Torna el Districte 11

 

El passat dilluns l’alcalde Jaume Collboni, acompanyat de l’ambaixador de Palestina a Espanya, Husni Abdel Wahed, va presentar la creació del nou Districte 11 de l’ajuntament de Barcelona que, amb un pressupost inicial d’un milió i mig d’euros, treballarà per la reconstrucció de les ciutats de Palestina. Recupera així el nom de la iniciativa creada per Pasqual Maragall el 1995, que tenint Barcelona deu districtes incorporava la ciutat germana de Sarajevo, que el 1984 havia estat seu dels Jocs Olímpic d’Hivern, com a districte 11 de Barcelona. Una iniciativa que va tenir el suport de tots els grups municipals, acompanyant el cap de l’oposició, Miquel Roca, a Maragall en un dels primers viatges a la ciutat que havia patit tres anys de setge.

Aquell primer Districte 11 va obrir una seu a Sarajevo, dirigint l’oficina primer el periodista Carles Bosch i després el també periodista Eric Hauck, sent el funcionari municipal Manel Vila, el seu gerent. I Barcelona amb el suport d’altres institucions espanyoles i internacionals com el Comitè Olímpic Internacional va reconstruir el barri olímpic de Mojmilo, el pavelló olímpic de Zetra i va servir de base logística des de la que van poder treballar altres ajuntaments, entitats i ONG catalanes i espanyoles en altres projectes humanitaris. Amb Joan Clos ja com alcalde, va liderar el 1999 l’ajuda als refugiats de Kosovo, obrint també una oficina a Pristina que va estar operativa més d’un any.

Ara bé, Joan Clos va perdre el seu interès en la iniciativa, desapareixent com a tal Districte 11 que va canviar de nom passant a ser reconvertit en Barcelona Solidària. Tot i això, l’Alt Representant de Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana, i el mateix Secretari General de l’ONU, Kofi Annan, cada cop que anaven a Bòsnia o abordaven la seva reconstrucció es referien al que havia fet Barcelona amb Districte 11 com a exemple, i van haver-hi intents contradictoris des del mateix ajuntament de Barcelona de recuperar l’empenta i el nom. Una de les accions que es va fer sota el paraigües de Barcelona Solidària i el Pla Municipal de Cooperació va ser l’agermanament amb les ciutat de Tel Aviv i Gaza, assumint Barcelona la construcció el 2004 del Parc de la Pau a Gaza, inaugurat el 2005 que quatre anys després seria totalment destruït per Israel en una de les seves ofensives.

En l’actual context del genocidi que està patint la franja i l’increment dels atacs i l’ampliació d’assentaments a Cisjordània, Jaume Collboni fa un mes havia de visitar les ciutats de Betlem i Ramallah, convidat pels seus alcaldes. Visita que no va poder fer en negar Israel el visat d’entrada. I des dels camps de refugiats palestins de Jordània, acompanyat de la regidora Maria Eugènia Gay, anuncià que Barcelona tornaria a crear un onzè districte des del que es gestionaria la solidaritat amb Palestina. Projecte que efectivament es va presentar dilluns en l’acte solemne al Saló de Cent en el que anuncià que la regidora Maria Eugènia Gay en seria la responsable i l’ara ja jubilat Manel Vila seria el president del Consell Assessor del Districte 11.

Benvingut sigui aquest projecte de reconstrucció a Gaza i Cisjordània. Però més enllà dels dubtes del grup de Junts sobre si donar-hi suport -el regidor Jordi Martí, va abandonar l’acte de dilluns mentre parlava l’ambaixador palestí evitant aplaudir-lo i unir-se a la foto final- i l’evident oposició de Vox i potser també del PP que no hi van assistir, el projecte pot trobar molts entrebancs en ser totalment diferent la situació de la Bòsnia de 1996 de la de la Palestina de 2025. D’entrada a Bòsnia les autoritats sèrbies van acceptar que l’ONU, l’OTAN i la Unió Europea jugués un paper determinant amb un Alt Representant reconegut per tothom i uns cascos blaus desplegats. Però ara, no només no s’ha acabat la guerra de destrucció i desplaçament de població a Gaza sinó que Israel està expandint els assentaments a Cisjordània, mentre l’exèrcit i els colons maten cada dia ciutadans desarmats i els cremen les cases.

I no perdonant Netanyahu que Espanya hagi liderat la nova onada de reconeixements internacionals de Palestina i que des de Barcelona sortís la Flotilla, està per veure si l’actual govern de l’estat jueu permetrà o no la presencia de funcionaris i cooperants de Barcelona. Evidentment sí que Barcelona podrà ajudar als refugiats palestins dels camps de Jordània i el Líban. Però reconstruir Gaza o Cisjordània in situ com ho va fer a la devastada Sarajevo, potser a curt termini no serà possible.

Leer en castellano en El Triangle

Husni Abdel Wahed, ambaixador de l'Estat de Palestina a Espanya

Jaume Collboni amb Manel Vila

M Eugènia Gay, Jaume Collboni i Husni Abdel Wahed

Cristianofòbia, islamofòbia i falsa interculturalitat. Reflexiono al Triangle sobre l'atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg i sobre la polèmica del pessebre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024

L’atemptat de divendres al mercat de la ciutat alemanya de Magdeburg, perpetrat pel metge i psiquiatra saudita Taleb Jawad Al Abdulmohsen, ha provocat un gran desconcert sobre les motivacions que van portar-lo a cometre aquella acció homicida. Les primeres informacions apuntaven que es tractava d’un atemptat islamista como el que va patir Berlín el desembre de 2016, el de Niça del juliol del mateix any o el de La Rambla a Barcelona del 17 d’agost de 2017. I les xarxes bullien acusant als governs alemanys, des dels de la conservadora Angela Merkel al del socialdemòcrata Olaf Scholz, de ser-ne responsables per la seva política d’acceptació de refugiats i immigrants procedents de països musulmans. A Catalunya i Espanya dirigents de Vox i d’Aliança Catalana també responsabilitzaven les polítiques immigracionistes dels governs. Però ja de matinada es va saber que l’autor de l’atropellament al mercat nadalenc, tot i ser d’Aràbia Saudita, havia apostatat de l’Islam i defensava a les xarxes socials les propostes del partit ultra, Alternativa per Alemanya (AfD).

Que persones d’origen estranger abracin les idees de l’extrema dreta xenòfoba pot semblar contradictori però hi ha molts exemples arreu d’Europa de persones originàries o filles d’immigrants que assumeixen els postulats xenòfobs. Sense anar més lluny la líder d’Alternativa per Alemanya, Alice Weidel, que és lesbiana, té com a parella la cineasta natural de Sry Lanka, Sarah Bossard, amb qui té dos fills. A l’Estat espanyol tenim de número dos de Vox, Ignacio Garriga, fill de mare guineana. I fa uns anys la líder del principal grup xenòfob madrileny era filla biològica de pares llatinoamericans.

Evidentment una cosa és simpatitzar o militar a la ultradreta i una altra molt diferent cometre atemptats terroristes. I sigui quin sigui el motiu que empenyés al psiquiatra saudita a executar el seu pla criminal, el que està clar que si no ho feia com una atac terrorista gihadista, el més probable és que pateixi algun trastorn mental o de personalitat greu, com els autors d’altres atropellaments mortals patits a Europa i els Estats Units aquests últims anys, fets per persones que no actuaven per motivacions religioses. Però el cert és que aquest nou atac a un mercat nadalenc ha obert de nou el debat si a Europa i al món hi ha més cristianofòbia i persecució dels cristians o islamofòbia i persecució dels musulmans. I el debat a casa nostra es barreja amb les polítiques suposadament laïcistes o interculturals que apliquen els dirigents d’algunes institucions, com és del cas de l’ex alcaldessa de Barcelona Ada Colau, i de l’actual batlle, Jaume Collboni, de no fer pessebre tradicional a la Plaça Sant Jaume i no felicitar el Nadal per no excloure als musulmans i altres confessions, però en canvi, com també feia ERC des de les institucions, per demostrar que som interculturals no tenir cap problema per felicitar el Ramadà i la Festa del Xai i participar en la seva celebració.

Jo sóc totalment ateu, però m’agrada celebrar les fetes i tradicions del Nadal. A Estònia on més del 60% de la població es declara atea o agnòstica, es celebren massivament les tradicions nadalenques. Certament s’ha matat i s’han fet moltes guerres en nom de totes les religions però si hi ha una religió que ha superat el missatge de càstig, venjança i conversió per la força dels no creients, que hi ha a l’Antic Testament, l’Alcorà, la Torà i el Talmud, és la cristiana que proclama l’amor a tothom, sigui o no creient, i el perdó per tothom, quan diu “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I va ser fa segles a països cristians europeus on va sorgir el moviment de la Il·lustració que posa la raó i la ciència per damunt de la religió, i proclama els dret a creure o no creure i a canviar de religió. I lamentablement no passa el mateix en el món islàmic on el pitjor pecat que es pot fer és l’apostasia; és a dir, abandonar l’Islam, on si bé està permès que un musulmà es casi amb una cristiana, perquè es creu que l’Islam es transmet amb el semen de l’home, està totalment prohibit el matrimoni d’una filla de musulmans amb un infidel. Fins a tot a Catalunya i Europa quan una filla d’immigrants musulmans es casa amb un home cristià o ateu, aquest per evitar que la dita “comunitat musulmana” i la família faci la vida impossible a la dona, acaba anant a la mesquita a fer-se musulmà encara que sigui de mentida.

I tornant al debat si hi ha al món més cristianofòbia que islamofòbia, constato que el 80% dels cristians de Síria i l’Iraq han abandonat els seus països emigrant a Europa o Amèrica els últims vint anys per la persecució que pateixen o han patit. Mentre, a alguns llocs d’Europa com a Catalunya, impera un sentiment de culpa que fa que alguns creguin que els ciutadans del segle XXI hem de purgar encara la culpa col·lectiva per les creuades o el colonialisme, i per una visió esbiaixada de la multiculturalitat, s’abandonen tradicions nadalenques com el Pessebre. I si se’n fa, resulta ser una performance que no mereix dir-se pessebre.

Aquest any l’alcalde Jaume Collboni s’ha lluït amb la seva estrella galàctica més pròpia de la pel·lícula de Superman que de les festes nadalenques. En canvi vull felicitar al president del Parlament, Josep Rull, per organitzar una cantada de nadales a la cambra catalana, i també als promotors dels Llums de Sant Pau, a l’edifici històric de l’antic hospital, pel viatge al voltant del món que ens mostren. El que es fa a l’Hospital de Sant Pau sí que és intercultural, perquè mostra les moltes maneres com se celebra el Nadal i els desitjos de pau al món d’aquest dies als cinc continents.

Leer en castellano en El Triangle