LA FI DE LA PRIMAVERA ÀRAB I DE MÉS COSES: MUBARAK FORA DE LA PRESÓ, EL BARADEI ACUSAT DE TRAÏCIÓ, ELS MILITARS RECUPEREN EL PODER ABSOLUT A EGIPTE DESPRÉS DE LES MATANCES;I AL ASSAD MÉS FORT, UTILITZA ARMES QUÍMIQUES CONTRA CIVILS AMB ELS INSPECTORS DE L'ONU QUE NO PODEN INVESTIGAR, CONVENÇUT QUE LA COMUNITAT INTERNACIONAL NO INTERVINDRÀ

ARMES QUÍMIQUES A SÍRIA AMB IMPUNITAT DAVANT LA PASIVITAT DE L'ONU. 
I Al Assad sap que ningú intervindrà com a l'Iraq o Líbia, és ara més fort que mai.

 
MUBARAK FORA DE LA PRESÓ, ELS MILITARS AL PODER I EL NOBEL EL BARADEI ACUSAT DE TRAÏCIÓ

I ELS PRINCIPIS D'INTERVENCIONISME HUMANITARI I JUSTÍCIA UNIVERSAL AMB EL TRIBUNAL PENAL INTERNACIONAL, OBLIDATS

DICTADURA O ACORD? Publico aquest article al Punt Avui sobre Egipte

 XAVIER RIUS, 07/07/2013

Tal com estan les coses a Egipte, amb els defensors i opositors de Muhammad Mursi enfrontant-se al carrer i l'exèrcit que l'ha fet caure desplegat, hi ha qui diu que el futur d'Egipte pot ser la guerra civil. Segur que es viuran dies d'enfrontaments amb més morts, però és més que dubtós que Egipte s'aboqui a una guerra, donat que no hi ha caps militars ni unitats fidels a Mursi, ni el Germans Musulmans tenen ara cap milícia. El dilema que es viu ara és si serà possible una reconciliació de cara a iniciar un nou procés constituent tutelat per l'exèrcit amb el president interí, el jutge Adly Mansur, arbitrant-lo i si els Germans Musulmans, fent autocrítica pels errors d'aquest any, hi voldrà o hi podrà participar. Si això no és possible, el país del Nil s'abocarà a una nova dictadura sense llibertats polítiques, ni per als uns ni per als altres.

I és que no es pot iniciar un procés de cara a unes eleccions sense els Germans Musulmans, perquè per fer-lo calen llibertats polítiques i de manifestació. I, com estem veient, Mursi encara té el suport de milions de persones. L'única manera d'impedir que els qui estan al costat del derrocat president es manifestin o difonguin les seves opinions és amb una dictadura que censuri la premsa i prohibeixi a tothom manifestar-se.

Hi ha qui pensa que la voluntat de l'exèrcit, que controla sectors de l'economia, ha estat aprofitar el descontentament de les últimes setmanes amb les manifestacions de milions de persones decebudes per la deriva islamista del govern, la nova Constitució que no deixava lloc per al laïcisme i les altres confessions i sobretot la seva nefasta política econòmica, per prendre el poder amb un cop revestit de legitimitat popular. Però també podria ser que la cúpula militar, després que els opositors recollissin 22 milions de signatures demanant la dimissió del president, un cop Mursi va rebutjar la petició de l'exèrcit d'escoltar la veu del carrer i convocar noves eleccions, s'hagi vist obligat a complir l'amenaça.

Potser Mursi, mancat de capacitat de diàleg, assessorat per líders que creuen que la veritat divina és amb ells, pensés que el cap de l'exèrcit, Abdel Fatah al-Sisi, no seria capaç de fer un cop contra el primer president escollit democràticament. Però la realitat és que Mursi està arrestat. I tan cert com això és que molta gent dels barris pobres i el camp encara li dóna suport. Llavors, l'endemà que l'exèrcit imposi el toc de queda per acabar amb les morts al carrer, veurem si es possible iniciar aquesta transició en què participi tothom o si, senzillament, hi haurà dictadura per temps. En aquest segon cas, caldrà veure si els islamistes opten per demanar retornar a la política, per la desobediència civil o pel terrorisme.

Xavier Rius, periodista

 Llegir al Punt Avui (clica)

ISLAMISME O DEMOCRÀCIA?, article al Punt Avui sobre la revota a Egipte contra Mursi

Xavier Rius, El Punt Avui, 2/07/2013
Amb la immolació de Mohammed Bouazizi, el desembre del 2011, va començar el fenomen de les revoltes àrabs, que, després de Tunísia, es va estendre a Egipte. I si a Tunísia va caure Ben Alí, a Egipte va caure el totpoderós Hosni Mubàrak. Justícia, feina, pa, llibertat, democràcia i posar fi a la corrupció era el que demanaven els manifestants
Mursi, avalat pel suport que van obtenir els Germans Musulmans, va imposar una Constitució islamista que rebutjava l'oposició

L'actual president de Tunísia, el laic Moncef Marzuki, ja va escriure l'any 2004 que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia o a Egipte, serien els islamistes els que guanyarien, ja que havien estat l'única oposició organitzada, tal com ha passat. Així, la prova de foc de les democràcies àrabs seria l'alternança política un cop els islamistes fracassessin en el seu intent d'implantar una llei islàmica que retallaria les llibertats, i que la seva política econòmica fos incapaç de resoldre els problemes socials.

Com s'esperava, la xaria o llei islàmica –pensada per una societat nòmada de comerciants i pastors del segle VII—, que els islamistes pretenen imposar en més o menys grau a Tunísia i Egipte, no només és incapaç de resoldre els problemes econòmics, sinó que és incompatible amb els principis de llibertat i democràcia que van impulsar les revoltes. Els règims islamistes sí que poden donar benestar a la població autòctona a les monarquies petrolieres gràcies als guanys del petroli i al fet de tenir treballadors estrangers sense drets i amb salaris ínfims. Però són incapaços, no només de fer remuntar l'economia a països com ara Egipte i Tunísia, sinó, sobretot, de pretendre que l'obeeixi una joventut que ha anat a la universitat i no pensa renunciar a les llibertats individuals de la societat urbana i d'unes xarxes socials que no poden barrar el pas a la llibertat de pensament.

I mentre a Tunísia els intents d'islamització dels moderats d'Ennahda no han reeixit perquè hi ha un president laic i una societat urbana que els frena, a Egipte el president Mursi, avalat per l'innegable suport que van obtenir els Germans Musulmans, sense ser conscient que l'economia empitjorava dia a dia, va imposar una Constitució islamista que rebutjava l'oposició, i va posar persones sense la més mínima preparació en càrrecs públics de primera fila. Polèmic va ser el nomenament d'Abdel al-Jayat, exmembre del grup terrorista de Jama Islamiya com a governador de la turística província de Luxor. Nomenament del qual es va haver de retractar dies més tard pel rebuig que va generar sobretot entre els operadors turístics d'un país que no es pot permetre que es posin restriccions al consum d'alcohol ni a la vestimenta de qui porta divises. També, ara fa un any, Mursi va intentar aprovar un decret per atorgar-se tots els poders i es va haver de fer enrere.

Evidentment, en aquesta pugna popular i l'ultimàtum a Mursi de l'oposició unida en el Front de Salvació Nacional, en què també hi ha islamistes que no contraposen la fe a les llibertats individuals, hi juga un paper important l'exèrcit comandat pel general Abdel Fatah al-Sisim, que ha fet gestos de suport als manifestants. L'exèrcit no vol perdre els privilegis que tenia amb Mubàrak, dóna suport a l'oposició i sap que si el país s'aboca al caos l'economia s'enfonsarà encara més. Però el veritable test per a la democràcia serà, un cop caigui Mursi, quin resultat tindran les properes eleccions, si l'oposició sabrà governar i fer remuntar l'economia, i si de les eleccions podrà sortir una Constitució que en un país de majoria islàmica accepti limitar la religió, encara que sigui parcialment, en l'àmbit privat.

Xavier Rius, periodista
 Llegir al Punt Avui (clica)

TERTÚLIA COM RÀDIO, UN ANY REVOLTES ÀRABS.

TERTÚLIA COM RADIO,UN ANY REVOLTES ÀRABS, CLICA AQUÍ


El 17 de desembre de l’any passat, Mohamed Bouazizi, un jove que venia fruïta a la població tunisiana de Sidi Bouzid va calar-se foc frustrat pel tracte que li va donar una inspectora municipal, que el va bufetejar. Aquella dona es diu Faima Hamdi i poc pensava que amb aquella bufetada donaria el tret de sortida d’un seguit de revoltes àrabs que sembla que no té final. Bouazizi va morir poques hores després de ser visitat a l’hospital pel dictador de Tunis, Zine el Abidine Ben Ali. El 14 de gener, Ben Ali fugia del país, per la pressió popular i d’un exèrcit que es va negar a reprimir les protestes dels ciutadans. El 3 de febrer, qui queia era el dictador àrab, Hosni Mubarack. Tot seguit esclatava la guerra civil a Líbia. El dictador libi, Muammar al Gaddafi, moria, el 20 d’octubre, després de ser detingut per milícies rebels, el 20 d’octubre. Tres dies després renunciava el dictador de Iemen, Alí Abdulah Saleh. Síria viu un greu i violent conflicte civil mentre d’altres països àrabs han optat per una més gran democratització, com és el cas del Marroc o Algèria. Un bon moment, clar, per passar balanç d’aquest any de revoltes àrabs. Ho farem amb els següents contertulians:  Xavier Rius Sant, analista de conflictes, Víctor Pallejà, arabista, Francesc Freixa, expert en temes de cooperació a la Mediterrània i Josep Cabayol, president de Solidaritat i Comunicació-SICOM.

                         

ARTICLE AL PUNT AVUI, UN ANY DE REVOLTES ÀRABS

opinió

Un any de revoltes àrabs

16/12/11 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Un manifestant crema un còmic del president sirià al-Assad en una protesta contra el règim diumenge a Istambul Foto: EFE.

1

Demà farà un any que el tunisià Mohammed Bouazizi, informàtic a l'atur, es va prendre foc, com a protesta contra el fet que la policia li havia requisat el carretó de fruites. L'endemà de la seva immolació van començar unes mobilitzacions que quatre setmanes més tard van forçar el president Ben Alí a fugir. Les mobilitzacions per demanar treball, llibertats i la fi de la corrupció es van estendre pel món àrab. Mobilitzacions que van ser reprimides de manera desigual. Aquestes revoltes han fet caure Ben Alí a Tunísia, Hosni Mubàrak a Egipte i Abdal·là Saleh al Iemen, on a més de les mobilitzacions, algunes tribus es van aixecar en armes. I a Líbia va caure Gaddafi, després d'una intervenció estrangera. En canvi, a Síria, Baixar al-Assad resisteix al poder, malgrat els cinc mil morts caiguts a causa de la repressió i els xocs amb soldats desertors. La resta de països han hagut de fer reformes, i són les monarquies les que més bé es mantenen, i en aquells en què, com el Marroc, Egipte i la mateixa Tunísia, s'han convocat eleccions, els grups islamistes n'han sortit victoriosos. I des d'Europa i els Estats Units gairebé tothom té clar que no es pot repetir l'error que es va cometre a Algèria el 1991, donant suport al cop militar, davant la victòria del Front Islàmic de Salvació, que va portar el país a una dècada de matances, i Palestina, el 2006, després que Hamàs guanyés les eleccions.
A Tunísia ha estat l'islamista Ennahda, Renaixement, el que ha obtingut el 40% dels vots, i el seu líder, Hamadi Jebali ja és el primer ministre. Però dilluns passat, cinc dies abans de l'aniversari de la immolació de Bouazizi, el Parlament va nomenar president de república el laic i històric defensor dels drets humans Moncef Marzuki. Marzuki va escriure, ja l'any 2004, que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia i la resta de països àrabs, serien els islamistes els que guanyarien, ja que han estat l'única oposició organitzada als dictadors. Uns dictadors que espoliaven els seus països i, amb l'excusa d'aturar l'islamisme, tenien el vistiplau d'Occident per actuar amb impunitat. Precisament la propera setmana sortirà a la venda en castellà el seu llibre El mal árabe, editat per Asimética. Marzuki explica que el problema no és que els islamistes guanyin, sinó que intentessin bloquejar una futura alternança, i creu que si els nous governs islamistes bloquegessin futures eleccions lliures caurien com han caigut aquest any els dictadors. I, de fet, tant Ennahda a Tunísia com els Germans Musulmans a Egipte propugnen la separació de poders i una laïcitat similar a la que es dóna a la Turquia d'Erdogan, que, sense ser àrab, quan el primer ministre turc va viatjar als països revoltats, va ser rebut com un heroi.
El de Síria, amb cinc mil morts, és, sense cap mena de dubte, el conflicte més difícil de resoldre. I mentre la Lliga Àrab fa propostes de full de ruta, ningú no vol plantejar una acció militar, perquè sembla evident que si es pressiona militarment Síria, Hezbol·là i Hamàs farien rebentar el Líban i Palestina.

Darrera actualització ( Divendres, 16 de desembre del 2011 02:00 ) Link article al Punt Avui 

 

Enllaç llibre "El mal árabe", clica aquí.

TERTÚLIA A COM RÀDIO SOBRE LES ELECCIONS A EGIPTE I MARROC, SÍRIA I LES REVOLTES ÀRABS

Ahir vaig participar a la tertúlia de la Comràdio al Tots x Tots amb Esther Vivas, Joan Barrera i Jordi Armadans sobre les eleccions a Egipte i Marroc, les revoltes àrabs i, també, vam parlar una mica d'economia i eleccions a l'Estat espanyol,
Clica aquí per escoltar la tertúlia
Link aquí altres intervencions a Com Ràdio

IEMEN, Un cas a part en la revolta àrab

Article sobre la renuncia de Saleh al Iemen, link Punt Avui, aquí

ANÀLISI

Un cas a part en la revolta àrab

25/11/11 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Joves de Sanà, exigint ahir que es jutgi Saleh Foto: REUTERS.

1

Finalment, després de molts morts i deu mesos de revolta, Ali Abdal·là Saleh ha signat la seva renúncia a canvi de la garantia que no serà jutjat. Abans ja havia promès la seva retirada diverses vegades i fins i tot va fugir a l'Aràbia Saudita en resultar ferit en un atac. Però aquesta vegada és evident que la renúncia no té marxa enrere. Posarà fi a 33 anys de govern i a l'intent, ara fa un any, de modificar la Constitució per perpetuar-se com a president vitalici, i, si això no era possible, aconseguir el suport de l'exèrcit i les tribus perquè el seu fill guanyés les eleccions presidencials. El cas del Iemen és diferent del de la resta de països àrabs que s'han vist sacsejats per les revoltes d'aquest any que han portat Ben Ali a l'exili daurat, a l'hospital penitenciari Mubàrak, a una mort humiliant Gaddafi, i a un clima de guerra civil a Síria. Revoltes que, deixant de banda el cas d'Algèria –on sembla que ningú vol arriscar-se a una nova guerra civil–, només han aconseguit temperar les monarquies.
El Iemen és una república sense estat, amb tribus que controlen de manera feudal cada territori, un exèrcit submís al dictador, una economia lligada al negoci de la droga del cat, una majoria de la població vivint en situació d'extrema pobresa, mentre l'exèrcit i la policia han de combatre revoltes separatistes al sud, una insurgència xiïta que a la veïna Aràbia Saudita ja li sembla bé que esclafi, i el terrorisme d'Al-Qaida, que té en aquesta anarquia un refugi. I amb tot això, la corrupció no només bloqueja qualsevol intent de reactivació econòmica, sinó que es menja també part de l'ajuda financera que donaven els Estats Units per combatre Al-Qaida. Com denunciarien els papers del Departament d'Estat filtrats, el règim es quedava bona part dels fons i moltes de les operacions militars que s'anunciava que es llançaven contra Al-Qaida eren, en realitat, contra les revoltes legítimes i sovint pacífiques dels xiïtes.
Segons l'acord signat a Riad, Saleh cedirà totes les competències al vicepresident Abd Rabbu Mansur Hadi, que hauria de formar un govern d'unitat que podria prorrogar-se dos anys fins a les eleccions presidencials i legislatives. Però aquests acords són rebutjats per molts dels que s'han manifestat setmana a setmana als carrers perquè no només volen que es jutgi Saleh, sinó, sobretot, que es desmantelli l'estructura corrupta de l'antic règim i es convoquin eleccions lliures d'aquí a pocs mesos. L'escenari, doncs, podrà ser el d'uns caps tribals i un exèrcit que intentaran aprofitar-se de l'acord per perpetuar els privilegis, com ha passat en part a Egipte, mentre els joves i sectors de la societat civil i política que han liderat la revolta demanen una democràcia real. O dit d'una altra manera, l'exèrcit, els caps tribals i el Iemen rural lluitant perquè poques coses canviïn i no es jutgi ningú pel passat, mentre els joves, els universitaris i algunes forces polítiques i socials de la capital lluiten per un canvi total de règim. Les revoltes al carrer estan, doncs, assegurades i segons com les afronti el president interí el resultat serà un o un altre.

Darrera actualització ( Divendres, 25 de novembre del 2011 02:00 )