Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris análisis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris análisis. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 de novembre del 2019

Analitzo a NacióDigital els resultats de Vox i quin paper jugarà aquesta legislatura


La forta irrupció de Vox, que a l'abril va obtenir 24 escons al Congrés i ahir 52, no és comparable a la de cap altre partit ultra europeu. Una pujada de la que no hi ha precedents a Europa, en passar en sis mesos de zero escons al Congrés dels Diputats a ser la tercera força política en les eleccions d'aquest diumenge.

No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit  "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.


I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.
 
El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.

Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern,  era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.

Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.

Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb dels ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.

Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.
Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l’escenari que sorgeixi. Si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podemos, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l’abstenció d’ERC, en base al preacord signat ahir entre PSOE i Podemos, denunciarà suposats pactes amb l’independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Ciudadanos calcaran o no els arguments de Vox. Però si l’acord fracassa i s’entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado es plantegés valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l’oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.
NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista

diumenge, 7 d’abril del 2013

L'ESCAC DE DOS NOUS LÍDERS, publico avui aquest article sobre Corea al Punt Avui


Xavier Rius, periodista
7 d'abril de 2013
L'escalada a Corea provocada per les proves nuclears de Pyongyang del 22 de gener i del 7de març –que després dels exercicis d'avions nord-americans i l'anunci de maniobres militars conjuntes entre Seül i Washington ha motivat que Pyongyang declari l'estat de guerra i amenaci d'atacar els Estats Units– té com a protagonistes dos nous líders que necessiten mostrar-se forts. Evidentment, no es pot comparar la presidenta de Corea del Sud, Park Geun Hye, escollida democràticament i que jurà el càrrec el 24 de febrer, amb l'inexpert Kim Jong-un. Però tots dos volen mostrar fortalesa davant del poble.
         Kim Jong-un necessita guanyar-se el suport de l'exèrcit, el partit i el poble, donat que no pot argumentar com el seu pare, Kim Jong-il, haver viscut de jove la guerra de Corea. Així Kim Jong-il, segons la tradició, hauria nascut en un campament des del qual el seu pare i fundador de la dinastia, Kim Il-sung, lluitava contra els japonesos i després hauria viscut al costat del pare la guerra del 1950 al 1953.
           
          En canvi, l'actual líder, Kim Jong-un, nascut el 1983 i educat a Suïssa, era desconegut fins que el pare el va designar successor el 2009 amb el sobrenom de Jove General. I només quinze mesos més tard, en morir el pare, amb 28 anys va esdevenir cap de la nació. Però Kim Jong-un, a diferència del pare i de l'avi, no té el suport de la Xina, que fins no fa gaire utilitzava el règim de Corea del Nord com una peça en la lluita regional i com a element sensible en les relacions amb els Estats Units. Kim Jong-un està mancat de suports exteriors, amb una cúpula militar endogàmica temorosa de qualsevol canvi. Però les últimes proves nuclears i les fanfarronades d'atacar Corea del Sud i els Estats Units no sabem si són una manera de mostrar-se fort i guanyar-se la confiança de l'exèrcit o han estat forçades per la cúpula militar per evitar canvis. 
           Probablement, hi ha part de les dues coses i, sobretot, és una estratègia enfront dels Estats Units i Corea del Sud per negociar ajuts econòmics, des d'una pretesa superioritat. La represa de l'activitat nuclear i el tancament del pas al complex de Kaesong, on milers de nord-coreans treballen en fàbriques sud-coreanes, forma part de l'estratègia. Però segons el que passi amb les maniobres militars de Corea del Sud, ningú no pot descartar que, amb l'excusa d'algun incident, Pyongyang ataqui l'estat veí o les tropes nord-americanes, forçant Seül i Obama a respondre a aquest escac que, en qualsevol moment, pot anar-se-li de les mans.
 Tot i que no es poden comparar, els màxims dirigents de les dues Corees volen mostrar fortalesa davant del poble
           A l'altra banda, tenim la presidenta, la conservadora Park Geun Hye, que va guanyar les eleccions al desembre i va jurar el càrrec al febrer. Pyongyang va fer les dues proves nuclears, una amb el president anterior en funcions i la segona poc després de prendre possessió. La nova presidenta, la primera dona que arriba al capdamunt de l'estat, és filla del colpista Park Chung Hee, que esdevingué president de Corea del Sud i que, malgrat la repressió contra els opositors, és recordat com l'home que aixecà el país, encara que va ser gràcies a l'ajuda nord-americana. La mare de l'actual presidenta va morir el 1974 en un atemptat dirigit contra el pare. El pare i president va morir el 1979 a mans del cap dels serveis secrets que ell mateix havia nomenat. I l'actual presidenta també va patir un atac que li ha deixat una cicatriu al rostre. Així, és una dona agredida físicament i emocionalment tres vegades i, malgrat que durant la campanya electoral va estendre la mà a la reconciliació amb Corea del Nord, va dir que no li tremolaria el pols si la duien a la guerra i que no podria ser acusada de dèbil com el seu predecessor en el bombardeig de l'illa de Yeonpyeong del 2010, en què van morir dos civils i dos militars.
Llegir al Punt Avui, clica