Llegir entrevista la web del Punt Avui, diumenge 13 defebrer de 2022
XAVIER RIUS SANT
Periodista especialitzat en ultradreta
“És a Catalunya on aterraran a Vox més ultradretans”
Xavier Miró - Barcelona
Entrevistem el periodista freelance Xavier Rius Sant arran de la publicació del seu nou llibre Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox.
En
el llibre queda clar que la ultradreta pren força electoral contra la
immigració quan la comunitat islàmica vol obrir les primeres mesquites.
A
l’Estat espanyol hi havia una anomalia respecte a altres països
europeus. Les dues forces emergents de finals del segle XX, ultradreta i
ecologistes, no tenien càrrecs públics aquí. Mai hi ha hagut un diputat
verd que s’hagi presentat per una força exclusivament ecologista.
Tampoc ultra. Hi havia els franquistes que eren al 20-N i tots barallats
amb tots. És Josep Anglada, a Vic, el primer que ho aconsegueix amb
Plataforma per Catalunya (PxC). El 2003 són quatre regidors, a Vic,
Manlleu, Cervera i el Vendrell; el 2007 són disset regidors, però fan el
salt a Vic i al Vendrell com a segona força política, i el 2011
aconsegueixen seixanta-set regidors.
Per
això creix molt a Vic i al Vendrell. La immigració islàmica hi és més
visible. Una altra llengua i una altra religió... Jo explico que a les
mares magrebines, com que no parlen l’idioma d’aquí ni treballen fora de
casa, se les veu a la porta de l’escola cada dia fent tertúlia entre
elles. Se les veu més i Anglada ho sacseja. Però, o perquè va tocar
sostre o per les baralles dins de PxC, la immigració va sortir de
l’agenda política pel procés a Catalunya i al baròmetre del CIS ja no
era ni el segon ni el tercer tema que preocupava més. Es va desinflar,
afortunadament.
Vostè recorda les primeres declaracions contra els immigrants de Marta Ferrusola, Duran i Lleida o Heribert Barrera.
La
de Ferrusola probablement era més classista (“No hi haurà catedrals, hi
haurà mesquites”) i la del Barrera era més per motius de llengua (“Amb
tants immigrants, el català desapareixerà”). Per això, quan mor Barrera,
Anglada, acompanyat d’August Armengol (cap de llista de PxC al
Vendrell), va a la capella ardent del Parlament. Tothom està incòmode i
perplex i ell recorda davant dels mitjans el que havia dit Barrera.
Després García Albiol utilitza la immigració per ser alcalde a Badalona i el PP d’Alícia Sánchez-Camacho li fa costat.
Inicialment Xavier García Albiol era una rara avis.
Té un magnetisme personal, com Anglada; trepitja els carrers i els bars
i sacseja la qüestió. Però cal recordar que Gallego Burgos [el diputat
de Vox que aquesta setmana ha insultat des de l’escó el president
Aragonès], quan era regidor del PP al Prat de Llobregat, ja deia “Primer
els de casa” i escrivia al butlletí municipal que els immigrats que
havien arribat el dia abans en pastera l’endemà tenien un pis cedit per
l’Ajuntament. Però quan García Albiol comença el seu discurs, Esperanza
Aguirre i Ana Botella, a Madrid, s’espanten. A Madrid hi ha molts
romanesos i els ciutadans europeus poden votar a les municipals i les
europees i ser elegits. A Madrid el PP es volia guanyar la comunitat
romanesa i també tota la comunitat llatinoamericana, i demanen a García
Albiol que pari. Però el PP de la Sánchez-Camacho s’hi apunta (“Zapatero regularizará un millón de immigrantes, un millón de problemas”), però sobretot els funciona a Badalona.
Vostè recorda que Sánchez-Camacho és al govern d’Aznar durant la major regularització de sensepapers.
Va
ser subdirectora general al Ministeri de Treball i després delegada
espanyola a l’Organització dels Estats Americans i a l’Organització
Internacional del Treball. És el moment que l’Aznar fa les
regularitzacions. Pujol explicava que els empresaris se li queixaven que
contractar immigrants a través del contingent no funcionava. Abans que
entrés en vigor l’obligatorietat del visat per viatjar de l’Equador a
Espanya, cada dia arribaven a Barajas tres o quatre avions amb ciutadans
equatorians, la majoria dones i famílies senceres. Hi va haver una
tercera regularització excepcional per a 75.000 equatorians. Era una
contradicció que Sánchez-Camacho, que havia estat en les grans
regularitzacions, sacsegés anys després la immigració com a eina
electoral.
Vostè compara El Ejido i Guissona com dos models antagònics de gestionar el fenomen.
Guissona té dues particularitats. Quan vaig escriure el llibre Xenofòbia a Catalunya (2011),
l’alcalde de Guissona m’explicava que, per exemple, els veïns de
Cervera havien abandonat el nucli antic i deixaven habitatges amb
baixants, calefacció, finestres... tot envellit, que acabaven llogant a
famílies magribines. Primer deien “No cal arreglar” i, després, “Estem
envaïts”. És el que passa ara a Manresa. Però Guissona té la
particularitat que hi ha BonÀrea, que és l’amo, que és el que decideix
que no hi pot haver cap bloc només d’una comunitat o que no és bo que hi
hagi homes immigrats sols i afavoreix que els pares reagrupin la seva
família.
Però això també ho podrien fer els propietaris agrícoles d’El Ejido.
Allà,
quan un treballador ja té el tercer permís, el de llarga durada, el que
fa és fotre el camp. I en venen altres d’igualment precaris. L’alcalde
d’El Ejido deia: “Los inmigrantes son buenos a las ocho de la mañana, pero a las siete de la tarde que se vayan a dormir al autobús o donde sea.”
En canvi a Guissona deien: “S’han de fer pisos”, i trucaven a l’Artur
Mas: “Escolta, s’ha de fer habitatge públic.” Volien escola, centre de
salut. Si no fas aquesta política d’integració, generes el sentiment que
els immigrants ens ho prenen tot i ens envaeixen.
Vostè
planteja la diferència d’una PxC que explota la immigració com la
ultradreta europea i d’un Vox que, en canvi, quan apareix explota el
discurs patriòtic espanyol.
Per això em xoca
alguns dels que són a Vox, com la Mónica Lora, exsecretària general de
PxC i exregidora de Mataró, que mai va votar contra la celebració del
Dia de l’Orgull Gai, contra la immersió lingüística –“No som
independentistes però volem que Catalunya tingui més finançament”–. Vox
agafa la ultradreta amb un discurs molt visceral d’“España es una y no cincuenta y una”.
El salt el fa sobretot Vox quan Ortega Smith té l’espai lliure. Abascal
crea la Denaes i amb l’Ortega posen algunes querelles, una per una
xiulada a l’himne espanyol en una copa del rei al Camp Nou, no recordo
l’any... Però per ser acusació particular et demanen 20.000 o 30.000
euros de fiança, i ho acabava acaparant sempre Manos Limpias. Quan
desarticulen Manos Limpias pel fet de ser una xarxa d’extorsió, l’Ortega
Smith té l’espai lliure i comença a comparèixer presentant querelles i
com a acusació particular i va guanyant la quota de telenotícies. Per mi
això va ser fonamental. Amb les manifestacions contra l’avortament
d’Hazte Oir i amb les de les víctimes del terrorisme, no en tenien prou.
Ortega Smith ha picat pedra i fan el salt a Andalusia en unes eleccions
en què no es parla de la corrupció sinó de Catalunya.
Els fundadors de Vox són ex PP.
A
Madrid són ex PP o gent com la Cristina Seguí, que va per lliure. Una
dreta molt lliberal econòmicament com el Tea Party i molt poc empàtica
amb qui ho passa malament, i molt anticatalana. Al Vidal-Quadras,
apartat del PP pel pacte del Majestic amb CiU, l’envien al Parlament
Europeu. Zapatero fa les lleis de matrimoni homosexual, de l’avortament i
de memòria històrica, totes impugnades pel PP. Però quan arriba el
Rajoy no canvia res en un any i mig. Només limitarà la llei de
l’avortament al final de la legislatura posant el requisit del
consentiment dels pares per a les menors de divuit anys. I també la
qüestió basca, “el pacto secreto” amb ETA de què acusen Zapatero. És
aleshores quan es fa Vox. Ortega Smith utilitza tres companys anònims de
les COE, tres tapats, per legalitzar el partit d’amagat perquè hi ha a
l’horitzó les eleccions europees. Abascal fa la dura carta a Rajoy
anunciant que deixa el PP i, al cap d’uns dies, fan la roda de premsa,
però Vidal-Quadras encara trigarà un mes i mig a donar la cara. Tot i
que Ortega Smith té un passat falangista important, és a Catalunya on
aterrarà més ultradreta clàssica a Vox. Els dos diputats catalans de
Madrid, que ja tenen 60 anys. L’advocat Juan José Aizcorbe havia estat
amb l’Anglada a llistes de Fuerza Nueva i Juntas Españolas. L’altre
advocat és el Juan Carlos Segura Just, que el van detenir als anys
vuitanta per haver cremat l’estàtua de Joan Carles I al Museu de Cera i
el van condemnar a un any de presó per l’assalt amb còctels molotov a la
seu barcelonina de la UCD. El Jorge Buxadé, clau, vicepresident de Vox,
que va anar dos cops a llistes de la Falange però després serà molt
temps al PP, és el secretari de la Fundación Joan Boscà, que és per on
entren els diners. Fundador de Somatemps i Societat Civil Catalana.
També és a la fundació privada Badalona Capital Europea del Bàsquet,
relacionada amb un presumpte cas d’ajudes il·legals al Joventut per part
del govern de García Albiol, un cas que la fiscal Anna Magaldi va
arxivar. Buxadé no fa el salt a Vox fins al 2015, juntament amb Ignacio
Garriga, i aleshores hi desembarca un sector de PxC, amb Lora i Jordi de
la Fuente, els exmembres de Democracia
Nacional i PxC.
Al llibre es dibuixa Vox com
un magma de franquistes, ultracatòlics, PxC, juristes anticatalanistes
dels vuitanta, grupuscles ultres com Somatemps o Casal Tramuntana,
neonazis de l’MSR.
Sí. Però el que és curiós
és que a Barcelona el president és Joan Garriga Doménech, exsecretari
de PxC; la secretària, Mónica Lora, exsecretària general de PxC, i el
vicesecretari d’organització, Jordi de la Fuente, exsecretari
d’organització de PxC i antic candidat a la Generalitat pel neonazi MSR.
La ultradreta passa d’acusar de traïdor el rei d’Espanya a considerar-lo el salvador de la pàtria pel discurs del 3-O.
Sí. Del “Juan Carlos de Borbón al paredón” al “Viva Su Majestad el Rey porque salvó el golpe”. És una paradoxa, però com que manen les emocions i el centre de tot és “España es una”,
es diuen a si mateixos: “Oblidem allò del pare perquè eren altres
temps.” Felip VI va fer el discurs que va fer. No va dir: “Catalans, no
marxeu, que us estimem i us traurem els peatges.” Ho hauria pogut fer,
que és el que li demanava el Duran i Lleida, per dir-ho així. Aquell
discurs és mà dura. Explico que el Buxadé, al Sant Jordi del 2019, va
revelar que l’1-O es plantejava treure la família de Catalunya però que
el dia 3, després de participar en el naixement de Los de Artós [plaça
del barri barceloní de Sarrià], “a casa vam escoltar el discurs del Rei;
Catalunya no estava perduda!”.
També cita de passada una minoritària ultradreta catalanista del FNC i Som Catalans.
Primer
es crea Unitat Nacional Catalana, presidida per Xavier Andreu,
exmilitant de la neonazi Cedade. Hi ha un altre intent, com el Moviment
Identitari Català, que fa homenatges als germans Badia, però això queda
en res. A Vic, alguns que havien estat amb Anglada creen Som Catalans,
però treuen 55 vots. Després dels atemptats de la Rambla i Cambrils,
Sílvia Orriols es presenta a Ripoll amb la sigla del FNC, que havia
estat una organització independentista que lluitava contra el
franquisme. Ester Gallego, que s’havia presentat a Vic el 2015 per Som
Catalans, diu que és filla de Ripoll i també s’hi presenta. Però,
seguint també les lluites caïnites de la ultradreta espanyolista,
Orriols s’escindeix immediatament del FNC i crea Aliança Catalana perquè
es veu que, des del FNC, li demanen que rebaixi el discurs sobre la
immigració.
Tots els noms
Al nou llibre de Xavier Rius Sant, ‘Els
ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox’, hi surten tants
noms que també funciona com a guia per identificar els ultradretans que
hi ha hagut a Catalunya des de la transició cap aquí, alguns amb
detencions, judicis i empresonaments per atemptats violents. Amb més o
menys protagonisme i relació, molts han fet cap a Vox. Rius Sant
(Barcelona, 1959) és un periodista freelance que s’ha
especialitzat en ultradreta, immigració i gihadisme i en conflictes com
els del Magrib, els Balcans i el Pròxim Orient, sobre els quals escriu a
El Punt Avui, entre altres mitjans. Ha escrit sobre això a ‘El libro de
la inmigración en España (2007)’ així com a ‘Xenofòbia a Catalunya
(2011)’. Amb relacions amb alguns dels protagonistes per la seva feina,
ha estat objecte d’amenaces i querelles de la ultradreta.
