EL NOU CALIFA, CONTRA L'IMAM OCULT. Publico al Punt Avui sobre la instauració del califat a Síria i l'Iraq

 Xavier Rius, El Punt Avui, 1 de juliol de 2014

Abu Bakr al-Baghdadi, cap de l'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant que es proclama califa dels sunnites de Síria i l'Iraq, diu que té com a objectiu destruir les fronteres dels acords Sykes-Picot, signats entre França i el Regne Unit per repartir-se l'Orient Mitjà quan acabés la Primera Guerra Mundial. D'aquells acords van sortir les fronteres de Síria, l'Iraq i Jordània.

Del desmantellament de l'imperi Otomà, va néixer la república turca d'Atatürk, que el 1924 va dissoldre la figura del califa d'Istanbul que encarnava l'últim sultà. El califat que havia estat a Damasc, Bagdad i Egipte, des del 1517 l'encarnava el sultà d'Istanbul. En desaparèixer la figura del califa, els musulmans van quedar sense cap, precisament en un període en què el món evolucionava i van quedar orfes d'una figura que pogués adaptar l'islam a tants canvis.

Però, al marge d'això, l'islam vivia des del 656 l'escissió entre xiïtes i sunnites per la successió de Mahoma. El primer califa va ser Abu Baker, però en morir el quart califa, Alí, cosí i gendre de Mahoma, es van escindir entre els sunnites i els xiïtes, que deien que el califa havia de ser descendent sanguini de Mahoma. I des d'aleshores els xiïtes han estat majoritaris a l'Iran i també a l'Iraq, tot i que, des de la independència del país, a Bagdad van governar els sunnites.

Va ser amb l'ocupació americana quan per primera vegada els xiïtes van governar l'Iraq. I els xiïtes creuen en l'imam o califa ocult, el mahdí, que quan era un nen va desaparèixer a Samarra, l'any 874, i que tornarà a la terra com el messies a portar la justícia poc abans del judici final.

Casualment o no, el líder de l'EIIL que es proclama califa, que vol unir Síria amb l'Iraq, té el nom d'Abu Baker, com el primer califa. Aprofitant que els musulmans no tenen cap espiritual, vol ocupar aquest lloc, no per reinterpretar l'islam i adaptar-lo als canvis socials, a l'acceptació de la ciència i a la igualat entre homes i dones, sinó per tornar a una concepció més rígida de l'islam que la que imperava quan el califa era a Istanbul. I té com a objectiu esclafar els xiïtes, que considera pitjors que els cristians. Per això diu que vol arribar a les ciutats de Najaf i Kerbala i destruir les tombes dels imams xiïtes venerats, descendents d'Alí.

Tan cert com que, a mesura que l'EIIL, gràcies a l'ajut dels caps tribals sunnites, ha conquerit més terreny camí cap a Bagdad davant un exèrcit iraquià a la desbandada, tindrà esperant-lo a Bagdad i les ciutats santes un exèrcit de dotzenes de milers d'homes disposats a lluitar i a morir, dirigit per Muqtada al-Sader, supervivent d'una família xiïta venerada més radical que el primer ministre Al-Maliki, que dirigeix precisament l'Exèrcit del Mahdí, l'imam ocult, que tornarà per portar la pau en un moment que, segons la tradició, serà de caos absolut, potser com l'actual.

Llegir al Punt Avui 

Torre de Samarra

SALVARÀ L'IRAN A OBAMA? article publicat ahir al Periódico sobre la crisis a l'Iraq

Xavier Rius

Periodista

¿Quines són les diferències entre la crisi actual de l'Iraq, amb l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL), i les moltes revoltes ocorregudes des de l'inici de l'ocupació el 2003? La primera és que ja no es tracta de jocs de força dels sunnites per retenir el poder o garantir-se el control de zones en què són majoria, ni tampoc d'atacs per desestabilitzar el Govern. L'objectiu és instaurar un califat medieval en un territori que va des de la costa de Síria fins a l'est de l'Iraq. Un territori en què eliminarien o obligarien a convertir-se la població cristiana i xiïta. La segona diferència és que constata el fracàs definitiu de l'Administració que ocupa els despatxos a Bagdad i la necessitat d'imposar un cop de timó per evitar la fragmentació del país i la consolidació d'aquest califat.

Certament, el desastre actual ve d'una guerra decidida per George Bush el 2003 basant-se en una sèrie de mentides i d'una nefasta gestió, primer dels ocupants que van dissoldre l'Exèrcit i l'Administració iraquians i després del Govern xiïta de Nuri al-Maliki. Una Administració i un Exèrcit finançats pels Estats Units, amb uns dirigents corruptes i sectaris fidels a l'Iran.

Els únics que per ara han estat capaços de fer front a l'ISIL són els peixmergues del Govern autònom del Kurdistan iraquià, que ha aprofitat aquest caos per legitimar la seva autonomia i controlar més petroli. I la fuga de Mossul i Kirkuk de les tropes de Bagdad li ha permès afegir de facto la rica en petroli Kirkuk al Kurdistan, i està en disposició d'intentar arrabassar Mossul, la segona ciutat del país, a l'ISIL. Però si el Kurdistan s'annexionés Kirkuk i controlés Mossul repetiria els mateixos errors en què ha incorregut Al-Maliki.

Després que l'ISIL reiterés la seva voluntat de conquistar les ciutats santes xiïtes de Karbala i Najaf, sembla que l'Iran ha enviat tropes a aquestes ciutats iraquianes i preveu enviar-ne més. Però per recuperar Mossul hi ha també una important ofensiva aèria, amb drones i avions tripulats, que només està a l'abast dels Estats Units, que en cap cas es pot permetre implicar-se en una ofensiva terrestre. Així, serà necessària la col·laboració entre Washington i Teheran. I Barack Obama ha de capgirar la situació, donat que va ser ell qui va retirar les tropes de l'Iraq i no es pot permetre acabar el seu mandat amb el triomf d'aquesta escissió d'Al-Qaida i un Iraq desmembrat.

Si l'ocupació de l'Iraq el 2003 Bush la va justificar amb la mentida de les armes de destrucció massiva, Obama va haver d'aguantar fa un any les pressions d'Israel i del Partit Republicà perquè ataqués l'Iran. Fins i tot la cadena Fox, productora de l'exitosa sèrie Homeland, va modificar-ne la trama per mostrar una falsa aliança entre Teheran i Al-Qaida que justifiqués l'atac. Obama necessita estabilitzar l'Iraq i no pot fer-ho sense l'Iran, però no és clar que els republicans l'hi posin fàcil.

Washington i Teheran han d'anar junts no tan sols en l'acció militar, sinó també en el terreny polític, per aconseguir fer canviar de política Al-Maliki. La llista d'aquest va tornar a ser a l'abril la més votada, però ha estat incapaç de formar Govern. I es necessita un Govern en el qual els altres grups xiïtes, els laics, els sunnites, els cristians i els kurds se sentin representats. I és que si molts caps de tribu i milícies sunnites han ajudat l'ISIL ha estat per la nefasta política d'Al-Maliki. Esquadrons de la mort del primer ministre van ser els responsables de l'assassinat de dirigents sunnites a Bagdad. I les demandes dels líders de ciutats sunnites com Fal·luja només van tenir com a resposta més repressió. També s'hauria d'implicar en aquest consens l'Aràbia Saudita i altres monarquies del Golf, tenint en compte que l'ofensiva de l'ISIL a l'Iraq és continuació de la que ha fet a Síria i que són les monarquies petroleres les que financen els grups que lluiten contra Assad.

Obama HAurà de decidir si dóna el vistiplau a una ofensiva terrestre de l'Iran -encara que els iranians portin uniformes iraquians- a la qual els Estats Units se sumarien amb una intervenció amb avions i drones, o bé es plega de braços mentre l'Iraq es descompon i ell arruïna el llegat de la seva presidència.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia de la qual Jonàs va fugir i a la qual gràcies a la balena va tornar per predicar la seva destrucció total en 40 dies si els seus habitants no es penedien. Ara la caiguda de Mossul i la fugida de la ciutat d'un Exèrcit que ha deixat les armes en mans de l'ISIL obre un escenari de destrucció total a l'Iraq en menys d'aquests 40 dies. S'haurà de veure si Washington i Teheran es poden posar d'acord per evitar-ho.

Llegir en català al Periódico 

Leer en castellano en El Periódico 

RECTIFICARÀ AL-MALIKI? Publico anàlisi ofensiva gijadista a l'Iraq

RECTIFICARÀ AL-MALIKI?
Xavier Rius, 12 de juny de 2014. El Punt Avui

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats.

No es pot entendre el que està passant a l'Iraq amb els gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) -Islamic State in Iraq and the Levant (ISIL), Bilad ash Shaam -, que dimarts van conquerir la multiètnica Mossul i que ahir assetjaven la sunnita Tikrit, amenaçaven Samarra i Kirkuk, mentre, de camí cap a Bagdad, s'apoderaven de la principal refineria del país a Baiji, sense reconèixer la desastrosa gestió del primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, i la lluita entre la franquícia oficial d'Al-Qaida, dirigida per Aiman al-Zauahri, i el dissident Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant.

Era previsible que, després de la recuperació de terreny de les tropes lleials a Baixar al-Assad a Síria, els gihadistes de l'EIIL, que pretenen crear un califat a Síria i l'Iraq, centrarien la seva ofensiva a l'Iraq. Però aquesta ofensiva de l'EIIL és també una pugna per l'EIIL, liderat per Abubaker Bagdadi, que desitja ocupar l'espai d'Al-Qaida de la qual va néixer i de la qual es va escindir. Així, mentre que Al-Qaida, tot i la força de les seves franquícies per fer cops puntuals, està en reculada, sobretot després de la seva derrota a Mali, l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, discrepant de la franquícia oficial d'Al-Qaida a Síria –el Front d'Al-Nursa–, es va proposar conquerir un gran territori a Síria i l'Iraq. Un gran espai geogràfic per imposar un califat on aplicar la seva concepció medieval de l'islam. No vol colpejar, desestabilitzar i amagar-se, sinó regnar.

L'EIIL ha aprofitat la volàtil situació de l'Iraq, on el xiïta Nuri al-Maliki, tot i haver estat la força més votada a les eleccions legislatives de l'abril –va aconseguir 92 dels 328 escons–, té problemes per aconseguir una majoria per formar govern. Discrepen d'Al-Maliki altres grups xiïtes, com ara el del fa uns anys rebel Muqtada al-Sadar, el de la llista xiïta moderada de l'exprimer ministre Iyad Alaui, els sunnites i els kurds. I és que Al-Maliki ha governat aquests anys pensant només en els negocis i els interessos de certs sectors i líders xiïtes, menystenint la resta, sobretot els sunnites. I cansats de promeses dels governs xiïtes de Bagdad de compartir el poder i els guanys del petroli amb els sunnites, i incapaç Bagdad de garantir la seguretat i la vida dels líders no xiïtes, molts caps tribals sunnites han donat suport a l'EIIL o, senzillament, han deixat caure els governadors, l'exèrcit i la policia davant l'ofensiva gihadista.

Però el que fa diferent l'ofensiva actual de les anteriors revoltes sunnites és que no pretenen controlar només l'anomenat triangle sunnita. És que han conquerit la mítica Mossul, on viuen centenars de milers de cristians, i amenacen zones de majoria kurda i turcmana, com ara Kirkuk, amb grans bosses de població xiïta, com per exemple la històrica Samarra, en direcció a Bagdad.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats. Dimarts, tota la regió de Nínive va caure en mans dels que volen imposar un califat i castigar sense pietat els musulmans i no musulmans que no s'avinguin a complir les seves lleis anacròniques. I com si la caiguda de Nínive fos l'anunci de la destrucció total de l'Iraq, en plena desbandada de les tropes lleials a Bagdad, han atacat ciutats kurdes, sunnites i xiïtes, com si volguessin, en menys de 40 dies, estroncar l'Iraq. Caldrà veure ara si Al-Maliki serà capaç de rectificar com va fer el profeta Jonàs, que va tornar a Nínive, i quines forces militars –estrangeres– ajudaran a aturar els que avui ja van cap a Samarra.

 Samarra, fa 11anys, ara amenaçada pels gijadistes.

  La torre de Samarra amb minaret d'spiral. (Samarra mosque, tower, Malwiya, camino de,)

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA. Publico al Punt Avui, valoració fracàs negociacions de Ginebra-2

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA

 El Punt Avui, 18 de febrer de 2014 

 “Ho sento molt i demano disculpes al poble sirià per no complir les seves esperances”, va dir el passat dissabte el diplomàtic algerià i mediador, Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.

Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny de 2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l’acord sembla impossible per cinc raons. La primera és que l’oposició està més fragmentada que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes, entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els qual també lluiten entre sí. I en aquesta situació no està en condicions ni d’arribar a acords amb el govern, ni en la capacitat de complir-los. De fet a Ginebra només hi era present una part de l’oposició moderada.

La segona és que Al Assad està més fort que mai després de que, gràcies a l’ajut d’Hizbul·là recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa en el camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l’acord pel desarmament químic del país, que s’ha de dir que avança molt més lent del previst, es va esvair l’amenaça d’una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l’OTAN. Ara Al Assad ja no necessita fer concessions amb els negociadors. Sap que ningú li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.

I la quarta és que, el que més preocupa a les potències internacional i a alguns països de la regió, no és Al Assad, sinó la por que es consolidi el control que té la milícia de l’Estat islàmic de Síria i el Llevant, escindida d’Al Qaida, que domina part de Síria i de l’Iraq, i que amenaça d’enfonsar l’Iraq en els caos. I qui té més força per esclafar-la és Al Assad

Comparant l’escenari de les negociacions de 2012 i l’actual, és que si llavors l’acord era difícil per la negativa d’Al Assad a deixar el poder, ara és la comunitat internacional qui no voldria un govern sense Al Assad, donat que ell és l’únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre l’oposició, rebels i algun membre de l’actual govern, podria abocar el país encara més al caos, cosa de la que només beneficiaria als salafistes que volen crear un califat a part de Síria i l’Iraq.

I sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap Al Assad coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l’Iran, amb Occident després de  l’acord sobre el programa nuclear. I aquest reforçament d’Al Assad ha coincidit amb l’anunci a Beirut, per part del primer ministre, Tamam Salam, que després d’un any d’interinitat, s’havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per Hizbul·là i pels sunnites de l’exprimer ministre Saad Hariri. I és que al Líban, en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències habituals de la implicació de les seves forces a una guerra veïna com la de Síria, sinó que, els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d’Al Nursa, franquícia d’Al Qaida, i l’escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al Líban; uns atemptats que perjudicaven a totes les faccions a Beirut.  

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica 

A TEMPS DE RECTIFICAR? publico aquest article al Punt Avui sobre l'intent dels gihadistes de crer un califat a Síria i l'Iraq

La presa d’amplis territoris de l’Iraq i Síria per part del gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (Islamic State of Iraq and the Levant- ISIL, الدولة الاسلامية في العراق والشام),  no és només la conseqüència dels errors del govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki, que ha intentat esclafar la minoria sunnita, i de la debilitat de les dividides forces d’oposició a Baixar al-Assad, després que aquest, gràcies a l’ajut  d’Hezbol·là hagi  recuperat avantatges en els múltiples fronts. És també el resultat d’una nova estratègia d’aquesta franquícia d’Al Qaida per unir un ampli territori que va des de l’anomenat Triangle Sunnita iraquià amb Fallujah, Ramadi, fins el nord-est de Síria amb Raqqa, els voltants d’Alep i la frontera amb Turquia, on desitja implantar un califat. Els gihadistes ja no volen colpejar i fugir, com havien fet sempre, sinó veuen la possibilitat de fer-se amb el poder d’amplis territoris, com van fer els talibans a l’Afganistan, i aplicar una primitiva visió de l’Islam. És una estratègia que ja va intentar Al Qaida a Mali on, aprofitant els enfrontaments dins l’exèrcit i la lluita amb les milícies tuaregs, es va fer amb un ampli territori del que van ser expulsades gràcies a la intervenció francesa.

Aquesta ofensiva dels gihadistes a Síria i l’Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra-2, a la que l’oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny pel règim d’Al Assad. Una conferència a la que Iran no ha estat convidat. Però l’escenari actual de la regió és diferent al de l’anterior cimera de Ginebra, on semblava que l’enemic principal era una Síria aliada amb l’Iran que pretenia controlar una zona que anava des del Líban fins part de l’Afganistan. Ara, després de l’acord nuclear amb l’Iran, i l’evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraqi i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes, recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre ells el català Marc Maginedas.

La gravetat de la situació ha fet que l’oposició siriana i islamistes, com Jafat Al-Nursa –també vinculat Al-Qaida però que no vol trencar l'integritat territorial de S´ria-, s’hagin unit per combatre l’EIIL des de Síria, mentre l’exèrcit de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al Maliki, ho fa al costat de les milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l’Iraq. Això doncs hauria de servir de lliçó i acabar amb la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha tingut molt a veure amb que Al Qaida s’hagi fet amb el control de la regió d’Anbar. I si algú té capacitat d’influència vers Nuri al Maliki és l’Iran. Però aquest nou paper de l’Iran com a potència regional no agrada ni a Aràbia Saudita ni a Israel. I sense la col·laboració d’Iran sembla difícil que es pugui derrotar als jihadistes i evitar que consolidin el seu poder.  
                                                                                                                
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord. 

Xavier Rius, periodista 
Llegir l'article al Punt Avui, clica