Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista que em van fer a 8TV Televisió llavors. També un altre vídeo que vaig publicar. Lamentablement el que dic continua sent actualitat

 Es compleixen tres anys de la invasió russa d'Ucraïna. Recupero aquesta entrevista a 8 Televisió de llavors que em fa Albert Brosa. Lamentablement el que dic continua sent actualitat. Entrevista emesa el 28 de febrer de 2022

"U-craïna" significa la terra dels confins o de la nosta frontera en rus, però en ucraïnes "U craïna" significa la nostra terra, la pàtria, el país, la nació. 

IMMIGRACIÓ, ULTRES i ETA, Article a La Vanguardia sobre la sintonia entre Vox i Aliança Catalana al Parlament, i com el PP torna a posar ETA al centre del debat polític

                                         

  

 

La Vanguardia, martes 15 de octubbre de 2024

Xavier Rius Sant, periodista

El pasado miércoles, mientras arrancaba en el Parlament el debate de política general en el que Sílvia Orriols abocó la culpabilidad de casi todos los males sobre los inmigrantes, el Congreso de los Diputados iniciaba un debate solicitado por el PP para hablar de inmigración. Y a la misma hora, en Estrasburgo, el primer ministro húngaro, Viktor Orbán, exponía sus prioridades para el semestre en que preside la Unión. Propuestas que van en dirección contraria a los acuerdos comunitarios en cuestiones como inmigración o Ucrania. Y la presidenta de la Comisión, Ursula von der Leyen, que pertenece al mismo grupo que el PP de Feijóo, rebatió las propuestas del premier húngaro. Para Orbán, como para Abascal y Orriols, la causa de la inmigración que llega a Europa no son unas guerras y una miseria similar a la que empujó hace un siglo a millones de europeos a emigrar, sino un plan de poderes ocultos para destruirnos.

Hasta cinco años se decía que España era uan excepción, al ser uno de los pocos estados de la Unión Europea en que la ultraderecha no tenía representación. Y se decía que el sentiminesto xenófobo estaba menos arraigado que en otros países de nuetro entorno. Ciertamente, Vox no irrumpió en el 2019 con el no la inmigración, sino sacudiendo otro sentimiento identitario: “España se rompe”, con Ortega Smith ganándose su cuota de telediario, ejerciendo de acusación en los tribunales. Recordemos que Vox surgió en el 2014 de exdirigentes del PP como Abascal o Vidal-Quadras que acusaban a Rajoy de no defender la unidad de España y someterse a supuestas concesiones que Zapatero habría pactado con ETA. Y tras el gol que se metió el PP en la votación sobre convalidación del tiempo de prisión cumplido por etarras en otros países, Feijóo convirtió la sesión solicitada para hablar de inmigración y un reparto de menores que el PP rechaza en un ataque al Gobierno, al que acusa de claudicar ante ETA. Y es que sobreactúa, ya que lo que le preocupa a Feijóo es la amenaza de Abascal de tumbarle los presupuestos en las comunidades que gobierna gracias a Vox.el Parlament de Catalunya, en cambio, Vox no se mostró distante con Aliança, pese a que quiera romper España. Aliança se negó a votar a favor propuestas de Vox cuyo contenido dijo que asumía por estar redactadas en castellano. En cambio, Vox sí votó cuatro propuestas de resolución de Aliança. Aliança Catalana y Vox, más allá de su rechazo a la inmigración, tienen una característica propia de la extrema derecha más autoritaria: el caudillaje de su líder, que puede tomar decisiones que desconciertan a la militancia sin que sean cuestionadas. Así, el pasado 18 de agosto, el Ayuntamiento de Ripoll inauguró un monumento de homenaje a las víctimas de los atentados del 2017 al que Orriols invitó a asistir a los responsables de la Guardia Civil y la Policía Nacional en el Ripollès, cuerpos que aceptaron acudir pese a que Orriols da verosimilitud a las teorías conspiranoicas sobre el papel de la Policía Nacional y el CNI por su relación con el imán de Ripoll. Y para sorpresa de muchos, tanto la alcaldesa como el resto de los concejales de Aliança aplaudieron efusivamente a los agentes mientras realizaban la ofrenda. Vox también tiene funcionamiento autocrático, como vimos el miércoles cuando Abascal se desprendió de Rocío Monasterio, o en julio, cuando ordenó que dimitieran los consejeros y todos los cargos de Vox de las seis comunidades en las que gobernaba con el PP y dejó en la estacada al centenar de militantes que sólo hace año dejaron sus empleos para asumir un cargo público.

                                                    

Llegir en català a La Vanguardia. Dimarts 15 d'octubre de 2024

Dimecres, mentre arrencava al Parlament el debat de política general en què Sílvia Orriols va abocar la culpabilitat de gairebé tots els mals als immigrants, el Congrés dels Diputats començava un debat sol·licitat pel PP per parlar d’immigració. I a la mateixa hora a Estrasburg, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, exposava les seves prioritats per al semestre en què presideix la Unió. Propostes que van en direcció contrària als acords comunitaris en qüestions com la immigració i Ucraïna. I la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que pertany al mateix grup que el PP de Feijóo, va rebatre les propostes del premier hongarès. Per Orbán, com per Abascal i Orriols, la causa de la immigració que arriba a Europa no són unes guerres ni una misèria semblant a la que va empènyer fa un segle milions d’europeus a emigrar, sinó un pla de poders ocults per destruir-nos

Fins fa cinc anys es deia que Espanya era una excepció perquè és un dels pocs estats de la Unió on la ultradreta no tenia representació. I s’afirmava que el sentiment xenòfob estava menys arrelat que en altres països del nostre entorn. Certament, Vox no va irrompre el 2019 amb el no la immigració, sinó sacsejant un altre sentiment identitari: “ Espanya es trenca”, amb Ortega Smith guanyant-se la seva quota de telenotícies i exercint d’acusació als tribunals. Recordem que Vox va sorgir el 2014 d’exdirigents del PP com Abascal i Vidal-Quadras que acusaven Rajoy de no defensar la unitat d’ Espanya i sotmetre’s a suposades concessions que Zapatero hauria pactat amb ETA. I després del gol que es va marcar el PP en la votació sobre convalidació del temps de presó complert per etarres en altres països, Feijóo va convertir la sessió sol·licitada per parlar d’immigració i un repartiment de menors que el PP rebutja en un atac al Govern central, a qui acusa de claudicar davant ETA. I sobreactua, ja que el que amoïna Feijóo és l’amenaça d’ Abascal de tombar-li els pressupostos a les comunitats que governa gràcies a Vox.

Al Parlament de Catalunya, en canvi, Vox no es va mostrar distant amb Aliança, encara que vulgui trencar Espanya. Aliança es va negar a votar a favor propostes de Vox, el contingut de les quals va dir que assumia, perquè estaven redactades en castellà. En canvi, Vox sí que va votar quatre propostes de resolució d’ Aliança. Aliança Catalana i Vox, més enllà del rebuig de la immigració, tenen una característica pròpia de l’extrema dreta més autoritària. El lideratge del seu líder, que pot prendre decisions que desconcerten la militància sense que siguin qüestionades. Així, el 18 d’agost l’Ajuntament de Ripoll va inaugurar un monument d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 2017 a què Orriols va convidar a assistir els res­ponsables de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional al Ripollès, cossos que van acceptar anar-hi, malgrat que Orriols dona versemblança a les teories conspira­noiques sobre el paper de la Policia Nacional i el CNI per la seva relació amb l’imam de Ripoll. I, per a sorpresa de molts, tant l’alcaldessa com la resta de regidors d’ Aliança van aplaudir efusivament els agents mentre feien l’ofrena. Vox també té funcionament autocràtic, com vam veure dimecres, quan Abascal es va desprendre de Rocío Monasterio, o al juliol, quan va ordenar que dimitissin els consellers i tots els càrrecs de Vox de les sis comunitats on governava amb el PP, i va deixar a l’estacada el centenar de militants que només fa any van deixar la feina per assumir un càrrec públic

Leer en La Vanguardia en castellano

El País, El Periódico, Ara, el Telenotícies Migdia i Ràdio4 recullen declaracions meves sobre Vox i la campanya electoral

 Agrupo aquí declaracions meves o entrevistes que recullen aquests últims dies diversos mitjans:

Toros, censura e imperio español. El País, 9 de julio 2023

Opino sobre les cancel·lacions de concerts i obres de teatre decides pels nous equips municipals de Vox a difernents municipis d'Espanya 

 

Entrevista al programa Món possible de Ràdio 4, diumenge 9 de juliol. Parlo amb  Olga Rodríguez sobre Vox, Aliança catalana i la ultradreta. Clica aquí i ves al minut 10 o menys 50.

Opino al Periódico de Catalunya i el Periódico de España sobre el fet que Vox hagi triat com a únic diputat provincial de la Diputació de Barcelona al neonazi Jordi de la Fuente Miró 

Llegir al Periódico de Catalunya

leer en El Periódico de España 23 de julio 2023

                                              

Diari ARA. El representant de Vox a la Diputació amb passat neonazi

 Tenir un passat neonazi ja no es una pega per Vox, 3/24, notícies

Telenotícies Migdia, 14 de juliol de 2023. Qui és Jordi de la Fuente?

 

         

Netanyahu sempre guanya. Analitzo al Punt Avui com el primer ministre israelià ha provocat l'escalada bèl·lica com uns estratègia per continuar amb la seva reforma judicial que li donarà impunitat

  

                                                      

El Punt Avui, diumenge 9 d'abril de 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

Fa 12 dies, quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després de setmanes de protestes multitudinàries als carrers contra la reforma judicial que li ha de garantir immunitat enfront les causes judicials que pesen sobre ell i que eliminava la separació de poders, va anunciar que ajornava la tramitació de l’esmentada reforma fins després de la Pasqua jueva, els crítics amb Netanyahu es preguntaven quin seria el seu pròxim moviment per aconseguir el seu objectiu de perpetuar-se en el poder i evitar unes probables condemnes de presó. Interessos personals que han provocat una situació d’inestabilitat al país amb cinc convocatòries electorals des del 2019.

De les últimes eleccions, les del novembre, va sortir un govern presidit per Netanyahu amb suport dels colons radicals que volen més i més assentaments i deportar no se sap a on els palestins de Cisjordània i Jerusalem. I també dels ultraortodoxos que demanen més privilegis i ni fan el servei militar ni han de treballar, concentrats en l’estudi de la Torà i la pregària, esperant la vinguda d’un Messies que, segon alguns corrents del judaisme, es produirà després d’un període apocalíptic.

Potser no es pot qualificar el moment actual d’Israel d’apocalíptic, però viu la situació d’inestabilitat, pel que fa a la seguretat, més gran dels últims anys. Atacs amb coets des del Líban, als quals Israel respon atacant amb míssils i avions el país veí, que pateix l’escala bèl·lica més intensa des del 2006. Llançament de coets des de Gaza cap a Israel i represàlies israelianes bombardejant la franja. El Jerusalem Est i Cisjordània incendiats per protestes, i atemptats mortals fins i tot a Tel-Aviv, ciutat habitualment absent del conflicte palestí. Tempesta perfecta que va esclatar després de les dues incursions de les forces de seguretat israelianes de dijous en ple ramadà a l’Esplanada de les Mesquites, i l’assalt de la mesquita d’Al-Aqsa, tercer lloc sagrat dels musulmans.

Netanyahu va paralitzar transitòriament la reforma judicial, no només per la pressió del carrer, sinó també de caps de l’exèrcit i dels serveis de seguretat i intel·ligència que advertien que el país estava a punt de trencar-se i que molts militars i policies podrien negar-se a obeir. Una reforma judicial que anava acompanyada de concessions que no han estat aturades als sectors més radicals de l’actual gabinet, com ara el del líder de l’ultradretà Partit Sionista Religiós, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que ha creat una nova guàrdia nacional, formada per militants ultradretans i colons que tindran immunitat per disparar foc real als palestins quan protestin, sigui contra l’expulsió de les seves terres, sigui contra actuacions de les forces de seguretat, l’exèrcit o aquesta mateixa milícia. Fa dues setmanes les gotes que van fer vessar el got, forçant Netanyahu a ajornar les seves reformes, van ser la crítica del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments. Ara tots plegats obeeixen Netanyahu, que continua sortint-se amb la seva.

                   

Analitzo al Telenotícies vespre de TV3 qui són els comunicadors com Cristina Seguí, Alvise Pérez o Carlos Cuesta que difonen fake news i impulsen a Madrid cassolades i protestes contra l'estat d'alarma i per la caiguda del Govern PSOE-Podemos

Analitzo al Telenotícies Vespre de TV3, qui són els periodistes i comunicadors de l'entorn de Vox i sectors del PP que impulsen les cassolades al carrer contra l'estat d'alarma a Madrid i per la dimissió del Govern de Pedro Sánchez. La fundadora de Vox, Cristina Seguí, els periodistes Carlos Cuesta amb el canal de televisió, DistritoTV, Javier Negre i el canal de Youtube, Estado de Alarma, o Alvise Pérez exportaveu i assessor de Ciudadanos. Tots aquest que van impulsar  manifestació digital del 8 d'abril.  I el seu objectiu es fer caure al govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. 

Protestes que tenen lloc a les 9 del vespre al carrer Núñez de Balboa i altres del barri de Salamanca de Madrid, on el PP i Vox són majoritaris, i ha una població sociològicament franquista i ultracatòlica.

 Alvise Pérez

 Carlos Cuesta

 Javier Negre i Estado de Alarma

Veure a la web de TV3
Veure al meu canal de Youtube    
Informació al canal 3/24 

Coronavirus (COVID-19), els canvis que vindran. Ho analitzo en el meu canal de Youtube

Analitzo en el meu Canal de Youtube els canvis que provocarà el Coronavirus o Covid-19, tant a nivell de relacions humanes, com la crisis econòmica, com de salut, i la incertesa que genera.  La gent agafarà por a tocar-se, a relacionar-se i podria afectar a les relaciosn sexuals com va provocar la sida l'any 1982. Més a més, el fet d'haver d'afrontar els aïllaments o confinaments restrigint al màxim les trobades i relacions socials, fa que sigui molt més dur gestionar-ho. A Sarajevo en els anys del setge sorgia la solidaritat entre veïns i la gent es juntava al sòtano o a la casa que tenia electricitat o era més segura, a escoltar la ràdio o veure la tele, jugar a cartes i compartir un cafè turc o la rakia o aiguardent local. Però ara ens diuen que ho hem de fer el màxim en solitari.

Ha estat el Cigne Negre, o fet inesperat no previst que ho capgira tot, del que parlava el libanès, Nassim Taleb. 

Potser ens havíem oblidat que la Grip Espanyola del 1918 va mayat molta més gent que la Primera Guerra Mundial. I no sabem si en poc temps la majoria ens inmunitzarem i en el futur aquest virus serà com una grip mes, o si perdurarà i canviarà per molt temps les nostres relacions humanes, socials i culturals, provocant una aturada de l'economia amb greus conseqüències socials.
----
El Cisne negro de Nassim Taleb 

Analitzo a NacióDigital els 4 requisits que s'han de tenir en compte per que un procés d'independència tingui èxit i que no es van valorar suficientment en el Procés català, i per això no ha acabat bé. Criticar l'independentisme màgic no vol dir creure o defensar el el federalisme esotèric.

Xavier Rius Sant, periodista

NacióDigital, diumenge 2 de febrer de 2020 

Sigui en format de llibre, de compareixença dels presos polítics a la comissió del Parlament sobre el 155, en forma de retrets expressats per dirigents dels partits independentistes o com a declaracions dels testimonis o acusats a l'Audiència Nacional, s'estan fent d'una manera o d'altra anàlisis, crítiques i autocrítiques de la legislatura que va culminar amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i va acabar, no amb l'anunciada desconnexió, sinó amb l'aplicació del 155.
Per a uns va faltar coratge. Altres reconeixen ara que era evident que no hi havia ni la força, ni les eines ni les majories per implementar el resultat o mandat del’1-O. Es culpa els partits per anar dividits. També hi ha qui retreu que es van fer unes comparacions força esbiaixades amb altres processos d'independència, donant per segurs uns suports internacionals que no van existir i imposant una mena de relat que s'ha anomenat "independentisme màgic".

 Per veure les possibilitats d'èxit d'un procés d'independència i creació d'un nou estat, cal valorar quatre elements i deixar de banda allò que a cadascú li agradaria. Si l'independentisme no té a favor algun d'aquests quatre elements, necessitarà els altres amb més força. 
1. El marc jurídic

 El primer element que cal és tenir clar quin és el marc jurídic intern que es vol trencar o que s'ha d'aplicar per separar-se. Espanya, a diferència de la URSS i Iugoslàvia, no és jurídicament una federació de repúbliques agermanades como ho eren aquests dos estats (si més no sobre el paper). Més enllà que a Eslovènia, Croàcia o Bòsnia hi hagués una guerra, i Belgrad no reconegués els nous estats, quan els presidents d'Eslovènia, Croàcia o Bòsnia enviaven al Secretari General de l'ONU una carta informant que, en aplicació de la constitució, havien exercit el seu dret a separar-se, eren reconeguts per l'ONU de manera gairebé automàtica. Agradés o no a Rússia, que era membre del Consell de Seguretat. Catalunya no és una república federada dins d'una unió d'iguals. La Constitució atribueix la decisió que una part del territori se separi a tota la ciutadania de l'estat espanyol, que hauria de ratificar en referèndum els canvis que afectessin a la unitat d'Espanya. Ens agradi o no.

2. El dret internacional
El segon element és assumir allò que estableix el dret internacional vigent. Digui el que digui l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics sobre l'autodeterminació dels pobles, l'ONU només reconeix aquest dret a 17 territoris colonials, com Nova Caledònia, la Polinèsia francesa, les Malvines, Gibraltar o l'antic Sàhara espanyol.
El dictamen de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosovo -que era província, no república- no diu que executar una declaració d'independència unilateral encaixi amb el dret internacional, com es va afirmar per justificar la declaració d'independència de Catalunya. Com es pot veure en els apartats 51, 82 i 83 d'aquella resolució, el secretari general de l'ONU i l'Assemblea General no van preguntar sobre la legalitat de l'execució de la DUI que va aprovar el parlament kosovar, ni com es va fer, ni si s'havia fet. Només els va preguntar si la declaració votada per 109 dels 120 diputats que proclamava la independència del territori vulnerava el dret internacional.
Així mateix, també remarcava que, a diferència d'altres casos on sí que els havien preguntat per la legalitat d'un fet i les conseqüències d'executar-lo, en el cas de la DUI de Kosovo només es qüestionava al tribunal sobre la legalitat d'haver votat la declaració. No pas sobre si l'havien feta efectiva o com l'havien feta efectiva. L'alt tribunal va resoldre que aprovar aquella declaració d'independència no vulnerava el dret internacional, i va deixar clar que no es pronunciava en cap cas sobre la seva execució. Va ser un dictamen salomònic, i avui Kosovo encara no és un estat reconegut per l'ONU.

3. Suports i adversaris externs
El tercer element a tenir en compte són els suports i adversaris externs. El Sàhara té el dret internacional al seu favor amb desenes de resolucions de l'ONU per fer el referèndum d'autodeterminació, i està reconegut com a estat per una setantena de països. Però té adversaris de pes: ni França, ni Espanya, ni els Estats Units volen crear problemes a Mohamed VI.
Catalunya, com vam veure després de l'1-O, no té suports internacionals, més enllà de les crítiques a la repressió policial i la negativa a concedir extradicions, en no considerar que allò que es va fer l'1-O hagués estat ni rebel·lió ni sedició.

4. Suports i adversaris interns
I el quart element, que si flaquegen els altres com passa amb Catalunya és d'importància cabdal. Consisteix a valorar i ser conscient de quins suports i adversaris interns té el moviment, així com la capacitat repressiva de l'Estat, de cara a forçar una negociació per tal d'aconseguir un referèndum o una ruptura pactada.
Si el suport intern és molt majoritari, el moviment té més legitimitat de cara a aconseguir suports internacionals. Quan Artur Mas va dir l'any 2013, després de viatjar a l'Índia, que l'independentisme faria com Gandhi, Luther King o Mandela, va ser una temeritat. Gandhi, Luther King i Mandela tenien el suport absolutament majoritari de la població índia, afroamericana o sud-africana negra, i no només d'una meitat molt mobilitzada com passa a Catalunya. La comparació també era desafortunada, perquè és qüestionable que algú vulgui que els líders del procés acabin assassinats com Gandhi o Luther King.
En resum, només quan el suport a la independència sigui molt més majoritari del que és ara s'estarà en condicions de tornar a intentar un pols amb l'Estat, aconseguir suports internacionals i poder afrontar amb més força la possible repressió. Per això, fent aquesta anàlisi, de la mateixa manera que es pot estar d'acord a afirmar que els sahrauis ho tenen malament i, segons com juguin les cartes, només aconseguiran anar a pitjor (això no vol dir donar la raó al Marroc), dir que l'independentisme català no podia guanyar la partida a l'Estat l'any 2017 no vol dir posar-se de banda de la repressió. Ni desautoritzar les aspiracions legítimes d'esdevenir una república independents.
Negar l'existència d'allò que s'ha anomenat com independentisme màgic no és defensar o creure tampoc en el federalisme esotèric.

 Llegir a Nació Digital

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

Explico a NacióDigital que l'Executiva Nacional de Vox, dissol el Comité Executiu Provincial de Barcelona i de Lleida i nomena unes gestores de 5 membres, que a Barcelona està presidida per Juan Garriga, exmembre de PxC i cosí del diputat Ignacio Garriga, i l'exsecretària general de PxC, Mónica Lora com Secretària-Tresorera. Caldrà veure qui va de número 2 a les llistes al Congrès, en no repetir Juan José Aizcorbe, que va ser escollit regidor de Pozuelo de Alarcón. Queden fora de la gestora de Barcelona els membres de l'Executiva provincial enfrontats amb Abascal, que no van estar d'acord amb les llistes municipals amb gent de PxC que van portar al fracàs de treure cero regidors a la província. També es nomenen gestores a Valladolid, València, Navarra, Osca, Leon i Albacete

Llegir a NacióDigital, actualitzat divendres 4 d'octubre de 2019

Xavier Rius Sant

No era cap secret que després de les tensions per les llistes a les eleccions municipals a municipis com Mataró o L'Hospitalet, en les que els coordinadors de Vox van ser desplaçats de les candidatures municipals per posar exdirigents de Plataforma per Catalunya (PxC), i del fracàs a tota la província de Barcelona on Vox no va obtenir cap regidor, la majoria de membres del Comitè Executiu Provincial -propers a Javier Ortega Smith- van intentar o amenaçar de dimitir. 

Aquesta tarda els militants de Vox diverses províncies, entre les que hi Barcelona i Lleida, han rebut un mail de Tomás Fernández Ríos, Vicesecretari d'Organització, comunicant la dissolució de l'Executiva Provincial i la creació d'una gestora provincial que afrontarà el nou periode electoral. Gestores que no podran fer les llistes al Congrés i Senat del 10 de novembre, ja que aquestes les fa l'Executiva Nacional.

A Barcelona s'ha dissolt el Comitè Executiu Provincial i, prescindint de tots els membres de l'antiga Executiva com Lola Martín, Luis Amador, Francisca Soler, Amanda Puiggros o José Manuel Arias, que eren propers a Ortega Smith i contraris al poder dels ex-PxC, s'ha nomenat una gestora amb ex-PxC i partidaris d'Abascal. 

L'exresponsable Jurídic de Plataforma per Catalunya, Juan Garriga, cosí del diputat Ignació Garriga, serà el president de la gestora barcelonina. L'advocat de l'equip jurídic de Vox, Juan Cremades, vicepresident. I l'exsecretària general de PxC, Mónica Lora, Secretària-Tresorera.  Andrés Bello i Gerardo Sánchez seran vocals. 

Ara caldrà veure a qui posa l'Executiva Nacional com a número dos de la llista al Congrés dels Diputats, darrera del diputat Ignacio Garriga. L'anterior número 2, l'empresari Juan José Aizcorbe, no repetirà en haver sortit escollit regidor de la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón. Sembla probable que la número dos sigui Mónica Lora. A les eleccions d'abril Vox va obtenir a la demarcació de Barcelona 111.810, un 3,6 % dels vots, resultant escollit l'hispanoguineà ultracatòlic, Ignacio Garriga. Caldrà veure si aconsegueix mantenir l'escó, donat que si hagués obtingut dotze mil vots menys, s'hagués quedat fora.

I si a la gestora de Barcelona s'hi ha posat a partidaris d'Abascal, la gestora de Lleida s'ha format amb partidaris d'Ortega Smith. Així Antonio Ramón López Gómez será president, Gregorio Gálvez vicepresident, Gloria Rico, secretària tresorera, l'ex dirigent de PxC, Eduard Pallarola, vocal, i Sandra Roig, vocal. També s'han dissolt les executives i nomenant gestores a Valladolid, València, Navarra, Càceres, Osca, Leon i Albacete.  
A València va dimitir fa uns dies el president de l'Executiva Provincial, el diputat autonòmic José María Llanos, enfrontat amb el sector de Juan García Sentandreu, advocat fundador de Coalició Valenciana,  i expresident del GAV (Grup d'Acció Valencianista) i portaveu de la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valencia.

Actualitzat, dissabte 5 d'octubre: Juan José Aizcorbe, regidord e Pozuelo de Alarcón sí que repetirà de número 2 per Barcelona.

 Juan Garriga, ex dirigent de PxC, president de la gestora de Barcelona

Juan Cremades, Vicepresident de la gestora de Barcelona, al judici del Procés al Tribunal Suprem

Mónica Lora, exSecretària General de PxC, Secretària-Tresorera de la gestora de Vox a Barcelona

-------------
NacióDigital, Nació Digital, La, NaciónDigital, Nación Digital, Nació Manresa, xavier Rius, articúlo, article,

SALVINI HA GUANYAT. Com en una sèrie o pel·lícula que en l´últim moment tot encaixa i es produeix el desenllaç, mentre l'Armada espanyola enviava l'Audaz cap a l'illa, dimitia Giuseppe Conte, l'Open Arms desembarcava i quedava retingut, i Salvini se sentia victoriós per haver guanyat el pols amb els migrants i l'ONG als que criminalitza, ha aconseguit trencar el govern, i mostrar perfil dur front Brussel·les, França i Alemanya sobretot davant els seus votants. Queda per resoldre el desembarcament de l'Ocean Viking, mentre a Espanya Vox, PP i C'S ja volen treure rèdit polític sacsejant la demagògia

 

Com en una sèrie o pel·lícula que en el últim moment tot encaixa i es produeix el desenllaç, aquesta passada nit ha acabat la crisis de l'Open Arms i els migrants que quedaven al barco han desembarcat al port de Lampedusa per ordre del fiscal. Mentre, el vaixell de l'Armada espanyola, Audaz, navega cap a l'illa per portar els migrants de l'Open Arms al port de Palma. Però el vaixell humanitari s'haurà de quedar retingut a Lampedusa o Sicília per ordre judicial. I tot això passava a la mateixa hora que el Primer Ministre italià, Giuseppe Conte, anunciava al Senat la seva dimissió, acusant Matteo Salvini d'irresponsable en presentar una moció de censura i desobeir a altres ministres i al cap del govern, actuant de manera deslleial en diverses qüestions per interessos electorals.   

Fa uns dies quan un tribunal regional del Lazio va suspendre el decret de Salvini que impedia a les ONG atracar a ports italians i navegar per aigües italianes, i ordenava el desembarcament de l'Open Arms, semblava que s'anava a fer efectiu l'acord entre Espanya, Alemanya, França, Luxemburg, Romania, Portugal per acollir els 147 migrants. Semblava que de la mateixa manera se solucionaria la situació de l'altre vaixell de rescat, l'Ocean Viking. Però Salvini enfrontant-se al Primer Ministre i a la ministra de Defensa, va continuar impedint l'entrada a port. I caldra veure quines notícies arribaran els propers dies de l'Ocean Viking que semblava que també s'havia arribat a un acord per repartir el migrants.
Ara Salvini queda com el vencedor, mostrant els migrants de l'Open Arms com un xantatge que calia evitar que entressin a Itàlia. Salvini diu que cal evitar que a Itàlia rebi i es quedi  la majoria de migrants que arriben de manera invasora a Europa, quan les estadístiques no només diuen que el nombre d'arribades ha disminuït, sinó que la ruta italiana és la minoritària. Així segons l'agència europea Frontex, la ruta més concorreguda és la de Grècia, amb 28.210 entrades de gener a juliol d'aquest any. Un 6% menys que el mateix període de l'any passat. La segona és Espanya amb 12.976, un 41% menys que l'any passat. La tercera els Balcans amb 5.794, un 50% menys. I la quarta i última és Itàlia amb 4.890. un 7'5% menys.  

Ara quan els migrants arribin a Palma amb l'Audaz s'obrirà a Espanya un nou focus de tensió per la postura de PP, C'S i Vox. PP i Ciudadanos acusen a Pedro Sánchez  d'haver gestionat malament la crisi i cedir al xantatge de l'Open Arms, mentre Vox ja ha anunciat que portarà al vaixell humanitari als tribunals per afavorir la immigració il·legal i vulnerar o aprofitar-se fraudulentament de les lleis del mar. I podria ser que el govern espanyol retiri a l'Open Arms el permís per tornar a navegar i fer més rescats. Un escenari de tensió i confrontació més en un moment que ens juguem que s'hagin de repetir eleccions a Espanya, i jo crec que si es fan, no donaran la majoria al PSOE, sinó que portaran a Pablo Casado a la Moncloa, amb Rivera i Abascal intentant ser el Salvini espanyol salvador d e la pàtria.-

PATACADA DE VOX A CATALUNYA. Analitzo al Periódico els mals resultats de Vox a les municipals

 Xavier Rius Sant, El Periódico, 2/3 de juny de 2019

Hi havia preocupació en els municipis en què fa vuit anys Plataforma per Catalunya va obtenir representació que Vox superés aquells resultats i tornés a convertir els plens municipals en fòrum de discussió sobre si les assistentes socials discriminaven les famílies autòctones o debatent sobre el vel. Ara s’hi sumava que Vox obriria el front educatiu, perquè la llengua vehicular fos el castellà.

A les eleccions d’abril, en què Vox va obtenir un diputat per Barcelona, en municipis com Castelldefels, Sant Adrià del Besòs, Reus o Badia va superar el 5% que, traslladant els resultats, n’assegurava l’entrada als consistoris. A Salou va aconseguir l’abril el 9%, mentre que a Mataró, l’Hospitalet o Santa Coloma va obtenir un 4%, o sigui que si els candidats es treballaven la campanya, fàcilment arribarien al 5%.

 Però en ciutats com Mataró o l’Hospitalet, marginant els coordinadors locals, la direcció va posar al capdavant de les llistes dirigents de Plataforma per Catalunya que acaben d’entrar a Vox, generant un profund rebuig dels qui feia temps que erene a Vox. A més no es va permetre a les candidatures crear el seu Facebook o web amb el seu programa específic, i en la majoria de municipis el programa era idèntic. I en els actes que es van realitzar a Catalunya, barrejant la campanya europea amb les municipals, el candidat europeu Jorge Buxadé apel·lava a les Navas de Tolosa i a aturar Puigdemont, mentre que el diputat Ignacio Garriga, candidat a l’alcaldia de Barcelona, defensava la família cristiana, prometia fer fora els marxistes i separatistes dels ajuntaments i finalitzava sempre amb un “¡Que Déu us beneeixi!”.

 I el resultat és que Vox va baixar en tots els municipis excepte a Salt, on ha obtingut els únics tres regidors de Catalunya. A Salt, precisament, al no haver-hi militants de Vox, el grup municipal de PxC va canviar de nom i, oblidant les directrius de l’executiva, va defensar el programa que tenia, va ignorar les Navas de Tolosa, i es va centrar en temes locals.
 Llegir al Periódico en català 

 

 
Xavier Rius Sant, El Periódico, 2/3 de junio de 2019

Había preocupación en los municipios en los que hace ocho años Plataforma per Catalunya obtuvo representación de que Vox superara aquellos resultados y volviera a convertir los plenos municipales en foro de discusión sobre si las asistentas sociales discriminaban a las familias autóctonas o debatiendo sobre el velo. Ahora se sumaba que Vox abriría el frente educativo, para que la lengua vehicular fuera el castellano.

En las elecciones de abril, en las que Vox obtuvo un diputado por Barcelona, en municipios como Castelldefels, Sant Adrià del Besós, Reus o Badia superó el 5% que, trasladando los resultados, aseguraba su entrada en los consistorios. En Salou alcanzó en abril el 9%, mientras que en Mataró, L’Hospitalet o Santa Coloma obtuvo un 4%, con lo que si los candidatos se trabajaban la campaña, fácilmente llegarían al 5%.

Profundo rechazo

Pero en ciudades como Mataró o L’Hospitalet, marginando a los coordinadores locales, la dirección puso en la cabeza de las listas a dirigentes de Plataforma por Catalunya que acaban de entrar en Vox, generando un profundo rechazo de quienes llevaban tiempo en Vox. Además no se permitió a las candidaturas crear su Facebook o web con su programa específico, con lo que en la mayoría de municipios el programa era idéntico. Y en los actos que se realizaron en Catalunya, mezclando la campaña europea con las municipales, el candidato europeo Jorge Buxadé apelaba a la Navas de Tolosa y a detener a Puigdemont, mientras el diputado Ignacio Garriga, candidato a la alcaldía de Barcelona, defendía la familia cristiana, prometía echar a los marxistas y separatistas de los ayuntamientos, finalizando siempre con un “¡Que Dios os bendiga!”.

Y el resultado es que Vox bajó en todos los municipios excepto en Salt, donde ha obtenido los únicos tres concejales de Catalunya. En  Salt, precisamente, al no haber militantes de Vox, el grupo municipal de PxC cambió de nombre y, olvidando las directrices de la Ejecutiva, defendió el programa que tenía, ignoró las Navas de Tolosa, y se centró en temas locales.
 Leer en el Periódico

UNS PLANS FORÇA UTÒPICS. Anàlitzo al Punt Avui les eleccions d'Israel que donaran a Netanyahu un cinquè mandat i, amb el suport de Trump, vol fer inviable cap solució al problema palestí

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dijous 11 d'abril de 2019 

Tot i que l’empat a 35 escons entre el Likud del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i la llista opositora, Blanc Blau, que lidera l’excap de l’estat major Benny Gantz, en les eleccions d’abans-d’ahir podria trencar-se quan es facin públics els resultats definitius, l’únic que té suports parlamentaris per formar govern és l’actual primer ministre, que superarà en anys els que va dirigir el país el laborista Ben-Gurion, fundador d’Israel. El general Gantz no té possibilitats d’obtenir la confiança de la cambra, donat que li caldria, a més a més del suport dels diputats àrabs, el d’algun dels partits religiosos. Els laboristes li donarien suport, però s’han enfonsat i només han aconseguit sis diputats. I és improbable que els diputats de la minoria àrab israeliana, sense concessions importants, donin suport a un general que en campanya, per mostrar la seva lleialtat, es va enorgullir d’haver comandat ofensives recents a Gaza que, segons ell, l’han fet tornar a l’edat de pedra. Gantz hauria de negociar a fons amb els àrabs, els pacifistes i el que queda de l’esquerra, i a la vegada amb centristes i algun religiós. I si alguna idea ha aconseguit Netanyahu que cali en la societat israeliana és que les esquerres, els àrabs i els pacifistes són un cavall de Troia que vol destruir Israel. I tot i que només va obtenir el suport de seixanta-dos dels cent vint diputats, Netanyahu va aconseguir aprovar fa nou mesos la llei que defineix Israel com l’estat nacional dels jueus, cosa que converteix en ciutadans de segona els àrabs i altres minories.

Netanyahu amb els ultrareligiosos, l’extrema dreta i els ultraconservadors disposarà d’una majoria de seixanta-cinc escons. I farà que Israel entri ja sense eufemismes en una nova era que enterra la utopia dels sionistes, laics i laboristes que van fundar Israel. Netanyahu vol consolidar el seu projecte, no sé si de fer gran Israel –en sintonia amb el que diu el seu aliat Donald Trump– o si consolidar el Gran Israel des del Golan i el riu Jordà fins al mar. Netanyahu en deu anys ha convertit en inviable qualsevol intent de ressuscitar el pla de pau que va portar als Acords d’Oslo i la solució dels dos estats que avalava l’ONU. La decisió de Trump de reconèixer la sobirania israeliana al Golan i de traslladar l’ambaixada a Jerusalem ha estat el millor suport que podia obtenir Netanyahu, que en campanya va dir que el proper pas serà annexionar-se per llei bona part de Cisjordània, ignorant els Acords d’Oslo, que només li donaven la tutela compartida o no de certes zones i de les colònies jueves, en espera que conclogués el full de ruta que havia de portar a la creació d’un estat palestí.

Netanyahu ha aconseguit, amb la seva política, tapar els casos de corrupció pels quals està investigat. Però l’optimisme de fer gran Israel, aprofitant la complicitat de Trump, de Bolsonaro i dels milions d’evangèlics dels Estats Units i el Brasil que els donen suport, xoca amb la realitat que a part del 1.300.000 àrabs israelians, que signifiquen el 20% de la població amb ciutadania de l’estat, hi ha 4.800.000 palestins a Gaza i Cisjordània, i aviat seran majoria. I si Israel no els ofereix cap alternativa, el futur no podrà ser pacífic.

 Llegir al Punt Avui

LÓPEZ DIÉGUEZ DESMIENTE SU PASO A VOX EN UN MOMENTO QUE EL PARTIDO DE ABASCAL Y ORTEGA SMITH DEJA SIN ESPACIO AL RESTO DE GRUPOS ULTRAS, SOCIAL-PATRIOTAS O IDENTITARIOS. Vox anuncia que ya ha creado grupo en Mataró con críticas a aquellos que procedentes del PP o PxC "querían entrar para seguir viviendo de la política", cosa que podría entenderse como una referencia a Mònica Lora. PxC se reune este sábado para debatir su entrada o coalición con Vox. La coalición Vox la descarta y la entrada será con menos garantías de que los ex-PxC encabecen listas, por la cercanía electoral y la demora de PxC en tomar la decisión

l

En un momento que Vox, tras la obtención de doce escaños en Andalucía, está dejando sin espacio al resto de grupos de ultraderecha, y que militantes históricos y simpatizantes del área ultra, socialpatriota o identitaria (cada qual que la defina como quiera!) están ingresando en Vox de cara a la creación de grupos locales y provinciales, para formar parte de las listas municipales, autonómicas y europeas, y que coaliciones como ADÑ, ven como pierden militantes y no encuentran los apoyos económicos que esperaban, Rafael López Diéguez, el presidente de Alternativa Española (AES), que forma parte de la coalición ADÑ, ha dejado claro mediante una entrevista publicada en el digital Hispanidad.com que no piensa pasarse a Vox.
Y para ello arremete contra Vox por la ambiguedad de dicho partido en cuestiones como el aborto y el matrimonio homosexual. Y concluye que "por ello, no apoyaré con mi voto a ningún proyecto político que no defienda el fin de la UE y la vuelta a un concierto de Patrias que defiendan la independencia e identidad de cada una de ellas, además de la justicia social y las raíces cristianas de Europa. Esta es la razón de que mi apoyo y el de AES estará con la coalición euroescéptica ADÑ, donde se defienden todos los Principios a los que me vengo refiriendo". López Diéguez es abogado y yerno del fallecido Blas Piñar López.

ADÑ está formada por Democracia Nacional, Falange Española de las JONS (Norberto Pico), La Falange-FE (Manuel Andrino) y Alternativa Española (AES). Coincidiendo con el ingreso de DN en ADÑ -hitóricamente alejada Democracia Nacional de las posturas más moderadas de AES- algunos dirigentes de DN, como su fundador Manuel Canduela, dimitió y abandonó el cargo, a la vez que otros miembros del partido, como el delegado en Catalunya, Albert Bruguera, fue cesado. Bruguera fue reemplazado por el exmilitante del MSR, Ramón Corpas, que asumió la coordinación o dirección de DN en la provincia de Barcelona, pero Corpas hace un mes dejó el cargo.
(Me han llegado informaciones sin confirmar que el motivo de la dureza de López Diéguez hacia Vox, es que Vox ha rechazado que él entrara el partido) 

VOX ANUNCIA QUE HA CREADO GRUPO EN MATARÓ "DESCARTANDO PARÁSITOS QUE QUERÍAN SEGUIR VIVIENDO DE LA POLÍTICA"

José María Pérez Garrido, ex militante del PP, que también fue miembro de Vox en 2014 y 2015, ha anunciado hoy la creación del grupo de Vox en la comarca barcelonesa del Maresme. Lo significativo de sus declaraciones a La Vanguardia es que afirma que presentarán candidatura en Mataró y que para formar el grupo de Vox en el Maresme,  “hemos tenido que rechazar a muchos parásitos y desmentir a muchos candidatos falsos”. Personas procedentes de otras formaciones políticas, como PP, Plataforma per Catalunya o Ciudadanos “que pretendían seguir viviendo de la política”. 

Como es sabido Plataforma per Catalunya lleva dos meses demorando su ingreso en Vox, aspirando a una improbable coalición de igual a igual entre Vox y PxC. Antes de las elecciones andaluzas PxC se reunió con dirigentes de Vox, proponiéndo PxC una coalición o la integración de PxC en Vox, a lo que Ortega Smith respondió que les ofrecían que entraran en bloque a Vox, pero que primero debían romper con la España 2000 y la federación Respeto, cosa que PxC acordó por unanimidad en la Ejecutiva del 1 de diciembre, el día anterior a las elecciones andaluzas. Vox pidió que a continuación disolverieran Plataforma per Catalunya, dado que no puede haber doble militancia.

Más allá de argumentar los dirigentes de Plataforma que la disolución del partido no era conveniente al tener diversas causas penales abiertas y un pleito por la vía civil contra Josep Anglada, a quién acusan de apropiarse de fondos del partido, PxC exigió para disolver su partido, garantías a que determinados miembres de PxC, entre ellos la secretaria general, Mónica Lora, que es concejal en Mataró, pudieran encabezar la candidatura de Vox en sus municipios. Al no obtener PxC la garantía de que sus dirigentes podrían encabezar las listas en los muncipios que tienen presencia, dicha integración se ha demorado y, a medida que se acercan las elecciones (estamos a tres meses de la fecha de presentación de candidaturas), la situación de PxC empeora, no sólo porque ya hay más gente en los grupos locales de Vox, sinó también porque los dirigentes de Vox están centrados en cuestiones de más caldo como las negociaciones con el PP para la investidura en Andalucía, la aprobación de los programas electorales y la consolidación de los grupos provinciales y locales, haciendo casi irrelevente la negociación para el encaje de, como mucho, un centenar de militantes de PxC y ocho concejales. Por poner un ejemplo, si los dos concejales de PxC de Salt, el de Sant Miquel de Fluvià y el grupo, ahora sin representación de Olot, que lidera Nacho Mulleras, se hubieran integrado en Vox hace un mes, hubieran sido el núcleo fundador de Vox en la demarcación de Girona, pero ahora ese núcleo ya existe y más gente habrá delante de ellos como lo hagan en febrero. La opción de la coalición resulta poco probable. Y evidentement no es lo mismo económicamente ser cabeza de lista y concejal portavoz del grupo municipal en una ciudad -con dedicación exclusiva-, que ser el número tres de la lista, cobrando sólo 400 euros al mes más las dietas por cada pleno y comisión informativa.
Así están las cosas, y el próximo sábado PxC celebra otra reunión de su Ejecutiva para debatir qué hacer. Pero el tiempo pasa y muchos militantes o exmilitantes de PxC ya se han pasado por su cuenta a Vox, conscientes de que, cómo más se demore la decisión, en peores condiciones se hará la hipotética integración de los miembros de PxC en Vox. 

Ortega Smith y Mónica Lora en Girona, hace un mes (foto: Q Sallés)

VOX INTENTA L'ABSORCIÓ DE PLATAFORMA PER CATALUNYA. Ho explico a Nació Digital. PxC preferiria una coalició, però Vox vol adhesions individuals i que es dissolgui Plataforma

 Xavier Rius Sant, Nació Digital, 18 de desembre de 2018
 Llegir a Nació Digital
Plataforma per Catalunya (PxC), el partit ultra que va obtenir 67 regidors a les municipals de 2011 -i que a les eleccions catalanes de novembre del 2010 va estar a punt d’entrar a Parlament- està en un punt crític de la seva existència. Segons ha pogut saber NacióDigital, ha de decidir si es dissol i s’integra en bloc a Vox -és el que desitja la formació de Santiago Abascal i Javier Ortega Smith- o si continua lluitant per fer coalicions amb la formació d'extrema dreta espanyola d’igual a igual allà on PxC té regidors o militants.
El risc que afronta PxC és que continuï el degoteig de militants i exmilitants cap a Vox i trobar-se al mes de maig amb el fet que les poques candidatures que la formació presenti hagin de competir pel mateix espai amb l'ascendent partit d'Abascal. Fa un any, per exemple, qui exercia de delegat del partit xenòfob a l’Hospitalet de Llobregat, Daniel Clemente, va passar-se a Vox. Va ser Clement qui va organitzar l’acte d'aquesta formació el 27 d’octubre al barri de Bellvitge, al qual van assistir unes 200 persones. El 2011, PxC havia obtingut dos regidors a la ciutat i el 2015 va quedar fora del consistori per pocs vots.

L’abril de 2016, Plataforma per Catalunya va teixir aliances amb el partit ultra España 2000 i amb l’insignificant Partido por la Libertad (PxL), i van crear la federació Respeto. L’home fort de la suma era el regidor d’España 2000 a Alcalá de Henares (Madrid) Rafa Ripoll. Ripoll mantenia un discurs més moderat que el del fundador del partit, el valencià José Luis Roberto, que més a més està mal vist als sectors catòlics de la ultradreta ja que havia estat vinculat a la patronal dels prostíbuls, ANELA.
Però la forta pujada de Vox a Andalusia (va aconseguir 12 escons el 2 de desembre i es dona per segura la seva entrada al Congrés i el Parlament Europeu) ha dinamitat el mapa de la ultradreta, també a Catalunya. A la concentració espanyolista que es va fer a Girona el 6 de desembre -on van coincidir la secretaria general de PxC, Mónica Lora, amb Javier Ortega Smith-, Lora ja va explicar a la premsa que que el seu partit volia presentar-se en coalició amb Vox a les municipals, atesa la coincidència de programes i projecte.

Candidats de Vox a les municipals
Però des de Vox van repetir en privat el que ja havien dit altres vegades: que els militants de PxC serien benvinguts, però que el partit ultra havia de trencar amb Respeto i dissoldre's. D'aquesta manera, els militants de PxC podrien entrar individualment al partit d'Abascal, com ja han fet aquest últim anys molts exmilitants de la formació. Ara mateix, PxC no té la garantia que, en el cas que es dissolgui i s’integri a Vox, els seus regidors puguin encapçalar la candidatura en el seus municipis.
Dos dies després, el dissabte 8 desembre, August Armengol va comunicar als altres membres de Respeto que PxC abandonava la federació. Una retirada que, de fet, a la formació ultra ja es covava dies abans de les eleccions andaluses. A la vegada, el president del Partido por la Libertad, José Maria Ruiz Puerta, va comunicar que es dissolia i que la majoria dels seus militants demanarien ingressar a Vox. Des d'España 2000 es va lamentar que Vox estigués fent, gràcies al seu bon moment electoral, una opa a tots els grups del que anomenen "àrea identitària".  

Estratègia negociadora
PxC guarda absolut silenci sobre les seves converses amb Vox i està anunciant candidatures a llocs on ara no té regidors, en un intent de negociar amb més força amb Vox, tot i que Abascal té molt clar que la via no és una coalició sinó l'absorció. Però més enllà de quina sigui la fórmula de confluència, si absorció o coalició, el que és segur és que els regidors de PxC, que s’havien "estovat" una mica als plens, recuperaran fins a les municipals un discurs més bel·ligerant, tant pel que fa al rebuig a la immigració amb plantejaments xenòfobs o racistes, com a la demanada d’un càstig exemplar als presos polítics i a la resta de dirigents independentistes.
Per la seva banda, Josep Anglada, el fundador de PxC, expulsat del partit i que ara és regidor de Vic amb la marca Som Identitaris, intentarà marcar perfil propi. Camí de les municipals, Anglada pretén continuar sacsejant el discurs bel·ligerant amb la immigració -com sempre ha fet-, però pretén ser menys radical que els seus rivals de la ultradreta pel que fa al combat a l’independentisme i el catalanisme, conscient que les propostes de Vox d'abolir totes les autonomies, també la catalana, no agraden a la Catalunya interior, on confia obtenir alguns regidors.

El declivi de PxC... i d'Anglada

És una evidència que després que PxC expulsés al seu líder i fundador, Josep Anglada, el febrer de 2014, el partit va iniciar una decadència que va culminar a les municipals de 2015, quan només va obtenir 8 regidors arreu de Catalunya. El 2011 n'havia aconseguit 67. A la demarcació de Barcelona, on n'havia arribat a tenir 47, només va conservar Mónica Lora a Mataró, que va ser nomenada secretària general. Al Vendrell, el cofundador de PxC, el metge August Armengol, va aconseguir tres regidors a les últimes municipals, una resistència electoral que li va permetre ser nomenat president de PxC. A Salt, on PxC tenia tres electes, van aconseguir acta de regidors Sergi Fabri i Sergio Concepción. El partit també va esgarrapar un regidor al municipi empordanès de Sant Miquel de Fluvià i al tarragoní de Roquetes.

Res a veure amb els resultats de 2011, quan Anglada i la PxC disposaven de dos regidors a l'Hospitalet de Llobregat, tres a Santa Coloma de Gramenet, tres a Sant Boi, tres a Mataró o tres també a Manlleu. A Vic, epicentre de l'activitat d'Anglada, el líder xenòfob va passar de ser la principal força de l'oposició -cinc regidors el 2011- a ser l'únic representant d'una nova marca el 2015. Anglada intenta resistir al marge de les turbulències de PxC i l'aparició de Vox.

DUES-CENTES PERSONES ES CONCENTREN A LA PÇ SANT JAUME EN CONTRA DE L'OFENSIVA ISRAELIANA A GAZA. Tot va començar diumenge, quan una unitat de l'exèrcit israelià vestits de palestins, van entrar a la franja per assassinar un dirigent palestí, morint aquell dia set palestins i un militar isarelià.

Prop de dues-centes persones, molts d'ells palestins, s'han manifestat aquest vespre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per protestar contra l'ofensiva militar israeliana contra la franja de Gaza, iniciada el passat diumenge, quan un comando de soldats d'elit israelians, vestits com àrabs, van entrar a la franja per assassinar a un dirigent de Hamas. Els soldats foren descoberts i moriren set palestins i un militar israelià, iniciant-se llavors el llançament de coets cap a Israel que va respondre amb el bombardeig de 160 edificis o instal·lacions.

A la concentració de Barcelona s'ha llegit un manifest i s'han fet crides contra l'atac israelià, en favor d'una Palestina lliure i de boicot als productes i institucions de l'estat d'Israel. Hi ha hagut un petit incident quan una persona aliena a la concentració ha tret una petita bandera israeliana mentre gravava amb el mòbil als manifestants. El Guàrdies Urbanos que eren a la porta de l'Ajuntament se l'han endut cap a dins. Entre els manifestant hi havia diputats o ex diputats de la CUP i Catalunya en Comú-Podem