QUÈ PENSA FER TRUMP? Analitzo al Punt Avui les conseqüències del trencament de l'acord nuclear amb l'Iran. Si els Estats Units ataquen l’Iran, podrien obrir la porta a un nou terrorisme de caire xiïta

Xavier Rius Sant, periodista. El Punt Avui, 1 de maig de 2019

Atès que la política exterior de Donald Trump es caracteritza per la manca d’avaluació de les conseqüències negatives que poden provocar les decisions, no crec que sigui agosarat dir que el president, el seu gendre Jared Kushner i el per cinquena vegada primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, desitgen que l’Iran caigui en el parany, torni a posar en marxa el programa nuclear, i així justificar una ofensiva a gran escala per fer retornar l’Iran a l’edat de pedra. Atacs que no portarien la democràcia a la potència persa, però Israel es trauria de sobre el veritable enemic que té al Pròxim Orient. En un moment en què la capacitat d’influència de l’Aràbia Saudita està en hores baixes pels fracassos del príncep Bin Salman al Iemen, l’assassinat de Khashoggi, i els pocs resultats del setge comercial a Qatar, sembla que Trump, que no sap si serà reelegit l’any vinent, prem l’accelerador per veure si l’Iran es mou i justificar l’atac.

Fa un any els Estats Units es van retirar de l’acord nuclear amb l’Iran. Un acord pel qual s’aixecaven progressivament les sancions a canvi de comprometre’s a no produir urani altament enriquit, exportar part del que enriqueix i eliminar dos terços de les centrifugadores d’urani. L’acord, signat també per Rússia, la Xina, França, Alemanya, el Regne Unit i la Unió Europea, seguia vigent. Però Trump va imposar sancions i restriccions bancàries i comercials a l’Iran i va amenaçar de castigar els països que li continuessin comprant cru, si bé va acceptar una moratòria per tal que alguns com la Xina, Turquia i l’Índia poguessin continuar fent-ho. Però fa uns dies Trump va anunciar que posava fi a la moratòria.

El que va anunciar ahir el president iranià, Hassan Rouhani, va ser només que deixava de vendre l’urani sobrant i aigua pesant, confiant que en seixanta dies els signants de l’acord poguessin retornar-lo a la situació anterior. Però l’acord és paper mullat si els EUA hi estan en contra. I si l’Iran el dona per trencat i recupera el programa nuclear, i Netanyahu i Trump es decidissin per fer l’ofensiva aèria a gran escala, podrien estar obrint la porta a un nou terrorisme, ara de caire xiïta. Perquè no hem d’oblidar que, tot i que el terrorisme islamista actual d’Al-Qaida o Estat Islàmic és sunnita, els escamots assassins suïcides van començar en el món islàmic amb els xiïtes de la secta dels “assassins” del castell d’Alamut. D’ells es diu que ve la paraula assassí, ja que sembla que abans de llançar-se a cometre els seus atacs sense retorn, prenien haixix –d’on vindria haixixins– per anar a matar i morir en un estat de viatge espiritual sense por de la mort.

Aquesta anàlisi pot semblar apocalíptica. Però igual que Bush fill, destruint el règim de l’Iraq, va motivar l’aparició d’Estat Islàmic, si Trump i Netanyahu es conjuren per fer un atac contra l’Iran, amb l’excusa que pot fabricar la bomba nuclear, podria generar un nou terrorisme tant o més perillós que el de Daesh.

Llegir al Punt Avui. 

UCRAÏNA, PÀTRIA O FRONTERA? Analitzo al Punt Avui el conflicte entre Rússia i Ucraïna

Xavier Rius, El Punt Avui, dimecres 28 de novembre de 2018 

Etimològicament, en rus i altres llegües eslaves, u-kraïna significa ‘els límits’ o ‘la terra de la frontera’. Però en ucraïnès la paraula va evolucionar i significa ‘la pàtria’ o ‘el país’. Ucraïna era la terra fronterera o els límits de l’imperi rus amb Occident, i també s’anomenava la Kraïna la franja del que avui és Croàcia, poblada fa un temps per camperols i guerrers serbis que defensaven la frontera amb Bòsnia, que era el límit de l’imperi otomà.

Ara es compleix un segle de la fi de la Primera Guerra Mundial, que va començar després de l’assassinat de l’hereu del tron austrohongarès a mans d’un serbi. Esdeveniment que va convertir en mundials les disputes que en aquell extrem d’Europa tenien tres imperis i tres religions: l’otomà, musulmana; el rus, ortodoxa, i l’austrohongarès, catòlica. I precisament els problemes per sortir a la Mediterrània que tenia Rússia, que sovint veia obstaculitzat o gravat amb impostos excessius el pas dels seus vaixells per l’estret del Bòsfor, havien estat un dels motius de les guerres balcàniques de principis del segle XX, en què Bulgària –aliada amb Rússia– perdia la sortida al Mediterrani, per una franja que ara pertany a Grècia.

 

Ucraïna, des de l’època dels tsars, era el graner de Rússia. Però la col·lectivització del camp feta per Stalin, els assassinats en massa de camperols propietaris i l’enviament de la major part del blat cap a Rússia van causar la mort per fam de milions d’ucraïnesos. I, després de la Segona Guerra Mundial, Stalin va deportar els tàrtars, poble turcòfon, de Crimea, i la va repoblar d’eslaus.

La relació entre Kíev i Rússia era difícil després de la caiguda de la Unió Soviètica. Van quedar a Ucraïna ciutats com Odessa, Donetsk i Lugansk, més de set milions de població russòfona. I, després de la independència d’Ucraïna, Rússia només podia accedir a la Mediterrània i al mar Negre pel mar d’Azov, que comparteix amb Ucraïna. I al mar d’Azov, hi desemboca el riu Don, que es comunica amb el Volga per un canal que permet la sortida en vaixell dels productes des del mar Caspi.

L’any 2014, amb la revolta del Maidan, el president ucraïnès prorús, Víktor Ianukóvitx, cau i fuig a Rússia. Tot seguit, Rússia ocupa Crimea, annexió que no ha estat reconeguda internacionalment, i dificulta la sortida al mar Negre i al Mediterrani de la flota comercial i militar ucraïnesa. L’annexió de Crimea acosta més el nou govern de Kíev a la Unió Europea i a Washington i, després, com a resposta a la voluntat centralitzadora de Kíev i les restriccions a la llengua russa als territoris de majoria russòfona, esclata la guerra al sud i a l’est d’Ucraïna, i milícies russòfones adquireixen el control de Donetsk i Lugansk, i en proclamen la independència. Els últims episodis d’aquest conflicte són l’acord del 2017 d’associació econòmica d’Ucraïna amb la Unió Europea –que no agrada a Moscou– i la construcció del pont a l’estret de Kertx, que uneix la península de Crimea amb Rússia, i l’ocupació de les aigües sota el pont per vaixells militars russos, fet que posa traves burocràtiques o retarda el pas dels vaixells ucraïnesos per unes aigües teòricament compartides pels dos estats.

Més enllà de qui tingui més responsabilitat en l’incident en què tres embarcacions ucraïneses van ser capturades per la marina russa, el president Petró Poroixenko ho ha presentat com un acte hostil i ha declarat l’estat d’excepció. A Poroixenko el beneficia aquesta situació quan falten quatre mesos per a les eleccions, a les quals es torna a presentar. Però si aquesta tensió en el que és una línia de col·lisió de la nova guerra freda entre Washington i la Unió Europea amb Moscou es descontrola amb una escalada bèl·lica, els que hi sortiran perdent seran, de nou, els ciutadans d’Ucraïna.

 

ARRIBARÀ A REGNAR EL PRÍNCEP BIN SALMAN? Analitzo al Punt Avui les conseqüències de l'assassinat de Jamal Khashoggi i explico com el príncep hereu amb seva política i els seus reiterats fracassos ha acabat enfortint als enemics perses i turcs

Xavier Rius - Periodista, diumenge 21 d'octubre de2018

No és inusual que en un país autoritari hi hagi opositors que morin en estranyes circumstàncies. Tampoc ho és que una potència faci caure el primer ministre d’un país de la seva àrea d’influència. Com tampoc ho és que, quan hi ha un relleu governamental el nou líder iniciï un guerra contra un veí més feble o vulgui modificar l’statu quo d’aliances i equilibris regionals.

El que és inusual és la manca de miraments i el fracàs absolut amb què ha fet tot això qui és, des del juny de l’any passat, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman. La guerra del Iemen, que ell va començar l’any 2015, presentant-la com una campanya que duraria unes setmanes, ha estat un fracàs, provocant una de les majors catàstrofes humanitàries contemporànies, sense que hagi aconseguit derrotar els rebels aliats amb l’Iran. També ha resultat un fracàs l’intent d’aïllament de Qatar, que molestava Riad per les seves bones relacions amb els Germans Musulmans i per la nosa que fa la cadena Al-Jazeera. Qatar ha resistit el boicot econòmic i polític amb l’efecte col·lateral que Turquia i l’Iran han resultat ser els més beneficiats d’aquest intent d’escalfar Qatar.

Però si hi ha dos fets que mostren la ineptitud de Bin Salman són, un, el segrest del primer ministre del Líban, Saad Hariri, que el va obligar a dimitir des de Riad en una declaració televisiva el 4 de novembre de l’any passat, com a represàlia per haver permès als xiïtes de Hezbol·là entrar en el govern libanès. Divuit dies després, Hariri, després de les moltes crítiques i pressions, va reaparèixer a Beirut com si no hagués passat res, continuant com a cap de govern. I dos, l’assassinat i esquarterament del periodista Jamal Khashoggi.

Repeteixo que des de sempre molts serveis secrets han fet desaparèixer periodistes o opositors. Però la mort i esquarterament va succeir dins d’un consolat a l’estranger i hi ha gravacions dels fets. Bin Salman, amb els seus intents de debilitar l’Iran i les seves ingerències al Iemen i el Líban o capgirant els equilibris per aïllar Qatar, ha fracassat, ha incomodat molts dels seus socis, i ha fet més forta l’altra potència de la regió, Turquia, que ha jugat hàbilment les seves cartes a Síria, i ara no podrà o no voldrà maquillar l’assassinat del periodista.

Si donem per vàlida la teoria que el conflicte principal del Pròxim Orient no és el de Palestina, sinó la pugna mil·lenària d’àrabs, turcs i perses, Bin Salman només ha aconseguit debilitar els àrabs en benefici dels altres dos. I la fugida de líders polítics i econòmics d’arreu del món que han anunciat que no participaran en la cimera econòmica de “la Davos del desert” que se celebrarà la setmana vinent, podria ser una estocada mortal a aquest príncep que es creia que modernitzaria la monarquia dels Saud. Per això ara la pregunta és: permetrà la Casa dels Saud continuar aquest fracàs? Destituirà el rei Salman el príncep hereu?

 Llegir al Punt Avui

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA. Publico al Punt Avui, valoració fracàs negociacions de Ginebra-2

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA

 El Punt Avui, 18 de febrer de 2014 

 “Ho sento molt i demano disculpes al poble sirià per no complir les seves esperances”, va dir el passat dissabte el diplomàtic algerià i mediador, Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.

Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny de 2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l’acord sembla impossible per cinc raons. La primera és que l’oposició està més fragmentada que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes, entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els qual també lluiten entre sí. I en aquesta situació no està en condicions ni d’arribar a acords amb el govern, ni en la capacitat de complir-los. De fet a Ginebra només hi era present una part de l’oposició moderada.

La segona és que Al Assad està més fort que mai després de que, gràcies a l’ajut d’Hizbul·là recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa en el camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l’acord pel desarmament químic del país, que s’ha de dir que avança molt més lent del previst, es va esvair l’amenaça d’una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l’OTAN. Ara Al Assad ja no necessita fer concessions amb els negociadors. Sap que ningú li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.

I la quarta és que, el que més preocupa a les potències internacional i a alguns països de la regió, no és Al Assad, sinó la por que es consolidi el control que té la milícia de l’Estat islàmic de Síria i el Llevant, escindida d’Al Qaida, que domina part de Síria i de l’Iraq, i que amenaça d’enfonsar l’Iraq en els caos. I qui té més força per esclafar-la és Al Assad

Comparant l’escenari de les negociacions de 2012 i l’actual, és que si llavors l’acord era difícil per la negativa d’Al Assad a deixar el poder, ara és la comunitat internacional qui no voldria un govern sense Al Assad, donat que ell és l’únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre l’oposició, rebels i algun membre de l’actual govern, podria abocar el país encara més al caos, cosa de la que només beneficiaria als salafistes que volen crear un califat a part de Síria i l’Iraq.

I sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap Al Assad coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l’Iran, amb Occident després de  l’acord sobre el programa nuclear. I aquest reforçament d’Al Assad ha coincidit amb l’anunci a Beirut, per part del primer ministre, Tamam Salam, que després d’un any d’interinitat, s’havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per Hizbul·là i pels sunnites de l’exprimer ministre Saad Hariri. I és que al Líban, en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències habituals de la implicació de les seves forces a una guerra veïna com la de Síria, sinó que, els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d’Al Nursa, franquícia d’Al Qaida, i l’escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al Líban; uns atemptats que perjudicaven a totes les faccions a Beirut.  

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica 

A TEMPS DE RECTIFICAR? publico aquest article al Punt Avui sobre l'intent dels gihadistes de crer un califat a Síria i l'Iraq

La presa d’amplis territoris de l’Iraq i Síria per part del gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (Islamic State of Iraq and the Levant- ISIL, الدولة الاسلامية في العراق والشام),  no és només la conseqüència dels errors del govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki, que ha intentat esclafar la minoria sunnita, i de la debilitat de les dividides forces d’oposició a Baixar al-Assad, després que aquest, gràcies a l’ajut  d’Hezbol·là hagi  recuperat avantatges en els múltiples fronts. És també el resultat d’una nova estratègia d’aquesta franquícia d’Al Qaida per unir un ampli territori que va des de l’anomenat Triangle Sunnita iraquià amb Fallujah, Ramadi, fins el nord-est de Síria amb Raqqa, els voltants d’Alep i la frontera amb Turquia, on desitja implantar un califat. Els gihadistes ja no volen colpejar i fugir, com havien fet sempre, sinó veuen la possibilitat de fer-se amb el poder d’amplis territoris, com van fer els talibans a l’Afganistan, i aplicar una primitiva visió de l’Islam. És una estratègia que ja va intentar Al Qaida a Mali on, aprofitant els enfrontaments dins l’exèrcit i la lluita amb les milícies tuaregs, es va fer amb un ampli territori del que van ser expulsades gràcies a la intervenció francesa.

Aquesta ofensiva dels gihadistes a Síria i l’Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra-2, a la que l’oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny pel règim d’Al Assad. Una conferència a la que Iran no ha estat convidat. Però l’escenari actual de la regió és diferent al de l’anterior cimera de Ginebra, on semblava que l’enemic principal era una Síria aliada amb l’Iran que pretenia controlar una zona que anava des del Líban fins part de l’Afganistan. Ara, després de l’acord nuclear amb l’Iran, i l’evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraqi i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes, recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre ells el català Marc Maginedas.

La gravetat de la situació ha fet que l’oposició siriana i islamistes, com Jafat Al-Nursa –també vinculat Al-Qaida però que no vol trencar l'integritat territorial de S´ria-, s’hagin unit per combatre l’EIIL des de Síria, mentre l’exèrcit de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al Maliki, ho fa al costat de les milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l’Iraq. Això doncs hauria de servir de lliçó i acabar amb la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha tingut molt a veure amb que Al Qaida s’hagi fet amb el control de la regió d’Anbar. I si algú té capacitat d’influència vers Nuri al Maliki és l’Iran. Però aquest nou paper de l’Iran com a potència regional no agrada ni a Aràbia Saudita ni a Israel. I sense la col·laboració d’Iran sembla difícil que es pugui derrotar als jihadistes i evitar que consolidin el seu poder.  
                                                                                                                
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord. 

Xavier Rius, periodista 
Llegir l'article al Punt Avui, clica 

PODRÀ EVITAR EL LÍBAN UNA ALTRA GUERRA CIVIL? publico al Punt Avui sobre els efectes de la guerra de Síria al Líban

Hi ha un acudit que s'explica al Líban que diu: “Estan esperant embarcar en un avió que demora la sortida, un sirià, un palestí, un libanès i un israelià, els quals comenten que perdran l'enllaç cap el seu país. Un periodista que és a prop els pregunta: «Disculpin, em podrien donar la seva opinió sobre l'acord de pau?» El sirià respon: «Opinió? Què és opinió?» El palestí: «Pau? Què és pau?» El libanès: «Acord? Què és un acord?» I l'israelià: «Disculpin? Què vol dir disculpin?»”

Els sirians vivien amb Baixar al-Assad en un règim que, tot i respectar les minories, no deixava escletxes per a la dissidència i la possibilitat de manifestar opinions. Els palestins veien una i altra vegada com l'escenari d'una pau justa s'esvaïa. Els libanesos fa dècades que viuen sota l'amenaça de guerres civils, cotxes bomba i acords de govern que es trenquen. I Israel, amb l'arrogància de bombardejar i preguntar després.

El Líban, que ha patit guerres a causa del xoc de comunitats i de les ingerències dels països veïns, sobretot de Síria i d'Israel, es mantenia relativament estable gràcies a uns fràgils acords. Uns acords que es trencaven i es renegociaven després d'atemptats –l'assassinat del primer ministre Hariri– o de conats d'una nova guerra civil –com ara el del 2008–, que feien córrer tothom dins i fora del Líban per evitar una nova guerra que desestabilitzés la regió. La guerra de Síria, la implicació de la milícia xiïta d'Hezbol·là i el desacord sobre la reforma electoral i la convocatòria de les eleccions legislatives d'aquest any van tensar els acords del parlament libanès i van provocar la dimissió del primer ministre Najib Mikati, proper al bloc d'Hezbol·là, i tot el govern.

Després de moltes negociacions, es va nomenar primer ministre Tammam Salam, del bloc prosaudita de Hariri, cosa que significava una pèrdua d'influència de Damasc i Teheran. 

Simultàniament, el Líban ha patit enfrontaments al nord entre sunnites favorables als rebels sirians i xiïtes alauites, pro Al-Assad. I Hezbol·là ha enviat combatents a Síria que han permès a Damasc algunes victòries, mentre Al-Assad ha traslladat part del seu arsenal a les zones del Líban controlades per Hezbol·là. L'atac dels opositors sirians a territori libanès, que ha causat la mort de soltats regulars, ha significat un pas més d'aquesta escalada que afecta el Líban. I Israel, on sectors del govern voldrien una excusa per atacar Teheran, veuen amb nerviosisme aquest rearmament a la seva frontera de la milícia proiraniana d'Hezbol·là.

 El fet que els diputats libanesos decidissin dijous ajornar fins al 2014 les eleccions parlamentàries després de la impossibilitat de formar un nou govern i la implicació d'Hezbol·là a Síria, és un escenari que podria portar el Líban a una guerra civil en què s'impliqués Israel per destruir els arsenals sirians i iranians. I aquí estarien d'acord Qatar, l'Aràbia Saudita i Israel, tot i que faria difícil enfilar la via d'un nou pacte mentre duri la guerra de Síria, a la vegada que avortaria l'intent d'Obama de fer seure a negociar palestins i israelians.

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica

Poso aquí fotos del Líban del 2008.

Beirut, ferides de la guerra.

Beirut

Tomba de Rafiq Hariri, Primer Ministre, sunnita, assassinat, diuen per Síria

Banderes d'Hizbul·là, Partit de Déu i Hassan Nasral·là

Del martiri al Paradís, pujant les escales d'Al Quds, Jerusalem, sense haver d'esperar el judici final

Entre fotos de Khomeini, màrtirs i banderes d'Hezbol·là

El Líbano

L'IRAQ FA 10 ANYS, ABANS DE LA GUERRA

El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI. 
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI

 A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"

 Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni  pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.

 

 Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.

Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad

 Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva" Unmovic Iraq 2003

 El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final.    journalist

 La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia

 L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!

La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui: journalist

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

CONTRA HAMAS I L'EGIPTE DE MURSI, publico aquest article al Punt Avui

Xavier Rius, periodista.
Si l'última ofensiva d'Israel contra Gaza va tenir lloc el gener del 2009, dos mesos abans de les eleccions israelianes, ara, també a dos mesos de les eleccions, amb l'escalada de llançaments de coets des de Gaza, respostes implacables d'Israel i míssils palestins caient a Tel Aviv i Jerusalem, tot fa pensar que estem en el preludi d'una nova ofensiva terrestre. I una guerra amb coets caient sobre les ciutats d'Israel aconseguirà un cop més la cohesió la societat jueva al voltant dels que volen eternitzar la política de fer impossible l'existència d'una petita Palestina independent en pau amb Israel. Però, a diferència del que va passar fa quatre anys, l'escenari és diferent, tant pel que fa als palestins com a la situació de la regió, on Israel ha perdut el règim amic que tenia en l'Egipte de Mubàrak i l'enemic pacífic de la veïna Síria d'Al-Assad.
Pel que fa a Palestina, aquesta escalada té lloc un any després de l'alliberament de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, cosa que fou una victòria dels islamistes de Hamas enfront del debilitat president palestí Abbas. Passa també un mes després de la visita de l'emir de Qatar, Hammad bin Khalifa al-Thani, i la seva glamurosa esposa a Gaza. I Qatar és, sens cap mena de dubte, la nova potencia regional que ha sortit beneficiada de tots els canvis que hi ha hagut en l'anomenada primavera àrab. La visita de l'emir de Qatar era una legitimació de la Gaza de Hamas, partit que, recordem-ho, va guanyar democràticament les eleccions legislatives palestines del 2006, que la comunitat internacional no va acceptar. I l'escalada militar entre Gaza i Israel té lloc també dies abans –serà el 29 de novembre– que la Palestina de Mahmud Abbas demani la admissió, encara que només sigui com a observador, a l'Assemblea General de les Nacions Unides.
 L'ofensiva té lloc un mes després
de la visita de l'emir de Qatar a Gaza
Però qui s'ho juga tot si el conflicte de Gaza continua amb una invasió és el president egipci, l'islamista Muhammad Mursi, que va enviar el seu primer ministre, Hixam Qandil, a Gaza per donar suport al líder de Hamas Ismail Haniya. Mursi s'havia compromès a complir els acords signats per Mubàrak amb Israel, però està pressionat no només pel carrer egipci, totalment favorable als palestins, sinó també pels Germans Musulmans i pels salafistes de Nur, que consideren que Mursi continua sotmetent-se a Occident, tant pel que fa a les relacions amb Israel com pel poc pes que, des del seu punt de vista, té la xara a la Constitució que es redacta. Si Israel provoca un altre cop centenars de morts a Gaza, l'Egipte de Mursi, porta d'entrada i sortida de Gaza, amo del canal de Suez i lligat pels acords que va fer Mubàrak, haurà de prendre postures en un altre sentit.

 Llegir a El Punt Avui, clica 

SARAJEVO, 20 ANYS

Quan Iugoslàvia es trenca Milosevic demana a les Repúbliques que entreguin les armes de la Milicia Territorial a l'Exècit Federal per evitar una guerra civil. Bòsnia ho fa creient que l'Exèrcit Federal no actuarà contra el poble. Quan el 5 d'abril de 1992 són assessinades per franctiradors Olga Sucic i Suada Dilberovic, una de família catòlica, l'altra musulmana, a uns dels ponts del riu Miljaka a Sarajevo, el president Alia Izetbegvic declara a la televisió:"Ciutadans de Sarajevo, podeu dormir tanquils que no hi haurà guerra. Per una guerra en calen dos i noslatres no la volem" No va ser una guerra, va ser un genocidi. 

Adjunto el link d'alguns articles meus de llavors:
Article a El País el 1993 comparant Sarajevo amb el setge a Madrid i la República  

 Bosnia, los laberintos del odio (El País, 1993)

 Article publicat al País, l'any 2002, "Esa guerra que nos cambió"

                                            Aquesta foto meva per mi és molt especial. Va ser la imatge del projectes de reconstrucció a Bòsnia fets per Barcelona (Maragall va declarar Sarajevo, el Districte 11)  i molts altres de Catalunya

Placa en homenatge a  Olga Sucic i Suada Dilberovic al lloc on van ser abatudes

                  El símbol de les Olimpiades d'Hivern de 1984, bombardejat (Logo i Vucko ZOI '84)

  

journalist

 

Aquestes dues fotos malgrat el pas dels anys tenen per a mi un gran valor emocional. La foto de l'esquerra va esdevenir símbol dels projectes de reconstrucció a Bòsnia fets per Barcelona i Catalunya. L'any 1997 va ser el cartell de l'exposició que es va fer a l'Ajuntament de Barcelona. La de la dreta la portada i cartell de la Conferència de ciutats dividides feta a Sarajevo

Recomano aquest video clip de Brams sobre Bòsnia: "Un secret que t'havia de dir"

                       
M'ha agradat molt aquest videoclip de Brams sobre la guerra de Bòsnia, de la que ara es compleixen el 20 anys, dirigit per JL Bozzo i interpretat per Biel Duran i Marc Pujol. .
Jo vaig conèixer diverses històries com aquesta tant a Bòsnia com al Líban de gent que s'arriscava per salvar un veí. De fet també va passar a la guerra civil espanyola.
Potser s'hagués pogut caracteritzar millors els soldats serbis i no calia que les totes les dones bosnianes portessin mocador.
Clica aquí per veure el vídeo

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.