Analitzo a NacióDigital els 4 requisits que s'han de tenir en compte per que un procés d'independència tingui èxit i que no es van valorar suficientment en el Procés català, i per això no ha acabat bé. Criticar l'independentisme màgic no vol dir creure o defensar el el federalisme esotèric.

Xavier Rius Sant, periodista

NacióDigital, diumenge 2 de febrer de 2020 

Sigui en format de llibre, de compareixença dels presos polítics a la comissió del Parlament sobre el 155, en forma de retrets expressats per dirigents dels partits independentistes o com a declaracions dels testimonis o acusats a l'Audiència Nacional, s'estan fent d'una manera o d'altra anàlisis, crítiques i autocrítiques de la legislatura que va culminar amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i va acabar, no amb l'anunciada desconnexió, sinó amb l'aplicació del 155.
Per a uns va faltar coratge. Altres reconeixen ara que era evident que no hi havia ni la força, ni les eines ni les majories per implementar el resultat o mandat del’1-O. Es culpa els partits per anar dividits. També hi ha qui retreu que es van fer unes comparacions força esbiaixades amb altres processos d'independència, donant per segurs uns suports internacionals que no van existir i imposant una mena de relat que s'ha anomenat "independentisme màgic".

 Per veure les possibilitats d'èxit d'un procés d'independència i creació d'un nou estat, cal valorar quatre elements i deixar de banda allò que a cadascú li agradaria. Si l'independentisme no té a favor algun d'aquests quatre elements, necessitarà els altres amb més força. 
1. El marc jurídic

 El primer element que cal és tenir clar quin és el marc jurídic intern que es vol trencar o que s'ha d'aplicar per separar-se. Espanya, a diferència de la URSS i Iugoslàvia, no és jurídicament una federació de repúbliques agermanades como ho eren aquests dos estats (si més no sobre el paper). Més enllà que a Eslovènia, Croàcia o Bòsnia hi hagués una guerra, i Belgrad no reconegués els nous estats, quan els presidents d'Eslovènia, Croàcia o Bòsnia enviaven al Secretari General de l'ONU una carta informant que, en aplicació de la constitució, havien exercit el seu dret a separar-se, eren reconeguts per l'ONU de manera gairebé automàtica. Agradés o no a Rússia, que era membre del Consell de Seguretat. Catalunya no és una república federada dins d'una unió d'iguals. La Constitució atribueix la decisió que una part del territori se separi a tota la ciutadania de l'estat espanyol, que hauria de ratificar en referèndum els canvis que afectessin a la unitat d'Espanya. Ens agradi o no.

2. El dret internacional
El segon element és assumir allò que estableix el dret internacional vigent. Digui el que digui l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics sobre l'autodeterminació dels pobles, l'ONU només reconeix aquest dret a 17 territoris colonials, com Nova Caledònia, la Polinèsia francesa, les Malvines, Gibraltar o l'antic Sàhara espanyol.
El dictamen de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosovo -que era província, no república- no diu que executar una declaració d'independència unilateral encaixi amb el dret internacional, com es va afirmar per justificar la declaració d'independència de Catalunya. Com es pot veure en els apartats 51, 82 i 83 d'aquella resolució, el secretari general de l'ONU i l'Assemblea General no van preguntar sobre la legalitat de l'execució de la DUI que va aprovar el parlament kosovar, ni com es va fer, ni si s'havia fet. Només els va preguntar si la declaració votada per 109 dels 120 diputats que proclamava la independència del territori vulnerava el dret internacional.
Així mateix, també remarcava que, a diferència d'altres casos on sí que els havien preguntat per la legalitat d'un fet i les conseqüències d'executar-lo, en el cas de la DUI de Kosovo només es qüestionava al tribunal sobre la legalitat d'haver votat la declaració. No pas sobre si l'havien feta efectiva o com l'havien feta efectiva. L'alt tribunal va resoldre que aprovar aquella declaració d'independència no vulnerava el dret internacional, i va deixar clar que no es pronunciava en cap cas sobre la seva execució. Va ser un dictamen salomònic, i avui Kosovo encara no és un estat reconegut per l'ONU.

3. Suports i adversaris externs
El tercer element a tenir en compte són els suports i adversaris externs. El Sàhara té el dret internacional al seu favor amb desenes de resolucions de l'ONU per fer el referèndum d'autodeterminació, i està reconegut com a estat per una setantena de països. Però té adversaris de pes: ni França, ni Espanya, ni els Estats Units volen crear problemes a Mohamed VI.
Catalunya, com vam veure després de l'1-O, no té suports internacionals, més enllà de les crítiques a la repressió policial i la negativa a concedir extradicions, en no considerar que allò que es va fer l'1-O hagués estat ni rebel·lió ni sedició.

4. Suports i adversaris interns
I el quart element, que si flaquegen els altres com passa amb Catalunya és d'importància cabdal. Consisteix a valorar i ser conscient de quins suports i adversaris interns té el moviment, així com la capacitat repressiva de l'Estat, de cara a forçar una negociació per tal d'aconseguir un referèndum o una ruptura pactada.
Si el suport intern és molt majoritari, el moviment té més legitimitat de cara a aconseguir suports internacionals. Quan Artur Mas va dir l'any 2013, després de viatjar a l'Índia, que l'independentisme faria com Gandhi, Luther King o Mandela, va ser una temeritat. Gandhi, Luther King i Mandela tenien el suport absolutament majoritari de la població índia, afroamericana o sud-africana negra, i no només d'una meitat molt mobilitzada com passa a Catalunya. La comparació també era desafortunada, perquè és qüestionable que algú vulgui que els líders del procés acabin assassinats com Gandhi o Luther King.
En resum, només quan el suport a la independència sigui molt més majoritari del que és ara s'estarà en condicions de tornar a intentar un pols amb l'Estat, aconseguir suports internacionals i poder afrontar amb més força la possible repressió. Per això, fent aquesta anàlisi, de la mateixa manera que es pot estar d'acord a afirmar que els sahrauis ho tenen malament i, segons com juguin les cartes, només aconseguiran anar a pitjor (això no vol dir donar la raó al Marroc), dir que l'independentisme català no podia guanyar la partida a l'Estat l'any 2017 no vol dir posar-se de banda de la repressió. Ni desautoritzar les aspiracions legítimes d'esdevenir una república independents.
Negar l'existència d'allò que s'ha anomenat com independentisme màgic no és defensar o creure tampoc en el federalisme esotèric.

 Llegir a Nació Digital

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.

Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.

Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.

Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  

La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   

I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  

I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.

Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.

Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 

Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 

Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  

L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.

El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.

Xavier Rius, 30 d'abril de 2018   

     

QUÈ DIRIA KAPUSCINSKI DEL QUE PASSA AVUI A CATALUNYA? A RAJOY LI ANIRIA BÉ LLEGIR-LO, TOT I QUE POTSER NO L'ENTENDRIA

No sé què opinaria Ryszard Kapuscinski, cronista de revolucions i independències de la segona meitat del segle XX, del que està passa avui a Catalunya, amb la determinació del Govern de continuar endavant amb el referèndum de l'1 d'octubre malgrat les querelles, amenaces, imputacions, registres de departaments de la Generalitat i detencions d'alts càrrecs. 

Tal com estan les coses avui dimecres 20 de setembre a la una del migdia, sembla clar que ni Puigdemont i el seu govern, ni Rajoy i el PP, pensen fer-se enrere. Evidentment l'1-O no es farà un referèndum amb garanties computable numèricament si es bloquegen els sistemes informàtics de la Generalitat i a molts llocs s'impedirà que es posin meses electorales. Però d'urnes i cues de gent votant ni haurà a tot Catalunya. Els diversos errors de la majoria de Junts pel Sí i la CUP, com la manera com es va tramitar i aprovar la llei del referèndum al Parlament fa dues setmanes, queden perdonats pels sentiments emonocials d'aquells que, no ubicant-se necessàriament en l'independentisme, se senten humiliats per les imatges de la Guàrdia Civil entrant a les dependències de la Generalitat i un Mariano Rajoy, que per autisme o per por que li facin el llit des de la dreta del seu partit, és incapaç de sortir-se del seu esquema i el seu mantra.

El portaveu del PDECAT al Congrés, Carles Campuzano, ha declarat aquest matí que "ni el President Rajoy ni el Fiscal General de l'Estat són conscients del sentiment d'humiliació de la societat catalana i que amb les detencions d'avui s'han rebasat tots els límits". 

Kapuscinski en llibres com "El Sha", "Ébano", "El Imperio", "Ébano" o "Viatges amb Herodoto" va ser cronista de moltes de les revolucions, revoltes i processos d'indepedència de la segona meitat del segle passat. I detallava magistralment com tantes vegades el poder tenia que decidir-se entre reprimir brutalment als manifestants que avançaven cap el palau del govern, fugir o esperar-los i negociar. I si es decidia per la repressió, tot i que aturés momentàniament la protesta, les respostes dels dies següents per les detencions i les morts, feien encara més difícil d'aturar als manifestants.

Diu al llibre El Sha: "La experiència del policia: si fa un crit a algú i li aixeca la porra, aquest s'aterroritza i apreta a córrer (...) però pot passar que quan el policia crida el ciutadà no corri" Això és el que està passant a Catalunya i llavors el poder té que decidir-se per endurir encara més la repressió i carregar. Però com detalla Kapuscinski en nombroses revoltes si hi ha morts o detinguts, genera encara una protesta major l'endemà.  Kapuscinki explicava diferentes exemples de com el governant per haver rebutjat negociar amb el manifestants, ho acabava perdent tot.

Diu Kapuscinski a "El Sha": "És el poder qui provoca la revolució, tot i que potser no ho fa conscientment". "Al Sha el va perdre el desconeixement del seu propi país" i que "se li retreu al Sha la seva manca de decisió. Però decidit a què?" (...) "La gent es manifestava i ell feia disparar, indultar, disparar i tolerar (...) Quan aguantaran manifestant-se? Mig any? Que ho facin, ja es cansaran?"  

Evidentment la situació d'insumissió al poder de Madrid és totalment pacífica (semblen a Madrid haver-se oblidat d'alló que deien quan ETA que "amb violència no parlarem de res de res, però sense violència podem parlar de tot"!)  i m'agradraia saber què en diria Kapuscinki del punt de no retorn on s'ha arribat. I en carregar-se el PP l'Estatut de Catalunya mogut per l'orgull, l'odi i la ignorància, ha provocat de que el que pugui perdre sigui Catalunya, tot i que, paradoxalment Rajoy, gràcies a que té als catalufos independentistes en contra s'ha mantingut al poder sense que els seus votants l'hagin fet plegar per les retallades i la corrupció com a tant altres mandataris europeus.

L'actriu Carme Sansa

El President Puigdemont ha manifestat aquest migdia en roda de premsa que continua endavant amb el referèndum. Ja no té res a perdre un cop la maquinaria judicial, a instàncies de la Fiscalia General del l'Estat, ja ho té tot a punt per inhabilitar-lo o, fins i tot, per fer-lo detenir i empresonar-lo.

Així doncs, com diria Kapuscinski, què passarà ara? Es detindrà Puigdemont? S'impedirà físicament que es voti amb paperetes d'autoconsum impreses a casa a caxes de cartó a taules disn o fora de les escoles? Entrarà la Guàrdia Civil abans de l'1 d'Octubre al Palau de la Generalitat o el detindrà Puigdemont camí de casa seva a Girona? Què passarà amb els Mossos quan la Fiscalia els ordeni impedir que es posin taules de votació? Donat que TV3 continua fent propaganda del referèndum i explicarà a la gent com i on votar, fent apaologia d'un suposat delicte, anirà la Benemèrtita a Sant Joan Despí? Evidentmentment que ho poden fer, però si ho Mariano Rajoy i el Fiscal General de l'Estat s'atreveixen a fer-ho, les consequències com detalla en els seus llibres Kapuscinski, seran imprevissibles. De moment com hem vist, Podemos o CCOO, crítics amb com gestionava el camí del referèndum la Generalitat, s'han posat de banda de Govern Català i contra els escorcolls de la Guàrdia Civil. Aquesta setmana i la propera poden passar moltes coses i evidentment surtiran als llibres d'història

A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

La conversió de la consulta del 9N en un procés participatiu a causa de la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional, va motivar que alguns grups polítics i la mateixa Assemblea Nacional Catalana plantegessin respondre a la suspensió amb la desobediència civil. I amb l'escenari actual d'unes possibles eleccions plebiscitàries i una Declaració Unilateral d'Independència també es torna a proposar la desobediència quan el Govern central no vulgui negociar. Però no sembla que algunes de les forces polítiques o socials que asseguraven que es votaria sí o sí malgrat la impugnació de la consulta, estiguin fent autocrítica dels errors d'anàlisi sobre les forces i lligams legals existents amb els que va arrencar el procés, i el significat i consecuències de la desobediència civil. Errors que semblen disposats a repetir.

El primer error va ser fer creure a la ciutadania que, després del fracàs de l'Estatut i la negativa al pacte fiscal, dificultat per dificultat, resultava més fàcil la independència. És allò que per a associar-se en calen dos, però per divorciar n'hi ha prou que ho vulgui un. I per justificar la seva viabilitat es van agafar de manera descontextualitzada els processos d'independència de les repúbliques soviètiques i iugoslaves. Així es deia: fem com la Via Bàltica, celebrem el referèndum, proclamem la independència i forcem a Espanya a negociar el període transitori, la possibilitat de mantenir la doble nacionalitat pel qui ho vulguin, la continuïtat del Barça a la Lliga, i la nostra part del deute i del fons de pensions.

 Davant el retret que el cas català no és equiparable ni a Iugoslàvia ni l'URSS, atès que aquestes, segons les seves constitucions gaudien del dret de secessió, i que Espanya no és ni l'URSS ni l'antiga Iugoslàvia en descomposició, alguns van argumentar que ens avalava la sentència del Tribunal internacional de Justícia de 2010 que va establir que la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, "no havia vulnerat el dret internacional". Però aquesta sentència només es pot entendre en un context que no s'assembla en res a Catalunya.

Kosovo, que només era una província poblada majoritàriament per albanesos no eslaus, i vivia des de 1989 una situació d'apartheid amb la derogació de la seva autonomia. Després de la independència, amb o sense guerra d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, continuava sense resoldre el conflicte a Kosovo. El 1999, després d'anys de desobediència civil, violència i neteja ètnica, fracassats els intents negociadors, el març de 1999 va arribar la intervenció militar internacional després de la qual l'ONU va establir una administració provisional, mentre s'instava a les parts a arribar a un acord. Kosovo, tutelada per l'ONU va consumar la desconnexió total de Sèrbia, va crear institucions provisionals en les que Belgrad no va voler participar, i com Montenegro va prendre l'euro com a moneda, mentre els líders de Belgrad es negaven a col·laborar amb l'administració transitòria i a plantejar una altra opció que la devolució d'autonomia suprimida en 1989. I aquesta situació de tutela internacional impedia als líders kosovars exercir plenament les seves responsabilitats.

En aquest context, i davant la impossibilitat que ningú a Sèrbia pogués assumir electoralment el tabú de signar la renúncia sobre Kosovo, les institucions internacionals van donar el vistiplau perquè el parlament kosovar fes el 2008 una declaració d'independència que va ser votada per 109 dels 120 diputats. I dos anys més tard el Tribunal de Justícia va dictaminar que aquesta declaració no va vulnerar el dret internacional. Però el significatiu de Kosovo havia estat la seva desconnexió de Sèrbia consumada anys abans.  I quan Junqueras diu emocionat de fer la independència ja i aprovar els pressupostos d’un estat sobirà, no explica com es força i s’aconsegueix la desconnexió.

  Al Procés hi ha hagut un segon error de gran calibre. Afirmar que la consulta seria possible malgrat la impugnació del Govern central. Des que es va començar a parlar de la consulta vaig preguntar a secretaris municipals i gerents d’ajuntaments de tot tipus si creien que la consulta seria possible si Rajoy la impugnava i tots em reconeixien que malgrat que es pogués realitzar en petits municipis, seria impossible en les ciutats. I una constatació d'això és que només 370 alcaldes dels prop de 900 que van acompanyar a Mas el passat dia 4, van facilitar el llistat de col·legis electors per votar.

I el tercer error, per no qualificar-ho de frivolitat, va ser el que va cometre Mas en comparar el procés català i els seus obstacles amb els que van superar Gandhi, Luther King i Mandela. Gandhi i Luter King, al marge que van acabar assassinats, van ser capaços d'impulsar en un context de repressió i violència, campanyes de desobediència civil que van obligar l'adversari a cedir i seure a negociar. A més de reiterades vagues a Alabama, durant un any cap ciutadà de color va prendre l'autobús a Montgomery, anant tots a la feina caminant o en bicicleta, acabant així amb la segregació racial en el transport. I la Índia va retornar a la filosa artesanal de teixir per fer quebrar la indústria tèxtil britànica, que va perdre el mercat de població de l'Índia. I posteriorment amb la Marxa de Sal es va trencar el monopoli britànic d’aquest producte.

Quan Mas es va comparar amb aquests, es referia a que les administracions i funcionaris desobeirien i posarien les urnes el 9N, assumint ell les conseqüències penals que es poguessin derivar? O pensava en una desobediència civil ciutadana per forçar a negociar el 9N o l'acceptació de la Declaració Unilateral d'Independència i el traspàs de poders i fons econòmics, amb opcions com una vaga general intermitent o aturar el port de Barcelona sis mesos?

 És evident que el conflicte a Catalunya continuarà i només es resoldrà amb una votació en què estiguin obertes totes les opcions, per descomptat també la de la independència. Però els que parlen ara de plebiscitàries i després proclamar la DUI, que aclareixin quins instruments tenen i el preu que estan disposats a pagar per, després de la mateixa, forçar a negociar al Govern Central. La desobediència civil pot ser legítima, però s’ha d’explicar el seu abast, el que exigeix a qui la fa, i les seves consecuències.

Xavier Rius 

Llegir a El Periódico en castellà
Llegir al Periódico en català