El president de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, actualment en 3r grau per Blanquerna, adverteix que anirà per Carles Puigdemont si torna a Espanya. Dilluns es compleixen 10 anys de l'atac de Blanquerna i La Falange i Democracia Nacional faran per separat accions a Madrid en favor de la unitat d'Espanya i contra la possible amnistia a l'independentisme

 

El president de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, actualment en tercer grau penitenciari per la condemna de dos any i set mesos pel cas Blanquerna, ha anunciat en  tuit o post a Twitter (ara xarxa X), que si Carles Puigdemont torna a Espanya, entenc en ser amnistiat o en garantir-se la seva inmunitat, "aniré a buscar-te". Avertiment que en el cas que es fes realitat si torna Puigdemont lliure a Espanya, podria entendre's com una amenaça o coacció a una autoritat pública en ser eurodiputat i ex presidente de la Generalitat. Evidentment no és el mateix protestar davant la seva presència que agafar-lo o  agredir-lo. De fet la pena als catorze condemnats pels fets de Blanquerna l'11 de setembre de 2013 a Madrid, va implicar presó en haver-se produït violència físca contra diverses persones, alguna d'elles autoritat pública, i haver trencat una porta de vidre per accedir al local. Chaparro fins l'agost era Secretari General de DN, però ara és el president.

Precisament dilluns fara 10 anys de l'atac de Blanquerna  i La Falange i Democracia Nacional faran per separat un acte i accions de protesta a Madrid en favor de la unitat d'Espanya, per la il·legalització de l'independentisme i contra la possible amnistia als polítics i militants independentistes. 

Tretze dels catorze condemats per Blanquerna a penes de 2 anys i 7 o 9 mesos ja van entrar a presó en rebutjar-se els seus recursos i les peticions d'indult,  i estan ja o en tercer grau penitenciari, sortint a treballar i permisos de cap de setmana, o en quart, o amb plena llibertat en haver complert la condemna, excepte Juan Luis López García de La Falange que va fugir a l'estranger.

Pedro Chaparro fa un any i mig quan va entrar a presó. Ara està en llibertat en tercer grau 

La Falange i Democracia Nacional faran accions per separat per conmemorar l'acció de fa deu anys

 

Assita Kanko, l'eurodiputada flamenca del N-VA, que va acompanyar ahir a Puigdemont i Comín a recollir la credencial al Parlament Europeu es vicepresidenta del Grup de Reformistes i Conservadors Europeus, al que pertany Vox, partit que va dir que anava a Estrasburg a aconseguir "Puigdemont a prisión". Vox queda descol·locat. L'eurodiputat del PP, González Pons, anima l'eurofòbia i demana sortir de Schengen.

Assita Kanko és vicepresidenta del Grup de Reformistes i Conservadors en el que està Vox i del que el periodista español Herman Tersch també n'és vicepresident

La vida i la política sovint està plena d'estranyes coincidències i estranys companys de viatge.

Vox el passat mes de juny no va voler que els seus tres eurodiputats, Jorge Buxadé, Mazaly Aguilar i Herman Tersch, entressin al grup Identitat i Democràcia que lidera el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, del que també formen part els xenòfobs i independentistes del Vlaams Belang flamenc, Alternativa per Alemanya o la Lliga Nord. Potser va rebutjar entrar-hi perquè aquests no comparteixen amb Vox el rebuig a l'avortament i al matrimoni gai, o per la presència del Vlaams Belang, ferm defensor de la independència de Catalunya, com ho havia estat abans la Lliga Nord. I Vox finalment va entrar al Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, on hi ha els eurodiputats del Partit Conservador britànic, els ultracatòlics polonesos de Llei i Justícia o els independentistes flamencs de la Nova Aliança Flamenca (N-VA). 

Aquest partit flamenc, el N-VA, es diferència del Vlaams Belang en el fet que no és euròfob ni xenòfob, però demana que s'obligui als immigrants que viuen a Flandes a aprendre i parlar flamenc i rebutja que els immigrants pretenguin inculcar certes costums i valors contraris als valors de la Il·lustració i la llibertat de pensament. El N-VA forma part del govern de coalició flamenc format pel N-VA, els socialistes i els democratacristians I l'eurodiputada Assita Kanko, nascuda a Burkina Faso, és una de les vicepresidentes d'aquest grup del Parlament Europeu. 

Ella és un cas més de dones africanes occidentalitzades i laiques, com l'exdiputada holandesa nascuda a Somàlia, Ayaan Hirsi Alí, que opten per la dreta o el centre, en rebutjar el relativisme cultural que diuen que practiquen certes esquerres comprensives amb els valors tribals o de control social cap a les dones "de la seva comunitat" que imposen o pretenen imposar les homes originaris d'aquest països africans o islàmics. Assita Kanko ha estat una ferma lluitadora contra l'ablació genital femenina que es fa països de l'Àfrica i que clandestinament o quan les nenes nascudes a Europa van de vacances al país dels seus pares, se'ls hi practica.

Doncs Assita Kanko, vicepresidenta del grup del Conservadors Reformistes en el que també està Vox, va ser la diputada que ahir va rebre i acompanyar a Carles  Puigdemont i Toni Comin a acreditar-se al Parlament Europeu. Fet que ha desconcertat als militants de Vox, més qua el periodista camaleònic, Hernman Tersch, eurodiputat de Vox, és un dels altres vicepresidents del Grup de Conservadors i Reformistes Europeus.   

Comín, Puigdemont i Assita Kanko, vicepreixenta del grup Reformistes i Conservadors al que pertany Vox

Ara caldrà veure si Vox continuarà compartint grup amb el NVA. Ahir el partit en boca dels seus dirigents Espinosa de los Monteros, Abascal o Jorge Buxadé van condemnar la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre Oriol Junqueras que ha permès que Comín i Puigdemont siguin eurodiputats i gaudeixin d'immunitat. I molts dels seus militants van donar suport a la campanya a la xarxa en favor de l'Spexit o sortida de la Unió. 

El més preocupant,  tot i que a mi no m'ha sorprès,  han estat les declaracions del portaveu del PP al Parlament Europeu, Esteban González Pons, demanant o plantejant que donat que l'euroorde no funciona Espanya surti de l'acord de Schengen i recuperi les barreres i el control fronterer amb França, Portugal i als centenars de vols que arriben cada dia des de la Unió Europea.      

Vaig a Europa a demanar "Puigdemont a prisón!", digué Jorge Buxadé a la campanya electoral de les europees

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.

Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.

Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.

Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  

La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   

I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  

I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.

Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.

Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 

Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 

Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  

L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.

El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.

Xavier Rius, 30 d'abril de 2018   

     

Els ultres de l'atac a Blanquerna tornen a ajornar l'ingrés a la presó (actualitzat a les 19.15 h) Publico a Nació Digital

 

Xavier Rius Sant 
(Actualitzat a les 19.15 hores amb lel nou ajornament d'ingrés)  Llegir a Nació Digital

 Els ultres condemnats per l'atac la Diada del 2013 a Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, han aconseguit ajornar l'ingrés a presó. Sis dels 14 condemnats havien d'entrar aquest dimecres en un centre penitenciari però, ara, no ho faran abans del 15 de novembre.
Si bé l'Audiència de Madrid va imposar sis mesos de presó a dotze dels autors, i vuit mesos a dos, el Tribunal Suprem, que va estimar l'agreujant d'odi o discriminació per motius ideològics, va incrementar les condemnes a tres anys i onze mesos per dotze, i a quatre anys i un mes als altres dos.

D'aquests, els cinc militants de Democracia Nacional i dos del desaparegut Nudo Patriota van demanar l'indult, mentre els cinc de Falange i els dos d'Alianza Nacional es van negar a fer-ho. Els qui sí van fer els catorze va ser un recurs d'empara al Tribunal Constitucional al·legant que quan un tribunal superior multiplica la pena per sis o per vuit aplicant un agreujant que no es va considerar en la sentència inicial, cal fer una "vistilla" per tal que els advocats defensors puguin oposar-s'hi. Aquest recurs d'empara encara no té sentència.

Tot i que La Falange va informar a primers de setembre que els seus militants i els de Alianza Nacional havien rebut l'ordre d'ingrés a presó, se'ls hi va concedir un ajornament que acabava el 10 d'octubre. Però van aconseguir un nou ajornament fins el dimecres 1 de novembre, i tres d'ells, Manuel Andrino, cap nacional de La Falange, Jesús Fernando Fernández, el que va actuar amb la cara tapada, i Sergio R, van ser a la manifestació ultra de Montjuïc del 12 d'octubre. Ara, han aconseguit nous ajornaments fins al 14 i 15 de novembre.

El fet és que, si s'hagués tirant endavant el suposat acord pel que dijous el president Carles Puigdemont convocava eleccions autonòmiques, posant fi al procés i renunciant a la DUI, una de les contrapartides que amb més o menys garanties hauria rebut del govern espanyol és una disminució de la pressió de la Fiscalia per l'1-O, la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i un possible indult o marxa enrere de la multa del Tribunal de Comptes a Artur Mas.
I, evidentment, si el consell de ministres i la Fiscalia acompanyava els alliberaments del Jordis, l'arxivament de causes obertes a l'independentisme, i un possible indult als del 9-N amb l'indult dels 14 ultres de Blanquerna, ho hagués pogut justificar millor davant dels que des dins i fora del PP criden "A por ellos!" i "Puigdemont a prisión".
Que la meitat dels condemnats per Blanquerna no hagin demanat l'indult no impedeix obtenir aquesta gràcia, ja que l'article 21 de la llei que ho regula permet concedir-ho a persones condemnades que no ho han demanat. Així doncs, aquests sis, de moment no entren a presó dimecres. N'hi ha un setè de la Falange amb ordre d'ingrés, Juan Luis López, que està des del mes de juny al Kurdistan iraquià combatent amb els peixmergues en el grup que lidera l'ultra valencià Juan Manuel Soria Monfort, que lluita amb el nom del creuat del segle XII, Simón de Montfort (o Simón de Monfort).
Els altres set que sí que han demanat l'indult, caldrà veure si el ministeri de Justícia decideix esperar si els hi concedeix o denega i l'evolució del recurs al Constitucional, o si dicta també el seu ingrés.

Manuel Andrino i Sergio R, al mig i la dreta, dos del condemnats que havien d'entrar demà a presó, els passat dia 12 a Barcelona

Jesús Fernando F., també havia d'ingressar demà a presó i ha rebut un nou ajornament.

EMPODERATS A COPS DE PORRA. Publico a NacióDigital un anàlisis comparant el conflicte català amb altres similars i explico com la repressió policial i els empresonaments, lluny d'afleblir el moviment independentista l'ha enfortit

L'1-O no va haver-hi una plaça Maidan com a Ucraïna o una plaça Tahrir com Egipte. El xoc –pacífic per part dels manifestants- es va donar als col·legis que reberen la visita de la Policia o Guàrdia Civil. Es va socialitzar entre milers i milers de persones la responsabilitat de protegir les urnes i, per dir-ho en termes psicològics, assumit tots la culpa del suposat delicte

 Xavier Rius Sant, Nació Digital, 24 d'octubre de 2107

El moviment social i polític que viu Catalunya, primer per aconseguir un referèndum vinculant, i ara senzillament per la independència, no es pot comparar amb cap dels moviments independentistes pacífics o violents viscuts arreu del món els últims trenta anys.
No es pot comparar amb els del Quebec i Escòcia, donat que allà el referèndum fou pactat. Tampoc es pot comparar amb el de les independències de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, aconseguides unes pacíficament, altres amb conflictes armats, donat que eren dos estats que es col·lapsaven i les seves repúbliques federades exercien el dret a autodeterminar-se que amb més o menys condicions, els hi donaven les seves constitucions. Tampoc es pot comparar amb revoltes que han acabat malament pels que la van començar, com la d'Ucraïna, que perdria Crimea annexionada Rússia i una franja del territori ara en mans de les milícies prorusses. I no té res a veure amb els conflictes ara pacificats d'Irlanda del Nord o Euskadi, donat que a Catalunya a ningú li passa pel cap crear un grup armat.

Hi ha una diferència significativa entre el que passa a Catalunya i la majoria d'aquests altres conflictes. La seva transversalitat i que no ha estat impulsat des de la cúpula dels partits sinó des de la gent. I això és el que no ha entès ni el PP de Mariano Rajoy, ni la direcció del PSOE, ni certa premsa, ni una cúpula judicial que fa temps que va perdre la imparcialitat. Es presenta l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com un escapçament del moviment sediciós i genera tot el contrari. Els dos Jordis no eren els estrategs messiànics que encenien les masses, sinó les dues persones que es posaven públicament al capdavant.

No sé com analitzaran els llibres d'història, els sociòlegs i els politòlegs el moviment que es viu aquests mesos a Catalunya més enllà de com acabi a mitjà termini. Però hi ha un fet que el diferencia de tots els altres conflictes comentats. La total descentralització dels punts de conflicte o xoc l'1 d'octubre en el moment de ruptura, quan la revolució dels somriures dels onzes de setembres va topar amb les porres dels nou mil agents vinguts de fora de Catalunya.

La majoria de revoltes i protestes independentistes, autonomistes, per un canvi de règim o per reivindicacions socials tenen sempre l'epicentre a la plaça o avinguda principal d'una gran ciutat on són presents els seus líders amb unes manifestacions reprimides o no, al marge que altres ciutats hi hagi també manifestacions molt menors. Però l'1-O amb desenes de milers de persones repartides per tots els col·legis electorals de Catalunya i una repressió sense precedents a tot el país i retransmesa en directe per algunes televisions i les xarxes socials, la gent no es fes enrere. La repressió aconseguí empoderar la gent que era allà en arribar els antidisturbis, i als milers que decidiren llavors anar als col·legis en tenir notícia de les càrregues policials.

Mentre des de la Moncloa es demanava al president Puigdemont que aturés la consulta il·legal, la gent s'aplegava amb una fermesa inigualable, cos a cos, amb qui tenia al costat i intentava barrar el pas als antiavalots. L'1 d'octubre no va haver-hi una plaça Maidan com a Ucraïna o una plaça Tahrir com Egipte. El xoc –pacífic per part dels manifestants- es va donar al centenar de col·legis electorals que reberen la visita de la Policia o Guàrdia Civil. Es va socialitzar entre milers i milers de persones la responsabilitat de protegir les urnes i, per dir-ho en termes psicològics, assumit tots la culpa del suposat delicte, aconseguint el suport també de molta gent que no pensava votar o que havia previst votar no. De ser espectadors d'un conflicte o manifestants anònims, la gent que era els col·legis es va empoderar.

El mateix va generar l'empresonament de Cuixart i Sànchez, donat que tots els que el 20 de setembre van sortir al carrer manifestant-se molta o poca estona als voltants de la Conselleria d'Economia o la seu de la CUP, van assumir ser partícips del suposat delicte. I això a Madrid no volen o no ho poden entendre, com veiem amb les mesures d'aplicació de l'article 155. ¿Creu algú que amb el cessament del President, dels consellers i directors generals, la maquinària administrativa de la Generalitat funcionarà com si res i les manifestacions s'acabaran?

Estem en una setmana decisiva i no sabem com acabarà. Sí que hi ha dues decisions que, més enllà de les pressions que rebi, estan només en mans del President. Declarar o no la DUI, i convocar o no eleccions per desactivar el 155. Hi ha un element que estranya a molts analistes de conflictes, la imputació penal reiterada del Govern, diputats i més de 700 alçades i l'empresonament per sedició de Sànchez i Cuixart. Aquesta persecució judicial que anuncia presó, inhabilitacions i embargaments, dificultaria un hipotètic acord polític, donat que la maquinària judicial un cop posada en marxa és difícil aturar-la. En algun moment des de Madrid ha plantejat guardar-se l'as dels catorze condemnats a quatre anys de presó per Blanqueria -sis d'aquests entraran a la garjola d'aquí a vuit dies- com una torna en cas d'una hipotètica negociació que hagués d'atorgar l'arxivament de les causes o l'indult als imputats o condemnats pel 9-N i l'1-O. I és que és poc intel·ligent deixar en un carreró sense sortida a aquells amb qui s'hauria de negociar, cosa que fa pensar que no hi ha cap voluntat de fer-ho.

Evidentment que el moviment polític i social que viu Catalunya ha comès errors i té punts febles, com no haver-se pogut guanyar a aquella part important de la ciutadania que per sentiments o pragmatisme no veu clara l'opció de la independència, i la por de molta gent a escenaris econòmics i socials incerts. Però hi ha una base social mobilitzada i empoderada a cops de porra que vol continuar endavant. I ben segur que això ho tindrà present el President a l'hora de decidir si anem cap a la DUI i el 155 o si convoca eleccions i ens donem una pausa.

Llegir a Nació Digital