NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català

Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025

Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle

Cristianofòbia, islamofòbia i falsa interculturalitat. Reflexiono al Triangle sobre l'atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg i sobre la polèmica del pessebre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024

L’atemptat de divendres al mercat de la ciutat alemanya de Magdeburg, perpetrat pel metge i psiquiatra saudita Taleb Jawad Al Abdulmohsen, ha provocat un gran desconcert sobre les motivacions que van portar-lo a cometre aquella acció homicida. Les primeres informacions apuntaven que es tractava d’un atemptat islamista como el que va patir Berlín el desembre de 2016, el de Niça del juliol del mateix any o el de La Rambla a Barcelona del 17 d’agost de 2017. I les xarxes bullien acusant als governs alemanys, des dels de la conservadora Angela Merkel al del socialdemòcrata Olaf Scholz, de ser-ne responsables per la seva política d’acceptació de refugiats i immigrants procedents de països musulmans. A Catalunya i Espanya dirigents de Vox i d’Aliança Catalana també responsabilitzaven les polítiques immigracionistes dels governs. Però ja de matinada es va saber que l’autor de l’atropellament al mercat nadalenc, tot i ser d’Aràbia Saudita, havia apostatat de l’Islam i defensava a les xarxes socials les propostes del partit ultra, Alternativa per Alemanya (AfD).

Que persones d’origen estranger abracin les idees de l’extrema dreta xenòfoba pot semblar contradictori però hi ha molts exemples arreu d’Europa de persones originàries o filles d’immigrants que assumeixen els postulats xenòfobs. Sense anar més lluny la líder d’Alternativa per Alemanya, Alice Weidel, que és lesbiana, té com a parella la cineasta natural de Sry Lanka, Sarah Bossard, amb qui té dos fills. A l’Estat espanyol tenim de número dos de Vox, Ignacio Garriga, fill de mare guineana. I fa uns anys la líder del principal grup xenòfob madrileny era filla biològica de pares llatinoamericans.

Evidentment una cosa és simpatitzar o militar a la ultradreta i una altra molt diferent cometre atemptats terroristes. I sigui quin sigui el motiu que empenyés al psiquiatra saudita a executar el seu pla criminal, el que està clar que si no ho feia com una atac terrorista gihadista, el més probable és que pateixi algun trastorn mental o de personalitat greu, com els autors d’altres atropellaments mortals patits a Europa i els Estats Units aquests últims anys, fets per persones que no actuaven per motivacions religioses. Però el cert és que aquest nou atac a un mercat nadalenc ha obert de nou el debat si a Europa i al món hi ha més cristianofòbia i persecució dels cristians o islamofòbia i persecució dels musulmans. I el debat a casa nostra es barreja amb les polítiques suposadament laïcistes o interculturals que apliquen els dirigents d’algunes institucions, com és del cas de l’ex alcaldessa de Barcelona Ada Colau, i de l’actual batlle, Jaume Collboni, de no fer pessebre tradicional a la Plaça Sant Jaume i no felicitar el Nadal per no excloure als musulmans i altres confessions, però en canvi, com també feia ERC des de les institucions, per demostrar que som interculturals no tenir cap problema per felicitar el Ramadà i la Festa del Xai i participar en la seva celebració.

Jo sóc totalment ateu, però m’agrada celebrar les fetes i tradicions del Nadal. A Estònia on més del 60% de la població es declara atea o agnòstica, es celebren massivament les tradicions nadalenques. Certament s’ha matat i s’han fet moltes guerres en nom de totes les religions però si hi ha una religió que ha superat el missatge de càstig, venjança i conversió per la força dels no creients, que hi ha a l’Antic Testament, l’Alcorà, la Torà i el Talmud, és la cristiana que proclama l’amor a tothom, sigui o no creient, i el perdó per tothom, quan diu “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I va ser fa segles a països cristians europeus on va sorgir el moviment de la Il·lustració que posa la raó i la ciència per damunt de la religió, i proclama els dret a creure o no creure i a canviar de religió. I lamentablement no passa el mateix en el món islàmic on el pitjor pecat que es pot fer és l’apostasia; és a dir, abandonar l’Islam, on si bé està permès que un musulmà es casi amb una cristiana, perquè es creu que l’Islam es transmet amb el semen de l’home, està totalment prohibit el matrimoni d’una filla de musulmans amb un infidel. Fins a tot a Catalunya i Europa quan una filla d’immigrants musulmans es casa amb un home cristià o ateu, aquest per evitar que la dita “comunitat musulmana” i la família faci la vida impossible a la dona, acaba anant a la mesquita a fer-se musulmà encara que sigui de mentida.

I tornant al debat si hi ha al món més cristianofòbia que islamofòbia, constato que el 80% dels cristians de Síria i l’Iraq han abandonat els seus països emigrant a Europa o Amèrica els últims vint anys per la persecució que pateixen o han patit. Mentre, a alguns llocs d’Europa com a Catalunya, impera un sentiment de culpa que fa que alguns creguin que els ciutadans del segle XXI hem de purgar encara la culpa col·lectiva per les creuades o el colonialisme, i per una visió esbiaixada de la multiculturalitat, s’abandonen tradicions nadalenques com el Pessebre. I si se’n fa, resulta ser una performance que no mereix dir-se pessebre.

Aquest any l’alcalde Jaume Collboni s’ha lluït amb la seva estrella galàctica més pròpia de la pel·lícula de Superman que de les festes nadalenques. En canvi vull felicitar al president del Parlament, Josep Rull, per organitzar una cantada de nadales a la cambra catalana, i també als promotors dels Llums de Sant Pau, a l’edifici històric de l’antic hospital, pel viatge al voltant del món que ens mostren. El que es fa a l’Hospital de Sant Pau sí que és intercultural, perquè mostra les moltes maneres com se celebra el Nadal i els desitjos de pau al món d’aquest dies als cinc continents.

Leer en castellano en El Triangle

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  

Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         

Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

LA FI DEL SOMNI DE ROJAVA? Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 13 d'octubre de 2019

El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians. 

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.

 Al-Assad vol aprofitar la invasió turca per desplegar les seves tropes a la regió kurda

Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat. I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units. Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.

 Llegir al Punt Avui

LA CIUTAT CLAU A L'IRAQ. Analitzo al Punt Avui inici ofensiva per recuperar Mossul, la mítica Nínive de Jonàs a la Bíblia i l'Alcorà

 Xavier Rius, periodista

 El Punt Avui, dimarts, 18 d'octubre de 2016

Ahir va començar l'ofensiva per expulsar Estat Islàmic de Mossul, la segona ciutat de l'Iraq. Mossul és la Nínive de la Bíblia i l'Alcorà, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual va tornar, després de ser engolit per la balena, per anunciar-ne la destrucció total si no es penedien dels pecats en quaranta dies. Des del juny del 2014, està en mans dels gihadistes d'Abu Bakr al-Baghdadi, que el primer que va fer en conquerir-la va ser proclamar el califat que posava fi a les fronteres imposades per britànics i francesos, cridava els musulmans a afegir-s'hi per expandir-lo, imposava la xaria més estricta i destruïa les restes arqueològiques.

En l'ofensiva, hi actuen de manera coordinada més d'una dotzena de forces, que caldrà veure si, quan es recuperi la ciutat, més o menys devastada segons si el Daesh intenta o no resistir, seran capaces d'imposar-hi una administració fidel al fràgil govern de Bagdad. Hi lluiten des del nord els peixmergues del Kurdistan iraquià, que sembla que s'han compromès a no entrar-hi ni pretendre incorporar-lo al seu territori. Pel sud ataquen les tropes iraquianes, acompanyades de soldats nord-americans, milícies sunnites i les temudes milícies xiïtes, potser amb soldats o voluntaris iranians. Milícies que segons moltes notícies haurien assassinat població civil als llocs que arrabassaven al Daesh. També hi lluiten des del nord forces de l'exèrcit turc amb milícies iraquianes turcòfones que desitgen evitar que el nord-oest de Mossul s'incorpori al Kurdistan iraquià. I des del cel actua l'aviació de la coalició internacional, liderada pels Estats Units.

Aquesta ofensiva comença l'endemà que tropes turques i milícies de l'Exèrcit Lliure Sirià expulsessin el Daesh de la localitat siriana de Dabiq, ciutat de gran valor simbòlic, atès que Estat Islàmic va posar aquest nom a la seva revista digital en anglès, amb la qual recluta seguidors arreu, recordant la profecia que creuen molts musulmans d'acord amb un dels hadits o frases atribuïdes a Mahoma, que diu que l'islam i el califat tindran la seva victòria final en la batalla de Dabiq, on tropes musulmanes derrotaran definitivament els infidels.

No és clar si la derrota d'Estat Islàmic a l'Iraq tindrà com a conseqüència fer-lo més vulnerable a Síria. Tot dependrà de si decideix sacrificar els seus soldats o si es retira per fer-se fort en una Síria on l'anomenada “guerra mundial” que s'hi viu el beneficia. I és que a Síria la prioritat de Turquia no és combatre el Daesh, sinó impedir que es consolidi un territori kurd. I, per a Rússia, Síria és l'escenari on fer valer la seva hegemonia ressuscitant Al-Assad, mentre els Estats Units bombardegen Estat Islàmic, ja sense pretendre la desaparició del règim, perquè no tenen ningú per ocupar el poder. Però sí que l'Iraq, més enllà dels eterns problemes territorials i de corrupció, necessita recuperar Mossul per intentar tirar endavant com a projecte.

El que no sabem a hores d'ara, més enllà del triomfalisme amb què s'ha anunciat l'ofensiva, és, sobretot si el Daesh decideix resistir, quines conseqüències tindrà per a la població civil i si, fent realitat l'amenaça bíblica de destruir-la, la ciutat acabarà devastada com Alep.

Llegir al Punta Avui, clica 

داعش   punta, la, puntita, apunta, repunta, punteta, El Punt Avui, El Punt,‎‎, الموصل

EN 2015 SE PESENTARON EN ESPAÑA 14.595 PETICIONES DE REFUGIO O PROTECCIÓN INTERNACIONAL. EL ÍNDICE DE ACEPTACIONES FUE DEL 31,5% FRENTE EL 51,2% DE LA UE. A nivel de toda la UE se presentaron 1.321.600 de solicitudes, frente las 626.960 de 2014

ACCEM (Asociación de la Comisión Católica de Migraciones) acaba de publicar en su web las estadísticas de solicitudes de protección internacional en España y la Unión Europea, y las resoluciones tomadas concediendo el estatuto de refugiado (asilo) o la protección subsidiaria.

Reproduzco aquí los datos, aclarando que la gran disparidad entre la solicitudes presentadas en 2105 en España (14.595) y las resolciones tomadas sea concediendo o denengando (3.240) se debe a que las solicitudes pueden tardar más de dos años en ser admitidas o rechazadas. Además hay nacionalidades como los ucranianos que se demora parece deliberadamente la resolución, alargándose la situación de provisionalidad que pueden permanecer en España, y en algunos casos continuar con las ayudas o los programas de alojamiento, dado que se confía en que se de el conflicto por terminado y así poder justificar futuras resoluciones negativas.   

Mientras la media de aceptaciones española fue del 31,5%, la de la UE fue del 51,2% 

Comparativa 2014 - 2015

Fuente: EUROSTAT

SOLICITUDES DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL
TOTAL DE SOLICITUDES DE PROTECCIÓN
INTERNACIONAL EN ESPAÑA

2015:	14.595 solicitudes
2014:	5.952 solicitudes

En 2015 se registraron en España 8.643 solicitudes de protección más que en 2014, lo que supone un incremento del 145,21%.

SOLICITUDES DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL
POR NACIONALIDAD EN ESPAÑA 

PRINCIPALES NACIONALIDADES DE LOS SOLICITANTES
2014		2015
PAÍS	SOLICITANTES	PAÍS	SOLICITANTES
Siria	1.681	Siria	5.720
Ucrania	946	Ucrania	3.345
Mali	620	Palestina	805
Argelia	309	Argelia	675
Palestina	209	Venezuela	580
Nigeria	161	Marruecos	410
Pakistán	144	China	250
Somalia	126	Mali	220
Venezuela	124	Nigeria	215
Iraq	115	Somalia	150
Marruecos	101	Camerún	145
Afganistán	98	Honduras	145

• Siria y Ucrania continuaron en 2015 siendo los dos principales países de origen de los solicitantes de protección en España, al igual que en 2014. Pero en ambos casos las solicitudes aumentaron considerablemente: un 240% en el caso de los sirios y un 253% en el caso de los ucranianos.
• Palestina se convirtió en el tercer país de origen de los solicitantes de protección internacional, con 805 solicitudes de palestinos.
• Entre los doce primeros países de origen de los solicitantes de protección internacional en España hay seis africanos (Argelia, Marruecos, Mali, Nigeria, Somalia y Camerún).
• China se convierte en el séptimo país de origen de los solicitantes de protección internacional en España, pasando de únicamente 12 solicitudes en 2014 a 250 en 2015.
• Marruecos, país fronterizo de España, se convierte en el sexto país de origen más habitual de los solicitantes de protección internacional en nuestro país, con 410 solicitudes, cuatriplicando el número de 2014.

TOTAL DE SOLICITUDES DE PROTECCIÓN
INTERNACIONAL EN LA UE (28)

2015:	1.321.600 solicitudes
2014:	626.960 solicitudes

En 2015 las solicitudes de protección internacional en la Unión Europea fueron más del doble que las registradas un año antes, en 2014.

SOLICITUDES DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL
POR NACIONALIDADES EN LA UE

PRINCIPALES NACIONALIDADES DE SOLICITANTES EN LA UE
2014		2015
PAÍS	SOLICITANTES	PAÍS	SOLICITANTES
Siria	122.790	Siria	362.775
Afganistán	41.305	Afganistán	178.230
Kosovo	37.875	Iraq	121.535
Eritrea	36.990	Kosovo	66.885
Serbia	30.810	Albania	65.935
Pakistán	22.120	Pakistán	46.400
Iraq	21.330	Eritrea	33.095
Nigeria	19.950	Nigeria	29.915
Rusia	19.685	Irán	25.360
Somalia	16.910	Ucrania	20.830
Albania	16.805	Somalia	19.575
Sin estado	15.680	Serbia	19.090

• Los tres primeros países emisores de solicitantes de protección en la UE son, con gran diferencia, Siria, Afganistán e Iraq. Con respecto a 2014 los solicitantes sirios aumentan en un 122%; los afganos en un 370% y los iraquíes en un 721%.
• Cuatro países coinciden en la lista de los doce primeros países de origen de los solicitantes en España y en la UE: Siria, Nigeria, Ucrania y Somalia. Pese al elevado número de solicitantes afganos e iraquíes a escala europea, en lo relativo a España estos dos países no figuran entre los doce primeros países de origen de los solicitantes de protección.
• Ucrania, segundo país de origen de los solicitantes de protección en España, ocupa el puesto 11 a escala UE, con 20.800 solicitudes. Los datos referentes a los solicitantes de protección palestinos, tercer grupo en número en España, aparecen en la UE encuadrados en la categoría “Sin Estado”, en el puesto 14, con 15.200 solicitantes en 2015.

SOLICITUDES DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL
POR PAÍSES DE ACOGIDA EN LA UE

SOLICITUDES PRESENTADAS POR PAÍS DE ACOGIDA
PAÍS	2014	2015
Alemania	172.900	441.800
Hungría	41.200	174.400
Suecia	75.000	156.100
Austria	25.700	85.500
Italia	63.700	83.200
Francia	58.800	70.600
Holanda	21.800	43.000
Bélgica	14.000	39.000
Reino Unido	32.100	38.400
Finlandia	3.500	32.200
Dinamarca	14.500	20.800
Bulgaria	10.800	20.200
España	5.500	14.600
Grecia	7.600	11.400
Polonia	5.600	10.300
Irlanda	1.400	3.300
Luxemburgo	1.000	2.400
Chipre	1.500	2.100
Malta	1.300	1.700
República Checa	900	1.200
Rumanía	1.500	1.200
Portugal	400	800
Letonia	400	300
Lituania	400	300
Eslovaquia	200	300
Eslovenia	400	300
Estonia	100	200
Croacia	400	100
Suiza	21.900	38.100
Noruega	10.900	30.500

• Alemania es, con 441.800 aproximadamente, el primer país en cuanto a solicitudes de asilo en la UE. En el otro extremo, Croacia, con un centenar. El número de solicitudes de protección aumentó en Alemania en 2015 en un 155%.
• En segundo lugar aparece Hungría, país en el que el número de solicitantes se elevó en un año en un 323% y que pasó del quinto al segundo lugar. Suecia, tercer país en número de solicitudes, vio cómo se duplicaba el número de ellas hasta las 156.100.
• España ocupa el puesto 13, con 14.595 solicitudes en 2015, y el puesto 15 si contabilizamos también a Suiza (38.100) y Noruega (30.500).

RESOLUCIONES DE SOLICITUDES DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL

SERIE HISTÓRICA DE RESOLUCIONES DE SOLICITUDES
DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL EN ESPAÑA

AÑO	TOTAL	REFUGIADO	PROTECCIÓN  SUBSIDIARIA	RAZONES  HUMANITARIAS	DENEGADOS	%  FAVORABLES
2015	3.240	220	800	0	2.220	31,48
2014	3.620	385	1.200	0	2.035	44
2013	2.365	205	325	5	1.835	22,61
2012	2.202	220	298	13	1.680	23,79
2011	3.141	326	670	18	1.979	32,99
2010	2.840	260	565	20	1.995	29,75
2009	2.795	179	162	8	2.446	12,84
2008	2.656	151	110	16	2.379	10,42

• En 2015, y según los datos de Eurostat, se resolvieron en España un total de 3.240 solicitudes de protección internacional. Un 31,48% de ellas se resolvieron de manera favorable.
• En el 6,7% de los casos analizados en España se otorgó el estatuto del refugiado y en un 24,7% la protección subsidiaria. Fueron rechazadas el 68,5% de las solicitudes resueltas en 2015.
• Con respecto a 2014, en España disminuyeron las solicitudes resueltas, disminuyeron los estatutos de refugiado y de protección subsidiaria concedidos y disminuyó asimismo el porcentaje de resoluciones favorables. Sí aumentaron las solicitudes denegadas.

RESOLUCIÓN DE SOLICITUDES DE PROTECCIÓN EN LA UE EN 2015

	ESTAT.  REFUG.	PROTECCIÓN  SUBSIDIARIA	RAZONES   HUMANIT.	DENEGADAS	TOTAL	%  FAVORAB.
UE-28	37,9%	9,4%	3,8%	48,8%	592.845	51,2
Bulgaria	76,2%	14,4%	0%	9,4%	6.175	90,6
Malta	17,6%	61,2%	5%	16,2%	1.490	83,8
Dinamarca	62,2%	18,4%	0,6%	18,9%	12.225	81,2
Holanda	32,5%	45,9%	1,9%	19,6%	20.465	80,3
Chipre	9,5%	67,3%	0,0%	23,2%	2.065	76,8
Suecia	28,6%	40,6%	3%	27,8%	44.590	72,2
Austria	59,7%	9,9%	1,7%	28,7%	21.095	71,3
Finlandia	35,8%	15,6%	5,3%	43,2%	2.960	56,7
Alemania	55%	0,7%	0,8%	43,5%	249.280	56,5
Eslovaquia	3,4%	33,3%	18,8%	44,4%	130	55,5
Bélgica	45,5%	8,5%	0,0%	46,1%	19.420	54
Portugal	9,4%	39,9%	0,0%	50,7%	370	49,3
Lituania	9,4%	37%	0,0%	53,6%	180	46,4
Estonia	11,7%	31,8%	0,0%	56,4%	180	43,5
Irlanda	13,2%	28,9%	0,0%	57,9%	1.150	42,1
Grecia	38%	3,7%	0,1%	58,2%	9.640	41,8
Italia	5%	14,4%	22,1%	58,5%	71.345	41,5
R. Unido	31,9%	0,3%	4,3%	63,5%	38.080	36,5
Rumanía	18,3%	17,9%	0,2%	63,7%	1.320	36,4
R. Checa	4,1%	29,1%	1,3%	65,6%	1.335	34,5
Eslovenia	25,8%	8,3%	0,0%	65,9%	130	34,1
España	6,7%	24,7%	0,0%	68,5%	3.240	31,4
Francia	21,5%	4,9%	0,0%	73,5%	77.910	26,4
Luxemburgo	21,9%	1,9%	0,0%	76,1%	775	23,8
Croacia	18,4%	3,8%	0,0%	77,8%	185	22,2
Polonia	9,9%	4,8%	3,5%	81,8%	3.510	18,2
Hungría	4,2%	10,4%	0,2%	85,2%	3.420	14,8
Letonia	3,6%	8,9%	0,0%	87,5%	170	12,5
Noruega	57,1%	7,1%	1,8%	34,0%	7.640	66
Suiza	28,8%	12,1%	23,3%	35,9%	21.840	37,7
Islandia	14,3%	5,6%	1,3%	78,8%	235	21,2
Liechtenstein	7,1%	0%	7,1%	85,7%	30	14,2

• En la UE (28), las solicitudes que ven reconocida alguna forma de protección (asilo, protección subsidiaria o razones humanitarias) constituyen el 51,2%. Son denegatorias el 48,8% de ellas. En total, se resolvieron en la UE 592.845 solicitudes de protección internacional en 2015.
• En 2015 recibieron el estatuto del refugiado el 37,9% de los solicitantes; el 9,4% consiguieron el estatuto de protección subsidiaria y el 3,8% la protección por razones humanitarias.
• Alemania, con 140.910 solicitudes de protección resueltas de manera positiva, seguida por Suecia (32.215) e Italia (29.615) fueron los países que otorgaron mayor número de estatutos de protección.
• Bulgaria, con un 90,6%, Malta (83,8%) y Dinamarca (81,1%) fueron los países que más solicitudes de protección resolvieron favorablemente en términos relativos.
• El bajo número de resoluciones emitidas y el bajo porcentaje de decisiones favorables sitúan a España a la cola de los países europeos en el reconocimiento de alguna forma de protección internacional para las personas refugiadas, únicamente por delante de los países del Este, como Polonia, Hungría, República Checa y Rumanía. 

Ir a la web de ACCEM

GINEBRA, MOLT LLUNY DE DAMASC, publico al Punt Avui un anàlisis de la situació a Síria amb les eleccions a la zona que controla el règim, el fràgil alto el foc, la nova ronda de negociacions a Ginebra i els interessos oposats de les potències

Xavier Rius,
El Punt Avui, divendres 15 d'abril de 2016
La tanda de negociacions sobre Síria que es fa a Ginebra, que ha coincidit amb la celebració d'eleccions legislatives a les parts de Síria controlades pel règim, no anima a l'optimisme. Tot i que es manté l'alto el foc a les zones controlades pel règim i per les milícies kurdes, i que l'ajut humanitari arriba a les que controlen els rebels sunnites que s'han acollit a l'alto el foc, res fa pensar que es pugui avançar per fer efectiu el full de ruta de la resolució 2.254 del Consell de Seguretat, que preveu la creació d'un govern d'unitat i la celebració d'eleccions.
L'escull principal per trobar una sortida no és només la negativa de Baixar al-Assad a deixar el poder o la necessitat de derrotar Daesh, sinó l'evidència que cap força internacional estaria disposada a dirigir interinament la gestió de l'Estat sirià en el cas que Al-Assad plegués o fos derrocat, i també la convicció que els grups rebels agrupats al voltant de l'Alt Comitè per a les Negociacions no serien capaços de governar. El president Obama va afirmar fa cinc dies en una entrevista a la FOX que el principal error del seu mandat en política exterior va ser no preveure qui governaria Líbia després de l'ofensiva aèria que va ajudar a derrocar Gaddafi, cosa que va abocar Líbia al caos actual. I res fa pensar que Baixar al- Assad, que gràcies a l'ajuda russa ha recuperat molt del terreny perdut, faciliti un transició, donat que implicaria que ell i altres caps del règim fossin condemnats pels crims que han comès, ni que hi hagi un nucli de caps militars disposats a derrocar-lo i posar-se al servei del govern d'unitat que s'ha de constituir.
Les eleccions de dimecres van ser una mala repetició de la pantomima parlamentària del règim, donat que, a part de l'omnipresent partit Baas, només s'hi van presentar partits titelles, com ara el Front Progressista, que fa anys que fan de comparsa en un parlament sense atribucions.
I pel que fa a l'alto el foc, tot i que hi hagi calma tant a les zones kurdes com a les zones del règim i la gent torni a omplir els carrers, les tropes governamentals, les milícies libaneses i xiïtes, i l'aviació russa han continuat atacant no només posicions de Daesh i del Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, sinó zones urbanes controlades per grups sunnites que sí que van signar l'alto el foc, sobretot a la ciutat d'Alep, que el règim voldria recuperar abans de prendre's seriosament les negociacions. I el fet que alguns dels grups sunnites signataris de l'alto el foc mantinguessin una aliança amb el Front al-Nusra, és l'excusa perfecta per al règim per justificar els atacs.
I en aquest context xoquen els interessos contraposats de Rússia, Europa, Turquia i els EUA. Europa necessita que es consolidi l'alto el foc, encara que Síria quedi partida, donat que, si torna la guerra, no podrà justificar el tancament de porta als refugiats. Rússia vol que Al-Assad mantingui el poder. Turquia rebutja la situació actual, ja que legitima una zona autònoma kurda. I els Estats Units no volen el retorn a la guerra, però coincideixen amb les monarquies àrabs i amb Turquia a l'hora de defensar que, si es trenca definitivament l'alto el foc, cal evitar la victòria d'Al-Assad encara que sigui a costa de rearmar a les milícies. Això és el que té sobre la taula a Ginebra el mediador, Staffan Mistura.
Clica per llegir al Punt Avui