Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guardia Civil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guardia Civil. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 d’agost del 2024

Donat que s'ha dit a les xarxes que les fotos que he piulat de Sílvia Orriols i la resta de regidors d'Aliança aplaudint als agents de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en l'acte d'inaguració del monument d'homenatge a les víctimes del 17-A no mostraven la realitat, poso aquí la seqüència complerta



Donat que s'ha dit a les xarxes que les fotos que he piulat abans de Sílvia Orriols i la resta de regidors d'Aliança aplaudint als agents de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en l'acte d'inaguració del monument d'homenatge a les víctimes del 17-A no mostraven la realitat, poso aquí la seqüència complerta. Així queda clar que Orriols i els altres regidors no estaven aplaudint a agents dels diferents cossos policials i d'emergències que feien una ofrena conjunta, sino que cada cos feia la seva ofrena d'un en un. 

Com he dit abans penso que és una contradicció mantenir la teoria de que el Centro Nacional de Inteligencia (CNI) i els cossos policials espanyols, Cuerpo Nacional de Policía  (CNP) i la Guàrdia Civil, tenien a l'imam de Ripoll com a confident i no van voler aturar els atemptats, i després aplaudir-los en l'ofrena . En cap cas demano o justifico que s'els esbronqui en un acte com aquest. Però si l'alcaldessa considera que aquests cossos han de marxar de Catalunya  i que són còmplices indirectes dels atemptats, resulta xocant que se'ls aplaudeixi. Una cosa és convidar-los per protocol institucional i una altra aplaudir-los fervorosament.  


L'alcaldessa Sílvia Orriols també és aplaudida peels agents del CNP i la Guàrdia Civil




Els sis regidors d'Aliança fan la seva ofrena

Mossos, Policia Municipal i Protecció Civil fan la seva ofrena





                                                        


Sílvia Orriols i els altres cinc regidors d'Aliança Catalana aplaudeixen al representant de la Guàrdia Civil. Es veu com l'alcalde de Campdevànol, Oriol Làzaro (calb amb americana blava i sense corbata) que està entre la regidora Anna Flores i el regidor Gaspar Viñas, que sí ha aplaudit als agents de Mossos, Policia Local i Protecció Civil, manté una actitud de respecte sense apaudir.





Orriols i els atres cinc regidors d'Aliança (Anna Flores, Gaspar Viñas, Guillem Barranqueras, Fc Xavier Formatger i Albert Santandreu) aplaudeixen a les agents del CNP com han fet també amb el de la Guardia Civil

                                           




dimecres, 27 de maig del 2020

Tranquil, Pedro, tranquil, és la Guàrdia Civil. Analitzo al Punt Avui el cessament de Pérez de los Cobos i la dimissió del número 2 del cos



El Punt Avui, 27 de maig de 2020
Xavier Rius Sant, periodista

Fa anys es deia que el model policial espanyol era semblant al de França, amb la Gendarmeria, com a cos militar desplegada a zones rurals, i la Policía Nacional a les ciutats. Però la lluita contra ETA, amb la proximitat al País Basc del camp i la ciutat, va legitimar que la Guàrdia Civil acabés desplegant el seus serveis d’informació i els seus dispositius no només a les ciutats d’Euskadi, sinó de tot l’Estat, i es donaven, en la lluita antiterrorista i també en àmbits com el narcotràfic, reiterades interferències i duplicitats. I actualment la Policía i la Guàrdia Civil poden tenir diferents infiltrats a la mateixa mesquita o al mateix pavelló d’una presó. I una judicatura totalment conservadora ha adjudicat cada vegada més les tasques de policia judicial de causes importants al cos armat, ignorant la Policía Nacional. El fet que la investigació de l’1 d’Octubre fos tasca de la unitat de policia judicial de la Guàrdia Civil n’és un exemple. L’intent frustrat de la Policía Nacional d’entrar a la seu de la CUP el 20 de setembre del 2017 va ser la manera de dir “nosaltres també existim”. I com vam veure en el judici del procés, el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, a qui es va adjudicar la coordinació del dispositiu de l’1-O, va créixer com un implacable salvador de la pàtria. I De los Cobos va ser nomenat cap de la Guàrdia Civil a Madrid.
Fa dos mesos, la jutgessa Carmen Rodríguez Mendel, filla i germana de guàrdies civils, va adjudicar a la Guàrdia Civil la investigació de la denúncia interposada per un particular contra el govern espanyol per haver autoritzat les manifestacions del 8-M. I sigui pel contingut d’aquesta investigació farcida amb notícies del gens fiable OK Diario i de dades sembla incorrectes, sigui també per altres raons, el ministre Grande-Marlaska va destituir dilluns Pérez de los Cobos per pèrdua de confiança. Destitució que va provocar ahir la dimissió del número dos de la Guàrdia Civil, el general Laurentino Ceña, que ha rebut aplaudiments i suports de la dreta i ultradreta política i mediàtica. Als que tenim una edat ens queda el record, d’aquell “Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil” que Joan Carles I hauria dit a Jordi Pujol la nit del 23-F. Ara el que intranquil·litza és, precisament, que s’hagi trencat la confiança entre el govern i la cúpula d’aquest cos.

Llegir al Punt Avui




dissabte, 9 de febrer del 2019

"RECUPEREMOS ESPAÑA, Frente Nacional Identitario (RE+FNI), nou partit ultra sorgit a Catalunya que ha convocat la manifestació d'avui a Santa Coloma. Només una quinzena de persones han participat a l'acte ultra, i hi ha hagut manifestació antifeixista

Imatge de la manifestació d'avui a Santa Coloma. Al davant, Alberto Pérez.   Foto: @comissio27G

Aquest migdia una quinzena de militants o simpatitzants del nou partit ultra  "RECUPEREMOS ESPAÑA, Frente Nacional Identitario" (RE-FNI), s'han manifestat a Santa Coloma de Gramenet amb una pancarta que deia "Reconquista", havent-se convocat a la mateixa hora una manifestació antifeixista que ha aplegat un nombre molt superior de manifestants. S'han produït càrregues dels Mossos d'Esquadra en llençar alguns antifeixistes pedres o ampolles. La manifestació no era per la unitat d'Espanya sinó per protestar per l'increment del preu de l'habitatge a Santa Coloma i per l'índex de delinquència. Aquesta és la segona manifestació en solitari del RE-FNI des de la seva recent constitució. La primera va ser a Barcelona el 29 de gener per commemorar el vuitanta aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El partit neix en un moment que Vox està menjant-se l'espai polític ultradretà, amb la dissolució de Plataforma per Catalunya (PxC) i l'entrada en bloc de la majoria dels seus militants a Vox.



Com a investigador de l'espai i grups polítics ultres, he parlat aquesta setmana amb el promotor i màxim dirigent del grup, José Alberto Pérez Molina, veí de Terrassa, per saber qui són i què pretenen. I en aquest sentit escric aquest article des d'un punt de vista merament informatiu, deixant de banda la meva opinió i l'evident discrepància ideològica. 

Es fa difícil separar aquesta formació de la persona del seu president, l'exmilitar José Alberto Pérez Molina, que a la manifestació del 29 de gener anava vestit de cavaller templari amb amb el cap cobert per un casc.  Pérez Molina com a militar professional va estar destinat a mitjans dels anys noranta a Bòsnia i ha participat en altres missions de l'OTAN o de l'Exèrcit espanyol. També ha treballat en tasques de seguretat o d'investigació al País Basc relacionades amb la lluita contra ETA. I un cop va deixar l'Exèrcit va treballar en l'àmbit de comerç internacional, sistemes financers, transaccions internacionals i pel mateix Sareb espayol (el banc dolent) en la gestió i venda d'actius immobiliaris.  Va passar temporades a Venezuela on va conèixer a Pablo Iglesias quan encara no s'havia creat Podemos. 
Com admirador dels Templaris va contactar amb l'Ordre del Temple a França i el Rotary Club vinculat a la francmasoneria. I assegura haver estat investit membre tant de l'ordre de cavalleria Jerusalem dels Cavallers Hospitalaris, com de la dels Guardians del Sant Sepulcre. I després d'haver parlat amb diversos partits, tant de la ultradreta com d'altres àmbits, es va decidir a crear el Frente Nacional Identitario que té com a referent el partit ucraïnés Svoboda. Partit que era membre fa uns anys de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals a la que pertanyia també el desparegut Movimiento Social Republicano espanyol (MSR), el Jobbik hongarès i el sector del FN francès de Bruno Gollnisch. Svoboda fa cinc anys va trencar amb aquests grups -que van posicionar-se a favor de Rússia- en participar activament Svoboda en l'aixecament nacionalista ucraïnès.

Preguntat per la ideologia del partit, Peréz Molina diu que és nacional-identitari, però no és anti-immigració ni racista. "Front una esquerra que diu que tota la immigració és bona i una ultradreta que diu que tota és dolenta, nosaltres som antixusma. Estem per l'expulsió dels que han vingut a delinquir". I per això "estem per l'expulsió d'aquest 10% dolents que amb la seva impunitat generen un fals racisme cap a la totalitat dels immigrants". I explica que han triat Santa Coloma per manifestar-se donat que hi ha 1.600 multireincidents que, segons ell, caldria expulsar. A diferència d'altres partits "nosaltres diem que si cal trencar o sortir de pactes internacionals o acords de la Unió Europea sobre immigració o menors no acompanyats, doncs se surt de l'acord".
I afirma que el seu partit no és populista com Vox que diu a Andalusia que cal expulsar 50.000 immigrants, i després a la primera, signa l'acord amb el PP i Ciudadanos perquè governin oblidant-se del que demanava. I discrepa també d'altres partits, com Plataforma per Catalunya "amb qui vaig parlar i plantejar-me si hi entrava, però em vaig adonar que la majoria de partits eren xiringuitos d'amics que no reaccioaven ni anaven a canviar res".
A la pregunta de si el símbol del partit, el Wolfsangel, o ganxo o caçador de llops, utilitzat com a símbol de  la Segona Divisió dels Panzers de les SS i altres unitats de l'Alemanya nazi, diu que és un símbol germànic que està als escuts de molts municipis i no s'ha d'identificar amb el nazisme. 
 Imatge de la manifestació a Barcelona del 29 de gener

I tornant al seu partit, manifesta un sorprenet entusiasme per les possibilitats d'obtenir representació a ajuntaments com el de Santa Coloma de Gramenet, si bé avisa que potser ell no agafarà l'acta de regidor i es buscarà a alguna altra persona més idònia. Jo personalment discrepo del seu optimisme.  A Santa Coloma de Gramenet PxC va obtenir tres regidors el 2011, sí bé el cap de llista, Sergio Palomo Chillerón, va dimitir al cap d'un any per "motius personals" i es van viure agressions i situacions molt complexes a l'AjuntamentPalomo havia estat membre del neonazi Estado Nacional Europeo. També van dimitir o renunciar altres membres de la llista,  i la resta de mandat va quedar una acta o cadira de regidor vacant. Ara fa quatre anys PxC no va obtenir cap regidor a Santa Coloma ni als altres municipis de l'Àrea Metropolitana com L'Hospitalet o Sant Adrià del Besós on el 2011 n'havien obtingut.

Pel que fa a Manuel Murillo, el veí de Terrassa empresonat per haver cercat per whatsapp col·laboradors per matar al president Pedro Sánchez, Alberto Pérez reconeix que Murillo  havia anat a algun acte del  seu partit o en el que hi havia l'emblema o sigles del partit, però que no n'era militant. I afirma que Murillo té un transtont mental i psicològic i que tot i tenir armes, algunes d'elles manipulades cosa que és il·legal, era un farol que disposés d'armes de llarg abast per cometre el magnicidi. Murillo està empresonat a Quatre Camins i no va ser considerat per l'Audiència Nacional com a presumpte autor d'activitat terrorista, en anar per lliure. Va ser la coordinadora de Vox a Sabadell, Patricia Muñoz, qui després de comunicar a Javier Ortega Smith que Murillo deia per Whatasapp que volia fotre un tret a Sánchjez, va informar als Mossos del que Murillo deia a les xarxes socials sobre matar a Pedro Sánchez.


 Manuel Murillo en un acte recent de la Guardia Civil

dijous, 3 de maig del 2018

HOY QUE ETA ANUNCIA SU DISOLUCIÓN DEFINITIVA, REPRODUZCO AQUÍ ALGUNOS ARTÍCULOS QUE PUBLIQUÉ EN LOS AÑOS OCHENTA O NOVENTA EN EL MUNDO, EL PAÍS y AVUI



ETA Y HB EN SU SENDERO LUMINOSO
 El Mundo, 2 de julio de 1994





El Mundo, sábado 2 de julio de 1994 
Xavier Rius Sant

Todos aquellos que han estudiado la dinámica de los grupos que se han servido del terrorismo, coinciden  en señalar que el terrorista precisa para realizar sus actos criminales, de una cierta desconexión moral, para desprenderse del sentimiento de culpa.

Este mecanismo suel ser parecido al al que se infunde al soldado a lo largo de su formación para que sea capaz de matar. En unos casos esta necesaria desconexión moral se producirá después de largos periodos de entrenamiento militar, ejercicio o sesiones de adoctrinamiento, disciplina y obediencia. En otros, como se ha dado, en las luchas guerrilleras, guerras civiles, revoluciones y lo que se conoce como grupos terroristas dicha desconexión de produce gracias a una percepción profunda de que se está en una guerra justa unida en ocasiones a un fuerte sentimineto de odio. Y así la muerte d eterceros se justifica por una mística revolucionaria, liberadora, defensora de "los suyos" o religiosa. No obstante, por lo general, ambos componentes se manifientan simultáneamente en mayor o menor grado, tanto en la violencia militar de un Estado, como en las luchas guerrilleras y la llamada violencia terrorista.

Con estos mecanismos de desconexión se consigue, no sólo minimizar o ignorar las consecuencias mortíferas de als acciones bélicas sinó incluso enorgullecerse de las mismas como si los recptores de la acción bélica no fueran seres humanos.

Gracias a ello, un piloto norteamericano no sólo `puede bomabrdear Bagdad sin sentir ningún escrúpulo, sino manifestar con alegría que el fuego destructor parecía un árbol de Navidad;  así se coloca un cohe bomba en un hipermercado o se dispara por la espalda a un guardia civil retirado, con la creencia que se forzará al Estado a una negociación, y se puede asesinar a un europeo en Argelia, sin ningún tipo de reparo   y el sentimiento profundo que se obedece al mandato de Alá.

A medida que el apoyo social a esa lucha disminuye, y las razones objetivas o subjetivas que la justican como una "guerra justa" decrecen o desaparecen, la  desconexión mental y moral pasa a sustentarse casi exclusivamente en la obediencia y el fanatismo. Se levanta un muro mental entre "nosotros que luchamos por los nuestros", y aquellos supuestos "nuestros" por los que luchamos. Es la versión revolucionaria del "todo por el pueblo pero sin el pueblo". Es el sentimiento de vanguardia iluminada que quiere liberar la masa, supuestamente manipulada por el enemigo, a pesar de ella misma.

La experiencia latinoamericananos muestra hoy en día las dificulatdes que tienen para reinsertarse aquellos que hace una o dos décadasingresarosn en las filas de guerrillas liberadoras. Por ello, el abandono de las armas suele ser más que complejo, no sólo por la dificultat del olvido y el perdón mutuo, sino por las tentaciones qu eunos y otros tienen que vencerpara no volvera  lanzarse al monte. Recordemos tan solo los enfrentaminetos que se vivieron el pasado año en Nicaragua, cuando antiguos somocistasbautizados como "recontras" se alzaban en armas, mientras sandinistas desilusionados o "recompas" se enfrentaban con sus compañeros del Ejército.

Por ello es erróneo lanzar las campanas al vuelo tras el fracaso en las elecciones europeas de Herri batasuna, como si fuera  el principio del definitivo fin de ETA. Es ciertyo que cada vez son menos los que dento y fuera de Euskadi apoyan la estrategia  de KAS, con su brazo político -Herri Batasuna- y su brazo armado -ETA-. Es ciertoque hay muchos presos de ETA que desean bandonar las armas, pero mientras persistan varios puñados  de etarras deseosos de continuar matando, ETA seguirá.

No dan mucho pie al optimismo, las valoraciones que los líderes de Herri Batasuna han hecho sobre su fracaso electoral, que han repetido aquella famosa máxima que "una cosa es el voto, y otra la voluntad popular". Recordemos si no las declaraciones realizadas por Karmelo Landa el mismo 13 de junio, según las cuales el respaldo a Herri Batasuna es muy superior al resultado de las urnas. En ningún momento han reconocido, por ejemplo, que la causa que en Cataluña hayan obtenido 4.000 votos frente a los 40.000 de 1897 se debe al reguero de muerte dejado pr ETA en atentados como los de Hipercor o Vic.

Es evidente que algunos dirigentes de Herri Batasuna va apeándose de la locomotora del enfrentamiento casi en silencio como hizo Txema Montero o Iñaki Esnaola, pero mientras haya jóvenes de Jarrai dispuestos a tomar el relevo, los violentos y sus cómplices seguirán adelante.
ETA no abadona las armas porque hacerlo significa reconocer que todas las muertes acaecidas tras la amnistía de 1977 han sido inútiles y absurdas. Reconocer que el camino era equivocado, implicaría romper este dispositivo de desconexión del sentimiento de culpa, dejándose de culpar al Estado para asumir la responsabilidad acumulada por cada muerte causada. ETA prefirió en el 77 seguir matando para así tener presos y mártires y retroalimentarse en los espirales de violencia, mientras la condiciones que impulsaron el nacimiento de ETA disminuían,  y sus militantes se enquistaban y encerrabanen un fanatismo miope y autista que els permite hoy en día cometer un terrorismo indiscriminado.

Pero esta miopía y desconexión de la realidad, esta pérdida de los mínimos escrúpulos morales la tienen también muchos de quienes dirigen Herri Batasuna. Si no, no se entiende el cinismo del anuncio electoral que HB publicó en diversos periódicos titulado "A nuestra gente" en los que se consideraba la sucesora de los republicanos españoles, de los anarquistas del campo, de los brigadistas de la guerra civil, de los comunistas d ela posguerra, de Durruti y Machado y animaba a "avivar los rescoldos del fuego de la utopía". El fuego que aviva hoy HB con su apoyo a ETA es el de los coches bomba, los cuerpos mutilados, las piernas de Irene Villa y su madre volando en directo por televisión, las viudas y huéfanos de militares y los cuerpos de los 21 muertos de Hipercor. Pero ni los militantes de ETA ni sus abogados de HB quieren verlo porque caminan autistas por su sendero luminoso.

Xavier Rius Sant es experto en temas de seguridad y defensa.   


YOYES, OCHO AÑOS DESPUÉS
El País, 9 de septiembre de 1994


 Xavier Rius, El País 9 de septiembre de 1994
Mañana se cumplen ocho años de que José Antonio López Ruiz, Kubati, asesinara a la ex dirigente de ETA María Dolores González Cataráin, Yoyes. Sus antiguos compañeros la asesinaron por regresar a España acogiéndose a la amnistía de 1977 y reintegrarse en la sociedad vasca.HB antes del asesinato llenó las calles de su Ordizia natal con pintadas de "Yoyes traidora". Y tras su asesinato, los dirigentes de HB justificaron su muerte. con el argumento de que era lógico que se condenase a un general que deserta y se pasa de bando.En 1987, un año después de su muerte, sus familiares y amigos publicaron el diario que había ido escribiendo desde 1979, cuando abandona ETA. Por ello, ahora que tantos miembros de ETA desean acogerse a la reinserción, mientras otros reconocen en privado que si lo hacen temen acabar como Yoyes, con un tiro en la nuca, y la cúpula de ETA ha llamado a sus presos a realizar una huelga de hambre, resulta paradigmático releer su diario.
Así, en 1985 cuando decidió volver a Euskadi y era recibida en su Ordizia con pintadas contra ella, escribía entristecida: "Hay un fantasma con mi nombre que anda rondando por ahí, un fantasma que se vino gestando desde hace años. La gente crea mitos para bendecir o condenar, poniendo en el exterior el objeto de sus pasiones". Para unos era una manera de atacar al PSOE. Otros la presentaban como, la etarra que al reconocer la perversidad del independentismo renegaba de sus ideas. Para HB, era una desertora.
Antes, cuando en 1979 rompe con ETA para instalarse en México, frente a las críticas de sus compañeros escribía con tristeza: "No, no quiero que hablen de mí. No tienen derecho a juzgarme, sólo quiero que me respeten como un ser íntegro en sí mismo, quiero que reconozcan el derecho a mi libertad".
Después de la muerte de Yoyes ocurriría la masacre de Hipercor, la de Zaragoza y tantas otras. Txema Montero, el flamante eurodiputado, acabaría por abandonar HB criticando los métodos de ETA. El también dirigente de HB Iñaki Esanola, defensor de uno de los autores del asesinato de Yoyes, también dejaría Herri Batasuna. Y presos como Guillermo Arbeola, que fue cabeza de lista de HB en 1987 en las elecciones para el Parlamento navarro, se acogieron a la reinserción.
Pero pese a ello, algunos como Jon Idígoras o Floren Aoiz siguen justificando los asesinatos. Las declaraciones de Aoiz comparando el asesinato del general Veguillas con el atentado a Carrero Blanco muestran la ceguera de quienes están al frente de HB. Hechos como el rechazo a la lucha armada expresado por José Miguel Latasa, Fermín, uno de los autores del asesinato de Yoyes, o las manifestaciones, posteriormente desmentidas en Egin, de José Antonio López Ruiz, Kubati, autor material de los disparos a Yoyes, en las que reconocía que cuestionar a ETA significaba acabar él en la fosa, muestran la tensión que vive el colectivo de presos.
El mayor daño a ETA
La reinserción, que ahora critica el PP en un claro alarde de oportunismo, es el mayor daño que se puede hacer a ETA, y por ello ETA la teme y ataca allá donde más puede doler. Asesina a militares como el, general Veguillas o al policía nacional José Santana mientras jugaba a las cartas en una sede el PNV, o in tenta quemar vivos a dos ertzainas. Habiendo abandonado las armas el IRA, ETA se queda ya sin referentes y combate la reinsección. Pero, como escribió Yoyes antes de morir, ETA y HB se han convertido en "payasos de un militarismo de corte fascista que lo único que saben hacer es aplaudir los atentados y pedir más muertos. Han tergiversado, el contenido de la alternativa KAS confundiendo los medios con los fines, ( ... ) para darles la interpretación milita rista, en vez de política".
Yoyes no pudo cumplir su sueño de pasar desapercibida tras su vuelta y vivir en Euskadi con su familia. Tampoco quería ser un símbolo de nada, ni de nadie. Pero pese a ella misma, ocho años después de su muerte, sus palabras recobran más sentido que nunca, más sentido tal vez del que ella mismo quiso darles.
Xavier Rius Sant es especialista en temas de seguridad y defensa.



 SILENCIO PACIFISTA

  XAVIER RIUS I SANT
La gravedad de los recientes atentados de ETA en Cataluña tampoco ha logrado sacar de su persistente actitud de silencio al movimiento pacifista. Según el autor, la pasividad ante las muertes, los secuestros y las extorsiones de los terroristas pone en cuestión los objetivos de las organizaciones que se reclaman del pacifismo
 El País, 16 de julio de 1987, Xavier Rius
 Muchas cosas han ocurrido recientemente en Cataluña a las que el movimiento pacifista no ha dado respuesta. Así, ese movimiento, que tras las matanazas israelíes en los campos palestinos, el ataque norteamericano a Libia o la visita de Reagan a Madrid, se movilizaba, no ha salido a la calle o ha realizado lamentaciones ambiguas ante el atentado de ETA en Tarragona o la mantanza alevosa de Hipercor.Ello es debido en parte a que el Movimiento Comunista (MC) y la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), fuerzas políticas con más implantación en la Coordinadora Estatal de Organizaciones Pacifistas (CEOP), pidieron el voto e hicieron campaña en favor de Herri Batasuna (HB). Tras la derrota del referéndum, la Plataforma Cívica por la Salida de la OTAN, controlada por el Partido Comunista de España (PCE), se disolvió, mientras que los sectores de la CEOP no adscritos a partidos, como los grupos ecologistas, no violentos, objetores, colectivos de la revista En Pie de Paz, etcétera, se fueron automarginando de la Coordinadora Pacifista por imposibilidad de llevar a la práctica una estrategia distinta a la que decidían el MC y la LCR.
Para conseguir los votos que necesitaba HB fuera de Euskadi para acceder a un escaño, se crearon los comités de apoyo a HB, formados por el MC y la LCR, juntamente con unos grupos independentistas catalanes y gallegos. Es cierto que HB y ETA no son una misma cosa, pero el incluir dicha coalición a presos etarras como candidatos a lehendakari o a la presidencia de Navarra demuestra que existe dicha relación.
Ahora bien, si fueron estos partidos extraparlamentarios quienes pegaron los carteles e hicieron de interventores en las mesas electorales, los argumentos para votar HB los dieron Barrionuevo y Roldán con las actuaciones de la Guardia Civil en Reinosa; policías y magistrados barceloneses, al detener los unos y condenar los otros a un grupo de jóvenes del distrito de Nou Barris, de Barcelona; Solchaga, con su política social, y los jueces andaluces, con su persistencia de encarcelar a jornaleros.
Antes de las elecciones, ETA mataba a policías, y ni HB, ni el MC, ni la LCR, ni el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) lo condenaba. Antes de las elecciones, ETA mató a Yoyes, y los partidos con más fuerza en la CEOP callaron. ¿Con qué autoridad moral se puede criticar al ministro Serra por reimplantar la pena de muerte en el Código de Justicia Militar, si se pide el voto para HB y no se condenan las ejecuciones de ETA?
¿Cómo se puede luchar contra la ley antiterrorista y no criticar secuestros en los que tampoco se goza del derecho de un abogado, con la salvedad de que en alguna ocasión han acabado con un tiro en la nuca? ¿Cómo pueden encabezar abogados madrileños asociaciones contra la tortura si piden el voto para HB? ¿En base a qué se puede criticar el aumento de los presupuestos militares y la venta de armas al Tercer Mundo, si se apoya a una fuerza política que incluye en sus listas a miembros de una organización militarista que se rearma y mata cada vez más?
¿Qué credibilidad pacifista tiene aquel que apareció durante la campaña anti-OTAN en los televisores y periódicos como máximo representante de la coordinadora pacifista pidiendo el no a la OTAN en nombre de la paz, si luego aparecen colaboraciones suyas pidiendo el voto para una coalición que incluye entre sus candidatos a presuntos autores de los atentados? ¿Con qué autoridad moral se puede criticar la proliferación de centrales nucleares, mientras se pide el voto para la coalición que defiende, comprende o justifica a quienes estuvieron a punto de causar una catástrofe en Tarragona? ¿Es volando un complejo petroquímico como se lucha por "un mundo en paz y ecológico"?
Lamentaciones hipócritas
Tras los atentados de Tarragona y Barcelona, ETA lementó haber cometido un error en Hipercor, HB criticó el atentado sin condenarlo y el MC de Cataluña, juntamente con la LCR, el MDT y los otros grupos que formaban el comité de apoyo a HB en Cataluña, los condenaron, pero se reafirmaban en su apoyo político a HB. Ahora bien, mientras la coalición abertzale no deje de incluir a etarras en sus candidaturas, sus palabras de condolencia sólo serán lamentaciones hipócritas. Estas lamentaciones, críticas y condenas, sólo se han producido al haber causado el atentado víctimas inocentes, lo que significa que no condenan los atentados contra víctimas culpables, lo cual es la aceptación mayor de la pena de muerte, tanto por parte de HB como por dichos dirigentes pacifistas.
España, con todas sus imperfecciones, a pesar de las reaccionarias declaraciones del ministro del Interior, es un régimen democrático. En una democracia, los derechos humanos no son algo adjetivo, sino sustantivo. No tienen color ni ideología, son para todos. No se puede seguir permitiendo que los partidos con más implantación en el movimiento pacifista defiendan los derechos humanos de unos y no de otros. Las acciones violentas de los milis no son justificables por la existencia real de casos de tortura en España.
El derecho legítimo a la autodeterminación de los pueblos puede defenderse con medios pacíficos. No se puede justificar eternamente a ETA en base a que su violencia es la respuesta a otra anterior.
Llamo al movimiento pacifista a que, conjuntamente con las asociaciones pro derechos humanos y contra la tortura, sin abandonar las campañas contra las bases norteamericanas, la objeción fiscal o la lucha contra la ley antiterrorista, inicien una campaña contra la pena de muerte, en un momento en que muchos sectores del pueblo español reclaman su reinstauración. Pero una campaña que se oponga a toda aplicación de la pena de muerte: ni a los etarras ni a los empresarios que defraudan a ETA, los policías o los porteros de noche de empresas con capital francés.






 PEPE REI, GALINDO, LA UCIFA Y BELLOCH
El Mundo, 21 de novembre de 1994




















GENERALATO NO ES IMPUNIDAD. Análisis del ascenso a general de Enrique Rodríguez Galindo que dirigió la lucha contra ETA y está imputado por los GAL
El Mundo, 22 de agosto de 1995


investigación, Herri Batasuna, Otegui, ETB, artículos, periodista, ETA, televisión, televista, eitb, terrorismo,  GAL, sobre,  El Mundo, periodismo de, periodista, análisis, Euskal, atentado,Galindo, Inchaurrondo Intxaurrondo, El, PuntEta, Punt, Avui, La Vanguardia, Yoyes, wikipedia, eitb, TV3,guerra sucia, CESID, CNI, Centro Nacional de Inteligencia, CITCO, agentes, guerra sucial atemptats, terrorisme,



dijous, 28 de desembre del 2017

DELS ATEMPTATS D'AGOST A L'1 D'OCTUBRE i EL 155. CINC MESOS QUE HEM VIST (I HE FOTOGRAFIAT) LA HISTÒRIA SENSE HAVER DE VIATJAR AL LLOC DEL CONFLICTE

Entre el mesos d'agost i desembre de 2017 hem viscut a Catalunya alguns dels fets històrics a nivell mundial d'aquest 2017, i que ben segur ocuparan bona part de tots els resums informatius i gràfics de 2017. 
El primer, els atemptats gihadistes del 17 d'agost de Barcelona i Cambrils, la resposta del Mossos d'Esquadra que acaba amb l'abatiment de Younes Abouyaaqoub, les mobilitzacions ciutadanes i la publicació d'informacions polèmiques com que l'imam de Ripoll, impulsor i reclutador del grup, havia estat confident del CNI i que s'havia evitat la seva expulsió quan va sortir de la presó. 
Unes polèmiques en que s'acabava qüestionant l'eficàcia dels Mossos d'Esquadra i la política informativa davant de centenars de periodistes vinguts d'arreu del món, feta des de la Generalitat i el cos de Mossos, amb el major Trapero al capdavant.
 Es va plantejar decretar el nivell 5 d'alerta antiterrorista, que hagués implicat el desplegament de l'exèrcit pels carrers de Catalunya, cosa que finalment no es va fer. De fet, els atemptats i l'àgil resposta dels Mossos d'Esquadra, va posar sobre la taula que ni el Cuerpo Nacional de Policia ni la Guardia Civil ni l'exèrcit, deixant de banda els serveis d'informació i les seves xarxes, no tenien gaires efectius desplegats a Catalunya, ni llocs on allotjar-los en cas que es necessités enviar-hi reforços.
El cap d'Estat, el monarca políticament autista del que passa a Catalunya, el rei Felipe VI Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, així com el president del Govern espanyol, el gallec que quan va ser vicepresident de la Xunta es va negar a pronunciar mai una sola paraula en gallec, van venir a Barcelona dues vegades aquella setmana. Crec que el fet que fossin esbroncats a la manifestació del 26 d'agost, que més a més a nivell gràfic, plena d'estelades, sembles un acte independentista,  va ser un error que potser va influir en la resposta de l'estat a l'1 d'octubre. Durant més d'una setmana Barcelona, Les Rambles i les rodes de premsa multilingües al Departament d'Interior van ocupar les portades dels informatius d'arreu del món i les Rambles va esdevenir un permanent plató pels directes de totes les cadenes de TV
La segona qüestió que ha fet que Catalunya fos portada dels informatius durant setmanes, és la cursa fins el referèndum de l'1-O, el 155 i les eleccions del 21-D. Més enllà de la manera, penso equivocada, amb les que mig Parlament va aprovar les lleis de Transitorietat i el Referèndum, tot començaria el 20 de setembre amb les imatges de l'escorcoll de la Guàrdia Civil a la Conselleria d'Economia i l'intent d'entrar a la seu de CUP, que motivaria l'obertura d'una macrocausa per rebel·lió que acabaria portant a la presó als líders d'Omnium i l'ANC, els Jordis, a nou membres del Govern de la Generalitat, a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i a la fugida a Brussel·les del President, Carles Puigdemont, i de quatre consellers, a part de la imputació del major Trapero.
La brutal repressió duta a terme l'1 d'octubre per la Policia Nacional i la Guardia Civil, sorprengué als mitjans informatius d'arreu del món que oferiren imatges en directe de les desproporcionades actuacions. I tot i que molts líders polítics europeus van mostrar el seu desacord amb les càrregues, la postura general de la Unió Europea va ser de suport a la unitat d'Espanya. El 3 d'octubre va haver-hi una vaga general o parada de país, seguida majoritàriament que va tenir també el suport de forces i sindicats no independentistes. I molts dels que lideraven aquestes protestes van acabar entrant a la presó, cosa que  generaria més i massives manifestacions tant a Barcelona com a totes les capitals de comarcaLa fermesa de la resposta no-violenta dels ciutadans que volien votar, va ser molt comentada a la premsa d'arreu, tot i que el govern espanyol i la judicatura només hi va veure un delicte de rebel·lió. I l'unionisme també sortiria al carrer, molts balcons s'omplirien de banderes espanyoles i la ultradreta trobaria un espai per actuar, de vegades violentament, manifestants-se en solitari o en el marc de les anomenades convocatòries constitucionalistes. Va haver-hi molt atacs a la premsa per part de militants unionistes i grups o militants ultres que també van anar contra meva persona, amb pintades a l'escola Ramon Llull, que s'havia convertit en símbol de les càrregues policials de l'1 d'octubre.
Va arribar el 155 i les mobilitzacions de rebuig no van tenir el suport que els independentistes esperaven, i va coincidir amb l'empresonament de nou consellers i la marxa a l'estranger de Puigdemont. Després noves eleccions en que les forces independentistes revalidarien la seva majoria parlamentària amb el 47,5% dels vots, sent Ciudadanos la força més votada davant d'un PP que s'enfonsava. La victòria d'Arriamadas va ser amarga i no es va produir aquell vespre les manifestacions unionistes de celebració, donat que els partits constitucionalistes no sumaven per formar govern.
De totes aquests fets  poso aquí fotos fetes per mi aquest cinc mesos.
 Soraya Sáenz de Santamaría, Mariano Rajoy, Felipe VI, Carles Puigdemont, Ada Colau...


Mariano Rajoy, el galleg que sent Vicepresident de la Xunta de Galicia mai digué una paraula en gallec en considerar-ho d'aldeano. Individu sense emocions i egocéntric, que amb la seva actuació incrementa l'injust sentimient antigalleg, en complir amb escreix certs estereotips.

  Uns membres de la comunita sikh parlant amb el conseller d'Interior, Joaquim Forn, de la persecució social que pateixen el sikh arreu del món, després cada atempatats islamista, donat que molta gent els confon amb musulmans, estil Bin-Laden.
El Major Josep Lluís Trapero, lloat per la premsa internacional, poc després imputat per rebel·lió i cesat. Els consellers que són al seu costat tampoc acabaran ben parats 


 El rei va ser esbroncat en aquesta manifestació i va viure com una humiliació encapçalar uan manifestació pelna d'estelades. Crec que va ser un error que va influir en la repsosta de l'estat a l'1-O
No tinc por, crit escpontani que es va convertir en lema




Manifestació de musulmans contra el terrorsime. La ultradreta va intentar generar islamofòbia sense aconseguir-ho


La Rambla, convertida el dies següents als atemptats en plató de les cadenes informatives d'arreu

CAP A L'1 D'OCTUBRE. El suposat delicte de rebel·lió
 Davant la seu de la CUP





 Davant la conselleria d'Economia. Manifestacions tumultuoses
 Manifestacions de la ultradreta per la unitat d'Espanya i en favor de la Guardia Civil

 Davant l'ANC


Davant la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia


Jordi Turull a Moià fent campanya pel Sí
 L'1 D'OCTUBRE

 A les 7 del matí el mossos aixequen acta
La intervenció i càrrega policial al Ramon Llull on una persona perdria un ull per una pilota de goma





Cadenes de TV d'arreu retransmetent en directe les càrregues al Ramon Llull








A la tarda es van suspendre les càrregues policial i es va poder votar en normalitat
La vaga de país del dia 3
  La Sagrada Família tancada

 Davant del Ramon Llull


Davant del Ramon Llull

Manifestació massiva al centre de Barcelona

A Moià, 2000 persones al carrer
 El Toni Bosch, del Barral, encapçalant la manifestació a Moià. Moriria tres setmanes després

MANIFESTACIONS ESPONTÀNIES CONTRA LA GUARDIA CIVIL







L'EMPRESONAMENT DELS JORDIS



 Al cap de poc, aquests també a la presó.



En acabar la concentració pels Jordis, manifestacions espontànies davant la Delegació del Govern central. El fet es repetiria altres dies


El President Carles Puidemont encapçala una concentració per la llibertat dels Jordis.  Les cares ja no són d'optimisme. Al seu costat, Javier Pacheco, Secretari General de Comissions Obreres de Catalunya.

La manifestació de mig milió de persones del 21 d'octubre







L'aturada del 8 de novembre no és majoritària



LA MANIFESTACIÓ DE L'11 DE NOVEMBRE




Familiars i amics del presos llegint les seves cartes


(resumen del año 2017, Resum, Cataluña, Catalunya, España, Barcelona, Madrid, ¿Qué ha pasado? ¿Qué pasó? Com ha anat? resum de l'any 20, atemptats, atentados, atentado, referèndum, referéndum, Catalonia, 155, artículo, article, -,Piolín, Cuerpo Nacional de Policía, encapuchados, qui sóc?, ¿Quién es?, Qui, és, e, e, de,a, articles, notícies, web, pàgina, página, blog, Xavier Rius, periodista, )