Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bosnia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bosnia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de juliol del 2021

EL LÍBAN, BÒSNIA i EL COMUNITARISME. Analitzo al Punt Avui el bloqueig polític i social al Líban i com al Líban i a Bòsnia el sistema polític basat en quotes i grups ètnics o religiosos, imposades en acabar la guerra, que neguen el dret a ser simplement ciutadà, són un mur infranquejable per esdevenir un estat de dret format per ciutadans i perpetuen el nepotisme i la corrupció

  

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dilluns 26 de juliol de 2021

La setmana vinent, el president del Líban, el cristià Michel Aoun, després que l’expresident Saad Hariri fracassés, iniciarà una nova ronda de contactes per buscar un candidat a primer ministre per tal que intenti formar un govern. Un govern que haurà d’afrontar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la corrupció, la pandèmia i la devastació provocada per l’explosió del port de Beirut el 4 d’agost de l’any passat. La lliura ha perdut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país conegut com “la Suïssa d’Orient”.

Amb una corrupció sense aturador i amb antics senyors de la guerra i partits ètnics que impedeixen que el país i l’economia es regenerin, just abans de la pandèmia es van viure protestes al marge dels partits, que demanaven posar fi a la corrupció i al sistema de quotes ètniques. Protestes que van motivar la dimissió el gener del 2020 del primer ministre Saad Hariri, que va ser substituït per Hassan Diab. Però Diab no només va ser incapaç de respondre a les demandes dels manifestants, sinó que es va veure desbordat per la pandèmia, en un país on no existeix el concepte d’estat del benestar i on potser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del partit i milícia Hezbol·là, té mínimament garantida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va destrossar Beirut, Diab i el seu govern van dimitir, sense haver estat capaces les forces polítiques de pactar un nou primer ministre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el president Macron va visitar Beirut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exigir als partits que giressin full pel que fa al sistema de quotes, sense que les seves demandes fossin escoltades.

El Líban, en independitzar-se, va establir un sistema ètnic o religiós de repartiment de càrrecs per tal que divuit comunitats tinguessin representació. El president ha de ser cristià; el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’administració. I en acabar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legitimar transitòriament aquest repartiment i va garantir més representació als musulmans. Sistema que penalitza els partits no religiosos, atès que si per una circumscripció un partit no religiós aconsegueix un escó, si els escons reservats a la religió a la qual pertany legalment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocupar un altre membre de la llista. El concepte de ciutadania no existeix, ni és possible declarar-se ciutadà del Líban sense religió.

El repartiment ètnic i religiós dels ciutadans, pensat com a garantia perquè cap comunitat quedés marginada, és un mur infranquejable per esdevenir ciutadà del Líban sense vinculació a la suposada comunitat i regenerar la política amb candidatures obertes. Una situació que també, per sortir d’una guerra ètnica o religiosa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Dayton del 1995, que van dividir el país en dues entitats polítiques i tres nacionalitats ètniques i religioses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi ortodox o bosnià musulmà pugui ser president del país. Sistema que reforça els partits nacionalistes que no desitgen una Bòsnia de ciutadans independentment de l’origen o les creences, que incrementa el nombre de càrrecs polítics i que és camp abonat per a la corrupció. I lamentablement aquesta visió comunitarista paternalista de protecció als diferents col·lectius religiosos hi ha qui a Europa la vol atorgar als ciutadans europeus descendents d’immigrants musulmans, referint-s’hi no com a ciutadans, sinó com a membres d’una comunitat diferent, opció que evidentment agrada a molts imams europeus. Plantejament que indigna moltes dones filles de musulmans que no entenen com pot ser que partits de centre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa protecció de la diversitat, donin un poder sobre elles a uns líders comunitaris que no les representen.


 


 

diumenge, 9 de febrer del 2020

PRESENTO DIMECRES A MATARÓ EL DOCUMENTAL "CHRIS EL SUÍS" D´ANJA KOFMEL, QUE RELATA LA HISTÒRIA DEL PERIODISTA CHRISTIAN WÜTENBERG QUE DECIDÍ SUMAR-SE A LA LLUITA ARMADA CONTRA L'EXÈRCIT IUGOSLAU I ELS PARAMILITARS SERBIS I MORÍ A OSIJEK. També intervindrà el periodista mataroní Joan Salicrú




 El proper dimecres a les 19 hores presento a Mataró 'El Documental del Mes' al Cafè de Mar que organitza Clack.cat que aquest mes tracta del periodista Christian Wütenberg, "Chris el Suís" que l'any 1991 anà a Croàcia per informar sobre la guerra per la independència d'aquesta república exiugoslava, i va acabar implicant-se agafant les armes amb un batalló de voluntaris internacional que lluitava contra l'exèrcit iugoslau i els paramilitars serbis.

A principis del gener de 1992 van trobar el seu cos sense vida a Osijek prop de Vukovar (Croàcia) uniformat com un mercenari. Segons l'autòpsia que se li va practicar, va morir estrangulat. De fet, unes setmanes abans en Chris s'havia convertit en membre del PIV (Primer Batalló de Voluntaris Internacionals), un grup paramilitar que va ser fundat per Eduardo Rózsa‐Flores, "Chico", que s'encarregava de "netejar" la població sèrbia en les àrees frontereres. L'altre líder d'aquest grup de mercenaris d'extremadreta era l'espanyol, Alejandro Hernández Mora,
actualment resident a Elx.
Vint anys més tard, la cineasta Anja Kofmel investiga el perquè de la seva mort i què va portar el seu cosí a la guerra. Gràcies a un diari personal que en Chris va deixar, l'Anja comença a imaginar com van ser els seus últims mesos de vida. El que comença com una curiositat per entendre les motivacions d'un noi suís de 27 anys que se'n va anar a cobrir una guerra, es converteix en una investigació acurada i personal. Per fer‐ho, reuneix testimonis com els membres de la seva família, els seus ex‐companys periodistes, mercenaris del PIV i, fins i tot , l'ex‐terrorista Carlos el Chacal.
La visió que a poc a poc es va creant en l'imaginari de l'Anja Kofmel sobre els últims mesos de vida d'en Chris, es transforma en un món animat molt personal que ens recrea els últims dies d'un jove periodista que es va perdre en la foscor d'una guerra brutal, com si es tractés d'una mort anunciada.


Del documental es desprén que Wütenberg es va unir i vestia l'uniforma d'aquesta brigada croata d'extremadreta per veure de prop les atrocitats d'aquest grup paramilitar. Es projectarà subtitulat el dimecres 12 de febrer, a les 7 de la tarda, a la sala d'actes del Cafè de Mar, Mataró. Intervindrè jo mateix i el periodista del Clak, Joan Salicrú, també periodista amb experiència professional relacionada amb el conflicte dels Balcans.

Alguns articles meus sobre la guerra de Bòsnia 




Chris the Swiss, Chris el suizo

dilluns, 4 de desembre del 2017

UNA MAL FINAL PEL TRIBUNAL DE L'HAIA. El fantasma de Goring reapareix amb el suïcidi de Praljak. Publico a Nació Digital



Xavier Rius Sant, Nació Digital, Opinió, 4 de desembre de 2017
Si bé es creia que la sentència a cadena perpetua del general serbi, Ratko Mladic, pel genocidi de Srebrenica i pels crims de guerra i contra la humanitat que va ordenar durant el setge de Sarajevo, era l’epíleg amb el Tribunal de l’Haia per l’antiga Iugoslàvia acabava el seu mandat, el suïcidi en directe el passat dimecres del general bosnicroat, Slobodan Praljak, que va prendre el verí davant les càmeres de televisió instants després que se li comuniqués el veredicte de culpabilitat per la guerra que va dirigir a Hercegovina contra els bosni-musulmans, serà la imatge que quedarà de la cloenda d’aquest tribunal que tancarà el 31 de desembre. Un dels crims que va ordenar Praljak va ser la voladura del pont de Mostar que, més enllà del valor històric del mateix, simbolitzava la convivència de catòlics, ortodoxes i musulmans.

Churchill va dir, quan no sabem si imaginava que mig segle després la regió es tornaria a dessagnar, que “els Balcans produeixen més historia que la que poden digerir”. I si una constant vaig constatar jo a Bòsnia i Kosovo era que, si preguntaves a un ciutadà serbi el perquè dels atacats i setge de Sarajevo o de les matances d’albanokosovars a Kosovo, et sortien parlant del que havien viscut els seus avis o besavis a la Primera o Segona Guerra Mundial o, fins i tot, de les lluites dels seus avantpassats amb els turcs sis segles abans. La història i els fets d’avui, es justificaven amb encadenaments històrics que impedien passar pàgina i responsabilitzar-se dels fets actuals. 
No hi ha recepta màgica per fer justícia i passar pàgina després d’una guerra en el que hi ha clarament un agressor, o d’un regim que s’ha sustentat en les matances i humiliacions cap un sector de la població. A la Sud-àfrica de Mandela, més enllà d’algunes condemnes, es va aplicar amb elevat èxit la pràctica que el qui havia assassinat, torturat o empresonat, reconeixia la culpa i demanava perdó en públic a la víctima o als seus familiar, i aquests li concedien. El primer cas recent de justícia internacional va ser el Tribunal de Nuremberg que va acabar amb la condemna a mort de dotze caps del règim nazi el 15 d’octubre de 1946, disset mesos després de la fi de la guerra. Partint del precedent d’aquest tribunal, l’ONU va crear el 1993, dos anys després de l’inici de la guerra a Eslovènia i Croàcia, el Tribunal de l’Haia per l’antiga Iugoslàvia. Un any després es crearia el Tribunal pel genocidi de Ruanda, i el 1998 naixeria la Cort Penal Internacional per jutjar crims similars arreu del món.

Que el Tribunal per l’antiga Iugoslàvia acabi els seus judicis vint-i-quatre anys després de la seva creació i que es condemni l’any 2017 a Mladic per fets de 1992 i 1995, seria gairebé com si l’any 1970 a Nuremberg encara s’estigués jutjant i condemnant a responsables del règim nazi. La lentitud d’aquest tribunal i la negativa dels jutjats a reconèixer la seva responsabilitat i demanar perdó han estat uns dels fracassos del mateix. Però gràcies a la petjada d’aquest tribunal i de la posterior Cort Penal Internacional, ara els delictes de genocidi i crims contra la humanitat han deixat de prescriure en la majoria de codis penals del món i poden ser perseguits arreu, cosa que dificulta la plàcida impunitat amb que acabaven els seus dies, encara que fos a l’exili, molts dictadors i genocides.

Però tornant al suïcidi de Praljak, a les paraules de Churchill i l’encadenament de la història generació amb generació, la subguerra que van iniciar sectors del nacionalisme croat a Bòsnia i Hercegovina animats pel president de Croàcia, Franjo Tudjman, era el de crear una Gran Croàcia inspirada en el règim ustatxa aliat dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Quan Milosevic inicia el 1989 la seva política de construir la Gran Sèrbia ho justifica també per les matança de centenars de milers de serbis durant el règim nazi ustatxa. Unes matances que a Croàcia encara molta gent nega o minimitza.

El general Praljak, que mai va amagar la seva comprensió o admiració vers el règim ustxata, en suïcidar-se en l’últim acte del Tribunal, ha volgut així dir l’última paraula i ser recordat com Hermann Goring a Nuremberg, responsable de l’Alemanya nazi agermanada amb els ustatxes, que instants abans de la seva execució, sense demanar perdó pel que havia fet, va ingerir verí per evitar ser penjat, negant la legitimitat i desafiant als qui el van condemnar, i escriure així l´última pàgina de la seva pròpia història i del tribunal. I el fantasma de Goring, lamentablement, ha reaparegut a l’Haia.
 Goring a la seva celda a Nuremberg
Llegir a Nació Digital

dissabte, 11 de juliol del 2015

LECTURA DELS NOMS DELS 8.000 MORTS DE SREBRENICA FA 20 ANYS, A BARCELONA

Al llarg de dia d'avui s'està fent a Barcelona l'acte de lectura dels noms de les 7.291 persones identificades i de les que s'ha trobat el cos, assassinades fa 20 anys a Srebrenica, Bòsnia. A moltes ciutats d'Europa es fan actes semblants, si bé l'acte principal serà el de la mateixa Srebrenica que s'enterrarant els cossos identificats aquest any.
L'acte de Barcelona al Born, humil i contundent alhora, vol ser a més d'una nova demostració de solidaritat amb les nostres amigues i amics bosnis, un avís a Europa i a la resta del món de que cal seguir lluitant en favor de la vida i la humanitat cada dia. I que per guanyar la joia de viure cal aprendre a no oblidar tots aquells absents i als culpables dels genocidis. 
Durant el dia, persones anònimes i conegudes han anat llegint els noms de les persones identificades del genocidi. La lectura s’ha intercalat amb actuacions musicals en viu, com la de l’activista, César Lopez que ha tancat l’acte a les 9 del vespre.
Aquest matí han llegit noms molts ciutadans anònims i també persones fa fa dues dècades vam participar en el projecte de cooperació amb Bòsnia, Districte 11 que va crear Pasqual Maragall i Manel Vila.
La `primera persona que ha pujat a llegir ha estat l'ex alcalde Pasqual Maragall. Més tard ho han fet Jordi Hereu, l'alcaldessa Ada Colau, els regidors d'ERC Alfred Bosch i Juanjo Puigcorbé, l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, els periodistes Carles Bosch i Eric Hauck, que van dirigir l'oficina o ambaixada de Barcelona a Sarajevo entre 1996 i l'any 2000 i coordinar des d'allà els projectes de Cooperació, entre d'altres. També han pujat a llegir moltes de les persones que van participar o col·laborar amb els projectes i campanyes de solidaritat a Bòsnia i Kosovo, que ens hem anat retrobant allà, quinze o vint anys després. També hi han participat una vintena de ciutadans bosnis que viuen a Catalunya. Sense cap mena de dubte la més emotiva ha estat la intervenció d'Amina Pasic, de 21 anys d'edat, nascuda a Srebenica el 21 d'abril de 1994, ciutat de la que fugiria quinze mesos després i on trobarien la mort el seu pare i els seus oncle.

Ja cap al tard han llegir diversos noms el diputat de CDC, Carles Campuzano, l'ex diputada socialista, Laia Bonet, o l'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon. També hi han participat regidors o ex regidors i tècnics municipals de molts ajuntaments que van impulsar projectes de cooperació amb Bòsnia.
La lectura de noms l'ha tancat diputat de la CUP, David Fernñandez, després del qual ha intervingut l'ex eurodiputat Raül Romeva que va ser vicedirector de la UNESCO a Bòsnia del 1995 al 1997, el qual ha recordat com es va produir la massacre, la passivitat dels Cascos Blaus holandesos -fet que va motivar una condemna judicial de l'estat holandès-, i s'ha referit al fet que enguant també es commemora el 70 aniversari de l'alliberament de Mauthausen i els altres camps nazis, i el centenari del genocidi armeni. Romeva ha acabat llegint el poema "11 de juliol" de la bosniana Aisha Mirza.
L' última intervenció l'ha fet la noia de Srebrenica, Amina Pasic, que ha explicat que tot i que hi qui diu que ella va néixer en el pitjor moment, en el pitjor lloc del món, no és cert, donat que més a més dels que van morir allà hi ha molta gent que va sobreviure com ella, a qui no han aconseguit encomanar-li l'odi, ni el desig de venjança. Ha explicat que en el camp de refugiats de Tuzla on ha viscut setze anys, sempre es preguntava què pensaven, què explicaven als seus fills els que van fer la matança, i que sense odi molts com ella, estiguin on estiguin, sempre explicaran el que va passar.
Manel Vila, Raül Romeva i la jove bòsnia, Amina Pasic, nascuda a Srebrenica, supervivent de la matança, en la que van morir el seu pare i els seus oncles
 
 Escolta intervenció de l'Amina
 Vídeo de la intervenció de Raül Romeva, Manel Vila i Amina Pasic
 
Manel Vila 
L'ex alcalde Jordi Hereu
Carles Bosch amb Diana Garrigosa i Pasqual Maragall
El regidor d'ERC, Alfred Bosch
Jo també he llegit diversos noms al matí i la tarda


Darrera, l'alcaldessa, Ada Colau
El periodista Carles Bosch, que després de cobrir la guerra per TV3, va treballar com a director de l'ADL o ambaixada de Barcelona a Sarajevo que coordinava el projectes de cooperació.
La regidora de cooperació de Sant Boi de Llobregat, Alba Martínez


La senadora d'ERC, Ester Capella
David Minoves, que va ser Director de Cooperació de la Generalitat durant el Tripartit
Xavier López d'UB Solidaritat
L'alcalde de Granoller, Josep Mayoral
 La cua per llegir al migdia
L'Olga Peña, un dels pilars del projecte de Districte 11. Va anar a Sarajevo en acabar la guerra, un dia de març que la ciutat estava en flames, en cremar les milícies sèrbies els barris de Harnso i Gravavica dels que s'havien de retirar en compliment dels acords de Dayton
l'ex regidor de Barcelona, Albert Batlle, i Director General de la Policia de Catalunya


 La cua per llegir a la tarda


L'ex diputada, Laia Bonet

 L'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon


La Dolors i la Ona Grífols 


El diputat de la CUP, David Fernández, ha estat l´últim en llegir
Amb Pasqual Maragall

Escoltant les intervencions de Vila, Romeva i Amina Pasic



Imatge de la recuperació de cossos a una fossa comuna


dissabte, 7 d’abril del 2012

SARAJEVO, 20 ANYS

Quan Iugoslàvia es trenca Milosevic demana a les Repúbliques que entreguin les armes de la Milicia Territorial a l'Exècit Federal per evitar una guerra civil. Bòsnia ho fa creient que l'Exèrcit Federal no actuarà contra el poble. Quan el 5 d'abril de 1992 són assessinades per franctiradors Olga Sucic i Suada Dilberovic, una de família catòlica, l'altra musulmana, a uns dels ponts del riu Miljaka a Sarajevo, el president Alia Izetbegvic declara a la televisió:"Ciutadans de Sarajevo, podeu dormir tanquils que no hi haurà guerra. Per una guerra en calen dos i noslatres no la volem" No va ser una guerra, va ser un genocidi. 

Adjunto el link d'alguns articles meus de llavors:
Article a El País el 1993 comparant Sarajevo amb el setge a Madrid i la República  

 Bosnia, los laberintos del odio (El País, 1993)

 Article publicat al País, l'any 2002, "Esa guerra que nos cambió"

                                            Aquesta foto meva per mi és molt especial. Va ser la imatge del projectes de reconstrucció a Bòsnia fets per Barcelona (Maragall va declarar Sarajevo, el Districte 11)  i molts altres de Catalunya




Placa en homenatge a  Olga Sucic i Suada Dilberovic al lloc on van ser abatudes


                  El símbol de les Olimpiades d'Hivern de 1984, bombardejat (Logo i Vucko ZOI '84)

  
journalist
Aquestes dues fotos malgrat el pas dels anys tenen per a mi un gran valor emocional. La foto de l'esquerra va esdevenir símbol dels projectes de reconstrucció a Bòsnia fets per Barcelona i Catalunya. L'any 1997 va ser el cartell de l'exposició que es va fer a l'Ajuntament de Barcelona. La de la dreta la portada i cartell de la Conferència de ciutats dividides feta a Sarajevo