A la manifestació del 11 de setembre. La bandera del Quebec al costat de l'estelada
Aquests dies, arran de les declaracions del coronel
Alemán Castro sobre el paper de l’exèrcit en el cas que Catalunya proclamés la
seva independència, s’ha tornat a parlar molt de si l’article 8 de la
Constitució, que atorga als militars el deure de defensar la unitat i la
sobirania d’Espanya, és el parany que
impediria un procés, com el que vol iniciar una part important de la
societat catalana cap a la plena sobirania. Però per mi el veritable obstacle
per aconseguir la independència de Catalunya o, fins i tot, un encaix
veritablement federal després que el Tribunal Constitucional tombés l’Estatut,
és l’article 168 de la Constitució (clica).
Aquest
article estableix que per modificar determinats aspectes de la Constitució, com
la unitat d’Espanya, la Corona, la llengua, la bandera o els drets fonamentals
que reconeix la Constitució, hauria de
ser aprovat per majoria de dos terços al Congrés i el Senat. Acte seguit es
dissoldrien les Corts i es convocarien eleccions generals a tot Espanya, les noves Corts Generals (al marge de que
canviés o no el Govern) haurien de tornar a aprovar la reforma Constitucional
per dos terços i, tot seguit, sotmetre-ho a referèndum a tot Espanya.
Moià, el diumenge 26 d'agost
Aquesta
triple garantia, que jo qualificaria com a parany, es va introduir per evitar
que una majoria parlamentària aprofités la seva majoria per derogar, per exemple, l’estat autonòmic o suprimir certs
drets fonamentals (un hipotètic govern d’Alianza Popular que volgués tornar al
franquisme centralista) o que un Front d’Esquerres proclamés la República o
donés la independència a Euskadi. I aquesta complexitat de reformar certs
articles de la Constitució ha aturat els intents de modificar, com volia el
PSOE i el PP, l’article que diu que l’hereu de la Corona ha de ser un mascle,
encara que sigui menor d’edat que les infantes. Es sabut que quan es va
plantejar aquesta possibilitat es va aturar en adonar-se que certes forces
polítiques com Izquierda Unida i Iniciativa haguessin fet campanya pel vot nul
o per introduir una papereta, que seria nul·la, en favor de la República i la
por que aquest vol nul obtingués milions de vots.
Altres
reformes, com la de l’any 1992, per donar també el sufragi passiu a les
municipals als ciutadans comunitaris –es a dir, poder estar a els llistes i ser
regidors o alcaldes— i la de l’any 2011
sobre el dèficit de les Comunitats Autònomes (clica
aquí), es van poder fer sense convocar referèndum ni dissoldre les Corts (clica
aquí), amb el vot de tres cinquenes parts dels diputats i senadors, tal com estableix l'article 167.
Fa
dues setmanes vaig tenir una conversa amb un dirigent d’ERC d'Osona sobre com es
plantejava el procés cap a la independència si Catalunya feia la consulta en
referèndum. Ell em va parlar de que caldria aconseguir aliats a Europa i de països
com Israel i els Estats Units. Llavors jo
li vaig recordar els processos d’independència dels últims 25 anys. Els de
l’antiga Unió Soviètica ho van fer aprofitant que la constitució de la URSS
deia que era una unió de repúbliques sobiranes agermanades. I ho van fer sense
guerra mentre el món soviètic es desmoronava i
perdia la Guerra Freda. La de Txequia i Eslovàquia va ser també, en
aquell context, fàcil i amistosa en ser repúbliques sobiranes agermanades, repartint-se el deute exterior i els actius de les pensions. Les de la República Federal Iugoslava, que eren
repúbliques sobiranes agermanades que podien independitzar-se després d’un
referèndum dels ciutadans de la república que ho demanava, es va fer amb
guerres curtes o llargues després del referèndum a de les nacions no ortodoxes
(Eslovènia, Croàcia i Bòsnia) i amistosament amb les de religió ortodoxa
(Macedònia i Montenegro). I amb major o
menor rapidesa van ser reconegudes per l’ONU, la Unió Europea i els estats
veïns, en permetre-ho la constitució Iugoslava. En canvi Kosovo, que no era
jurídicament una República Iugoslava, sinó només una “província autònoma”
encara no ha estat reconeguda com estat independent per molts governs –entre ells l’Espanya de
Zapatero—, i l’ONU va fer durant més de 10 anys filigranes jurídiques
administrant el que reconeixia que era legalment una “província” sèrbia. I pel
que fa al cas del Quebec amb Canadà, la constitució canadenca preveu la
independència de la part francòfona si s’aprova amb un referèndum on hi ha un
topall de quòrum i el Sí obté el 55% dels vots, cosa que ara per ara no s’ha aconseguit.
Però
tornant a l’Estat espanyol, Catalunya no podria jurídicament —ens agradi o no—
fer-la efectiva després d’un referèndum només a Catalunya. Llavors tornant a
que és poc provable, penso, que l’Exèrcit espanyol intervingués militarment o
es bombardegés Barcelona des de l’aire i des de vaixells —sense el permís de
l’OTAN i de Brussel·les—, hi ha qui diu: doncs fem com Kosovo sense guerra, i
tirem pel dret, encara que triguem quinze anys a que en reconegui l’ONU. Però a
Kosovo aquest anys les pensions dels jubilats les pagava l’ONU i la Unió
Europea. I aquí em pregunto, ¿tenim guardiola en l’actual crisi per aguantar
uns mesos o uns anys, i amb el hipotètic suport dels Estats Units, d'Israel o de qui sigui, com em deia
aquest dirigent d’ERC, i aconseguir el reconeixement de la Unió Europea?
Que
ningú vegi en aquest article un rebuig al procés que s’inicia a Catalunya. I ja sé que el que es planteja és una declaració unilateral d'independència a l'empara del dret a l'autodeterminació. Però
només he volgut analitzar, com si fos un dels molts articles de política
internacional que he fet, el que passaria l’endemà que el Parlament de
Catalunya, després d’un referèndum amb poca abstenció en el que el sí a la independència obtingués més d'un
55% del vots, declarés la independència, i mostrar aquí els meus dubtes del
procés. Per això penso que tant o més important que aconseguir un mínim d’un
55% del vots a la consulta, serien els suports exteriors (jo els prefereixo
europeus) i la capacitat d’aguantar uns
mesos de molta incertesa fins que els partits polítics espanyols, PP i PSOE
estiguessin disposats a aplicar l’article 168, demanant el sí a la reforma Constitucional
que plantejaria el Parlament català.
RECOMANO AQUESTA ENTREVISTA AL CONSTITUCIONALISTA JAVIER PÉREZ ROYO AL TRIANGLE SOBRE COM RESOLDRE EL PROBLEMA JURÍDIC PER EXERCIR EL DRET A DECIDIR
Cica aquí
«Caldrà inventar-se una nova figura legal per tractar de la independència de Catalunya»
Va participar en la redacció de
l'Estatut i considera que l'encaix del Principat a Espanya «se n'ha anat
en orris pel constant menyspreu a la demanda dels catalans d'un major
autogovern»
