EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.

 

 

LLEIS D'ALARMA I CRISI ECONÒMICA, Analitzo al Punt Avui com les normes de control que s'establiran retallaran llibertats, en un context de descontetament social i creixement de l'atur

Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, 14 d'abril de 2020
 

Ningú no dubta que la majoria d’estats aprovaran nous marcs legals per combatre crisis sanitàries com la que estem vivint i per donar cobertura plena i més marge d’actuació a pràctiques que retallen drets i llibertats com el confinament i les geolocalitzacions. L’Estat espanyol no és la Xina, on tothom surt de casa amb un telèfon mòbil que indica on pot i on no pot anar, segons a quina categoria els han classificat, amb els serveis de seguretat que saben amb qui interactua. Però el 27 de març el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar un decret que aprovava una sèrie de mesures “per protegir la salut i la seguretat” que permeten de verificar en quina comunitat autònoma hi ha cada terminal de telèfon i els seus moviments i dona cobertura a un sistema d’autoavaluació mèdica similar al que va desenvolupar la Generalitat, a la qual cosa s’afegeix una geolocalització voluntària.

Els estats autoritaris, amb mancances democràtiques o amb governs populistes que feia anys que retallaven drets i llibertats, ho estan aprofitant per afeblir la separació de poders i les llibertats de premsa i d’expressió. A Hongria, Viktor Orbán ha aprovat una llei que li permet de governar indefinidament per decret i d’empresonar qui difongui informacions crítiques. A països àrabs que patien revoltes, com Algèria i l’Iraq, el coronavirus ha buidat les places, i ara que no hi ha dret a manifestar-se alguns dels seus dirigents han estat empresonats. Al Marroc, l’Iran, Jordània, els Emirats Àrabs i Oman, on els governs tenen la clau ràpida per fer apagades digitals, s’ha prohibit la venda de diaris en paper, cosa que també ha significat un cop econòmic que debilita encara més els mitjans independents.

Més enllà dels conflictes de competències i de l’ineficaç recentralització feta pel govern de Pedro Sánchez, tant el Procicat, el pla de Protecció Civil de la Generalitat, com els articles de la llei d’estat d’alarma de 1981, han quedat superats per les mesures que s’han hagut de prendre, que aquí, més enllà de certs incompliments de les normes de confinament, en alguns casos contradictòries, han estat majoritàriament obeïdes. El confinament a l’Estat espanyol és molt més estricte que els dels països del nostre entorn, i no s’ha permès ni que els nens surtin a fer un tomb, ni poder anar a córrer o caminar una estona en solitari. Resulta contradictori veure les llargues cues esperant per entrar en un centre comercial o una botiga i que no es permeti a persones amb patologies articulars, de sobrepès o coronàries, sortir a caminar. Restriccions que, sí algun particular o alguna associació de malats les portés als tribunals, probablement els donarien la raó, fet que forçaria el govern a rectificar, com va fer amb els nens autistes.

És d’esperar que, quan es trobarà la vacuna o el tractament, recuperarem la normalitat d’abraçar-nos. Però caldrà veure si les lleis i les eines de control que aprovaran els estats, en el context de la greu crisi econòmica i el malestar social que patirem, s’utilitzaran per vigilar on anem, amb qui ens trobem, el contingut dels missatges de WhatsApp que enviem i si seran utilitzades per empresonar dissidents.

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?

L'ALLIBERAMENT DE L'ÚLTRA DIEGO FRÍAS, ACUSAT INICIALMENT DE PASSAR ARMES I EXPLOSIUS AL GRUP GIHADISTA DE TERRASSA I SABADELL, OBRE NOUS INTERROGANTS SOBRE AQUESTA OPERACIÓ POLICIAL

(Actualitzat a les 13,30 hores)
La posada en llibertat fa deu dies del militant d'extrema dreta, Diego Frías, que fou detingut l'abril passat pels Mossos d'Esquadra, acusat d'haver passat armes i explosius a la cèl·lula gihadista de Sabadell, Terrassa, Barcelona i Valls, que liderava el musulmà convers Antonio Sáez Martínez, Alí el Peluquero, obre un nou interrogant a aquesta operació servida de polèmica. 
Frías ha estat posat en llibertat sota fiança de 3.000 euros, però continua imputat per possessió d'armes prohibides, en concret una pistola elèctrica Taser, i per col·laboració amb el grup gihadista. Així l'Audiència Nacional ha acceptat els recursos de la defensa sobre la legalitat de les altres armes que tenia, donat que posseïa permís d'armes o es podrien tenir sense llicència, i que la granada estava inutilitzada i era de col·leccionista. 
L'Audiència ha considerat ara que l´única prova que hi havia per imputar-lo per participar o col·laborar amb la cèl·lula gihadista va ser un comentari que va fer Antonio Sáez, Alí, de que tenia un amic ultra que li podia proporcionar armes. I per l'Audiència el fet que, tret de la pistola elèctrica, les altres que tenia era de forma legal i amb permís, ja no estava justificada la seva presó preventiva, decretant així la seva llibertat sota fiança de 3.000 euros, un import relativament baix.   

OPERACIÓ ENVOLTADA DE POLÈMICA

L'operació, duta a terme pels mossos amb el nom d' Operació Caronte, va culminar el 8 d'abril amb la detenció de deu homes i una dona, la majoria d'ells conversos a l'islam, que formaven part d'una anomenada "Fraternitat Islàmica" i que segons la investigació pretenien fer diversos atemptats a Catalunya i enviar gent a Síria i l'Irak.  En concret eren cinc espanyols (quatre conversos al islam), un paraguaià i, la resta, marroquins. I el que va sorprendre inicialment va ser que es detingués també al militant ultra, Diego Frías, a Sant Quize del Vallès. Frías que havia estat candidat del MSR per Lleida i de PxC per Canovelles el 2011, va ser acusat de passar un arsenal d'armes municions i explosius al seu amic Antonio Sáez, Alí, i haver planificat o haver-se plantejat amb ell atemptar a una llibreria jueva de Barcelona.

L'endemà de les detencions dels onze, el conseller Ramon Espadaler va manifestar en roda de premsa que es tractava d’una de les operacions contra el terrorisme yihadista més importants de les realitzades a Catalunya, i més encara quan la cèl·lula tenia voluntat d’atemptar a Catalunya. 

 El conseller Espadaler a la roda de prensa del 9 d'abril explicant l'operació

Tres dies més tard de la detenció, el jutge de l'Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va decretar l'ingrés a presó de Frías amb la resta dels detinguts, imputat per un delicte de col·laboració amb el grup terrorista "Fraternidad Islámica" i un delicte de tinència i dipòsit d'armes si explosius.

La defensa de Frías i el seu entorn personal van negar aquest fet, reconeixent que tots dos eren amics de feia anys -era el seu perruquer-, i que  Frías i Saéz intercanviaven documents i pamflets sobre Palestina i Israel.
 Els deu homes detinguts van ser traslladats a la presó de Valdemoro a Madrid, però fa deu setmanes Frías va ser traslladat a la de Huelva. Sembla ser que els nou que continuen a Valdemoro estan sent considerats uns herois per molts dels interns musulmans.

Després de diversos recursos al seu processament i a l'auto de presó, fa  una setmana l'Audiència Nacional va decretar la seva llibertat amb càrrecs, en esvair-se a ulls de l'Audiència Nacional bona part de les acusacions que li van fer els Mossos d'Esquadra sobre les armes i explosius.

Aquesta operació del mossos va ser notícia també, perquè dies més tard es va conèixer que els Mossos van denunciar a l'Audiència Nacional que la Policia Nacional havia alertat al grup que els mossos els estaven vigilant, els hi havien intervingut els telèfons i hi tenien un infiltrat.

Així dos agents de la Policia Nacional  es van reunir a Mataró amb un musulmà convers al que van demanar que contactés amb els uns musulmans de Terrassa per posar sobre avís a la cèl·lula terrorista de Sabadell i Terrassa que estaven sent investigats pels Mossos. Segons la versió dels Mossos, aquest convers va reunir-se a primers de novembre amb els membres de la cèl·lula en una reunió que també hi era el mossos d'esquadra infiltrat.

Després d'aquest avís els membres de la cèl·lula van canviar la manera d'actuar i van avançar la marxa a Síria de tres dels seus membres que foren detinguts amb la col·laboració del CNI i l'Audiència Nacional qua  ja eren a Bulgària.

Així mateix els Mossos van comunicar al jutge Santiago Pedraz de l'Audiència Nacional que el mosso infiltrat a la cèl·lula havia estat a la reunió on un convers els va informar que la Policia Nacional els avisava que estaven sent investigats pels Mossos. No obstant la fiscal de l'Audiència, Blanca Rodríguez, va decidir arxivar la denúncia dels Mossos en entendre que en tot cas el que havia passat era que tant la policia catalan com l'espanyola estaven seguint simultàniament i tenien infiltrats o informadors en el grup. Aquest suposada xivatada de la Policía nacional va motivar una agra resposta del ministre Jorge Fernández Díaz que afirmà que "no es podia deixar la lluita antiterrorista en mans de qui no té sentit d'estat", referint-se al paper de CDC amb relació a la immigració islàmica i la Fundació Nous Catalans i al procés independentista català.   

El fet que ara l'Audiència hagi deixat en llibertat en càrrecs a Diego J. Frías amb una fiança de només 3.000 euros, obre nous interrogants sobre la investigació.

Diego José Frías, fa uns anys

A L'OCTUBRE I NOVEMBRE ES FARAN ELS JUDICIS A RADIO BOTELLA, A UN DE WHITE REBELS, I A ANGLADA PELS FETS DEL 22-4-12. No hi ha data encara pel judici per l'agressió de 12-10-2013, ni pels que van ferir greument un ucraïnès. Aquest últim any s'han dictat diverses sentències a Bcn per agressions ultres i per agressions a militants d'ultradreta en la que s'ha aplicat l'agravant d'odi ideològic. SURT EN LLIBERTAT L'ÚLTRA D.FRÍAS DETINGUT A L'ABRIL ACUSAT DE PASSAR ARMES A UN GRUP GIHADISTA

EN LLIBERTAT DIEGO FRÍAS, L'ÚLTRA QUE VA SER CANDIDAT DEL MSR I PxC DETINGUT A L'ABRIL ACUSAT DE PASSAR ARMES I EXPLOSIUS ALS GIHADISTES
Abans de començar aquest recull incomplert (i potser amb algun error) de judicis fets o propers, i de militants ultres o antifeixistes condemnats o empresonats, informo que Diego José Frías, el militant ultra, que va ser candidat de PxC i MSR detingut i empresonat a l'abril, acusat de passar armes a un grup gihadista i de voler atemptar contra una llibreria jueva de Barcelona, va ser posat en llibertat fa una setmana sota fiança de 3.000 euros.
Frías va ser detingut el 8 d'abril pels Mossos d'Esquadra a Sant Quirze del Vallès en el marc d'una operació anti-gihadista i se'l va acusar de passar armes i explosius al cap de la cèl·lula. Tres dies més tard el jutge de l'Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va decretar l'ingrés a presó de Frías amb la resta dels detinguts, imputat per un delicte de col·laboració amb el grup terrorista "Fraternidad Islámica" i un delicte de tinència i dipòsit d'armes si explosius. 

Segons la instrucció feta pels Mossos d'Esquadra Frías i Antonio Sáez Martínez, ara Alí (el líder del grup), haurien planejat atemptar contra una llibreria jueva de Barcelona i va passar armes i municions al grup gihadista. 

La defensa de Frías i el seu entorn personal van negar aquest fet, reconeixent que tots dos eren amics de feia anys, abans que Saéz es fes musulmà, i ell tenia permís d'armes i que la granada  que tenia estava  inutilitzada.  També reconeixien que era cert que Frías i Saéz intercanviaven documents i pamflets sobre Palestina i Israel.

Fa una setmana l'Audiència Nacional va decretar la seva llibertat amb càrrecs, sortint de la presó de Huelva, en esvair-se a ulls de l'Audiència Nacional bona part de les acusacions que li van fer els Mossos d'Esquadra sobre les armes i explosius. (Clica aquí per llegir informació actualitzada dilluns 10 d'agost a les 13,30)

 DIVERSOS JUDICIS A L'OCTUBRE I NOVEMBRE
Aquest últim any s'han dictat a Barcelona diverses sentències condemnatories amb penes de presó per agressions fetes per militants d'ultradreta a immigrants, antifeixistes i independentistes, però també ni ha hagut una per l'agressió que va partir un conegut militant d'ultradreta el 12 d'octubre de 2011. En tots aquests casos s'ha aplicat l'agravant d'odi ideològic, al marge que en alguns casos també se'ls ha condemnat per l'article 510 d'incitació a l'odi i la violència per motius de raça, etc, o el 607 d'apologia del genocidi. Són a presó els deu membres del cas Stroika condemnats a penes de 17 a 19 anys presó cada un, als qui el Tribunal Suprem va confirmar la pena, els quatre membres de White Rebels condemnats a dos, tres i cinc anys de presó, i està pendent del recurs al Tribunal Suprem la condemna a dos anys i mig de presó a l'autor de l'agressió de la matinada del 2 de juliol de 2012 a un ciutadà pakistanès que era a la celebració de la victòria de de la selecció espanyola de futbol. També estan pendents d'entrar a presó -crec que han apel·lat al Suprem- els 4 skins condemnats a cinc anys per l'agressió d'un ciutadà colombià a Barcelona.

 Imatge del judici d'Stroika

Pels propers mesos d'octubre i novembre s'ha senyalat data per celebrar diversos judicis per agressions racistes o ultres, o per incitar a la violència. Un d'aquest judicis serà els de dos responsables de Radio Botella.  La Fiscalia de Barcelona demana tres anys i mig de presó per la parella (un home i una dona de Barcelona) responsables de Radio Botella, pàgina web d'idelologia nazi tancada el juliol de 2103, des de la que difonien continguts d'ideologia ultra y música RAC (Rock Contra el Comunismo)  que, segons el Fiscal de Delictes d'Odi i Discriminació de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, haurien comés un delicte d'incitació a l'odi, la violència i la discriminació, i el d'apologia i rehabilitació de règims genocides, tipificats als articles 510 i 607 del Codi Penal. Un dels imputats sembla que pertany a les Brigadas Blanquiazules.

ANGLADA A JUDICI PER L'AGRESSIÓ D'ABRIL DE 2012
També tindrà lloc al novembre, concretament el dia 24 a Vic, el judici a Josep Anglada per la presumpta agressió a dos joves a la plaça de Vic el 22 d'abril de 2012. Aquell dia, hores després que hagués acabat la Diada del Partit  de PxC a Vic, en la que tot i les protestes que van haver-hi, no es van produir incidents, Josep Anglada, que anava begut, segons la versió que va donar El 9 Nou, es va creuar a la Plaça Major amb dos joves i, després d'insultar-los amb paraules com: "Fills de puta, moros de merda!", els hauria agredit, fent-li sang al nas a un d'ells i un cop al cap a l'altre. Aquests fets i les reaccions contradictòries dels partits polítics vigatans, van tensionar molt la ciutat i van motivar la manifestació antiracista del 26 de maig, que esdevindria la manifestació més multitudinària que ha viscut la capital d'Osona.

En la majoria de judicis per atacs i agressions convocats, la Fiscalia de Barcelona per instruccions del Fiscal de Delictes d'Odi, intenta arribar a un acord de conformitat amb els acusats amb reconeixement de la culpa, una pena inferior, i indemització a les víctimes i evitar el judici. Van acceptar l'acord els quatre de White Rebels que es van presentar al judici (el cinquè continua en cerca i captura) i ho van rebutjar els d'Stroika. El judici d'Stroika es va celebrar, i van ser condemnats a una pena superior a la que demanava  la Fiscalia a  la proposta d'acord de conformitat. En aquest cas les defenses rebutjaven acceptar una condemna superior a deu anys, i finalment en el judici van ser condemnats a penes de 17 a 19 anys, ratificades més tard pel Tribunal Suprem.

Cal recordar que els condemnats a penes no superiors a dos anys si no tenen antecedents penals i paguen la indemnització de reparació del dany, no acostumen a ingressar a presó. No obstant el membre de White Rebels, David M, condemnat a dos anys en la sentència de conformitat del passat mes de febrer és a presó donat que té pendent amb altres persones un judici acusat de formar part d'un altre grup racista violent que actuava a Badalona que se celebrarà d'aquí unes setmanes.

EL LÍDER D'STROIKA CONDEMNAT A 15 MESOS PER AGREDIR A UN INDEPENDENTISTA 
 El que va ser considerat el líder de l'atac d'Stroika, Javier C. va ser condemnat al gener, en sentència de conformitat a 15 mesos de presó per agredir un jove que estava fent el 2010 una pintada independentista al costat d'uns amics a Terrassa. Els quatre acusats en aquesta causa van acceptar moments abans de començar el judici al Jutjat Penal de Terrassa una condemna de 15 mesos de presó, la prohibició d'acostar-se a la víctima i pagar una indemnització per les lesions i efectes que van robar al jove independentista.
La jutge va acceptar la petició del fiscal que, després del pacte de conformitat, va demanar que Javier C. compleixi la pena per tenir antecedents però que als altres tres acusats se'ls suspengui a condició que no delinqueixen, paguin la responsabilitat civil i participin en un curs sobre drets humans.

Imatge de l'inici del judici a quatre membre de White Rebels, aquest febrer, que no es va celebrar en acceptar els acusats el pacte conformitat

L'AUDIÈNCIA DIU QUE L'AGRAVANT D'ODI IDEOLÒGIC TAMBÉ ÉS APLICABLE A AGRESSIONS A MILITANTS ULTRES

També han estat condemnats a tres anys de presó els dos antifeixistes, Sergi i Rubén, per l'agressió i les ferides que va partir el conegut militat ultra, Alejandro Fernández, el 12 d'octubre de 2011 a la porta d'un concert de Democracia Nacional al Poble Nou. En la sentència de la Secció Dècima de l'Audiència, formada per magistrats progressistes com Santi Vidal i Montserrat Comes d'Argemir, es va rebutjar les al·legacions de la defensa de que tant l'article 510 d'incitació a l'odi i la violència, com l'agravant d'odi ideològic en una agressió s'havia d'aplicar als ultres, racistes i nazis, però no als antifeixistes. 

La Sala va respondre en la sentència que tot i que és cert que la tipificació específica del delicte d'incitació a l'odi per motius de raça, origen, etc, i l'agravant d'odi ideològic -és a dir atacar violentament a algú  per la seva ideologia- es van incloure al Codi Penal espanyol i de la majoria de països europeus per fer front als atacs de l'extremadreta, també era aplicable quan una persona d'una altra ideologia ataca violentament a algú per tenir idees franquistes, feixistes o racistes. En resum, que el fet que algú vagi a un concert de Democracia Nacional o militi a un grup ultra, no justifica ni és atenuant per agredir-lo, i, en canvi, el fet que hagi estat agredit per la seva ideologia a mans d'algú d'idees contràries, és un agravant.

En aquest cas la Fiscalia també va intentar un pacte de conformitat amb dos anys de presó (que en principi no es complirien) i reparació (indemnització) del dany a la víctima que els acusats van rebutjar preferint que es fes el judici. El Tribunal els condemnà a dos, però l'advocat de l'acusació particular i agredit, Alejandro Fernández, ho va recórrer al Suprem, que va pujar la pena a tres anys. Un dels acusats, Rubén, que en el judici va reconèixer ser una de les persones que es veien a les imatges de TV agredint a Fernández, s'ha desmarcat de la campanya en favor dels dos, mentre Sergi, que crec que ja ha rebut l'ordre d'entrar a presó, està fent una campanya  @LlibertatSergi amb el suport de la CUP, Unitat Contra el Feixisme i les Plataformes Antifeixistes sota el lema "ser antifeixista no és cap delicte".

Molt més complicada és el processament i proper judici, pel que encara no hi ha data, a sis antifeixistes acusats d'haver agredit brutalment a uns simpatitzats d'ultradreta   el 12 d'octubre de 2013 que eren a un bar de Sants, després d'haver assistit a l'acte de La España en Marcha a Montjuïc. Els acusats estan en llibertat.

Segons l'escrit del fiscal, els autors de l'agressió formaven part d'un grup d'unes 12 o 15 persones que, després de conèixer per un twitt que a un bar del carrer Farell amb plaça Joan Corrado, hi havia unes persones que portaven banderes espanyoles i simbologia ultra, van sortir del Centre Social Can Vies, alguns d'ells encaputxats portant pals, barres, totxos, candaus i navalles, i sense provocació prèvia van agredir  amb un atac "ràpid i contundent" a aquests simpatitzants o militants ultres causant danys físics i destrosses al local i el seu mobiliari, mentre se'ls deia "nazis" i "fatxes de merda". 

Com he manifestat reiterades vegades discrepo de l'ús de la violència que de vegades fan, i sense agressió prèvia, alguns militants llibertaris o independentistes. Considero que utilitzar la violència és inacceptable política i moralment. I no accepto l'excusa que el fet de que algú vagi a un acte ultra o porti un símbol, sigui en sí mateix una provocació que justifiqui agredir-lo. I davant de l'eslogan "ser antifeixiste no és un delicte", sembla que vulguin oblidar que no se'ls jutja per ser antifeixistes, sinó per haver agredit a unes persones que eren a un acte o a un bar. 

EN PRESÓ PREVENTIVA EL PRINCIPAL ACUSAT DE L'AGRESSIÓ BRUTAL A UN UCRAÏNÈS 

Els que també estan pendents de judici són sis joves d'extrema esquerra que van agredir brutalment a uns ciutadans ucraïnesos que van assistir l'11 d'octubre de 2014 a un acte sobre Ucraïna que es feia al Centre Social La Torna, a Gràcia. Com es veu en el vídeo, després de fer fora del local als ciutadans ucraïnesos -als que ells van considerar nazis per dir opinions discrepants de la política de Moscou-  va començar a colpejar-los, quedant diversos dies en coma un d'ells que va haver de ser operat patint ara diverses seqüeles. Dies més tard els mossos d'esquadra van detenir a set persones, una de les quals -que té reiterats antecedents policials- és a la presó en considerar-la el jutge l'autora principal dels cops al ciutadà ucraïnès que va quedar en coma.

 Vídeo de l'agressió feta per militants d'extrema esquerra a uns ciutadans ucraïnesos