Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.

Algèria: qui farà la transició? Analitzo al Punt Avui protestes per la pretensió de presentar Bouteflika a un cinquè mandat, els perills d'una desestabilització del país i els dubtes de qui podria liderar la transició

Xavier Rius Sant - Periodista

 El Punt Avui, 11 de març de 2019

Centenars de milers de persones, majoritàriament joves, van sortir als carrers de les ciutats algerianes divendres passat, per tercera setmana consecutiva, per protestar contra la voluntat del president absent, Abdelaziz Bouteflika, de presentar-se per cinquè cop a la reelecció. Bouteflika, que va ser una solució per al país fa vint anys per sortir del període sagnant de la guerra amb els islamistes, i que ha estat ingressat en un hospital a Suïssa i ahir tenia previst tornar al país, no va voler preparar una transició després dels dos primers mandats. I la camarilla de polítics i militars, encapçalats pel seu germà, Said Bouteflika, que no volien perdre ni el control del país ni els privilegis, són ara a la vegada carcellers i presoners d’una mòmia que des de fa sis anys ni mana ni governa.

El president no parla en públic des del 2012, un any abans de l’ictus que el va deixar en cadira de rodes. I sense que se sàpiga quines decisions prenia ell realment i quines el seu entorn, al llarg d’aquest últim mandat s’ha produït la purga de persones que el podien substituir o contràries a la seva continuïtat. Aquest és el cas del poderós general Mohamed Mediène, àlies Tufik, que no era partidari de mantenir el president més temps en el poder, i del general responsable de la lluita antiterrorista, Ait Urabi, conegut com el general Hasan.

Amb Bouteflika encara capacitat, es va esquivar la primavera àrab amb subvencions provinents dels guanys de les exportacions petrolieres. Però amb la baixada dels preus del cru, el primer ministre, Ahmed Ouyahia, cada cop més impopular, no pot continuar amb aquesta pastanaga ni té cap recepta per afrontar l’atur juvenil. I si els joves no tenen feina ni perspectives, el govern podria perdre el control dels carrers, sense que de moment s’hagi atrevit a reprimir les protestes.

Quan es va anunciar que Bouteflika es presentaria de nou, el col·lectiu d’intel·lectuals Mouwatana (‘ciutadania’) va publicar una carta oberta en què manifestava el seu rebuig i convocava unes primeres protestes que han anat creixent. Protestes que han aconseguit que es fes públic que el president no completarà el cinquè mandat, sinó que es buscarà una persona que, com a successor, comandarà la transició. Però no se sap si aquest pla arribarà a temps ni si aquest successor desconegut tindrà la capacitat de controlar l’economia i els carrers. Davant d’aquesta incertesa, el cap de l’estat major, el general Ahmed Gaïd Salah, ha afirmat que l’exèrcit garantirà l’estabilitat. Però no és el mateix que l’exèrcit surti de les casernes per combatre el terrorisme que haver de posar fi a unes protestes al carrer que es convoquen per les xarxes socials. L’exèrcit pot buidar per uns dies els carrers, però no millorar l’economia, per més que alguns caps militars siguin corresponsables de la corrupció.

És evident que França hi té molt a dir, i farà el que calgui per evitar una desestabilització que generaria un increment d’immigració cap a la metròpoli. Però una desestabilització d’Algèria afectaria també països com Espanya i Itàlia, que serien els principals receptors d’un més que probable increment de la immigració irregular. Espanya també podria encaixar altres conseqüències per la dependència del gas algerià, que representa el 60% del consum. I seria també un problema mundial de seguretat, atès que, amb una extensió tan àmplia de desert, en una situació de revoltes, les franquícies d’Al-Qaida i Estat Islàmic tindrien un context idoni per actuar. Així, la clau de tot plegat és qui serà l’home capaç de comandar la transició, tant si és ordenada un cop Bouteflika hagi revalidat la presidència com si s’ha de buscar abans. De moment, és una incògnita per a la qual ningú troba resposta.
 Llegir al Punt Avui, clica