20 ANYS DE LA GUERRA D'IRAQ. Escric al Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, diumenge 19 de març de 2023

Llegir al Punt Avui

 

Es compleixen vint anys de la invasió de l’Iraq ordenada per Georg Bush fill, sense el vistiplau de les Nacions Unides, feta amb l’excusa de cercar unes armes de destrucció massiva que el govern iraquià deia que no existien i que els inspectors de l’ONU tampoc no havien trobat. Una intervenció que era la segona invasió d’un país en resposta als atacs de l’11 de setembre del 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terrorisme. La primera havia estat la de l’Afganistan. Intervencions que es justificaven prometent que exportarien la democràcia a aquells països, un fet que irradiaria canvis als països veïns. El gener del 2003 jo era a l’Iraq, i guardo la foto que vaig fer de l’hotel Palestina amb un retol que deia en anglès “Happy new year 2003”, A la foto es veu just al davant de l’hotel una gran estàtua de Saddam Hussein. No va ser un bon any i els americans van tombar l’estàtua el 9 d’abril del 2003. A diferència del que va fer Bush pare el 1991, amb l’operació Tempesta del Desert, quan es va intervenir per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, que, un cop aconseguit l’objectiu, es decidí no entrar a Bagdad ni fer caure Saddam per no ficar-se en un nou Vietnam, el 2002 Bush fill decidí dissoldre l’estat, l’exèrcit i la policia iraquians, provocant unes guerres sectàries i una inestabilitat que encara perdura.

Es compleixen vint anys de la invasió de l’Iraq ordenada per Georg Bush fill, sense el vistiplau de les Nacions Unides, feta amb l’excusa de cercar unes armes de destrucció massiva que el govern iraquià deia que no existien i que els inspectors de l’ONU tampoc no havien trobat. Una intervenció que era la segona invasió d’un país en resposta als atacs de l’11 de setembre del 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terrorisme. La primera havia estat la de l’Afganistan. Intervencions que es justificaven prometent que exportarien la democràcia a aquells països, un fet que irradiaria canvis als països veïns. El gener del 2003 jo era a l’Iraq, i guardo la foto que vaig fer de l’hotel Palestina amb un retol que deia en anglès “Happy new year 2003”, A la foto es veu just al davant de l’hotel una gran estàtua de Saddam Hussein. No va ser un bon any i els americans van tombar l’estàtua el 9 d’abril del 2003. A diferència del que va fer Bush pare el 1991, amb l’operació Tempesta del Desert, quan es va intervenir per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, que, un cop aconseguit l’objectiu, es decidí no entrar a Bagdad ni fer caure Saddam per no ficar-se en un nou Vietnam, el 2002 Bush fill decidí dissoldre l’estat, l’exèrcit i la policia iraquians, provocant unes guerres sectàries i una inestabilitat que encara perdura.

Una de les conseqüències d’aquesta repressió a tort i a dret feta pels invasors va ser que a les presons d’Abu Graib i Camp Bucca convergissin insurgents que lluitaven contra els invasors, amb antics soldats de Saddam Hussein. Junts crearien el grup Estat Islàmic de l’Iraq, inicialment fidel a Al-Qaida, liderat per Abu Bakr a Bagdad, que amb el temps trencaria amb Al-Qaida, s’expandiria a Síria, aprofitant la guerra contra Bashar al-Assad, i el juny del 2014, controlant part de Síria i l’Iraq, proclama el califat que va exportar els seus actes terroristes arreu del món. L’anhel de part de les societats àrabs de democratitzar-se, afavorit per les xarxes socials, va donar lloc el 2011 a les anomenades primaveres àrabs. La d’Egipte va fer caure Hosni Mubarak, i després d’un temps en què el país fou governat per islamistes que guanyaren les eleccions, va tornar a ser governat per un militar com Abdelfatah el-Sisi, amb unes maneres similars a les de Mubarak. I Tunísia, després d’anys d’inestabilitat política, camina ara per perpetuar un règim com el del deposat Ben Ali. Les pitjors i més sagnants primaveres van ser les que van portar a les guerres civils de Líbia i Síria. Líbia, sense Gaddafi, ha esdevingut un estat fallit. I, a Síria, Bashar al-Assad s’ha mantingut al poder gràcies a l’ajut de Rússia i al convenciment d’Occident que, si se’l derrocava, es repetiria una situació com la de Líbia i l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani, del partit Dawa, fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.

Una de les conseqüències d’aquesta repressió a tort i a dret feta pels invasors va ser que a les presons d’Abu Graib i Camp Bucca convergissin insurgents que lluitaven contra els invasors, amb antics soldats de Saddam Hussein. Junts crearien el grup Estat Islàmic de l’Iraq, inicialment fidel a Al-Qaida, liderat per Abu Bakr a Bagdad, que amb el temps trencaria amb Al-Qaida, s’expandiria a Síria, aprofitant la guerra contra Bashar al-Assad, i el juny del 2014, controlant part de Síria i l’Iraq, proclama el califat que va exportar els seus actes terroristes arreu del món. L’anhel de part de les societats àrabs de democratitzar-se, afavorit per les xarxes socials, va donar lloc el 2011 a les anomenades primaveres àrabs. La d’Egipte va fer caure Hosni Mubarak, i després d’un temps en què el país fou governat per islamistes que guanyaren les eleccions, va tornar a ser governat per un militar com Abdelfatah el-Sisi, amb unes maneres similars a les de Mubarak. I Tunísia, després d’anys d’inestabilitat política, camina ara per perpetuar un règim com el del deposat Ben Ali. Les pitjors i més sagnants primaveres van ser les que van portar a les guerres civils de Líbia i Síria. Líbia, sense Gaddafi, ha esdevingut un estat fallit. I, a Síria, Bashar al-Assad s’ha mantingut al poder gràcies a l’ajut de Rússia i al convenciment d’Occident que, si se’l derrocava, es repetiria una situació com la de Líbia i l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani. del partit Dawa. fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.

   f

LA MORT DE TAREK AZIZ, UN CRISTIÀ AL COSTAT DE SADDAM

Divendres va morir a l’hospital d’una presó de Bagdad Tarek Aziz. Aziz, de 79 anys, cristià caldeu, que va ser viceprimer ministre d’Iraq en el temps previ a la invasió americana de 2003 i ministre d’Exteriors durant l’invasió de Kuwait el 1990, i la posterior guerra Tempesta del Desert de1991 amb la que es va fer fora als iraquians del petit emirat petrolier. Des de l’ocupació americana de 2003 estava a la presó, i fa cinc anys va ser condemnat a mort però no va ser executat.

El desembre de 2002 i gener 2003 vaig poder conversar amb ell i assistir a diverses rodes de premsa seves a Bagdad. I a la pregunta sobre les armes de destrucció massiva amb les que George Bush fill justificava la guerra que anava a començar, Aziz repetia una i altra vegada que s’havien destruït després de la guerra de 1991, i que l’Iraq no tenia res a amagar. I com es va veure poc després, les seves paraules eren certes. També deia que cada vegada que al llarg de la història, una potència estrangera havia intentat conquerir, sotmetre o governar l’antiga Mesopotàmia o l’Iraq, fossin els perses, els turcs o els britànics, sempre havien fracassat. I avisava als americans que no entressin a l’Iraq donat que fracassarien. I sense cap mena de dubte el resultat de l’ocupació americana amb la dissolució de les institucions, exèrcit i policia iraquiana, decretada pels ocupants, va portar al país al fracàs absolut.  

Ell era d’un poble prop de Mossul, la mítica Nínive de la Bíblia, capital d'Assíria, un dels llocs amb més cristians del Pròxim Orient que des de fa onze mesos és en mans de l’Estat Islàmic. En temps de Saddam, el fet que un cristià com Aziz estigués a la cúpula del país era una garantia pel prop d’un milió de cristians que hi havia, garantia la pluralitat religiosa i un cert laïcisme del règim, tot i que certament es va perseguir a la majoria xiïta.

En molts moments se’l definia equívocament com el número dos del règim de Saddam, cosa que no era certa, donat que per sobre d'ell estaven el germanastre de Saddam, Barzan al Tikriti, Alí Hassan, conegut com Alí el Químic, o el vicepresident, Taha Yassin Ramadan. Tots sunnites i penjats a la forca el 2007. No era el número dos però sí va ser sempre una de les quatre persones més properes a Saddam i, potser per ser cristià, no va caure en cap de les purgues que Saddam féu entre els quadres dirigents del partit Baas. Unes purgues que consagraven sempre els membres sunnites del clan de Tikrit i feien desaparèixer en daurats exilis o executats per traïdors, a aquells que li podien prendre el lloc. Però Tarek Aziz, com a cristià, mai no hauria pogut ser cap d'un país musulmà, cosa que per a Saddam no el feia perillós. I el fet de ser cristià, amb pinta d'avi entranyable, que dominava les bones maneres i el perfecte anglès de la diplomàcia, el situava en una posició immillorable per donar una imatge d'un Iraq laic i modern front el retrògrad Iran dels aiatol·làs i les monarquies feudals de la península aràbiga.

Mentre Saddam i els altres dirigents van ser penjats per crims fets durant la guerra de l'Iran i persecució de xiïtes i kurds, ell, tot i se condemnat a mort, va salvar la vida, si bé el govern iraquià sempre va rebutjar les peticions d’indult de la seva família i d’algunes comunitats cristianes de dins i fora d’Iraq. I del prop d’un milió de cristians que hi havia  amb Saddam, ara no en queden ni dos cents mil. La persecució de cristians va començar poc després de la guerra, però es va intensificar amb la irrupció de l’Estat Islàmic. Les esglésies de Mossul han estat enderrocades i part de les dones cristianes que no van poden fugir fa un any van ser executades o entregades com esclaves sexuals pels soldats del nou califat del Daesh.

De cap manera pretenc justificar els crims de què ell va ser coresponsable. Però de la mateixa manera que el principi legal de l’Autoritat Palestina que estableix que l’alcalde de Betlem ha de ser un cristià –ara la professora de literatura Vera Baboun-, la presència d’un cristià a la cúpula del règim de Bagdad garantia una llibertat i seguretat per una sèrie de minories que eren a l’antiga Mesopotàmia, abans de l’aparició de l’islam. I amb la seva mort a l’hospital desapareix l’últim dirigent iraquià viu del règim de Saddam, un període que malgrat la brutalitat del règim amb els opositors i la guerra amb l’Iran, sembla que per molts iraquians globalmament, va ser millor que l’actual.   

Leer en castellano en El Periódico

Llegir en català al Periódico

ESBORRANT EL PASSAT, publico al Punt Avui sobre la destrucció de les estàtues assíries a Mossul i del patrimoni cultural a Mesopotàmia

 No només pretén eliminar la població cristiana que viu des de fa més de dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, sinó, també, esborrar la memòria de les civilitzacions recollides a l'Antic Testament, del qual neixen les religions monoteistes. Pretén destruir el llegat de les civilitzacions de fa cinc mil anys, que van inventar uns símbols que esdevindrien l'escriptura cuneïforme.

Llegir al Punt Avui, 28 de febrer de 2015

La destrucció de les estàtues assíries i sumèries de Mossul és una altra mostra de la determinació d'Estat Islàmic d'imposar una visió totalment retrògrada de l'islam que no només pretén eliminar la població cristiana i d'altres religions que viuen des de fa més de dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, sinó, també, esborrar la memòria de les civilitzacions recollides a l'Antic Testament, llibre del qual neixen les tres religions monoteistes. Pretén destruir el llegat de les primeres civilitzacions de l'Eufrates i el Tigris de fa uns cinc mil anys, que van inventar uns símbols sobre pedres, que esdevindrien l'escriptura, la cuneïforme.

Estat Islàmic fa una destrucció deliberada, molt diferent del saqueig al Museu Nacional de Bagdad l'abril del 2003, dies en què també van ser saquejades algunes peces del museu de Mossul, ja que allò van ser robatoris. I, de fet, la majoria dels milers de peces desaparegudes van ser recuperades a l'Iraq mateix o en els cercles de tràfic d'antiguitats. I, com hem vist amb les últimes matances de cristians assiris, l'objectiu és una neteja ètnica i històrica que supera l'holocaust nazi, ja que sembla que desitgen eliminar tots aquells d'arreu del món que no abracin la seva visió de l'islam, inclosos els musulmans que no segueixen el camí que predica el seu líder, Abu Bakr al-Bagdadi. No és casual que aquest hagi agafat el nom d'Abu Bakr, el primer califa després de Mahoma, que va expandir aquesta religió. I l'amenaça feta per la secció líbia d'Estat Islàmic, de creuar el Mediterrani i arrasar Roma, confirma el seu fanatisme. Si són capaços de destruir les estàtues assíries, també ho poden ser, si s'expandeixen a Egipte, amb les piràmides i les estàtues dels faraons.

Certament, en nom del cristianisme fa segles es van fer barbaritats similars a les que fa avui Estat Islàmic, però en el món actual imperen uns nous valors de llibertat de consciència, tolerància i respecte. Valors que alguns països islàmics neguen o limiten als seus ciutadans, però que ni tan sols l'efímer règim dels talibans a l'Afganistan va pretendre exportar arreu del món.

Estat Islàmic va conquerir Mossul al juny, quan el grup encara s'anomenava Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, i semblava que només pretenia consolidar un territori o califat en aquella regió trencant les fronteres del pacte francobritànic Sykes-Picot, però avui veiem que volen anar molt més enllà i esborrar el passat.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir i a la qual després de ser engolit per la balena tornaria per anunciar la destrucció total si no es penedien dels pecats. Ara sembla que des de Nínive volen anunciar al món que no hi haurà perdó ni restarà el llegat dels qui no pensin com ells. I sigui quan sigui la seva derrota, l'antiga Mesopotàmia haurà perdut bona part del seu llegat històric i milions dels habitants d'unes cultures que eren allà enllaçant amb l'origen de la història, l'escriptura i les religions monoteistes.

La destrucció del patrimoni històric i cultural que han patit Síria i l'Iraq és ara per ara incalculable atès que va començar a ser danyat o robat a causa de la guerra civil que va esclatar el març del 2011. El barri antic de Damasc s'ha salvat, però no es pot dir el mateix de les esglésies cristianes com la de Malula –indret reconquerit paradoxalment gràcies als milicians xiïtes d'Hezbol·là–, on encara es parla, o es parlava, la llengua de Crist, l'arameu; ni d'Alep, amb els seus carrerons i la seva ciutadella. Però fins ara ningú se'n vanagloriava ni en feia un vídeo destruint-lo a cops de martell.

Xavier Rius, periodista 

Llegir petició de de la Directora General de la UNESCO al Consell de Seguretat de l'ONU
 

DESPRÉS D'AL MALIKI. Publico al Punt Avui sobre la renúncia del prim er ministre iraquià

Xavier Rius, periodista

16 d'agost de 2014

Al populós carrer Haifa de Bagdad hi ha l'estàtua del rei Faisal I, que va dirigir l'Iraq els primers anys de la seva independència fins al 1933. A diferència dels seus successors Ghazi i Faisal II, Faisal I ha estat venerat com a pare de la pàtria per tots els règims. Faisal I, conegut a Occident per la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, va liderar amb el coronel Lawrence la revolta contra els otomans i va ser proclamat a Damasc rei d'una Síria que abastava des del Mediterrani a Mesopotàmia. Aquesta gran Síria xocava amb el pacte anglofrancès Sykes-Picot, que posava Síria sota la tutela francesa. Llavors Faisal va deixar Damasc i va ser proclamat rei del que seria l'Iraq. Un dels qui van liderar la revolta contra els britànics va ser el poeta Mohammed Hassan Aboualemhacn, que després seria ministre amb Faisal. Nuri al-Maliki, que ha estat primer ministre de l'Iraq des de maig de l'any 2006, que s'ha vist forçat a deixar el càrrec, és nét d'aquest poeta que va ser ministre de Faisal. I el seu nom aventurava, quan va ser nomenat primer ministre, un lideratge venturós. Nuri, ve de la paraula nur, llum, i Maliki ve de malik, rei. Però mentre que Faisal continuarà sent venerat, és improbable que els vuit anys d'Al-Maliki siguin enyorats per ningú.

Despotisme, malversació de fons i humiliació dels rivals ha estat la seva manera de fer. I el govern i parlament estava paralitzat des de les eleccions d'abril, en què Al-Maliki va obtenir 92 dels 328 escons, amb una coalició en què no hi formaven part els seus antics aliats del Consell Suprem Islàmic ni el clergue Muqtada al Sadr. I els grups i milícies sunnites que, d'acord amb l'exèrcit iraquià i les tropes americanes, havien combatut la insurgència d'Al-Qaida, no només s'havien sentit traïts per Al-Maliki, sinó que l'acusaven d'estar darrere dels esquadrons de la mort que assassinaven els seus líders. Amb el parlament incapaç de nomenar un govern, Al-Maliki continuava com a primer ministre en funcions, quan el 10 de juny passat els salafistes de l'Estat Islàmic (EI) van conquerir Mossul, i amb el suport de milícies sunnites i caps tribals, l'EI estrenyia el setge a Bagdad i anunciava un califat. Això va encendre les alarmes tant a Washington com a Teheran, que, a la vegada que oferien suport logístic i militar al règim de Bagdad, van demanar a Al-Maliki que desistís de ser de nou primer ministre.

Han hagut de passar dos mesos, en què l'Estat Islàmic no ha reculat als voltants de Bagdad i, malgrat els atacs dels peixmergues kurds, ha provocat la matança i la fugida de milers de cristians i yazidites, fins que s'ha pogut aturar gràcies als bombardejos nord-americans. Però Al-Maliki continuava enrocat a Bagdad. Finalment, després de parlar amb una sola veu la màxima autoritat xiïta de l'Iraq, Ali al Sitani, Washington i Teheran, Al-Maliki en veure's sol ha acceptat deixar el lloc al xiïta Heidar al-Abadi. Caldrà veure si xiïtes, sunnites, cristians i kurds aconsegueixen posar en marxa les institucions, repartir el petroli, pactar el grau de vinculació del Kurdistan i, sobretot, amb el suport de Washington i Teheran, derrotar els milicians de l'Estat Islàmic.

 

  Llegir al Punt Avui

BOMBARDEJOS I GOVERN DE CONSENS. Publico al Punt Avui sobre la intervenció a l'Iraq

Xavier Rius, periodista

El Punt Avui, 9-8-14 (llegir al Punt Avui)

Quan el 10 de juny les milícies de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) van conquerir la ciutat multiètnica de Mossul, al nord de l'Iraq, i alhora estrenyien el cercle a Bagdad i anunciaven que es disposaven a prendre les ciutats xiïtes de Karbala i Najaf, van saltar totes les alarmes. Centenars de milers de persones de diverses ètnies i religions van fugir cap al Kurdistan iraquià, l'única zona estable del país, amb un govern autònom. Simultàniament, els guerrillers kurds, els peixmergues, van aconseguir el poder de ciutats com Kirkuk, de les quals fugien a la desbandada els soldats iraquians.

Aleshores, mentre d'una manera més o menys encoberta els Estats Units i l'Iran van reforçar el seu ajut militar al govern de Bagdad per evitar-ne la caiguda, tant des dels països àrabs com des d'Europa, els Estats Units i les Nacions Unides es va exigir un canvi de rumb al president xiïta, Nuri al-Maliki, responsable de la política sectària vers els sunnites i els assassinats dels seus líders. Aquest sectarisme d'Al-Maliki i el seu entorn ha estat determinant perquè molts caps tribals sunnites i les antigues milícies sunnites que havien lluitat amb els exèrcits iraquià i americà contra la insurgència d'Al-Qaida es posessin al costat de l'EIIL. No ho han fet tant perquè compartissin les seves idees retrògrades, sinó com l'única manera de posar fi a la marginació política i econòmica de què eren víctimes. I és que, sense el suport actiu de les milícies sunnites i els caps tribals, l'avenç de l'Estat Islàmic no hauria estat possible. De fet, la majoria dels caps tribals i líders sunnites que hi donen suport confien que, atesa l'amplitud dels territoris que controla a Síria i a l'Iraq, pugui funcionar com les zones tribals de l'Afganistan en temps dels talibans, en què, un cop els pagaven els tributs i trencaven amb el règim de Kabul, els caps tribals esdevenien els veritables governants.

Però, mentre que la pressió dels Estats Units a Al-Maliki perquè formi un govern multiètnic no ha esdevingut efectiva –quatre mesos després de les eleccions, el Parlament ha estat incapaç de formar nou govern–, l'EIIL va proclamar la instauració d'un califat, i el seu líder, que s'ha posat el nom d'Abu Bakr al-Baghdadi, imitant el del primer califa després de Mahoma, va anunciar un gihad global. Tot seguit, va ordenar als cristians que es convertissin a l'islam, i es van difondre diversos vídeos en un dia tan sensible com el de la Festa del Sacrifici de la fi del ramadà, amb imatges d'execucions de centenars de soldats sunnites i cristians i de caps decapitats penjats a les places. I aquest dimecres van conquerir diverses ciutats del Kurdistan com ara Sincar i van provocar la mort de mig miler de civils, el segrest de moltes dones i la fugida de desenes de milers de cristians i yazidites –una religió que barreja elements del cristianisme, l'islam i el zoroastrisme– cap a les muntanyes.

Aquesta dramàtica situació i la persecució generalitzada dels cristians han permès a Obama justificar una intervenció humanitària i militar aèria al Kurdistan, i ahir ja hi va haver els primers bombardejos sobre posicions d'EIIL. La suposició que els Estats Units tenen personal civil i assessors militars, que estarien en perill, a la capital del Kurdistan, Arbela, ha estat l'excusa. Però a ningú no se li escapa que l'objectiu és dur a terme una campanya d'atacs aeris contra l'EIIL en coordinació amb els peixmergues i l'exèrcit iraquià com la que es va fer a Líbia fa tres anys.

Unes operacions bèl·liques que en cap cas es poden comparar amb la guerra de Bush del 2003. Però no ens enganyem. Per més retrògrades i salvatges que siguin les idees i accions de l'EIIL, ha aconseguit controlar gran part de l'Iraq gràcies al suport dels sunnites, farts d'Al-Maliki i els partits que governen a Bagdad i s'apropien de la riquesa del petroli. I és que, mentre no hi hagi un govern de consens a Bagdad, l'Iraq continuarà en flames. I, com es va veure dimecres, ni tan sols està segur el fins ara pròsper Kurdistan

.

SALVARÀ L'IRAN A OBAMA? article publicat ahir al Periódico sobre la crisis a l'Iraq

Xavier Rius

Periodista

¿Quines són les diferències entre la crisi actual de l'Iraq, amb l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL), i les moltes revoltes ocorregudes des de l'inici de l'ocupació el 2003? La primera és que ja no es tracta de jocs de força dels sunnites per retenir el poder o garantir-se el control de zones en què són majoria, ni tampoc d'atacs per desestabilitzar el Govern. L'objectiu és instaurar un califat medieval en un territori que va des de la costa de Síria fins a l'est de l'Iraq. Un territori en què eliminarien o obligarien a convertir-se la població cristiana i xiïta. La segona diferència és que constata el fracàs definitiu de l'Administració que ocupa els despatxos a Bagdad i la necessitat d'imposar un cop de timó per evitar la fragmentació del país i la consolidació d'aquest califat.

Certament, el desastre actual ve d'una guerra decidida per George Bush el 2003 basant-se en una sèrie de mentides i d'una nefasta gestió, primer dels ocupants que van dissoldre l'Exèrcit i l'Administració iraquians i després del Govern xiïta de Nuri al-Maliki. Una Administració i un Exèrcit finançats pels Estats Units, amb uns dirigents corruptes i sectaris fidels a l'Iran.

Els únics que per ara han estat capaços de fer front a l'ISIL són els peixmergues del Govern autònom del Kurdistan iraquià, que ha aprofitat aquest caos per legitimar la seva autonomia i controlar més petroli. I la fuga de Mossul i Kirkuk de les tropes de Bagdad li ha permès afegir de facto la rica en petroli Kirkuk al Kurdistan, i està en disposició d'intentar arrabassar Mossul, la segona ciutat del país, a l'ISIL. Però si el Kurdistan s'annexionés Kirkuk i controlés Mossul repetiria els mateixos errors en què ha incorregut Al-Maliki.

Després que l'ISIL reiterés la seva voluntat de conquistar les ciutats santes xiïtes de Karbala i Najaf, sembla que l'Iran ha enviat tropes a aquestes ciutats iraquianes i preveu enviar-ne més. Però per recuperar Mossul hi ha també una important ofensiva aèria, amb drones i avions tripulats, que només està a l'abast dels Estats Units, que en cap cas es pot permetre implicar-se en una ofensiva terrestre. Així, serà necessària la col·laboració entre Washington i Teheran. I Barack Obama ha de capgirar la situació, donat que va ser ell qui va retirar les tropes de l'Iraq i no es pot permetre acabar el seu mandat amb el triomf d'aquesta escissió d'Al-Qaida i un Iraq desmembrat.

Si l'ocupació de l'Iraq el 2003 Bush la va justificar amb la mentida de les armes de destrucció massiva, Obama va haver d'aguantar fa un any les pressions d'Israel i del Partit Republicà perquè ataqués l'Iran. Fins i tot la cadena Fox, productora de l'exitosa sèrie Homeland, va modificar-ne la trama per mostrar una falsa aliança entre Teheran i Al-Qaida que justifiqués l'atac. Obama necessita estabilitzar l'Iraq i no pot fer-ho sense l'Iran, però no és clar que els republicans l'hi posin fàcil.

Washington i Teheran han d'anar junts no tan sols en l'acció militar, sinó també en el terreny polític, per aconseguir fer canviar de política Al-Maliki. La llista d'aquest va tornar a ser a l'abril la més votada, però ha estat incapaç de formar Govern. I es necessita un Govern en el qual els altres grups xiïtes, els laics, els sunnites, els cristians i els kurds se sentin representats. I és que si molts caps de tribu i milícies sunnites han ajudat l'ISIL ha estat per la nefasta política d'Al-Maliki. Esquadrons de la mort del primer ministre van ser els responsables de l'assassinat de dirigents sunnites a Bagdad. I les demandes dels líders de ciutats sunnites com Fal·luja només van tenir com a resposta més repressió. També s'hauria d'implicar en aquest consens l'Aràbia Saudita i altres monarquies del Golf, tenint en compte que l'ofensiva de l'ISIL a l'Iraq és continuació de la que ha fet a Síria i que són les monarquies petroleres les que financen els grups que lluiten contra Assad.

Obama HAurà de decidir si dóna el vistiplau a una ofensiva terrestre de l'Iran -encara que els iranians portin uniformes iraquians- a la qual els Estats Units se sumarien amb una intervenció amb avions i drones, o bé es plega de braços mentre l'Iraq es descompon i ell arruïna el llegat de la seva presidència.

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia de la qual Jonàs va fugir i a la qual gràcies a la balena va tornar per predicar la seva destrucció total en 40 dies si els seus habitants no es penedien. Ara la caiguda de Mossul i la fugida de la ciutat d'un Exèrcit que ha deixat les armes en mans de l'ISIL obre un escenari de destrucció total a l'Iraq en menys d'aquests 40 dies. S'haurà de veure si Washington i Teheran es poden posar d'acord per evitar-ho.

Llegir en català al Periódico 

Leer en castellano en El Periódico 

RAMADÀ KARIM, RAMADÀ MUBARAK; DESITJO UN PIETÓS I BENAVENTURAT RAMADÀ ALS MEUS AMICS I AMIGUES MUSULMANS

Demà dimarts comença el mes del Ramadà. Jo no sóc creient, però desitjo a les meves amigues i amics musulmans de fe o de tradició que passin un pietós i benaventurat Ramadà, mes en que les famílies i els amics es troben els vespres per compartir el menjar després d'hores -aquest anys moltes- de dejuni. Alguns el seguiran de manera estricta i serà un mes de purificació, altres potser no tant, i pels no creients o no practicants serà només un mes de retrobament amb amics i familiars.

 RAMADÀ KARIM! (pietós o generós) o Ramadà Kareem, رمضان كريم

 RAMADÀ MUBARAK! (benaventurat o afortunat)   رمضان مبارك

Torre de Samara, l'Iraq

 

  Al Quds, Jerusalem, amb la Cúpula de la Roca on hi ha la pedra d'Abraham o Ibrahim

 

 Mesquita d'Or, Khadimija, prop de Bagdad

 A molts llocs les famílies i amics potser no podran retrobar-se. Betlem, Palestina.
 رمضان كريم رمضان مبارك

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui 

EL REIS VENEN D'ORIENT, article i fotos fa 9 anys, quan vaig anar a Bagdad

Torre de Samarra, 1 de gener de 2003

Ara fa 9 anys, just abans de marxar deu dies a l'Iraq vaig escriure aquest article pel País, que sortiria publicat el dia 31 de desembre. L'article no parla del conflicte de l'Iraq, sinó que tracta dels mercats o zocos àrabs. Comento que moltes de les fires de Nadal, evoquen el zoco o mercat àrab al carrer "porque todavía hay sensaciones como el paseo y la compra en plena calle que la calefacción de los grandes almacenes no puede suplir, sea porque en nuestra memoria perdida añoramos ese mercado medieval alrededor del cual crecieron las ciudades, sea porque nuestro subconsciente busca la magia de ese bazar oriental, porque es de Oriente de donde vienen los Reyes."
Aquells dies a l'Iraq, dos mesos abans d'una guerra anunciada, vaig ser i fotografiar alguns d'aquests llocs mítics de l'Orient on segons la llegenda provenen el Reis. Poso aquí, amb l'article, algunes fotos de la mesquita xiïta d'Or de Bagdad (Khadimiya), de la torre de Samarra abasida, en la que ens recorda la bíblica Torre de Babel, del port de Bàssora, punt de sortida dels viatges de Simbad el Marí, segons conten les Mil i Una Nits, i una al costat d'una gran foto de qui es creia la reencarnació de Nabucodonosor i Saladí 

(A dalt foto de la torre de Samarra amb minaret d'espiral  que va inspirar al pintor Pieter Brueghel pel seu quadre sobre la Torre de Babel y Babylon)

TRIBUNA: XAVIER RIUS SANT 

Leer artículo en El País 

Zocos de diciembre y enero

XAVIER RIUS SANT 31/12/2002

Vota

Resultado 961 votos

Barcelona carece de un mercado callejero como el Rastro de Madrid, sucesor del mercado medieval o del zoco árabe, al que se acude, no sólo para comprar un objeto o producto concreto, sino también por el placer de merodear, buscar, comparar, preguntar, regatear, charlar y, con compra o sin ella, tomarse una caña observando la variopinta procesión humana, siempre distinta, que nunca se detiene. Los supermercados y las grandes superficies han desplazado a un segundo o tercer nivel a los mercados municipales de alimentos, con sus comercios y bares de las calles contiguas y a los mercadillos de un día a la semana tan frecuentes todavía en determinados barrios del area metropolitana, no precisamente céntricos, y en muchos municipios en los que pervive como sucesor del mercado rural.

En lugares como Vic todavía pervive la sensación que el pulso a la ciudad se toma en el mercado de la plaza Major, que alcanza su apogeo en el Mercat de Rams, en vísperas de Semana Santa, o en Molins de Rei, con la Fira de la Candelera. Los Encantes de la plaza de las Glòries, ahora pendientes de un posible traslado, por más que lo intentaron en diversos momentos de su historia, jamás se acercaron a la categoría del Rastro madrileño y, equivocadamente o no, muchos barceloneses lo consideraban como un lugar donde encontrar gangas o productos de segunda mano, pero no siempre de la calidad deseada. El eterno "corre que te pillo" de vendedores top manta y guardias urbanos en los alredores de las Glòries no ha ayudado precisamente a mejorar la imagen de los Encantes.
Las eternas obras de reforma del mercado de Santa Caterina, junto a la catedral, significaron la estocada final a una de las pocas zonas que rememoraba ese zoco que siempre visitamos con ilusión al llegar a cualquier ciudad árabe u oriental, un barrio de callejuelas y casas viejas, pero lleno de aromas, colores y griterío. La Boqueria sí que conserva esa magia, pero carece de un entorno donde adquirir productos no alimenticios.
El Mercado de Sant Antoni es por partida doble, tal vez, el único mercado que nos puede transportar al antiguo zoco o bazar. Fruta, verdura, carne y pescado en su interior, ropa en la carpa que lo rodea, tenderetes en las calles del entorno y el abarrotado mercado de libros y revistas de los domingos que transforma el entorno, donde todavía se puede regatear. Su vestirse unos días para puestos de ropa, quedar desnudo con sus columnas metálicas otros, para acabar convertido los domingos con otra indumentaria en mercado de libros y revistas, le otorga una magia que lo diferencia del resto de mercados barceloneses. Estos días, a quienes nos gusta pasear sin prisa ni objetivo entre tenderetes podemos disfrutar de los mercados y ferias navideñas que reproducen la estructura del bazar tradicional. Ya pasó Santa Llúcia en la catedral, con sus puestos navideños y sus artesanos que emula perfectamente ese mercado medieval desaparecido. Pero es la feria de Reyes de la Gran Via, con sus puestos de artesanos a uno y otro lado abiertos hasta altas horas de la noche, el lugar idóneo para perdernos quienes amamos el placer de pasear observando artesanía de todo tipo, aunque no pretendamos comprar nada concreto.
Es un mercado que ninguna gran superficie comercial hace peligrar, sea porque todavía hay sensaciones como el paseo y la compra en plena calle que la calefacción de los grandes almacenes no puede suplir, sea porque en nuestra memoria perdida añoramos ese mercado medieval alrededor del cual crecieron las ciudades, sea porque nuestro subconsciente busca la magia de ese bazar oriental, porque es de Oriente de donde vienen los Reyes.

Mesquita xiïta amb cùpules d'or de Kadimiya, Bagdad, on hi ha les restes de dos dels 11 immams desl xiïtes

Ports de Bàssora, aquí segons les Mil i Una Nits, s'iniciaven els viatges de Simbad

Saddam present a tots els carrers de Bagdad. Jo feia per l'AVUI de cronista dels últims dies d'un món que s'acabava

Mesquita d'Or de Bagdad

Universitat del temps del Abasides, quan Bagdad era el centre polític i cultural d'un Món que anava d'Àsia a l'Atlàntic