S'ha esgotat a Ceuta la "baraka" de Pedro Sánchez?. El Triangle

 

Xavier Rius, dilluns 31 d'agost 2026. El Triangle. Llegir en català

Es deia que Pedro Sánchez té més vides que un gat. Altres deien que tenia baraka, una paraula àrab que significa sort o protecció d’algun deu o força astral. No sé quantes vides ha gastat ja Sánchez des que va arribar a la Moncloa el juny de 2018, havent tingut de gestionar situacions com les protestes per la sentència del procés amb la Batalla d’Urquinaona, els confinaments de la Covid 19, la crisi energètica per la guerra d’Ucraïna, el mal resultat de les autonòmiques i municipals de maig de 2023, el bloqueig a l’amnistia a Puigdemont per part d’un Suprem que no acata la llei, els casos de corrupció de Cerdán, Ábalos i Koldo, o l’assetjament judicial a la seva família per part d’uns jutges que penso que potser enyoren ETA, ja que sembla que durant la barbàrie d’ETA sentien que defensaven amb tota la seva ànima Espanya.

Ara la integritat territorial d’Espanya es defensa a Ceuta, on es viu una situació que s’escapa de les mans del govern central i dels antidisturbis de la UIP de la Policia Nacional, que, per cert, aquesta vegada en ser enviats des de Madrid, Canàries o Andalusia no han penjat vídeos corejant “¡A por ellos!”. Una entrada massiva de migrants a la ciutat autònoma que malgrat les tanques fronteres i l’espigó ni la Policia Nacional, ni la Guàrdia Civil va poder contenir a la platja ara fa un mes. I tot que la majoria van tornar voluntàriament al Marroc dies després, una xifra que uns diuen que és de cinc mil, altres de vuit mil, continuen a la ciutat i res fa pensar que s’evaporin cap el Marroc o cap a la Península abans de tres mesos.

Avui es compleix un més i un dia d’aquesta entrada massiva pel Tarajal, entrada que va se possible gràcies a la desaparició dels cossos de seguretat marroquins. Molts dels seus efectius havien estat desplaçats aquell dia a Tetuán on la classe política marroquina rendia pleitesia al seu rei malalt. I avui, que comença formalment el nou curs polític, Pedro Sánchez ha estat entrevistat a la Ser. No hi he vist a aquell líder imbatible que es creix en les adversitats. No ha fet cap autocrítica i ha culpat de tot Rússia i Israel. Cap crítica cap a les xarxes socials amb algoritmes dissenyats per magnats propers a Donald Trump, ni cap el Marroc, que sap que ara té molt a guanyar i ha recordat que continua reivindicant no només el Sàhara, sinó també Ceuta i Melilla.

Un cop acabada l’entrevista a la Ser, Televisió Espanyola, Cuatro i Ana Rosa Quintana a Telecinco, recuperaven les tertúlies polítiques matinals i es posava en dubte l’optimisme i el suposat control de la situació mostrat per Pedro Sánchez a qui se li retreia que en un mes no hagi estat capaç de fer el cens de quants menors hi ha, quantes noies i dones vulnerables, quants subsaharians que tenen dret a demanar asil o protecció internacional pel que no podran ser expulsats a curt termini. I tampoc no s’ha censat els marroquins adults que s’intentarà expulsar a Marroc si Rabat accepta aplicar l’acord de readmissió teòricament vigent.

Ana Rosa, que feia el programa en directe des de la Plaça d’Àfrica de Ceuta, s’ha guanyat l’audiència entrevistant al president de la ciutat autònoma, Juan Jesús Vivas, veritable heroi pels ciutadans de Ceuta. També ha emès imatges dels incidents al barri de la Loma de Colmenar on milers de marroquins volien accedir a les carpes d’acollida temporal amb els antidisturbis intentant contenir-los. I tant alguns veïns als que entrevistava Ana Rosa com els bombers i treballadors municipals que es manifestaven, corejaven “Espanya no se vende, Ceuta se defiende”. Una consigna reciclada dels anys del procés que cridaven primer els ultres de Blanquerna i després als actes i manifestacions de Vox. Consigna que sense cap mena de dubte es cridarà dimecres a les manifestacions que es faran davant del molts ajuntaments d’arreu d’Espanya convocades pel PP, Vox i la ultradreta.

Un retret que feien a Cuatro i Tele5 molts dels ciutadans als que donaven veu era que, per ordres de Pedro Sánchez i Marlaska, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els militars es van quedar amb els braços baixats durant el que anomenen la invasió del dia 30, sense aplicar força física, material antidisturbis o foc real contra el migrants. Un dels veïns entrevistats  explicava que ell vivia al Sàhara espanyol el 1975 i va viure la fugida d’Espanya quan Marroc llençà la Marxa Verda també amb l’exèrcit espanyol baixant els braços. Però no ens enganyem, tothom a Ceuta sap que avui en dia és impensable i jurídicament seria un delicte disparar foc real contra persones desarmades a la frontera. I com ho saben, se senten vulnerables davant d’hipotètics futurs salts massius incitats o consentits per Marroc.

Aquest és un dels drames de part de la població dita cristiana, que jo prefereixo definir com europea o espanyola de tota la vida, resident a Ceuta. Molts d’ells o els seus pares o avis, van instal·lar-se a Ceuta quan Espanya va lliurar l’antic protectorat espanyol al Marroc deixant les seves cases de Larache o Tetuan, o les d’Ifni o el Sàhara. Molts espanyols que havien nascut al Protectorat o a Ifni, que recorden fets històrics com el desastre d’Annual, van acabar intal·lant-se a Ceuta i Melilla. Ciutadans espanyols que certament van viure una època de prosperitat entre 1925 i 1960, temps en que com em deia una dona espanyola ja morta nascuda a Tetuan, que per fer la bugada era més barato una tenir una criada mora que comprar una rentadora.

Tot i que es donen cada dia enfrontaments entre els migrats que porten un mes a la ciutat per accedir als llocs habilitats per dormir o aconseguir un àpat, la societat ceutí, tant els ceutís magribins o musulmans, com els dits cristians, sembla més unida que mai i defensen l’espanyolitat de la ciutat. Però la situació econòmica que ja anava malament, és deteriora encara més. El comerç de Ceuta i Melilla vivia de les exportacions al Marroc que feien milers de dones marroquines en farcells a l’esquena per la frontera. Exportacions atípiques que Espanya i Marroc van acordar aturar, per fer unes exportacions reglades amb camions. Però Marroc fa més de dos anys que té aturada l’obertura de la duana fronterera i ara res surt de les naus de distribució de Tarajal. El turisme des de fa un més s’ha esvaït i no sembla que de moment torni. I la nova font d’ingressos, la instal·lació a Ceuta d’empreses tecnològiques i de loteria i joc online, que donen feina a mil cinc-centes persones, empreses que van deixar Gibraltar amb el Brexit i aprofitaven la baixa fiscalitat de Ceuta, ara si la crisis s’allarga i Marroc intensifica les seves reivindicacions es plantegen si buscar un nou emplaçament més estable com les Canàries, on també hi ha una fiscalitat especial.

Però deixant de banda la situació econòmica de Ceuta, tornant a Pedro Sánchez, dimecres veurem quin suport tenen les manifestacions convocades pel PP i  l’extrema dreta. I d’aquí unes setmanes com s’ho farà el PP per acollir menors després d’haver pactat governs amb Vox, i com reaccionaran els ciutadans de Ceuta si la ciutat els propers mesos no torna a la normalitat. La reacció dels migrants si d’aquí unes setmanes comencen les expulsions massives, és un escenari de protestes incontrolables als carrers de Ceuta, que espanta tothom.En tot cas el PP juga amb foc, ja que assenyala i demana més mà dura amb el Marroc i potser aviat serà Feijóo qui des de la Moncloa haurà de jurar pleitesia a Mohamed VI.

Leer en castellano en El Triangle

Feijóo i Abascal eperen els seus moments. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 1 de juliol de 2025

En cinc dies, de dissabte 5 de juliol al dimecres 9, la política espanyola ha viscut un dels períodes més intensos dels últims anys. Dissabte, la reunió del Comitè Federal del PSOE on Pedro Sánchez remodelava la direcció i exposava el full de ruta del partit, després de l’empresonament del nou secretari d’organització Santos Cerdán. Diumenge, el PP celebrava el seu congrés en el que revalidada a Núñez Feijóo com a líder del partit i candidat a la presidència del govern. L’endemà la roda de premsa habitual del dilluns a la seu de Vox, no la feia ni Abascal ni el portaveu nacional, José Antonio Fúster, sinó que qui intervenia era la responsable de Demografia i Polítiques Socials, la diputada Rocío de Meer, que potser inconscientment patinava i ficava la pota, potser deliberadament calculat a l’estil Trump, per provocar, afirmava que s’haurien d’expulsar d’Espanya vuit milions de migrants i fills de migrants ja nacionalitzats. Concepte batejat com “reimmigració” amb bitllet d’avió cap el país d’origen per Alternativa per Alemanya, adoptat ràpidament per Vox i Aliança Catalana. Proposta que generava un rebuig generalitzat i Vox contraatacava acusant a la premsa de manipular les paraules de De Meer.

Dimecres, Pedro Sánchez compareixia al Congrés dels Diputats per donar explicacions i presentar les seves noves mesures del govern contra la corrupció. Compareixença i debat que va ser, de fet, una moció de confiança sense que es votés, en la que Pedro Sánchez va constatar que continua tenint el suport dels socis d’investidura tret de Podem, que sembla que vol emular els pitjors moments del que fa més de dues dècades s’anomenava amb sarcasme “Izquierda Hundida”. I aguantant de moment Sánchez, Núñez Feijóo va utilitzar un to molt dur amb el PSOE amb acusacions de tota mena com que s’havia lucrat de la prostitució, a la vegada que deixava clar que no faria cordó sanitari a Vox, de qui acceptaria els seus vots per ser investit president del govern, però sense fer-lo entrar al govern. Una entrada a l’executiu que Abascal crec que tampoc desitja.

Mentre a la majoria de països europeus com França, Itàlia, Àustria, Holanda, Polònia, Hongria o Alemanya, la ultradreta xenòfoba i euroescèptica és la primera o segona força política, a Espanya amb Vox, és la tercera. Aquí la ultradreta va més endarrerida ja que exceptuant la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada que va fracassar en el seus intents de fer el salt al Parlament de Catalunya i al Congrés del Diputats, no va irrompre a les institucions amb Vox fins desembre de 2018 a Andalusia i l’abril de 2019 al Congrés dels Diputats. A Catalunya fa dos anys Aliança Catalana i Sílvia Orriols, amb un discurs igual de xenòfob que el de Vox, però independentista, va fer-se amb l’alcaldia de Ripoll. I fa un any Orriols va entrar al Parlament. I també tenim Se Acabó la Fiesta d’Alvise Pérez amb tres eurodiputats.

Aliança no té pressa, ja que a no ser que el PSC acabi esquitxat per la trama Koldo, Ábalos y Cerdán, res fa pensar que Salvador Illa hagi d’avançar les eleccions. Mentrestant el discurs d’Orriols penetra poc a poc en la ment de molts independentistes, i el partit es centra en l’extensió territorial de cara a les eleccions municipals. Unes candidatures que estaran formades per molts militants nouvinguts, i el partit té por que se li puguin descontrolar alguns regidors després de les eleccions. Fa dos anys Aliança només es va presentar a Ripoll on va ser la força més votada amb sis regidors i on governa en minoria, a Manlleu, on va obtenir un regidor que ha estat reemplaçat per un membre de la llista amb més carisma, i a Ribera d’Ondara, on el regidor d’Aliança, que va assumir temporalment l’alcaldia, va trencar amb Orriols abandonant el partit.

Vox, que vol deixar de ser la tercera força espanyola i el comodí del PP per les investidures, creu que no podrà incrementar el seu sostre electoral –ara té 33 diputats al Congrés, i l’anterior legislatura en va tenir 52— fins que Feijóo, o qui sigui del PP, arribi a la Moncloa i presideixi un govern del PP en solitari. Vox no vol la vicepresidència per ser la Yolanda Díaz de Feijóo, d’Ayuso o de Moreno Bonilla. Vol que Feijóo, o qui lideri el partit d’aquí dos anys, sigui investit president gràcies també al vot dels diputats de Vox per, des de l’oposició, confrontar-se al govern del PP i acabar superant-lo en les següents eleccions. Confia poder retreure-li que, tot i haver fet fora a Pedro Sánchez, continua fent unes polítiques d’immigració, ambientals o de gènere molt semblants a les seves. Abascal acusaria a aquest hipotètic govern del PP de complir dòcilment tot el que dicten des de Brussel·les i no defensar prou la unitat d’Espanya. Així doncs, a curt termini el que volen tant Vox com el PP és que en les eleccions d’aquí dos anys, o abans si Sánchez les avança, sumar entre els dos la majoria necessària per evitar que els socialistes continuïn sent els inquilins de la Moncloa.

Essent la retallada de la llengua catalana a l’administració i l’escola una de les condicions que ha posat i aconseguit Vox als governs del PP del País Valencià i les Illes, no sembla probable que Junts facilités per activa o per passiva aquest executiu del PP condicionat per Vox. El que em costa entendre és com Feijóo i el PP, fent ara un discurs semblant al de Vox, demanant la presó per Pedro Sánchez, i amb un Vox radicalitzat que proposa expulsions de milions de ciutadans d’origen estranger, aconseguiran ampliar el nombre de votants. Per que el que ara sembla que fa PP és voler robar-li vots a Vox mentre sembla que els d’Abascal els vol robar al PP. I si Se Acabo la Fiesta també s’hi presenta, més enllà que certament pugui aconseguir algun diputat per Madrid, restarà vots a les altres províncies a Vox i el PP, que perdran diputats.

Ah! Sílvia Orriols nega que es plantegi presentar-se a unes eleccions espanyoles. Però si ho fes trauria vots i diputats a Junts i Esquerra. Ella diu que no ho farà, però també assegurava fa dos anys que no es presentaria com a candidata d’Aliança al Parlament ja que segons ella tècnicament seria incompatible amb fer d’alcaldessa i mirem ara on és. No sabem quan Sánchez convocarà eleccions, que serà en el moment que ell cregui que els resultats li poden ser més favorables. Però si no les avança, les eleccions municipals potser coincidiran amb les generals. I seria estranya una campanya en que Orriols que demanés el vot per Aliança per salvar Catalunya a la urna de les municipals i demanar l’abstenció a les generals. Si això passés, estaria temptant als seus votants a tornar al peix al cove i votar de nou als “processistes” Junts i Esquerra pel Congrés i el Senat.

Arribat aquí em pregunto, seria ciència ficció que Aliança amb dos o tres diputats a Madrid, si fossin determinants, que pactés amb el PP i Vox una investidura de Feijóo si s’aprova una llei d’estrangeria que faciliti les expulsions, restringeixi l’empadronament i retalli drets socials i ajuts pels immigrants, i en contrapartida el PP es comprometés a no fer reformes per retallar el català?

clica aquí para leer en castellano en El Triangle

La ultradreta que creix contra l'enemic interior. Analitzo al Triangle la pujada de la ultradreta en eleccions del 28M

 

Llegeix l'article en El Triangle

 Xavier Rius Sant, 30 de maig de 2023

Un servidor ja va preveure que Vox pujaria a Catalunya afirmant que tindria entre vuitanta i cent regidors. Però em vaig quedar curt donat que n’ha aconseguit 124. Els resultats que va tenir Vox fa quatre anys a Catalunya, amb només tres regidors a Salt, eren una dissonància per un partit que un mes després va aconseguir dos diputats per Barcelona al Congrés i que n’aconseguiria onze al Parlament de Catalunya. Sí que vaig preveure que el 28M Vox podria triplicar a nivell de tot España el nombre de regidors en presentar 1.936 llistes, front les 752 de 2019. I, efectivament, ha passat de 525 regidors a 1.695. A Catalunya ha entrat a dinou de les vint ciutats més poblades. A Barcelona han obtingut l'acta de regidor Gonzalo de Oro Pulido y Liberto Senderos. Senderos està vinculat al grup ultrareligiòs secret, El Yunque i el 2010 constaba com a tesorer de l'entitat legalitzada Organización del Bien Común España (OCBE) que en el seus estatuts inicials afirmava ser la filial espanyola de El Yunque. Només Badalona se li ha resistit perquè allà el discurs populista i sovint xenòfob ja el fa Xavier García Albiol que no deixa espai per Vox. El fet que la direcció de Vox permetés en començar la campanya a les diferents candidatures locals fer un programa de deu punts amb reivindicacions locals, complementari al genèric de “Cuida tu barrio” o “La Patria comienza en los barrios” igual per tots el municipis d’Espanya ha ajudat a tenir aquests millors resultats. Ara bé, a moltes candidatures locals no va arribar a temps el vistiplau de la seu madrilenya del carrer Bambú, donat que les havien de validar les propostes de totes les candidatures un reduït grup de quatre o cinc persones. Així funciona un partit que no té executives regionals i tot ho decideix un petit grup de persones des de Madrid.

No deixant Vox espai a les ultradretes clàssiques –només Hacer Nación, escissió d’España 2000 ha aconseguit dos regidors al municipi madrileny de Velilla de San Antonio-, a Catalunya ha ressuscitat Josep Anglada que, després d’una legislatura absent, ha tornat amb dos regidors a l’ajuntament de Vic. Però la irrupció ultra municipal al marge de Vox més significativa, ha estat la victòria d’Aliança Catalana de Sílvia Orriols a Ripoll, partit que també ha obtingut un regidor a Manlleu i a Ribera d’Ondara. Orriols fa quatre anys va aconseguir l’acta de regidora en presentar-se pel partit independentista i contrari a la immigració, Front Nacional de Catalunya. Però al cap d’un any  Orriols va trencar amb el Front en demanar-li el partit que rebaixés el seu discurs monotemàtic contra la immigració i el terrorisme islàmic, creant Orriols Aliança Catalana. El Front ha aconseguit dos regidors a Manresa i la majoria absoluta al petit municipi tarragoní de La Masó. Més enllà que a Ripoll acabi governant Orriols com a llista més votada o que qui hi hagi un tripartit o quatripartit que li barri el pas, Orriols s’ha convertit en una guanyadora en el convuls espai de l’independentisme més rupturista, i sembla probable que intentarà expandir el partit i presentar-se a les properes eleccions catalanes.

 

Però el més significatiu d’aquestes eleccions municipals i autonòmiques del 28M ha estat la baixada de vots del PSOE i la caiguda en picat de Podemos, Más Madrid i l’espai encara no nat de Yolanda Díaz, fet que ha donat unes noves majories liderades pel PP que necessita a Vox per fer-se amb el govern a sis comunitats, Múrcia, Aragó, Balears, Cantàbria, València i Extremadura, i a trenta gran ciutats com Sevilla, València, Saragossa o Palma de Mallorca. Abascal diu que no regalarà investidures si no se li permet entrar els governs.

El fet que el PP hagi pujat a tot Espanya, no només a la Comunitat de Madrid, ha evitat que Isabel Díaz Ayuso tingués la temptació de carregar-se a Núñez Feijóo, com va fer amb Pablo Casado per postular-se ella per competir amb Pedro Sánchez a les eleccions generals, dotant al PP d’un discurs trumpista proper al de Vox. Pedro Sánchez ha avançat les eleccions per evitar-se uns mesos de descomposició del partit i haver d’aguantar retrets dels líders territorials culpant-lo a ell de la davallada pels pactes amb Esquerra o Bildu. I és que no ens enganyem, la qüestió territorial i la diversitat lingüística d’Espanya continua sent un tema no resolt i la benzina principal no només de la ultradreta, sinó també motiu de confrontació dins de part de l’esquerra i també de la dreta que no entén que s’hagi de tenir un nivell de domini de llengua catalana o de gallec per treballar en una administració municipal o autonòmica a Tarragona o Lugo. Sabia el que feia Ayuso quan deia fa uns dies que s’havia d’il·legalitzar Bildu. Saben el que fan els líders de Vox quan demanen il·legalitzar també ERC, la CUP i Junts. I és que la ultradreta absent fins fa quatre anys en el mapa polític espanyol, no ha irromput pel seu no a la immigració o a les imposicions de Brussel·les, com ho ha fet a la resta d’Europa. Ha irromput per la defensa d’una Espanya centralista i uniforme. Mentre per Le Pen o Meloni l’enemic està o ve de fora, per Vox i aquells que sense ser de Vox comparteixen part del seu ideari, l’enemic a combatre és de casa i està dins.

 

La ultraderecha que crece contra el enemigo interior

El Triangle, lunes 30 de mayo. Xavier Rius Sant 

n servidor ya previó que Vox subiría en Catalunya afirmando que tendría entre ochenta y cien concejales. Pero me quedé corto dado que ha conseguido 124. Los resultados que tuvo Vox hace cuatro años en Catalunya, con sólo tres concejales en Salt, eran una disonancia para un partido que un mes después logró dos diputados por Barcelona en el Congreso y que conseguiría once en el Parlament de Catalunya. Sí anticipé que el 28M Vox podría triplicar a nivel de toda España el número de concejales al presentar 1.936 listas, frente a las 752 de 2019. Y, efectivamente, ha pasado de 525 concejales a 1.695. En Cataluña ha entrado en diecinueve de las veinte ciudades más pobladas. En Barcelona han obtenido acta de concejal Gonzalo de Oro Pulido y Liberto Senderos. Senderos está vinculado al grupo ultrarreligioso secreto, El Yunque y en 2010 constaba como tesorero de la entidad legalizada Organización del Bien Común España (OCBE) que en sus estatutos iniciales afirmaba ser la filial española de El Yunque. Solo Badalona se le ha resistido porque ahí el discurso populista y a menudo xenófobo lo hace ya Xavier García Albiol que no deja espacio para Vox. El hecho de que la dirección de Vox permitiera al empezar la campaña a las diferentes candidaturas locales realizar un programa de diez puntos con reivindicaciones locales, complementario al genérico de “Cuida tu barrio” o “La Patria comienza en los barrios” igual para todos los municipios de España ha ayudado a tener esos mejores resultados. Ahora bien, a muchas candidaturas locales no llegó a tiempo el visto bueno de la sede madrileña de la calle Bambú, dado que tenían que validar las propuestas de todas las candidaturas un reducido grupo de cuatro o cinco personas. Así funciona un partido que carece de ejecutivas regionales y todo lo deciden un pequeño grupo de personas desde Madrid.

No dejando Vox espacio a las ultraderechas clásicas -sólo Hacer Nación, escisión de España 2000 ha conseguido dos concejales en el municipio madrileño de Velilla de San Antonio-, en Cataluña ha resucitado a Josep Anglada que, después de una legislatura ausente, ha vuelto con dos concejales al ayuntamiento de Vic. Pero la irrupción ultra municipal al margen de Vox más significativa, ha sido la victoria de Aliança Catalana de Sílvia Orriols en Ripoll, partido que también ha obtenido un concejal en Manlleu y en Ribera de Ondara. Orriols hace cuatro años logró el acta de concejala al presentarse por el partido independentista y contrario a la inmigración, Frente Nacional de Catalunya. Pero al año Orriols rompió con el Front al pedirle el partido que rebajara su discurso monotemático contra la inmigración y el terrorismo islámico, creando Orriols Aliança Catalana. El Front ha conseguido dos concejales en Manresa y la mayoría absoluta en el pequeño municipio tarraconense de La Masó. Más allá de que en Ripoll acabe gobernando Orriols como lista más votada o que haya un tripartito o cuadripartito que le barre el paso, Orriols se ha convertido en una ganadora en el convulso espacio del independentismo más rupturista, y parece probable que intentará expandir el partido y presentarse en las próximas elecciones catalanas.

Pero lo más significativo de estas elecciones municipales y autonómicas del 28M ha sido la bajada de votos del PSOE y la caída en picado de Podemos, Más Madrid y el espacio aún no nacido de Yolanda Díaz, lo que ha dado unas nuevas mayorías lideradas por el PP que necesita a Vox para hacerse con el gobierno en seis comunidades, Murcia, Aragón, Baleares, Cantabria, Valencia y Extremadura, y en treinta grandes ciudades como Sevilla, Valencia, Zaragoza o Palma de Mallorca. Abascal dice que no va a regalar investiduras si no se le permite entrar los gobiernos.

El hecho de que el PP haya subido en toda España, no sólo en la Comunidad de Madrid, ha evitado que Isabel Díaz Ayuso tuviera la tentación de cargarse a Núñez Feijóo, como hizo con Pablo Casado para postularse ella para competir con Pedro Sánchez en las elecciones generales, dotando al PP de un discurso trumpista cercano al de Vox. Pedro Sánchez ha adelantado las elecciones para evitarse unos meses de descomposición del partido y tener que aguantar reproches de los líderes territoriales culpándole a él del bajón por los pactos con Esquerra o Bildu. Y es que no nos engañemos, la cuestión territorial y la diversidad lingüística de España sigue siendo un tema no resuelto y la gasolina principal no sólo de la ultraderecha, sino también motivo de confrontación dentro de parte de la izquierda y también de la derecha que no entiende que se tenga que tener un nivel de dominio de lengua catalana o de gallego para trabajar en una administración municipal o autonómica en Tarragona o Lugo. Sabía lo que hacía Ayuso cuando decía hace unos días que debía ilegalizarse a Bildu. Saben lo que hacen los líderes de Vox cuando piden ilegalizar también a ERC, la CUP y Junts. Y es que la ultraderecha ausente hasta hace cuatro años en el mapa político español, no ha irrumpido por su no a la inmigración o a las imposiciones de Bruselas, como lo ha hecho en el resto de Europa. Ha irrumpido por la defensa de una España centralista y uniforme. Mientras para Le Pen o Meloni el enemigo está o viene de fuera, para Vox y quienes sin ser de Vox comparten parte de su ideario, el enemigo a combatir es de casa y está dentro.

               

Va ser Albert Rivera qui sacsejant una suposada discriminació laboral dels que no volen aprendre català, qui va posar la llavor de Vox. A Galicia amb Feijóo de president cal saber gallec per treballar a l'administració

 

 

Escolta entrevista a El Món de RAC1, on analitzo pacte entre PP i Vox a Castella Lleó, i recordo que va ser Albert Rivera en crear Ciudadanos que va posar la llavor de Vox en afirmar que no hi havia igualtat entre els espanyols en discriminar per treballar a les administracions a Catalunya a qui no sabia ni volia aprendre català. Posteriorment el PP de Casado a l'igual que Vox li copià l'argument, però a Galiacia amb Feijóo com a president cal saber gallec per treballar a l'administració.