Una història d'amor i recerca que passa a L'Hospitalet de Llobregat i al municipi imaginari de Puig d'Empordà els anys 1996 i 1997.
A més d"Amor a la carta" també hi podreu trobar i signaré exemplars de "Xenofòbia a Catalunya", llibre que analitza el creixement del discurs xenòfob i populista de PxC.
L’endemà en plegar em vaig plantar caminant al bar de
davant de casa seva. Es va fer esperar més de dues hores, i a dos quarts de
sis, quan ja em començava a desesperar, sortia amb pas lleuger i cara alegre
del portal, en direcció a la Rambla que enfilava cap avall. Era més grassoneta
del que m’havia semblat ahir. Texans, sabatilles blanques d’esports, i la
mateixa caçadora negra i una bossa d’esports. Lluïa uns bonics i arrissats
cabells negres, llavis pintats de magenta, però de quin color eren els
ulls?
Ella
anava pel passeig central i jo la seguia a uns metres per la vorera del lateral
esquerre. De sobte, es va aturar al quiosc de flors i, dissimulant, em vaig
quedar clavat davant d’un aparador tot atent al vidre que em feia de mirall.
Ella es girà cap a mi. S’havia adonat que la seguia? Al cap d’uns instants continuà Rambla avall i agafà
el passatge de la Pau fins la plaça de la Font del Repartidor, aquella font de
quatre aixetes i quatre piques als peus d’una estreta torre de més de 10 metres.
Ella donà la volta a la plaça i s’aturà davant d’un bar com si busqués alguna
cosa a les butxaques. Era a al costat de l’oficina central de Correus de L’Hospitalet.
Anava a tirar a la bústia una nova carta per l’Andreu? De sobte em va venir la
por de ser descobert. I si en aquell moment sortia algun company del torn de
tarda i em saludava o em preguntava amb un crit, “Joan què fas per aquí?”
Neguitós em vaig mig amagar a l’altra banda de la torre de la font, de manera
que veia l’Olga que continuava buscant alguna cosa a les butxaques. Vaig beure
una mica d’aigua, esquitxant-me la camisa, i, en aixecar el cap, l’Olga ja no
era allà.
Mentre em preguntava què feia ara,
ella apareixia de darrera la torre de la font, amb un paper a la mà i tirava
avall pel carrer Baró de Maldà, direcció la plaça de l’Ajuntament. La plaça
estava força plena de gent, millor així! En passar per davant de l’Ajuntament
el municipal que feia guàrdia a la porta la saludà i ella, sense aturar-se, li
va respondre i, tot seguit, va girar a l’esquerra per Rossend Arús. Per un
moment vaig pensar que es disposava a entrar a l’Ajuntament per la porta de
l’edifici nou, però va continuar fins una botiga de roba del costat del Mercat.
A la vorera de davant hi havia un bar i, sense pensar-m’ho, vaig demanar una
cervesa. Quan només havia fet dos glops, l’Olga sortia, amb cara satisfeta amb la
bossa d’una compra d’aquella botiga a la mà. Passà pel carrer de sota l’Ajuntament,
agafà el carrer Major fins la Rambla, però enlloc de tirar amunt cap a casa
continuà per Prat de la Riba uns deu minuts. L’excursió se m’estava fent
pesada, vaig vèncer les tentacions de deixar-ho. Però la meva persitència es va
veure recompensada quan, després de travessar tot el barri de Sant Josep, a cent
metres de les dues vies de tren que tallen i divideixen L’Hospitalet, va entrar
en un gimnàs. Dansa, aeròbic, gimnàstica, arts marcials i piscina, es
llegia en el rètol de la porta. Era una nau industrial dels anys setanta que
tenia un parking als baixos, i s’hi entrava per una porta i una escala lateral.
Després
de dubtar deu minuts, em vaig decidir a pujar. La recepcionista, una noia
grassoneta de cabells curts i parla dolça, em va informar sobre les activitats,
els preus i els horaris. “Ara a les sis
comença una classe de manteniment. Són dos dies a la setmana i tens dret a fer
servir les instal·lacions quan vulguis”. No va caldre que insistís per acceptar
la invitació de fer un tomb per les instal·lacions. Primer em va portar a la
piscina, després des de l’altra banda dels vidres em mostrà la sala d´aparells,
després una sala on feien judo, i per fi, passarem pel costat a una sala
coberta de miralls on l’Olga, amb el cabell recollit i un preciós mallot blau,
feia abdominals al costat de vuit dones i dos homes. Jo no em vaig aturar per
evitar ser reconegut si m’havia vist pel carrer. “No cal que et matriculis ara.
Vine, si vols, demà passat i fas una classe de prova”.
+portada.jpg)
O
