Al Golani entra a Damasc sense ser Lawrence, Feisal ni Al Assad. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dilluns 9 de desembre de 2024

La caiguda de Damasc va passar de nit, la matinada de diumenge, després de confirmar-se que el dictador havia fugit, mentre es difonien imatges de soldats i policies traient-se els uniformes, marxant cap a casa. No recordo gaire precedents de caigudes d’un règim sobrevingudes de matinada i sense combats a la capital, ni tampoc de l’enfonsament tant ràpid del règim d’un país que després de mig segle governant, semblava que havia guanyat la guerra civil, i vuit dies després de la caiguda d’Alep, seguint l’autopista els insurgents entraven victoriosos a Damasc.

La caiguda del règim el passat diumenge es va anar constatant amb diversos vídeos. Primer, el de l’encara primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciant per la televisió que ell no fugia, es quedava a casa i estenia la mà a l’oposició per fer una transició pacífica. El segon és un vídeo ja de dia, quan els rebels islamistes controlaven sense cap resistència tota la capital, on se’l tornava a veure, ja com ex primer ministre, sortint de casa seva parlant per telèfon, escortat per un grup de rebels pujant a un cotxe que anava cap a un hotel on es reuniria amb els caps rebels per pactar el traspàs de poders. I el tercer i més significatiu l’arribada del líder dels rebels de Tahrir al Sahm, Mohammad al-Golani, algú considerat encara pels Estats Units com un terrorista gihadista líder de l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida, arribant i fent el seu discurs a la mesquita dels Omeies de Damasc del segle VIII, símbol de l’esplendor d’una de les èpoques daurades de l’islam, quan el califat que governava els musulmans de tot el món s’ubicava a Damasc.

Si l’antic company d’armes d’Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder de l’Estat islàmic en conquerir la ciutat de Mossul el juny de 2014, anà a la gran mesquita de la ciutat on anuncià que es proclamava nou califa dels musulmans, Al Golani declarava a la Gran Mesquita de Damasc que la caiguda del règim d’Al Assad era una victòria per la regió que es purificava, i una victòria per la nació islàmica o la Umma, la comunitat del creients, nom amb el que s’anomena el conjunt des musulmans d’arreu del món. I ho feia a la mateixa mesquita on va entrar Saladí el segle XII, que va expulsar als croats cristians de Jerusalem, i on set segles i mig després, l’octubre de 1918 entraria triomfal el príncep Feisal, acompanyat del militar britànic conegut com Lawrence d’Aràbia.

Sembla evident que Rússia per mitjà de Turquia, mentor dels insurgents islamistes als que aquests anys ha protegit i armat, va posar com a condició per deixar caure Al Assad que els rebels no ataquessin la base aèria russa de Latakia, ni la naval de Tartus. I Turquia també va demanar a Al Golani que evités es donés una situació de caos com la que van patir l’Iraq i Líbia amb la caiguda de Saddam Hussein i de Gaddafi, ja que Erdogan necessita una Síria estable per forçar el retorn dels prop de quatre milions de sirians que hi ha Turquia. Però em permeto manifestar els meus dubtes que un gihadista que dirigeix l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida sigui capaç de gestionar una transició pacífica posant d’acord sunnites, xiïtes, alauites, cristians, turcmans, kurds i altres minories i faccions, i s’abstingui de purgar l’exèrcit, la policia i l’administració, formant un govern provisional en la que hi haurien de ser tots els grups, excepte l’Estat Islàmic.

Precisament una de els causes de la irrupció i la força de l’Estat Islàmic a l’Iraq va ser que s’hi acabaren integrant molts dels soldats i policies del règim de Saddam Hussein que foren enviats a casa sense cap perspectiva de reinserció laboral. Una altra qüestió serà si la població que va patir durant dècades els crims primer del pare Hafez Al Assad, que esclafà el 1982 amb milers de morts la revolta de 1982 a Hama, i després del fill Bashar que pensàvem que havia guanyat la guerra el 2017, gràcies a la destrucció sencera de barris, pobles i ciutats provocants molts més morts, podrà perdonar aquests crims, i com es farà justícia. Però serà cabdal no només si Al Golani respecta els funcionaris, jutges, i directors d’empreses perquè tot continuï funcionant sinó també què fa amb els soldats i policies. És evident que si els deixa sense esperança de subsistència per ells i les seves famílies, poden acabar enrolant-se en alguna facció armada o crear-ne una pròpia.

Si els propers dies obren els bancs, els mercats, els començos i els ministeris, ajuntaments i els treballadors de les companyies energètiques, transport públic i tothom torna a la feina, serà un bon senyal. Però si el país continua aturat amb milicians amb un fusell dirigint el trànsit a les places i cantonades a crits d’Al·lahu Akbar, i fallant els serveis basics, significarà que va malament. I encara que Damasc pugui recuperar un relativa normalitat, està per veure si els diferents grups podran arribar a un acord de govern provisional o en cas contrari esdevé un estat fallit amb cada territori controlat per una milícia. Una altra qüestió serà si Turquia continua amb el seu atac als territoris del nord controlats pels kurds i les anomenades Forces de Defensa Sirianes. Uns kurds que només volen ser una regió autònoma, cosa que Turquia no accepta.

Damasc ja va viure el segle passat diversos i canvis de règim, com el de 1970 que protagonitzà Hafez al-Assad, pare del president ara derrocat que empresonava o afusellava uns quants militars i tot continuava funcionant. Però eren cops militars que no afectaven ni a la població, ni a l’administració perquè tot continuava funcionant. De canvi de règim com l’actual només hi ha el precedent de la presa de Damasc de l’octubre de 1918, quan l’exèrcit àrab del Princep Feisal i Lawrence expulsen als turcs. Episodi perfectament reflectit a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia en la que dos dies després de la presa de Damasc la ciutat entra en un caos ingovernable per les disputes de les diferents tribus i faccions.

48 hores després de l’entrada dels rebels a Damasc ha deixat de funcionar internet, no hi ha benzina, falla l’electricitat i la capital s’ha quedat sense aliments, recordant allò que mostra la pel·lícula que va passar el 1918. Veurem si evoluciona a pitjor. Però si va ser un error creure que derrotant Saddam i desballestant l’exèrcit i l’administració civil, l’Iraq esdevindria una democràcia amb la tutela americana, tampoc sembla creïble que liderat per un gihadista que prové d’Al Qaida, Síria amb uns milicians islamistes tutelats per Turquia al poder a Damasc, es pugui fer funcionar el país, liderar un govern provisional i convocar per d’aquí un any eleccions i que aquestes siguin netes i el resultat sigui respectat per totes les faccions.

Es diu que els rebels de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antiga franquícia d’Al Qaida, s’han moderat i que Turquia els controlarà perquè Erdogan vol poder fer tornar als refugiats sirians. Però també es va dir que s’havien moderat el talibans en prendre fa tres anys Kabul, i va resultar ser un altre engany.

Llegir en català al Triangle

        

Xavier Rius sant, El Triangle, lunes 9 de diciembre de 2024

La caída de Damasco pasó de noche, la madrugada del domingo, tras confirmarse que el dictador había huido, mientras se difundían imágenes de soldados y policías quitándose los uniformes, yéndose a casa. No recuerdo muchos precedentes de caídas de un régimen de madrugada y sin combates en la capital, ni tampoco del hundimiento tan rápido del régimen de un país que después de medio siglo gobernando, parecía que había ganado la guerra civil, y ocho días después de la caída de Alepo, siguiendo la autopista los insurgentes entraban victoriosos en Damasco.

La caída del régimen el pasado domingo se fue constatando con varios vídeos. Primero el del todavía primer ministro Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciando por la televisión que él no huía, se quedaba en casa y extendía la mano a la oposición para hacer una transición pacífica. El segundo es un vídeo ya de día, cuando los rebeldes islamistas controlaban sin resistencia alguna toda la capital, donde se le volvía a ver, ya como ex primer ministro, saliendo de su casa hablando por teléfono, escoltado por un grupo de rebeldes subiendo a un coche que iba hacia un hotel donde se reuniría con los jefes rebeldes para pactar el traspaso de poderes. Y el tercero y más significativo la llegada del líder de los rebeldes de Tahrir al Sahms, Mohammad al-Golani, alguien considerado aún por Estados Unidos como un terrorista yihadista líder de la antigua franquicia siria de Al Qaeda, llegando y haciendo su discurso en la mezquita de los Omeyas de Damasco del siglo VIII, símbolo del esplendor de una de las épocas doradas del islam, cuando el califato que gobernaba los musulmanes de todo el mundo se ubicaba en Damasco.

Si el antiguo compañero de armas de Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder del Estado islámico al conquistar la ciudad de Mossul en junio de 2014, fue a la gran mezquita de la ciudad donde anunció que se proclamaba nuevo califa de los musulmanes, Al Golani declaraba en la Gran Mezquita de Damasco que la caída del régimen de Al Assad era una victoria para la región que se purificaba, y una victoria para la nación islámica o la Umma, la comunidad de los creyentes, nombre con el que se denomina al conjunto de los musulmanes de todo el mundo. Y lo hacía en la misma mezquita donde entró Saladí el siglo XII, que expulsó a los croatas cristianos de Jerusalén, y donde siete siglos y medio después, en octubre de 1918, entraría triunfal el príncipe Feisal, acompañado del militar británico conocido como Lawrence de Arabia.

Parece evidente que Rusia por medio de Turquía, mentor de los insurgentes islamistas a los que estos años ha protegido y armado, puso como condición para dejar caer a Al Assad que los rebeldes no atacaran la base aérea rusa de Latakia, ni la naval de Tartus. Y Turquía también pidió a Al Golani que evitase que se diera una situación de caos como la que sufrieron Irak y Libia con la caída de Saddam Hussein y de Gaddafi, ya que Erdogan necesita una Siria estable para forzar el retorno de los cerca de cuatro millones de sirios que hay en Turquía. Pero me permito manifestar mis dudas de que un yihadista que dirige la antigua franquicia siria de Al Qaeda sea capaz de gestionar una transición pacífica poniendo de acuerdo sunnitas, chiíes, alauitas, cristianos, turcomanos, kurdos y otras minorías y facciones, y se abstenga de purgar el ejército, la policía y la administración, formando un gobierno provisional en el que deberían estar todos los grupos, excepto Estado Islámico.

Precisamente una de las causas de la irrupción y la fuerza del Estado Islámico en Irak fue que se acabaron integrando en él muchos de los soldados y policías del régimen de Saddam Hussein que fueron enviados a casa sin ninguna perspectiva de reinserción laboral. Otra cuestión será si la población que sufrió durante décadas los crímenes primero del padre Hafez Al Assad, que aplastó en 1982 con miles de muertos la revuelta de 1982 en Hama, y después de su hijo Bashar que pensábamos que había ganado la guerra en 2017, gracias a la destrucción entera de barrios, pueblos y ciudades provocando muchos más muertos, podrá perdonar estos crímenes, y cómo se hará justicia. Pero será crucial no sólo si Al Golani respeta a los funcionarios, jueces, y directores de empresas para que todo siga funcionando, sino también qué hace con los soldados y policías. Es evidente que si los deja sin esperanza de subsistencia para ellos y sus familias, pueden acabar enrolándose en alguna facción armada o crear una propia.

Si en los próximos días abren los bancos, los mercados, los comercios y los ministerios, ayuntamientos y los trabajadores de las compañías energéticas, transporte público y todo el mundo vuelve al trabajo, será una buena señal. Pero si el país sigue parado con milicianos con un fusil dirigiendo el tráfico en las plazas y esquinas a gritos de Al·lahu Akbar, y fallando los servicios basicos, significará que va mal. Y aunque Damasco pueda recuperar una relativa normalidad, está por ver si los diferentes grupos podrán llegar a un acuerdo de gobierno provisional o de lo contrario se convierte en un estado fallido con cada territorio controlado por una milicia.

Otra cuestión será si Turquía continúa con su ataque a los territorios del norte controlados por los kurdos y las denominadas Fuerzas de Defensa Sirias. Unos kurdos que solo quieren ser una región autónoma, cosa que Turquía no acepta. Damasco ya vivió el siglo pasado varios y cambios de régimen, como el de 1970 que protagonizó Hafez al-Assad, padre del presidente ahora derrocado que encarcelaba o fusilaba a unos cuantos militares y todo continuaba funcionando. Pero eran golpes militares que no afectaban ni a la población, ni a la administración porque todo continuaba funcionando. De cambio de régimen como el actual sólo está el precedente de la toma de Damasco de octubre de 1918, cuando el ejército árabe del Príncipe Feisal y Lawrence expulsan a los turcos. Episodio perfectamente reflejado en la película Lawrence de Arabia en la que dos días después de la toma de Damasco la ciudad entra en un caos ingobernable por las disputas de las diferentes tribus y facciones.

48 horas después de la entrada de los rebeldes en Damasco ha dejado de funcionar internet, no hay gasolina, falla la electricidad y la capital se ha quedado sin alimentos, recordando lo que muestra la película que pasó en 1918. Veremos si evoluciona a peor. Pero si fue un error creer que derrotando a Saddam y desguazando al ejército y la administración civil, Irak se convertiría en una democracia con la tutela americana, tampoco parece creíble que liderado por un yihadista que proviene de Al Qaida, Siria con unos milicianos islamistas tutelados por Turquía en el poder en Damasco, se pueda hacer funcionar el país, liderar un gobierno provisional y convocar para dentro de un año elecciones y que éstas sean limpias y el resultado sea respetado. por todas las facciones.

Se dice que los rebeldes de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antigua franquicia de Al Qaeda, se han moderado y que Turquía los controlará porque Erdogan quiere poder hacer volver a los refugiados sirios.

Pero también se dijo que se habían moderado los talibanes al tomar hace tres años Kabul, y resultó ser otro engaño.

Leer en castellano en El Triangle

SÁNCHEZ, DE CRIMEA AL SÀHARA. Analitzo al Punt Avui el posicionament de Pedro Sánchez en favor de Marroc en el conflicte del Sàhara

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 23 de març de 2022

Llegir l'article al Punt Avui

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. 

En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó sense el vistiplau del Polisario i  amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.

SUSPESA L'ORDRE D'EXPULSIÓ DE MOHAMED ATTAOUIL PRESIDENT DEL CENTRE ISLÀMIC DE SALT, DONAT QUE JA TENIA LA NACIONALITAT ESPANYOLA CONCEDIDA. EL MINISTERI DE JUSTÍCIA LI HA INICIAT UN EXPEDIENT DE REVOCACIÓ DE LA NACIONALITAT QUE HAURÀ DE DECIDIR L'AUDIÈNCIA NACIONAL. En el cas que l'Audiència consideri lesiva als interesos nacionals l'atorgament de la nacionalitat, llavors podria fer-se efectiva l'ordre d'expulsió

El president del Centre Cultural Iman Malik de Salt, Mohamed Attaouil, a qui la Direcció General de la Policia li va obrir un expedient d'expulsió fa mig any -fet que no va transcendir fins setembre-, acusant-lo d'haver comés dos delictes indeterminats de terrorisme -pels no ha estat imputat ni se li ha especificat quins són-, va aconseguir el passat desembre la suspensió de l'esmentada ordre d'expulsió. El fet que ja tingués concedida la nacionalitat espanyola per la Direcció General dels Registres i el Notariat, tot i que estava pendent de fer l'acte formal de jura o promesa de la Constitució, ha estat el motiu de la suspensió. 

Tot i això se li ha comunicat que el Ministeri de Justícia ha iniciat un procediment de revocació de la concessió de la nacionalitat considerada "lesiva als interessos públics",  al·legant que es va valorar equivocadament el seu grau d'integració a la societat espanyola i, potser també, al·legant motivacions de seguretat nacional. Aquest procediment en el cas que conclogui la via administrativa acordant que l'atorgament de la nacionalitat a Attaouil es lesiva als interessos públics, serà aprovat pel Consell de Ministres i portada a l'Audiència Nacional per l'Advocacia de l'Estat que interposarà un contenciós administratiu contra l'acord inicial de la Dirección General de Registros y el Notariado. Llavors serà l'Audiència qui decidirà si se li retira la nacionalitat -fet que reobriria l'ordre d'expulsió suspesa- o si se li manté la nacionalitat.

Com ja he explicat aquí, el passat juny la Direcció General de la Policia  va notificar a Attaouil -que ja havia obtingut la resolució del Ministeri de Justícia comunicant-li la concessió de la nacionalitat espanyola i ja tenia data per l'acte de jurament de la Constitució- que se li obria un procediment amb proposta administrativa per expulsar-lo d'Espanya en aplicació de l’article 54 de la llei d’estrangeria i retornar-lo al Marroc. I es justificava l'expulsió en base  haver fet dos delictes de terrorisme, que no li deien quins eren,  per atemptar a la seguretat d'Espanya i per defensar en cercles privats idees favorables a la violència gihadista. 

Attaouil, per mitjà del seu advocat, Iván Jiménez Aybar, va fer les pertinents al·legacions, desmentint també fets que es citaven en la proposta d'expulsió com haver viatjat a Kuwait, país al que ell mai no ha estat. Sí que va anar a La Meca com diu la policia, cosa que mai no ha negat, donat que va fer allà el peregrinatge, el hajj o hadjch que estableix l'Alcorà que es faci al menys un cop a la vida. Així mateix Attaoluil es va dirigir a la Fiscalia de l'Audiència Nacional oferint-se a comparèixer si és que hi havia acusacions o indicis que ell hagués fet dos delictes de terrorisme, sense que se'l cridés a declarar. Coincidint amb el canvi de govern i de ministres de l'Interior i Justícia, durant dos mesos el procediment va restar aturat, però el passat setembre es va reactivar. Ara caldrà esperar el final de l'expedient de revocació per lesivitat i el que decideixi  l'Audiència Nacional.

Que el president del Centre Cultural Islàmic de Salt, Mohammed Attaouil, té unes idees properes al salafisme no era cap secret i ell mateix ho ha reconegut sempre, entenent salafisme com una interpretació o corrent de l'islam que desitja que els musulmans visquin de la manera més semblant a la que vivien els seguidors de Mahoma en el segle VII. TeleMadrid el va incloure en el reportatge "Los doce imanes de la yihad" en el que se l'acusava de defensar o cridar a la violència religiosa, i la cadena fou condemnada pel  Jutjat de Primera Instància de Girona, i després pel Tribunal Suprem a indemnitzar Attaouil amb 20.000 euros, donat que ho van fer sense cap prova ni fonament. El diari ABC també va donar crèdit a aquelles acusacions.

Attaouil també va patir una forta campanya de rebuig a la construcció de mesquita de Salt, que havia d'acabar amb els oratoris-garatges que vulneraven la Llei de Culte, campanya que va ser impulsada sobretot per Plataforma per Catalunya, partit que tenia i té representació a l'ajuntament de Salt. I va ser investigat per ingressos per finançar la mesquita d'imports superiors de dos o tres mil euros o fora dels procediments legals, que ell justificà pel fet que alguns divendres en les diferents pregàries diversos centenars de fidels donaven un o dos euros, que ingressava després al compte corrent sense aclarir l'origen. Fou condemnat  a sis mesos de presó per identificar-se durant una inspecció de Treball com el cap d'obres de l'empresa que construïa la mesquita. La inspecció cercava si hi havia operaris sense contracte. 

Attaouil va mantenir contactes amb Tarik Chadlioui, un imam salafista que va ser empresonat fa dos anys a Anglaterra en el marc d’una operació antigihadista conjunta que es fer a l’Estat espanyol, el Regne Unit i Alemanya.  A la xarxa hi ha el vídeo de de la visita que Chadlioui va fer a Salt l'any 2013 en el que conversa amb Attaouil i demanen diners per acabar la mesquita.

Però més enllà d'aquest fets, és o era vicepresident a Catalunya de l'associació majoritària de mesquites i comunitats islàmiques, la Unión de Comunidades Islamicas de España (UCIDE), que a Catalunya s'anomena UCIDCAT i està presidida per Mohamed El Ghaidouni de idees molt més obertes o evolucionades que Attaouil, i que creu que l'islam s'ha d'adaptar i evolucionar als temps actuals en el context europeu.  El fet de que imams o presidents de centres culturals islàmics com Attaouil, d'ideologia més radical formin part d'UCIDCAT i en tinguin responsabilitats, és una estratègia deliberada, tot i que les relacions entre mesquites i col·lectius magribins i els diferents organismes oficials del Marroc (Ministeri d'Assumptes islàmics, Ministeri per la Immigració a l'exterior, el Consell de la Comunitat Marroquí a l'Estranger, serveis secrets de la DGED, ambaixada i consolats...)  de vegades són complicades amb lluites caïnites
Lluites que es va intuir quan Espanya va expulsar fa sis anys a Noureddine Ziani, home que, amb diners del Marroc que ell repartia a les diferents mesquites, havia de controlar les mesquites i els marroquins i els seus fills residents a Catalunya, donant comptes tant al consols de Barcelona i Girona i l'ambaixada, com als serveis secrets de la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED). Però Ziani es va fer independentista entrant a CDC i Nous Catalans, cosa que va indignar per igual al Marroc -que no veu bé la lluita independentista per la seva analogia amb les reivindicacions del Sàhara o el Rif- i al Govern espanyol. El cas de Ziani es diferent al de Attaouil perquè Ziani encara no havia rebut la notificació de concessió de la nacionalitat que sí que té Attaouil.

L'any passat el Ministeri de l'Interior va expulsar a diversos imams o presidents de de centres islàmics com l'iman Abdelouahb E, de 40 anys d'edat, que predicava a una mesquita del Ejido (Almeria), expulsat l'1 de novembre. També va ser expulsat a l'abril el president de la Unión Islámica de Imanes y Guías de España, Alaa Mohamed Saíd, que residia a Logronyo. I al març Yassine Lafraiki, de 33 años, que anava a construir una mesquita a Corella (Navarra)

L'EXPULSIÓ DE MOHAMMED ATTAOUIL, UNA VENJANÇA O LLUITA PEL PODER A L'ISLAM CATALÀ? MOLESTA AL GOVERN DEL MARROC QUE NO SEGUEIXI LES SEVES DIRECTRIUS? SE'L VOL EXPULSAR COM UN AVÍS A LA RESTA D'IDEOLOGIA SALAFISTA?

 Mohamed Attaouil amb l'anterior alcalde de Salt, Jaume Torramadé, quan es construïa la mesquita

Que el president del Centre Cultural Islàmic de Salt, Mohammed Attaouil, té unes idees properes al salafisme no era cap secret i ell mateix ho ha reconegut sempre, entenent salafisme com una interpretació o corrent de l'islam que desitja que els musulmans visquin de la manera més semblant a la que vivien els seguidors de Mahoma en el segle VII. 

TeleMadrid el va incloure en el reportatge "Los doce imanes de la yihad" en el que se l'acusava de defensar o cridar a la violència religiosa, i la cadena fou condemnada pel  Jutjat de Primera Instància de Girona, i després pel Tribunal Suprem a indemnitzar Attaouil amb 20.000 euros, donat que ho van fer sense cap prova ni fonament. El diari ABC també va donar crèdit a aquelles acusacions.

Attaouil també va patir una forta campanya de rebuig a la construcció de mesquita de Salt, que havia d'acabar amb els oratoris-garatges que vulneraven la Llei de Culte, campanya que va ser impulsada sobretot per Plataforma per Catalunya, partit que tenia i té representació a l'ajuntament de Salt. 

Va ser investigat per ingressos per finançar la mesquita d'imports superiors de dos o tres mil euros o fora dels procediments legals, que ell justificà pel fet que alguns divendres en les diferents pregàries diversos centenars de fidels donaven un o dos euros, que ingressava després al compte corrent sense aclarir l'origen. Fou condemnat  a sis mesos de presó per identificar-se durant una inspecció de Treball com el cap d'obres de l'empresa que construïa la mesquita. La inspecció cercava si hi havia operaris sense contracte. 
Attaouil va mantenir contactes amb Tarik Chadlioui, un imam salafista que va ser empresonat l’any passat a Anglaterra en el marc d’una operació antigihadista conjunta que es fer a l’Estat espanyol, el Regne Unit i Alemanya.  A la xarxa hi ha el vídeo de de la visita que Chadlioui va fer a Salt l'any 2013 en el que conversa amb Attaouil i demanen diners per acabar la mesquita.

Però més enllà d'aquest fets, era vicepresident a Catalunya de l'associació majoritària de mesquites i comunitats islàmiques, la Unión de Comunidades Islamicas de España (UCIDE), que a Catalunya s'anomena UCIDCAT i està presidida per Mohamed El Ghaidouni de idees molt més obertes o evolucionades que Attaouil, i que creu que l'islam s'ha d'adaptar i evolucionar als temps actuals en el context europeu.  El fet de que imams o presidents de centres culturals islàmics com Attaouil, d'ideologia més radical formin part d'UCIDCAT i en tinguin responsabilitats, és una estratègia deliberada, tot i que les relacions entre mesquites i col·lectius magribins i els diferents organismes oficials del Marroc (Ministeri d'Assumptes islàmics, Ministeri per la Immigració a l'exterior, el Consell de la Comunitat Marroquí a l'Estranger, serveis secrets de la DGED, ambaixada i consolats...)  de vegades són complicades amb lluites caïnites pel poder.

Lluites que es va intuir quan quan Espanya va expulsar fa cinc anys a Noureddine Ziani, home que amb diners del Marroc que ell repartia a les diferents mesquites, havia de controlar les mesquites i els marroquins i els seus fills residents a Catalunya donat comptes tant al consols de Barcelona i Girona i l'embaixada, com ala serveis secrets de la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED). Però Ziani es va fer independentista entrant a CDC i Nous Catalans, cosa que va indignar per igual al Marroc -que no veu bé la lluita independentista per la seva analogia amb les reivindicacions del Sàhara o el Rif- i al Govern espanyol.

El fet és que Attaouil, que tenia dificultats econòmiques per acabar la mesquita de Salt va viatjar fa cinc anys a La Meca, i aprofitaà per fer gestions per aconseguir finançaments d'entitats islàmiques saudites que no van fructificar. I Attaouil es reunia periòdicament a Salt amb l'agent del CNI, que acreditat com membre del Cos Nacional de Policia, fa un seguiment de les mesquites. També es reunia amb els enllaços dels Mossos d'Esquadra i sempre ha sgut conscient que tant la Policia Nacional i el CNI, com els Mossos tenien confidents entre els fidels habituals de la mesquita. I com tant altres marroquins amb més de deu anys de residència legal a Espanya -en porta 20- va demanar la nacionalitat espanyola, cosa que va veure concedida el maig de 2016, havent de fer fer el jurament de la Constitució el 2017. Però uns dies abans, sembla a proposat de CNI i la Policia se li va suspendre la citació per jurar, quedant suspès tot el procediment, cosa que també li va passar a Ziani, poc abans de ser expulsat com es vol fer ara amb Attaouil per resolució administrativa.

El fet és que el passat juny, en ple ramadà, es va notificar a Attaouil que se li obria un procediment amb proposta administrativa -sense intervenció de cap jutge- per expulsar-lo d'Espanya en aplicació de l’article 54 de la llei d’estrangeria i retornar-lo al Marroc, per haver fet dos delictes de terrorisme -que no li diuen quins són-, per atemptar a la seguretat d'Espanya i per defensar en cercles privats idees favorables a la violència gihadista. Attaouil, per mitjà del seu advocat Iván Jiménez Aybar, va fer les pertinents al·legacions, desmentint també fets que es citen en la proposta d'expulsió com haver viatjat a Kuwait, país que ell no ha visitat. Que va anar a La Meca com diu la policia mai ho ha negat. I es dirigí a la Fiscalia de l'Audiència Nacional oferint-se a comparèixer si és que hi havia acusacions o indicis que ell hagués fet dos delictes de terrorisme que la resolució no aclareix ni determina, però coincidint amb el canvi de govern, durant dos mesos no en va saber res més (Recordem que a Zinai, des que se li va fer la proposta a que va ser expulsat van passar menys de deu dies). 

La setmana passada el procés es va reactivar amb la petició d'expulsió i Attaouil va decidir dissabte fer públic el seu cas, sense que de moment sàpiga en què es basa la Direcció General de la Policia per atribuir-li dos delictes de terrorisme. Tot fa pensar que algun informador de la policia l'ha denunciat sigui per que ell hagi dit quelcom que pugui ser entès com una defensa del terrorisme, sigui com jo penso, per venjances i les lluites de poder que hi ha a les comunitats islàmiques i els immigrants marroquins.

Ahir a la seu de la UCIDCAT el seu president Mohamed el Ghaidouni va fer una roda de premsa en la que també hi era Attaouil,i Ghaidouni va demanar que s'investigui si aquestes acusacions són certes, per garantir la seguretat de la comunitat musulmana i de tots els ciutadans".  Tot i que van evitar defensar-lo explícitament, van posar en en valor que no es tracta d'una persona desconeguda, sinó d'algú que porta més de 20 anys a Espanya i que ha participat en nombroses jornades i activitats comunitàries. Per aixó la UDIDCAT va demanar que "s’impedeixi el procediment d’expulsió fins que l’Audiència Nacional investigui Mohammed Attaouil penalment”, més quan la policia no ha aportat dades o documents que provin les presumptes activitats lligades a terrorisme jihadista que se li carreguen, així com tampoc se l’ha posat a disposició judicial com es procedeix en aquests casos. Per Ghaidouni "són acusacions molt greus i som els primers que volem saber si tot això que se cita a l’expedient signat per la secretaria d’estat de Seguretat és cert”. Per la seva banda Attauouil digué que  no ha comès apologia del terrorisme i reclama "Si jo he comès un o dos delictes de terrorisme he d'estar a la presó, abans d'expulsar-me he de passar per un jutge".
La sospita de que tot sigui una venjança o formi part de les lluites de poder dels col·lectius magribins i musulmans, o que siguin els mateixos serveis secrets marroquins que vulguin que se l'expulsi d'Espanya donat que ell se separa del culte malikita propi del Marroc i que el Govern marroquí vol que sigui hegemònic entre la seva diàspora, crec que podria ser la causa d'aquesta proposta d'expulsió que en no tenir control judicial, deixa indefens a l'estranger expulsable de les acusacions que se li fan. I quedaria també la possibilitat que, sense poder-se concretar quin són els delictes de terrorisme que se li atribueixen, sigui una advertència a altres imams i líders d'altres mesquites: "si teniu o prediqueu idees salafistes, direm que feu delictes de terrorisme i sereu expulsats".
Per aquest mateix sistema d'expulsió sense intervenció judicial van ser expulsats el passat mes d'abril  Yassine Lafraiki i l'imam de Tossa de Mar, Osama Mohamed Aldelwahab Abdelatif.

SI ELS LÍDERS MUSULMANS D'EUROPA NO CONDEMNEN L'ATEMPTAT DE PARÍS A LA VEGADA QUE RECONEIXEN EN VEU ALTA QUE A EUROPA ÉS LEGÍTIM SER ATEU, CANVIAR DE RELIGIÓ, O SER CREIENT I QÜESTIONAR LES INTERPRETACIONS DE L'EVANGELI I L'ALCORÀ, ABOCARAN ALS MILIONS DE PERSONES MUSULMANES O DESCEDENTS DE MUSULMANS A UNA CONFRONTACIÓ QUE TRENCARÀ LA COHESIÓ SOCIAL

La majoria de societats islàmiques, que eren fa uns segles molt més avançades que les anomenades cristianes, sigui per la incapacitat dels seus líders polítics i religiosos de qüestionar la literalitat de l'Alcorà, sigui per la manca des de 1924 d'un califa o màxima autoritat, viuen actualment al marge dels descobriments científics i no permeten als musulmans que manifestin interpretacions de l'Alcorà compatibles amb els descobriments científics, al dret d'un musulmà a deixar de ser-ho, o a relativitzar-ne les creences i fer-ho públic. Un antropòleg de la majoria de països musulmans no pot negar la Creació, de la mateixa manera que no es pot dir en públic que Seitan-Satan, el Diable, és senzillament una metàfora, com sí fan milions de cristians. Tampoc accepten ni que els musulmans puguin ironitzar sobre Mahoma, ni que ho facin els no musulmans. Tunísia és ara per ara un dels pocs estats de població musulmana que, fent un pas valent, prohibeix la persecució de l'apostasia (deixar de ser musulmà o qüestionar en veu alta la literalitat de l'Alcorà)  

Ara els líders musulmans d'Europa i aquells ciutadans originaris -ells o els seus pares- de països islàmics que tenen veu a la societat, han de decidir si condemnen sense paliatius l'atemptat a la revista Charlie Hebdo i accepten que a qualsevol societat democràtica es pugui fer una caricatura del anomenat Profeta, i que creuen compatible ser musulmà i acceptar sense restriccions la llibertat de conciència i els descobriments científics, o abocaran als ciutadans musulmans o originaris de països islàmics a una situació de confrontació de la que aquests seran els principals perjudicats, en un context de confrontació que donarà ales als líders xenòfobs que creixen a Europa.

En resum:accepten el dret dels ciutadans (musulmans, cristians, agnòstics o ateus) a opinar sobre qualsevol cosa, també sobre la virginitat de Maria o el fet que Mahoma es casés amb una nena (Aixa) i de fer caricatures del que sigui, o provocaran una confrontació civil i potser violenta, que trencarà la cohesió social i de la que ells seran les principals víctimes.

L'islam és a Europa en una cruïlla històrica.

 

LA FI DE LA PRIMAVERA ÀRAB I DE MÉS COSES: MUBARAK FORA DE LA PRESÓ, EL BARADEI ACUSAT DE TRAÏCIÓ, ELS MILITARS RECUPEREN EL PODER ABSOLUT A EGIPTE DESPRÉS DE LES MATANCES;I AL ASSAD MÉS FORT, UTILITZA ARMES QUÍMIQUES CONTRA CIVILS AMB ELS INSPECTORS DE L'ONU QUE NO PODEN INVESTIGAR, CONVENÇUT QUE LA COMUNITAT INTERNACIONAL NO INTERVINDRÀ

ARMES QUÍMIQUES A SÍRIA AMB IMPUNITAT DAVANT LA PASIVITAT DE L'ONU. 
I Al Assad sap que ningú intervindrà com a l'Iraq o Líbia, és ara més fort que mai.

 
MUBARAK FORA DE LA PRESÓ, ELS MILITARS AL PODER I EL NOBEL EL BARADEI ACUSAT DE TRAÏCIÓ

I ELS PRINCIPIS D'INTERVENCIONISME HUMANITARI I JUSTÍCIA UNIVERSAL AMB EL TRIBUNAL PENAL INTERNACIONAL, OBLIDATS

Publico aquest aquest article al Punt Avui: EL RETORN DE MURSI, L'ÚNICA OPCIÓ?

Xavier Rius 

La declaració de l'estat d'excepció, amb la suspensió de llibertats polítiques i de premsa, era el final previsible a la manca d'acord entre els seguidors de Mursi i la cúpula militar i el govern provisional, un cop fracassats tots els intents de mediació.

Si aquesta suspensió de les llibertats, per evitar manifestacions d'una o altra tendència, s'hagués fet fa sis setmanes potser hagués facilitat la transició cap a unes eleccions que satisfessin les demandes dels 22 milions d'egipcis que van signar la petició de dimissió del president islamista. Però després de tants morts, l'estat d'excepció no aconseguirà ni pacificar el país, ni encarrilar-lo cap a una transició democràtica, per més que l'exèrcit hagi aconseguit desallotjar les places del Caire ocupades pels Germans Musulmans.

El general Al-Sisi, quan va haver donat el cop, no va suspendre les llibertats perquè volia que els milions de persones que havien demanat la fi de Mursi es continuessin manifestant.

 "Si no aconsegueix pacificar el país, l'exèrcit podria destituir el general Al-Sisi i pactar la restitució del poder al president islamista". 

Però mentre els manifestants contraris a Mursi tornaven a casa o a la feina, els seguidors dels Germans Musulmans, armats amb la legitimitat de defensar un president escollit democràticament, van continuar omplint les places. I amb tants morts, els únics que n'han sortit reforçats han estat els islamistes. I és impensable que la suspensió de llibertats sigui ara eficaç per aturar les protestes i l'espiral de violència. Cada enterrament esdevindrà una manifestació, com també acabarà en manifestació la sortida de la pregària a moltes mesquites. I si l'exèrcit i la policia disparen continuarà l'espiral d'odi i sang. I si no disparen, les places es tornaran a omplir.

Egipte va viure sota l'estat d'emergència des del 1981 fins al maig de 2012. I aquesta suspensió de llibertats no va aturar els manifestants que van fer caure Mubàrak. I ara és poc probable que es pugui sotmetre el país a un règim de silenci i esperar que, amb el temps, tot s'oblidi. Les manifestacions continuaran i ofegaran en la sang de la repressió líders laics que van donar suport al cop, com el vicepresident i premi Nobel de la Pau Muhammad el-Baradei, que després de les matances d'ahir ha dimitit. Així, si amb l'estat d'excepció no es pacifica el país, l'alternativa serà una dictadura militar que intentarà aturar a trets les manifestacions i el terrorisme, mentre musulmans laics i cristians són assassinats per islamistes.

Però potser l'exèrcit, per no ser engolit pel caos, reaccionarà, destituirà Al-Sisi i pactarà el retorn a la presidència de Mursi. I mentre això passa, la violència a Egipte no ajudarà a pacificar ni Síria ni l'Iraq, ni permetrà que avanci el diàleg entre palestins i Israel.

Xavier Rius, periodista

Llegir al Punt Avui 

 Llegir article del 28 de juliol on advertia que el nou règim no podria tenir legitimitat si provocava un bany de sang (clica)

 Llegir article del 7 de juliol, quatre dies després del cop, en el que deia que si no hi havia acord amb els islamistes, Egipte acabaria sent una nova dictadura (clica)

CELEBRACIÓ DE L'IFTAR I LA FESTA DEL TRO DEL MARROC AMB EL NOU CÒNSOL DE GIRONA

Segons les últimes dades de l'Institut Català d'Estadística (IDESCAT) a la demarcació de Girona hi ha 40.313 ciutadans marroquins empadronats. A aquests s'hauria de sumar un nombre potser similar de marroquins ja nacionalitzats espanyols o fills de marroquins amb nacionalitat espanyola, els quals pel Regne del Marroc continuen sent marroquins en tenir, de fet, la doble nacionalitat.

Fins ara havien de fer papers al consolat de Barcelona però fa dos mesos es va obrir a Girona una oficina consular sent el nou cònsol, Brahim Baddi, que havia desenvolupat a l'ambaixada de Madrid les tasques de responsable de cooperació internacional, fet que li donava un bon coneixement del món de les ong que treballen al Magrib i de les associacions hispanomarroquins.

Ahir, 30 de juliol, dia que se celebra al Marroc la Festa del Tro del rei Mohammed VI, es va fer al vespre un acte a l'hotel Carlemany de Girona de presentació del nou cònsol, de celebració de la festa de Tro, i de trencament del dejuni del Ramadà o Ifatar, al que van assistir 150 persones, tant de les comunitats magribines de les comarques gironines com representants de les autoritats catalanes i de diverses associacions. Així hi eren presents, entre d'altres, el Delegat de la Generalitat a Girona, Eudald Casadesús, el Subdelegat del Govern central, Juan Manuel Sánchez Bustamante, l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, l'ex alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, regidors gironins i saltencs, o els caps de la Policia Nacional,  Mossos d'Esquada i de la Guàrdia Civil.  

L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé i el cònsol, Baddi.

El cònsol va fer un breu parlament explicant el significat de l'acte, de l'obertura del consolat i lloant les bones relacions entre els governs espanyol i català amb el del Marroc. Així mateix va mostrar el seu desig de que el consolat ajudés a establir més relacions a tots nivells entre la societat catalana i els ciutadans marroquins i les entitats i associacions.  
        

 El cònsol, Brahim Baddi, fent el seu parlament

 Autoritats escoltant al cònsol

 Regidors i ex regidors de Salt de CiU i no adscrits (ex PxC)

 La regidora Fany Carabellido, l'esposa de l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el cònsol

 Wilfredo Sánchez, el regidor no adscrit Carles Bonet, i el cònsol

La saltenca Salima Inau, en... , Mohammed Houri de CODENAf i FCOOM, el cònsol, l'exalcadessa Iolanda Pineda i el seu marit Moisés Tomàs.

 El president de l'associació Al Hilal, Mohammed Attaouil, que construeix la mesquita de Salt a Torre Mirona, conversa amb l'alcalde, Jaume Torramadé.

LA PAH ES MANIFESTA AL PLE DE SALT CONTRA L'ORDRE DE DESALLOTJAMENT. PxC NO PREGUNTA PER LA SITUACIÓ DE LA MESQUITA tot i haver fet un comunicat en contra fa tres dies. PxC tuiteja pintada islamòfoba d'aquesta nit. Després de suspendre el ple 10 minuts, Torramadé fa desallotjar als membres de la PAH

(Actualitzat dimarts a les 12h)
El ple municipal de l'Ajuntament de Salt d'avui dilluns s'ha iniciat amb retard donat que en entrar l'alcalde, Jaume Torramadé, els 25 membres de la PAH que eren a la sala s'han posat drets i, dirigint-se a l'alcade, li han preguntat què faria l'Ajuntament per les famílies del bloc ocupat quan sigui desallotjat, tal com ha ordenat el jutjat. Torramadé ha dialogat uns instants amb ells, mentre la conversa pujava de to. L'alcalde ha intentat començar el ple però, donat que els membres de la PAH han continuat dirigint-se a ell, ha suspès el ple 10 minuts, després dels quals ha ordenat que es desallotgés els membres de la PAH. Hi havia forta presència policial.

La regidora Maria Osuna de PxC no ha fet cap pregunta sobre el tema de la mesquita. Entre el públic només hi havia tres membres de PxC i no hi eren el membres de les Joventuts Identitàries de Salt i Girona. Mentre es feia el Ple o poc després, ja de matinada, algú ha fet un nova pintada a la mesquita que "casulament" ha estat tuitejada per Josep Anglada. 

Foto del moment en que la policia municipal i els mossos desallotgen

Hi havia una forta presència de la Brigada Mòbil al voltant de l'Ajuntament

Quan l'alcalde Jaume Torramadé ha entrat a la sala, els membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca s'han posat drets i, mentre mostraven cartells, després de llegir l'article de la Constitució que reconeix el dret a l'habitatge, han preguntat a l'alcade que faria per les famílies que viuen al bloc ocupat des del passat 22 de març, propietat del SAREB, amb ordre de desallotjament.

L'alcalde ha parlat uns instants amb ells, sense respondre, però les preguntes de la PAH i els ha dit que podien parlar amb ell o el regidor que calgués en qualsevol moment, però que ara havia de començar el ple. Els membres de la PAH li han preguntat què passaria amb els veïns de Salt quan sigui  trets del blog i l'alcalde els hi ha respost que cap persona de les que viu al blog ha demanat empadronar-s'hi. Marta Afuera li ha recriminat que la Taula d'Habitatge no funciona i l'alcalde ha donat ordre a la Secretària que comencés amb la lectura de primer punt de l'ordre del dia. En no haver-hi silencia Torramadé ha suspès el ple deu minuts.

     

Fora al carrer hi havia cinc dotacions de la Bigada Mòbil dels mossos d'esquadra, s'ha obert la porta lateral que donava cap a les furgones i, en reiniciar-se el ple, l'alcalde ha dit que si tornava a haver-hi interrupcions faria desallotjar la sala, cosa que ha ordenat pocs  instants després. Marta Afuera ha avisat a l'alcade que aquest agost es farà escrache als domicilis de l'alcalde i d'altres regidores.  Els membres de la PAH han continuat manifestant-se fora vigilats per la Brigada Mòbil de mossos. Part de públic, aliè a la PAH o militants de partits, han pogut quedar-se a dins.

Foto del bloc ocupat des del 22 de març

LA RENÚNCIA DE ROBERT FÀBREGAS DE L'ÀREA DE CULTURA.

Un dels primers punts de l'ordre del dia era el donar compte del relleu a petició pròpia del regidor Robert Fàbregas que deixa l'Àrea de Cultura, si bé continua amb Ensenyament. Aquesta renúncia havia generat dubtes de si era a petició pròpia o un cessament donat que Fàbregas no havia passat pel Registre l'escrit pertinent demanat deixar Cultura. No és cap secret que des de sectors de CDC de Girona s'havia apostat per ell per rellevar Torramadé a l'alcaldia segons com evolucionés judicialment el cas de les denúncies creuades per tocaments a Minerva Amador i la denúncia de Torramadé contra Amador per extorsió, i la denúncia del Cap de Protocol, Josep M Amargant. Fins i tot des de sectors de CDC s'havia pronosticat que Fàbregas es desdiria en seu judicial del manifest signat per tots els regidors de CiU de Salt -tret de Fco Honrado- negant els fets, cosa que sembla que Fàbregas finalment no va fer al jutjat.  I si Fàbregas es desdeia al Jutjat del manifest que s'havia llegit en seu de CiU, no quedaria tacat judicialment si les acusacions d'Amargat i Amador contra Torramadé quedaven demostrades judicialment.              

La regidora socialista i exalcaldessa, Iolanda Pineda, va preguntar si Fàbregas continuava com a Tinent d'Alcalde i com a regidor de Ensenyament, i si aquest cessament de Cultura significava algun canvi. Torramadé va dir que tot seguia igual dins del grup de CiU.

La regidora socialista, Iolanda Pineda.



CiU DIVIDIDA A LA MOCIÓ d'IPS-CUP SOBRE LA INDEPENDÈNCIA.

Una de les mocions que s'ha presentat ha estat la d'Independents per Salt IPS-CUP, "Per donar suport a la via catalana cap a la independència i la instal·lació d'una estelada de forma permanent".

Tot i que IPS ha retirat la referència posar una estelada al poble de forma permanent, donada les reticències del grup de CiU, finalment quan s'ha votat la moció, només als punts referents a donar suport a la "Via catalana cap a la independència", s'ha produït un empat (9 sí, 9 no, i 3 abstencions) en abstenir-se l'alcalde de CiU, i votar-hi en contra el regidor, també de CiU, Fco Honrado.  Si l'alcalde hagués votat que sí, ell hagués desempatat tal com marca el reglament amb el vot de qualitat. Llavors a suggerència de la Sectretària s'ha repetit la votació, canviant de vot la regidora no adscrita (ex PxC), Juana D Martínez, rebutjant-se la moció amb 10 vots (PxC, 1 no adscrit, PP, 1 de CiU, i PSC), 9 sí (2 IPS-CUP, 1 no asdcrit exPxC -C Bonet- i 6 de CiU) i 2 abstencions (CiU)  

Fco Honrado de CiU ha votat que no a la moció de suport a la Independència. L'alcalde i un altre regidor de CiU s'han abstingut.

CiU REBUTJA AMB L'EXCUSA DEL MOSQUIT TIGRE REOBRIR LES FONTS DEL MUNICIPI. NOMÉS HI VOTEN A FAVOR IPS-CUP I PSC

Els regidors d'IPS-CUP, Eva Rigau i Ferran Burc

IPS-CUP  va presentar també una moció donant suport al procés judicial admès per un jutjat de Buenos Aires (Argentibna) pels crims del franquisme. Només hi va donar suport, a pa part d'IPS, el grup socialista. Pineda digué que si va ser a un jutjat d'Espanya on va començar el procés que va acabar amb la impunitat de Pinochet, ara canviaven les tornes i era la justícia argentina qui actuava contra la dictadura franquista. 
L'alcalde de CiU, Jaume Torramadé digué que tot i tenir un familiar que fou afusellat pels franquistes, aquestes mocions estaven fora de lloc que podríem continuar amb Felip V i acabar parlant de Viriato. Va ser rebutjada per 12 vots, front 9 sí, i l'abstenció de Juana D Martínez, no adscrita.

Però la moció més polèmica va ser la que es demanava que s'obrissin les fonts públiques de Salt, presnetada també per IPS i defensada per F Burc que va argumentar que si bé obrir les fonts no solucionava el problema de fons de misèria de les famílies que agafaven aigua a les fonts, era necessaria obrir-les per garantir el dret a l'aigua reconegut internacionalment i pel perjudici que representa pels qui juguen als parcs.
Llegir escrit d'IPS, "Als pobres, ni aigua!" 

La socialista Pineda va dir que donaven suport a la moció tot i que en un content de menys atur i situacions límits a moltes famílies, ella, sent alcadessa, en va fer tancar algunes l'any 2009 en compliment del decret de sequera. 
Maria Osuna de PxC va denunciar l'incivisme que es dóna si s'obren les fons amb gent que se n'aprofita i omple garrafes, mostrant el seu suport a que continuïn tancades. El no adscrit Carles Bonet digué que si s'obrien les fonts no se solucionaria el problema, donat que molta gent continuaria sense aigua a casa per manca de pagament i que el preu de l'ampolla d'aigua era molt barat.
Robert Fàbregas en nom de l'equip de govern justificà que continuïn tancades per recomanació sanitària de lluita contra el mosquit tigre. 
La moció fou rebutjada amb el vots de CiU, PP, PxC i C Bonet, l'abstenció de J D Martínez, i el sí de PSC i IPS.

Pel que fa a la resta de mocions,CiU i IPS van donar suport a les que va presentar el PSC contra la LOMCE (llei educativa ministre Wert) i a la de suport a les entitats esportives front accions de la inspecció de treball. 

EL BLOC DE SALT A PREC I PREGUNTES

En el torn de precs i preguntes Ferran Burc d'IPS-CUP va preguntar si el SAREB (Banc dolent) estava al dia dels pagaments d'impostos del blog. També va preguntar per les mesures que prendria l'Ajuntament pels ciutadans de Salt que viuen al bloc ocupat quan siguin desallotjats. 

Torramadé digué que estava d'acord amb les reivindicacions de la PAH, que estava obert a dialogar amb ells, però que no compartia certes maneres emfatitzant amb les formes d'alguna persones -referint-se a Marta Afuera- i repetí que ningú dels que hi viu havia demanat empadronar-se a aquella adreça i que l'Ajuntament havia actuat sempre per tal que cap família desnonada dormís al carrer. 

EN CONTRA DEL QUE S'ESPERAVA DESPRÉS DEL COMUNICAT DE PxC, MARIA OSUNA NO PREGUNTA PER LA MESQUITA

Tot i que a la majoria de municipis PxC ha presentat mocions contra el burka i contra que se cedeixi espais públics per pregar durant el ramadà, PxC de Salt no ho ha fet.

Però en el torn de precs i preguntes la regidora de PxC, Maria Osuna, no va fer cap pregunta sobre la situació de la mesquita en construcció de Salt després que la setmana passada el president d'Al Hilal, Mohammed Attaouil, fos cridat a declarar -que no imputat- per una investigació dels mossos d'esquadra sobre el finançament de la mesquita que es construeix a Torre Mirona. (Llegir a Diari de Girona, clica)

 El motiu de la investigació és que Attaouil havia fet ingressos de més de 3.000 euros al compte amb el que es paga el terreny (que té hipoteca) i les obres sense declarar-ne l'origen. Una part dels diners provenen de donacions i altra de les col·lectes que es fan els divendres i a certs establiments. I podia ser que hi hagués una donació important d'Aràbia Saudita i del Marroc que s'haguessin hagut de declarar en superar els 3.000 euros, pel que hauria fet una falta o delicte de blanqueig de capitals. 

Attaouil ha anat dues vegades els últins tres anys a La Meca -si bé de l´últim viatge no hauria tornat gens satisfet. De tota manera aquest finaçament per contruir mesquites amb diners vinguts o donats pel Marroc, Paquistan o Aràbia Saudita el fan també fins ara s'hagui perseguit a cap per blanqueig de diners i no declarar les donacions.

 

Aquest silenci de Maria Osuna al ple va sorprendre després del comunicat fet per PxC contra la mesquita ,   en el  que "demana que es paralitzi d’immediat la seva construcció i manifesta la seva confiança en què la Justícia actuï amb contundència davant d’aquests fets."  També va sorprendre la poca presència de membres de PxC i de les Joventuts Identitàries de Girona, habituals als plens.

 (Actualitzat dimarts al matí)

Casualment o no Josep Anglada ha tuitejat la foto d'una pintada feta a la mesquita aquest vespre mentre es feia el ple o potser de matinada.Els responsables de la mateixa ja han posat denúncia als mossos.

.

Fotos d'ahir a les 6 de la tarda de la mesquita en obres

 

A SOTA FOTO TUITEJADA PER JOSEP ANGLADA AQUEST MATÍ:

           

EGIPTE, LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA SOBRE UN BANY DE SANG?, publico aquest article al Punt Avui

El Punt Avui, 28 de juliol de 2013

Xavier Rius

A finals de juny, el moviment Tamarud (Rebela't) i el Front de Salvació Nacional van donar un ultimàtum al president Muhammad Mursi, avalats per 22 milions de signatures, demanant la seva dimissió i la convocatòria d'eleccions. L'1 de juliol, va ser el cap de l'exèrcit, Abdel Fatah al-Sisi, qui es va sumar a l'ultimàtum. Dos dies més tard, en negar-se Mursi a dimitir, el cap de l'exèrcit va detenir el president i, acompanyat de l'imam d'Al-Azar, del patriarca copte, del líder del partit salafista Nur i de membres del Front de Salvació Nacional, va anunciar l'inici d'un procés que hauria de desembocar en la convocatòria d'eleccions i la redacció d'una nova Constitució.

      Així, els militars, amb el suport de l'oposició, destituïen el primer president escollit democràticament a Egipte, fet que no deixava de ser paradoxal. Evidentment, un dels motius que va impulsar a l'exèrcit a donar el cop va ser la desastrosa política econòmica de Mursi. Els caps militars controlen el 40% de l'economia i no es podien permetre les pèrdues que tenien per la mala gestió. Un cop detingut Mursi, es va nomenar president interí el cap del Constitucional, Adli Mansur. El Nobel de la Pau Muhammad el-Baradei seria vicepresident i responsable d'Exteriors.

      Però els milions de seguidors dels Germans Musulmans no han acceptat el cop i els seus dirigents s'han negat a entrar en un govern que ha de convocar eleccions perquè se senten legitimats en haver guanyat els comicis amb 13 milions de vots i han continuat manifestant-se, demanant la llibertat de Mursi. Fa tres dies, els militars van donar un ultimàtum als Germans Musulmans per tal que acabessin amb les protestes i s'integressin en el procés de transició, cosa que han rebutjat. I les manifestacions a favor de Mursi van costar la vida de 66 persones la nit de divendres. 

         Resulta inimaginable que el nou govern pugui aconseguir la legitimitat interna i externa sobre aquest bany de sang. Fins i tot és impensable que un Nobel de la Pau com El-Baradei pugui aguantar molt en la vicepresidència si continuen les matances, com també es impensable iniciar un procés democratitzador sobre tants cadàvers i la repressió d'una part de la societat. 

       Per això, el més probable és que el govern i l'exèrcit hagin d'optar per prohibir totes les manifestacions. I en un context d'estat d'excepció es farà difícil que sorgeixin els consensos per convocar eleccions. Unes eleccions que, potser, tornarien a guanyar els Germans Musulmans. Algú va calcular malament les reaccions populars en fer el cop o potser creia possible aquella dita de “per què no dissolem el poble i en triem un de nou?”

Tamarud,

 Llegir al Punt Avui, clica