Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris al jazeera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris al jazeera. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 d’agost del 2025

NETANYAHU SENSE FRE, El Triangle

 







L’escriptor israelià David Grossman va declarar fa uns dies, en una entrevista del diari italià La Repubblica, que a Gaza s’està produint un genocidi. Es castiga col·lectivament a la població impedint que entri menjar i medicines, es destrueixen la major part de les cases i la xarxa d’aigua potable, i es mata diàriament a dotzenes de persones a les cues de recollida d’aliments. Grossman és un sionista, que creu en el dret d’Israel a existir i tenir un estat segur i en pau. I sempre va creure que s’havia d’arribar a un pacte amb els palestins per tal que aquests tinguessin també el seu estat. No només perquè els palestins ho mereixien sinó també perquè si aquests no tenen esperança i les garanties de poder viure amb tots el drets i que es respecti la seva identitat, Israel mai no tindria la pau i seguretat a la que aspirava quan es va crear.


En l’actual context que cada cop més països reconeixen l’Estat de Palestina i tribunals nacionals o internacionals imposen ordres de detenció contra dirigents israelians i també contra militars i soldats pels crim comesos a Gaza i Cisjordània, Netanyahu i aquells sectors lamentablement majoritaris de la societat israeliana que li donen suport s’enroquen. Uns negant el que és evident, mentre altres ho justifiquen i diuen que s’ha d’anar molt més enllà. De fet emulen el que afirmava fins fa uns anys sectors de l’extrema dreta europea en relació l’Holocaust nazi quan uns negaven que hagués existit, mentre altres afirmaven que l’error que es va cometre va ser deixar-lo a mitges.

La propaganda del govern israelià i les principals cadenes televisives, la premsa i les gasetes digitals lleials al govern neguen que s’estigui fent un genocidi o hi hagi la voluntat de fer-lo. En canvi el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, i el de Finances, Bezalel Yoel Smotrich, no diuen que s’estigui fent, però si justifiquen les matances i la fam amb la que es castiga la població, proposant que aquestes mesures s’han de mantenir i endurir i no deixar-les a mitges. Així els líders israelians repeteixen en relació a Gaza i Cisjordània les versions que tenien els ultres europeus abans de fer-se sobtadament prosionistes, quan uns deien que l’Holocaust com a tal no va existir, mentre d’altres el que lamentaven era que no s’hagués arribat fins al final.

Netanyahu diumenge passat va negar davant un grup de periodistes estrangers que s’estigués perpetrant cap genocidi a Gaza afirmant que “si l’haguéssim volgut fer, l’haguéssim fet en només una tarda”. Una afirmació que sorprèn sortint de la boca d’algú que hauria de conèixer bé l’Holocaust, quan Hitler va trigar cinc anys per matar sis milions de persones. Primer fent passar fam als que tancava als guetos i camps inicialment de treball i fent afusellaments massius com els d’Ucraïna el 1941. Però després dissenyant l’industrial sistema de cambres de gas amb fosses comuns massives i crematoris. Per això ignoro en quin mètode màgic i ràpid pensa Netanyahu quan diu que si volgués, ell podria eliminar en només un dia la tercera part de persones que Hitler va matar i enterrar o cremar en cinc anys.

Ara, metre el govern israelià no dissimula que la mort de sis periodistes d’Al Jazira, entre ells el popular Anas al Sharif, va ser deliberat, proposa ocupar tota la ciutat de Gaza i expulsar no sabem cap a on un milió de persones. Una ocupació permanent de tot Gaza a la que s’oposa el cap estat major Eyal Zamir, un militar gens pacifista, però que com a militar sap les conseqüències que aquesta acció podria tenir a mig termini tenint en compte el nombre limitat de soldats del que disposa Israel i que en cap cas faria que l’Israel de l’endemà de l’ocupació tingués més seguretat. El suport incondicional d’algú com Donald Trump no supleix la manca d’efectius humans per aplicar-la més enllà de la consideració que si Egipte i Jordània continuen oposant-se a quedar-se els dos milions de gazians que Netanyahu vol expulsar, amb tanta mort i humiliació, matant de gana i epidèmies la població, l’únic que aconseguirà serà una nova generació de joves palestins desitjosos de justícia i venjança.


Anas al Sharif

Xavier Rius El Triangle, 12 de agosto de 2025



El escritor israelí David Grossman declaró hace unos días, en una entrevista del diario italiano La Repubblica, que en Gaza se está produciendo un genocidio. Se castiga colectivamente a la población impidiendo que entre comida y medicinas, se destruyen la mayor parte de las casas y la red de agua potable, y se mata diariamente a docenas de personas en las colas de recogida de alimentos. Grossman es un sionista, que cree en el derecho de Israel a existir y tener un estado seguro y en paz. Y siempre creyó que se tenía que llegar a un pacto con los palestinos para que estos tuvieran también su estado. No sólo porque los palestinos lo merecían sino también porque si estos no tienen esperanza y las garantías de poder vivir con todos los derechos y que se respete su identidad, Israel nunca tendría la paz y seguridad a la que aspiraba cuando se creó.

En el actual contexto en que cada vez más países reconocen el Estado de Palestina y tribunales nacionales o internacionales imponen órdenes de detención contra dirigentes israelíes y también contra militares y soldados por los crímenes cometidos en Gaza y Cisjordania, Netanyahu y aquellos sectores lamentablemente mayoritarios de la sociedad israelí que le apoyan se enrocan. Unos negando lo que es evidente, mientras otros lo justifican y dicen que se tiene que ir mucho más allá. De hecho emulan lo que afirmaban hasta hace unos años sectores de la extrema derecha europea en relación al Holocausto nazi cuando unos negaban que hubiera existido mientras otros afirmaban que el error que se cometió fue dejarlo a medias.

La propaganda del gobierno israelí y las principales cadenas televisivas, la prensa y las gacetas digitales leales al gobierno niegan que se esté haciendo un genocidio o exista la voluntad de hacerlo. En cambio el ministro de Seguridad Nacional, Itamar Ben-Gvir, y el de Finanzas, Bezalel Yoel Smotrich, no dicen que se esté haciendo pero si justifican las matanzas y el hambre con que se castiga a la población, proponiendo que estas medidas deben mantenerse y endurecerlas y no dejarlas a medias. Así, los líderes israelíes repiten en relación a Gaza y Cisjordania las versiones que tenían los ultras europeos antes de hacerse repentinamente prosionistas, cuando unos decían que el Holocausto como tal no existió, mientras otros lo que lamentaban era que no se hubiera llegado hasta el final.

Netanyahu el domingo pasado negó ante un grupo de periodistas extranjeros que se estuviera perpetrando ningún genocidio en Gaza afirmando que «si lo hubiéramos querido hacer, lo hubiéramos hecho en solo una tarde». Una afirmación que sorprende saliendo de la boca de alguien que debería conocer bien el Holocausto, cuando Hitler tardó cinco años para matar a seis millones de personas. Primero haciendo pasar hambre a los que encerraba en los guetos y campos inicialmente de trabajo y haciendo fusilamientos masivos como los de Ucrania en 1941. Pero luego diseñando el industrial sistema de cámaras de gas con fosas comunes masivas y crematorios. Por eso ignoro en qué método mágico y rápido piensa Netanyahu cuando dice que si quisiera, él podría eliminar en solo un día a la tercera parte de personas que Hitler mató y enterró o quemó en cinco años.

Ahora, el gobierno israelí no disimula que la muerte de seis periodistas de Al Jazira, entre ellos el popular Anas al Sharif, fue deliberado, propone ocupar toda la ciudad de Gaza y expulsar no sabemos hacia dónde un millón de personas. Una ocupación permanente de todo Gaza a la que se opone el jefe estado mayor Eyal Zamir, un militar nada pacifista, pero que como militar sabe las consecuencias que esta acción podría tener a medio plazo teniendo en cuenta el número limitado de soldados de lo que dispone Israel y que en ningún caso haría que el Israel del día siguiente de la ocupación tuviera más seguridad. El apoyo incondicional de alguien como Donald Trump no suple la falta de efectivos humanos para aplicarla más allá de la consideración de que si Egipto y Jordania continúan oponiéndose a quedarse los dos millones de gazianos que Netanyahu quiere expulsar, con tanta muerte y humillación, matando de hambre y epidemias a la población, lo único que conseguirá será una nueva generación de jóvenes palestinos ansiosos de justicia y venganza.
Leer en El Triangle en castellano



diumenge, 12 de febrer del 2012

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui


Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.
Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.