Treva al Líban, tot esperant Trump. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024

                                 

Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.

Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.

Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.

La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.

Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.

Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.

L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.

Llegir en català al Triangle

                   

Tregua en el Líbano, esperando a Trump

El Triangle, miércoles 27 de noviembre de 2024

Afortunadamente la tregua acordada entre Hizbulá e Israel ya es una realidad y debe celebrarse, más allá de que haya muchas dudas de que pueda ser definitiva. Israel ha aceptado la tregua porque después de golpear intensamente a Hizbulá, ha constatado que por más que intente destruirlo, puede debilitar al partido y milicia chií, pero no hacerlo desaparecer. Continúa con capacidad de disparar centenares de cohetes en un solo día y controla buena parte del territorio alrededor del río Litani, a pesar de la muerte de su líder Hassan Nasralá y de otros jefes militares y del daño operativo ocasionado por los sabotajes de los sistemas de comunicación del partido milicia.

Israel consciente de que sería un error intentar llevar la invasión terrestre más al norte como hizo en 2006, se retira advirtiendo a Hizbulá de que si no saca sus tropas de la franja al sur del río Litani o si continúa instalando lanzaderas de misiles, volverá a bombardear donde le parezca, sea Beirut, sea la zona chií de Tiro, Sidon y Balbeck. Netanyahu con un número limitado de soldados, necesita centrarse en consolidar las partes del norte de Gaza que ya no piensa abandonar, mientras continúa apoyando a los colonos que día a día excitan una imparable limpieza étnica en Cisjordania con la apropiación de las tierras de los palestinos con el fin de anexionarse definitivamente toda Cisjordania, dejando a los palestinos recluidos en algunas ciudades. Hizbulá inició la ofensiva contra Israel en respuesta a la invasión israelí de Gaza, pero anteriormente al 7 de octubre de 2023 había enfrentamientos cada semana.

El acuerdo de alto el fuego se basa en la resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU que puso fin a la invasión israelí de 2006, y ciertamente hubo un elemento de la resolución que no se cumplió al no retirar Hizbulá sus tropas del sur del Líbano, ni tampoco desarmarse. Y más allá de que ahora la milicia deje esta franja del sur del Líbano, seguirá existiendo. La diferencia actual con el plan de la resolución 1701 es que deberán verificar el alto el fuego observadores y tropas de varios países liderados por Estados Unidos y Francia, en lugar de la misión de la ONU allí desplegada. Y que deberá ser el ejército libanés quien se ocupe de esta franja cercana a la frontera. También se dice que se abordará el trazado definitivo de la frontera entre Israel y el Líbano, ya que el Líbano reivindica como propia la zona de las llamadas Granjas de Xeba contiguas al Golán ocupado, que desde hace años está en manos de Israel.

Pero el elemento clave para que la paz en el Líbano sea definitiva es que acabe con la división y ruptura institucional que divide al Líbano en dos bloques, las llamadas alianzas del 8 y del 14 de marzo y que han llevado al país al bloqueo de sus instituciones y que haga ya más de dos años que no tiene presidente, y que su primer ministro lo esté en funciones dada la imposibilidad de nombrar uno nuevo por parte del Parlamento. El Líbano lleva dividido desde hace décadas, primero por la cuestión palestina con los musulmanes y los comunistas laicos por un lado y los cristianos al otro. Después fue entre los partidarios de la paz siria y los contrarios. Y mientras eso pasaba y mucha población musulmana sunnita y cristiana dejaba el país, los chiíes se multiplicaban demográficamente ganándose el apoyo de Siria e Irán mientras el país se gestionaba desde el sectarismo más salvaje y una corrupción galopante.

Con Siria fuera ahora de las luchas geostratégicas, el enfrentamiento de las monarquías árabes sunnitas e Israel con Irán que apoya a los chiíes ha estado en el centro de la ruptura política del Líbano. La explosión de hace cuatro años del depósito con 2.750 toneladas de nitrato de amonio en el puerto de Beirut que destrozó barrios de la capital y los bombardeos israelíes de estos dos meses han hundido el país donde nada funciona más allá de lo imaginable.

No es ningún secreto que Netanyahu lo que quiere, además de ganar terreno en Cisjordania haciendo imposible un estado palestino y mantener indefinidamente tropas en Gaza, es destruir el régimen de los ayatolás iraníes. Un Irán que hace ocho años cumplía el pacto de no proliferación nuclear al haber renunciado a fabricar la bomba, pacto que se rompió por decisión de Trump cuando llegó por primera vez a la Casa Blanca. Irán con Netanyahu ha jugado la carta de los palestinos para continuar apoyando a Hamás y Hizbulá. El acuerdo de alto el fuego en el Líbano es por sesenta días. Pero cuando se tenga que prorrogar Trump ya estará de nuevo en la Casa Blanca rodeado de halcones que apoyan al Gran Israel que sueña Netanyahu y buena parte de la sociedad israelí. Y Netanyahu necesita que continúe la guerra para evitar ser juzgado por corrupción.

Por eso, más allá de que se logre ahora el cumplimiento de las condiciones del alto el fuego, todo dependerá de los planes de Trump, de Netanyahu y también, por qué no, de lo que haga o no haga el régimen de los ayatolás

Xavier Rius sant, periodista

Leer en castellano en El Triangle

Com respondrà l’Iran? Analitzo al Punt Avui les conseqüènciesde l'assassinat de Qasem Soleimani. La venjança anunciada per Khamenei la podrien fer els iranians o altres grups afins del Líban, Iemen o l'Iraq. Cal recordar que els primers atacs suïcides fets en nom de l'islam els van fer la secta xiïta dels "Assassins" fa segles, i que en els anys vuitanta van ser els xiïtes libanesos els primers en fer-los

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 4 de gener de 2020
 

Ens havíem acostumat que, malgrat les piulades incendiàries i els actes contradictoris que feia Donald Trump, així com les reiterades dimissions de membres de la seva administració que explícitament o implícitament confirmaven la incapacitat del president per governar, no portaria a terme cap decisió que pogués desencadenar una greu crisi bèl·lica de conseqüències globals, atès que el Pentàgon, els serveis d’intel·ligència i el Departament d’Estat tenien prou murs de contenció i fusibles per evitar que el president fes executar alguna mesura de conseqüències incontrolables.

Però la matinada d’ahir, amb l’assassinat a l’aeroport de Bagdad del general Qasem Soleimani, número dos del règim iranià i cap dels Guardians de la Revolució, i del vicepresident de les milícies xiïtes Forces de Mobilització Popular iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, Trump ha traspassat aquesta línia.

El secretari d’Estat, Mike Pompeo, ha justificat l’atac dient que s’ha fet per evitar l’assassinat de nord-americans i en resposta a l’assetjament a l’ambaixada a Bagdad. Però les conseqüències d’aquestes morts podrien portar a la desestabilització de tot el Pròxim Orient, a una nova guerra dels petroliers al golf que uns anomenen Pèrsic i uns altres, Aràbic, amb unes conseqüències econòmiques molt negatives per a tothom, i fins i tot a la reaparició d’Estat Islàmic en un context en què els que el van derrotar ara s’enfronten entre si. Potser el president en funcions d’Israel, Benjamin Netanyahu, que, immers en diversos processos judicials que el podrien inhabilitar, ha abocat Israel a unes terceres eleccions, i el príncep de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, desprestigiat per l’assassinat de Jamal Khashoggi i el fracàs de la seva intervenció al Iemen, que sempre han donat suport a les amenaces de Trump vers l’Iran, són els únics que podrien resultar beneficiats d’aquesta desestabilització.

Però el que sembla segur és que els països de l’anomenada “mitja lluna xiïta”, on molta població és seguidora de la branca minoritària de l’islam, i que estaven vivint diverses situacions de conflicte o inestabilitat, ara es podrien incendiar encara més. El líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, ja ha dit que hi haurà una resposta o venjança contundent després de l’assassinat de Soleimani. I la venjança no només la podria fer l’Iran bloquejant el pas de petroliers per l’estret d’Ormuz, sinó també totes les milícies i grups aliats de l’Iran. D’entrada, l’Iraq, país on s’ha produït l’atac, té un govern en precari amb un primer ministre, Adil Abdul-Mahdi, que tot i haver presentat la dimissió i no tenir el suport necessari del Parlament, continua en funcions després de mesos de protestes i morts al carrer. Més enllà dels crits de venjança que facin els partits i milícies xiïtes aliats de l’Iran, caldrà veure què diu l’aiatol·là iraquià Ali al-Sistani i el líder xiïta Muqtada al-Sadr, que va donar suport parcialment a les protestes contra el govern iraquià i les ingerències de l’Iran.

D’altra banda, al Líban, que també viu una revolta ciutadana contra la corrupció, el sectarisme polític i les ingerències estrangeres, el primer ministre sunnita, Hassan Diab, no ha aconseguit formar govern a causa de les discrepàncies amb els xiïtes. Ara Hezbol·là, lleial a l’Iran, podria consumar també la seva venjança, ja sigui fent més difícil l’acord amb els sunnites o incrementant la tensió a la frontera amb Israel. I tot i que en principi aquesta escalada no hauria d’afectar Síria, Al-Assad podria voler agrair l’ajut dels milers de combatents iranians, comandats per Soleimani, que van ser cabdals en la lluita contra els insurgents sunnites i Estat Islàmic. Al Iemen, on la milícia xiïta houthi ha resistit els atacs de l’Aràbia Saudita, qualsevol acord de pau serà ara molt més difícil, i els xiïtes podrien tornar a atacar amb míssils o atemptats l’Aràbia Saudita. I, finalment, els palestins de Hamàs, que, tot i ser sunnites, mantenen molts lligams amb l’Iran i grups xiïtes, podrien aprofitar l’escenari per atacar Israel.

Aquesta desestabilització esgarrifa Europa, que intentava salvar sense èxit l’acord nuclear amb l’Iran trencat per Trump. Però, sigui quina sigui la venjança, si Donald Trump ordenés una ofensiva d’atacs aeris contra l’Iran, Teheran podria respondre no només amb l’enfonsament de petroliers, sinó recuperant els atemptats terroristes suïcides. No oblidem que als anys vuitanta qui els van començar a fer no van ser grups sunnites, sinó els xiïtes libanesos, emulant les accions de la mítica secta xiïta dels Assassins, que segles abans eren temuts perquè exercien la violència en públic, orgullosos de morir matant.

  Llegir al Punt Avui
 

 

Museu de la Guerra d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant  لبنان  بعلبك    حزب الله

MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria

Xavier Rius, 29/08/2013 

Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

Clica per llegir al Punt Avui

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.