El País, El Periódico, Ara, el Telenotícies Migdia i Ràdio4 recullen declaracions meves sobre Vox i la campanya electoral

 Agrupo aquí declaracions meves o entrevistes que recullen aquests últims dies diversos mitjans:

Toros, censura e imperio español. El País, 9 de julio 2023

Opino sobre les cancel·lacions de concerts i obres de teatre decides pels nous equips municipals de Vox a difernents municipis d'Espanya 

 

Entrevista al programa Món possible de Ràdio 4, diumenge 9 de juliol. Parlo amb  Olga Rodríguez sobre Vox, Aliança catalana i la ultradreta. Clica aquí i ves al minut 10 o menys 50.

Opino al Periódico de Catalunya i el Periódico de España sobre el fet que Vox hagi triat com a únic diputat provincial de la Diputació de Barcelona al neonazi Jordi de la Fuente Miró 

Llegir al Periódico de Catalunya

leer en El Periódico de España 23 de julio 2023

                                              

Diari ARA. El representant de Vox a la Diputació amb passat neonazi

 Tenir un passat neonazi ja no es una pega per Vox, 3/24, notícies

Telenotícies Migdia, 14 de juliol de 2023. Qui és Jordi de la Fuente?

 

         

Netanyahu sempre guanya. Analitzo al Punt Avui com el primer ministre israelià ha provocat l'escalada bèl·lica com uns estratègia per continuar amb la seva reforma judicial que li donarà impunitat

  

                                                      

El Punt Avui, diumenge 9 d'abril de 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

Fa 12 dies, quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després de setmanes de protestes multitudinàries als carrers contra la reforma judicial que li ha de garantir immunitat enfront les causes judicials que pesen sobre ell i que eliminava la separació de poders, va anunciar que ajornava la tramitació de l’esmentada reforma fins després de la Pasqua jueva, els crítics amb Netanyahu es preguntaven quin seria el seu pròxim moviment per aconseguir el seu objectiu de perpetuar-se en el poder i evitar unes probables condemnes de presó. Interessos personals que han provocat una situació d’inestabilitat al país amb cinc convocatòries electorals des del 2019.

De les últimes eleccions, les del novembre, va sortir un govern presidit per Netanyahu amb suport dels colons radicals que volen més i més assentaments i deportar no se sap a on els palestins de Cisjordània i Jerusalem. I també dels ultraortodoxos que demanen més privilegis i ni fan el servei militar ni han de treballar, concentrats en l’estudi de la Torà i la pregària, esperant la vinguda d’un Messies que, segon alguns corrents del judaisme, es produirà després d’un període apocalíptic.

Potser no es pot qualificar el moment actual d’Israel d’apocalíptic, però viu la situació d’inestabilitat, pel que fa a la seguretat, més gran dels últims anys. Atacs amb coets des del Líban, als quals Israel respon atacant amb míssils i avions el país veí, que pateix l’escala bèl·lica més intensa des del 2006. Llançament de coets des de Gaza cap a Israel i represàlies israelianes bombardejant la franja. El Jerusalem Est i Cisjordània incendiats per protestes, i atemptats mortals fins i tot a Tel-Aviv, ciutat habitualment absent del conflicte palestí. Tempesta perfecta que va esclatar després de les dues incursions de les forces de seguretat israelianes de dijous en ple ramadà a l’Esplanada de les Mesquites, i l’assalt de la mesquita d’Al-Aqsa, tercer lloc sagrat dels musulmans.

Netanyahu va paralitzar transitòriament la reforma judicial, no només per la pressió del carrer, sinó també de caps de l’exèrcit i dels serveis de seguretat i intel·ligència que advertien que el país estava a punt de trencar-se i que molts militars i policies podrien negar-se a obeir. Una reforma judicial que anava acompanyada de concessions que no han estat aturades als sectors més radicals de l’actual gabinet, com ara el del líder de l’ultradretà Partit Sionista Religiós, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que ha creat una nova guàrdia nacional, formada per militants ultradretans i colons que tindran immunitat per disparar foc real als palestins quan protestin, sigui contra l’expulsió de les seves terres, sigui contra actuacions de les forces de seguretat, l’exèrcit o aquesta mateixa milícia. Fa dues setmanes les gotes que van fer vessar el got, forçant Netanyahu a ajornar les seves reformes, van ser la crítica del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments. Ara tots plegats obeeixen Netanyahu, que continua sortint-se amb la seva.

                   

EL MEU CANAL DE YOUTUBE. Donat que molts vídeos de programes de TV en els que intervenia, de presentacions de llibres o de xerrades o debats que eren a les webs o canals del mitjà o l'entitat s'han perdut, he obert aquest canal de Youtube on estic recopilant els vídeos dels últims anys on intervinc. També hi penjaré els nous

Aquest és l'enllaç del meu canal de Youtube.

Donat que ja s'han perdut els vídeos d'entrevistes i intervencions meves a El 9 TV, 8TV, L'Hospitalet Televisió i la majoria d'entrevistes i notícies a les TV de la Xarxa amb motiu de la presentació de llibres meus, he recopilat en aquest canal de Youtube "Xavier Rius Sant" que he obert la majoria   dels que hi havia dispersos en diverses webs dels mitjans o diferents canals de Youtube. També hi posaré els nous videos amb intevencions meves a TV3 o altres mitjans, alguns actes en els que participi  així com anàlisis, notícies o opinions que faré expressament pel Canal de vídeos.

 Canal de Youtube de Xavier Rius Sant

Dado que se estaban perdiendo o eliminando videos de intervenciones, entrevistas o presnetaciones de libros míos de las webs de televisones locales de La Xarxa, El 9 TV, 8TV, etc, he colgado en el en mi canal de Youtube Xavier Rius Sant, que he creado aquellos que continuaban en la red. Alguno de La Sexta Equipo de Investigación no ha sido posible por la propiedad del medio que no permite que se copien en canales de Youtube. A partir de ahora iré colgando, publicando aquí mis nuevos vídeos 
tanto de entrevistas e intervenciones televisivas en TV3 y otros medios, como de algunas de las charlas o coloquios en los que intervenga, así como otros que realzaré exprés con opiniones, noticias o análisis para mi canal de YouTube. Aquí iré colgando mis últimos videos.

---------

entrevista, escriptor, escritor, fotógrafo, periodista, article, debat, opinió, notícies, de, a, sobre, què pensa?, qui és? ¿Quién es Xavier Rius?, Xavier Rius Sant, a, o, e, i, -, Canal de, Youtube, vídeos google, video, videos google, videos de youtube, charla, presentación, biografía, currículum, libros, debat, investigación, equipo, TV3, 

LA POLICIA DESALLOTJA ALS ULTRES DE L'HOGAR SOCIAL MADRID DE L'EDIFICI QUE VAN OCUPAR FA 20 DIES. No s'ho esperaven i no han posat resistència.

Agents del Cos Nacional de Policia han desallotjat aquest matí  al col·lectiu ultra "Hogar Social Madrid" de l'antiga seu de l'editorial Aguilar, al carrer Juan Bravo 48 de Madrid. Edifici que havien ocupat el passat 18 de juliol.

El desallotjament ha començat cap a les 6'45 del matí sense que els membres del col·lectiu ultra i els ciutadans necessitats espanyols "de pura cepa" que s'allotjaven allà s'ho esperessin, i no s'han produït incidents. El fet que aquesta vegada no havien ocupat un edifici amb litigis o embolicat en plets entre antics propietaris, bancs i creditors -amb l'assessorament d'algun funcionari del Cadastre-, donat que era un edifici amb un propietari que el tenia per llogar, segur que ha facilitat el ràpid desallotjament.

Els ultres van ocupar aquest edifici després de ser desallotjats el passat 2 de juliol de l'antiga seu del Banco de Madrid-Banco de Andorra que ocupaven des d'abril de 2017.  Allà van resistir dos intents de desallotjament, un d'aquests el 16 de maig que ells van actuar disfressats simulant la sèrie de TV La Casa de Papel. I anteriorment la policia ho va intentar també sense èxit el 9 de febrer de 2018.

Aquest col·lectiu ultra, liderat per la històrica militant ultra Melisa Domínguez Ruiz, que dóna ajuda a ciutadans espanyols, no a estrangers ni a espanyols d'origen estranger (quina paradoxa sent qui és la seva lideressa!!!) o fills d'estrangers nacionalitzats, ha estat desallotjat els últims quatre anys d'altres cinc edificis.  Fa disset mesos estaven a la seu de l'antiga Associació de Militars Mutilats, palauet on va néixer i morir el fundador de la Legión, Millan Astray. Anteriorment a un edifici de RTVE on es havia tingut la seu l'informatiu franquista El Nodo.   Abans a l'antiga seu del desaparegut Forum Fiulatélico, a un edifici del Ministeri de Treball, i a un edifici del barri de Tetuan del magnat xinès Gao Ping, acusat de tenir vincles mafiosos. La presencia en aquest barri del HSM, va motivar nombroses protestes.

L'Hogar Social Madrid és hores d'ara el moviment ultra més potent i estable d'Espanya i podria ser que la seva lideressa, Melisa (o Melissa) Domínguez es plantegi fer una candidatura d'aquí un any a l'alcaldia de Madrid. Políticament està més a prop dels neonazis grec d'Alba Daurada que dels identitaris xenòfobs del Front Nacional de Le Pen.

 No s'ho esperaven i no han oposat resistència com en desallotjaments anteriors

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?

EUROPA CONTRA EUROPA. Analitzo al Punt Avui les divisions sobre gestió de les migracions i asil a la cimera europea d'ahir a Brusel·les i la que es farà dijous dels 28 al Consell Europeu. Si s'imposen les propostes que vol Itàlia, Àustria o el Grup de Visegrad, o els camps d'internament a Albània o Tunísia, més enllà que es vulnerin tractats i valors de la Unió, l'extremadreta sortirà enfortida

 Xavier Rius, periodista. El Punt Avui, 25 de juny de 2018

La Unió Europea afronta, amb la cimera d’ahir de 16 dels seus membres i l’oficial del Consell Europeu dels 28 caps d’estats o de govern de la setmana vinent, un triple repte. Necessita pactar una sèrie de mesures comunes per tal de gestionar i disminuir el flux de migrants i refugiats que arriben per la Mediterrània arriscant la vida. Voldria fer-ho amb uns protocols d’actuació que no vulneressin les convencions de drets humans i refugiats de l’ONU, de salvament marítim i de protecció dels menors, cosa que sembla difícil. I, en tercer lloc, pretén evitar no aconseguir cap acord i que els països de l’anomenat Grup de Visegrad –Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia–, a més d’altres com ara Àustria, que al juliol assumirà la presidència del Consell, es desvinculin encara més de les polítiques comunes d’immigració i asil. I tant si s’arriba a cap acord com si no, l’extrema dreta, amb Itàlia al capdavant, que ja governa o condiciona els governs d’una dotzena d’estats, podria sortir enfortida i debilitar, encara més, moralment i políticament el projecte europeu.

Revisar o no els anomenats acords de Dublín sobre asil, que estableixen que és el primer estat que trepitja el demandant de protecció el que ha de tramitar l’expedient i fer-se’n càrrec, és sobre la taula des de l’arribada de més d’un milió de refugiats via Turquia que van acabar majoritàriament a Alemanya. En aquella crisi, va resultar impossible aplicar aquest principi, cosa que va ser aprofitat per la ultradretana Alternativa per Alemanya i que ara fa que els socis bavaresos d’Angela Merkel posin les coses difícils a la cancellera. I les quotes de repartiment i solidaritat pactades llavors van fracassar pel rebuig de la majoria d’estats i la predeterminació dels migrants i refugiats d’instal·lar-se a Alemanya i altres països on tenien amics o familiars.

Sobre la taula hi ha la proposta anunciada pel president del Consell, Donald Tusk, de crear zones d’arribada, internament o contenció, per destriar qui és susceptible d’asil o protecció internacional i qui hauria de ser retornat com a immigrant il·legal. Es pretén que aquests camps s’ubiquin a estats com ara Albània o Tunísia. D’alguna manera, es vol reproduir el que va funcionar a mitges amb Turquia, aturant el flux cap a Grècia, fa tres anys. Però difícilment seria aplicable, ja Turquia és frontera amb Síria i era el camí d’arribada a Grècia. Atorgar aquest rol a Tunísia o Albània resulta impensable, perquè aquests no són al mig de la ruta, i s’haurien de fer trasllats massius i desviament dels vaixells interceptats, creant-se camps d’internament per a desenes de milers de persones, vulnerant-se drets com ara els dels menors i la no separació de famílies i després executar per la força repatriacions massives, sovint inviables, cap a països llunyans o cap la caòtica Líbia. I aquestes repatriacions massives que demana l’extrema dreta europea vulnerarien, sens cap mena de dubte, la legislació i els valors de la Unió Europea.

 Llegir al Punt Avui

LA FISCALIA DEMANA LA REPETICIÓ DEL JUDICI PEL QUE ES VA ABSOLDRE AL DIRIGENT DE DEMOCRACIA NACIONAL JOVEN, JUAN DE HARO, EN ENTENDRE QUE EL JUTGE VA ERRAR EN LA VALORACIÓ DE LA PROVA. Si es repetís el judici també es tornaria a jutjar l'altre militant ultra condemnat a una multa

 

El fiscal de delictes d'Odi de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, ha interposat recurs a la sentència absolutòria del dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, feta pel Jutge del Penal 27, Guillermo Benlloch, per les amenaces i coaccions a cinc periodistes el 12 d'octubre de 2016 a l'acte ultra de Montjuïc en que els periodistes Enric Borràs (ARA), Rebeca Carranco (El País),   Guillem Sànchez  (Periódico) i Benet Íñigo (RAC1) van haver de sortir de l'acte entre crits i amenaces. Més a més el fiscal entenia que també es va amenaçar al germà del redactor del diari ARA, Jordi Borràs.

El fiscal justifica el seu recurs en entendre que el jutge va ignorar la prova, el vídeo que poso més avall i les declaracions dels testimonis, pel que demana que el judici es repeteixi amb un altre jutge o, en el seu cas, una nova sentència valorant la prova no valorada o valorada en la sentència de forma que al seu entendre "s'aparta de les regles de la lògica o màximes de l'experiència". L'advocat de l'acusació particular s'ha adherit a la petició de repetir el judici feta pel fiscal Aguilar.

La sentència ara recorreguda, a més d'absoldre a De Haro, va condemnar a una multa de 240 euros al militant ultra, José Miguel P, per haver dit a Enric Borràs "como me hagas una foto y se la mandes a tu hermano, que te arranco la cabeza". I el jutge va justificar una pena tan lleu en entendre que que els crits de "Eso, hazme una foto y mándasela a tu hermano, que te voy a arrancar la cabeza" no constitueix "un anunci sèrio de decapitació u altre atac" sinó "l'exteriorització del disgust o incomoditat" per les fotografies que li havia fet Enric Borràs. 

Així doncs, si s'accepta el recurs, també es tornaria a jutjar a José Miguel P. i el fiscal tornaria a demanar pel dos acusats tres anys de presó per quatre delictes de coaccions als quatre periodistes, tipificat a l'article 172.1 del Codi Penal, i un any de presó per un delicte d'amenaces a Jordi Borràs, tipificat a l'article 169.1 del Codi Penal. També els demanava inhabilitació pel sufragi passiu (ser candidats), prohibició per assistir a actes de DN i La Falange a Barcelona els propers tres anys, i allunyament i prohibició de comunicar-se amb els cinc periodistes. 

d

 A la foto de dalt, Juan de Haro, amb megàfon, a la concentració de diumenge passat demanant el tancament de TV3 i l'empresonament dels seus directius

 

 

DIUMENGE EL "30 MINUTS" DE TV3 TRACTA EL CREIXEMENT DE LA ULTRADRETA A CATALUNYA. Entrevista als líders de Falange, Democracia Nacional, Melisa d'HSM, Anglada, i diversos analistes donem el nostre punt de vista de per què ha guanyat espai oposant-se al moviment independentista i com evolucionaran aquest grups ultres

 Clica aquí per veure anunci resum del programa
Clica per anar a la web del "30 minuts" i veure el programa complert 
 

 

 Imatge de l'enregistrament del programa
Vídeo anunci del programa

"Arriba España", a "30 minuts"

El programa analitza el fenomen de l'extrema dreta i de la ultradreta a Catalunya, un col·lectiu reduït i a vegades violent, habitualment circumscrit a les manifestacions del 12 d'octubre a Montjuïc, però que davant del repte independentista a Catalunya s'ha mobilitzat i capta l'interès dels mitjans i també de la ciutadania.

"Con Francisco Franco, al menos se vivía tranquilo." Aquesta és l'opinió d'Albert Bruguera, el delegat del partit Democracia Nacional. "Creo que lo que se hizo en Blanquerna no es nada más ni nada menos que lo que debe hacer un español bien nacido por la defensa de su patria", afirma Manuel Andrino, cap nacional de la Falange i un dels protagonistes de l'atac a la delegació a Madrid de la Generalitat al setembre del 2013. Andrino i 13 encausats més s'enfronten ara a penes d'entre 3 i 4 anys de presó per un delicte d'odi. Melisa Ruiz, portaveu d'Hogar Social Madrid, trenca la nostàlgia pel franquisme i centra el seu discurs en la xenofòbia i l'oposició a l'acollida de refugiats: "Nosotros somos España, y 'ellos' son el triste fenómeno de la inmigración. Y por tanto, hay que ayudarnos entre nosotros, sí."

Tots aquests grups, esperonats pel procés independentista, s'han mobilitzat a Catalunya durant els últims mesos com mai ho havien fet abans. "El que ara està en joc és la indivisibilitat territorial de l'Estat, que és un dels pilars bàsics de l'extrema dreta des dels anys 70.", explica el professor d'Història Carles Viñas. La reacció és lògica, considera Xavier Casals, que també és professor d'Història: "Hi ha el temor que Catalunya es converteixi en una segona Cuba. Si es rearma i fins i tot es fa una proclamació d'una república catalana, el mínim que es pot esperar és que hi hagi una resposta del nacionalisme espanyol."

Casals també afronta la pregunta del creixement d'aquests grups: "La meva percepció del tema és que a Catalunya l'extrema dreta és una presència absent. És a dir, electoralment i institucionalment, no existeix, però se'n parla de forma recurrent." Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en la ultradreta, afegeix: "Amb el tema del 'no' a la independència i la unitat d'Espanya, aquests grups han liderat les manifestacions al carrer. També intervé el fotoperiodista Jordi Borràs que fa anys que fotografia i investiga els grups ultres.

 Però la pregunta és: quan això s'afluixi, aguantaran aquesta gent? Seguiran militant? O serà rendible per fer candidatures a les municipals?"

Hogar Social no descarta presentar-se a unes eleccions. Josep Anglada, a qui van expulsar del partit que va fundar, Plataforma per Catalunya, també està convençut que hi ha espai electoral per a un discurs obertament contrari a la immigració. "Ens ha de preocupar, això?", l'hi preguntem a Xavier Casals. L'historiador respon: "El que ens hauria de preocupar és l'escenari general. És a dir, quan els partits tradicionals deixin de funcionar, quan la política institucional no sap donar respostes als ciutadans, doncs, apareixen nous actors."

Un reportatge de Jordi Regàs i Sara Segarra

Càmera i muntatge: Txus Navarro

Producció: Carles Fernández

  Anar a la web del 30 Minuts, TV3

L'EDITOR NEONAZI, PEDRO VARELA, SURT EN LLIBERTAT, EN REVOCAR L'AUDIÈNCIA L'ORDRE DEL JUTJAT PENAL DE COMPLIR ELS 3 MESOS DE PRESÓ PER EDITAR EL MEIN KAMPF. Portava sis setmanes a la presó i aquest cas és independent al que ara s'instrueix per associació il·lícita i incitació a l'odi i la violència i de negació i apologia del genocidi. La Lliberia Europa està tancada des de juliol de 2016

Pedro Varela el dia del judici. Al fons el seu advocat Fernado Oriente

L'Audiència de Barcelona ha acceptat el recurs d'apel·lació de l'advocat de Pedro Varela, Fernado Oriente, contra l'ordre d'ingrés a la presó de l'editor neonazi, dictada pel Jutjat Penal número 15 de Barcelona,  que havia decretat a petició del Fiscal de delictes d'Odi, Miguel Ángel Aguilar. Així doncs, aquesta tarda ha sortit en llibertat després de passar sis setmanes la presó.  

Varela que va ser condemnat a tres mesos i un dia de presó per editar i distribuir el Mein Kampf sense autorització de l'estat de alemany de Baviera que en tenia els drets d'autor va ingressar a presó de Quatre Camins el passat 3 d'abril. 

Fa dos mesos el Jutjat Penal 15 va justificar l'ordre d'entrada a presó, tot i ser una pena molt inferior als dos anys, en el fet que la suspensió de les condemnes no superiors a dos anys es concedeixen a persones que es cregui que no reincidiran, cosa que, segons el fiscal, no es donava en el cas del propietari de la llibreria Europa en haver estat condemnat diverses vegades per incitació a l'odi i apologia o justificació de l'Holocaust. 

L'Audiència de Barcelona, però, ha estimat el recurs, en entendre que els antecedents de Varela eren prou antics perquè s'hagin de considerar cancel·lats, i ha ordenat la suspensió del compliment de la pena i l'alliberament sota la condició que no cometi un altre delicte durant dos anys.

En aquest moment Varela està pendent de ser jutjat per dos delictes, un d'incitació a l'odi i la violència i negació i apologia de l'Holocaust (article 510 del Codi Penal),  i un segon d'associació il·lícita, tipificat a l'article 514.4 del Codi Penal. 

La llibreria Europa va ser tancada preventivament el juliol de 2016, just quan feia un any d'entrada en vigor del nou redactat de l'article 510 del Codi Penal que va recuperar el delicte de negació de l'Holocaust i altres genocidis i va establir que pel que fa a la incitació o provocació a l'odi o la violència, no cal que quedi demostrat que arrel de les paraules o escrits denunciats, algú hagi actuat en conseqüència amb violència o fet accions de discriminació.

  

EL RETORN DE JORDI PUJOL, Analitzo a Nacio Digital-NacióManresa, la rehabilitació del llegat polític de Jordi Pujol ara que amb el 155 s'ha intentat dinamitar el model lingüístic, educatiu o de mossos d'esquadra aconseguit.

Xavier Rius, 16 de maig de 2018

El dilluns de la setmana passada la plana de major de la vella Convergència, dirigents del PDeCAT i personalitats del món cultural van participar a l'acte d'homenatge a Jordi Pujol a Barcelona. Hi eren entre d'altres els expresidents del Parlament, Núria de Gispert i Joan Rigol, els exconsellers, Irene Rigau, Xavier Trias, Joana Ortega, Pere Macias, Joan Guitart, Lluís Franco, Joan Vallvé i Carme-Laura Gil, el portaveu del PDeCAT al Congrés, Carles Campuzano, l'exdirector de Política Lingüística, Joaquim Arenas, l'activista cultural Josep Espar Ticó, l'expresident d'Òmnium, Jordi Porta, i el veterà periodista Josep Maria Cadena.

Va ser el primer acte de rehabilitació de la figura i l'obra de Jordi Pujol celebrat des de la confessió de l'herència oculta que va fer just quan agafaven més volada els afers judicials sobre els negocis opacs i la presumpta corrupció dels seus fills. Aquella confessió comportà la defenestració total de la persona que va liderar la recuperació de l'autogovern de Catalunya i la consecució de fites en l'àmbit lingüístic i de la seguretat pública que Catalunya mai no havia tingut. I gairebé sense voler-ho, com teníem la independència a tocar, la menysvaloració del molt que s'havia fet mentre ell va ser president.

Pujol va abstenir-se durant tres anys d'anar a cap a acte polític, tret de la commemoració de la mort de Prat de la Riba, que es fa cada agost a Castellterçol, poble on va néixer el fundador de la Mancomunitat. A Castellterçol on hi té bons amics, seia entre el públic, i no va coincidir ni el 2015 ni el 2016 amb polítics en actiu, més enllà d'alcaldes i regidors dels diferents municipis del Moianès. Però a l'acte del passat 1 agost, en que es commemorava el centenari de la mort de Prat de la Riba, hi va assistir el president Carles Puigdemont. I Pujol va seure a primera fila al costat del conseller de Cultura, Lluís Puig, del d'Interior, Joaquim Forn, del de Salut, Toni Comín, i de Carles Puigdemont. Fou saludat per tothom i quan Puigdemont i l'alcalde de Castellterçol, Isaac Burgos, feren els seus parlaments, seguint el protocol, començaren amb la salutació al president Pujol.

Aquell acte, en els que totes les intervencions van connectar les paraules de Prat de la Riba i fragments del seu llibre "La nacionalitat catalana" amb el proper referèndum i la segura independència, va ser potser l'acte polític més multitudinari celebrat fins llavors al Moianès. I no seria fins dos mesos després, el 3 d'octubre, que se superaria a la nova comarca el nombre d'assistents en la manifestació que es va fer a Moià contra les càrregues de l'1 d'octubre.

Però aquell 1 d'agost, en que ningú s'imaginava que els que seien a primera filera al costat de Pujol, serien poc després a la presó o a l'exili, en acabar l'acte es varen fer dos sopars polítics a Castellterçol. Una seixantena de regidors, alcaldesses i militants del PDeCAT del Moianès van anar a sopar amb el conseller Joaquim Forn, el portaveu del PDeCAT a Madrid, Carles Campuzano, i la presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, al restaurant La Plaça, paret amb paret la casa natal de Prat de la Riba, per parlar del camí cap el referèndum de l'1 d'octubre que ens portaria a la independència. Però l'ex-President Pujol va anar al restarurant El Xup amb l'ex-alcalde convergent de Castellterçol, Manel Vila, i una vintena de militants o exmilitants de CDC o PDeCAT entre els que hi havia Sílvia Requena, la que va postular-se per anar de número 1 a la llista del Congrés dels Diputats. I en aquell sopar no van parlar tant del futur, sinó que es recordà amb enyorança els temps en que Pujol era un estadista respectat a Espanya i Europa, i liderava una Catalunya que s'autogovernava fins on podia amb la política del "peix al cove".

Ara, que després de més de mig any de 155, tenim de nou President, uns volen acabar per sempre amb la intervenció, aconseguir la llibertat dels presos i revertir tot el que s'ha carregat el 155 mentre s'eixampla la base social de l'independentisme. Es a dir recuperar tot allò aconseguit amb Pujol, el seu veritable llegat. Però altres, sobretot l'entorn de Puigdemont i Quim Torra, creuen que s'ha d'aprofitar la conjuntura per continuar el pols, aprofitar la internacionalització del Procés i convocar noves eleccions coincidint amb els judicis o amb les municipals i europees.

No se què pensarà Jordi Pujol del que ha passat i de cap on anar ara. Si s'allarga el 155 com s'inisnua des de Madrid, potser sí que es donarà l'estocada que ara no hi hagut temps a la immersió lingüística i els Mossos d'Esquadra. Però a l'acte de 101 aniversari de la mort de Prat de la Riba segurament ell tornarà a ser a Castellterçol sense la companyia dels que eren al seu costat l'agost passat, que tot fa pensar que continuaran a la presó o l'exili. Ell, que la història i els pecats propis i dels fills l'havien ubicat ja en el passat, continuarà allà present, metre siguin quin siguin els oradors, es llegiran fragments de Prat de la Riba que parlaran de resistència de la "nacionalitat catalana".

 Llegir a Nació Digital (Nació Manresa)

EL KURDS TORNEN A PERDRE, Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià i la cimera de Sotxi sobre Síria

 

Xavier Rius, El Punt Avui, 30 de gener de 2017

Un cop derrotat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les diferents potències regionals i els països veïns tornen a castigar o a abandonar els qui amb més coratge i sense matisos han lluitat aquest darrers tres anys contra els soldats del califat: els kurds. Si el passat mes d’octubre el kurds iraquians van ser expulsats per l’exèrcit iraquià de l’àmplia franja de territori que havien arrabassat als gihadistes o que havien defensat dels atacs del califat quan l’exèrcit iraquià va fugir en desbandada, ara pateixen a Síria, a la zona d’Afrin, l’atac combinat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, enfrontades amb Damasc.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que lluitaven contra el règim de Baixar al-Assad, ha aconseguit la quadratura del cercle afegint-se al pla de pau de Moscou, Damasc i Teheran, que rehabilita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se militarment amb els rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kurdistan sirià per expulsar-ne les forces kurdes, armades pels Estats Units i amb el seu suport, de les Unitats de Protecció Popular (YPG).

Amb aquest ofensiva Erdogan no només aconseguirà evitar que els kurds sirians controlin aquesta franja de la frontera amb el Kurdistan turc, d’on podrien ajudar els guerrillers del Partit del Treballadors del Kurdistan turc, d’Abdullah Ocalan, sinó que infla pit davant els Estats Units i provoca un perillós i inèdit enfrontament amb el membre més fort de l’OTAN, que ha ajudat els kurds i que desitjava que aquests controlessin part de la frontera.

Així el soldà-president Erdogan dona ales a l’històric nacionalisme turc, mostrant-se fort davant els seus socis de l’OTAN i contradiguent-los en la seva estratègia. Amb la seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria contra l’enemic real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de Turquia, i facilitant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure Sirià aconsegueixin el control d’aquest racó del Kurdistan els ofereix una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad recupera la província d’Idlib.

En aquests context van començar ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de negociacions impulsada per Rússia, que no pot acabar amb cap acord acceptat per tots els actors, atès que l’oposició siriana de l’exterior, agrupada en l’anomenada Comissió Suprema Negociadora, no hi participa, com tampoc no hi participen els kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD). A Sotxi només se cerca de legitimar la victòria militar de Damasc, aconseguida amb el suport rus, i la continuïtat d’Al Assad.

La cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la darrera tanda de negociacions impulsades per l’ONU a Viena, sota la tutela del mediador Staffan de Mistura, en les qual sí que hi va ser l’oposició de la Comissió Suprema Negociadora. A Viena, els Estats Units, la Bretanya, França i Jordània van presentar un document en què demanaven la convocatòria d’eleccions lliures, proposició que va ser rebutjada pel representant de Damasc.

De Mistura, que assisteix també a la cimera de Sotxi, s’haurà de resignar a veure com Rússia imposa per l’evolució de la guerra la continuïtat del règim d’Al-Assad, i com Turquia obté la seva petita victòria al Kurdistan amb una intervenció militar que vulnera la legalitat internacional.

En aquest context, els kurds sirians, que tan eficaçment havien lluitat contra Estat Islàmic, són de nou derrotats, sense que ni els Estats Units ni els altres membres de l’OTAN puguin aturar el peus a Turquia, no fos cas que se senti ferida i s’acosti encara més a l’adversari històric de l’OTAN, Rússia.

 Llegir al Punt Avui

-----

El Punt Avui, article, notícies, qui són? kurds, articles, opinió, Xavier Rius, de, a, sobre, e, Síria, - 

PUIGDEMONT REIVINDICA A PRAT DE LA RIBA A CASTELLTERÇOL, AMB MOTIU DEL CENTENARI DE LA SEVA MORT, NO COM A EXERCICI DE NOSTÀLGIA, SINÓ COM LLIÇÓ DE FUTUR. Avui s'han celebrat a Castellterçol (Moianès) els actes del centenari de la mort de fundador de la Mancomunitat

 La presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, l'alcalde Isaac Burgos, el president Puigdemont, i l'alcalde Moià, Dionís Guiteras, a la Sala de Plens. Al fons la pintura mural de David Font

Aquesta tarda, amb la presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s'han celebrat a Castellterçol (Moianès) els actes del centenari del fundador de la Mancomunitat de Catalunya,  Enric Prat de la Riba, poble on va neixer i morir. 

Després d'anar a l'Ajuntament, on s'ha penjat a la sala de plens la pintura mural sobre Prat de la Riba de l'artista local David Font, ha sortit al balcó per contemplar el Ball del Ciri. Tot seguit, acompanyat dels consellers de Sanitat, Toni Comín, vinculat a Castellterçol, del de Cultura, Lluís Puig, i del d'Interior, Joaquim Forn, (dues hores abans s'ha celebrat a Moià la Junta de Seguretat), ha anat cap a la Plaça on l'alcalde Isaac Burgos, la presidenta de la Diputació, Mercè Conesa i el president Puigdemont han fet els seus parlament davant de més de 500 persones. Com en anys anterior entre el públic hi era l'expresident Jordi Pujol que ha estat rebut, més aviat amb indiferència per la gent, si bé no s'ha lliurat d'algun xiulet i crit de corrupte.

 El President observant el Ball del Ciri, des del balcó de l'Ajuntament

Davant de la casa museu Prat de la Riba el primer en intervenir ha estat l'alcalde, Isaac Burgos, que a més de reivindicar la figura i les paraules de Prat de la Riba, com "més vives que mai", ha afirmat que "l'1 d'octubre votarem en un referèndum vinculant". 

Tot seguit ha intervingut la presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, que ha evocat l'obra de Prat de la Riba que després de ser president de la Diputació de Barcelona, va crear la Mancomunitat "com un òrgan nou que servís per tot Catalunya" Conesa ha recordat com amb la Mancomunitat es van crear les biblioteques, l'Escola Industrial, l'Institut del Teatre, Escoles de formació per a dones,i l'ha qualificat de visionari. Per Conesa la Catalunya actual com la de fa 111 anys, està encorsetada per un estat que no la deixa ser lliure".

Conesa, Puigdemont i l'alcalde Isaac Burgos

Per la seva banda el president Puigdemont, ha reivindicat Prat de la Riba i el seu llibre "La nacionalitat catalana" que "si el llegissin els polítics espanyols sabrien que sentien els catalans fa cent anys i que senten ara"   I citant Prat de la Riba ha afirmat que "no hi ha perill més gran que la immobilitat", afegint que "a Catalunya l'han volguda morta tantes vegades i ha rebrotat tantes vegades, que en el diccionari del futur hi ha unes ganes enormes de viure". Per Puigdemont el llegat de Part de la Riba "no és un exercici de nostàlgia, sinó de una lliçó de futur".
Puigdemont ha afirmat que "la millor manera que d'homenatjar Prat de la Riba és intentant fer realitat el seu somni i el de generacions que ho han tingut pitjor que nosaltres i que ens han permès avui tenir el privilegi històric d'estar a pocs mesos d'aconseguir-ho".  I ha recordat que com va dir el fundador de la mancomunitat, "No hi ha perill més gran que l'immobilisme"

Acabat l'acte institucional s'han fet crits d'independència i ha començat un concert de mes d'un hora de Roger Mas que ha cantat temes de Verdaguer i altres poetes i escriptors catalans. El president Puigdemont ha marxat després d'escoltar els primers temes.

En acabar l'acte, poc abans de les deu del vespre, una seixantena de regidors, alcaldes i militants del PDECAT del Moianès han anat a sopar al bar La Plaça, amb el conseller Joaquim Forn, la presidenta de la Diputació i el portaveu del partit al Congrés, Carles Campuzano, mentre l'ex-president Jordi Pujol ha anat a sopar al restaurant El Xup, a la carretera, amb l'ex-alcalde de CiU, Manel Vila, i una vintena de militants o exmilitatns de PDCAT o CDC i veïns.

L'ex-president Jordi Pujol, al costat dels consellers de Cultura i Interior

 El conseller de Sanitat, Toni Comin. Estiueja a Castellterçol on hi té enterrat el seu pare, el líder comunista, Alfons Comín.

Els consellers de Cultura, Interior i Sanitat

 

  Les alcaldesses de Sant Quirze Safaja, Anna Guixà, i Monistrol de Calders, Sílvia Sànchez, amb el President i l'alcalde.

La Dansa de Castellterçol i El Ball del Ciri tenen un caràcter simbòlic important, en tant que està molt lligat a la tradició religiosa del poble. Es tenen notícies de les dances des del segle XVII. Tres de les sis parelles de balladors ja ballaren l’any anterior, mentre que les altres tres són parelles noves. Els primers s’encarregaven tradicionalment de cuidar del manteniment i de les flors que decoraven l’altar major de l’església al llarg de l’any, mentre que els segons haurien d’assumir aquesta tasca de cara al següent any. El ball simbolitza aquest traspàs de poders en un moment determinat de la música, en què els balladors antics lliuren l’almorratxa i el ciri guarnit de flors a les noves parelles. Els tres nois que ja ballaren l’any anterior tiraran a més l’ampolla de colònia per sobre de l’ajuntament als últims compassos del ball, simbolitzant també el final de la seva tasca, no sense jugar amb la cobla en la darrera tirada musical, en què l’últim ballador simularà el llançament la punteta o mirarà de posar a prova la resistència dels músics.

Puigdemont amb els dansaires del Ball del Ciri

 

 Roger Mas i el seu grup