Recordo com si fos ahir l'acte d'Oriol Junqueras i Neus Munté
a Moià, el 29 d'agost de 2015. Era un acte de la precampanya de les
eleccions del 27 de setembre i Esquerra i Convergència anaven junts sota
el paraigües de la candidatura de Junts pel Sí, que encapçalava Raül
Romeva. Davant d'unes sis-centes persones tant Junqueras com Munté, com
l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, donaren per fet que si Junts pel Sí
guanyava les eleccions i l'independentisme tenia la majoria al
Parlament, la independència de Catalunya seria aviat una realitat.
Junqueras digué entusiasmant al públic que els catalans érem en aquell
moment "protagonistes de l'aventura més gran del món, l'aventura més
important que pot tenir una persona i un poble, aconseguir la
independència".
Un servidor que des de fa molts anys escriu de conflictes internacionals,
i ha viscut in situ noves independències com la de Kosovo, i he estat
moltes vegades a l'antic Sàhara espanyol que, tot i formar part de la
llista de territoris als que l'ONU reconeix explícitament el dret a la
autodeterminació, no ha aconseguit celebrar el referèndum decidit pel
mateix Consell de Seguretat de Nacions Unides, vaig reiterar a alguns
dels allà presents que no seria tan fàcil com s'anunciava. Per poder fer
un referèndum pactat com al Quebec o Escòcia, calia que l'Estat
espanyol estigués disposat a arriscar-se a fer una proposta per tal de
seduir als catalans, i no creia que els qui tenien la majoria al Congrés
dels Diputats volguessin fer-la.
Dos anys més tard, l'1 d'agost de 2017, a l'acte a Castellterçol
amb motiu del centenari de la mort de Prat de la Riba, el president
Puigdemont i la resta de persones que van intervenir, donaren per segur
que es faria el referèndum, que el seu resultat s'implementaria i seria
respectat. A les cares de tothom s'hi veia il·lusió i confiança en la
victòria. En aquell acte hi eren també els consellers Quim Forn, Toni
Comín i Lluís Puig. Ara Forn és a la presó, mentre Puig, Comín i
Puigdemont a Waterloo.
També em ve a la memòria, en veure les imatges de Jordi Turull
al judici al Tribunal Suprem, l'acte de campanya del referèndum de l'1
d'octubre que es va fer a Moià el 23 de setembre de 2017. Turull,
després de saludar irònicament des de l'estrada als policies nacionals
que segons ell eren de paisà entre el públic i convidar-los de gaudir de
la gent, els paisatges i la gastronomia de Catalunya, va assegurar que
es guanyaria la independència en tenir el suport de la majoria de la
gent que estava unida amb aquest objectiu. I com exemple es referí als
fets de tres dies abans, el 20 d'octubre a Barcelona, que ara es jutgen
al Suprem, afirmant que "Xavier Trias va anar al carrer Casp a donar
suport a la CUP, quan la policia nacional hi volia entrar, i després la
gent de la CUP va anar a defensar la Conselleria d'Economia on hi havia
la Guàrdia Civil".
El matí de l'1 d'octubre jo era a Barcelona i vaig ser testimoni
de les càrregues policials a l'escola Ramon Llull i les xarxes bullien
amb fotos de càrregues similars arreu. Tot i que fent de mosca collonera
havia repetit que no seria tan fàcil com deia la majoria, a mi no se
m'havia passat pel cap que la resposta de l'estat seria tan brutal i
contundent.
Ara veig en les sessions del judici hivernal a Madrid
asseguts com acusats a Turull, Forn i Junqueras –aquest últim amb el cap
baix i un rostre que no denota que estigui vivint l'aventura vital de
la que parlava a Moià- escoltant com, després que Rajoy i el ministre
Zoido no responguessin amb gaire encert les preguntes de la fiscalia,
Enric Millo i el coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, han
carregat a gust contra els caps dels Mossos d'Esquadra i contra els
responsables polítics de la Generalitat. I equiparen la resistència
passiva amb la violència, fan un relat fals d'agressions contra els
agents i es falseja la realitat del que va passar als centres de
votació, fins i tot dient que hi havia molta gent encaputxada, quan els
únics encaputxats eren agents de la policia nacional i guàrdia civil.
És cert que al marge del que es decideix al Suprem,
algunes actuacions de la policia i guàrdia civil, com la de Fonollosa,
estan sent investigades als jutjats ordinaris. Però l'optimisme de la
setmana passada de què la sentència podia ser molt menys dura del que
demanen fiscalia i l'acusació popular s'ha esvaït, i alguns dels acusats
podrien haver de passar molt més temps a Lledoners –o a Estremera si el
PP de Casado aconsegueix majoria per governar-, i s'haurà d'esperar
quatre o cinc anys a que Estrasburg dictamini que les dites muralles
humanes no es poden considerar violència, i que les concentracions del
20 de setembre i el referèndum del 1-O no va ser cap rebel·lió.
Un servidor que ha escrit molt de conflictes territorials als Balcans o al món àrab,
i era per defecte escèptic de la independència express que s'anunciava,
mai va imaginar que això pogués passar. Pensava que podia ser que
l'independentisme no aconseguís els seus objectius per manca d'una
majoria suficient per forçar a l'estat a acceptar un referèndum
vinculant o manca de suports internacionals, i discrepava d'anàlisis que
es feien com que el dret internacional i el mateix dictamen del
Tribunal de Justícia sobre Kosovo emparava executar a Catalunya una DUI.
Però mai vaig imaginar que Cuixart, Romeva, Junqueras, Forn o Turull
acabarien amb una condemna llarga de presó. I atents, perquè del que es
decideixi al Suprem dependran les sentència al TSJ a la Mesa del
Parlament i altres polítics catalans, i a la cúpula dels Mossos a
l'Audiència Nacional. No sempre després de l'hivern, arriba la
primavera, sobretot si el sol ha de sortir per Estrasburg.
