LES QUATRE GUERRES D'ERDOGAN. Publico al Punt Avui. "Pot Turquia afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? "

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, diumenge 8 de gener de 2017
(En alguna de les edicions del Punt Avui es va publicar el dia 6 de gener)   

Turquia pot afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? La resposta seria que no. Però a la regió, la que va ser la primera guerra d'un encadenament de conflictes que continuen, la guerra entre l'Iraq i l'Iran, va començar després de la revolució de Khomeini, quan Saddam va creure que l'Iran, que havia depurat l'exèrcit i s'havia quedat sense pilots, no podria aguantar l'atac de l'Iraq. I la guerra acabà amb Khomeini reforçat.

La guerra de l'Iraq contra l'Iran va ser una nova manifestació de la lluita entre àrabs i perses, que ve d'abans de la lluita entre xiïtes i sunnites. I a aquesta pugna s'hi ha sumat sempre un tercer actor, Turquia i l'Imperi Otomà, que durant segles dominà el Pròxim Orient i ubicà a Istanbul el califat de tot l'islam. Però l'Imperi Otomà a la vegada tenia com enemic Rússia. Recordem que les guerres balcàniques prèvies a la Primera Guerra Mundial són fruit de la resposta russa per aconseguir una sortida al Mediterrani per Macedònia com alternativa a la restricció de pas de vaixells russos pel Bòsfor.
A la guerra de Síria hi ha confluït la pugna entre àrabs sunnites, perses xiïtes –amb aliats àrabs– i Turquia. Guerra en la qual Rússia ha intervingut tardanament per salvar el règim de l'alauita xiïta Al-Assad i guanyar influència. Inicialment Turquia donava suport als rebels per fer caure el règim. Però tal com va passar a l'Iraq, els kurds han consolidat territoris, fet que el president turc Erdogan no accepta, i més després de liquidar les negociacions amb el PKK turc.

Els EUA i els països europeus van donar suport a algunes de les milícies que lluitaven contra Al-Assad sense tenir un pla per l'endemà de la seva probable caiguda. La irrupció d'EI amb el califat feia més difícil una sortida sense el règim de Damasc, per més que l'exèrcit sirià hagi comès incomptables crims contra la població. Així les coses, amb l'aliança entre Erdogan –que vol evitar que es consolidi un Kurdistan sirià– i Rússia –que ha salvat el règim d'Al-Assad– s'ha pactat un fràgil alto el foc i unes negociacions que s'haurien de fer a Astanà, capital del Kazakhstan. Alto el foc del qual s'ha exclòs no només EI i Jabat Fatah al-Xam –antic Al-Nursa d'Al-Qaida–, sinó també, per exigència de Turquia, els grups kurds que controlen part del nord del país i les Defenses Democràtiques Sirianes –aliança d'àrabs i kurds–, que tenen el suport dels EUA. 
Ningú sap si de les negociacions d'Astanà, si es fan, en sortirà algun pla viable, ateses les diferències entre les parts i la fortalesa dels kurds, els quals Erdogan exclou. Però encara que no portin cap sortida a curt termini, resta l'element més imprevisible: Estat Islàmic, que Turquia combat després d'haver-lo deixat créixer. I ara que EI, després de l'atac de Cap d'Any a Istanbul, ha reiterat que continuarà fent atemptats, torna la pregunta d'abans: Turquia podrà aguantar quatre fronts militars i més atemptats?
Llegir al Punt Avui. 

 

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA. Publico al Punt Avui, valoració fracàs negociacions de Ginebra-2

SÍRIA, SENSE ESPERANÇA

 El Punt Avui, 18 de febrer de 2014 

 “Ho sento molt i demano disculpes al poble sirià per no complir les seves esperances”, va dir el passat dissabte el diplomàtic algerià i mediador, Lajdar Brahimi, en anunciar a Ginebra la fi de la segona cimera sobre Síria, en no haver-se pogut aconseguir cap acord, cap full de ruta a treballar de cara una nova ronda de negociacions.

Si després de la primera conferència de Ginebra sobre Síria, de juny de 2012, semblava que uns i altres necessitaven continuar negociant, ara l’acord sembla impossible per cinc raons. La primera és que l’oposició està més fragmentada que mai, ha reculat en el camp de batalla i pateix una sèrie de guerres internes, entre ella mateixa i amb els grups salafistes, els qual també lluiten entre sí. I en aquesta situació no està en condicions ni d’arribar a acords amb el govern, ni en la capacitat de complir-los. De fet a Ginebra només hi era present una part de l’oposició moderada.

La segona és que Al Assad està més fort que mai després de que, gràcies a l’ajut d’Hizbul·là recuperés el control de ciutats i vies de comunicacions vitals per controlar el país i demostrar que governa. Ha recuperat la iniciativa en el camp de batalla i ha consolidat la seva situació. La tercera és que, amb l’acord pel desarmament químic del país, que s’ha de dir que avança molt més lent del previst, es va esvair l’amenaça d’una ofensiva militar liderada pels Estats Units i l’OTAN. Ara Al Assad ja no necessita fer concessions amb els negociadors. Sap que ningú li censurarà que continuï amb la seva estratègia de terra cremada.

I la quarta és que, el que més preocupa a les potències internacional i a alguns països de la regió, no és Al Assad, sinó la por que es consolidi el control que té la milícia de l’Estat islàmic de Síria i el Llevant, escindida d’Al Qaida, que domina part de Síria i de l’Iraq, i que amenaça d’enfonsar l’Iraq en els caos. I qui té més força per esclafar-la és Al Assad

Comparant l’escenari de les negociacions de 2012 i l’actual, és que si llavors l’acord era difícil per la negativa d’Al Assad a deixar el poder, ara és la comunitat internacional qui no voldria un govern sense Al Assad, donat que ell és l’únic líder que controla les seves forces armades. Un hipotètic acord entre l’oposició, rebels i algun membre de l’actual govern, podria abocar el país encara més al caos, cosa de la que només beneficiaria als salafistes que volen crear un califat a part de Síria i l’Iraq.

I sorprenentment o no, aquest relaxament de la pressió cap Al Assad coincideix amb una normalització de les relacions del seu protector, l’Iran, amb Occident després de  l’acord sobre el programa nuclear. I aquest reforçament d’Al Assad ha coincidit amb l’anunci a Beirut, per part del primer ministre, Tamam Salam, que després d’un any d’interinitat, s’havia arribat a un acord per formar un govern al Líban. Un acord acceptat per Hizbul·là i pels sunnites de l’exprimer ministre Saad Hariri. I és que al Líban, en la situació de desgovern que es trobava, no només patia les conseqüències habituals de la implicació de les seves forces a una guerra veïna com la de Síria, sinó que, els dos grups salafistes sirians enfrontats, el Front d’Al Nursa, franquícia d’Al Qaida, i l’escindida milícia de Estat Islàmic de Síria i el Llevant, havien fet sis atemptats suïcides les últimes setmanes al Líban; uns atemptats que perjudicaven a totes les faccions a Beirut.  

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica 

A TEMPS DE RECTIFICAR? publico aquest article al Punt Avui sobre l'intent dels gihadistes de crer un califat a Síria i l'Iraq

La presa d’amplis territoris de l’Iraq i Síria per part del gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (Islamic State of Iraq and the Levant- ISIL, الدولة الاسلامية في العراق والشام),  no és només la conseqüència dels errors del govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki, que ha intentat esclafar la minoria sunnita, i de la debilitat de les dividides forces d’oposició a Baixar al-Assad, després que aquest, gràcies a l’ajut  d’Hezbol·là hagi  recuperat avantatges en els múltiples fronts. És també el resultat d’una nova estratègia d’aquesta franquícia d’Al Qaida per unir un ampli territori que va des de l’anomenat Triangle Sunnita iraquià amb Fallujah, Ramadi, fins el nord-est de Síria amb Raqqa, els voltants d’Alep i la frontera amb Turquia, on desitja implantar un califat. Els gihadistes ja no volen colpejar i fugir, com havien fet sempre, sinó veuen la possibilitat de fer-se amb el poder d’amplis territoris, com van fer els talibans a l’Afganistan, i aplicar una primitiva visió de l’Islam. És una estratègia que ja va intentar Al Qaida a Mali on, aprofitant els enfrontaments dins l’exèrcit i la lluita amb les milícies tuaregs, es va fer amb un ampli territori del que van ser expulsades gràcies a la intervenció francesa.

Aquesta ofensiva dels gihadistes a Síria i l’Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra-2, a la que l’oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny pel règim d’Al Assad. Una conferència a la que Iran no ha estat convidat. Però l’escenari actual de la regió és diferent al de l’anterior cimera de Ginebra, on semblava que l’enemic principal era una Síria aliada amb l’Iran que pretenia controlar una zona que anava des del Líban fins part de l’Afganistan. Ara, després de l’acord nuclear amb l’Iran, i l’evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraqi i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes, recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre ells el català Marc Maginedas.

La gravetat de la situació ha fet que l’oposició siriana i islamistes, com Jafat Al-Nursa –també vinculat Al-Qaida però que no vol trencar l'integritat territorial de S´ria-, s’hagin unit per combatre l’EIIL des de Síria, mentre l’exèrcit de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al Maliki, ho fa al costat de les milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l’Iraq. Això doncs hauria de servir de lliçó i acabar amb la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha tingut molt a veure amb que Al Qaida s’hagi fet amb el control de la regió d’Anbar. I si algú té capacitat d’influència vers Nuri al Maliki és l’Iran. Però aquest nou paper de l’Iran com a potència regional no agrada ni a Aràbia Saudita ni a Israel. I sense la col·laboració d’Iran sembla difícil que es pugui derrotar als jihadistes i evitar que consolidin el seu poder.  
                                                                                                                
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord. 

Xavier Rius, periodista 
Llegir l'article al Punt Avui, clica 

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.