Trump, el jugador de beisbol encallat a Ormuz. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle dissabte 2 de maig de 2026   

S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.

Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.

Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.

Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.

Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.

A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.

Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.

             

Trump, el jugador de béisbol encallado en Ormuz

Xavier Rius, periodista

Leer en castellano en El Triangle   

Se ha escrito mucho sobre cómo funciona el cerebro de Donald Trump, de que se considera un elegido y un ganador. También se dice que es una persona con poca o nula capacidad para empatizar. Hay quien dice que está loco, pero más allá de que esta terminología es rechazada por psiquiatras y psicólogos, ya que englobaría a personas con diferentes patologías y trastornos mentales, de conducta o de personalidad, si fuera sencillamente un loco, habría arruinado en pocos años el imperio inmobiliario y empresarial que heredó de su padre.

Hace ya dos meses que comenzó de la mano de Netanyahu su guerra contra Irán que probablemente arruine su mandato y su legado político ante la historia. Y ha destituido generales, cambiando la cúpula del ejército y los jefes de los servicios de inteligencia que le llevaban la contraria, algo no debe hacerse al iniciar una guerra.

Dicen que políticos y generales que a lo largo de la historia ganaron importantes batallas militares o políticas eran buenos jugadores de ajedrez. Como Napoleón Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Para afrontar exitosamente una campaña militar el que la empieza o el que se ve abocado a ella porque le atacan, debe tener cualidades propias del jugador de ajedrez. Conocer sus propias fuerzas, saber qué piezas tiene el adversario y plantearse cómo las gestionará. Hay que conocer al adversario, saber cómo piensa, y sobre todo intuir cómo reaccionará ante cada jugada, cada derrota o victoria y qué estará dispuesto a sacrificar a corto plazo para intentar ganar después.

Algunos presidentes de Estados Unidos como George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln y Woodrow Wilson, también eran buenos jugadores y políticamente tuvieron presidencias exitosas. Donald Trump nunca jugó a ajedrez, ya que hay que pensar demasiado, cuestionarse a uno mismo y saber esperar. Pero en la universidad Trump sí jugó a béisbol, ocupando posiciones como primera base y receptor o catcher, también como lanzador o pitcher. Era muy veloz, pero le costaba trabajar en equipo si no mandaba él. Pero su altura, poco más de metro noventa, y su poder económico y su no piedad con los débiles, le han ayudado en los negocios y la política. Y sobre todo no reconocer nunca sus errores ante los electores y la prensa, culpando a los demás de lo que ha salido mal.

Hace cinco meses Trump obtuvo una victoria con la captura de Nicolás Maduro, un líder populista y conocedor como él de las técnicas de manipular a las masas, con quien, por cierto, compartía la misma altura. Y con Maduro en una cárcel de Nueva York, aunque en aquellos momentos Marco Rubio mantenía negociaciones en Omán con Irán para recuperar el acuerdo nuclear que Trump mismo había roto, se dejó engañar por alguien más listo que él, Benyamin Netanyahu. Comenzó la guerra con Irán, matando al Líder Supremo, Alí Khamenei y otros dirigentes del régimen.

Trump pensaba que el régimen teocrático caería y la Guardia Revolucionaria se plegaría a sus órdenes como han hecho los hermanos Delcy y Jorge Rodríguez en Venezuela. Pero a los dos meses de empezar esta guerra de la que tampoco aclaró qué objetivos tenía, las cosas no le están saliendo bien. El régimen no sólo sigue fuerte, aunque no sepamos realmente quién está al frente ya que al nuevo Líder Supremo no se le ha visto en público. Irán bloquea el estrecho de Ormuz, haciendo subir el precio de petróleo en todo el mundo y deteniendo el comercio mundial y cadenas de producción, también en Estados Unidos. Si Trump supiera jugar a ajedrez quizás habría pensado cómo respondería Irán al ataque, y sabría que el régimen tiene un número indefinido de peones, alfiles, caballos y también rey dispuestos a ser sacrificados. Y que es capaz de reemplazar sin problemas las 32 piezas del tablero si están muertas o sacrificadas.

Hay quien dice que a Trump se le debería aplicar la vigésimo quinta enmienda de la Constitución y destituirlo. También lo dicen muchos que le ayudaron a llegar al poder convencidos de que cumpliría lo que prometía de sacar al país de guerras ajenas, no empezar ninguna más fuera de casa, y poner América primero. Pero lo que ha puesto por delante de todo son los intereses de Benjamin Netanyahu y su deseo de guerra eterna para no ir a la cárcel y sobre todo hacer Israel más grande, controlando ya el sur del Líbano, partes de Siria, y expulsando cada día a más palestinos de sus tierras en Cisjordania.

A Trump se le acercan las elecciones de medio mandato en noviembre, y las encuestas dicen que la guerra con Irán es ya más impopular que la de Vietnam o las de Irak y Afganistán. Y después de anunciar varias veces que la guerra ya estaba casi ganada, duda si hacer lo que dijo que nunca haría, el envío de tropas de tierra. Pero no se puede ganar una guerra si tampoco se sabe cuál es el objetivo. ¿Hacer caer el régimen teocrático chií? El régimen, a pesar de tener mucha gente en contra, no caerá porque no hay ninguna estructura militar, civil o social para sustituirlo y hacer una transición no sabemos hacia dónde. Parece que ignore que la base del chiismo es aceptar el martirio como tuvo el imán Hussein en Kerbala poco después de la muerte de Mahoma, por defender los chiíes el verdadero islam, y sin miedo a nada, los chiíes esperan el regreso del doceavo imán, el Mehdi, el Mesías o el Esperado que traerá la paz y quizás también, creen, el fin del mundo.

Repito que no se puede ganar una guerra que no sabes qué objetivo tiene, por más que la empieces con la fuerza y la velocidad de un jugador de béisbol, y amenaces con destruir con bombas convencionales o nucleares una civilización como la persa. Poco conoce Trump el orgullo de los persas haciendo esta amenaza. Y si el objetivo era conseguir un nuevo compromiso nuclear, eso es lo que se estaba negociando días antes de comenzar esta guerra. El objetivo ahora no puede ser solo abrir Ormuz, porque ya estaba abierto antes de empezarla. El problema es Trump, que como una ballena que a pesar de su fuerza le falla el sónar o sentido de orientación y no sabe de dónde viene ni dónde va, y queda embarrancada en la arena esperando la muerte. Trump está embarrancado en Ormuz, e Irán amenaza con cerrar también con la ayuda de los houthis del Yemen, el Mar Rojo por Bab el Mandab, que en árabe significa «Puerta de las lamentaciones o del arrepentimiento».

Y con Ormuz cerrado, el petróleo y la inflación sube, mientras las elecciones se acercan y los votantes de Trump quizás no perdonen.

LES GUERRES DE TRUMP. El Triangle, últim article de l'any

 

Xavier Rius, El Triangle, dimarts 30 de desembre de 2025

Encara no fa un any que Donald Trump torna a ser a la Casa Blanca, tot i no haver posat fi a la guerra d’Ucraïna com havia promès, ni tampoc a les d’Israel amb el veïns, afirma que ell ha acabat vuit guerres mentre ataca militarment el seu nou enemic, Veneçuela. Diu que ha posat fi a les guerres d’Índia amb Pakistan, la d’Armènia i l’Azerbaitjan, la de la República Democràtica del Congo i Ruanda, la de Cambodja amb Tailàndia, la de Sèrbia i Kosovo, el conflicte d’Egipte i Etiòpia, el d’Isarel amb l’Iran, i els d’Israel amb Gaza i el Líban. I fa uns dies tornava a dir que estava a punt de tancar la d’Ucraïna.

Més enllà que en alguns d’aquests conflictes només ha aconseguit signar un nou alto al foc, la majoria continuen oberts. I està clar que el d’Ucraïna no acabarà fins que Putin, que té tot el temps del món i més capacitat militar i humana que Zelenski, aconsegueixi els territoris que aspira reintegrar a la Gran Rússia. A diferència del seu primer mandat en que anaven dimitint o sent cessats els col·laboradors de Trump, ara el president enviant aquí i allà al seu amic, l’empresari Steve Witfkoff, el seu gendre Jared Kushner i el Secretari d’Estat, Marco Rubio, està dissenyant una caòtica diplomàcia mundial en la que es barregen negocis privats, humiliació dels adversaris, i promeses milionàries de reconstrucció i càstigs amb aranzels i fer que es comprin més armes als Estats Units

Trump governa retolador en mà signant ordres executives, algunes de les quals, com les dels aranzels després modifica o li son qüestionades pels tribunals com les relatives a deportacions o al desplegament de la Guàrdia Nacional. La seva egolatria és tal, no només per exigir el Premi Nobel de la Pau o fer-se guanyar la medalla de la pau de la FIFA, sinó que malgrat que la situació a Palestina no millora, amb bombardejos diaris a Gaza i el Líban i atacs indiscriminats a Cisjordània, és capaç d’atribuir-se haver aconseguit per primera vegada en tres mil anys la pau al Pròxim Orient. Uns conflictes que lamentablement continuen oberts en tots el seus fronts. Rep a Volodomir Zelenski a Mar-a-Lago diumenge passat, que ha cedit en alguns dels punts exigits per Putin, i veu com l’acord de pau continua lluny ja que es vol la seva capitulació. I l’endemà Trump va rebre a Benjamin Netanyahu a qui tàcitament va donar permís per tornar a bombardejar l’Iran. Un Netanyahu que ocupa amb els seves tropes part de Síria, continua bombardejant cada dia el Líban, s’apropia de més i més terres palestines i cases a Cisjordània i Jerusalem, mentre continua ocupant militarment la meitat de Gaza amb els seus soldats que han matat des de l’inici de l’alto al foc a més de 400 palestins.

El segon estadi del pla de pau per Gaza, que hauria d’haver començat amb la creació d’una administració internacional amb participació palestina per administrar la franja, està totalment postposat amb excuses que Hamás incompleix l’alto el foc en no haver aconseguit recuperar el cadàver que manca d’un ostatge i no haver-se desarmat. I Netanyahu, que necessita victòries i el suport de Washington per afrontar les eleccions que hi haurà d’aquí a un any, aquesta setmana ha rebut de nou totes les lloances de Trump. No només en no ser censurat pel que fa a Cisjordània, sino que encén encara més la regió i es posa en contra també als seus aliats de les monarquies àrabs en contra en ser el primer país del món que reconeix diplomàticament el territori de Somalilàndia independitzat unilateralment de Somàlia. El somni de molts independentistes catalans que creien ingènuament que Israel reconeixeria unilateralment la independència de Catalunya, Netanyahu sí que ho ha fet amb aquest territori de la banya d’Àfrica.

Tan trist com que Trump s’atribueixi haver acabat amb les guerres del Pròxim Orient és la submissió que mostren cap a ell molts líders europeus començant per Mark Rutte, secretari general d’una OTAN, que veu com el seu membre més potent s’ha aliat amb Putin per desballestar els sistema de seguretat compartida creat després de la Segona Guerra Mundial. Així la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, aprovada per Trump, situa a Rússia ja no com una amenaça, sinó com un aliat, a la vegada que mostra una absoluta desconfiança vers els fins ara aliats europeus. I com a mostra d’aquesta prepotència nega visat a Thierry Breton, ex comissari europeu de Mercat Interior, en represàlia per haver impulsat la regulació digital a Europa front la deriva gens innocent dels algoritmes de xarxes socials com X d’Elon Musk.

I mentre Trump humilia Europa i lloa a Putin, potser provocarà que el veritable guanyador d’aquestes guerres i aquests canvis sigui la Xina, que no pateix l’ofec que significa la guerra i les sancions per Rússia, ni tampoc de l’increment armamentístic i les amenaces de Rússia per la Unió Europea. Xina es modernitza mentre expandeix mercats arreu i la seva influència sobretot a l’Àfrica.

Leer en castellano en El Triangle.

PAU ETERNA O NOMÉS D'UN ANY PER NO ESPATLLAR EL NOBEL DE TRUMP? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 13 d'octubre de 2025 

Donald Trump ha afirmat diverses vegades a la cimera de  Xarm el-Xeikh en la que Els Estats Units, Egipte, Qatar i Turquia han signat l’acord d’alto del foc a Gaza, que aquest acord de pau era el que esperava el Pròxim Orient després de tres mil anys de guerres. No se on ubica Trump l’inici del conflicte perpetu, si a la bíblica expulsió del jueus d’Egipte que creuaren el Mar Roig en sentit invers al vol que ha fet avui Trump des d’Israel on ha estat aclamat a la península del Sinaí, en no haver-hi datació fiable d’aquest fet que narra la Bíblia i la Torà. Però si Trump es referia a l’expulsió dels jueus de Jerusalem que foren desterrats a Babilònia, per ordres de  Nabucodonosor, aquest fet històric va tenir lloc el l’any 597 abans de Crist, o sigui que Trump s’equivoca en quatre segles.

Cimera de menys de quatre hores que ha tingut tres actes, en la que no hi has assistit ni signant els que teòricament acorden la pau, Israel i Hamàs. I pel que  fa a la debilitada Autoritat Palestina, el seu president Mahmud Abbas, després de saludar Trump acompanyat de Macron, no ha assistit a l’acte de signatura quedant buida la seva butaca al costat de la del secretari general de la ONU, Antonio Guterres, juntament amb els mandataris mundials entre els qui hi havia Pedro Sánchez.

Trump, primer en el seu discurs a Knesset o parlament d’Isarel, i després a Xarm el-Xeikh  s’ha atribuït a ell i als seus col·laboradors haver aconseguit una pau que durarà fins l’eternitat amb un convenciment similar al que tenia l’any 1940 Hitler quan es presentava com fundador del Reich del Mil anys. Però ha eludit detallar en que es basarà aquest pla de pau que ha de ser etern i quina opció de futur es donarà als palestins més enllà de que la comunitat internacional amb els diners de l’ONU, Europa i els paísos islàmics financin una reconstrucció que Trump i els seus assessors empresaris i mediadors, Steve Witkoff i Jared Kushner hi volen guanyar diners o aconseguir contraprestacions amb més negocis a Aràbia Saudita, els Emirats i Qatar.

Donald Trump postulant-se de nou per guanyar d’aquí un any el Nobel de la Pau no ha estat l´únic protagonista. Ho ha sigut també el president i dictador egipci, Abdelfatah al-Sisi, qui ha reforçat la seva imatge organitzant la cimera i ha recordat al menys dues vegades a Trump que la opció amb la que ha d’acabar aquest pla de pau és l’autodeterminació del poble palestí esdevenint un estat. Al Sisi té el mèrit d’haver-se negat a facilitar la neteja ètnica que Netanyahu, Trump i Elon Musk volien fet de la franja per fer-hi una Riviera, en rebutjar obrir la porta al flux de palestins que Israel que haguessin fugit de les bombes o la fam. De fet molts palestins consideren una victòria la fi de la guerra, perquè Netanyahu i els seus ministres racistes Ben Gvir i Bezalel Smotrich no han aconseguit el que pretenien, fer fora al màxim de palestins possibles. I efectivament n’han mort setanta mil i probablement ara marxaran molts malalts i ferits cap a hospitals de l’estranger, però no hi ha hagut una nova Nakba o desplaçament massiu de població cap a fora de Gaza.

El general Al Sisi ha sortit reforçat i s’ha legitimat davant els àrabs i musulmans en reivindicar la creació d’un estat palestí. Ell no acabarà com Anuar el Sadat que signà el 1979 la pau amb Israel a canvi que es retirés de la península del Sinaí que ocupava i de que Egipte reconegués Israel, que va ser assassinat poc després en una desfilada militar per un grup de soldats islamistes. La pau o apropar-se a l’enemic massa vegades s’ha cobrat la vida vida d’alguns que ho van intentar, com Abdul·là I de Jordània,  besavi de l’actual rei, assassinat a la mesquita d’Al Aqsa de Jerusalem el 1951, o a com li va passar a la banda contrària al primer ministre israelià Yitshaq Rabbín assassinat el per Yigal Amir, un jueu ultranacionalista. Rabbin donava suport al procés de pau d’Oslo qu havia de desembocar en la creació d’un estat palestí. De fet els hereus polítics de l’assassí de Rabbin, com Ben Gvir o Smotrich desenvolupen avui carteres clau en el govern de Netanyahu. Però per més que Al Sisi hagi demanat la creació d’un estat palestí, aquesta opció no només no està en l’agenda de Trump i de Netanyahu, sinó que seria difícil de formalitzar-lo amb 700.000 colons a Jerusalem Est Cisjordània i els nous assentament que pretén fer ara Israel al nord de Betlem, incomunicant el nord i sud de Cisjordània.

Sense saber què es pensa oferir als gazatians ni si més enllà que s’aprovin noves colònies i assentaments, la pau resultarà impossible si els colons amb el suport de l’exèrcit continuen  assaltant, cremant cases i apropiant-se terres de palestins a Cisjordània. Accions que ja han provocat aquests dos anys mil morts de civils desarmats que han quedat impunes. I evidentment sense un retorn de la legitimitat a l’Autoritat Palestina, si pot ser amb líders com l’encara empresonat Marwan Barghuti, els palestins no recuperan l’esperança. Perquè com deia a La Vanguardia dies abans del 7 d’octubre de 2023 l’ex cap del Shim Bet els serveis secrets d’Israel,  el general Ami Ayalon, a Israel no hi haurà pau fins que el palestins tinguin esperança.

Hi ha un element positiu d’aquest estrany acord de pau i de la delirant escenificació  que s’ha fet i li han fet avui a Donald Trump. Com ha dit a la compareixença final el primer ministre pakistanès, quan Trump l’hi ha demanat que agafés la paraula, el govern pakistanès ha tornat a proposar Trump pel Nobel de la pau. Per aixó hem de confiar que al menys durant els propers dotze mesos Trump, per guanyar-se’l, ha de fer que la pau es mantingui i el procés avanci, mes enllà de la feina de les excavadores, formigoneres i els camions amb menjar que entraran a Gaza. Perque si Netanyahu, Ben Gvir i Smotrich continuen animant o tolerant que els colons  matin palestins a Cisjordània i els hi cremin les cases i les terres, la violència continuarà.  Penso que certament l’alto el foc i la fi de la guerra ha arribat ara a Gaza per l’emprenyament de Trump amb Netanyahu que va bombardejar Doha, la capital de Qatar, posant en perill els negocis del seu gendre Jared Kushner, del mediador i promotor immobiliari Steve Witkoff, i d’ell mateix a qui Qatar va dir que li regalia el nou Air Force One. Però Netanyahu sense l’armadura de la guerra i els tribunals assetjant-lo pels diversos casos de corrupció i amb uns colons ultrareligiosos representats per Smotrich i Ben Gvir, faran tot el possible per rebentar la pau, ja que per ells la guerra constant o sigui eterna, és els camí amb que aspiren construir el Gran Israel bíblic mentre esperen la tornada del Messies.

Xavier Rius Sant, periodista   

 

  

Leere en castellano en El Triangle

Esmorzar col·loqui de l'Associació Acció Catalana, dijous 3 d'abril, "L'amenaça dels nacionalpopulismes". Intervenim Xavier Torrens, Joan Serra i Xavier Rius Sant

 

L'Associació Acció Catalana us convida a un nou esmorzar col·loqui que volem dedicar a debatre sobre l'amenaça dels nacionalpopulismes amb Xavier Torrens (politòleg, professor universitari i autor del llibre Salvar Catalunya sobre l'ascens d'Acció Catalana), Xavier Rius (periodista especialitzat en immigració i extrema dreta) i Joan Serra (periodista polític).

Us esperem a l'Hotel Catalonia Plaça Catalunya (C/Bergara 11, Barcelona) el proper dijous 3 d'abril. 

L'esmorzar serà a peu dret des de les 08:45, mitja hora abans de l'inici del col·loqui, que començarà puntual a les 09:15 del matí.

Ubicació

Hotel Catalonia Plaça Catalunya, 08002

Clica aquí per inscriure't

 

Europa entre Putin i Trump, amb els ultres dins de casa. El Triangle

                                                        

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dissabte 8 de març de 2025

Ni Keir Starmer és Churchill, ni Emmanuel Macron és De Gaulle. Però els caps de govern del Regne Unit i França, els dos únics d’Europa que tenen l’arma nuclear i seient permanent i dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, sense imaginar-ho fa uns mesos, ni haver-s’ho proposat, es troben en una cruïlla de la història d’Europa en un moment que el vell continent ha estat abandonat pels Estats Units i que Vladimir Putin se sent més fort que mai. Un president rus crescut, després de la humiliació a la que Donald Trump va sotmetre el passat 28 de febrer a Volodimir Zelenski. Trump de moment no és Adolf Hitler, però com Hitler no sap empatitzar amb el dolor dels altres ni li importen les conseqüències que poden tenir les seves polítiques per la resta del món. I encara que Trump no sigui Hitler, aquest va guanyar democràticament les eleccions el 1932 i 1933 fent-se legítimament amb la Cancelleria del Reich, nou anys després de fracassar el seu intent de cop d’estat, el Putsch de Munic, pel que va estar uns anys empresonat. I un cop al poder va imposar una dictadura que ja sabem com va anar. Trump al país que es considerava la democràcia més antiga i consolidada del món, on hi havia presidents com Nixon que van haver de dimitir senzillament per haver mentit, després de negar la legitimitat a la victòria de Joe Biden el novembre de 2020 i incitar el gener de 2021 a l’assalt del Capitoli en el que hi van haver policies morts i es volia linxar al mateix vicepresident Mike Pence, no va ser condemnat ni inhabilitat i el passat mes de novembre va guanyar les eleccions.

Europa pensa que si Putin se sent fort militarment podria anar més enllà d’Ucraïna a les regions que ja controla, no per intentar de nou ocupar Kíiv, sinó per ampliar-les i a la vegada annexionar-se la Transnítria moldava, i potser obrir-se camí des de Bielorússia per l’anomenat corredor de Suwalki per territori de Polònia o Lituània fins l’enclavament portuari rus de Kaliningrad fronterer a la ciutat polonesa de Gdansk. Com Trump vol tornar a fer Rússia Gran a costa d’Ucraïna. Nom, Ucraïna, que en rus significa terra de la frontera, terra dels confins. Uns confins que vol recuperar.

Resulta paradoxal que un dels estats que hauria de donar protecció nuclear a la Unió Europea és el Regne Unit de Keir Stramer, que tot just intenta posar ordre al caòtic Brexit provocat per un populisme ple de mentides similar al que propaga Trump. Com vam veure de nou divendres passat amb al reunió de caps d’estat o de govern de la Unió Europea, està fent pinya amb països de la OTAN que no pertanyen a la Unió com el Regne Unit, Islàndia, Noruega i Turquia que foren convidats telemàticament per, junts, afrontar el doble desafiament de Putin i Trump. I es proposa un fort increment de la despesa militar i un anar plegats en política exterior. Però més enllà de les discrepàncies que pugui haver-hi amb Turquia que, tot i ser membre de l’OTAN juga també amb altres cartes i a altres escenaris, es demana un increment de la despesa militar, producció d’armes i millora de la capacitat tecnològica pròpia, no només per continuar ajudant Ucraïna, sinó per poder defensar-se de les amenaces de Putin que no vol una Ucraïna integrada a la Unió Europea, ni associada o defensada per l’OTAN, ni tampoc amb tropes europees desplegades en una línia d’armistici si s’arriba a un acord de fi de les hostilitats.

Amb Giorgia Meloni descol·locada pel gir dels esdeveniments, ja que ella sempre ha donat suport a Ucraïna, ens trobem que els tres pilars de la defensa d’Europa són França amb un Macron que fa tres mesos se’l considerava un líder acorralat per Marine Le Pen i la França Insubmisa, Alemanya amb el govern encara no format de conservadors i socialdemòcrates de  Friedrich Merz, i el Regne Unit de Starmer, que no pertany a la Unió. Una Unió on la ultradreta té més força que mai amb 188 eurodiputats al Parlament Europeu dividits en tres grups i algun no adscrit. Una ultradreta que no és homogènia, i mentre sembla evident que Alternativa per Alemanya prendrà partit per Putin i Trump, no sabem encara com es posicionarà Marine Le Pen.

Churchill i De Gaulle van resistir Hitler amb l’ajut dels Estats Units de Roosevelt i aliant-se amb Stalin. Però ara Rússia i els Estats Units no estan amb nosaltres. La qüestió no és només sostenir o deixar caure Ucraïna, tot i que Europa no té prou armes per evitar que d’aquí uns mesos Putin guanyi més territori. Forçar a Zelenski a signar un armistici deshonrós, podria animar a Putin a repetir la jugada a Moldàvia i el corredor de Suwalki ocupant territori d’un estat de la Unió. I deixant de banda què farà Le Pen, a casa nostra no sabem com gestionarà el PP de Núñez Feijóo les seves relacions amb Vox que juga descaradament a favor de Putin i Trump. I és que mentre a Àustria, Alemanya o França els conservadors tenen clar que no s’ha de governar amb la ultradreta, el PP continua necessitant i deixant-se estimar per Vox. Però es clar, el PP espanyol encara no ha deixat enrere la seva actitud indulgent vers el franquisme, perquè Franco a diferència de Hitler i Mussolini, no era tan dolent i potser va fer coses bones.

 Llegir en català al Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de marzo de 2025

Ni Keir Starmer es Churchill, ni Emmanuel Macron es De Gaulle. Pero los jefes de gobierno del Reino Unido y Francia, los dos únicos de Europa que tienen el arma nuclear y asiento permanente y derecho de veto en el Consejo de Seguridad de la ONU, sin imaginarlo hace unos meses, ni habérselo propuesto, se encuentran en una encrucijada de la historia de Europa en un momento en que el viejo continente ha sido abandonado por Estados Unidos y que Vladimir Putin se siente más fuerte que nunca. Un presidente ruso crecido, tras la humillación a la que Donald Trump sometió el pasado 28 de febrero a Volodimir Zelenski.

Trump de momento no es Adolf Hitler, pero como Hitler no sabe empatizar con el dolor de los demás ni le importan las consecuencias que pueden tener sus políticas en el resto del mundo. Y aunque Trump no sea Hitler, éste ganó democráticamente las elecciones en 1932 y 1933 haciéndose legítimamente con la Cancillería del Reich, nueve años después de fracasar su intento de golpe de estado, el Putsch de Munich, por el que estuvo unos años encarcelado. Y una vez en el poder impuso una dictadura que ya sabemos cómo acabó. Trump en el país que se consideraba la democracia más antigua y consolidada del mundo, donde había presidentes como Nixon que tuvieron que dimitir sencillamente por haber mentido, tras negar la legitimidad a la victoria de Joe Biden en noviembre de 2020 e incitar en enero de 2021 al asalto del Capitolio en el que hubo policías muertos y se quería linchar al propio vicepresidente Mike Pence, no fue condenado ni inhabilitado y el pasado mes de noviembre ganó las elecciones.

Europa piensa que si Putin se siente fuerte militarmente podría ir más allá de Ucrania en las regiones que ya controla, no para intentar de nuevo ocupar Kíiv, sino para ampliarlas y a la vez anexionarse la Transnítria moldava, y quizás abrirse camino desde Bielorrusia por el llamado corredor de Suwalki por territorio de Polonia o Lituania hasta el enclave portuario ruso de Kaliningrado, fronterizo con la ciudad polaca de Gdansk. Como Trump quiere volver a hacer Rusia Grande a costa de Ucrania. Nombre, Ucrania, que en ruso significa tierra de la frontera, tierra de los confines. Unos confines que quiere recuperar.

Resulta paradójico que uno de los estados que debería dar protección nuclear a la Unión Europea es el Reino Unido de Keir Stramer, que intenta poner orden en el caótico Brexit provocado por un populismo lleno de mentiras similar al que propaga Trump. Como vimos de nuevo el viernes pasado con la reunión de jefes de estado o de gobierno de la Unión Europea, está haciendo piña con países de la OTAN que no pertenecen a la Unión como el Reino Unido, Islandia, Noruega y Turquía que fueron invitados telemáticamente para, juntos, afrontar el doble desafío de Putin y Trump. Y se propone un fuerte incremento del gasto militar y un ir juntos en política exterior. Pero más allá de las discrepancias que pueda haber con Turquía que, a pesar de ser miembro de la OTAN juega también con otras cartas y en otros escenarios, se pide un incremento del gasto militar, producción de armas y mejora de la capacidad tecnológica propia, no sólo para seguir ayudando a Ucrania, sino para poder defenderse de las amenazas de Putin que no quiere una Ucrania integrada en la Unión Europea, ni asociada o defendida por la OTAN, ni tampoco con tropas europeas desplegadas en una línea de armisticio si se llega a un acuerdo de fin de las hostilidades.

Con Giorgia Meloni descolocada por el giro de los acontecimientos, ya que ella siempre ha apoyado a Ucrania, nos encontramos con que los tres pilares de la defensa de Europa son Francia con un Macron que hace tres meses se le consideraba un líder acorralado por Marine Le Pen y la Francia Insubmisa, Alemania con el gobierno aún no formado de conservadores y socialdemócratas de Friedrich Merz, y el Reino Unido de Starmer, que no pertenece a la Unión. Una Unión donde la ultraderecha tiene más fuerza que nunca con 188 eurodiputados en el Parlamento Europeo divididos en tres grupos y alguno no adscrito. Una ultraderecha que no es homogénea, y mientras parece evidente que Alternativa por Alemania tomará partido por Putin y Trump, no sabemos todavía cómo se posicionará Marine Le Pen.

Churchill y De Gaulle resistieron a Hitler con la ayuda de los Estados Unidos de Roosevelt y aliándose con Stalin. Pero ahora Rusia y los Estados Unidos no están con nosotros. La cuestión no es sólo sostener o dejar caer a Ucrania, aunque Europa no tiene suficientes armas para evitar que desde hace unos meses Putin gane más territorio. Forzar a Zelenski a firmar un armisticio deshonroso podría animar a Putin a repetir la jugada en Moldavia y el corredor de Suwalki ocupando territorio de un estado de la Unión. Y dejando de lado qué hará Le Pen, en España no sabemos cómo gestionará el PP de Núñez Feijóo sus relaciones con Vox que juega descaradamente a favor de Putin y Trump. Y es que mientras en Austria, Alemania o Francia los conservadores tienen claro que no se debe gobernar con la ultraderecha, el PP sigue necesitando y dejándose querer por Vox. Pero claro, el PP español todavía no ha dejado atrás su actitud indulgente hacia el franquismo, porque Franco a diferencia de Hitler y Mussolini, no era tan malo y quizá hizo cosas buenas.

La ultradreta d’Abascal, Orban i Le Pen, lloa Trump i Netanyahu des de Madrid. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 9 de febrer de 2025

Aquest divendres i dissabte Santiago Abascal ha aplegat a Madrid als líders del grup Patriots, tercera força del Parlament Europeu, amb la presencia de l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Gert Wilders, l’italià Matteo Salvini, i el portuguès André Ventura, que enlluernats per la victòria i el múscul mostrat aquests primers dies per Donald Trump, han cridat a Make Europa Great Again, fer Europa gran de nou, i a trencar com ell amb tots els consensos aconseguits a Europa i bona part del món els últims vuitanta anys. Des del Tribunal Penal Internacionals a la Organització Mundial de la Salut, la UNESCO, els Acords del Clima i el acords de lliure mercat que suprimien aranzels.

Podria sorprendre que Patriots triés el novembre passat Abascal com a president, qui com es veu en els vídeos dels corrillos i salutacions abans dels actes de dissabte i del sopar de divendres, Abascal estava en tot moment acompanyat d’algun altre dirigent de Vox perquè li fes de traductor, ja que el seu nivell d’anglès i altres idiomes europeus és tant bo com el del Mariano Rajoy de qui la història ha deixat memorables imatges amb ell sol assegut a la taula de les cimeres internacionals, mentre la resta de mandataris conversaven de forma distesa en anglès o francès. Una situació que Abascal no patia quan era un membre més de l’altre gran bloc ultra del Parlament Europeu, els Conservadors i Reformistes, que lidera Giorgia Meloni perquè Meloni, que va viure de jove uns anys a Canàries, parla un fluid castellà. Però es que després de les eleccions europees de fa nou mesos i amb la intuïció que Trump seria el nou president dels Estats Units, Abascal trencà amb Meloni i els ultracatòlics polonesos i se sumà al grup de Le Pen, Gert Wilders i Salvini, al qual entrà victoriós Viktor Orbán, després de ser expulsat del Partit Popular Europeu. Tots molts més propers a Putin que a Zelensky, i contraris a l’alineament de Meloni i Varsòvia amb l’OTAN i Brussel·les, que donaven i demanaven suport incondicional a Ucraïna per aturar Putin i les pretensions del Kremlin de ser el far d’un continent que va del Bàltic i el Mediterrani fins l’Oceà Pacífic, anomenat Euràsia.

A la cimera hi va intervenir per videoconferència l’argentí Javier Milei que com vol fer ara Trump aplica la moto serra a l’administració, acomiada funcionaris i elimina subsidis socials. L’abraçada d’Abascal amb Milei i a les propostes de Trump són l’estocada final al sector falangista de Vox que abanderaven l’ex vicepresident Jorge Buxadé i l’ex secretari general Javier Ortega Smith. I és que, incomplint la lògica i els mateixos estatuts del partit, el diputat del parlament català, Ignacio Garriga és ara simultàniament vicepresidet i secretari general de Vox. I com Garriga només pot anar a Madrid dos o tres dies a la setmana, Abascal té el comandament únic del partit; això sí, acompanyat de persones sense càrrec orgànic i amb un notable historial ultra i feixista com Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el passat estiu va decidir sense consultar-ho amb el Comitè Executiu del partit, que ja no pinta res, abandonar els governs regionals de Castella i Lleó, Extremadura, Aragó, Comunitat Valenciana, Múrcia i Consell Insular de Mallorca als quals havia entrat, provocant un gran perjudici al centenar de militants o simpatitzants que havien abandonat feia uns mesos els seus llocs de treball per assumir direccions generals, gabinets de comunicació i ocupar càrrecs de confiança de les diferents conselleries. Abascal vol governar Espanya però no per acabar com Meloni, que cada cop s’acosta més a Brussel·les. I va fer una jugada que de moment li ha sortit bé.

A la cimera ultra el diferents líders van lloar Trump i les seves ordres executives disruptives en immigració, acords internacionals i aranzels, i també amb la proposta de convertir Gaza en una Riviera, un ressort turístic per estrangers rics com els de Dubai o un Hard Rock, expulsant d’allà a dos milions de persones. Unes propostes que també lloa Sílvia Orriols i el secretari d’Estudis i Programes d’Aliança Catalana, Jordi Aragonès, que es comença a plantejar presentar-se a les properes eleccions europees per seure al mateix grup que Vox.

Ara bé, més allà de les simpaties que desperten a casa nostra les dues propostes de Trump, si les mirem bé no ajudarien a fer Europa ni més gran, ni millor. Si aplica aranzels els europeus exportarem menys i pagarem molt més per les importacions i es generarà atur i inflació. I si es pretén expulsar dos milions de persones de Gaza, molts acabarien venint a Europa ja que la majoria de palestins tenen un germà o un cosí al Vell Continent, cosa que no beneficia les propostes de fer de nou la Reconquesta i expulsar els musulmans, una reconquesta que, pel que fa a Catalunya, voldria liderar Sílvia Orriols que, com ella diu, va néixer un 9 d’octubre dia que Jaume I va expulsar els sarrains, o sigui els “moros” de València fa uns segles.

I ironies a part, l’anunci d’intentar una deportació de ciutadans musulmans de Gaza és benzina pels islamistes més radicals partidaris d’atacar als qui fan la proposta, la qual cosa posaria totes les societats occidentals en el punt de mira de les franquícies d’Al Qaida, l’Estat Islàmic o de les que pugin néixer.

La ultraderecha de Abascal, Orban y Le Pen, alaba desde Madrid a Trump y Netanyahu

Xavier Rius Sant, El Triangle, domingo 9 de febrero de 2025

Este viernes y sábado Santiago Abascal ha reunido en Madrid a los líderes del grupo Patriots, tercera fuerza del Parlamento Europeo, con la presencia del húngaro Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, el holandés Gert Wilders, el italiano Matteo Salvini, y el portugués André Ventura, que deslumbrados por la victoria y el músculo mostrado estos primeros días por Donald Trump, han llamado a Make Europa Great Again, hacer Europa grande de nuevo, y a romper como él con todos los consensos conseguidos en Europa y buena parte del mundo en los últimos ochenta años. Desde el Tribunal Penal Internacionales a la Organización Mundial de la Salud, la UNESCO, los Acuerdos del Clima y los acuerdos de libre mercado que suprimían aranceles.

Podría sorprender que Patriots eligiera en noviembre pasado a Abascal como presidente, quien como se ve en los vídeos de los corrillos y saludos antes de los actos del sábado y de la cena del viernes, Abascal estaba en todo momento acompañado de algún dirigente de Vox para que le hiciera de traductor, ya que su nivel de inglés y otros idiomas europeos es tan bueno como el del Mariano Rajoy de quien la historia ha dejado memorables imágenes con él solo sentado en la mesa de las cumbres internacionales, mientras el resto de mandatarios conversaban de forma distendida en inglés o francés. Una situación que Abascal no sufría cuando era un miembro más del otro gran bloque ultra del Parlamento Europeo, los Conservadores y Reformistas, que lidera Giorgia Meloni porque Meloni, que vivió de joven unos años en Canarias, habla un fluido castellano. Pero es que tras las elecciones europeas de hace nueve meses y con la intuición de que Trump sería el nuevo presidente de Estados Unidos, Abascal rompió con Meloni y los ultracatólicos polacos y se sumó al grupo de Le Pen, Gert Wilders y Salvini, al que entró victorioso Viktor Orbán, tras ser expulsado del Partido Popular Europeo. Todos muchos más cercanos a Putin que a Zelensky, y contrarios al alineamiento de Meloni y Varsovia con la OTAN y Bruselas, que daban y pedían apoyo incondicional a Ucrania para detener a Putin y las pretensiones del Kremlin de ser el faro de un continente que va del Báltico y el Mediterráneo hasta el Océano Pacífico, llamado Eurasia.

En la cumbre intervino por videoconferencia el argentino Javier Milei que como quiere hacer ahora Trump aplica la motosierra a la administración, despide funcionarios y elimina subsidios sociales. El abrazo de Abascal con Milei y a las propuestas de Trump son la estocada final al sector falangista de Vox que abanderaban el ex vicepresidente Jorge Buxadé y el ex secretario general Javier Ortega Smith. Y es que, incumpliendo la lógica y los mismos estatutos del partido, el diputado del parlamento catalán, Ignacio Garriga es ahora simultáneamente vicepresidente y secretario general de Vox. Y como Garriga sólo puede ir a Madrid dos o tres días a la semana, Abascal tiene el mando único del partido; eso sí, acompañado de personas sin cargo orgánico y con un notable historial ultra y fascista como Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el pasado verano decidió sin consultarlo con el Comité Ejecutivo del partido, que ya no pinta nada, abandonar los gobiernos regionales de Castilla y León, Extremadura, Aragón, Comunidad Valenciana, Murcia y Consejo Insular de Mallorca a los que había entrado, provocando un gran perjuicio al centenar de militantes o simpatizantes que habían abandonado hacía unos meses sus puestos de trabajo para asumir direcciones generales, gabinetes de comunicación y ocupar cargos de confianza de las diferentes consejerías. Abascal quiere gobernar España pero no para acabar como Meloni, que cada vez se acerca más a Bruselas. E hizo una jugada que de momento le ha salido bien.

En la cumbre ultra los diferentes líderes alabaron a Trump y sus órdenes ejecutivas disruptivas en inmigración, acuerdos internacionales y aranceles, y también con la propuesta de convertir a Gaza en una Riviera, un ressort turístico para extranjeros ricos como los de Dubai o un Hard Rock, expulsando de allí a dos millones de personas. Unas propuestas que también alaba Sílvia Orriols y el secretario de Estudios y Programas de Alianza Catalana, Jordi Aragonès, que se empieza a plantear presentarse a las próximas elecciones europeas para sentarse en el mismo grupo que Vox.

Ahora bien, más allá de las simpatías que despiertan aquí las dos propuestas de Trump, si las miramos bien no ayudarían a hacer Europa ni más grande, ni mejor. Si aplica aranceles los europeos exportaremos menos y pagaremos mucho más por las importaciones y se generará desempleo e inflación. Y si se pretende expulsar a dos millones de personas de Gaza, muchos acabarían viniendo a Europa ya que la mayoría de palestinos tienen un hermano o un primo en el Viejo Continente, lo que no beneficia las propuestas de hacer de nuevo la Reconquista y expulsar a los musulmanes, una reconquista que, con respecto a Cataluña, querría liderar Sílvia Orriols que, como ella dice, nació un 9 de octubre día que Jaume I expulsó a los sarracenos, o sea los «moros» de Valencia hace unos siglos.

E ironías aparte, el anuncio de intentar una deportación de ciudadanos musulmanes de Gaza es gasolina para los islamistas más radicales partidarios de atacar a quienes hacen la propuesta, lo que pondría a todas las sociedades occidentales en el punto de mira de las franquicias de Al Qaeda, el Estado Islámico o de las que puedan nacer.

Lee en castellano en El Triangle

Analitzo al Telenotícies de TV3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals

 

Analitzo al Telenotícies de TV 3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals.

Último video, últim vídeo, hoy, avui

LA VICTÒRIA D'UN NOU POPULISME. Explico al Periódico que Ayuso no s'alinea exactament amb la ultradreta europea, però sí amb els populismes llibertaris de Trump, Bolsonaro o el dels primers mesos de Boris Johnson , barrejat amb un nacionalisme madrileny

 

Xavier Rius Sant, periodista. El Periódico, 10 i 11 d emaig de 2021

Llegir l'article al Periódico 

A l’abril de l’any passat, una sèrie de comunicadors i ‘youtubers’ pròxims a Vox i al PP van començar a clamar contra la retallada de llibertats que significava tancar-nos a casa i van animar a convertir els aplaudiments als sanitaris en cassolades contra el Govern, alhora que difonien o legitimaven teories conspiradores, acusaven el Govern de mentir sobre la xifra de morts i qüestionaven les restriccions que, segons ells, es feien per tal de silenciar la ciutadania. Coherentment amb aquesta estratègia, i havent suspès la seva activitat el Congrés més enllà de les sessions de convalidació de l’Estat d’alarma, els 52 diputats de Vox van decidir, la setmana del 3 d’abril, presentar-se al Congrés i ocupar els seus despatxos. Acció que era una crida a incomplir les ordres sanitàries. I el 19 de maig, a la quarta pròrroga de l’estat d’alarma, Pablo Casado va anunciar el no del PP, en un acte d’irresponsabilitat que l’allunyava del que feien altres partits conservadors europeus. Casado ho va justificar així: «Evidentment, s’eviten contagis tancant a casa 47 milions de persones, igual que s’eviten accidents laborals i de trànsit». El no del PP va tenir lloc quan ja es permetia sortir a passejar, una cosa que va facilitar que les cassolades dels balcons es convertissin, al barri de Salamanca i altres llocs de Madrid, en concentracions al crit de ¡Llibertat! i ¡Govern dimissió! Però un parell de setmanes més tard, quan es va permetre el consum a les terrasses, les protestes van acabar. Una comunicadora ultra va tuitejar: «Alguns s’estranyen que les protestes hagin desaparegut. La cultura de la birra pot més que un Govern que ens trepitja». Vox va veure compatible la birra amb la protesta i va convocar, algun dissabte, manifestacions amb cotxe a totes les capitals de província, en favor de la llibertat.

Va arribar l’estiu amb les canviants mesures sobre la mobilitat entre comunitats. I la presidenta de Madrid va denunciar la madrilenyofòbia cap als madrilenys que anaven a la seva segona residència. I, quan va estar la decisió a les seves mans, Ayuso va mantenir obertes zones comercials i restaurants, guanyant-se el recolzament d’autònoms, empleats i molts veïns. Que hi hagués més morts era secundari, l’important era viure a la madrilenya. La presidenta no s’alineava exactament amb la ultradreta europea, bastant perduda (uns dies negacionista, altres conspiranoica). Però sí amb els populismes llibertaris de Trump, Bolsonaro o el dels primers mesos de Boris Johnson.

 

Fa dos anys, a l’irrompre Vox, dèiem que era una ultradreta amb algunes diferències a la clàssica de Le Pen, perquè no havia emergit del rebuig de la immigració si no per damunt de tot, de la defensa acèrrima de la unitat d’Espanya davant el secessionisme català i de l’enyorança d’una Espanya «gran i lliure». L’única ultradreta mínimament consolidada, anterior a Vox, era Plataforma per Catalunya, que va arribar a tenir 67 regidors. Però amb el Procés no només es van dividir els seus votants, si no que el debat migratori va sortir de l’agenda i l’identitari va mutar cap a si ens sentíem catalans o espanyols, enfonsant l’esmentat partit, si bé dos dels seus dirigents són ara diputats de Vox al Parlament. Es temia que, a Madrid, vencés Isabel Díaz Ayuso, necessitant els vots de Vox, que exigiria entrar al Govern. I després de les cartes amb bales, la campanya es va crispar més enllà es el sostenible. Ayuso va demonitzar el pacte PSOE-Podem amb el seu «comunisme o llibertat», quan a Europa la majoria de partits liberals no dubten a pactar amb verds i esquerrans, si evita que els ultres tinguin la clau de la governabilitat. Que la pandèmia hagi provocat més víctimes no ha passat factura a Ayuso que, amb els bons resultats obtinguts, no necessita Vox al Govern. Les birres, tenir menys treballadors en Erto i una mala estratègia de l’esquerra han facilitat la victòria d’aquest nou populisme. Una victòria aconseguida amb un acostament a Vox que el debilita, i que contradiu l’estratègia que havia marcat Casado i veurem en el PP que acaba guanyant. Afortunadament, els bons resultats de Mónica García, aliena als canvis de timó al PSOE i Podem, obren l’esperança d’una alternança en dos anys. 

 Leer el artículo en El Periódico

 En abril del pasado año, una serie de comunicadores y 'youtubers' cercanos a Vox y al PP comenzaron a clamar contra el recorte de libertades que significaba encerrarnos en casa y animaron a convertir los aplausos a los sanitarios en caceroladas contra el Gobierno .A la vez que difundían o legitimaban teorías conspirativas, acusaban al Gobierno de mentir sobre la cifra de fallecidos y cuestionaban las restricciones que, según ellos, se hacían con el propósito de silenciar a la ciudadanía. Coherentemente con esta estrategia, y habiendo suspendido su actividad el Congreso más allá de las sesiones de convalidación del Estado de alarma, los 52 diputados de Vox decidieron, la semana del 3 de abril, presentarse en el Congreso y ocupar sus despachos. Acción que era una llamada a incumplir las órdenes sanitarias. Y el 19 de mayo, en la cuarta prórroga del estado de alarma, Pablo Casado anunció el no del PP, en un acto de irresponsabilidad que le alejaba de lo que hacían otros partidos conservadores europeos. Casado lo justificó así: "Evidentemente, se evitan contagios encerrando en casa a 47 millones de personas, igual que se evitan accidentes laborales y de tráfico". El no del PP tuvo lugar cuando ya se permitía salir a pasear, algo que facilitó que las caceroladas de los balcones se convirtieran, en el barrio de Salamanca y otros lugares de Madrid, en concentraciones al grito de ¡Libertad! y ¡Gobierno dimisión! Pero un par de semanas más tarde, cuando se permitió el consumo en las terrazas, las protestas terminaron. Una comunicadora ultra tuiteó: “Algunos se extrañan que las protestas hayan desaparecido. La cultura de la birra puede más que un Gobierno que nos pisotea”. Vox vio compatible la birra con la protesta y convocó, algún sábado, manifestaciones en coche en todas las capitales de provincia, en favor de la libertad.

La presidenta Ayuso no se alinea exactamente con la ultraderecha europea, pero sí con los populismos libertarios de Trump, Bolsonaro o el de los primeros meses de Boris Johnson.

Llegó el verano con las cambiantes medidas sobre la movilidad entre comunidades. Y la presidenta de Madrid denunció la madrileñofobia hacia los madrileños que iban a su segunda residencia. Y, cuando estuvo la decisión en sus manos, Ayuso mantuvo abiertas zonas comerciales y restaurantes, ganándose el apoyo de autónomos, empleados y muchos vecinos. Que hubiera más muertes era secundario, lo importante era vivir a la madrileña. La presidenta no se alineaba exactamente con la ultraderecha europea, bastante perdida (unos días negacionista, otros conspiranoica). Pero sí con los populismos libertarios de Trump, Bolsonaro o el de los primeros meses de Boris Johnson.

QUÈ FARAN ELS HOOLIGANS DE TRUMP? Analitzo al Punt Avui l'assalt al Capitoli i què passarà amb els grups supremacistes, neonazis i conspiranoics fidels a Trump

              

El Punt Avui, divendres 8 de gener de 2021

 Xavier Rius Sant, periodista

Amb la confirmació de la victòria de Joe Biden per part del vicepresident, Mike Pence, al costat de la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, Donald Trump s’ha quedat sense opcions per impedir que Biden i Harris puguin jurar d’aquí a dotze dies els càrrecs de president i vicepresidenta dels Estats Units. Abandonat per part del seu govern, i amb el seu compte de Twitter suspès, Trump ha reconegut que no continuarà en el càrrec i hi haurà transició de poder, si bé segueix afirmant l’existència d’una conspiració i un frau. Tot i que amb Trump qualsevol cosa impensable és possible, no sembla que hagi de fer cap crida més a obstaculitzar el traspàs, com sí que va fer dimecres en animar les protestes al Capitoli per impedir que les cambres validessin els resultats. Per això, donat que el desig de Biden i de la maquinària administrativa de Washington, i també d’aquells senadors i congressistes republicans que sí que han acceptat els resultats, és girar full ràpidament, no sembla probable que Pence ni la resta de membres del govern invoquin la 25a esmena per destituir per incapacitat Trump. Saben que si ho fan podrien motivar una mobilització encara més violenta dels lleials, molts membres de milícies armades i grups neonazis. I ja serà amb Trump fora de la Casa Blanca, quan hi haurà temps per jutjar els responsables de la insurrecció de la qual Trump ha estat l’inductor.

Una de les causes de la solitud amb què Trump acabarà els seus dies a la Casa Blanca és la seva absoluta incapacitat d’autocrítica i la nul·la capacitat d’empatitzar, fet que li ha impedit mantenir al seu voltant uns equips mínimament cohesionats, més enllà del vicepresident Pence. S’ha comparat l’assalt al Capitoli amb la marxa sobre Roma del 1922 de Mussolini, o el Putsch de Munic de Hitler del 1923. Però Hitler i Mussolini, tot i la seva megalomania, cuidaven els seus equips, almenys mentre els eren útils. Si Trump hagués modulat el discurs i no hagués humiliat una vegada i una altra molts dels que tenien càrrecs en l’administració, i plegaven desesperats, potser hauria guanyat les eleccions. I és que el que ha de preocupar ara és què faran l’endemà que deixi la Casa Blanca, no els setanta-quatre milions de nord-americans que el van votar i creien en ell com un salvador, sinó aquests sectors més mobilitats i radicalitzats, dels quals hi havia una bona mostra en l’assalt del Capitoli, i que continuen disposats a lluitar per un Trump que es manté ferm en la seva creença que hi ha hagut una conspiració.

Trump s’ha sabut guanyar el suport incondicional dels sectors més irracionals i amb menys pensament crític de la societat nord-americana. Dels milions d’evangelistes que el veuen com un precursor del Messies i que neguen la teoria de l’evolució. El d’aquells treballadors que creuen que la deslocalització d’empreses no és fruit d’una economia dinàmica, sinó d’una conspiració internacional. Dels militants blancs d’extrema dreta a qui no els agrada uns EUA on Obama o Kamala Harris governin i són totalment antisemites. I, sobretot, dels seguidors de teories delirants, com el grup Qanon, que creuen que hi ha una conspiració jueva-comunista i d’adoradors del diable, en la qual estan implicats Biden, Clinton, Obama i el magnat jueu George Soros, que practiquen la pederàstia i beuen sang de nens cristians blancs en les seves orgies. Precisament un dels que es passejaven triomfals dimecres pel capitoli era Jake Angeli, conegut també com Yellowstone Wolf o el Qanon Shaman. Aquests són els que han de preocupar. Perquè un cop negada la legitimitat de les institucions com fa Trump, i senyalat l’enemic, serà difícil evitar que col·lectivament o individualment vulguin defensar la seva veritat.

 

Trump sacrifica el Sàhara en favor d'Israel. Analitzo al Punt Avui el reconeixement fet per Trump de l'ocupació del Sàhara a canvi que el Marroc reconegui Israel

    .

 

 El Punt Avui, dilluns 14 de desembre

 Xavier Rius Sant, periodista

 

La història dirà, quan hi hagi perspectiva per jutjar-ho, si Donald Trump ha complert la seva promesa de fer més grans els Estats Units. Però del que no hi ha dubte és que ha donat més suports a l’expansió d’Israel a costa de l’annexió de territoris palestins. Desmarcant-se dels intents de resolució del conflicte palestí en el marc de l’anomenat Quartet, integrat pels Estats Units, Rússia, Nacions Unides i la Unió Europea, Trump va optar per la via unilateral. I amb el seu gendre, Jared Kushner, va reconèixer la sobirania israeliana a tot Jerusalem, traslladant-hi l’ambaixada que era a Tel Aviv. Fa uns mesos va aconseguir que els Emirats Àrabs i Bahrain reconeguessin Israel, trencant la política de la Lliga Àrab de no reconèixer Israel fins que no s’aconseguís un acord acceptat pels palestins. Ara, però, en un temps de descompte en què no s’acostumen a prendre decisions importants, Trump ha anunciat que reconeixia la sobirania marroquina del Sàhara Occidental, a canvi que el Marroc reconegui l’estat Israel, cosa que Mohamed VI ha acceptat.

L’antiga província espanyola del Sàhara és un dels 17 territoris que l’ONU considera que estan pendents de descolonitzar. I després de l’alto el foc de 1991, l’ONU creà una missió militar i civil, la Minurso, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Va ser l’ex-secretari d’Estat dels Estats Units, el republicà James Baker, qui va negociar amb el líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz, i el rei Hassan II, l’organització de la consulta. Baker, que va tenir un paper rellevant en les negociacions prèvies a la primera guerra de l’Iraq per fer fora Saddam de Kuwait, creia que s’havia de fer complir el dret internacional i deixar que el sahrauís decidissin si volien ser independents. S’acordà l’anomenat Pla Baker, que establia que votarien tant els sahrauís que eren als territoris ocupats pel Marroc, com els dels camps de refugiats de Tinduf, a Algèria. I es partiria del cens espanyol de l’any 1975, afegint-hi els fills que ja tinguessin 18 anys. Però el Marroc, en acostar-se la data del referèndum, exigí que poguessin votar també els colons marroquins assentats al Sàhara amb l’ocupació. El referèndum quedà ajornat, i al cap d’uns anys James Baker va fer una nova proposta, el Pla Baker II, que establia que es dotés el territori d’una autonomia especial amb el retorn dels 80.000 refugiats de Tinduf, i al cap de cinc anys fer un referèndum en què pogués votar tothom, també els colons. El Polisario ho acceptà, però el Marroc, tot i haver aconseguit el que demanava, ho va rebutjar donat que els fills dels colons simpatitzaven massivament amb el Polisario. Llavors l’ambaixador dels Estats Units a l’ONU, el republicà John Bolton, va prendre partit en favor que es fes el referèndum, però Mohamed VI s’hi negà. Sorprenentment per al Polisario, que va veure com l’any 1975, en plena guerra freda, els Estats Units donaven suport a l’ocupació del Sàhara per part de Marroc, per evitar que caigués en l’òrbita soviètica, van tenir dècades després el suport de dirigents del Partit Republicà. Ara Trump liquida aquest suport, fent encara més difícil qualsevol sortida pactada. I el pols del Marroc a Espanya i a la UE donant via lliure a la sortida de pasteres en aquests últims mesos cap a les Canàries, per recordar que té l’aixeta de la migració, debilita encara més els suports dels sahrauís i fa més difícil la resolució del conflicte.

. 

WASHINGTON NO SERÀ WEIMAR. Analitzo al Punt la victòria de Biden i la negativa de Trump a deixar la Casa Blanca i la possibilitat que cridi als seus seguidors a mobilitzar-se

                     

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, diumenge 8 de novembre de 2020 

Donald Trump, que reiterades vegades ha afirmat que ni li agrada perdre ni li agraden els perdedors, serà capaç de fer qualsevol cosa els pròxims dies en veure que els resultats de les urnes donen la victòria a Joe Biden per evitar, com en el reality show que ell presentava a l’NBC, haver de suportar l’humiliant “You’re fired!” (estàs acomiadat). Des de la seva primera compareixença la nit electoral, va dir sense embuts que si es comptaven els vots legals ell guanyaria, però si es comptava el vot per correu, que qualifica d’il·legal, hi hauria tupinada i li robarien les eleccions.

El fet que les principals cadenes de televisió, també la Fox, fins fa uns dies lleial a Trump, interrompessin la seva compareixença de dijous per dir els presentadors que el que afirmava el president no era cert, apunta que Trump no tindrà els mitjans acompanyant-lo en la lluita pel relat –m’han robat la presidència–, i en la pugna que mantindrà als tribunals i al carrer per impedir que el 20 de gener sigui acomiadat de la Casa Blanca. Però que determinades cadenes de televisió no l’acompanyin en la seva lluita final o que Twitter li elimini alguns dels seus missatges no significa que no tingui energia, eines i suports per resistir. Perquè, no ens enganyem, bona part dels 70 milions de ciutadans que l’han votat ho han fet perquè es creuen les seves mentides i comparteixen les seves propostes i la seva manera de fer.

Trump ja està portant els resultats i els recomptes als tribunals estatals, i d’aquí a unes setmanes l’escrutini acabarà al Tribunal Suprem. Si el Suprem allarga més del compte la seva deliberació, o, com sembla el més probable, rebutja les impugnacions del president, Trump pot fer sortir massivament els seus seguidors i grups supremacistes armats als carrers.

En un país on hi ha més armes que ciutadans, si els partidaris de Trump fessin la seva marxa cap al Capitoli, la Casa Blanca o el Tribunal Suprem, i finalment la Cort Suprema avalés la victòria de Biden, Trump no sembla que estigui disposat a rectificar i a suspendre les protestes i, amb la gent als carrers, podria haver-hi enfrontaments.

Si es refermés a no abandonar la Casa Blanca el 20 de gener, els Estats Units entrarien en una crisi inimaginable. Trump, que mentalment és com un adolescent acomplexat però fort, incapaç d’empatitzar, i que disfruta humiliant adversaris i fidels, podria tenir la temptació de convertir aquestes milícies i grups de seguidors en una mena de les SA alemanyes, que, en els mesos previs a l’arribada de Hitler al poder, imposaven la seva llei als carrers i apallissaven els adversaris. Podria empènyer implícitament aquests seguidors armats o no, convençuts que hi ha hagut una gran conspiració mundial, a actuar com les SA alemanyes o com els camises negres de Mussolini en la seva marxa cap a Roma.

Donat que la victòria de Biden no serà per la mínima en només un estat, es fa difícil pensar que el Suprem actuï com l’any 2000 amb George W. Bush i Al Gore, que va dependre d’uns centenars de vots. Però si el Suprem anul·lés el vot per correu de milions de persones, trencant les regles pactades abans, i canviant els resultats a diversos estats per donar la victòria a Trump, encendria un foc comparable amb el mai aclarit incendi del Reichstag o Parlament alemany de 1933, després del qual ja ningú va poder aturar Hitler. Un Hitler que considerava corrupta i podrida la República de Weimar en la qual ell va arribar legalment al poder. No estic dient que els Estats Units puguin anar cap a un règim autoritari, però sí patir una desestabilització social i política mai vista, que faria més gran la ruptura entre l’Amèrica rural i la urbana. I encara que el Suprem validi la victòria de Biden, i Donald Trump accepti deixar de mala manera la Casa Blanca, resignant-se a ser el president a qui els enemics d’Amèrica han robat la victòria, un cop Trump hagi tret la gent al carrer, tot fa pensar que la transició no serà fàcil ni plàcida.

I aquí el Partit Republicà i cada un dels congressistes i senadors hauran de decidir si són partidaris de recosir la confiança en el sistema o de continuar amb l’espiral de tensió.

                                  

QUATRE ANYS PERDUTS, Analitzo al Punt Avui el mandat de Donald Trump i la cursa electoral amb Biden

 

Xavier Rius Sant, Periodista. Dilluns 21 de setembre de 2020, El Punt Avui

El primer, i esperem únic, mandat de Donald Trump ha passat molt de pressa, i el 3 de novembre es fan eleccions en què s’enfrontarà a Joe Biden. Ha passat de pressa perquè ha estat generador de notícies que la setmana següent eren superades per d’altres. No entraré en els cessaments i dimissions en el gabinet presidencial, i com els que ahir el lloaven es despatxaven l’endemà qualificant-lo de tenir la maduresa d’un noi de tretze anys. Trump va guanyar, fa quatre anys, en estats clau, en aconseguir el suport de molts que havien quedat enrere per la globalització i el tancament d’indústries i se sentien abandonats. El mandat de Trump ha estat acompanyat d’escàndols que reforçaven l’imaginari multiconspiratiu de part del seus votants. De la polèmica per la interferència russa durant la campanya a l’impeachment, de què es va sortir bé, tot i demostrar-se que va bloquejar milions de dòlars a Ucraïna, com a mesura de pressió perquè el país responsabilitzés Biden i el seu fill d’irregularitats.

Trump ha anat col·locant personatges ultraconservadors a les institucions, com ara el fiscal de l’Estat, William Barr, que, aquesta setmana, s’ha oposat a les restriccions decretades a determinats estats per la Covid-19, qualificant-les com “la major intrusió a les llibertats civils des de l’abolició de l’esclavatge”. I ha pres decisions, unes avalades per les cambres, d’altres, simples ordres executives que no ha pogut fer efectives, com ara la construcció del mur amb Mèxic, justificat amb declaracions que incitaven a l’odi vers els migrants. S’ha desvinculat de l’acord de París sobre el clima, a la vegada que culpa els governadors dels incendis que aquests dies assolen diversos estats. Ha sortit de l’Aliança Comercial Transpacífica amb Austràlia, Nova Zelanda i el Canadà, i ha començat la guerra comercial i tecnològica amb la Xina. Una guerra que no està guanyant, en haver declarat il·legals l’Organització Mundial del Comerç els nous aranzels als productes xinesos. Però Trump sempre té una nova proposta, com ara prohibir l’aplicació juvenil TikTok i després considerar fantàstic que continuï si s’associa a una companyia nord-americana. Diu que fa més gran Amèrica, tot i que el país està ara més dividit i tensionat per la reiteració de casos d’abusos policials vers ciutadans de color, davant els quals el president no ha tingut més resposta que enviar la policia a reprimir el moviment Black Lives Matter.

Influenciat pel seu gendre, Jared Kushner, i amb el suport dels milions d’americans evangèlics, ha dinamitat els equilibris al Pròxim Orient, sortint de l’acord amb l’Iran, i humiliant l’Autoritat Nacional Palestina amb un pla que legalitzava els assentaments i l’ocupació de tot Jerusalem. Pla que, en no obtenir suports, ha substituït pel reconeixement per part dels Emirats i Bahrain d’Israel. Trump ha trencat uns consensos arreu que si guanya Biden, haurà de recosir. El problema, però, és que malgrat que Biden, com Hilary Clinton, sembla que superarà per milions de vots Trump, aquest podria aconseguir la reelecció si guanya en determinats estats clau on molts votants el veuen com un salvador.

Llegir al Punt Avui