FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?