Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa
Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions
de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer
les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades
aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per
persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats
infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció
equivocada.
Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història
i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la
segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que
molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat
diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era
utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de
la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona,
que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys
al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de
separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a
alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat,
quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de
comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la
pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes.
Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies,
a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar
alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província.
Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona.
Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i
petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles
esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al
metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze
mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a
pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un
quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats.
Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat
moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a
Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu
veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de
l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors
d'escombraries.
Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries
de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i
els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina.
Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut
monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres
que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament
comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia
sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la
carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per
l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb
els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges
de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de
Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís
Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà
que estaven buides.
El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada
en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques,
ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries.
Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937,
després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la
Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve
el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les
vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha
aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que
tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat,
que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió
al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha
d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.
Un servidor que tinc fama de friki dels mapes,
aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia
anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió
vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes.
Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una
relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat,
algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a
la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per
on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un
checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les
vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en
tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a
la Catalunya Central, sent terra de frontera.
