Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran

Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.

"DOS ANYS DE REVOLTES", publico valoració de l'any al Punt Avui

En l'últim número de l'any, que va acompanyat de les portades d'aquest any, publico al Punt Avui aquest article de valoració de les revoltes àrabs i al situació al Pròxim Orient.

               

Dos anys de revoltes 

Xavier Rius, periodista 31/12/2012

Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han
de produir molts canvis

Dos anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.
A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.
Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.
Llegir al Punt Avui, clica 
------------------

I ja que acabo fent una referència a la guerra d'Iraq de fa 10 anys, poso aquí sota tres fotos meves de fa deu anys que, en aquestes dates, jo era a l'Iraq. La primera és de l'Hotel Palestina amb l'estàtua de Saddam, que cauria tres mesos després, amb un rètol a l'hotel de " Happy new year 2003". L'altra és al costat d'un mural amb la foto de Saddam. I la de sota de Bàssora, amb les estàtues assenyalant l'Iran, l'enemic, a l'altra banda del Shat el Arab.

.

"EL FILM, L'EXCUSA", article al Punt Avui sobre les protestes antioccidentals

17/09/12 02:00 - XAVIER RIUS, periodista

He vist un fragment de La innocència dels musulmans (clica aquí), fet per cristians ultraconservadors, que ha generat aquests atacs arreu del món islàmic. El vídeo és lamentable i no té el nivell —ni la part de veritat que contenia— del curt Submissió (clica per veure), de l'holandès Theo van Gogh, assassinat l'any 2004. Però, tal com va passar amb el film de Van Gogh o amb les vinyetes de Mahoma l'any 2006, ha generat una histèria de conseqüències imprevisibles. I és evident que aquest film no desitja res més que encendre l'anomenat “xoc de civilitzacions” i torpedinar la reelecció d'Obama, i que està sent aprofitat pels que volen orientar les revoltes àrabs cap al salafisme.
Però, dit això, s'ha de reconèixer que les protestes posen de nou sobre la taula la realitat que la majoria de règims islàmics continuen tenint elements que dificulten l'encaix amb els valors democràtics. La principal d'aquestes dificultats ve de quan la majoria d'aquests estats van signar la Declaració Universal dels Drets Humans; van fer una reserva a l'article 18, que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió, que diu que “aquest dret inclou el dret a canviar de religió”. És a dir, un musulmà mai pot deixar de ser musulmà; un musulmà no pot qüestionar o reinterpretar l'Alcorà. Un nascut musulmà, en la majoria de països islàmics, no pot dir que Déu no existeix. Un musulmà no pot dir que vulnera els drets humans l'obligació de recuperar els dies de dejuni per a un metge que ha hagut de prendre un te per estar serè en una operació i salvar una vida. Un musulmà no pot dir en molts països sí a Darwin. És la consideració que l'Islam oficial està ancorat en molts llocs a la interpretació que tenia abans dels descobriments científics del segle XX i de la Declaració Universal del Drets Humans. És la consideració de l'Islam com a única religió veritable i considerar qualsevol objecció feta des de dins o des de fora com una blasfèmia; tenint en compte que, des del 1924, quan Ataturk va abolir la figura del califa, llavors amb seu a Istanbul, no hi ha cap autoritat que pugui ressituar la fe, com han fet altres religions, en l'àmbit personal i posar-la per sota de les lleis, encara que es contradigui amb l'Alcorà.
Això no vol dir que la majoria de musulmans al Marroc, Tunísia, Egipte o Turquia estiguin d'acord amb l'Islam oficial. I, a més a més, en aquests països hi ha una gran quantitat de gent creient que relativitza la religió i una altra que reconeix que és agnòstica. Al Marroc, el rei Mohammad VI va imposar el 2003 un nou Codi de Família que igualava la dona a l'home, i hi ha la revista Telquel, (clica per anar-hi)que planteja coses com que milions de persones al Marroc no segueixin el Ramadà, o la realitat que molts marroquins no creuen en Déu. Al Líban, l'escriptora Jumana Haddad va treure fa tres anys la revista Jasad (clica)  –que en àrab vol dir cos—, que trenca els tabús. I un dels perills que veien els islamistes l'endemà de les revoltes àrabs era que aquesta llibertat de dir en veu alta el que es pensa és normalitzés. Per això, la islamofòbia barroera d'aquesta pel·lícula serveix perquè grups islamistes encenguin els carrers d'odi i per debilitar els dirigents dels Germans Musulmans que no donin suport a les protestes. Un odi i una croada que tindran com a primeres víctimes aquells que des dels mateixos països musulmans, creients o agnòstics, lluiten perquè la religió se sotmeti a la llibertat ideològica.

Llegir a El Punt Avui, clica

 Portada de Jasad.

Portades de la revista marroquina Telquel.
El discurs islàmofob occidental i el salafisme polític units en l'objectiu d'aturar que les revoltes àrabs dels joves i laics (creients o agnòstics) i certs mitjans de comunicació posin la llibertat ideològica, sexual i personal per sobre la religió.