Ucraïna, comunicació i informació en una guerra diferent. Ho explico a Comunicació21

                          

Comunicació 21, dijous 10 de març de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Amb un president d’Ucraïna que abans de dirigir el país i liderar la defensa enfront la invasió russa havia sigut actor i guionista, i ara fa vídeos donant esperança com David contra Goliat; amb uns ciutadans fins fa 15 dies anònims que cada tarda o vespre fan les seves cròniques i les seves peticions al món des del refugi o l’habitació de casa per videoconferència a les cadenes de televisió d’arreu del món; i amb uns mitjans emmordassats a Rússia que tenen prohibit utilitzar les paraules ‘guerra’, ‘invasió’ i ‘víctimes civils’, que difonen allà una versió totalment tergiversada del que passa, la invasió d’Ucraïna ha canviat la manera d’informar sobre una guerra. Una guerra que emocionalment afecta molt més que altres passades els ciutadans europeus, no només per la magnitud del flux de refugiats, sinó perquè Vladímir Putin ha amenaçat de respondre contra els països de l’OTAN prement el botó nuclear.

La primera guerra d’Iraq, l’ofensiva de Bush pare del 1991, amb la CNN retransmetent des de l’hotel Al Rashid de Bagdad amb Bernard Shaw i Peter Arnett, va canviar la manera de retransmetre una guerra. Guerra en què l’enemic permetia a l’emergent cadena americana emetre lliurement, fent cròniques telefòniques o televisives en les quals gairebé informaven als atacants on queien els míssils de creuer Tomahawk; o sigui, informant si tocaven o no l’objectiu. En la segona guerra d’Iraq, la de març de 2003, els periodistes d’arreu del món que havien tingut la sort d’aconseguir el visat informaven amb relativa llibertat des de la banda iraquiana, fins i tot ridiculitzant el ministre d’informació, motejat Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans eren a una banda del Tigris, des de l’altra banda del riu negava que els ocupants haguessin entrat a Bagdad.

Jo vaig ser a Bagdad unes setmanes abans de la invasió, al gener de 2003, i més enllà que de vegades em seguís o volgués acompanyar-me algun guia traductor que era agent de la Mujabarata (la policia política), s’ha de dir que tenia plena llibertat de dir el que volgués. Una altra cosa era que tothom a qui es preguntava per la guerra et responia que lluitarien fins al final, i allà on anàvem els periodistes, els nens i joves ens rebien cridant “la nostre sang, les nostres ànimes, morirem per Saddam!”. Però quan va arribar la invasió, els reclutes iraquians, afortunadament, no van lluitar fins a l’última gota. En aquesta segona guerra d’Iraq, els periodistes que informaven des del bàndol atacant estaven empotrats dins unitats militars, no podien informar lliurement i les seves cròniques eren censurades.

Abans de la segona guerra d’Iraq hi havia hagut les guerres de descomposició de Iugoslava, on la premsa va tenir el seu poder per recriminar als líders mundials que no fessin res per aturar barbaritats com el setge de Sarajevo i matances com la de Srebrenica. Una guerra en què moriren molts periodistes, sent el català Jordi Pujol Puente, que com a freelance enviava fotos a l’Avui, el primer periodista estranger mort en aquells tres anys de guerra. I no va ser fins que la CNN va emetre sense filtres les imatges de la matança del mercat de Sarajevo del 28 d’agost de 1995, que Bill Clinton es va decidir –després d’haver amenaçat moltes vegades de fer-ho– i va ordenar el bombardeig de les posicions dels radicals serbis que encerclaven la ciutat. Bombardejos que van ser seguits d’una ofensiva de les tropes croates i bosnianes i de més bombardejos de l’OTAN que van obligar Milosevic a negociar.

El juliol de 2014, després que Abu Bakr al-Baghdadi es proclamés a Mossul califa dels musulmans, a la vegada que l’Estat Islàmic cometia les seves atrocitats, va utilitzar magistralment a les xarxes socials vídeos fets per joves fanàtics, alguns dels quals havien estudiat comunicació audiovisual o publicitat a Occident, que convertien les seves victòries en combat i les execucions de presoners, també de periodistes occidentals com James Foley, en macabres peces publicitàries per espantar els enemics i aconseguir adeptes que se sumessin a la victoriosa gihad. El periodista britànic John Cantlie, que va ser segrestat per l’Estat Islàmic a la vegada que Foley, no va ser protagonista del vídeo de la seva execució, sinó que suposem per supervivència va protagonitzar diversos vídeos en què informava sobre el terreny i lloava a ciutats com Kobane les victòries dels guerrers del Califat. Els periodistes catalans Ricard Garcia Vilanova i Marc Marginedas també van ser segrestats a Síria, sent posteriorment alliberats. Precisament, García Vilanova i Marginedas aquest dies són a Ucraïna.

Però en aquest conflicte d’Ucraïna han emergit uns nous comunicadors que esdevenen peça indispensable de qualsevol programa informatiu i magazín i tertúlia generalista. Ciutadans ucraïnesos, majoritàriament dones, que fan connexions per videoconferència informant del a dia a Kíiv i altres ciutats, que aporten una proximitat i un vincle emocional que de vegades en la brevetat de la crònica periodística no dona temps a quallar-se. Aquesta guerra, però, en què Vladímir Putin ha trencat l’ordre geoestratègic mundial, i un cop li ha fracassat la guerra llampec vol aplicar la mateixa devastació amb què va actuar a Txetxènia o Síria, la majoria de cadenes estrangeres han deixat d’emetre des de Rússia i s’han tancat a Europa les emissions de Rússia Today i Sputnik. Prohibicions que considero un error.

I si ja ha estat nova la presència de dones anònimes fent videoconferències a totes les televisions occidentals, sense cap mena de dubte la sorpresa comunicativa d’aquest conflicte ha estat el president Volodímir Zelenski, l’heroi inesperat que dona esperança als ucraïnesos i els anima a resistir. I acabi com acabi el conflicte, ben segur que serà una icona de resistència i llibertat que per moltes generacions perdurarà.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.