Netanyahu i Putin els únics que de moment surten guanyant, Analitzo al Triangle la guerra d'Isarel i Estats Units contra l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026

Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.

En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.

Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.

No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.

Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.

Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit

za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.

No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.

            

                                             

Leer en castellano en El Triangle

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  

Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         

Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.

Llegir al Triangle en català

Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 

El Triangle, Xavier Rius Sant, domingo 6 de octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.

Leer en castellano en El Triangle

I després de destruir mig Líban, què vindrà? Analitzo al Triangle l'ofensiva israeliana al Liban amb la mort de Hassan Nasral·là

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 29 de setembre de 2024

“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.

Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.

El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.

Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.

Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.

No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.

Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.

Leer en castellano en El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista, 29 de setembre de 2024

«¿Dónde están los millones de árabes? ¿Dónde está el pueblo árabe? ¿Dónde está la ira árabe? ¿Dónde está la sangre árabe? ¿Dónde está el honor árabe? Dios está con nosotros, más fuerte y mayor que los hijos de Sión. Nuestra sangre roja es verde con el sabor a limón. El fuego de las revoluciones no arde, somos los vencedores». Así dice la letra de una de las canciones más populares del Líbano, «¿Dónde están los millones de árabes?» compuesta por la cantante cristiana Julia Boutros. Canción que si vemos los vídeos de sus conciertos de estos años en Beirut o la ciudad de Tir, ponía en pie a miles de personas de todas las creencias. Desde mujeres con el velo islámico a mujeres con camisetas escotadas. Hombres y mujeres chiítas, suníes, cristianos y drusos vibraban, cantaban y lloraban en los conciertos. Otra de las canciones de Boutros es “Ahibaii” que significa “Queridos míos” que compuso en 2006 cuando Israel se retiró derrotado del Sur del Líbano. Canción que recoge el texto de una carta de Hasan Nasralá a los combatientes de Hezbolá. Y Boutros hace once meses se manifestó reiteradas veces a favor de los palestinos de Gaza y en contra de la política de Israel.

Estas dos canciones compuestas por una cristiana, muestran la complejidad de Líbano y del conflicto contra todos que protagoniza Israel. Y es que uno de los motivos por los que Hamás desafió a Israel el 7 de octubre saltando y rompiendo el muro en que se les recluía en Gaza, acción en la que ejercieron una violencia y cometieron unos crímenes que no justifico, pretendía llamar al atención del mundo árabe e islámico que desde Marruecos a Arabia Saudí, con los Acuerdos de Abraham impulsados ​​por Donald Trump, enterraban la posibilidad de un estado palestino mientras Netanyahu con su gobierno de colonos y racistas de extrema derecha, como el ministro de Seguridad, Itamar Ben-Gvir, expandían cada vez más los asentamientos en Cisjordania donde ya viven 700.000 colonos. Crecimiento que se ha acelerado este último año con la impunidad que le da la guerra de Gaza. Hamás, el 7 de octubre, también pretendía mostrar la vulnerabilidad de la superioridad tecnológica y militar de Israel, demostrando con el salto del muro que el problema palestino no se soluciona encerrando a dos millones de personas detrás de un muro, sistemas electrónicos y una ametralladora cada doscientos metros.

Líbano tiene una extensión menor que la provincia de Lleida, Cisjordania menos que la de Girona, y Gaza tiene sólo 365 km cuadrados, algo menos que el Maresme. Poco territorio para demasiados conflictos. Demasiados conflictos y un estado, Israel, que en nombre del Holocausto y de las Escrituras de la Torá y la Biblia, se cree legitimado para decir a todos aquellos ciudadanos del mundo que argumenten que tienen un antepasado judío que tienen derecho a instalarse allí y arrebatar un trozo más de tierra a los palestinos.

Los árabes ciertamente se opusieron a la creación de Israel y algunos estados lucharon contra él en las guerras de 1948, 1956 y 1967. Pero, después de ser derrotados, abandonaron la causa del pueblo palestino. Y estos últimos años, en el contexto de la rivalidad entre la monarquía suní saudí y la República islámica chií de Irán, Israel y Arabia Saudí forjaron esta alianza buscada por Netanyahu y bendecida por Donald Trump.

Hamás y Yihad Islámica de Gaza forman parte con los huties de Yemen, las milicias chiítas de Irak, el régimen sirio y, sobre todo la República islámica de Irán, del Eje de Resistencia contra Israel, que también rivaliza con Arabia Saudita por el liderazgo de los musulmanes de todo el mundo. Y superado el fracaso de la inteligencia y la capacidad de respuesta israelí el pasado 7 de octubre, Netanyahu ha querido aprovechar este conflicto para recuperar su superioridad tecnológica y militar, siempre con la ayuda millonaria de Washington y Joe Biden, advertir a unos y decapitando a otros. No sólo ha demostrado su capacidad de matar a jefes militares y políticos de este eje, empezando por el líder de Hamás, Ismail Haniya en Damasco, Teherán, Beirut o Bagdad, sino que una semana después de desmantelar el sistema de comunicaciones de Hezbol·lá con la explosión de walkie talkies y buscas, ha matado al líder del partido y milicia chií, Hassan Nasralá. Y todo apunta a que el próximo paso quizá sea, ahora sí, una invasión terrestre del sur del Líbano, más allá del río Litani. Pero a diferencia de 1982, cuando invadió este país llegando a Beirut, ahora Israel no tiene aliados cristianos como las falanges maronitas que le realizaron el trabajo sucio de las matanzas de 3.500 civiles en los campos de refugiados de Sabra y Chatila. En 1982 expulsó a la OLP con miles de combatientes y a Yasser Arafat que se exilió en Túnez. Pero no puede expulsar ni matar a los miles y miles de chiíes y no chiíes libaneses que rechazan a Israel.

No creo que el líder Supremo de Irán, Ali Jamenei tenga ningún interés en enzarzarse en una guerra total con Israel. Pero Benyamin Netanyahu necesita una guerra sin fecha de finalización para evitar ir a prisión por las causas que tiene pendientes y acallar las protestas que se daban contra él en las calles de Tel Aviv, Haifa y Jerusalén. Quiere continuar con una destrucción sin tregua de sus enemigos libaneses y también de los palestinos de Gaza y Cisjordania, que para los setecientos mil colonos de Cisjordania, los sionistas religiosos y los ultras de extrema derecha del partido Poder Judío de Itamar Ben- Gvir son casi como subhumanos o individuos que no han entendido que por voluntad de Dios deben marcharse de aquel Gran Israel que creen que les pertenece.

Evolucione como evolucione la ofensiva israelí en Líbano, sea con la invasión, sea eternizando los bombardeos, esta destrucción no ayudará nada a recoser el país que por las divisiones de ambos bloques, el conocido como del 8 de Marzo, con el del 14 de Marzo, con el papel de Siria como discordia, lleva dos años sin presidente y con un gobierno interino. Porque aunque es cierto que parte de la población del Líbano, sobre todo sectores de los cristianos y de los suníes discrepaban de Hasan Nasralá, el país no estará mejor después de la destrucción a la que quiere someterlo Netanyahu y los jefes de ejército. Un ejército que podrá ganar estas guerras y matar a miles de combatientes y dejarlos sin cohetes para lanzar a Israel, pero genera y multiplica un odio en las futuras generaciones que augura nuevas respuestas como las del 7 de octubre.

EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.

 

 

Pot el Líban trencar les cadenes? Analitzo al Punt Avui al situació a Líban amb un règim polític mafiòs i de repertiment confessional que fins que no es trenqui, el país no podrà sortir de la greu crisis social i política

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 10 d'agost de 2020

En la pel·lícula El pacient anglès, el desactivador de mines sikh de l’exèrcit britànic, que interpreta Naveen Andrews, manifesta que no vol que l’Índia esdevingui independent i prefereix que continuï sent administrada pels britànics. Ell pertany a un grup religiós minoritari, i creu que els futurs governants portaran el país a la guerra civil, com passarà amb les matances entre hindús i musulmans, i que els futurs dirigents volen el poder només per enriquir-se. Davant la sorpresa de molts, quan el president Macron va visitar Beirut dijous, va haver de sentir com molts libanesos li demanaven que fes fora la classe política corrupta i que París tornés a administrar el seu antic protectorat.

L’explosió de nitrat d’amoni que ha destrossat part de la ciutat, sobretot la banda est, de majoria cristiana, té lloc després d’anys de protestes contra la corrupció, la ineficàcia del sistema polític sectari i la fallida dels serveis públics. La Covid-19 i el fet que aquest estiu no hagin pogut viatjar al Líban desenes de milers de libanesos de la diàspora, que van abandonar el país durant la guerra civil i tornen a l’estiu amb euros per gastar i donar als seus familiars, han fet més palesa la crisi social d’un país qualificat fa uns anys com “la Suïssa d’Orient”. Un país on hi havia unes classes socials altes, molt ostentoses, sobretot sunnites i cristians, però també hi havia una classe mitjana que vivia dignament. Els xiïtes pal·liaven la falta de serveis socials amb els ajuts de l’Iran, gestionats per Hezbol·là, uns ajuts que han disminuït a mesura que la situació de l’Iran ha empitjorat. I, des de fa dos anys, l’electricitat només funciona unes hores al dia i la gent s’espavila amb generadors privats gestionats pels antics senyors de la guerra.

En donar la independència al Líban, es va establir un sistema de quotes per grups ètnics i religiosos. El president ha de ser cristià; el del Parlament, xiïta, i el primer ministre, sunnita. Més enllà dels resultats electorals, hi ha un nombre d’escons per cada grup. I un cop acabada la guerra civil, el 1990, no només es va mantenir aquest sistema, sinó que els senyors de la guerra van continuar decidint-ho tot. I la reconstrucció de Beirut va ser liderada pel multimilionari sunnita i primer ministre Rafiq Hariri –que no havia participat en la guerra–, que des del govern i des de la seva empresa privada, Solidere, amb capital saudita, va enderrocar part de Beirut per fer uns barris comercials i residencials opulents que deixaven de banda la majoria de la població.

Hariri va ser assassinat el 2005 en un atemptat que, com passa al Líban, no va ser reivindicat per ningú. I, atesa la impossibilitat que el sistema judicial libanès pogués fer justícia, l’ONU va crear un tribunal amb seu a la Haia que durant quatre anys va prendre declaració a 300 testimonis, amb sis milicians de Hezbol·là acusats, però que no van comparèixer perquè Hezbol·là els va amagar. I divendres passat estava previst que aquest tribunal de l’ONU en fes públic el veredicte. Per això, una de les teories sobre l’explosió és que no va ser un accident, sinó un atemptat. I el Tribunal de la Haia va anunciar que, atesa la situació, ajornava el veredicte.

Com passa també a Bòsnia, que té un sistema polític de repartiment confessional creat quan es va acabar la guerra i que ara impedeix la democratització i la normalització del país, el Líban és presoner d’aquest sistema i del poder dels antics senyors de la guerra. Bona part de l’empobrida classe mitjana i dels joves que se senten libanesos i no membres d’un grup o clan, voldrien abolir-lo com l’única manera de posar fi a la corrupció que ha arruïnat el país. Però ni l’ONU ni França tenen la clau per alliberar el Líban d’aquestes cadenes. Només els libanesos poden fer-ho. I la lluita entre Riad i Teheran que es viu al Líban és un obstacle molt difícil de vèncer.

 Llegir al Punt Avui

 Estàtua de Rafic Hariri on va ser assassinat

 Al Museu de la guerra d'Hezbol·la (o Hizbul·là)

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.

LA SOLIDARITAT DE L'EXTREMA DRETA EUROPEA I PART DE L' ESPANYOLA AMB AL ASSAD, HEZBOL·LÀ I L'IRAN. Algú imagina a Josep Anglada a Damasc o Beirut com han fet el VB, BNP, FN o el MSR?

Veure vídeos de l'eurodiputat de BNP Nick Griffin a Damasc, acompanyat dels líders de BV flamenc i de FN italiana.

L'extrema dreta europea continua posicionant-se en favor del règim de Baixar al-Assad i Rússia, qualificant les massacres de l'exèrcit i les milícies governamentals de propaganda islamista wahabita-sionista. Una visió sorprenent, però coherent amb l'empatia de l'extremadreta amb les polítiques de Vladimir Putin. Així Marine le Pen ha establert bones relacions amb el Kremlin. L'extremadreta europea veu en Putin un líder fort que -vulnerant llibertats individuals- governa la nació i s'oposa a la política de Brussel·les i Washington.

 

La posició de la major part de l'extremadreta europea front el conflicte de Síria és donar suport al règim xiïta alauita d'Assad, que -des del seu punt de vista- estaria patint una guerra d'agressió impulsada per les monarquies del Golf, Al-Qaida i Israel, en un sorprenent aliança. L'extremadreta emfatitza -i això és cert- que els cristians catòlics i ortodoxes amb Assad, com esl coptes amb Mubarak a Egipte, estaven protegits

Tot i la diferència de matisos entre el que diu Marine Le Pen,  Filip Dewinter del Vlaams Belang flamenc, la Forza Nuova italiana o BNP britànic, tots donen suport a Al Assad i Putin directament, i indirectament a Hezbol·la i l'Iran, com a països que s'oposen al wahabisme, al salafisme a Al Qaida i a una suposada conspiració o aliança entre els Estats Units, Al Qaida, les monarquies del petroli i Israel per acabar els règims laics. Creuen equivocada la intervenció que es va fer a Líbia i qualifiquen de propaganda salafista, americana o sionista les denúncies de massacres del règim d'Al Assad contra la població.

Per aquest grups tots és una conspiració per acabar amb el que quedava dels règims laics no islamistes com el de Nasser, Arafat, Saddam Hussein i Al Assad. De fet un dels ideòlegs de l'extremadreta, JeanThiriart (clica) creador del símbol d ela Creu Celta   va acabar sent conseller d'Al Fatah.

Jo puc compartir que hi ha certa confluència d'interessos entre alguns dels països citats, però discrepo rotundament del negacionisme d'aquest grups d'extremadreta als crims que ha fets aquest dos anys i mig Bashar Al Assad contra la població, cosa que no significa que negui que Al-Qaida intenti treure profit o que grups salafistes violin també els drets humans. També discrepo de l'admiració que tenen per la Rússia de Putin i de la seva manera d'actuar.I sobre tot em xoca que, quan als seus països europeus sacsegen amb diferents matisos la islamofòbia, donin suport a una de les corrents de l'islam, el xiisme i als seu abanderat, l'Iran, que obliga a les dones a anar amb vel.

   

VISITA DE FILIP DEWINTER (VLAAMS BELANG), FILIP DEWINTER (BNP) I ROBERTO FIORE (FN) A DAMASC

Una d'aquestes mostres de suport a Al Assad va ser el viatge del passat mes de juny a Damasc de Filip Dewinter, líder dels Vlaams Belang flamenc belga -que ha vingut diverses vegades a donar suport a J Anglada a Catalunya i li va finançar part de la campanya de 2010-, de Roberto Fiori, ex eurodiputat de l'italiana Forza Nova, i Nick Griffin, eurodiputat i president del British National Party  (BNP). Uns d'aquest grups pertanyen a a l'Aliança Europea per la Llibertat (on estaria PxC) i altres a l'Aliança Eurpea de Moviments Nacionals (on està el MSR), les dues grans internacionals de l'extremadreta o àrea identitària populislta europea. El Front Nacional francès és membre de les dues.
 

 Filip Dewinter es va reunir amb el representants de la comunitat cristiana i amb Faisal-al-Miqdad, adjunt al ministeri sirià d'Afers exteriors, mentre el diputat del VB al parlament flamenc, Frank Creyelman, ho feia amb el ministre sirià d'Informació, Omrane al-Zohbi. També va participar en una reunió amb els membres de la Comissió d'Afers exteriors del parlament sirià.  Nick Griffin es va reunir amb el primer ministre sirià, Wael Al Halqui, mentre Fiore ho feia amb el vice-ministre d'Afers exteriors. Llegir informació de les gestions de Griffin a la pàgina del BNP  i també de la de Fiori a la pàgina de Forza Nuova
A dalt hi ha dos vídeos gravats a Damasc on parla Griffin

 

 

Dewinter a un hospital i a una de les reunions amb dirigents del règim


Imatge de Roberto Fiori de Forza Nuova

EL MSR ESPANYOL A BEIRUT AMB HOKOK- ICAI (International Coalition Against Impunity) I  EL PARTIT SOCIALISTA NACIONAL SIRIÀ

 El Movimiento Social Republicano (MSR) s'ha posicional des de fa temps amb el règim de Bashar al Assad, i ja va fer organitzar fa uns mesos una sèrie de xerrades d'Adan Ezzdine del Partit Social Nacional Sirià en les que es va denunciar la suposada aliança "entre les monarquies wahabites, Al Qaida, Israel i els Estats Units per acabar amb el règim laic i multiconfesional de la Síria d'Al Assad".

PSNS és un partit de llarga trajectòria (clica)   amb presència als parlaments de Damasc i Beirut, que en els seus orígens defensava la Gran Síria que abarcaria Síria, El Líban, Palestina i, fins i tot, de Xipre. El PSNS sempre ha donat suport al clan dels Assad a Síria i el Líban. Pel seu nom i els seu ideari inicial se'l va vincular originàriament amb certes idees del nazisme. Ezzdine també pertany  HOKOK- ICAI.

El passat dimarts el Secretari General del MSR, Juan Antonio Llopart, i Jordi de la Fuente, responsable d'Acció Política, van participar a Beirut en una conferència de Hokok–ICAI (International Coalition Against Impunity) que va tenir forta difusió a la premsa de Beirut i Damasc  (veure informació a la TV xiïta d'Herbol·là, Al Manar)

Segons el comunicat del MSR, (clica) "el MSR fue invitado en calidad de Movimiento amigo y que comparte la misma visión que la organización respecto a los conflictos en la zona: el deber de luchar contra la impunidad de los crímenes de Israel y declarar como terroristas a los supuestos “rebeldes” sirios, los mismos que hace meses también destruyeron Libia.

       Jordi de la Fuente, como Secretario Nacional de Acción Política del MSR, explicó las ideas-fuerza de nuestro movimiento y nuestra postura al respecto del conflicto sirio: reivindicamos un Estado laico como el actual en Siria; condenamos todo terrorismo, desde ETA hasta el fundamentalista; este fundamentalismo ayuda a los intereses yankee-sionistas en aquellos países ricos en recursos naturales o bien molestos para Israel en la región; que los intereses de EEUU e Israel coinciden plenamente en la región y buscan la división de los pueblos de la zona y rodear a Rusia; y nuestro apoyo a todos los pueblos y países que luchen contra el imperialismo yankee-sionista, desde Serbia a Palestina, pasando por Libia, Iraq, Siria, Irán" Llegir informació íntegra del MSR a Tribuna de Europa

J.A Llopart i J de La Fuente, del MSR, aquesta setmana a Beirut, tal com recul Al Manar
Anar a la informació a la web de la televisió xiïta Al Manar

A les imatges que reprodueixo d'Al Manar es veu, a la de dalt a l'esquerra als participants guardant silenci i pregant per les víctimes del atemptats dels dies anteriors a un barri xïita de Beirut. A dalt hi ha fotos de Nick Griffin i Filip Dewinter amb líders polítics i religiosos musulmans de Síria. Algú s'imagina a Josep Anglada pregnat al costat de dones amb vel a Beirut o reunint-se amb els líders xiïtes de Damasc? 

Ja vaig explicar fa 10 mesos que Marine Le Pen va sortir espantada de la seva primera trobada amb Josep Anglada, cosa que, des del meu punt de vista, que rebutjo tant l'extremadreta educada de Marine Le Pen, com la gens educada de Josep Anglada, és una sort donat que, ara per ara, no està clar que hi hagi una candidatura espanyola amb possibilitats de cara a les eleccions europees de maig. Tot i que podria ser que, descartada l'opció que PxC l'encapçali, sembla que hi ha moviments a l'entorn del sindicat ultradretà Manos Limpias (clica) per impulsar una candidatura que pogués arribar al Parlament Europeu.

AH! Jo considero certes les informacions sobre l'atac amb armes químiques d'aquesta setmana a Damasc i em sap greu que la plataforma ATUREM LA GUERRA que convoca una manifestació a Barcelona per dimarts no vulgui o no pugui -per manca de consens donat que hi ha qui creu, com la mateixa d'extremadreta, que és un muntatge wahabita israelià- ampliar la convocatòria contra els crims a Egipte als que fa Bashar al Assad amb armes químiques a Síria.