Presentació del meu nou llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox", dimecres 19 de gener a les 19 hores, Llibreria Byron

                       

                       

El proper dimecres 19 de gener a les 19 hores es presenta el meu nou llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox", editat per Pòrtic, Grup62, a la Llibreria Byron, carrer Casanova 32 (sota Gran Via) de Barcelona (metro Urgell o Universitat). No cal fer reserva però quan s'omplin les cadires de la sala, no es deixarà entrar més gent.

Intervindran:

Carles Campuzano, ex diputat al Congrés

Dolors Sabater, diputada al Parlament de Catalunya i ex alcaldessa de Badalona

Xavier Rius Sant, autor  

     

NacióDigital publica com avançament el capítol 12 del llibre

                                                 

            Clicar per llegir el Capítol 12

 

 Ja és a les llibreries 

                                       

Comprar el llibre a la Llibreria Byron

Comprar el último libro de Xavier Rius Sant en la Librería Byron 

La llei de Seguretat Nacional o com agafar el comandament dels Mossos. Ho explico i analitzo al Punt Avui

El Punt Avui, diumenge 6 d'octubre de 2019

Xavier Rius Sant, periodista

questa setmana s’ha plantejat que el govern espanyol en funcions apliqui la llei 36/2015, de 28 de setembre, de seguridad nacional, per agafar el control dels Mossos d’Esquadra i aturar la resposta independentista a la probable sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Aquesta llei, del 2015, aprovada amb el vot del PP, el PSOE i UPiD, té la finalitat següent: “Protegir la llibertat i el benestar dels ciutadans, garantir la defensa d’Espanya i els principis i valors constitucionals, així com contribuir amb els nostres socis i aliats a la seguretat internacional.”

I s’aplica d’acord amb el que preveu el document Estrategia de Seguridad Nacional, tal com fixa l’article 4: “L’Estrategia de Seguridad Nacional és el marc polític estratègic de referència de la política de seguretat nacional. Conté l’anàlisi de l’entorn estratègic, concreta els riscos i amenaces que afecten la seguretat d’Espanya, defineix les línies d’acció estratègiques en cada àmbit d’actuació i promou l’optimització dels recursos existents. S’elabora a iniciativa del president del govern, que la sotmet a l’aprovació del Consell de Ministres, i es revisarà cada cinc anys o quan ho aconsellin les circumstàncies canviants de l’entorn estratègic. Un cop aprovada, serà presentada a les Corts Generals en els termes que preveu aquesta llei.”

Doncs bé, el document Estrategia de Seguridad Nacional vigent, aprovat el 2017, no preveu ni l’independentisme, ni el perill de ruptura de l’ordre constitucional, ni les manifestacions massives ni l’incompliment de la legalitat per part d’algunes institucions entre les amenaces i desafiaments a afrontar i davant dels quals la llei fixa mecanismes per defensar-se. Les amenaces i desafiaments que preveu són: el crim organitzat, el terrorisme, les armes de destrucció massiva, l’espionatge, els conflictes armats, la vulnerabilitat del ciberespai, la vulnerabilitat de l’espai aeri, la inestabilitat econòmica i financera, els fluxos migratoris irregulars, els canvis climàtics, les epidèmies, les catàstrofes i la vulnerabilitat energètica. Amb les Corts dissoltes, sembla difícil fer aprovar a la Diputació Permanent un document d’estratègia que inclogui com a amenaça l’independentisme, i la falta d’un comandament eficient de les policies autonòmiques.

Així doncs, Pedro Sánchez hauria de justificar que la situació de Catalunya i la hipotètica falta de resposta per part dels Mossos d’Esquadra estigués inclosa en algun d’aquests supòsits. Llavors, tal com estableix la llei en l’article 35-2, si es dona una “situació d’interès per a la seguretat nacional, el president convocarà el Consejo de Seguridad Nacional perquè exerceixi les funcions de direcció i coordinació de la gestió d’aquesta situació [...]. En els casos en què el president del govern decideixi designar una autoritat funcional per a l’impuls i la gestió coordinada de les actuacions, el Consejo de Seguridad Nacional assessorarà sobre el nomenament d’aquesta autoritat”. I li permetria designar amb un simple decret una “autoritat funcional” que es fes càrrec de la direcció dels Mossos d’Esquadra.

Pel que fa als altres marcs legals excepcionals d’actuació, més enllà de l’article 155, per controlar la Generalitat, les protestes i la possible desobediència, hi ha l’estat d’alarma, que es pot aplicar en catàstrofes, vagues, etc., que ja va implementar Rodríguez Zapatero per militaritzar els controladors aeris en la vaga de desembre del 2010, que el govern pot decretar per quinze dies, i que requereix l’aprovació del Congrés en cas que es vulgui prorrogar. L’estat d’alarma no suspèn cap dret fonamental.  I si la cosa fos més greu, hi ha l’estat d’excepció, aplicable per alteracions greus de l’ordre públic i paralitzacions de serveis essencials. L’autoritza el Congrés per 30 dies i sí que suspèn drets fonamentals: permet que es puguin detenir ciutadans sense ordre judicial i sense comunicar-ho al jutge durant deu dies, que es puguin escoltar comunicacions i tancar diaris, ràdios i televisions, i que es puguin prohibir manifestacions. 

 Amenaces i desafiaments d'Espanya segons l'Estratègia de Seguretat Nacional aprovada fa dos anys.

Llegir al Punt Avui

LA LLEI DE SEGURETAT NACIONAL, UNA MANERA RÀPIDA DE FER-SE AMB EL CONTROL DELS MOSSOS, TOT I QUE ENTRE LES AMENACES I DESAFIAMENTS QUE PREVEU EL SEU PLA ESTRATÈGIC D'ACTUACIÓ NO HI HA NI L'INDEPENDENTISME, NI LA DESOBEDIÈNCIA, NI LA REBEL·LIÓ

Al document aprovat d'Estratègia de Seguretat Nacional de 2017, ni l'independentisme ni la desobediència apareix com una de les amenaces i desafiaments 

Avui s'ha plantejat que el govern en funcions de Pedro Sánchez apliqui la Llei 36/2015, de 28 de setembre de Seguretat Nacional per aturar la resposta independentista a la possible condemna del Tribunal Suprem als polítics catalans jutjats.

Aquesta llei de 2015, aprovada amb el vot del PP, PSOE i UPyD, i el s'aplica en base el que preveu el document Estratègia de Seguretat Nacional, tal com fixa l'article 4:

La Estrategia de Seguridad Nacional es el marco político estratégico de referencia de la Política de Seguridad Nacional. Contiene el análisis del entorno estratégico, concreta los riesgos y amenazas que afectan a la seguridad de España, define las líneas de acción estratégicas en cada ámbito de actuación y promueve la optimización de los recursos existentes. Se elabora a iniciativa del Presidente del Gobierno, quien la somete a la aprobación del Consejo de Ministros, y se revisará cada cinco años o cuando lo aconsejen las circunstancias cambiantes del entorno estratégico. Una vez aprobada, será presentada en las Cortes Generales en los términos previstos en esta ley.

Doncs bé el document Estretègia de  Seguertat Nacional de 2017 no contempla ni l'independentisme, ni el perill de ruptura de l'ordre constitucional, ni la rebel·lió, ni les manifestacions massives, ni la desobediència civil o incompliment de la legalitat per part d'algunes institucions com entre les amenaces i desafiament a fer front i davant dels que la llei preveu mecanismes per defensar-se. Són els del quadre de dalt.

Però la llei en el seu article 35-2, estableix que "En la situación de interés para la Seguridad Nacional el Presidente del Gobierno convocará al Consejo de Seguridad Nacional para que ejerza las funciones de dirección y coordinación de la gestión de dicha Situación, todo ello sin perjuicio de la aplicación de la legislación en materia de Defensa Nacional y de las competencias que correspondan al Consejo de Ministros. En los casos en los que el Presidente del Gobierno decida designar una autoridad funcional para el impulso y la gestión coordinada de las actuaciones, el Consejo de Seguridad Nacional asesorará sobre el nombramiento de dicha autoridad."

Així doncs li permetria deignar una "autoritat funcional" que es fes càrrec dels Mossos d'Esquadra.

Pel que fa als altres marcs legals d'excepció, més enllà de l'article 155, per controla la Generalitat, les protestes i la possible desobediència hi ha:

1- L'Estat d'Alarma, que es pot aplicar en catàstrofes, vagues, etc, que ja va implementar Rodríguez Zapatero per militaritzar als controlador aeris en la vaga de desembre de 2010, que pot decretar el Govern per quinze dies, sent necessari l'aprovació del Congrés en cas que vulgui prorrogar-ho. L'estat d'alarma no suspèn cap dret fonamental. 

2-L'Estat d'Excepció aplicable per alteracions greus de l'ordre públic i paralitzacions de serveis essencials, que l'autoritza el Congrés per 30 dies i sí que suspèn drets fonamentals, com el poder estar detingut sense ordre ni comunicar-ho al jutge durant deu dies, l'escolta de comunicacions, el tancament de diaris, ràdios o televisions, la prohibició de manifestacions, etc. 

Tot i que la Llei de Seguretat Nacional i el seu marc "Estratègia de Seguretat Nacional" no està previst per vagues, desobediència civil o insubordinació de la Generalitat, permetria que el govern central posés una "autoritat funcional" al front dels Mossos

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.

Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.

Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.

Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  

La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   

I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  

I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.

Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.

Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 

Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 

Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  

L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.

El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.

Xavier Rius, 30 d'abril de 2018   

     

DEMÀ SORTIREM DE DUBTES DE QUÈ PASSA AMB PUIGDEMONT I EL GOVERN CESSAT, I SI ES MANTENEN ALGUNS ASPECTES DEL POSSIBLE PACTE QUE VA HAVER-HI DIJOUS ENTRE PUIGDEMONT I RAJOY. No s'ha tret la bandera espanyola de la Generalitat, no s'ha publicat la DUI al DOGC i Rajoy fixa les eleccions per desembre, no per d'aquí quatre o set mesos. Podria passar el el Mossos demà o dimarts impedeixin l'entrada del consellers i Puigdemont al seus departaments o a Palau. No saben si Puigdemont té algun pla B.

Demà i passat demà sortirem de dubtes de, si més enllà de les paraules d'alguns consellers de no reconèixer el seu cessament decretat per Mariano Rajoy la matinada de dissabte en aplicació de l'article 155, si hi ha voluntat de resistir. Si es resisteix es corre el risc de ser imputats per desobediència i usurpació de funcions i càrrec públic. Sabrem si preferiran passar pàgina, acceptar els fets consumats i posicionar-se per les eleccions del 21 de desembre confiant que l'independentisme tornés a aconseguir la majoria parlamentària, i a ser possible de vots ciutadans.

Divendres al vespre i ahir dissabte van haver-hi diversos gestos que fan pensar que el Govern i el President acceptaran tàcitament demà o dimarts que han estat cessats. Personalment crec que algunes de les condicions que demà Mariano Rajoy a Puigdemont quan anava dijous a finiquitar el Procés i dissoldre el Parlament s'estan mantenint. 

Hi hagut DIU, però no s'ha publicat al DOGC ni va sortir el President al balcó a fer-se la foto com Macià i Companys, com li aclamaven els seus a la Plaça Sant Jaume, i la bandera espanyola continua onejant al Palau. I la intervenció televisiva d'ahir, Puigdemont no la va fer des de la seu de la Generalitat sinó des de Girona.  I sí que Rajoy ha imposat la DUI, però sigui per intel·ligència, per escoltar als  qui va ignorar l'1-O, quan va ordenar les càrregues policials, o per pressió dels socialistes que van imposar l'esmena que no s'intervingués TV3, el 155 és molt més suau del que ell havia anunciat. No es pretén "fer tornar l'ordre a Catalunya" intervenint TV3 i modificar les polítiques de certes conselleries, com a pas previ a convocar eleccions, sinó que s'han convocat ja pel dia més proper que es podia fer.  En set setmanes, més enllà d'haver tancat el DIPLOCAT i les delegacions a l'estranger no es podrà fer gaire més.

També demà sabrem si la Fiscalia es querella contra Puigdemont i Forcadell per rebel·lió i si els hi demana o no presó preventiva. Però si Rajoy vol que els eleccions se celebrin amb normalitat i que l'independentisme perdi força no hauria de convertir en màrtirs a les dues primeres autoritats de Catalunya.

Personalment crec que, més enllà que alguns consellers o el President vagin demà  als seus despatxos, no sé si a treballar, a recollir coses o a esperar fins que el Govern Central els requereixi que han de marxar, no crec que Carles Puigdemont intenti fer cap consell de Govern. Hi ha l'element de que els Mossos ja han retirat les escoltes, xofers i vehicles a la majoria de consellers.  I sembla segur que demà aniran al Palau de la Generalitat alguns dels Secretaris d'Estat enviats per Soraya Saenz de Santamaria.  Hi ha consellers d'ERC i algun del PDECAT que voldrien resistir-se i la CUP desitjaria que hi hagués resistència passiva i gent als carrers per impedir que siguin trets de Palau. Però més enllà del faci demà la Fiscalia, a Rajoy ni al PSOE no els interessa una campanya electorals amb independentistes a la presó i manifestacions, que beneficiaria electoralment a aquests. Per això es possible que de moment, si els membres del Govern persisteixen en seure el seu despatx i actuar com si res no hagués passat, no hi haurà resposta contundent des de la Moncloa. I en aquest cas el més fàcil pel Govern central seria des del Mossos d'Esquadra que ara ja obeïxen a Rajoy i han tret el retrat de Puigdemont de les comissaries, podrien impedir als consellers demà o dimarts entrar als seus departament a no ser que fos fer-ho acompanyats per recollir objectes personals. Tampoc sabem si Puigdemont tenia algun pla B per l'endemà de la seva destitució.

El que sí que passarà a alguns departaments serà que alguns directors generals i molts funcionaris no ho posaran fàcil als gestors que s' enviïn des de la Moncloa o la Delegació del Govern del carrer Mallorca.

Hi ha un altre fet que hauria de succeir aquesta setmana. Després de molts ajornaments, aquest dimecres han d'entrar a presó la meitat dels 14 condemnats a 4 anys per l'atac de Blanquerna. Sembla que el Govern central havia ajornat el seu ingrés per si els utilitzava com una torna o moneda de canvi i indultant als 14, si s'hagués aconseguit dijous l'acord amb Carles Puigdemont que renunciava a la DUI i convocava eleccions. Aquest suposat acord hagués implicat una disminució de la pressió judicials i penal a l'independentisme, algun indult i la llibertat de Sànchez i Cuixart, i si la Moncloa ho feia indultant a la vegada als 14 ultres de Blanquerna ho podia vendre millor als que des del PP criden Puigdemont a prisión.  
Ah! aquesta tarda s'ha sapigut que Masud Barzani, president del Kurdistan iraquià que va fer un referèdum d'independència el 25 de setembre, que va tenir com a resposta una intervenció militar iraquiana que va recuperar Kirkuk i altres ciutats que havien quedat en mans dels peshmergues quan les tropes de Bagdad van fugir per l'avanç del Daesh, ha dimitit del seu càrrec.    

PER SALVAR LA DIGNITAT COM EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT I DE LA INSTITUCIÓ, DEMANO A JOSÉ MONTILLA, ÚNIC SENADOR DEL PSC, QUE RENUNCIÏ A L'ACTA DE SENADOR I EVITI VOTAR LA DESTITUCIÓ DEL GOVERN I SUSPENSIÓ DE FACTO DE LA GENERALITAT

Benvolgut ex-President o President, donat que el títol honorífic i rang institucional es manté un cop acabat el mandat.

Vostè va dir l'any 2009, que si el Tribunal Constitucional retallava l'Estatut, s'incrementaria la desafecció de la societat catalana cap a l'Estat espanyol. Les coses han anat com han anat, l'Estatut fou retallat, i les polítiques de Mariano Rajoy i PP, lluny d'intentar guanyar-se a la societat catalana, reparant el greuge en infraestructures o finançament, va continuar aplicant polítiques i gestos que li eren rentables per focalitzar de cara a bona part de la societat espanyola que hi havia un enemic insolidari que exigia privilegis (Catalunya) al que s'havia de mantenir a ratlla. Així, certament, mentre es mira a Catalunya, no es parla de la corrupció i la mala governança del PP. I simultàniament el govern central i certes sentències judicials continuaren qüestionant el model lingüístic i educatiu català.

Una part majoritària de la societat catalana ha demanat una i altra vegada poder votar, sense que el Govern centra i el PP oferissin cap proposta per seduir als milions de catalans que volen marxar d'Espanya o estarien disposats a quedar-s'hi en unes altres condicions. I com bé anunciava vostè, la desafecció ha anat creixent i ens ha portat on som ara, a les portes que el Senat, amb el vot del PP, Ciudadanos i el PSOE votin l'aplicació de l'article 155. Cosa que significarà la destitució del Govern, la suspensió de facto del Parlament, la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, la desarticulació de la cúpula de la Policia de Catalunya i, potser, revertir el sistema educatiu català. I això passa mentre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó acusats de sedició, i amb procediments judicials que poden derivar les properes setmanes a l'empresonament del President de la Generalitat, Carles Puigdemont i els seus consellers, de la Mesa de Parlament i l'inici o acceleració de processos judicials que podrien acabar amb la inhabilitació, i potser la presó, per molts diputats i alcaldes catalans.

No defensaré aquí l'estratègia política de la majoria parlamentària de Carles Puigdemont ni valoraré els errors que segur que ha comés el Govern i la majoria que li dóna suport. Les coses han anat com han anat i vostè no n'és responsable.

Demà, 23 d'octubre de 2017, farà 40 anys del retorn del President de la Generalitat, Josep Tarradellas. Un retorn que no es va fer en base a la sagrada i intocable Constitució espanyola, que encara no s'havia aprovat, sinó en base la legalitat atacada per una rebel·lió militar el 1936 i expulsada de Catalunya el 1939. Però la legalitat va continuar a l'exili i amb el retorn del President Tarradellas es va reinstaurar.  

Vostè és ex-President de la Generalitat i com a tal ostentarà el títol de manera vitalícia. Lamentablement, per diferents motius, dos dels quatre ex-presidents de la Generalitat no el poden ara per ara ostentar o exercir amb orgull. Un, Jordi Pujol, que era un referent moral i polític, tant pels que el van votar, com pel que mai el vam votar, va haver de renunciar a continuar exercint del càrrec vitalici d'expresident pels motius prou coneguts. Un altre, Pasqual Maragall, a causa de la malaltia ja no el pot exercir i no ens pot donar el consell que molts desitjarem en aquests moments per saber què hem de fer. Resten Artur Mas i vostè. Mas, després de ser condemnat judicialment pel 9-N, el Tribunal de Cuentas, potser com un advertiment que pretenia aturar el referèndum de l'1 d'octubre, l'ha castigat amb un procediment administratiu extrajudicial que pretén deixar-lo en una difícil situació de per vida. 

Vostè, que ostenta el títol vitalici de President de la Generalitat, és l'únic senador del PSC, i haurà de votar i donar el seu sí, probablement divendres, a l'aplicació de l'article 155 i a la destitució del President de la Generalitat. Sóc conscient de la complexa situació del PSC on s'estan aixecant veus importants demanant desmarcar-se del PP i del suport que ha decidir donar-li el PSOE. 

Per això li demano a vostè que, en el cas que el Partit del Socialistes de Catalunya continuï donant suport a l'acord del Consell de Ministres d'aplicar el 155, per salvaguardar la dignitat del càrrec que va exercir i ostenta de President de la Generalitat, eviti votar en favor de la destitució de l'actual President, Carles Puigdemont, del seu Govern i de la suspensió de facto de les institucions catalanes. Vostè, que com a persona que de jove militava en partits maoistes i leninistes, dóna una gran importància al valor de l'obediència. 

Per això no espero que desobeeixi al seu partit i voti contra aquesta mesura. Li demano, senzillament, que renunciï a l'acta de senador i eviti ser corresponsable dels fets lamentable i d'incalculables conseqüències que probablement viurà Catalunya els propers mesos, i salvaguardi el títol que l'honora com ex-President de la Generalitat.

Atentament,

Xavier Rius Sant    

 

 Li demano que no sigui coresponsable dels fets i temps obscurs que viurà Catalunya

Els 7 senadors del PSC fa menys de dos anys. Ara només ho és Montilla