100 persones a Montjuïc amb Democracia Nacional, 200 a Colom amb Somatemps i Vox, i un miler després a Passeig de Gracia, les 3 convocatòries del Dia de la Hispanitat

 

Tres han sigut les convocatòries del Dia de la Hispanitat d'avui a Barcelona amb presència o de la ultradreta.  

La primera ha estat l'ofrena al monument de Colom a les 11 de matí, convocada per Soamtemps i DENAES amb preència sobretot de Vox. Com altres anys el dirigent de Somatemps Javier Barraycoa i l'ara regidora de Vox a Terrassa, Alicia Tomás han fet els parlaments, i per part de Vox han fet l'ofrena el diputat al Parlament José Acosta, el vicesecretari d'organització a Barcelona, regidor de Sant Adrià i diputat provincial, Jordi de la Fuente, i el regidor de Barcelona, Liberto Senderos. En total hi han participat prop de dues-centes persones.Tot seguit els concentrats han marxat en metro cap a Passeig de Gràcia on començava la manifestació d'Espanya i Catalans, en la que també hi ha hagut presència del PP. 

Alicia Tomás de Vox, Josep Alsina de Somatemps i el sacerdot Custodio Ballester

 

Javier Barraycoa i Alicia Tomás

 

Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya

El regidors de Vox a Barcelona Gonzalo de Oro i Liberto Senderos, el diputat a Madrid, Juan José Aizcorbe, el diputat al Parlament Joan Garriga Domenech i l'ex regidor del PP, Josep Bou. Segons la Guàrdia Urbana un miler de persones. S'han fet crits de "Puigdemont a prisión!"

 

Plaça Sant Jordi a Montjuïc, poc més d'un centenar amb Democracia Nacional sense Falange

La tercera manifestació ha estat la de Democracia Nacional a la Plaça Espanya i Plaça Sant Jordi a Montjuïc que ha congregat poc més d'un centenar de persones. A diferència d'altres anys no hi ha participat La Falange que s'ha depenjat de l'acte com ja ho va fer uns anys Alizana Nacional. Una setantena han sortit en manifestació des de Plaça Espanya i a l'acte de la Plaça Sant Jordi hi han participat poc més d'un centenar.

                                          

El dirigent de Democracia Nacional, Pedro Chaparro estripant una estelada.

A l'acte hi han intervingut Pablo Lucini de les joventuts de DN, que ha obert l'acte i ha estat l´únic orrador que ha carregat contra la premsa allà present. Tot seguit ha intervingut Vicente Estarelles que com anys anteriors ha fet part dels seu parlament en català o valencià. Estarelles s'ha referit al Dia de la Raça i ha recordat als valents que pujaren a unes barques de fusta i descobriren un món nou.

Tot seguit Miguel Blasco del programa La Voz de Europa ha fet el més dur dels discursos, carregant contra la immigració, els qui tenen apers i els que no, demanat que marxin tots, també els llatinoamericans, i ha denunciat el suposat pla de reemplaçament demogràfic d'Espanya. En el mateix sentit Gonzalo Martín de DN ha dit que només és espanyol qui té sang espanyola, aventurant que "d'aquí uns anys serem una minoria en una Europa i una Espanya en que la població serà substituïda  per estrangers". 

 

L´últim en intervenir ha estat Pedro Chaparro que els anys anteriors no va poder ser a Barcelona per la condemna per Balnquerna, de la que està en tercer grau, i per una anterior condemna per amenaces al periodista Jordi Borràs.

Chaparro s'ha referit als mitants de DN pendents de ser jutjats per la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona, alguns dels quals com Juan de Haro o Albert Bruguera tenen altres causes pendents o d'altres també, una condemna recent amb ultres de la Plaça Artós, passant per alt que en principi el 18 acusats per la causa del carrer Japó han arribat a un acord amb Fiscalia per acceptar penes menors a un any, acord que hauran de ratificar el proper 2 de novembre. Amb el seu to vehement Chaparro ha dit que "quan vingui Puigdemont li tornarem la visita i l'anirem a veure" 

 
                                                    

                                              

             

                                              

Vicente Estarelles

Pablo Lucini

                                               Gonzalo Martín, vicepresident de DN

Miguel Blasco, La Voz de Europa

                    

                                                

Els armenis tornen a perdre. Analitzo al Triangle la derrota arménia a l'Alt Karabakh

 

Xavier Rius Sant, 11 d'octubre de 2023. Llegir al Triangle en català

La fugida de cent vint mil armenis de l’Alt Karabakh, cap a Armènia produïda a finals de setembre és sens dubte, no només l´últim cas de neteja ètnica al món i a Europa, sinó també la confirmació de la dificultat per que convisquin societats ètnica i religiosament confrontades en un mateix territori, sobretot si els estats veïns tenen interessos econòmics o estratègics confrontats.

Al centre i l’oest d’Europa al segle XVIII va viure el moviment de la Il·lustració que posava la raó, la ciència i la llibertat de pensament per sobre la religió i la tradició. Moviment reformador que va arrelar per l’evidència que ningú hi havia guanyat amb les guerres religioses entre catòlics i protestants que havien assolat Europa. Sorgí un moviment polític i intel·lectual que marcaria el rumb de França i Alemanya i per extensió a bona part d’Europa, que proposava construir les societats al voltant de consensos no religiosos com la llibertat de pensament i ubicar la fe en l’àmbit privat. Una fe que molts intel·lectuals ja negaven davant l’evidència dels avenços científics i filosòfics.

Però a altres parts d’Europa, com els Balcans o el Caucas, que a la vegada eren terres de frontera amb l’islam, les societats van continuar fragmentades per la religió, amb guerres, desplaçaments de població i matances que encara pesen molt en el subconscient de les respectives societats. Els cristians armenis van ser uns dels que més van patir. I si bé hi ha consens entre els historiadors sobre l’evidència de l’Holocaust jueu, encara a Europa hi ha qui nega el genocidi d’un milió d’armenis perpetrat fa poc més d’un segle en els moments finals de l’Imperi Otomà.

Amb Stalin els armenis van tenir amb la República soviètica d’Armènia un territori segur per ells, si bé part de la seva terra va quedar en mans de Turquia on es troba la mont Ararat, símbol nacional d’Armènia. I mentre els armenis que van quedar a Turquia no tenien cap dret com a poble, amb la Unió Soviètica la república veïna de l’Azerbaidjan, de majoria musulmana turca xiïta, va mantenir dins seu l’enclavament de l’Alt Karabakh, poblat majoritàriament per cristians armenis. Simultàniament a l’extrem oposat d’Armènia, entre Armènia i l’Iran, hi hauria l’enclavament de Nakhtxivan, que estava política i administrativament vinculat a l’Azerbaidjan. Però tot i l’imposada germanor soviètica que silenciava les diferencies ètniques i religioses, el 1990, amb la Unió Soviètica agonitzant, a Bakú, capital de l’Azerbaidjan es va produir l’anomenat Dissabte Negre en el que foren assassinats un centenar d’armenis, cosa que va ver aflorar encara més les demandes del armenis de l’Alt Karabakh per unir-se políticament a Armènia amb un estatus similar al dels àzeris del Nakhtxivan, que tot i estar-ne físicament separats formaven part de l’ Azerbaidjan.

Dissolta la URSS el 1991 els dos països es van independitzar, però mentre la comunitat internacional va reconèixer la pertinença de l’enclavament del Nakhtxivan a l’Azerbaidjan, l’Alt Karabaj va ser considerat territori de l’Azerbaidjan, esclatant un conflicte armat al que la mediació internacional de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa no va trobar  una solució concordada. A la primavera de 1993 forces armènies van capturar regions fora de l’enclavament creant un cinturó de seguretat per l’Alt Karabakh amb un corredor que l’unia a Armènia del que va haver de fugir bona part de la població musulmana.

Un alto el foc acordat el 1994 sota els auspicis de Rússia, va posar fi a la guerra, en un moment que Rússia donava suport militar a la cristiana Armènia front la xiïta i turcòfona Azerbaidjan. Era un context en que el Caucas vivia nous episodis del que es va anomenar el Gran Joc o lluita entre les potències pel control dels oleoductes, gasoductes i pous de petroli des de l’Afganistan al Mar Negre, el Caspi i la Mediterrània. Pugna en la que Moscou no volia perdre la influència de l’època soviètica front Turquia, l’Iran i la república ex soviètica de Geòrgia. Moscou va armar als moviments d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que es segregaren de Geòrgia sense obtenir el reconeixement internacional a la vegada que va començar a vendre armes a canvi de petroli a l’Azerbaidjan, el qual el 2020 va passar a l’ofensiva recuperant bona part del territoris que li havia pres Armènia. Ara, amb la derrota definitiva dels armenis, que un cop més són els que perden, més de cent mil persones han hagut d’abandonar casa seva amb un nou greuge que algun dia voldrà ser venjat.

r

El Alto Karabaj. Los armenios vuelven a perder

Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, miércoles 11 de octubre de 2023.

La huida de ciento veinte mil armenios del Alto Karabaj, hacia Armenia producida a finales de septiembre es sin duda, no sólo el último caso de limpieza étnica en el mundo y en Europa, sino también la confirmación de la dificultad para que convivan sociedades étnica y religiosamente confrontadas en un mismo territorio, sobre todo si los estados vecinos tienen intereses económicos o estratégicos confrontados.

En el centro y el oeste de Europa en el siglo XVIII vivió el movimiento de la Ilustración que ponía la razón, la ciencia y la libertad de pensamiento sobre la religión y la tradición. Movimiento reformador que echó raíces por la evidencia de que nadie había ganado con las guerras religiosas entre católicos y protestantes que habían asolado Europa. Surgió un movimiento político e intelectual que marcaría el rumbo de Francia y Alemania y por extensión en buena parte de Europa, que proponía construir las sociedades en torno a consensos no religiosos como la libertad de pensamiento y ubicar la fe en el ámbito privado. Una fe que muchos intelectuales negaban ya ante la evidencia de los avances científicos y filosóficos.

Pero en otras partes de Europa, como los Balcanes o el Cáucaso, que a su vez eran tierras de frontera con el islam, las sociedades continuaron fragmentadas por la religión, con guerras, desplazamientos de población y matanzas que todavía pesan mucho en el subconsciente de las respectivas sociedades. Los cristianos armenios fueron unos de los que más sufrieron. Y si bien existe consenso entre los historiadores sobre la evidencia del Holocausto judío, todavía en Europa hay quien niega el genocidio de un millón de armenios perpetrado hace poco más de un siglo en los momentos finales del Imperio Otomano.

Con Stalin los armenios tuvieron con la República soviética de Armenia un territorio seguro para ellos, si bien parte de su tierra quedó en manos de Turquía donde se encuentra el monte Ararat, símbolo nacional de Armenia. Y mientras los armenios que quedaron en Turquía no tenían ningún derecho como pueblo, con la Unión Soviética la república vecina de Azerbaiyán, de mayoría musulmana turca chií, mantuvo en su interior el enclave del Alto Karabaj, poblado mayoritariamente por cristianos armenios. Simultáneamente en el extremo opuesto de Armenia, entre Armenia e Irán, estaría el enclave de Nakhchivan, que estaba política y administrativamente vinculado a Azerbaiyán. Pero a pesar de la impuesta hermandad soviética que silenciaba las diferencias étnicas y religiosas, en 1990, con la Unión Soviética agonizante, en Bakú, capital de Azerbaiyán se produjo el llamado Sábado Negro en el que fueron asesinados un centenar de armenios, lo que vio aflorar aún más las demandas de los armenios del Alto Karabaj para unirse políticamente a Armenia con un estatus similar al de los azeríes del Nakhchivan, que pese a estar físicamente separados formaban parte de Azerbaiyán.

Disuelta la URSS en 1991 los dos países se independizaron, pero mientras la comunidad internacional reconoció la pertenencia del enclave del Nakhchivan a Azerbaiyán, el Alto Karabaj fue considerado territorio de Azerbaiyán, estallando un conflicto armado en el que la mediación internacional de la Organización por la Seguridad y la Cooperación en Europa no halló una solución concordada. En la primavera de 1993 fuerzas armenias capturaron regiones fuera del enclave creando un cinturón de seguridad para el Alto Karabaj con un corredor que le unía a Armenia del que tuvo que huir buena parte de la población musulmana.

Un alto el fuego acordado en 1994 bajo los auspicios de Rusia, puso fin a la guerra, en un momento en que Rusia apoyaba militarmente a la cristiana Armenia frente a la chií y turcófona Azerbaiyán. Era un contexto en el que el Cáucaso vivía nuevos episodios de lo que se llamó el Gran Juego o lucha entre las potencias por el control de los oleoductos, gasoductos y pozos de petróleo desde Afganistán al Mar Negro, el Caspio y el Mediterráneo. Pugna en la que Moscú no quería perder la influencia de la época soviética frente a Turquía, Irán y la república ex soviética de Georgia. Moscú armó a los movimientos de Osetia del Sur y Abjasia, que se segregaron de Georgia sin obtener el reconocimiento internacional a la vez que empezó a vender armas a cambio de petróleo a Azerbaiyán, que en el 2020 pasó a la ofensiva recuperando buena parte de los territorios que le había tomado Armenia. Ahora, con la derrota definitiva de los armenios, que una vez más son los que pierden, más de cien mil personas han tenido que abandonar su casa con un nuevo agravio que algún día querrá ser vengado.

Acord de conformitat dels 15 acusats per la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona que accepten condemnes d'un any, un any i mig o dos anys i pagar indemintzació o multes d'entre 500 i 8.000 euros. L'acord s'haurà de ratificar el 2 de novembre quan hauria de començar el judici

   

Aquest migdia s'han trobat a l'Audiència de Barcelona els 15 acusats (finalment són 15, no 16 ni 18) per la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona  amb el tribunal, el Fiscal i les acusacions, i tots els encausats han acceptat declarar-se culpables, evitant així celebrar el judici. Han acceptat penes d'un any de presó, un any i mig o dos anys, front els els tres, sis i deu que demanaven la Fiscalia i l'acusació popular exercida per l'Ajuntament de Barcelona i la particular en nom de la mesquita. També hauran de pagar multes o indemnitzacions que variaran entre els 500 i 8.000 euros.

Ara caldrà que els 15 ho ratifiquin el dia 2 de novembre, data fixada d'inici del judici. En el cas que algun dels 15 es fes enrera el judici s'hauria de celebrar i amb tants encausats tindria una durada d'un mes i mig. Entre els acusats hi ha els dos màxims ex dirigents de DN a Catalunya, Albert Bruguera, i Juan de Haro pels que la Fiscalia demanava respectivament 10 anys i un dia de presó i 6 anys i 1 dia.  Tots 15 estan acusats d'uns presumptes delictes d'amenaces, coaccions, lesions i incitació a l'odi per motius religiosos comesos entre març de 2017 i març de 2018 en el marc de la campanya contra l'obertura d'un oratorio o mesquita al carrer Japó de Barcelona al districte de Nou Barris. Actualment ni Bruguera ni De Haro militen activament a Democracia Nacional i ja no tenen cap càrrec. 

                                         

Gaza i la debilitat d'Israel. Analitzo al Punt Avui l'ofensiva de Hamás contra Israel

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, diumenge 8 d'octubre de 2023

A les acadèmies militars, s’explica la teoria que a l’enemic derrotat cal donar-li una alternativa de retirada. I si la guerra ha estat per un territori, cal permetre-li que tingui un espai per viure. Perquè si no el té, enlloc d’acceptar una rendició digne, morirà matant. Si el bàndol perdedor és humiliat, el bàndol vencedor potser gaudirà uns anys de pau, però de les generacions següents sortiran nous combatents decidits a venjar els màrtirs d’ahir, acceptant que, tot i que probablement també moriran, seran els nous màrtirs d’una guerra que rebrotarà de generació en generació. Evidentment, l’ofensiva militar des de Gaza contra Israel, amb l’assassinat i la presa d’ostatges civils i el bombardeig de ciutats és un crim de guerra condemnable, però és una resposta a la manca d’alternatives vitals i laborals amb què Israel tracta, des de fa dècades, els palestins per gestionar la derrota, sobretot els dos milions reclosos a Gaza.

Sovint es diu que els palestins no perden mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. Es veu clarament si comparem els mapes del territori que tindrien després de cada guerra o preacord amb el que gestionen ara. Amb els frustrats acords d’Oslo del 1993, a Cisjordània hi havia 110.000 colons israelians, però avui són 700.000. Potser Hamàs ha llançat l’ofensiva per aturar la normalització de relacions entre l’Aràbia Saudita i Israel. Acord que havia portat una nova proposta a la baixa de miniestat palestí amb el territori de Gaza i parts de Cisjordània. Però segurament el que pugui oferir Israel quan acabi aquesta nova guerra de Gaza serà menys del que haurien aconseguit sent la torna de l’acord entre saudites i israelians.

Desconeixent l’evolució d’aquesta ofensiva sorpresa, en podem treure quatre conclusions. La primera és que, tot i l’absoluta superioritat tecnològica, els serveis d’informació d’Israel no han pogut detectar la preparació per llançar milers de coets, ni la planificació de l’ofensiva terrestre amb què han aconseguit el control de localitats i granges, matant civils i militars i agafant desenes d’hostatges. La segona és que, per més que Israel es doti d’escuts defensius, com ara la Cúpula de Ferro, contra els míssils palestins i tingui la millor tecnologia per controlar els murs, no pot controlar la força de la superioritat demogràfica dels palestins front als set milions de jueus que viuen a Israel si molts d’aquests palestins perden la por a morir. La tecnologia no garanteix la seguretat d’Israel. La tercera és que, un cop els palestins han capturat ostatges civils i militars, com va passar amb Hezbol·là al Líban, Israel es veurà obligat a negociar com va fer el 2008 per recuperar els cadàvers de dos soldats capturats. La societat israeliana accepta perdre vides, però no que civils o militars, vius o morts, quedin en mans de l’enemic. I, per últim, que, gràcies a aquesta ofensiva, el primer ministre Netanyahu tindrà la cortina de fum necessària per fer callar els contraris a la reforma que havia aprovat per garantir-se immunitat enfront de les causes de corrupció contra ell.

 Llegir al Punt Avui

 

Democracia Nacional convoca el 12 d'octubre a Montjuïc (sense la Falange) i Somatemps i DENAES a Colom. Finalment també es fa convocatòria a Passeig de Gràcia

Pel proper dijous 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, hi ha dues manifestacions convocades per la ultradreta a Barcelona. Una és la de Somatemps i DENAES -entitat pròxima a Vox- de l'homenatge, ofrena i desfilada al monument de Colom. L'altra és la de Democracia Nacional que, sense La Falange, fa la tradicional manifestació de la Plaça Espanya a la Plaça Sant Jordi a Montjuïc, on fan l'habitual acte ultra. Hi intervidrà el dirigent de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, que ja està en quart grau penitenciari per la condemna de Blanquerna. Vox també convoca actes en alguns municipis on té representació com Sentmenat

La tradicional manifestació unionista de Plaça Catalunya on coincidia Societat Civil Catalana, Falange de las JONS i Somatemps amb el PP, Ciudadanos i Vox que en principi semblava que no es faria en haver-se fet ja la manifestació contra la aministia de diumenge passat, finalment sí s'ha convocat a les 11:30 a Passeig de Gràcia amb Provença i després a Plaça Catalunya. Part de la ultradreta como Somatemps, hi dóna suport, si bé Somatemps serà a les 11 a Colom.

Probablement dijous dirigents de Vox seran a l'acte de DENAES i Somatemps al monument de Colón i després potser aniran a la Plaça Catalunya

  

La publicación de informaciones sobre la financiación opaca de Vox, motivan que el partido que se desprende de parte de sus fundadores, desmienta la dimisión del vicesecretario de Gerencia, Juan José Aizcorbe. Ello ocurre la misma semana que dimite la consejera extremeña, Camino Limia, y que la alcaldesa de Gijón expulse a Vox del gobierno municipal.

"Vox no sabe gestionar ni los tiempos de las decisiones, ni las informaciones" me dice un histórico militante de Vox al revuelo de la noticia parcialmente desmentida de la dimisión del  gerente del partido, el histórico Juan José Aizcorbe. Dimisión y desmentido con el que culminan tres días de noticias sobre la financión opaca del partido, los siete millones que Vox ha transferido a la fundación Disenso, cuyo presidente vitalicio segun sus estatutos es Santiago Abascal. Semana negra en que se ha producido la dimisión de la consejera de Vox en el gobierno extremeño, Camino Limia, la expulsión de Vox del gobierno municipal del ayuntamiento de Gijón, y la ruptura de la unidad en el parlamento valenciano entre PP y Vox, con el PP votando con los partidos de izquierda en relación a la violencia de género.

Cosas que ocurren sólo una semana después de la investidura fallida de Alberto Núñez Feijóo al que Vox regaló su voto afirmativo sin pedir entrar el el gobierno, ya que sabía que sería fallida. Sesion de investidura en la que vimos a Santiago Abascal sentado en el hemicilo junto a la nueva portavoz en el Congreso, la joven Pepa Millán, y el también joven José María Figaredo, Vicesecretario de Relaciones con las Cortes (perdón, tal vez ex vicesecretario, dado que desaparece el cargo). Una imagen muy distinta a la de antaño cuando se sentaban junto a Abascal los caídos Iván Espinosa de los Monteros, Macarena Olona y el cada vez mas postergado Javier Ortega Smith. Ortega Smith continua siendo uno de los tres vicepresidentes del partido pero ha sido excluído del nuevo Comité de Acción Política, órgano de gobierno del partido,  y al que no se le vio en la sede del partido la noche electoralñ del 23 de julio. Todo es efímero en Vox y Abascal dejando la faena incómoda a Jorge Buxade e Ignacio Garriga, se desprende de lastre. 

Además parece que el Vicepresidente de Acción Política, Jorge Buxadé, adquiere más poder y pasará a ser responsable de la coordinación jurídica del partido. Desaparecen 7 vicesecretarías. Marta Castro, responsable hasta ahora de cuestiones jurídicas y recursos a los tribunales junto al menguante Ortega Smith, continuará ejerciendo la assoría legal. Y cuando se oficialice que Juan José Aizcorbe deja la Gerencia. El diputado en el parlamento andaluz, Javier Cortés, asumirá parte de dichas funciones.  

Abascal con sus nuevos compañeros de escaño, donde antes se sentaban Iván Espinosa o Macarena Olona

 Ahora bien, más allá que sea sustituido prontamente por voluntad propia o por dimisión el diputado y gerente, Juan José Aizcorbe, lo que no niega Vox es el traspaso de 7 millones de euros a la fundación Disenso. Dinero en parte conseguido por las aportaciones que exige el partido a los grupos municipales y de los parlamentos autonómicos, dinero que los ayuntamientos y parlamentos autonómicos entregan a a los grupos municipales y autonómicos para su funcionamiento. 

                                

Juan José Aizcorbe

Pero lo noticiable del último informe del Tribunal de Cuentas es la advertencia por ciertas prácticas realizadas por Vox que podrían ser sancionadas, como el ingreso en cajeros automáticos de más de 20.000 euros en 2018 y 311.947 euros en 2019 declarados como producto del merchandising destinado a las “mesas de información”. A la luz de esos datos –dice el informe del Tribunal de Cuentas- “existe una incertidumbre respecto a si parte de dichos ingresos corresponden a donaciones y no a la venta de productos, lo que vulneraría lo establecido en el artículo 5.1 a) de la LOFPP [Ley Orgánica de Financiación de Partidos Políticos] al no haber sido identificados los posibles donantes"de de origen no declarado. Ingresos de 299 euros realizados por medio de cajeros automáticos que se justifican como ingresos en las mesas y carpas en concepto de merchandising. Pero se sospecharía que podrían tratarse de donaciones opacas ingresadas de forma fragmentada para no superar los 300 euros sin indicar quienes son los donantes. Algo posible en un ingreso en metálico por cajero, pero no si se hace por medio de tranferencia. Y lo que también ha generado polémica ha sido el pago de  516.670 euros en 2019 a la empresa de Kiko Méndez-Monasterio, asesor personal de Abascal, y de Gabriel Ariza, hijo del exdueño de la quebrada Intereconomía TV. Como denunciaba Macarena Olona Vox hace pagos a miembros del partdo por supuestos cursos y servicios que no se indican que deberían estar declarados mediante el llamado Modelo 347 de hacienda, conocida irónicamente como "cuenta de putas y varios".

Todo esto ocurre la misma semana que ha dimitido la consejera de Vox en el gobierno extremeño, Camino Limia, y que la alcaldesa de Gijón, de Foro Asturias, ha expulsado a los concejales de Vox del gobierno municipal. Abascal, Buxadé y Garriga confían salir de la situación actual en la que tienen por delante una legislatura en la que serían irrelevantes en el Congreso, con la repetición electoral en enero si Pedro Sánchez no consigue ser investido. Así, si Puigdemont vota en contra de la investidura al no plegarse Sánchez a todas sus demandas se repetirían elecciones de aquí tres meses. Y pese a que Vox posiblemente podría perder de nuevo escaños, un probable ascenso del PP podría dar la mayoria a la suma de PP y Vox.   Y en tal caso, a diferencia de la semana pasada, Abascal exigiría la vicepresidencia y algunos ministerios para dar su sí a Feijóo.

Para responder a las informaciones publicadas estos días sobre Vox, Ignacio Garriga, como Secretario General, ha remitido esta carta a los afiliados: