LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.

Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.

Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.

Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  

La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   

I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  

I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.

Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.

Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 

Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 

Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  

L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.

El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.

Xavier Rius, 30 d'abril de 2018   

     

ARCADI OLIVERES REP AL PARLAMENT EL PREMI "CONSTRUCTORS DE LA PAU" DE L'INSTITUT CATALÀ INTERNACIONAL PER LA PAU. S'ha glossat la trajectòria d'Oliveres, però també s'ha parlat de la lluita pacífica i no-violenta viscuda a Catalunya aquests mesos i l'empresonament de persones com Romeva o Forcadell

El vicepresident del Parlament de Catalunya, Josep Costa, Arcadi Oliveres i l'ex diputat de la CUP, David Fernàndez (Fotos: Xavier Rius)

Aquesta tarda s'ha lliurat al Parlament de Catalunya a l'Arcadi Oliveres el premi "Constructors de Pau", que atorga l'Institut Català Internacional per la Pau. Guardó que se li ha donat "per la seva incansable dedicació i compromís amb la promoció de la pau, la justícia social, els drets humans i el desarmament, des d'una perspectiva universal". 

En els diversos parlaments de l'acte, tots molt emotius, s'ha fet esment  vegades a l'absència de l'expresidenta de la cambra, Carme Forcadell, que va entregar el premi l'any anterior, o del conseller Raül Romeva, vinculat per la seva trajectòria personal i pacifista amb molts del presents, actualment empresonats per defensar de manera no-violenta el referèndum de l'1 d'octubre i el dret a decidir dels catalans. I també s'ha esmentat que, gràcies el bagatge pacifista present en tantes campanyes, les mobilitzacions que s'han donat aquests mesos a Catalunya han estat sempre no-violèntes. A l'acte, presidit pel vicepresident de la cambra, Josep Costa, hi havia una notable presència del món associatiu, entitats pels drets humans i de la lluita pacifista de diferents èpoques. I en acabar, mentre molts esperaven per fotografiar-se amb Oliveres, la situació política catalana ha estat el tema de conversa de tothom.

L'expresident del Parlament, Joan Rigol, aplaudint, va ser una de les poques autoritats presents per l'excepcionalitat de moment actual

Arcadi Oliveres en la seva intervenció, després de recordar als que "per empresonament o exili haurien volgut ser a l'acte i no hi poden ser",  ha fet un reconeixement i agraïment de la seva esposa Janine i pels seus fills, un dels quals va morir fa sis anys. I tot seguit ha repassat la seva trajectòria social i política. A Pax Christi en el franquisme, després a Justícia i Pau, la Fundació per la Pau, la Universitat Internacional per la Pau, el Centre d'Estudis Josep Delàs, la Coordinadora Pacifista, la campanya anti-OTAN, l'objecció fiscal, etc. 

Oliveresha esmentat tres campanyes de tres períodes diferents: Contra la pena de mort després de l'execució de Puig Antich el 1974, contra el comerç d'armes i les exportacions espanyoles que fa que Espanya sigui entre el sisè i vuitè país exportador mundial, i les campanyes pels refugiats i les regularitzacions d'immigrants. I referint-se a algunes d'aquestes campanyes s'ha manifestat moderadament optimista "perquè es van aconseguir coses com l'abolició de la pena de mort i la regularitzacions d'immigrants després de tancades i protestes" 

Ha recordat que "Catalunya té un llarg historial de treball per la pau" i que el país s'ha manifestat insistentment contra de les guerres del Golf, "ha fet de Sarajevo un districte més de Barcelona", ha "generalitzat l'educació per la pau" i "ha generat una àmplia xarxa d'entitats que treballen per la pau". Pel que fa als temps presents, ha dit que "en aquests moments difícils, cal tenir una opinió pública informada i mitjans de comunicació compromesos, cal que la gent perdi la por i continuï amb accions no-violentes tot  i la repressió injustificada a un país que vol caminar cap a la seva plenitud política". I aventurant com hauria de ser aquest nou país, ha dit que "evidentment, desmilitaritat i sense exèrcit". 

L'alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater

Joan Botam i Pepe Beunza guardonats en anys anteriors

Lamentablement no va assistir a l'acte ningú del Govern (destituit), en ser a la presó o l'exili. Tampoc hi havia diputats del PSC, cosa que considero un error per part seva.

El president de l'ICIP, Xavier Masllorens, ha lamentat la davallada democràtica que es viu a Catalunya i l'Estat espanyol. I referint-se al guardonat ha dit que ha estat present a totes les causes sense saber dir mai que no. "Tots el coneixem i en referim a ell com l'Arcadi, no cal el cognom. Un a persona que davant de cada protesta i cada problema té una solució" 

L'exdiputat, David Fernàndez, ha fet un llarg repàs de la trajectòria d'Oliveres, a qui ha qualificat de persona "incansable, infatigable i inesgotable","En l'ètica de la desobediència civil pacífica i noviolenta, humanista i transformadora, alliberadora i emancipadora, el primer gest és pensar. I això ens va ensenya a les seves classes a la universitat". "Era el meu mestre -ha dit Fernàndez- en un temps que encara no hi havia internet, però ens va ensenyar a interconectar-nos entre tots i amb molts llocs". Fent una metàfora s'ha preguntat quin és el contrari d'una bomba i s'ha respost que "una bomba no té contrari, només supervivents, però Arcadi Oliveres seria el contrari d'una bomba". I anant a la biografia del premiat, ha recordat que va  néixer el novembre de 1945, poc després de que el món conegués les bombes d'Hiroshima i Nagasaky quan el món havia de renéixer".

Masllorens, Costa i Fernández

El vicepresident del Parlament,  Josep Costa, que ha presidit l'acte en absència de Roger Torrent que és a Ginebra, ha afirmat  que Oliveres és un "digne mereixedor" del premi per "la seva contribució i el seu compromís vital amb la cultura de la pau a casa nostra", ha recordat també que "el compromís de Catalunya i els catalans amb la pau és intrínsec a la nostra història" i ha advertit que "vivim en una part del planeta on donàvem per descomptats els drets fonamentals, però malauradament assistim a retrocessos en aquest àmbit que no hauríem cregut possibles". En aquest sentit, ha qualificat d'"enorme injustícia" que "gent de pau, persones que precisament han militat en el moviment pacifista, ara siguin en presó preventiva injustament". 

 

 Els membres de la Junta del ICIP, Carme Colomina, Magda Oranich, Xavier Masllorens, David Minoves i Carme García, amb l'Arcadi Oliveres.

Rafael Grasa, l'Arcadi Oliveres i l'alcadessa de Badalona Dolors Sabater
L'ICIP va crear el premi el 2011 per reconèixer persones i entitats que han contribuït al foment i la construcció de la pau. Des de la primera edició, han estat distingits Pepe Beúnza, primer objector de consciència al servei militar obligatori de l'Estat espanyol; les Mares de Soacha; Jovan Divjak, exgeneral que va defensar Sarajevo durant la Guerra dels Balcans; Women's International League for Peace and Freedom; Joan Botam, pare caputxí i pacifista, i les Brigades Internacionals de Pau. L'any 2011 es va fer una distinció extraordinària al Parlament com a representant de "la continuïtat i el llegat" de les assemblees de pau i treva.

• Acta de concessió del Premi ICIP Constructors de Pau 2017  
  
• Discurs del president de l'ICIP, Xavier Masllorens  
  
• Discurs d'Arcadi Oliveres d'acceptació del Premi ICIP  
  
• Glossa d'Arcadi Oliveres a càrrec del periodista David Fernàndez

En Saxa, la Núria Martorell, l'Àngel Colom i en Lluós Fonollosa, militants històrics dels moviments no-violents a Catalunya

Joan Botam i Pepe Beunza, guardonats anys anteriors

Pepe Beunza, primer objector de l'Estat, no testimoni de Jehovà, amb lasvocada Magda Oranich

Un servidor amb l'Arcadi Oliveres i la Maite Sirera de Món3 i UB-Solidari

Pila Massana (amb cabell blanc) vídua de l'historic activista Jaume Botell, mort fa un mes

El jutge Santi Vidal i l'Àngel Colom

Carme Colomina

LA NOVEL·LA DE ROMEVA I EL PROCÉS CATALÀ

A començaments de setembre, coincidint amb la campanya electoral de les eleccions plebiscitàries en què Raül Romeva va ser cap de llista de Junts pel Sí, Romeva va publicar la seva tercera novel·la "Pont de cendra" que succeeix el 1992, els primers mesos de la guerra de Bòsnia. Una guerra derivada d'un conflicte de secessió, que malgrat estar emparat en aquest cas pel dret internacional, atès que Bòsnia era una república federada, la independència no era acceptada per l'estat del qual es desmembraba.
Romeva va entrar en contacte amb els conflictes balcànics quan era objector de consciència i militava a moviments pacifistes. És doctor en Relacions Internacionals, ha publicat diversos llibres sobre conflictes, processos de negociació i acords, i va treballar per la UNESCO a Sarajevo els dos primers anys de postguerra. I va iniciar l'escriptura d'aquesta novel·la quan no imaginava que acabaria encapçalant la candidatura de CDC i ERC que proposaria la ruptura amb Espanya, la realització d'una declaració unilateral d'independència i la desobediència al seu marc legal.
La novel·la, que està construïda amb capítols alterns de dos narradors, un situat en l'any 1992 i un altre situat en el present, explica la història dels anomenats "amants de Sarajevo", un serbi i una bosniana que van morir abatuts per un franctirador, no se sap de quin bàndol, quan intentaven fugir.
Quan un escriu i analitza un conflicte internacional, o sobre un conflicte per la secessió d'una part d'un estat, ha de tenir en compte el context, les seves arrels històriques, les forces d'uns i altres, els seus aliats, el marc legal que, sigui just o no, empara o nega les raons d'uns i altres, i, sobretot, les forces amb què compten els dos bàndols per forçar a l'altre a cedir o, almenys, a negociar i pactar una solució intermèdia si és que aquesta solució és possible. I en analitzar-lo, un ha desprendre de la seva ideologia i de la seva opinió personal sobre el que seria just o el que a un li agradaria.
És a dir, una cosa és desitjar o signar un manifest perquè Palestina -a la qual el dret internacional empara- ha de ser un estat en base a les fronteres de 1967 sense assentaments jueus i, una altra molt diferent és falsejar l’anàlisi del conflicte, afirmant que Palestina serà un estat viable demà passat. Una cosa és simpatitzar amb la causa sahrauí, a la qual el dret internacional li reconeix la necessitat de realitzar un referèndum d'autodeterminació, i una altra és aventurar que, malgrat les condicions i context actual, i els múltiples suports que té el Marroc, la República Àrab Sahrauí serà una realitat propera i Marroc abandonarà de bona gana el territori.
I si es pretén fer una anàlisi d'un conflicte en el qual qui posseeix des del nostre punt de vista la raó, no té la força per imposar-la, llavors cal fer-se aquesta pregunta: A què s'està disposat per forçar a l'altre a negociar i que accepti la secessió? Amb quins mètodes se’l pressionarà, pacífics o violents? I això comporta dues preguntes més: Quant de temps es podrà sostenir aquesta lluita? i quines conseqüències humanes i econòmiques tindrà per a la població del bàndol més feble la prolongació d'aquesta lluita, tant si es tracta d'un conflicte bèl·lic, com de només de desobediència civil i resistència no-violenta?
Quan en començar el "procés" Artur Mas va viatjar a l'Índia i els Estats Units, en tornar va afirmar que Catalunya realitzaria el procés sobiranista de manera pacífica com Gandhi i Luther King. Proposta que considero frívola si no s'explica què significa això i no es recorda com van acabar Gandhi i Luther King, la repressió que van patir tots dos moviments, o la fermesa, consens i lideratge que es necessita perquè aquesta desobediència civil dongui fruits. Només cal recordar, per exemple, que la segregació d'autobusos a Alabama es va derogar després de més d'un any en què els ciutadans de color es van negar a utilitzar-los i anaven a treballar cada dia caminant. Per a mi els únics que van abordar seriosament les paraules de Mas va ser el programa Polònia, en què un Mas vestit com Gandhi deia que, si s'havia de fer una vaga de fam indefinida, que comencés Oriol Junqueras, atès que estava més grassonet i aguantaria més dies.
A l'inici del "procés" es va afirmar repetidament que es buscaria el suport de l'ONU, Europa, Estats Units i Israel. I els tres primers no han donat ara per ara cap suport a la causa independentista, sinó més aviat el contrari. El quart actor a qui es demanaria suport, Israel, no s'ha manifestat a favor ni en contra, però diversos responsables governamentals israelianes han respost en privat a polítics catalans amb aquestes preguntes: Va de debò? Donat que Madrid no pensa cedir, quins mètodes aplicareu per forçar Espanya a negociar i durant quant de temps? Què esteu disposats a safricar? Esteu disposats a morir i també a ....?
I senzillament, no he vist que aquest debat s'hagi fet en veu alta a Catalunya aquests últims tres anys, ni al cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, expert en conflictes internacionals motivats per secessions sense consens, abordar aquestes preguntes.
Resulta exasperant escoltar aquests tres anys la falsedat que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de juny de 2010 sobre Kosovo, empara la declaració unilateral d'independència de Catalunya. Declaració que per cert no es va aprovar amb la meitat més tres dels diputats, sinó amb la de 109 dels 120 parlamentaris kosovars. Paradoxalment Kosovo, tot i ser la majoria de la seva població no eslava, no era una república iugoslava com Bòsnia, Montenegro o Croàcia que sí que ho eren i tenien dret a la secessió. Kosovo només era una província. I la sentència sobre Kosovo del Tribunal Internacional repeteix una i altra vegada que no és aplicable a cap altre territori o conflicte de secessió.
I és que a més la mateixa va ser, diguem, un formalisme trampós per ajudar al govern de Sèrbia, que donava ja per perdut Kosovo, a digerir la seva pérdua sense que l'opinió pública se li tirés a sobre i permetre a l'ONU i l'OTAN abandonar el territori que portava nou anys administrant.
El que es va recórrer al tribunal no va ser la independència en si, sinó, únicament, si la declaració d’independència vulnerava o no el dret internacional. I la Cort va dir anys més tard que, sense valorar les conseqüències posteriors de la declaració, el fet que 109 dels 120 diputats votessin la declaració de voluntat, no vulnerava cap tractat. I llavors Kosovo ja caminava sol, i Sèrbia ja havia deixat de lluitar per la seva província perduda.
Repeteixo que analitzar un conflicte sobre la base del marc legal, les forces d'uns i altres, els suports que tenen i els médodos que uns i altres aplicaran, no té res a veure amb la idees de cadascú o el que un creu que seria just. Es tracta d'intentar ser mínimament rigorós.
I finalment, ara que es parla tant del paral·lelisme entre Mas i Companys, o del 6 d'octubre de 1934, a mi, veient com van les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, em ve un altre paral·lelisme històric. Barcelona va caure el 1939 en perdre la guerra. Però durant la guerra civil, mentre Franco avançava, en el bàndol republicà molts benintencionats debatien sobre si calia ajudar a la República a guanyar la guerra o aprofitar la debilitat del Govern republicà i la Generalitat per fer la revolució. I al final es va perdre la guerra i no es va fer la revolució. 

I tornant a la novel·la de Romeva, pot ser que d'aquí uns anys no sapiguem o no ens posem d'acord sobre a quin bàndol pertanyia els franctiradors que va liquidar el "Procés".

  Llegir en català al Periódico

LA NOVELA DE ROMEVA Y "EL PROCÉS" CATALÀ

A inicios de septiembre, coincidiendo con la campaña electoral de las elecciones plebiscitarias en las que Raül Romeva fue cabeza de lista de Junts pel Sí, Romeva publicó su tercera novela “Pont de cendra” que sucede en 1992, los primeros meses de la guerra de Bosnia. Una guerra derivada de un conflicto de secesión, que pese a estar amparado en dicho caso por el derecho internacional, dado que Bosnia era una república federada, esa independencia no era aceptada por el estado del que se desmembraba.

Romeva entró en contacto con los conflictos balcánicos cuando era objetor de conciencia y militaba en movimientos pacifistas, es doctor en Relaciones Internacionales, ha publicado diversos libros sobre conflictos, procesos de negociación y acuerdos, y trabajó para la UNESCO en Sarajevo los dos primeros años de posguerra. E inició la escritura de esta novela cuando no imaginaba que acabaría encabezando la candidatura de CDC y ERC que propondría la ruptura con España, la realización de una declaración unilateral de independencia y la desobediencia a su marco legal. La novela, que está construida con capítulos alternos de dos narradores, uno ubicado en el año 1992 y otro ubicado en el presente, cuenta la historia de los llamados “amantes de Sarajevo”, un serbio y una bosnia que murieron abatidos por un francotirador, no se sabe de que bando, tratando de huir.

Cuando uno escribe y analiza un

RECUPEREM EL DISTRICTE-11 PER LES VÍCTIMES DE SÍRIA?

Dues fotos mitjans de després de la guerra, que van ser símbol de la reconstrucció

El passat dissabte 11 de juliol, amb motiu de complir-se el vintè aniversari de la massacre de Srebrenica, en la que van ser assassinats en tres dies, 8.373 bosnians que eren a l’enclavament teòricament protegit pels cascos blaus holandesos, es va fer un emotiu acte a Barcelona al Born, de lectura dels noms dels qui allà varen morir.

El primer que va pujar a l’escenari per llegir el nom d’algunes de les víctimes va ser Pasqual Maragall que, com alcalde de la ciutat olímpica de Barcelona, va liderar diverses iniciatives de solidaritat durant la guerra amb la també ciutat Olímpica de Sarajevo, que el 1984 havia acollit el jocs d’hivern. I el 1996, acabada la guerra, Maragall va declarar Sarajevo, Districte 11 de Barcelona –que en té deu-, iniciant-se una sèrie de projectes de col·laboració en els que van implicar-se molts altres ajuntaments catalans, ONG, i entitats de tota mena. I per tal de dur-ho a terme, Barcelona va obrir una oficina o ambaixada, sota l’empara del Consell d’Europa, que durant molt temps va ser l’únic representat de l’Estat espanyol a la capital de Bòsnia. Oficina que donava cobertura i oferia suport tècnic i logístic a molts dels projectes solidaris de tot l’Estat.

El primer any aquest oficina o ambaixada va està dirigida pel llavors periodista de TV3, Carles Bosch, i més tard pel de l’AVUI, Eric Hauck. Dos periodistes que es van implicar per explicar el món què passava, molt coneixedors de la complexa situació d’aquell país  i, per un temps van voler canviar de rol, implicant-se amb la reconstrucció. Hauck va perdre allà el 1992 al seu company, el fotògraf Jordi Pujol Puente, que va ser el primer dels molts periodistes que moririen en aquella conflicte.  

Des de Districte 11, en coordinació amb el Comitè Olímpic Internacional, que presidia Joan Antoni Samaranch i més tard amb Javier Solana, que seria el màxim responsable de la diplomàcia europea, es va teixir una xarxa de contactes i fonts de finançament de les institucions internacionals, que va permetre desenvolupar una sèrie de projectes de tota mena, dels que destaquen la reconstrucció integral del barri olímpic de Mojmilo, ubicat al que va ser línia de front durant el setge, o del Palau Olímpic dels Jocs d’Hivern de 1984. Però el més important de tot va ser la xarxa de complicitats humanes que es va generar. Uns arquitectes de Lleida, amb el suport del seu ajuntament, van implicar-se en la reconstrucció del centre mèdic del barri de Mojmilo. La facultat d’optometria de Terrassa, amb l’ajut també del seu consistori i ONG locals, van desenvolupar un projecte tan senzill i necessari, com el proveïment d’ulleres, un producte que no és cap luxe que no acostuma a estar a l’abast de les víctimes i desplaçats en una guerra. Ajuntaments i entitats de Sabadell i Cornellà van impulsar projectes al barri veí de Dobrinja, i l’Hospitalet a la ciutat de Tuzla. No segueixo la llista perquè no cabria en aquest article i seria parcial i incomplerta.  I ONGs que ja existien o que es van crear amb motiu d’aquest conflicte, des de Mestres X Bòsnia a Pallassos sense Fronteres van assumir projectes de tot tipus, tenint sempre l’oficina de Barcelona a Sarajevo, com a punt logístic des d’on operar o que els facilitava intèrprets o domicilis particulars on allotjar-se, creant unes relacions d’amistat entre persones i famílies d’aquí i d’allà, que encara perduren.

I el rol que va jugar Barcelona ha estat recongut per la ciutat de Sarajevo que va atorgar la distinció de ciutadans d’honor de la mateixa a Pasqual Maragall i a Manel Vila, que va ser el gerent d’aquest Districte11 de Barcelona. Tot i que posteriorment la cooperació de Districte 11 es va fer present a la guerra de Kosovo i es va iniciar un projecte d’agermanament amb Gaza, l’alcalde Joan Clos, més preocupat en els focs artificials i efímers del Fòrum de les Cultures, va menystenir aquest tarannà i aquestes sinèrgies, sense donar-li la continuïtat que s’esperava.

L’acte de dissabte de lectura dels noms dels morts a Srebrenica, més enllà de l’emotivitat de veure llegint a Pasqual Maragall o d’escoltar el testimoni de reconciliació la jove bosniana, Amina Pasic, de 21 anys, nascuda a Srebrenica, que va sobreviure la matança  en la que van morir bona part de la seva família, va ser motiu de trobada no només de molts de que vam participar en les campanyes de solidaritat amb Bòsnia, sinó també de polítics de CiU, PSC, ERC, ICV i la CUP, i de l’alcaldessa Ada Colau, que van pujar a l’escenari a llegir el nom d’algunes víctimes. I en les converses molts dels que van participar aquells projectes de fa quinze o vint anys als Balcans sortia la necessitat de recuperar aquell esperit i aquella manera de treballar en el complex món actual que continua patint conflictes, el més proper del qual és el de Síria, que ha generat quatre milions de refugiat i desplaçats.

Als ajuntaments i les ONG no els pertoca ni la diplomàcia ni l’exercici de la força militar contra monstres com és ara l’Estat Islàmic, i les barbaritats del règim d’Al Assad. Però hi ha camps de refugiats a Turquia, Jordània o el Líban que esperen l’ajuda i l’apadrinament real d’algú. Potser seria una manera concreta de recuperar aquell esperit, aquella confluència de sinergies de la que Barcelona i Catalunya va donar exemple a Bòsnia. Si Barcelona, Sabadell, Cornellà, L’Hospitalet van ser capaços de declarar simbòlicament districte seu un barri o uns carrers de Bòsnia, ara seria hora de ser solidari amb víctimes del Pròxim Orient. Hi ha milions de refugiats que esperen.

Xavier Rius, periodista   

Llegir en català al Periódico (clica)
 Leer en castellano en El Periódico

 Manel Vila, Raül Romeva i Amia Pasic, dissabte a l'acte del Born. A sota Pasqual Maragall   

LECTURA DELS NOMS DELS 8.000 MORTS DE SREBRENICA FA 20 ANYS, A BARCELONA

Al llarg de dia d'avui s'està fent a Barcelona l'acte de lectura dels noms de les 7.291 persones identificades i de les que s'ha trobat el cos, assassinades fa 20 anys a Srebrenica, Bòsnia. A moltes ciutats d'Europa es fan actes semblants, si bé l'acte principal serà el de la mateixa Srebrenica que s'enterrarant els cossos identificats aquest any.

L'acte de Barcelona al Born, humil i contundent alhora, vol ser a més d'una nova demostració de solidaritat amb les nostres amigues i amics bosnis, un avís a Europa i a la resta del món de que cal seguir lluitant en favor de la vida i la humanitat cada dia. I que per guanyar la joia de viure cal aprendre a no oblidar tots aquells absents i als culpables dels genocidis. 

Durant el dia, persones anònimes i conegudes han anat llegint els noms de les persones identificades del genocidi. La lectura s’ha intercalat amb actuacions musicals en viu, com la de l’activista, César Lopez que ha tancat l’acte a les 9 del vespre.

Aquest matí han llegit noms molts ciutadans anònims i també persones fa fa dues dècades vam participar en el projecte de cooperació amb Bòsnia, Districte 11 que va crear Pasqual Maragall i Manel Vila.

La `primera persona que ha pujat a llegir ha estat l'ex alcalde Pasqual Maragall. Més tard ho han fet Jordi Hereu, l'alcaldessa Ada Colau, els regidors d'ERC Alfred Bosch i Juanjo Puigcorbé, l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, els periodistes Carles Bosch i Eric Hauck, que van dirigir l'oficina o ambaixada de Barcelona a Sarajevo entre 1996 i l'any 2000 i coordinar des d'allà els projectes de Cooperació, entre d'altres. També han pujat a llegir moltes de les persones que van participar o col·laborar amb els projectes i campanyes de solidaritat a Bòsnia i Kosovo, que ens hem anat retrobant allà, quinze o vint anys després. També hi han participat una vintena de ciutadans bosnis que viuen a Catalunya. Sense cap mena de dubte la més emotiva ha estat la intervenció d'Amina Pasic, de 21 anys d'edat, nascuda a Srebenica el 21 d'abril de 1994, ciutat de la que fugiria quinze mesos després i on trobarien la mort el seu pare i els seus oncle.

Ja cap al tard han llegir diversos noms el diputat de CDC, Carles Campuzano, l'ex diputada socialista, Laia Bonet, o l'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon. També hi han participat regidors o ex regidors i tècnics municipals de molts ajuntaments que van impulsar projectes de cooperació amb Bòsnia.

La lectura de noms l'ha tancat diputat de la CUP, David Fernñandez, després del qual ha intervingut l'ex eurodiputat Raül Romeva que va ser vicedirector de la UNESCO a Bòsnia del 1995 al 1997, el qual ha recordat com es va produir la massacre, la passivitat dels Cascos Blaus holandesos -fet que va motivar una condemna judicial de l'estat holandès-, i s'ha referit al fet que enguant també es commemora el 70 aniversari de l'alliberament de Mauthausen i els altres camps nazis, i el centenari del genocidi armeni. Romeva ha acabat llegint el poema "11 de juliol" de la bosniana Aisha Mirza.

L' última intervenció l'ha fet la noia de Srebrenica, Amina Pasic, que ha explicat que tot i que hi qui diu que ella va néixer en el pitjor moment, en el pitjor lloc del món, no és cert, donat que més a més dels que van morir allà hi ha molta gent que va sobreviure com ella, a qui no han aconseguit encomanar-li l'odi, ni el desig de venjança. Ha explicat que en el camp de refugiats de Tuzla on ha viscut setze anys, sempre es preguntava què pensaven, què explicaven als seus fills els que van fer la matança, i que sense odi molts com ella, estiguin on estiguin, sempre explicaran el que va passar.

Manel Vila, Raül Romeva i la jove bòsnia, Amina Pasic, nascuda a Srebrenica, supervivent de la matança, en la que van morir el seu pare i els seus oncles

 

 Escolta intervenció de l'Amina

 Vídeo de la intervenció de Raül Romeva, Manel Vila i Amina Pasic

 

Manel Vila 

L'ex alcalde Jordi Hereu

Carles Bosch amb Diana Garrigosa i Pasqual Maragall

El regidor d'ERC, Alfred Bosch

Jo també he llegit diversos noms al matí i la tarda

Darrera, l'alcaldessa, Ada Colau

El periodista Carles Bosch, que després de cobrir la guerra per TV3, va treballar com a director de l'ADL o ambaixada de Barcelona a Sarajevo que coordinava el projectes de cooperació.

La regidora de cooperació de Sant Boi de Llobregat, Alba Martínez

La senadora d'ERC, Ester Capella

David Minoves, que va ser Director de Cooperació de la Generalitat durant el Tripartit

Xavier López d'UB Solidaritat

L'alcalde de Granoller, Josep Mayoral

 La cua per llegir al migdia

L'Olga Peña, un dels pilars del projecte de Districte 11. Va anar a Sarajevo en acabar la guerra, un dia de març que la ciutat estava en flames, en cremar les milícies sèrbies els barris de Harnso i Gravavica dels que s'havien de retirar en compliment dels acords de Dayton

l'ex regidor de Barcelona, Albert Batlle, i Director General de la Policia de Catalunya

 La cua per llegir a la tarda

L'ex diputada, Laia Bonet

 L'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon

La Dolors i la Ona Grífols 

El diputat de la CUP, David Fernández, ha estat l´últim en llegir

Amb Pasqual Maragall

Escoltant les intervencions de Vila, Romeva i Amina Pasic

Imatge de la recuperació de cossos a una fossa comuna