TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024

Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Llegeix l'article al Punt Avui

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

UNA ATAC LIMITAT QUE NO CANVIA RES. Analitzo al Punt Avui l'atac a Síria fet ahir pels Estats Units, Gran Bretanya i França.

Xavier Rius, periodista. El Punt Avui, diumenge 15 d'abril de 2018  

Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir en compte.

És fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.

Qui sembla que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic, ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el mes vinent.

Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans de Moscou i Teheran.

Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les tropes de Damasc.

Turquia ha estat clau en els pactes amb el rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat, aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies, va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la sortida amb vida.

L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i política guanyadora, en serà el seu garant.

 Llegir al Punt Avui, clica

LES QUATRE GUERRES D'ERDOGAN. Publico al Punt Avui. "Pot Turquia afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? "

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, diumenge 8 de gener de 2017
(En alguna de les edicions del Punt Avui es va publicar el dia 6 de gener)   

Turquia pot afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? La resposta seria que no. Però a la regió, la que va ser la primera guerra d'un encadenament de conflictes que continuen, la guerra entre l'Iraq i l'Iran, va començar després de la revolució de Khomeini, quan Saddam va creure que l'Iran, que havia depurat l'exèrcit i s'havia quedat sense pilots, no podria aguantar l'atac de l'Iraq. I la guerra acabà amb Khomeini reforçat.

La guerra de l'Iraq contra l'Iran va ser una nova manifestació de la lluita entre àrabs i perses, que ve d'abans de la lluita entre xiïtes i sunnites. I a aquesta pugna s'hi ha sumat sempre un tercer actor, Turquia i l'Imperi Otomà, que durant segles dominà el Pròxim Orient i ubicà a Istanbul el califat de tot l'islam. Però l'Imperi Otomà a la vegada tenia com enemic Rússia. Recordem que les guerres balcàniques prèvies a la Primera Guerra Mundial són fruit de la resposta russa per aconseguir una sortida al Mediterrani per Macedònia com alternativa a la restricció de pas de vaixells russos pel Bòsfor.
A la guerra de Síria hi ha confluït la pugna entre àrabs sunnites, perses xiïtes –amb aliats àrabs– i Turquia. Guerra en la qual Rússia ha intervingut tardanament per salvar el règim de l'alauita xiïta Al-Assad i guanyar influència. Inicialment Turquia donava suport als rebels per fer caure el règim. Però tal com va passar a l'Iraq, els kurds han consolidat territoris, fet que el president turc Erdogan no accepta, i més després de liquidar les negociacions amb el PKK turc.

Els EUA i els països europeus van donar suport a algunes de les milícies que lluitaven contra Al-Assad sense tenir un pla per l'endemà de la seva probable caiguda. La irrupció d'EI amb el califat feia més difícil una sortida sense el règim de Damasc, per més que l'exèrcit sirià hagi comès incomptables crims contra la població. Així les coses, amb l'aliança entre Erdogan –que vol evitar que es consolidi un Kurdistan sirià– i Rússia –que ha salvat el règim d'Al-Assad– s'ha pactat un fràgil alto el foc i unes negociacions que s'haurien de fer a Astanà, capital del Kazakhstan. Alto el foc del qual s'ha exclòs no només EI i Jabat Fatah al-Xam –antic Al-Nursa d'Al-Qaida–, sinó també, per exigència de Turquia, els grups kurds que controlen part del nord del país i les Defenses Democràtiques Sirianes –aliança d'àrabs i kurds–, que tenen el suport dels EUA. 
Ningú sap si de les negociacions d'Astanà, si es fan, en sortirà algun pla viable, ateses les diferències entre les parts i la fortalesa dels kurds, els quals Erdogan exclou. Però encara que no portin cap sortida a curt termini, resta l'element més imprevisible: Estat Islàmic, que Turquia combat després d'haver-lo deixat créixer. I ara que EI, després de l'atac de Cap d'Any a Istanbul, ha reiterat que continuarà fent atemptats, torna la pregunta d'abans: Turquia podrà aguantar quatre fronts militars i més atemptats?
Llegir al Punt Avui. 

 

SENSE PLA DE PAU A SÍRIA, analitzo al Punt Avui la treva que començà ahir i els interessos creauts i contraposats que fan difícil un pla de pau

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, 14 de setembre de 2016

De moment aguanta l'alto el foc pactat a Síria entre el secretari d'Estat americà, John Kerry, i el ministre rus d'Exteriors, Sergei Lavrov. Una aturada de 48 hores d'hostilitats prorrogables que, si es manté, es podria ampliar a una setmana i permetre que, de manera conjunta, l'aviació russa i la dels Estats Units bombardegin les posicions d'Estat Islàmic i de l'antic Front Al Nusra, ara anomenat, després de trencar amb Al-Qaida, Fatah al-Shams.

L'acord vincula, d'una banda, les tropes de Damasc i les forces i milícies dels aliats iranians i libanesos i l'aviació russa, mentre que, de l'altra, si és que se'ls pot posar en el mateix bloc, hi ha la Coalició Nacional Siriana, que agrupa part de l'oposició armada, l'Exèrcit Lliure Sirià, les Unitats de Protecció Popular Kurdes (YPG) aliades amb milícies àrabs que controlen bona part del nord del país. També vincula les tropes turques desplegades en territori sirià, que després d'atacar igualment Estat Islàmic i els kurds, han fet una falca al Kurdistan sirià per evitar que es consolidi amb un territori unificat.

No s'hi ha sumat ni Estat Islàmic ni, tampoc, l'antic Front al-Nusra, Fatah al-Shams, que és aliat a Alep amb milícies oposades a la vegada a Estat Islàmic i al règim de Damasc. Precisament algunes d'aquestes milícies, finançades per l'Aràbia Saudita, no s'hi han sumat, tot i que per ara el respecten.

Aquest alto el foc arriba mig any després de fracassar el del 27 de febrer, període en el qual el drama humanitari s'ha incrementat, sobretot a Alep. Però des de llavors han canviat algunes coses. La primera és que la condició de retirada d'Al-Assad ha desaparegut de les exigències dels Estats Units, i el règim de Damasc tot i algun revés a Alep, se sent fort gràcies a l'ajuda russa, que va entrar de ple en el conflicte ara fa poc més d'un any per donar suport al règim sirià. La segona és el retrocés d'Estat Islàmic, aconseguit, precisament, per la intervenció russa. La tercera és la pèrdua per part de Damasc d'un sector d'Alep que ha caigut en mans de l'amalgama d'opositors, responent Al-Assad amb més bombardejos que han incrementat el patiment de la població. I la quarta, és que Turquia ha entrat militarment en el conflicte, ocupant una franja del Kurdistan sirià, sense que aquesta vulneració del dret internacional hagi estat criticada, i Ankara s'ha assegurat que no es pugui consolidar un Kurdistan unit com l'iraquià.

Tot i això, hi ha analistes que qüestionen la implicació turca en el cas que s'incrementin les hostilitats, qualificant-la de temerària, donada la fragilitat de l'exèrcit turc que, després d'empresonar la meitat de generals i oficials, i amb una guerra latent al Kurdistan turc, i constants atacs terroristes, s'ha aventurat a entrar a la guerra siriana. Turquia és membre de l'OTAN, per la qual cosa aquesta implicació podria haver molestat els Estats Units, que han donat suport als kurds. Però el fet que John Kerry no s'hi hagi oposat, podria ser una contraprestació a Turquia a la qual potser haurà de contrariar si deneguen l'extradició de Fethullah Gülen, al qui Ankara acusa d'haver dirigit el cop d'estat de juliol.

Enmig d'aquest trencaclosques hi ha també Israel, que és fronterer pel Golan ocupat amb Síria. I des de fa temps el Front al-Nusra, ara Fatah al-Shams, ataca des de la localitat de Quneitra Israel, que respon amb bombardejos de l'aviació israeliana que entra a l'espai aeri sirià. I precisament ahir Damasc anunciava que havia fet caure un avió israelià que havia entrat a l'espai sirià. Israel, evidentment, ha negat haver perdut cap avió.

Aquest és, doncs, ara l'escenari d'un alto el foc que ha de permetre fer arribar ajuda humanitària a zones com Alep, una ciutat dividida entre els dos bàndols i que pateix un setge militar des de fa mesos. Però més enllà dels dies que duri, no hi ha cap pla de pau que permeti posar fi a la guerra, encara que Síria quedés partida. Continua havent-hi massa interessos contraposats, entre els quals hi ha la determinació d'Al-Assad de recuperar Alep i del president turc d'evitar que es consolidi un Kurdistan autònom. Per no parlar d'Estat Islàmic que en perdre territori pot escampar els atemptats suïcides per tot Síria i el conglomerat de milícies islamistes que se senten ara traïdes pels seus protectors.

I per sobre de tot hi ha una població civil que ha perdut entre tres-cents mil i mig milió de vides i deu milions de desplaçats i que ara per ara no veu el final del conflicte.

Llegir l'article al Punt Avui 

GINEBRA, MOLT LLUNY DE DAMASC, publico al Punt Avui un anàlisis de la situació a Síria amb les eleccions a la zona que controla el règim, el fràgil alto el foc, la nova ronda de negociacions a Ginebra i els interessos oposats de les potències

Xavier Rius,
El Punt Avui, divendres 15 d'abril de 2016
La tanda de negociacions sobre Síria que es fa a Ginebra, que ha coincidit amb la celebració d'eleccions legislatives a les parts de Síria controlades pel règim, no anima a l'optimisme. Tot i que es manté l'alto el foc a les zones controlades pel règim i per les milícies kurdes, i que l'ajut humanitari arriba a les que controlen els rebels sunnites que s'han acollit a l'alto el foc, res fa pensar que es pugui avançar per fer efectiu el full de ruta de la resolució 2.254 del Consell de Seguretat, que preveu la creació d'un govern d'unitat i la celebració d'eleccions.
L'escull principal per trobar una sortida no és només la negativa de Baixar al-Assad a deixar el poder o la necessitat de derrotar Daesh, sinó l'evidència que cap força internacional estaria disposada a dirigir interinament la gestió de l'Estat sirià en el cas que Al-Assad plegués o fos derrocat, i també la convicció que els grups rebels agrupats al voltant de l'Alt Comitè per a les Negociacions no serien capaços de governar. El president Obama va afirmar fa cinc dies en una entrevista a la FOX que el principal error del seu mandat en política exterior va ser no preveure qui governaria Líbia després de l'ofensiva aèria que va ajudar a derrocar Gaddafi, cosa que va abocar Líbia al caos actual. I res fa pensar que Baixar al- Assad, que gràcies a l'ajuda russa ha recuperat molt del terreny perdut, faciliti un transició, donat que implicaria que ell i altres caps del règim fossin condemnats pels crims que han comès, ni que hi hagi un nucli de caps militars disposats a derrocar-lo i posar-se al servei del govern d'unitat que s'ha de constituir.
Les eleccions de dimecres van ser una mala repetició de la pantomima parlamentària del règim, donat que, a part de l'omnipresent partit Baas, només s'hi van presentar partits titelles, com ara el Front Progressista, que fa anys que fan de comparsa en un parlament sense atribucions.
I pel que fa a l'alto el foc, tot i que hi hagi calma tant a les zones kurdes com a les zones del règim i la gent torni a omplir els carrers, les tropes governamentals, les milícies libaneses i xiïtes, i l'aviació russa han continuat atacant no només posicions de Daesh i del Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, sinó zones urbanes controlades per grups sunnites que sí que van signar l'alto el foc, sobretot a la ciutat d'Alep, que el règim voldria recuperar abans de prendre's seriosament les negociacions. I el fet que alguns dels grups sunnites signataris de l'alto el foc mantinguessin una aliança amb el Front al-Nusra, és l'excusa perfecta per al règim per justificar els atacs.
I en aquest context xoquen els interessos contraposats de Rússia, Europa, Turquia i els EUA. Europa necessita que es consolidi l'alto el foc, encara que Síria quedi partida, donat que, si torna la guerra, no podrà justificar el tancament de porta als refugiats. Rússia vol que Al-Assad mantingui el poder. Turquia rebutja la situació actual, ja que legitima una zona autònoma kurda. I els Estats Units no volen el retorn a la guerra, però coincideixen amb les monarquies àrabs i amb Turquia a l'hora de defensar que, si es trenca definitivament l'alto el foc, cal evitar la victòria d'Al-Assad encara que sigui a costa de rearmar a les milícies. Això és el que té sobre la taula a Ginebra el mediador, Staffan Mistura.
Clica per llegir al Punt Avui

SI AL ASSAD MARXA, QUI CONTROLARÀ DAMASC? Anàlisis al Punt Avui sobre les converses Obama-Putin a l'ONU sobre Síria i les discrepàncies Al Assad

Xavier Rius, periodista

El Punt Avui, 30 de setembre de 2015 

Més enllà de les discrepàncies expressades per Barack Obama a la proposta de Vladimir Putin, de comptar amb el president Baixar al-Assad a l'hora de trobar una sortida a la guerra de Síria i coordinar el combat contra Estat Islàmic o Daesh, és una evidència que la desaparició d'Al-Assad i la caiguda del règim, faria encara més fort al Daesh que guanyarien més terreny. EI s'ha expandit a Síria, l'Iraq, Líbia o Somàlia gràcies a l'existència d'amplis territoris no controlats pels governs. És un fet que el govern d'Al Assad és el principal responsable de la guerra de Síria, no va negociar quan estava a temps, i ha comès nombrosos crims contra la població, des de l'ús d'armes químiques, al bombardeig amb barrils-bomba de barris rebels a Damasc o Alep. Però si Al-Assad fugís amb els caps de l'exèrcit, per exemple a l'Iran, els territoris que controla se sumirien en una lluita entre milícies que només tindria un guanyador: Estat Islàmic. I el caos que es va donar a Bagdad amb la dissolució de l'estat iraquià seria una anècdota comparat amb el que passaria a Damasc. L'Estat sirià gira al voltant del clan alauita d'Al-Assad, i sense ell no hi ha estat. I si una cosa s'ha constatat aquests 4 anys i mig de guerra civil, ha estat la incapacitat de l'oposició per posar-se mínimament d'acord. A Síria, al marge d'EI, només hi ha dues forces que controlen territoris i tenen una estructura política i militar estable. Les milícies kurdes del YPG, que volen consolidar un territori autònom, i les tropes d'Al-Assad que, a l'igual que el règim, tenen suport popular a la franja costanera de Tartus i Latakia i de part de la població de Damasc, on hi ha zones que continuen vivint amb una relativa normalitat. Però el problema és que Estat Islàmic no vol negociar ni pactar amb ningú. El que vol és expandir el seu califat. La responsabilitat de l'Aràbia Saudita i les altres monarquies petrolieres que es neguen a acceptar refugiats, però ofereixen milions de dòlars per fer noves mesquites a Europa des de les que adoctrinar als refugiats, és tant o més gran que la del propi Al-Assad, donat que van ajudar a crear el monstre del que avui és el Daesh.
La sortida menys dolenta a curt termini a Síria, seria aconseguir una treva com les que va viure diverses vegades el Líban, on les milícies que controlaven cada zona, pactaven un acord de no hostilitat vers la resta. Però al Líban, fins i tot en els moments més durs de la guerra tot els bàndols acceptaven l'autoritat simbòlica del president i del parlament que de tant en tant es reunia i en el que tots hi estaven representats.
Putin ha ajudat a resistir a Al-Assad donant-li ara més armes i avions, i exigeix que se'l consideri com a part de la solució, sense que aquest fet el perjudiqui a ell cara l'opinió russa, justificant-ho, més a més com una garantia per evitar que Estat Islàmic arribi al Caucas. En canvi, per Obama i Europa resulta molt més incòmode seure's a parlar amb Al-Assad. Però la pregunta de veritat és una altra: hi hauria algú amb qui negociar a Damasc si Al-Assad cau o fuig? Potser Obama en privat li haurà donat la raó a Putin.

 Baixar Al Assad

بشار الأسد, سوريا، دمشق,لدولة الإسلامية,داعش

MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria

Xavier Rius, 29/08/2013 

Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

Clica per llegir al Punt Avui

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

Publico a El Triangle article "EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT"

.

Obrir el pdf de la primera pàgina i llegir, clica
Obrir pdf segona pàgina, clica
Obrir el pdf de la tercera pàgina, clica

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.