PUTIN, STALIN i ELS TSARS. Analitzo al Punt Avui les derrotes russes a Ucraïna i les veus que s'aixequen contra Putin

                                               

Xavier Rius Sant, periodista  

El Punt Avui, diumenge 18 de setembre de 2022 

Ramzan Kadírov president de Txetxènia, que amb les seves tropes participa al costat de Rússia en la guerra d’Ucraïna, va lamentar, coincidint amb la recuperació per part d’Ucraïna de més de 7.000 quilòmetres quadrats de territori, que Vladímir Putin no estava sent informat de la situació real al camp de batalla i que Rússia seguia una estratègia equivocada. Kadírov culpava els generals i els serveis d’informació. Kadírov fa dues dècades va tenir un paper cabdal ajudant Putin a esclafar l’independentisme txetxè amb uns mètodes en els quals no hi havia pietat per als civils. Uns mètodes de terra cremada que Kadírov amb les seves tropes txetxenes i unitats especials de l’exèrcit rus van aplicar a Síria els anys 2015 i 2016, fet que va permetre a Baixar al-Assad recuperar la major part de territori que havien arribat a controlar Estat Islàmic i les milícies d’Al-Qaida. El món va mirar llavors cap a l’altra banda davant els crims que cometien les tropes txetxenes, russes i sirianes, atès que tot valia per esclafar Al-Qaida i Estat Islàmic. I al llarg d’aquests 200 dies de guerra les tropes russes, amb els seus aliats txetxens i els mercenaris del grup Wagner, han comès a Ucraïna nombrosos crims de guerra com ara tortures i execucions de civils. Així es va comprovar a Butxa, al nord de Kíiv, en retirar-se d’allà les unitats russes fa cinc mesos, i es torna a veure en ciutats com ara Izium recuperades aquests dies.

 

Però, per salvatge que sigui l’actuació de determinades unitats russes o txetxenes, la seva barbàrie no es pot comparar amb la política de terra cremada que aplicaven a Síria, amb una aviació i artilleria que ho arrasava tot. I aquesta és una de les queixes de Kadírov, que també insinua que els generals i serveis d’informació no explicaven la veritat a Putin per por. La intel·ligència russa va creure fa un mes que Ucraïna concentraria la seva ofensiva al sud, a prop de Kherson, on Moscou va traslladar part del seu exèrcit, però va tenir lloc al nord-est. I, com veiem en les imatges dels tancs i munició abandonats, els soldats van fugir amb el que duien posat sense intentar resistir en una guerra en què els drons ucraïnesos han tingut un paper determinant, contra els quals els tancs no poden fer res. Per dir-ho d’alguna manera, els generals fan promeses atemorits a Putin, com ho feien amb Ióssif Stalin, però no són capaços de disparar contra els seus propis homes si es retiren com es feia a Stalingrad. I ara es repeteix allò que passava primer en l’època dels tsars de la família Romànov i després en temps de Stalin, que davant dels desastres la culpa no ha de ser del líder, sinó dels incompetents ministres i generals.

En una Rússia en què no hi ha llibertat d’expressió i molts dissidents, periodistes i oligarques del petroli són empresonats o moren misteriosament –en això sí que el sistema funciona com en els vells temps–, també s’han sentit veus com ara la de regidors de Moscou i Sant Petersburg culpant Putin i demanant la seva destitució. Crítiques que han estat recollides per alguns mitjans de comunicació. En una Rússia on no hi ha dades globals del nombre de soldats morts, que ningú ja no dubta que supera de molt les 15.000 baixes que la Unió Soviètica va tenir en 14 anys a l’Afganistan, els regidors i alcaldes tenen unes dades que ningú no pot qüestionar. El nombre de joves que tornats del front són enterrats als cementiris dels seus respectius pobles, barris i ciutats. Regidors que responsabilitzen Putin i la direcció militar no només de la mort de milers de joves, sinó d’enfonsar la mateixa Rússia.

Putin s’ha volgut emmirallar en l’Imperi dels Romànov i la Unió Soviètica de Stalin per fer gran una Rússia de la qual Ucraïna era part. I confiava que, com els va passar al tsar Alexandre amb Napoleó i a Stalin amb Hitler, el fred, l’anomenat “general hivern”, fes dubtar i dividís la UE i li donés la victòria. Però no està sent així. No poder prendre al març Kíiv per canviar-hi el govern, i després Odessa per garantir-se el control de tota la costa, ja eren dues derrotes polítiques. Ara Rússia ha tingut la seva derrota militar al nord-est i pot perdre el Donbass, i tacada de sang intenta amagar la xifra de morts. Rússia s’enfonsa com a potència, mentre l’amic Xi Jinping fa negocis amb tothom, no es taca les mans, ni empetiteix la Xina. Rússia no tindrà la victòria, però Putin no vol saber-ho. I com més trigui a assumir-ho més dur per a Rússia, Ucraïna i el món serà el final. I recordem que l’últim Romànov no va acabar bé.

 

 

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui 

         

L'enfonsament del Moskova en aigües del Potemkim. Explico al Triangle que Putin creia que conqueriria Odessa, Perla del Mar Negre, de gran valor emocional en viures allà l'aixecament dels mariners del cuirassat Potemkim, narrat a la pel·lícula icònica de la propaganda soviètica. No l'ha conquerit i a les aigües d'Odessa Ucraïna ha enfonsat el vaixell insigna de la flota russa.

 

El Triangle, 15 d'abril de 2022

Xavier Rius Sant 

Odessa, la perla del Mar Negre, havia de ser una de les primeres ciutats ucraïneses en caure en mans de l’exèrcit rus quan va començar fa cinquanta dies la invasió d’Ucraïna. Una invasió que un Putin mal informat per uns generals i serveis d’intel·ligència que no gosaven a contradir-lo, creia que seria ràpida. I mentre pensaven que el Donbass, les repúbliques secessionistes de Donetsk i Luhansk, caurien completament en menys d’una setmana i les columnes de blindats des de Bielorússia es farien amb el control de Kíiv, derrocant al president Volodomir Zelensky, Odessa cauria atacada per terra des de Crimea i des del mar per la flota russa del Mar Negre. I amb tota la costa d’Ucraïna sota domini rus, i controlant Kíiv, es nomenaria un govern pro-rus a Ucraïna com havien fet els tancs russos a Budapest i Praga del 1956 i 1968.

L’entrada triomfal de les tropes russes a Odessa a la vegada que el govern ucraïnès de Zelensky era destituït, havia de tenir un gran valor simbòlic i emocional per la voluntat de Putin de fer Rússia gran de nou, en haver-se viscut fa més d’un segle a Odessa un dels episodis més mítics i emocionals de la Revolució Russa que derrocant als tsars d’un imperi decadent, la van fer renéixer amb la creació de la Unió Soviètica. A Odessa, anys abans de la Revolució té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim ancorat al port d’aquella ciutat, donant-se una situació pre-revolucionaria i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets que van ser plasmats al cinema en la mítica pel·lícula del cineasta soviètic Einsestein “El cuirassat Potemkim”. Però ves per on, no només Zelensky no va fugir fa un mes ni ha estat derrotat. I tot i que sembla que aviat serà conquerida totalment la ciutat costanera de Mariúpol al Mar d’Azov, després d’arrasar-la com va fer l’exèrcit rus fa set anys a Alep, no només no ha caigut Odessa en mans russes, sinó que prop de les seves aigües es va enfonsar fa tres dies el cuirassat Moskva, vaixell insígnia de la flota russa. Ucraïna diu que van atacar i enfonsar el Moskva amb míssils, mentre Rússia diu que va ser per una explosió accidental i una avaria. Però encara que fos certa la versió russa, com en la guerra el que compten són els resultats, seria també una gran derrota com ho ha estat  que les columnes de tancs que havien d’entrar a Kíiv, es quedessin per la negligent planificació de l’estat major sense combustible ni subministres el cinquè dia de guerra, deixant-se caçar com conills pels míssils antitancs de les forces ucraïneses.

                   

El Moskova a dalt i a sota cartell de la pel·lícula El cuirassat Potemkim

A la Segona Guerra Mundial va ser significativa la resistència de la ciutat d’Stalingrad, que portava el nom del president i comandant en cap de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin. Si queia Stalingrad, queia la Unió Soviètica. I si bé ara a Rússia ni les ciutats ni els cuirassats porten els nom dels líders, l’enfonsament de Moskva o Moskova, vaixell que porta el nom de la capital del país, constata la derrota de Rússia com també ho constata la impossibilitat de prendre Odessa. Ben segur que d’aquí uns anys alguna pel·lícula reflectirà el que va passar prop d’Odessa, amb imatge, no de mariners del Potemkim aixecant-se contra la tirania, sinó saltant a l’aigua amb Moskva en flames.

Stalin que no va perdre Stalingrad i va guanyar la guerra, ho tenia més fàcil per amagar les seves derrotes i fer callar les veus dels qui el contradeien. L’escriptor ucraïnès jueu, Vasili Grossman, que va fer de corresponsal de guerra pel diari de l’Exèrcit Roig, va viure i descriure batalles èpiques i l’alliberament dels camps nazis. Però també va ser testimoni de les violacions de civils que feien les tropes russes als territoris que alliberaven i no oblidava la gran fam o Holodomor que Stalin va provocar a Ucraïna anys abans, arrabassant el blat i el bestiar als camperols. Grosman va escriure després “Vida i destí”, llibre que serà comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi, però la seva publicació va ser prohibida i Grossman perseguit ja que deia veritats que no podia escoltar Stalin. Hi ha també  un altre un altre escriptor d’aquella època, primer adorat i després maleït, Boris Pilniak, que va publicar el 1930 la novel·la “El Volga desemboca al mar Caspi” on relata l’intent  d’uns enginyers d’executar l’ordre de capgirar el sentit de dos rius, l’Oka i el Moskova per tal d’unir-los amb un tercer i aconseguir regadius. El llibre que per uns mostrava l’intent del règim comunista d’aconseguir més regadius i fer millor la vida de la gent, també es podia entendre com una crítica als tecnòcrates soviètics que per acontentar a Stalin, pretenien fer l’impossible. El llibre fou publicat a Rússia el 1930 i poc després a Catalunya sent l’autor de la traducció el líder del POUM, Andreu Nin. I ves per on el 1937 Pilniak seria executat acusat de ser contrarevolucionari, el mateix any que Stalin faria matar també per altres motius a Andreu Nin.

Putin, de moment no elimina als seus generals com feia Stalin, però sí empresona, enverina i mata a periodistes i dissidents, i s’ha rodejat d’una camarilla que com a Stalin, li diuen el que ell vol escoltar. No ha aconseguit plantar la bandera russa a la plaça Maidan de Kíiv, ni derrocar al president Zelensky, a qui malgrat ser jueu com Grossman, qualifica de nazi. I tot que aviat caigui Mariúpol, no ha pres Odessa i ha estat humiliat a les aigües d’aquella ciutat en ser enfonsat el vaixell insígnia de la flota russa. Sap que té l’arma nuclear, bloqueja la sortida del blat d’Ucraïna pel mar que compraven països d’arreu del món i juga amb l’aixeta del gas que escalfa mig Europa i ens amenaça a tots amb un Holmodor o època de fam i fred i pensant que potser serà com la que va viure Ucraïna els anys trenta. Sap que el seu poble també patirà, però potser  no li importa perquè a Rússia, amb els mitjans d’informació controlats, poca gent el pot qüestionar.

 llegir al Triangle en català

 

El hundimiento del Moskova en aguas del Potemkim

Xavier Rius Sant, 15 de abril de 2022, leer en castellano en El Triangle

Odessa, la perla del Mar Negro, debía ser una de las primeras ciudades ucranianas en caer a manos del ejército ruso cuando comenzó hace cincuenta días la invasión de Ucrania. Una invasión que un Putin mal informado por unos generales y servicios de inteligencia que no se atrevían a contradecirle, creía que sería rápida. Y mientras pensaban que el Donbass, las repúblicas secesionistas de Donetsk y Luhansk, caerían completamente en menos de una semana y las columnas de blindados desde Bielorrusia se harían con el control de Kiiv, derrocando al presidente Volodomir Zelensky, Odessa caería atacada por tierra desde Crimea y desde el mar por la flota rusa del Mar Negro. Y con toda la costa de Ucrania bajo dominio ruso, y controlando Kiiv, se nombraría un gobierno pro-ruso en Ucrania como habían hecho los tanques rusos en Budapest y Praga de 1956 y 1968.

La entrada triunfal de las tropas rusas en Odessa a la vez que el gobierno ucraniano de Zelensky era destituido, debía tener un gran valor simbólico y emocional por la voluntad de Putin de hacer Rusia grande de nuevo, al haberse vivido hace más de un siglo en Odessa uno de los episodios más míticos y emocionales de la Revolución Rusa que tras derribar a los zares de un imperio decadente, la hicieron renacer con la creación de la Unión Soviética. En Odessa, años antes de la Revolución tiene lugar el motín de la tropa del acorazado Potemkim anclado en el puerto de esta ciudad, dándose una situación prerrevolucionaria y la masacre de civiles en la escalinata de la ciudad. Hechos que fueron plasmados en el cine en la mítica película del cineasta soviético Einsestein “El acorazado Potemkim”. Pero no sólo Zelensky no huyó hace un mes, ni tampoco ha sido derrotado. Y aunque parece que pronto será conquistada totalmente la ciudad costera de Mariúpol en el Mar de Azov, después de arrasarla como hizo el ejército ruso hace siete años en Alepo, no sólo no ha caído Odessa en manos rusas, sino que cerca de sus aguas se hundió hace tres días el acorazado Moskva, buque insignia de la flota rusa. Ucrania dice que atacaron y hundieron el Moskva con misiles, pero Rusia dice que fue debido a una explosión accidental y una avería. Pero aunque fuera cierta la versión rusa, como en la guerra lo que cuentan son los resultados, sería también una gran derrota como lo ha sido que las columnas de tanques que debían entrar en Kiiv, se quedaran por la negligente planificación estado mayor sin combustible ni suministros el quinto día de guerra, dejándose cazar como conejos por los misiles antitanques de las fuerzas ucranianas.

En la Segunda Guerra Mundial fue significativa la resistencia de la ciudad de Stalingrado, que llevaba el nombre del presidente y comandante jefe de la Unión Soviética, Ióssif Stalin. Si caía Stalingrado, caía la Unión Soviética. Y si bien ahora en Rusia ni las ciudades ni los acorazados llevan el nombre de los líderes, el hundimiento del Moskva o Moskova, barco que lleva el nombre de la capital del país, constata la derrota de Rusia como también lo constata la imposibilidad de tomar Odessa. Posiblemente en unos años alguna película reflejará lo que pasó cerca de Odessa, con imagen, no de marineros del Potemkim alzándose contra la tiranía, sino saltando al agua con Moskova en llamas.

Stalin que no perdió Stalingrado y ganó la guerra, lo tenía más fácil para esconder sus derrotas y acallar las voces de quienes le contradecían. El escritor ucraniano judío, Vasili Grossman, que hizo de corresponsal de guerra para el diario del Ejército Rojo, vivió y describió batallas épicas y la liberación de los campos nazis. Pero también fue testigo de las violaciones de civiles que hacían las tropas rusas en los territorios que liberaban y no olvidaba la gran hambruna o Holodomor que Stalin provocó en Ucrania años antes, arrebatándo el trigo y el ganado a los campesinos. Grosman escribió después “Vida y destino”, libro que será comparado con “Guerra y Paz” de Tolstoi, pero su publicación fue prohibida y Grossman fue perseguido ya que decía verdades que no podía escuchar a Stalin. Hay también otro escritor de aquella época, primero adorado y después maldito, Boris Pilniak, que publicó en 1930 la novela “El Volga desemboca en el mar Caspio” donde relata el intento de unos ingenieros de ejecutar la orden de cambiar la dirección del agua de dos ríos, Oka y Moskova, para unirlos con un tercero y conseguir regadíos. El libro que para unos mostraba el intento del régimen comunista de conseguir más regadíos y hacer mejor la vida de la gente, también podía entenderse como una crítica a los tecnócratas soviéticos que para contentar a Stalin, pretendían hacer lo imposible. El libro fue publicado en Rusia en 1930 y poco después en Cataluña siendo el autor de la traducción el líder del POUM, Andreu Nin. Pero en 1937 Pilniak sería ejecutado acusado de ser contrarrevolucionario, el mismo año que Stalin haría matar también por otros motivos en España a Andreu Nin.

Putin, de momento no elimina a sus generales como hacía Stalin, pero sí encarcela, envenena y mata a periodistas y disidentes, y se ha rodeado de una camarilla que ,como a Stalin, dicen lo que él quiere escuchar. No ha logrado plantar la bandera rusa en la plaza Maidan de Kíiv, ni derribar al presidente Zelensky, al que pese a ser judío como Grossman, califica de nazi. Y aunque pronto caiga Mariúpol, no ha tomado Odessa y ha sido humillado en las aguas de aquella ciudad al ser hundido el buque insignia de la flota rusa. Sabe que tiene el arma nuclear, bloquea la salida del trigo de Ucrania por el mar que compraban países de todo el mundo, juega con el grifo del gas que calienta media Europa y nos amenaza a todos con un Holmodor o época de hambre y frío y pensando que tal vez será como la que vivió Ucrania en los años treinta. Sabe que su pueblo también sufrirá, pero tal vez no le importa porque en Rusia, con los medios de información controlados, poca gente puede cuestionarlo.

Imatge de la pel·lícula

 Imatges de la guerra a Ucraïna