem sempre a la mateixa conclusió. Fotografiar o enregistrar tragèdies a Sarajevo o Alep o fer un reportatge sobre l’Ebola a l’Àfrica està considerat com a periodisme compromès, ètic, solidari i mereixedor de reconeixement social. Però publicar o emetre imatges d’un atemptat gihadista a Europa, fins i tot en el cas que no es puguin reconèixer les identitats de morts o ferits, o dels malats de la Covid en hospitals saturats, molta gent ho considera una falta de respecte a les víctimes i periodisme sensacionalista. Un col·lega m’ho definia com que ens permetem mostrar i retratar les desgràcies d’altres societats i països dels quals implícitament ens considerem superiors, però no volem ni ens agrada veure la nostra misèria i desgràcies en el nostre propi mirall, sigui un atemptat, siguin persones com nosaltres amuntegades en hospitals col·lapsats, com va passar en la primera onada de la pandèmia.

Durant el setge de Sarajevo, en què els radicals serbis massacraven la població de la ciutat amb bombardejos intermitents i trets dels franctiradors, es publicaven arreu imatges molt crues de les matances. Imatges que els bosnians demanaven que es fessin públiques. Jo vaig viure una experiència molt colpidora a Kosovo el juliol de 1999, dies després que es retiressin l’exèrcit i paramilitars serbis, i entrés l’ONU i l’OTAN per fer-se càrrec del territori, quan vaig ser present en l’obertura d’una fossa comuna d’albanokosovars assassinats unes setmanes abans per l’exèrcit i els paramilitars. I els familiars de les víctimes em demanaven que fes fotos dels cossos dels morts perquè el món ho sabés, i m’explicaven qui era cada mort.

Però tornant a la guerra de Bòsnia, es diu que Bill Clinton va decidir donar l’ordre de bombardejar les bateries sèrbies que assetjaven Sarajevo després que la CNN decidís emetre amb tota la seva cruesa les imatges del bombardeig del 28 d’agost de 1995 al mercat de la capital bosniana amb cossos mutilats, on moriren 43 persones. I amb aquell ‘ja n’hi ha prou’ de Clinton va començar una ofensiva internacional que posaria fi a la guerra. Emetre aquelles imatges va ser premsa groga, pornografia o periodisme compromès? Per mi va ser senzillament explicar i mostrar la veritat.

Mentre les imatges de les càrregues policials de l’1-O gairebé tothom volia que es publiquessin i sortissin a tots els informatius fora de casa nostra “perquè el món ho vegi” i conseqüentment actuï, no ha passat el mateix amb les imatges de la Covid-19 o dels atemptats del 17 d’agost. Aquesta setmana, amb motiu del judici relatiu als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, el Consell Audiovisual de Catalunya va demanar el dimarts 17, després que es difonguessin les imatges dels joves de Ripoll fabricant explosius i anunciant el que farien, “tenir cura de les imatges d’arxiu que s’emetien” i “abstenir-se de difondre imatges de cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer o si la cruesa és excessiva”. I l’endemà dimecres 18, en fer-se públic el vídeo recopilatori fet pels Mossos d’Esquadra de l’atropellament de la Rambla, el CAC va fer un segon comunicat demanant als mitjans “audiovisuals, digitals, i a les xarxes socials, la màxima cautela en la seva emissió”. El CAC recordava les Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes, elaborades conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I algunes televisions, alguns diaris de paper en la seva web i alguns digitals les van emetre, i d’altres, com TV3, no.

Resulta evident que el terrorisme de l’Estat Islàmic i altres grup gihadistes utilitzen les imatges d’assassinats, decapitacions i altres tipus d’atemptats com a propaganda per mostrar el seu poder als seus seguidors i als adeptes que capten o estan captant, i generar por i sensació de vulnerabilitat en les societats occidentals o orientals, laiques, de tradició cristianes o de majoria musulmana que volen destruir. I entre la censura absoluta i la difusió en hores de màxima franja horària segur que hi ha terme mig, tot i que un cop es pengen als digitals ja les pot veure tothom.

Jo, que estic acostumat a escriure sobre gihadisme i que he publicat molts articles sobre els atemptats del 17 d’agost, he de dir que tant el vídeo del joves de Ripoll somrients fabricant bombes, com el de la furgoneta fent ziga-zagues, m’han fet percebre els fets des d’una perspectiva més emocional i crec més popera al que realment va passar. Afortunadament, jo no he hagut de decidir si emetre aquí o allà les imatges, que dono per segur que hauran provocat dolor a algunes de les víctimes i dels familiars. I almenys des del meu punt de vista –jo que trobo totalment equivocats eslògans enfront la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 com “Tot anirà bé!”, que crec que són una falta de respecte per a les víctimes i els que quedaran arruïnats de per vida–, les imatges com la dels nois fabricant explosius amb alegria sabent que van a morir i les de les ziga-zagues de la furgoneta m’han ajudat a comprendre a què ens enfrontem realment.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.

 Llegir-ho a Comunicació21

Llegir-ho a Exterior.cat 

                     

 

Vídeo presentació a Mataró del documental sobre Christian Wütenberg, "Chris el Suís", periodista que l'any 1991 a Croàcia es va integrar i agafar les armes amb un grup de mercenaris d'extremadreta i va ser assassinat

Vídeo de de la presentació a Mataró del documental Chris el Suís, 3 al Cafè de Mar de Mataró que organitza DOCS del mes i  Clack.cat, que aquest mes tracta del periodista Christian Wütenberg, "Chris el Suís" que l'any 1991 anà a Croàcia per informar sobre la guerra per la independència d'aquesta república exiugoslava, i va acabar implicant-se agafant les armes amb un batalló de voluntaris internacional que lluitava contra l'exèrcit iugoslau i els paramilitars serbis. Presenta Joan Salicrú

A principis del gener de 1992 van trobar el seu cos sense vida estrangulat a Osijek , prop de Vukovar (Croàcia), uniformat com un mercenari. De fet, unes setmanes abans en Chris s'havia convertit en membre del PIV (Primer Batalló de Voluntaris Internacionals), un grup paramilitar que va ser fundat per Eduardo Rózsa‐Flores, "Chico", que s'encarregava de "netejar" la població sèrbia en les àrees frontereres. L'altre líder d'aquest grup de mercenaris d'extremadreta era l'espanyol, Alejandro Hernández Mora, actualment resident a Elx i explica la seva versió en el documental.
Vint anys més tard, la cineasta Anja Kofmel, cosina de Chris,  vitaja als Balcans i investiga el perquè de la seva mort i què va portar el seu cosí a la guerra. Gràcies a un diari personal que en Chris va deixar, l'Anja comença a imaginar com van ser els seus últims mesos de vida. El que comença com una curiositat per entendre les motivacions d'un noi suís de 27 anys que se'n va anar a cobrir una guerra, es converteix en una investigació acurada i personal. Per fer‐ho, reuneix testimonis com els membres de la seva família, els seus ex‐companys periodistes, mercenaris del PIV i, fins i tot , l'ex‐terrorista Carlos el Chacal.
La visió que a poc a poc es va creant en l'imaginari de l'Anja Kofmel sobre els últims mesos de vida d'en Chris, es transforma en un món animat molt personal que ens recrea els últims dies d'un jove periodista que es va perdre en la foscor d'una guerra brutal, com si es tractés d'una mort anunciada.
Poc després per investigar aquest grup de mercenaris seria assassinat el periodista  Paul Jenks, parella de Sandra Balsell, que va presentar el documental la setmana passada.  

 Del documental es desprén que Wütenberg, que amb 17 anys ja va lluitar a Sudàfrica amb les tropes de l'aparheid, es va unir i vestia l'uniforma d'aquesta brigada croata d'extremadreta per viure i veure de prop les atrocitats d'aquest grup paramilitar. Potser volia fer un llibre i per això el van magtar el seus companys, potser ni ell mateix sabia a quina banda estava. 

UNA MAL FINAL PEL TRIBUNAL DE L'HAIA. El fantasma de Goring reapareix amb el suïcidi de Praljak. Publico a Nació Digital

Xavier Rius Sant, Nació Digital, Opinió, 4 de desembre de 2017
Si bé es creia que la sentència a cadena perpetua del general serbi, Ratko Mladic, pel genocidi de Srebrenica i pels crims de guerra i contra la humanitat que va ordenar durant el setge de Sarajevo, era l’epíleg amb el Tribunal de l’Haia per l’antiga Iugoslàvia acabava el seu mandat, el suïcidi en directe el passat dimecres del general bosnicroat, Slobodan Praljak, que va prendre el verí davant les càmeres de televisió instants després que se li comuniqués el veredicte de culpabilitat per la guerra que va dirigir a Hercegovina contra els bosni-musulmans, serà la imatge que quedarà de la cloenda d’aquest tribunal que tancarà el 31 de desembre. Un dels crims que va ordenar Praljak va ser la voladura del pont de Mostar que, més enllà del valor històric del mateix, simbolitzava la convivència de catòlics, ortodoxes i musulmans.

Churchill va dir, quan no sabem si imaginava que mig segle després la regió es tornaria a dessagnar, que “els Balcans produeixen més historia que la que poden digerir”. I si una constant vaig constatar jo a Bòsnia i Kosovo era que, si preguntaves a un ciutadà serbi el perquè dels atacats i setge de Sarajevo o de les matances d’albanokosovars a Kosovo, et sortien parlant del que havien viscut els seus avis o besavis a la Primera o Segona Guerra Mundial o, fins i tot, de les lluites dels seus avantpassats amb els turcs sis segles abans. La història i els fets d’avui, es justificaven amb encadenaments històrics que impedien passar pàgina i responsabilitzar-se dels fets actuals. 

No hi ha recepta màgica per fer justícia i passar pàgina després d’una guerra en el que hi ha clarament un agressor, o d’un regim que s’ha sustentat en les matances i humiliacions cap un sector de la població. A la Sud-àfrica de Mandela, més enllà d’algunes condemnes, es va aplicar amb elevat èxit la pràctica que el qui havia assassinat, torturat o empresonat, reconeixia la culpa i demanava perdó en públic a la víctima o als seus familiar, i aquests li concedien. El primer cas recent de justícia internacional va ser el Tribunal de Nuremberg que va acabar amb la condemna a mort de dotze caps del règim nazi el 15 d’octubre de 1946, disset mesos després de la fi de la guerra. Partint del precedent d’aquest tribunal, l’ONU va crear el 1993, dos anys després de l’inici de la guerra a Eslovènia i Croàcia, el Tribunal de l’Haia per l’antiga Iugoslàvia. Un any després es crearia el Tribunal pel genocidi de Ruanda, i el 1998 naixeria la Cort Penal Internacional per jutjar crims similars arreu del món.

Que el Tribunal per l’antiga Iugoslàvia acabi els seus judicis vint-i-quatre anys després de la seva creació i que es condemni l’any 2017 a Mladic per fets de 1992 i 1995, seria gairebé com si l’any 1970 a Nuremberg encara s’estigués jutjant i condemnant a responsables del règim nazi. La lentitud d’aquest tribunal i la negativa dels jutjats a reconèixer la seva responsabilitat i demanar perdó han estat uns dels fracassos del mateix. Però gràcies a la petjada d’aquest tribunal i de la posterior Cort Penal Internacional, ara els delictes de genocidi i crims contra la humanitat han deixat de prescriure en la majoria de codis penals del món i poden ser perseguits arreu, cosa que dificulta la plàcida impunitat amb que acabaven els seus dies, encara que fos a l’exili, molts dictadors i genocides.

Però tornant al suïcidi de Praljak, a les paraules de Churchill i l’encadenament de la història generació amb generació, la subguerra que van iniciar sectors del nacionalisme croat a Bòsnia i Hercegovina animats pel president de Croàcia, Franjo Tudjman, era el de crear una Gran Croàcia inspirada en el règim ustatxa aliat dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Quan Milosevic inicia el 1989 la seva política de construir la Gran Sèrbia ho justifica també per les matança de centenars de milers de serbis durant el règim nazi ustatxa. Unes matances que a Croàcia encara molta gent nega o minimitza.

El general Praljak, que mai va amagar la seva comprensió o admiració vers el règim ustxata, en suïcidar-se en l’últim acte del Tribunal, ha volgut així dir l’última paraula i ser recordat com Hermann Goring a Nuremberg, responsable de l’Alemanya nazi agermanada amb els ustatxes, que instants abans de la seva execució, sense demanar perdó pel que havia fet, va ingerir verí per evitar ser penjat, negant la legitimitat i desafiant als qui el van condemnar, i escriure així l´última pàgina de la seva pròpia història i del tribunal. I el fantasma de Goring, lamentablement, ha reaparegut a l’Haia.

 Goring a la seva celda a Nuremberg
Llegir a Nació Digital

LA NOVEL·LA DE ROMEVA I EL PROCÉS CATALÀ

A començaments de setembre, coincidint amb la campanya electoral de les eleccions plebiscitàries en què Raül Romeva va ser cap de llista de Junts pel Sí, Romeva va publicar la seva tercera novel·la "Pont de cendra" que succeeix el 1992, els primers mesos de la guerra de Bòsnia. Una guerra derivada d'un conflicte de secessió, que malgrat estar emparat en aquest cas pel dret internacional, atès que Bòsnia era una república federada, la independència no era acceptada per l'estat del qual es desmembraba.
Romeva va entrar en contacte amb els conflictes balcànics quan era objector de consciència i militava a moviments pacifistes. És doctor en Relacions Internacionals, ha publicat diversos llibres sobre conflictes, processos de negociació i acords, i va treballar per la UNESCO a Sarajevo els dos primers anys de postguerra. I va iniciar l'escriptura d'aquesta novel·la quan no imaginava que acabaria encapçalant la candidatura de CDC i ERC que proposaria la ruptura amb Espanya, la realització d'una declaració unilateral d'independència i la desobediència al seu marc legal.
La novel·la, que està construïda amb capítols alterns de dos narradors, un situat en l'any 1992 i un altre situat en el present, explica la història dels anomenats "amants de Sarajevo", un serbi i una bosniana que van morir abatuts per un franctirador, no se sap de quin bàndol, quan intentaven fugir.
Quan un escriu i analitza un conflicte internacional, o sobre un conflicte per la secessió d'una part d'un estat, ha de tenir en compte el context, les seves arrels històriques, les forces d'uns i altres, els seus aliats, el marc legal que, sigui just o no, empara o nega les raons d'uns i altres, i, sobretot, les forces amb què compten els dos bàndols per forçar a l'altre a cedir o, almenys, a negociar i pactar una solució intermèdia si és que aquesta solució és possible. I en analitzar-lo, un ha desprendre de la seva ideologia i de la seva opinió personal sobre el que seria just o el que a un li agradaria.
És a dir, una cosa és desitjar o signar un manifest perquè Palestina -a la qual el dret internacional empara- ha de ser un estat en base a les fronteres de 1967 sense assentaments jueus i, una altra molt diferent és falsejar l’anàlisi del conflicte, afirmant que Palestina serà un estat viable demà passat. Una cosa és simpatitzar amb la causa sahrauí, a la qual el dret internacional li reconeix la necessitat de realitzar un referèndum d'autodeterminació, i una altra és aventurar que, malgrat les condicions i context actual, i els múltiples suports que té el Marroc, la República Àrab Sahrauí serà una realitat propera i Marroc abandonarà de bona gana el territori.
I si es pretén fer una anàlisi d'un conflicte en el qual qui posseeix des del nostre punt de vista la raó, no té la força per imposar-la, llavors cal fer-se aquesta pregunta: A què s'està disposat per forçar a l'altre a negociar i que accepti la secessió? Amb quins mètodes se’l pressionarà, pacífics o violents? I això comporta dues preguntes més: Quant de temps es podrà sostenir aquesta lluita? i quines conseqüències humanes i econòmiques tindrà per a la població del bàndol més feble la prolongació d'aquesta lluita, tant si es tracta d'un conflicte bèl·lic, com de només de desobediència civil i resistència no-violenta?
Quan en començar el "procés" Artur Mas va viatjar a l'Índia i els Estats Units, en tornar va afirmar que Catalunya realitzaria el procés sobiranista de manera pacífica com Gandhi i Luther King. Proposta que considero frívola si no s'explica què significa això i no es recorda com van acabar Gandhi i Luther King, la repressió que van patir tots dos moviments, o la fermesa, consens i lideratge que es necessita perquè aquesta desobediència civil dongui fruits. Només cal recordar, per exemple, que la segregació d'autobusos a Alabama es va derogar després de més d'un any en què els ciutadans de color es van negar a utilitzar-los i anaven a treballar cada dia caminant. Per a mi els únics que van abordar seriosament les paraules de Mas va ser el programa Polònia, en què un Mas vestit com Gandhi deia que, si s'havia de fer una vaga de fam indefinida, que comencés Oriol Junqueras, atès que estava més grassonet i aguantaria més dies.
A l'inici del "procés" es va afirmar repetidament que es buscaria el suport de l'ONU, Europa, Estats Units i Israel. I els tres primers no han donat ara per ara cap suport a la causa independentista, sinó més aviat el contrari. El quart actor a qui es demanaria suport, Israel, no s'ha manifestat a favor ni en contra, però diversos responsables governamentals israelianes han respost en privat a polítics catalans amb aquestes preguntes: Va de debò? Donat que Madrid no pensa cedir, quins mètodes aplicareu per forçar Espanya a negociar i durant quant de temps? Què esteu disposats a safricar? Esteu disposats a morir i també a ....?
I senzillament, no he vist que aquest debat s'hagi fet en veu alta a Catalunya aquests últims tres anys, ni al cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, expert en conflictes internacionals motivats per secessions sense consens, abordar aquestes preguntes.
Resulta exasperant escoltar aquests tres anys la falsedat que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de juny de 2010 sobre Kosovo, empara la declaració unilateral d'independència de Catalunya. Declaració que per cert no es va aprovar amb la meitat més tres dels diputats, sinó amb la de 109 dels 120 parlamentaris kosovars. Paradoxalment Kosovo, tot i ser la majoria de la seva població no eslava, no era una república iugoslava com Bòsnia, Montenegro o Croàcia que sí que ho eren i tenien dret a la secessió. Kosovo només era una província. I la sentència sobre Kosovo del Tribunal Internacional repeteix una i altra vegada que no és aplicable a cap altre territori o conflicte de secessió.
I és que a més la mateixa va ser, diguem, un formalisme trampós per ajudar al govern de Sèrbia, que donava ja per perdut Kosovo, a digerir la seva pérdua sense que l'opinió pública se li tirés a sobre i permetre a l'ONU i l'OTAN abandonar el territori que portava nou anys administrant.
El que es va recórrer al tribunal no va ser la independència en si, sinó, únicament, si la declaració d’independència vulnerava o no el dret internacional. I la Cort va dir anys més tard que, sense valorar les conseqüències posteriors de la declaració, el fet que 109 dels 120 diputats votessin la declaració de voluntat, no vulnerava cap tractat. I llavors Kosovo ja caminava sol, i Sèrbia ja havia deixat de lluitar per la seva província perduda.
Repeteixo que analitzar un conflicte sobre la base del marc legal, les forces d'uns i altres, els suports que tenen i els médodos que uns i altres aplicaran, no té res a veure amb la idees de cadascú o el que un creu que seria just. Es tracta d'intentar ser mínimament rigorós.
I finalment, ara que es parla tant del paral·lelisme entre Mas i Companys, o del 6 d'octubre de 1934, a mi, veient com van les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, em ve un altre paral·lelisme històric. Barcelona va caure el 1939 en perdre la guerra. Però durant la guerra civil, mentre Franco avançava, en el bàndol republicà molts benintencionats debatien sobre si calia ajudar a la República a guanyar la guerra o aprofitar la debilitat del Govern republicà i la Generalitat per fer la revolució. I al final es va perdre la guerra i no es va fer la revolució. 

I tornant a la novel·la de Romeva, pot ser que d'aquí uns anys no sapiguem o no ens posem d'acord sobre a quin bàndol pertanyia els franctiradors que va liquidar el "Procés".

  Llegir en català al Periódico

LA NOVELA DE ROMEVA Y "EL PROCÉS" CATALÀ

A inicios de septiembre, coincidiendo con la campaña electoral de las elecciones plebiscitarias en las que Raül Romeva fue cabeza de lista de Junts pel Sí, Romeva publicó su tercera novela “Pont de cendra” que sucede en 1992, los primeros meses de la guerra de Bosnia. Una guerra derivada de un conflicto de secesión, que pese a estar amparado en dicho caso por el derecho internacional, dado que Bosnia era una república federada, esa independencia no era aceptada por el estado del que se desmembraba.

Romeva entró en contacto con los conflictos balcánicos cuando era objetor de conciencia y militaba en movimientos pacifistas, es doctor en Relaciones Internacionales, ha publicado diversos libros sobre conflictos, procesos de negociación y acuerdos, y trabajó para la UNESCO en Sarajevo los dos primeros años de posguerra. E inició la escritura de esta novela cuando no imaginaba que acabaría encabezando la candidatura de CDC y ERC que propondría la ruptura con España, la realización de una declaración unilateral de independencia y la desobediencia a su marco legal. La novela, que está construida con capítulos alternos de dos narradores, uno ubicado en el año 1992 y otro ubicado en el presente, cuenta la historia de los llamados “amantes de Sarajevo”, un serbio y una bosnia que murieron abatidos por un francotirador, no se sabe de que bando, tratando de huir.

Cuando uno escribe y analiza un

RECUPEREM EL DISTRICTE-11 PER LES VÍCTIMES DE SÍRIA?

Dues fotos mitjans de després de la guerra, que van ser símbol de la reconstrucció

El passat dissabte 11 de juliol, amb motiu de complir-se el vintè aniversari de la massacre de Srebrenica, en la que van ser assassinats en tres dies, 8.373 bosnians que eren a l’enclavament teòricament protegit pels cascos blaus holandesos, es va fer un emotiu acte a Barcelona al Born, de lectura dels noms dels qui allà varen morir.

El primer que va pujar a l’escenari per llegir el nom d’algunes de les víctimes va ser Pasqual Maragall que, com alcalde de la ciutat olímpica de Barcelona, va liderar diverses iniciatives de solidaritat durant la guerra amb la també ciutat Olímpica de Sarajevo, que el 1984 havia acollit el jocs d’hivern. I el 1996, acabada la guerra, Maragall va declarar Sarajevo, Districte 11 de Barcelona –que en té deu-, iniciant-se una sèrie de projectes de col·laboració en els que van implicar-se molts altres ajuntaments catalans, ONG, i entitats de tota mena. I per tal de dur-ho a terme, Barcelona va obrir una oficina o ambaixada, sota l’empara del Consell d’Europa, que durant molt temps va ser l’únic representat de l’Estat espanyol a la capital de Bòsnia. Oficina que donava cobertura i oferia suport tècnic i logístic a molts dels projectes solidaris de tot l’Estat.

El primer any aquest oficina o ambaixada va està dirigida pel llavors periodista de TV3, Carles Bosch, i més tard pel de l’AVUI, Eric Hauck. Dos periodistes que es van implicar per explicar el món què passava, molt coneixedors de la complexa situació d’aquell país  i, per un temps van voler canviar de rol, implicant-se amb la reconstrucció. Hauck va perdre allà el 1992 al seu company, el fotògraf Jordi Pujol Puente, que va ser el primer dels molts periodistes que moririen en aquella conflicte.  

Des de Districte 11, en coordinació amb el Comitè Olímpic Internacional, que presidia Joan Antoni Samaranch i més tard amb Javier Solana, que seria el màxim responsable de la diplomàcia europea, es va teixir una xarxa de contactes i fonts de finançament de les institucions internacionals, que va permetre desenvolupar una sèrie de projectes de tota mena, dels que destaquen la reconstrucció integral del barri olímpic de Mojmilo, ubicat al que va ser línia de front durant el setge, o del Palau Olímpic dels Jocs d’Hivern de 1984. Però el més important de tot va ser la xarxa de complicitats humanes que es va generar. Uns arquitectes de Lleida, amb el suport del seu ajuntament, van implicar-se en la reconstrucció del centre mèdic del barri de Mojmilo. La facultat d’optometria de Terrassa, amb l’ajut també del seu consistori i ONG locals, van desenvolupar un projecte tan senzill i necessari, com el proveïment d’ulleres, un producte que no és cap luxe que no acostuma a estar a l’abast de les víctimes i desplaçats en una guerra. Ajuntaments i entitats de Sabadell i Cornellà van impulsar projectes al barri veí de Dobrinja, i l’Hospitalet a la ciutat de Tuzla. No segueixo la llista perquè no cabria en aquest article i seria parcial i incomplerta.  I ONGs que ja existien o que es van crear amb motiu d’aquest conflicte, des de Mestres X Bòsnia a Pallassos sense Fronteres van assumir projectes de tot tipus, tenint sempre l’oficina de Barcelona a Sarajevo, com a punt logístic des d’on operar o que els facilitava intèrprets o domicilis particulars on allotjar-se, creant unes relacions d’amistat entre persones i famílies d’aquí i d’allà, que encara perduren.

I el rol que va jugar Barcelona ha estat recongut per la ciutat de Sarajevo que va atorgar la distinció de ciutadans d’honor de la mateixa a Pasqual Maragall i a Manel Vila, que va ser el gerent d’aquest Districte11 de Barcelona. Tot i que posteriorment la cooperació de Districte 11 es va fer present a la guerra de Kosovo i es va iniciar un projecte d’agermanament amb Gaza, l’alcalde Joan Clos, més preocupat en els focs artificials i efímers del Fòrum de les Cultures, va menystenir aquest tarannà i aquestes sinèrgies, sense donar-li la continuïtat que s’esperava.

L’acte de dissabte de lectura dels noms dels morts a Srebrenica, més enllà de l’emotivitat de veure llegint a Pasqual Maragall o d’escoltar el testimoni de reconciliació la jove bosniana, Amina Pasic, de 21 anys, nascuda a Srebrenica, que va sobreviure la matança  en la que van morir bona part de la seva família, va ser motiu de trobada no només de molts de que vam participar en les campanyes de solidaritat amb Bòsnia, sinó també de polítics de CiU, PSC, ERC, ICV i la CUP, i de l’alcaldessa Ada Colau, que van pujar a l’escenari a llegir el nom d’algunes víctimes. I en les converses molts dels que van participar aquells projectes de fa quinze o vint anys als Balcans sortia la necessitat de recuperar aquell esperit i aquella manera de treballar en el complex món actual que continua patint conflictes, el més proper del qual és el de Síria, que ha generat quatre milions de refugiat i desplaçats.

Als ajuntaments i les ONG no els pertoca ni la diplomàcia ni l’exercici de la força militar contra monstres com és ara l’Estat Islàmic, i les barbaritats del règim d’Al Assad. Però hi ha camps de refugiats a Turquia, Jordània o el Líban que esperen l’ajuda i l’apadrinament real d’algú. Potser seria una manera concreta de recuperar aquell esperit, aquella confluència de sinergies de la que Barcelona i Catalunya va donar exemple a Bòsnia. Si Barcelona, Sabadell, Cornellà, L’Hospitalet van ser capaços de declarar simbòlicament districte seu un barri o uns carrers de Bòsnia, ara seria hora de ser solidari amb víctimes del Pròxim Orient. Hi ha milions de refugiats que esperen.

Xavier Rius, periodista   

Llegir en català al Periódico (clica)
 Leer en castellano en El Periódico

 Manel Vila, Raül Romeva i Amia Pasic, dissabte a l'acte del Born. A sota Pasqual Maragall   

LLIURAMENT DEL PREMI DE LA PAU AL GENERAL DIVJAK, EL SERBI QUE ES QUEDÀ AMB EL SEUS VEÏNS, I DIRIGÍ LA DEFENSA DE SARAJEVO. Hi van ser presents P Maragall que declarà Sarajevo Districte 11 de Bcn, i molts dels que vam participar en aquell projecte

Jovan Divjak amb Paqual Maragall, que sent alcalde de Barcelona, va declarar Sarajevo Districte 11 de Barcelona i viatjà reiterades vegades a la capital de Bòsnia, liderant en acabar la guerra diversos projectes de reconstrucció de la ciutat

 Ahir va tenir lloc al Parlament de Catalunya l'emotiu acte de lliurament del premi "Constructors de la Pau, 2103" de l'Institut Català per la Pau al general Jovan Divjak, cap de la defensa de Sarajevo durant el setge de maig de 1992 fins octubre de 1995. Divjak, nascut a Belgrad, tot i ser serbi, en esclatar la guerra de Bòsnia, va desobeir les ordres de l'Exèrcit Federal Iugoslau i, enlloc d'anar-se'n a les muntanyes que encerclen Sarajevo, per atacar des d'allà la ciutat, es va quedar a Sarajevo dirigint la defensa de la ciutat i l'exèrcit de majoria musulmano i croata, en el que també hi havia serbis com ell que lluitaven per una Bòsnia multiètnica.

(A la foto la Vicepresidenta del Parlament, Anna Simó -emocionada-, i Rafael Grassa lliuren el premi a Divjak)

Manel Vila, en el seu parlament

L'acte es va iniciar amb la intervenció de Rafael Grasa de l'Institut Català de la Pau que es va remuntar a fa un segle quan l'assassinat de l'Arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, va ser l'excusa per l'inici de la Primera Guerra Mundial, evocant com s'utilitzen sovint excuses per iniciar els conflictes. Parlà també de com els acords de Dayton de 1995, que van legitimar les línies de front, són avui un obstacle per normalitzar Bòsnia. 

Grasa va posar Divjak com un exemple de militars que lluiten per la pau i comparà el seu paper de defensor de Sarajevo, que desobeí les ordres de marxar a les muntanyes per atacar la ciutat, amb la del grups dels anomenats Generals per la Pau de la fi de la Guerra Freda. 

Manel Vila, que va ser gerent de Districte 11 de l'Ajuntament de Barcelona quan Pasqual Maragall va declarar Sarajevo districte de Barcelona, i ara impulsa la Fundació Districte 11, va recordar com des de Barcelona i Catalunya de les olímpiades de 1992 va sorgir tot un moviment de solidaritat amb la capitat de Bòsnia. Evocà el viatges que van fer a la ciutat durant el setge els acaldes Maragall i Antoni Farrés (Sabadell) i explicà anècdotes i records de com es mantenia la normalitat en aquell setge del que Divjak deia que es resistia "amb imaginació i sentit de l'humor". 

Comentà que Sarajevo és l´única capital europea que té en un radi de quatre cents metres la catedral catòlica, l'ortodoxa, la sinagoga i la gran mesquita. Temples símbols de la Bòsnia multiètica que el govern de Sarajevo va protegir. També va voler explicar la detenció que va patir Divjak a Austria el 2011 per una acusació de la justícia sèrbia que el considera un traïdor, i va lamentar que acabada la guerra es desconfiés d'ell i se'l passés a la reserva, cosa que va motivar que ell es reiventés i creés la Fundació Obrazovanje gradi BiH, L'Educació Construeix Bòsnia i Hercegovina

Per últim va enumerar anècdotes que mostren que Divjak és una persona molt estimada a Bòsnia, on tothom el saluda per carrer pel que és i pels valors que representa.

 

Divjak i Maragall observen atents a les imatges dels fets de maig de 1992, quan s'intercanvia la llibertat del president Alia Izetbegovic, per la de soldats serbis retinguts. Divjak va ser el mediador, les coses no van anar com s'havia pactat i ell va rebre per les dues bandes. La seva detenció a Viena el 2011 va ser imputació de la justícia sèrbia per aquest fets (Sota vídeo que inclou les imatges que es van veure)

"GRÀCIES BARCELONA I CATALUNYA PER TOT EL QUE VAN FER PER SARAJEVO. LLUITARÉ PER UNA PAU DURADORA COM L´ÚNIC OBJECTIU QUE DÓNA SENTIT A LA VIDA HUMANA"

Després de rebre el premi va fer el seu parlament Jovan Divjak, que va començar les seves paraules d' agraïment dient que ho rebia "com un homenatge a tota la gent que va lluitar contra l'agressió brutal de 1992-1995 contra la diversitat i la llibertat de la capital de Bòsnia". I en diferents moments es va desfer amb elogis cap a Manel Vila, que ara impulsa la Fundació Districte 11 i la tasca feta llavors per la Barcelona de Pasqual Maragall.

Tot seguit, en un to pacifista, poc habitual en un general, va parlar dels qui es fan rics amb les guerres i les armes, criticant les corporacions industries i governs "que no els hi agrada la idea de pau permanent donat que ni la indústria militar ni els exèrcits tindrien sentit". Lamentà que "mentre a Brussel·les es fan resolucions i acords de pau i desenvolupament, continuen les guerres, la fam, les malalties i les armes, també les prohibides".

Apel·lant a la consciència individual digué que "tots tenim que decidir si volem optar per la pau o la guerra", afirmant que "jo vaig créixer en una família que creia en el respecte. Però la pau i l'amor no són un regal, és quelcom que troba molts obstacles". I mirant al futur es referí a la tasca que impulsa ara des de la seva fundació pels més vulnerables, per l'educació a Bòsnia i Hercegovina. I amb l'auditori emocionat va concloure afirmat que "lluitaré per una pau duradora com l´únic objectiu que dóna sentit a la vida humana". 

 L'acte fou tancat per la Vicepresidenta del parlament, Anna Simó que qualificà a Divjak com "un home investit en tots els sentits d'autoritat"

Diputats de tots els grups del Parlament aplaudeixen l'emocionada abraçada del President Pasqual Maragall amb el general Divjak

Manel Vila i l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral de l'associació d'Alcaldes per la Pau, conversen amb Divjak. 

 Amb Jovan Divjak. A sota una foto amb ell, l'octubre de 1999 quan es va inaugurar la reconstrucció del barri de Mojmilo i l'estadi Olímpic, reconstruïts des del Districte 11 de Barcelona.Com passa el temps..!

va venir tanta gent que es va habilitar una altra sala del Parlament per seguir l'acte i veure-ho per TV

Amb la Maite Sirera, que cooperant al Balcans, que va codirigir l'ajuda humanitària de Districte 11 i el Barcelona Team durant la guerra de Kosovo.

Divjak amb l'Anna Harder, cooperant a Bòsnia, i la seva família

Manel Vila i Anna Harder

Fotos, Bòsnia, 20 anys

ENTREVISTA A REGIÓ 7, Diumenge: "La situació històrica. en alguns aspectes, recorda quan van néixer els totalitarismes"

Regió 7 publica avui una entrevista que em fa Xavier Domenech a la secció "Viure Diumenge". Vam xerrar molta estona i de moltes coses i m'ha agrada força com ha quedat. Parlo de conflictes internacionals, dels Balcans, d'immigració, de PxC, de la crisi econòmica i també anuncio que d'aquí un mes trec la novel·la "Amor a la Carta"  Clica les imatges i s'obriran. Potser es llegeix millor des de la galeria de fotos del Facebook (clica)

La conversa.
Xavier Rius Sant
Escriptor. Nascut a Barcelona el 1959, la vida el va portar a dormir més nits de l'any a Moià que a cap altre lloc. Articulista prolífic en premsa, ha il.lustrat lectors de tot l'estat sobre conflictes internacionals i també sobre la problemàtica de la immigració. I treballant tot això darrer es va interessar per la xenofòbia a Catalunya, a la qual ha dedicat un llibre que li està portant algun mal de cap amb els que hi surten retratats.
"LA SITUACIÓ HISTÒRICA , EN ALGUNS ASPECTES, RECORDA QUAN VAN NÉIXER ELS TOTALITARISMES"
Xavier Domenech, Manresa.
Com arriba a Moià?
Per amistats. De jovenet jo estava al moviment d'objectors i teníem amistat amb una parella que hi vivia, vam començar a anar-hi sovint i vam acabar llogant-hi alguna cosa. I ara tota la meva vida social la faig allà.
Per tant, de jove era contestari?
Era un dels portaves del moviment d'objectors de consciència a Catalunya, però vaig plegar-ne als 28 anys perquè era massa fàcil dir des de la meva comoditat, a un noi de 18 anys que es fe fes insubmís i anés a presó, i jo et portaré entrepans. Llavors vaig escriure una guia pràctica sobre l'objecció i, sense adonar-me'n vaig continuar escrivint, especialment sobre conflictes internacionals.

SARAJEVO, 20 ANYS

Quan Iugoslàvia es trenca Milosevic demana a les Repúbliques que entreguin les armes de la Milicia Territorial a l'Exècit Federal per evitar una guerra civil. Bòsnia ho fa creient que l'Exèrcit Federal no actuarà contra el poble. Quan el 5 d'abril de 1992 són assessinades per franctiradors Olga Sucic i Suada Dilberovic, una de família catòlica, l'altra musulmana, a uns dels ponts del riu Miljaka a Sarajevo, el president Alia Izetbegvic declara a la televisió:"Ciutadans de Sarajevo, podeu dormir tanquils que no hi haurà guerra. Per una guerra en calen dos i noslatres no la volem" No va ser una guerra, va ser un genocidi. 

Adjunto el link d'alguns articles meus de llavors:
Article a El País el 1993 comparant Sarajevo amb el setge a Madrid i la República  

 Bosnia, los laberintos del odio (El País, 1993)

 Article publicat al País, l'any 2002, "Esa guerra que nos cambió"

                                            Aquesta foto meva per mi és molt especial. Va ser la imatge del projectes de reconstrucció a Bòsnia fets per Barcelona (Maragall va declarar Sarajevo, el Districte 11)  i molts altres de Catalunya

Placa en homenatge a  Olga Sucic i Suada Dilberovic al lloc on van ser abatudes

                  El símbol de les Olimpiades d'Hivern de 1984, bombardejat (Logo i Vucko ZOI '84)

  

journalist

 

Aquestes dues fotos malgrat el pas dels anys tenen per a mi un gran valor emocional. La foto de l'esquerra va esdevenir símbol dels projectes de reconstrucció a Bòsnia fets per Barcelona i Catalunya. L'any 1997 va ser el cartell de l'exposició que es va fer a l'Ajuntament de Barcelona. La de la dreta la portada i cartell de la Conferència de ciutats dividides feta a Sarajevo