Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.

LA CIUTAT CLAU A L'IRAQ. Analitzo al Punt Avui inici ofensiva per recuperar Mossul, la mítica Nínive de Jonàs a la Bíblia i l'Alcorà

 Xavier Rius, periodista

 El Punt Avui, dimarts, 18 d'octubre de 2016

Ahir va començar l'ofensiva per expulsar Estat Islàmic de Mossul, la segona ciutat de l'Iraq. Mossul és la Nínive de la Bíblia i l'Alcorà, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual va tornar, després de ser engolit per la balena, per anunciar-ne la destrucció total si no es penedien dels pecats en quaranta dies. Des del juny del 2014, està en mans dels gihadistes d'Abu Bakr al-Baghdadi, que el primer que va fer en conquerir-la va ser proclamar el califat que posava fi a les fronteres imposades per britànics i francesos, cridava els musulmans a afegir-s'hi per expandir-lo, imposava la xaria més estricta i destruïa les restes arqueològiques.

En l'ofensiva, hi actuen de manera coordinada més d'una dotzena de forces, que caldrà veure si, quan es recuperi la ciutat, més o menys devastada segons si el Daesh intenta o no resistir, seran capaces d'imposar-hi una administració fidel al fràgil govern de Bagdad. Hi lluiten des del nord els peixmergues del Kurdistan iraquià, que sembla que s'han compromès a no entrar-hi ni pretendre incorporar-lo al seu territori. Pel sud ataquen les tropes iraquianes, acompanyades de soldats nord-americans, milícies sunnites i les temudes milícies xiïtes, potser amb soldats o voluntaris iranians. Milícies que segons moltes notícies haurien assassinat població civil als llocs que arrabassaven al Daesh. També hi lluiten des del nord forces de l'exèrcit turc amb milícies iraquianes turcòfones que desitgen evitar que el nord-oest de Mossul s'incorpori al Kurdistan iraquià. I des del cel actua l'aviació de la coalició internacional, liderada pels Estats Units.

Aquesta ofensiva comença l'endemà que tropes turques i milícies de l'Exèrcit Lliure Sirià expulsessin el Daesh de la localitat siriana de Dabiq, ciutat de gran valor simbòlic, atès que Estat Islàmic va posar aquest nom a la seva revista digital en anglès, amb la qual recluta seguidors arreu, recordant la profecia que creuen molts musulmans d'acord amb un dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma, que diu que l'islam i el califat tindran la seva victòria final en la batalla de Dabiq, on tropes musulmanes derrotaran definitivament els infidels.

No és clar si la derrota d'Estat Islàmic a l'Iraq tindrà com a conseqüència fer-lo més vulnerable a Síria. Tot dependrà de si decideix sacrificar els seus soldats o si es retira per fer-se fort en una Síria on l'anomenada “guerra mundial” que s'hi viu el beneficia. I és que a Síria la prioritat de Turquia no és combatre el Daesh, sinó impedir que es consolidi un territori kurd. I, per a Rússia, Síria és l'escenari on fer valer la seva hegemonia ressuscitant Al-Assad, mentre els Estats Units bombardegen Estat Islàmic, ja sense pretendre la desaparició del règim, perquè no tenen ningú per ocupar el poder. Però sí que l'Iraq, més enllà dels eterns problemes territorials i de corrupció, necessita recuperar Mossul per intentar tirar endavant com a projecte.

El que no sabem a hores d'ara, més enllà del triomfalisme amb què s'ha anunciat l'ofensiva, és, sobretot si el Daesh decideix resistir, quines conseqüències tindrà per a la població civil i si, fent realitat l'amenaça bíblica de destruir-la, la ciutat acabarà devastada com Alep.

Llegir al Punta Avui, clica 

داعش   punta, la, puntita, apunta, repunta, punteta, El Punt Avui, El Punt,‎‎, الموصل

EL CALIFAT RECULA, EL MISSATGE NO. Analitzo al Punt Avui el retrocés del Daesh a Síria i L'Iraq, l'atemptat gihadista de Niça i l'extensió del missatge del Daesh

 Xavier Rius, El Punt Avui, dissabte 16 de juliol de 2016

Tot i que sembla que l'atemptat de Niça no va ser ordenat per la direcció d'Estat Islàmic (EI), ja que l'autor va ser un musulmà amb problemes sense vincles amb el gihadisme però que com d'altres hauria fet seva la crida d'atacar Occident, aquesta acció sembla que tindrà un efecte immediat pel que fa a la necessària coordinació entre els Estats Units i Rússia en el combat a l'organització gihadista i, de passada, en la rehabilitació internacional del president de Síria, Baixar al-Assad. Però no sembla que una derrota d'Estat Islàmic allà tingui com a conseqüència la fi dels atemptats aquí.

L'atac s'ha produït mentre el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, era a Moscou, amb una proposta perquè Rússia i els Estats Units coordinessin els seus bombardejos contra Estat Islàmic a Síria, tot i que això signifiqués una acceptació per part dels Estats Units de l'evidència que Baixar al-Assad pugui continuar en el poder a Damasc.

Dos anys després que Abu Bakr al-Baghdadi proclamés a Mossul la creació del califat que posava fi a les fronteres traçades per britànics i francesos, i que es decidia a atacar infidels i apòstates arreu del món, gràcies als bombardejos liderats per Rússia i els Estats Units el califat ja ha perdut prop d'un 45% del terreny que tenia a l'Iraq i del 20% a Síria. Si la reconquesta a càrrec de les tropes russes i sirianes a finals de març de la simbòlica ciutat de Palmira va ratificar el canvi de rumb en la guerra a Síria, la recuperació fa un mes per l'exèrcit iraquià i les milícies xiïtes i sunnites de la ciutat de Fal·luja va representar una gran derrota per al califat a l'Iraq.

Però, si el Daesh o Estat Islàmic continua controlant bona part del territori conquerit no és tant pels seus èxits, sinó per les divisions dels seus adversaris. A l'Iraq els bombardejos de l'aviació nord-americana, de França, el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Austràlia, Jordània i el Marroc, juntament amb l'avanç terrestre de l'exèrcit iraquià, les tropes kurdes, algunes tribus sunnites i les milícies xiïtes amb l'ajut de forces iranianes, han aconseguit avenços importants. Però el govern del primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, és inoperant i continua esquitxat per una corrupció de proporcions descomunals. I, sense un govern que funcioni i pugui garantir la seguretat de les poblacions sunnites, serà impossible derrotar Estat Islàmic.

Si a l'Iraq les dificultats per derrotar l'organització gihadista es troben en les forces locals, a Síria la discrepància es dóna per les diferències entre els Estats Units i Rússia; entre Turquia i les monarquies sunnites, d'una banda, i l'Iran de l'altra. Mentre els avions dels EUA bombardejaven les posicions d'Estat Islàmic i del Front al-Nusra amb l'ajut de l'aviació dels Emirats Àrabs, Qatar i l'Aràbia Saudita, coordinant-se amb les milícies de les Forces Democràtiques Sirianes àrabs, kurdes o turcòfones sunnites, enfrontades igual a EI i al règim d'Al-Assad, l'aviació russa actuava amb contundència contra aquestes forces sunnites aliades dels EUA. La certesa que al voltant d'Alep o Damasc algunes d'aquestes milícies tinguessin pactes d'ajuda o no-agressió amb el Front al-Nusra d'Al-Qaida, era l'excusa per a l'aviació russa per atacar grups aliats o armats pels EUA.

Tot i que a mesura que avançava la guerra en què el règim d'Al-Assad cometia més crims contra la població, la seva renúncia era una exigència de la comunitat internacional només qüestionada per Rússia i l'Iran, amb el tomb que han fet les coses, tant Turquia, que ha patit reiterats atacs gihadistes, com els Estats Units s'han resignat a acceptar la continuïtat d'Al-Assad. Fa uns quants dies, després d'atacs que han arruïnat la temporada turística de Turquia, el primer ministre turc, Binali Yildirim, va proposar normalitzar les relacions amb Damasc. I, pel que fa als Estats Units, John Kerry era dijous a Moscou per negociar amb Putin i el ministre d'Afers Estrangers, Serguei Lavrov, una proposta d'unificar els bombardejos russos i americans contra Estat Islàmic i el Front al-Nusra a Síria. Aquesta proposta anava lligada a la fi dels bombardejos russos als altres grups opositors i a una acceptació per part dels EUA que, de moment, en les negociacions sobre Síria es deixi de demanar la retirada d'Al-Assad.

Evidentment mantenir una Síria dividida, en què Al-Assad ostenti la representació internacional, controlant les ciutats i la costa, amb una zona kurda i alguns enclavaments en mans dels opositors no gihadistes, amb Estat Islàmic derrotat, seria la menys dolenta de les opcions possibles. I sense derrotar EI a Síria no podrà ser derrotat plenament de l'Iraq.

Ara bé, aquest escenari, en el cas que el califat perdi el territori que controla i administra a Síria i l'Iraq, no farà desaparèixer el Daesh ni posarà fi a les seves accions. No només perquè hi ha altres llocs com ara Nigèria, Líbia, el Iemen i la Banya d'Àfrica on té seguidors i controla territoris, sinó perquè passés el que passés amb els milers de joves europeus, marroquins o tunisians que lluiten a Síria o l'Iraq, el seu missatge, amb els seus vídeos o el que transmet a la xarxa amb revistes com ara Dabiq, atrau joves radicalitzats o amb problemes d'identitat d'arreu del món. I sigui amb un fusell, sigui amb explosius, sigui amb un camió, continuaran disposats a matar apòstates i infidels, sense por de morir.

Llegir al Punt Avui 

BOMBARDEJOS I GOVERN DE CONSENS. Publico al Punt Avui sobre la intervenció a l'Iraq

Xavier Rius, periodista

El Punt Avui, 9-8-14 (llegir al Punt Avui)

Quan el 10 de juny les milícies de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) van conquerir la ciutat multiètnica de Mossul, al nord de l'Iraq, i alhora estrenyien el cercle a Bagdad i anunciaven que es disposaven a prendre les ciutats xiïtes de Karbala i Najaf, van saltar totes les alarmes. Centenars de milers de persones de diverses ètnies i religions van fugir cap al Kurdistan iraquià, l'única zona estable del país, amb un govern autònom. Simultàniament, els guerrillers kurds, els peixmergues, van aconseguir el poder de ciutats com Kirkuk, de les quals fugien a la desbandada els soldats iraquians.

Aleshores, mentre d'una manera més o menys encoberta els Estats Units i l'Iran van reforçar el seu ajut militar al govern de Bagdad per evitar-ne la caiguda, tant des dels països àrabs com des d'Europa, els Estats Units i les Nacions Unides es va exigir un canvi de rumb al president xiïta, Nuri al-Maliki, responsable de la política sectària vers els sunnites i els assassinats dels seus líders. Aquest sectarisme d'Al-Maliki i el seu entorn ha estat determinant perquè molts caps tribals sunnites i les antigues milícies sunnites que havien lluitat amb els exèrcits iraquià i americà contra la insurgència d'Al-Qaida es posessin al costat de l'EIIL. No ho han fet tant perquè compartissin les seves idees retrògrades, sinó com l'única manera de posar fi a la marginació política i econòmica de què eren víctimes. I és que, sense el suport actiu de les milícies sunnites i els caps tribals, l'avenç de l'Estat Islàmic no hauria estat possible. De fet, la majoria dels caps tribals i líders sunnites que hi donen suport confien que, atesa l'amplitud dels territoris que controla a Síria i a l'Iraq, pugui funcionar com les zones tribals de l'Afganistan en temps dels talibans, en què, un cop els pagaven els tributs i trencaven amb el règim de Kabul, els caps tribals esdevenien els veritables governants.

Però, mentre que la pressió dels Estats Units a Al-Maliki perquè formi un govern multiètnic no ha esdevingut efectiva –quatre mesos després de les eleccions, el Parlament ha estat incapaç de formar nou govern–, l'EIIL va proclamar la instauració d'un califat, i el seu líder, que s'ha posat el nom d'Abu Bakr al-Baghdadi, imitant el del primer califa després de Mahoma, va anunciar un gihad global. Tot seguit, va ordenar als cristians que es convertissin a l'islam, i es van difondre diversos vídeos en un dia tan sensible com el de la Festa del Sacrifici de la fi del ramadà, amb imatges d'execucions de centenars de soldats sunnites i cristians i de caps decapitats penjats a les places. I aquest dimecres van conquerir diverses ciutats del Kurdistan com ara Sincar i van provocar la mort de mig miler de civils, el segrest de moltes dones i la fugida de desenes de milers de cristians i yazidites –una religió que barreja elements del cristianisme, l'islam i el zoroastrisme– cap a les muntanyes.

Aquesta dramàtica situació i la persecució generalitzada dels cristians han permès a Obama justificar una intervenció humanitària i militar aèria al Kurdistan, i ahir ja hi va haver els primers bombardejos sobre posicions d'EIIL. La suposició que els Estats Units tenen personal civil i assessors militars, que estarien en perill, a la capital del Kurdistan, Arbela, ha estat l'excusa. Però a ningú no se li escapa que l'objectiu és dur a terme una campanya d'atacs aeris contra l'EIIL en coordinació amb els peixmergues i l'exèrcit iraquià com la que es va fer a Líbia fa tres anys.

Unes operacions bèl·liques que en cap cas es poden comparar amb la guerra de Bush del 2003. Però no ens enganyem. Per més retrògrades i salvatges que siguin les idees i accions de l'EIIL, ha aconseguit controlar gran part de l'Iraq gràcies al suport dels sunnites, farts d'Al-Maliki i els partits que governen a Bagdad i s'apropien de la riquesa del petroli. I és que, mentre no hi hagi un govern de consens a Bagdad, l'Iraq continuarà en flames. I, com es va veure dimecres, ni tan sols està segur el fins ara pròsper Kurdistan

.

EL NOU CALIFA, CONTRA L'IMAM OCULT. Publico al Punt Avui sobre la instauració del califat a Síria i l'Iraq

 Xavier Rius, El Punt Avui, 1 de juliol de 2014

Abu Bakr al-Baghdadi, cap de l'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant que es proclama califa dels sunnites de Síria i l'Iraq, diu que té com a objectiu destruir les fronteres dels acords Sykes-Picot, signats entre França i el Regne Unit per repartir-se l'Orient Mitjà quan acabés la Primera Guerra Mundial. D'aquells acords van sortir les fronteres de Síria, l'Iraq i Jordània.

Del desmantellament de l'imperi Otomà, va néixer la república turca d'Atatürk, que el 1924 va dissoldre la figura del califa d'Istanbul que encarnava l'últim sultà. El califat que havia estat a Damasc, Bagdad i Egipte, des del 1517 l'encarnava el sultà d'Istanbul. En desaparèixer la figura del califa, els musulmans van quedar sense cap, precisament en un període en què el món evolucionava i van quedar orfes d'una figura que pogués adaptar l'islam a tants canvis.

Però, al marge d'això, l'islam vivia des del 656 l'escissió entre xiïtes i sunnites per la successió de Mahoma. El primer califa va ser Abu Baker, però en morir el quart califa, Alí, cosí i gendre de Mahoma, es van escindir entre els sunnites i els xiïtes, que deien que el califa havia de ser descendent sanguini de Mahoma. I des d'aleshores els xiïtes han estat majoritaris a l'Iran i també a l'Iraq, tot i que, des de la independència del país, a Bagdad van governar els sunnites.

Va ser amb l'ocupació americana quan per primera vegada els xiïtes van governar l'Iraq. I els xiïtes creuen en l'imam o califa ocult, el mahdí, que quan era un nen va desaparèixer a Samarra, l'any 874, i que tornarà a la terra com el messies a portar la justícia poc abans del judici final.

Casualment o no, el líder de l'EIIL que es proclama califa, que vol unir Síria amb l'Iraq, té el nom d'Abu Baker, com el primer califa. Aprofitant que els musulmans no tenen cap espiritual, vol ocupar aquest lloc, no per reinterpretar l'islam i adaptar-lo als canvis socials, a l'acceptació de la ciència i a la igualat entre homes i dones, sinó per tornar a una concepció més rígida de l'islam que la que imperava quan el califa era a Istanbul. I té com a objectiu esclafar els xiïtes, que considera pitjors que els cristians. Per això diu que vol arribar a les ciutats de Najaf i Kerbala i destruir les tombes dels imams xiïtes venerats, descendents d'Alí.

Tan cert com que, a mesura que l'EIIL, gràcies a l'ajut dels caps tribals sunnites, ha conquerit més terreny camí cap a Bagdad davant un exèrcit iraquià a la desbandada, tindrà esperant-lo a Bagdad i les ciutats santes un exèrcit de dotzenes de milers d'homes disposats a lluitar i a morir, dirigit per Muqtada al-Sader, supervivent d'una família xiïta venerada més radical que el primer ministre Al-Maliki, que dirigeix precisament l'Exèrcit del Mahdí, l'imam ocult, que tornarà per portar la pau en un moment que, segons la tradició, serà de caos absolut, potser com l'actual.

Llegir al Punt Avui 

Torre de Samarra

SALVARÀ L'IRAN A OBAMA? article publicat ahir al Periódico sobre la crisis a l'Iraq

Xavier Rius

Periodista

¿Quines són les diferències entre la crisi actual de l'Iraq, amb l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL), i les moltes revoltes ocorregudes des de l'inici de l'ocupació el 2003? La primera és que ja no es tracta de jocs de força dels sunnites per retenir el poder o garantir-se el control de zones en què són majoria, ni tampoc d'atacs per desestabilitzar el Govern. L'objectiu és instaurar un califat medieval en un territori que va des de la costa de Síria fins a l'est de l'Iraq. Un territori en què eliminarien o obligarien a convertir-se la població cristiana i xiïta. La segona diferència és que constata el fracàs definitiu de l'Administració que ocupa els despatxos a Bagdad i la necessitat d'imposar un cop de timó per evitar la fragmentació del país i la consolidació d'aquest califat.

Certament, el desastre actual ve d'una guerra decidida per George Bush el 2003 basant-se en una sèrie de mentides i d'una nefasta gestió, primer dels ocupants que van dissoldre l'Exèrcit i l'Administració iraquians i després del Govern xiïta de Nuri al-Maliki. Una Administració i un Exèrcit finançats pels Estats Units, amb uns dirigents corruptes i sectaris fidels a l'Iran.

Els únics que per ara han estat capaços de fer front a l'ISIL són els peixmergues del Govern autònom del Kurdistan iraquià, que ha aprofitat aquest caos per legitimar la seva autonomia i controlar més petroli. I la fuga de Mossul i Kirkuk de les tropes de Bagdad li ha permès afegir de facto la rica en petroli Kirkuk al Kurdistan, i està en disposició d'intentar arrabassar Mossul, la segona ciutat del país, a l'ISIL. Però si el Kurdistan s'annexionés Kirkuk i controlés Mossul repetiria els mateixos errors en què ha incorregut Al-Maliki.

Després que l'ISIL reiterés la seva voluntat de conquistar les ciutats santes xiïtes de Karbala i Najaf, sembla que l'Iran ha enviat tropes a aquestes ciutats iraquianes i preveu enviar-ne més. Però per recuperar Mossul hi ha també una important ofensiva aèria, amb drones i avions tripulats, que només està a l'abast dels Estats Units, que en cap cas es pot permetre implicar-se en una ofensiva terrestre. Així, serà necessària la col·laboració entre Washington i Teheran. I Barack Obama ha de capgirar la situació, donat que va ser ell qui va retirar les tropes de l'Iraq i no es pot permetre acabar el seu mandat amb el triomf d'aquesta escissió d'Al-Qaida i un Iraq desmembrat.

Si l'ocupació de l'Iraq el 2003 Bush la va justificar amb la mentida de les armes de destrucció massiva, Obama va haver d'aguantar fa un any les pressions d'Israel i del Partit Republicà perquè ataqués l'Iran. Fins i tot la cadena Fox, productora de l'exitosa sèrie Homeland, va modificar-ne la trama per mostrar una falsa aliança entre Teheran i Al-Qaida que justifiqués l'atac. Obama necessita estabilitzar l'Iraq i no pot fer-ho sense l'Iran, però no és clar que els republicans l'hi posin fàcil.

Washington i Teheran han d'anar junts no tan sols en l'acció militar, sinó també en el terreny polític, per aconseguir fer canviar de política Al-Maliki. La llista d'aquest va tornar a ser a l'abril la més votada, però ha estat incapaç de formar Govern. I es necessita un Govern en el qual els altres grups xiïtes, els laics, els sunnites, els cristians i els kurds se sentin representats. I és que si molts caps de tribu i milícies sunnites han ajudat l'ISIL ha estat per la nefasta política d'Al-Maliki. Esquadrons de la mort del primer ministre van ser els responsables de l'assassinat de dirigents sunnites a Bagdad. I les demandes dels líders de ciutats sunnites com Fal·luja només van tenir com a resposta més repressió. També s'hauria d'implicar en aquest consens l'Aràbia Saudita i altres monarquies del Golf, tenint en compte que l'ofensiva de l'ISIL a l'Iraq és continuació de la que ha fet a Síria i que són les monarquies petroleres les que financen els grups que lluiten contra Assad.

Obama HAurà de decidir si dóna el vistiplau a una ofensiva terrestre de l'Iran -encara que els iranians portin uniformes iraquians- a la qual els Estats Units se sumarien amb una intervenció amb avions i drones, o bé es plega de braços mentre l'Iraq es descompon i ell arruïna el llegat de la seva presidència.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia de la qual Jonàs va fugir i a la qual gràcies a la balena va tornar per predicar la seva destrucció total en 40 dies si els seus habitants no es penedien. Ara la caiguda de Mossul i la fugida de la ciutat d'un Exèrcit que ha deixat les armes en mans de l'ISIL obre un escenari de destrucció total a l'Iraq en menys d'aquests 40 dies. S'haurà de veure si Washington i Teheran es poden posar d'acord per evitar-ho.

Llegir en català al Periódico 

Leer en castellano en El Periódico 

VÍDEO DE LA CONCENTRACIÓ A BARCELONA EN SOLIDARITAT AMB EGIPTE I SÍRIA, amb intervenció d"Aturem la Guerra" i de diputats d'ERC, PSC i ICV-EUiA

El passat dimarts es va fer un concentració a la Pç St Jaume de Barcelona, convocada per "Aturem la guerra", convocada inicialment en solidaritat a les víctimes del cop d'estat a Egipte que finalment es va ampliar al tema de la guerra de Síria, l´ús d'armes químiques i la probable acció militar liderada pels Estats Units contra el règim d'Al Assad. 

El vídeo recull les intervencions de diversos membres d'Aturem la Guerra ialtres associacions, i dels diputats Ferran Pedret (PSC), Oriol Amorós (ERC) i Laia Ortiz (ICV-EUiA)

Hi van assitir unes 150 persones, entre ells un grup de ciutadans egipcis i un altre de sirians. 

    
(Vídeo de Siscu Baiges)
La meva opinió sobre el possible atac a Síria la vaig exposar a l'article que vaig publicar ahir al Punt Avui (clica). 

Llegir l'article (clica)

L'IRAQ FA 10 ANYS, ABANS DE LA GUERRA

El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI. 
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI

 A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"

 Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni  pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.

 

 Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.

Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad

 Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva" Unmovic Iraq 2003

 El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final.    journalist

 La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia

 L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!

La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui: journalist

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

"DOS ANYS DE REVOLTES", publico valoració de l'any al Punt Avui

En l'últim número de l'any, que va acompanyat de les portades d'aquest any, publico al Punt Avui aquest article de valoració de les revoltes àrabs i al situació al Pròxim Orient.

               

Dos anys de revoltes 

Xavier Rius, periodista 31/12/2012

Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han
de produir molts canvis

Dos anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.
A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.
Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.
Llegir al Punt Avui, clica 
------------------

I ja que acabo fent una referència a la guerra d'Iraq de fa 10 anys, poso aquí sota tres fotos meves de fa deu anys que, en aquestes dates, jo era a l'Iraq. La primera és de l'Hotel Palestina amb l'estàtua de Saddam, que cauria tres mesos després, amb un rètol a l'hotel de " Happy new year 2003". L'altra és al costat d'un mural amb la foto de Saddam. I la de sota de Bàssora, amb les estàtues assenyalant l'Iran, l'enemic, a l'altra banda del Shat el Arab.

.

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui 

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003