Xavier Rius, periodista
El brutal atemptat a la revista Charlie Hebdo a París significa
un punt d'inflexió que, si les comunitats islàmiques que viuen a Europa
no afronten amb valentia, pot abocar els seguidors d'aquesta religió a
un carreró sense sortida de confrontació que només beneficiarà els
sectors musulmans que amb la prèdica o les armes reneguen dels valors de
llibertat de consciència i expressió d'Europa i, també, els líders
populistes que creixen sacsejant la xenofòbia, en un context de ruptura
de la cohesió social. Escenari nefast per a la majoria de musulmans o
originaris de països musulmans i també per als qui creiem en els valors
de l'humanisme i la llibertat de creences.
Tan cert com que fa sis o dotze segles eren més tolerants i oberts
als descobriments científics, als debats filosòfics i a la diversitat de
creences certs països islàmics que bona part de l'Europa cristiana,
l'islam oficial viu avui al marge de certs descobriments científics, i
nega la prevalença de la substantivitat dels drets humans.
Substantivitat dels drets humans que es basa en la consideració
igualitària de totes les persones siguin d'on siguin i tinguin les
creences que tinguin i, també, en la llibertat de poder canviar de
creences i no amagar-se'n.
L'islam, que està mancat de màxima
autoritat o califa des del 1924, no ha anat en aquesta direcció i
considera l'Alcorà l'última i definitiva revelació de Déu que no pot ser
reinterpretada, i no només pretén donar resposta als reptes espirituals
dels creients, sinó que també és el marc al qual s'han de sotmetre la
política i les relacions humanes. I com que està per sobre de la
política i els drets humans, no es permet, per exemple, que un musulmà
deixi de ser-ho, tot i que milions al nord d'Àfrica deixen de ser-ho
sense fer-ho públic.
Certament, en molts països islàmics i entre
les comunitats magribines europees hi ha molts pensadors que qüestionen
certes interpretacions de l'Alcorà o fins i tot qüestionen
l'autenticitat o la literalitat de certs fragments de l'Alcorà i dels
hadits o frases atribuïdes a Mahoma. Però, lamentablement, tret de
Tunísia, que gràcies a la pressió del carrer la seva nova constitució
prohibeix la persecució de l'apostasia –és a dir, deixar de ser musulmà o
qüestionar la literalitat de l'Alcorà–, el text que els musulmans d'una
o altra tendència consideren com a sagrat té fragments, sobretot en la
seva segona part, que inciten a l'odi contra els ateus, els jueus i els
cristians. Tot i que a l'Antic Testament i la Torà hi ha fragments que
criden a la violència, avui des de les esglésies cristianes i les
sinagogues quan es comenten aquests fragments es contextualitzen i no
s'interpreten en aquest sentit.
L'islam, però, tal com
s'interpreta majoritàriament, xoca amb els principis de llibertat
ideològica, de consciència i d'expressió. Evidentment els musulmans
europeus no poden canviar el que es diu des de les mesquites i els
palaus reials a Riad, Qatar o Rabat. Però, pel seu propi bé, haurien de
reconèixer sense embuts que la llibertat de consciència –creure o no
creure– i la d'opinar amb paraules o dibuixos de bon o mal gust formen
part dels pilars d'Europa.
