TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024

Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Llegeix l'article al Punt Avui

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

GINEBRA, MOLT LLUNY DE DAMASC, publico al Punt Avui un anàlisis de la situació a Síria amb les eleccions a la zona que controla el règim, el fràgil alto el foc, la nova ronda de negociacions a Ginebra i els interessos oposats de les potències

Xavier Rius,
El Punt Avui, divendres 15 d'abril de 2016
La tanda de negociacions sobre Síria que es fa a Ginebra, que ha coincidit amb la celebració d'eleccions legislatives a les parts de Síria controlades pel règim, no anima a l'optimisme. Tot i que es manté l'alto el foc a les zones controlades pel règim i per les milícies kurdes, i que l'ajut humanitari arriba a les que controlen els rebels sunnites que s'han acollit a l'alto el foc, res fa pensar que es pugui avançar per fer efectiu el full de ruta de la resolució 2.254 del Consell de Seguretat, que preveu la creació d'un govern d'unitat i la celebració d'eleccions.
L'escull principal per trobar una sortida no és només la negativa de Baixar al-Assad a deixar el poder o la necessitat de derrotar Daesh, sinó l'evidència que cap força internacional estaria disposada a dirigir interinament la gestió de l'Estat sirià en el cas que Al-Assad plegués o fos derrocat, i també la convicció que els grups rebels agrupats al voltant de l'Alt Comitè per a les Negociacions no serien capaços de governar. El president Obama va afirmar fa cinc dies en una entrevista a la FOX que el principal error del seu mandat en política exterior va ser no preveure qui governaria Líbia després de l'ofensiva aèria que va ajudar a derrocar Gaddafi, cosa que va abocar Líbia al caos actual. I res fa pensar que Baixar al- Assad, que gràcies a l'ajuda russa ha recuperat molt del terreny perdut, faciliti un transició, donat que implicaria que ell i altres caps del règim fossin condemnats pels crims que han comès, ni que hi hagi un nucli de caps militars disposats a derrocar-lo i posar-se al servei del govern d'unitat que s'ha de constituir.
Les eleccions de dimecres van ser una mala repetició de la pantomima parlamentària del règim, donat que, a part de l'omnipresent partit Baas, només s'hi van presentar partits titelles, com ara el Front Progressista, que fa anys que fan de comparsa en un parlament sense atribucions.
I pel que fa a l'alto el foc, tot i que hi hagi calma tant a les zones kurdes com a les zones del règim i la gent torni a omplir els carrers, les tropes governamentals, les milícies libaneses i xiïtes, i l'aviació russa han continuat atacant no només posicions de Daesh i del Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, sinó zones urbanes controlades per grups sunnites que sí que van signar l'alto el foc, sobretot a la ciutat d'Alep, que el règim voldria recuperar abans de prendre's seriosament les negociacions. I el fet que alguns dels grups sunnites signataris de l'alto el foc mantinguessin una aliança amb el Front al-Nusra, és l'excusa perfecta per al règim per justificar els atacs.
I en aquest context xoquen els interessos contraposats de Rússia, Europa, Turquia i els EUA. Europa necessita que es consolidi l'alto el foc, encara que Síria quedi partida, donat que, si torna la guerra, no podrà justificar el tancament de porta als refugiats. Rússia vol que Al-Assad mantingui el poder. Turquia rebutja la situació actual, ja que legitima una zona autònoma kurda. I els Estats Units no volen el retorn a la guerra, però coincideixen amb les monarquies àrabs i amb Turquia a l'hora de defensar que, si es trenca definitivament l'alto el foc, cal evitar la victòria d'Al-Assad encara que sigui a costa de rearmar a les milícies. Això és el que té sobre la taula a Ginebra el mediador, Staffan Mistura.
Clica per llegir al Punt Avui

LA SOLIDARITAT DE L'EXTREMA DRETA EUROPEA I PART DE L' ESPANYOLA AMB AL ASSAD, HEZBOL·LÀ I L'IRAN. Algú imagina a Josep Anglada a Damasc o Beirut com han fet el VB, BNP, FN o el MSR?

Veure vídeos de l'eurodiputat de BNP Nick Griffin a Damasc, acompanyat dels líders de BV flamenc i de FN italiana.

L'extrema dreta europea continua posicionant-se en favor del règim de Baixar al-Assad i Rússia, qualificant les massacres de l'exèrcit i les milícies governamentals de propaganda islamista wahabita-sionista. Una visió sorprenent, però coherent amb l'empatia de l'extremadreta amb les polítiques de Vladimir Putin. Així Marine le Pen ha establert bones relacions amb el Kremlin. L'extremadreta europea veu en Putin un líder fort que -vulnerant llibertats individuals- governa la nació i s'oposa a la política de Brussel·les i Washington.

 

La posició de la major part de l'extremadreta europea front el conflicte de Síria és donar suport al règim xiïta alauita d'Assad, que -des del seu punt de vista- estaria patint una guerra d'agressió impulsada per les monarquies del Golf, Al-Qaida i Israel, en un sorprenent aliança. L'extremadreta emfatitza -i això és cert- que els cristians catòlics i ortodoxes amb Assad, com esl coptes amb Mubarak a Egipte, estaven protegits

Tot i la diferència de matisos entre el que diu Marine Le Pen,  Filip Dewinter del Vlaams Belang flamenc, la Forza Nuova italiana o BNP britànic, tots donen suport a Al Assad i Putin directament, i indirectament a Hezbol·la i l'Iran, com a països que s'oposen al wahabisme, al salafisme a Al Qaida i a una suposada conspiració o aliança entre els Estats Units, Al Qaida, les monarquies del petroli i Israel per acabar els règims laics. Creuen equivocada la intervenció que es va fer a Líbia i qualifiquen de propaganda salafista, americana o sionista les denúncies de massacres del règim d'Al Assad contra la població.

Per aquest grups tots és una conspiració per acabar amb el que quedava dels règims laics no islamistes com el de Nasser, Arafat, Saddam Hussein i Al Assad. De fet un dels ideòlegs de l'extremadreta, JeanThiriart (clica) creador del símbol d ela Creu Celta   va acabar sent conseller d'Al Fatah.

Jo puc compartir que hi ha certa confluència d'interessos entre alguns dels països citats, però discrepo rotundament del negacionisme d'aquest grups d'extremadreta als crims que ha fets aquest dos anys i mig Bashar Al Assad contra la població, cosa que no significa que negui que Al-Qaida intenti treure profit o que grups salafistes violin també els drets humans. També discrepo de l'admiració que tenen per la Rússia de Putin i de la seva manera d'actuar.I sobre tot em xoca que, quan als seus països europeus sacsegen amb diferents matisos la islamofòbia, donin suport a una de les corrents de l'islam, el xiisme i als seu abanderat, l'Iran, que obliga a les dones a anar amb vel.

   

VISITA DE FILIP DEWINTER (VLAAMS BELANG), FILIP DEWINTER (BNP) I ROBERTO FIORE (FN) A DAMASC

Una d'aquestes mostres de suport a Al Assad va ser el viatge del passat mes de juny a Damasc de Filip Dewinter, líder dels Vlaams Belang flamenc belga -que ha vingut diverses vegades a donar suport a J Anglada a Catalunya i li va finançar part de la campanya de 2010-, de Roberto Fiori, ex eurodiputat de l'italiana Forza Nova, i Nick Griffin, eurodiputat i president del British National Party  (BNP). Uns d'aquest grups pertanyen a a l'Aliança Europea per la Llibertat (on estaria PxC) i altres a l'Aliança Eurpea de Moviments Nacionals (on està el MSR), les dues grans internacionals de l'extremadreta o àrea identitària populislta europea. El Front Nacional francès és membre de les dues.
 

 Filip Dewinter es va reunir amb el representants de la comunitat cristiana i amb Faisal-al-Miqdad, adjunt al ministeri sirià d'Afers exteriors, mentre el diputat del VB al parlament flamenc, Frank Creyelman, ho feia amb el ministre sirià d'Informació, Omrane al-Zohbi. També va participar en una reunió amb els membres de la Comissió d'Afers exteriors del parlament sirià.  Nick Griffin es va reunir amb el primer ministre sirià, Wael Al Halqui, mentre Fiore ho feia amb el vice-ministre d'Afers exteriors. Llegir informació de les gestions de Griffin a la pàgina del BNP  i també de la de Fiori a la pàgina de Forza Nuova
A dalt hi ha dos vídeos gravats a Damasc on parla Griffin

 

 

Dewinter a un hospital i a una de les reunions amb dirigents del règim


Imatge de Roberto Fiori de Forza Nuova

EL MSR ESPANYOL A BEIRUT AMB HOKOK- ICAI (International Coalition Against Impunity) I  EL PARTIT SOCIALISTA NACIONAL SIRIÀ

 El Movimiento Social Republicano (MSR) s'ha posicional des de fa temps amb el règim de Bashar al Assad, i ja va fer organitzar fa uns mesos una sèrie de xerrades d'Adan Ezzdine del Partit Social Nacional Sirià en les que es va denunciar la suposada aliança "entre les monarquies wahabites, Al Qaida, Israel i els Estats Units per acabar amb el règim laic i multiconfesional de la Síria d'Al Assad".

PSNS és un partit de llarga trajectòria (clica)   amb presència als parlaments de Damasc i Beirut, que en els seus orígens defensava la Gran Síria que abarcaria Síria, El Líban, Palestina i, fins i tot, de Xipre. El PSNS sempre ha donat suport al clan dels Assad a Síria i el Líban. Pel seu nom i els seu ideari inicial se'l va vincular originàriament amb certes idees del nazisme. Ezzdine també pertany  HOKOK- ICAI.

El passat dimarts el Secretari General del MSR, Juan Antonio Llopart, i Jordi de la Fuente, responsable d'Acció Política, van participar a Beirut en una conferència de Hokok–ICAI (International Coalition Against Impunity) que va tenir forta difusió a la premsa de Beirut i Damasc  (veure informació a la TV xiïta d'Herbol·là, Al Manar)

Segons el comunicat del MSR, (clica) "el MSR fue invitado en calidad de Movimiento amigo y que comparte la misma visión que la organización respecto a los conflictos en la zona: el deber de luchar contra la impunidad de los crímenes de Israel y declarar como terroristas a los supuestos “rebeldes” sirios, los mismos que hace meses también destruyeron Libia.

       Jordi de la Fuente, como Secretario Nacional de Acción Política del MSR, explicó las ideas-fuerza de nuestro movimiento y nuestra postura al respecto del conflicto sirio: reivindicamos un Estado laico como el actual en Siria; condenamos todo terrorismo, desde ETA hasta el fundamentalista; este fundamentalismo ayuda a los intereses yankee-sionistas en aquellos países ricos en recursos naturales o bien molestos para Israel en la región; que los intereses de EEUU e Israel coinciden plenamente en la región y buscan la división de los pueblos de la zona y rodear a Rusia; y nuestro apoyo a todos los pueblos y países que luchen contra el imperialismo yankee-sionista, desde Serbia a Palestina, pasando por Libia, Iraq, Siria, Irán" Llegir informació íntegra del MSR a Tribuna de Europa

J.A Llopart i J de La Fuente, del MSR, aquesta setmana a Beirut, tal com recul Al Manar
Anar a la informació a la web de la televisió xiïta Al Manar

A les imatges que reprodueixo d'Al Manar es veu, a la de dalt a l'esquerra als participants guardant silenci i pregant per les víctimes del atemptats dels dies anteriors a un barri xïita de Beirut. A dalt hi ha fotos de Nick Griffin i Filip Dewinter amb líders polítics i religiosos musulmans de Síria. Algú s'imagina a Josep Anglada pregnat al costat de dones amb vel a Beirut o reunint-se amb els líders xiïtes de Damasc? 

Ja vaig explicar fa 10 mesos que Marine Le Pen va sortir espantada de la seva primera trobada amb Josep Anglada, cosa que, des del meu punt de vista, que rebutjo tant l'extremadreta educada de Marine Le Pen, com la gens educada de Josep Anglada, és una sort donat que, ara per ara, no està clar que hi hagi una candidatura espanyola amb possibilitats de cara a les eleccions europees de maig. Tot i que podria ser que, descartada l'opció que PxC l'encapçali, sembla que hi ha moviments a l'entorn del sindicat ultradretà Manos Limpias (clica) per impulsar una candidatura que pogués arribar al Parlament Europeu.

AH! Jo considero certes les informacions sobre l'atac amb armes químiques d'aquesta setmana a Damasc i em sap greu que la plataforma ATUREM LA GUERRA que convoca una manifestació a Barcelona per dimarts no vulgui o no pugui -per manca de consens donat que hi ha qui creu, com la mateixa d'extremadreta, que és un muntatge wahabita israelià- ampliar la convocatòria contra els crims a Egipte als que fa Bashar al Assad amb armes químiques a Síria.

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.