Feijóo i Abascal eperen els seus moments. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 1 de juliol de 2025

En cinc dies, de dissabte 5 de juliol al dimecres 9, la política espanyola ha viscut un dels períodes més intensos dels últims anys. Dissabte, la reunió del Comitè Federal del PSOE on Pedro Sánchez remodelava la direcció i exposava el full de ruta del partit, després de l’empresonament del nou secretari d’organització Santos Cerdán. Diumenge, el PP celebrava el seu congrés en el que revalidada a Núñez Feijóo com a líder del partit i candidat a la presidència del govern. L’endemà la roda de premsa habitual del dilluns a la seu de Vox, no la feia ni Abascal ni el portaveu nacional, José Antonio Fúster, sinó que qui intervenia era la responsable de Demografia i Polítiques Socials, la diputada Rocío de Meer, que potser inconscientment patinava i ficava la pota, potser deliberadament calculat a l’estil Trump, per provocar, afirmava que s’haurien d’expulsar d’Espanya vuit milions de migrants i fills de migrants ja nacionalitzats. Concepte batejat com “reimmigració” amb bitllet d’avió cap el país d’origen per Alternativa per Alemanya, adoptat ràpidament per Vox i Aliança Catalana. Proposta que generava un rebuig generalitzat i Vox contraatacava acusant a la premsa de manipular les paraules de De Meer.

Dimecres, Pedro Sánchez compareixia al Congrés dels Diputats per donar explicacions i presentar les seves noves mesures del govern contra la corrupció. Compareixença i debat que va ser, de fet, una moció de confiança sense que es votés, en la que Pedro Sánchez va constatar que continua tenint el suport dels socis d’investidura tret de Podem, que sembla que vol emular els pitjors moments del que fa més de dues dècades s’anomenava amb sarcasme “Izquierda Hundida”. I aguantant de moment Sánchez, Núñez Feijóo va utilitzar un to molt dur amb el PSOE amb acusacions de tota mena com que s’havia lucrat de la prostitució, a la vegada que deixava clar que no faria cordó sanitari a Vox, de qui acceptaria els seus vots per ser investit president del govern, però sense fer-lo entrar al govern. Una entrada a l’executiu que Abascal crec que tampoc desitja.

Mentre a la majoria de països europeus com França, Itàlia, Àustria, Holanda, Polònia, Hongria o Alemanya, la ultradreta xenòfoba i euroescèptica és la primera o segona força política, a Espanya amb Vox, és la tercera. Aquí la ultradreta va més endarrerida ja que exceptuant la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada que va fracassar en el seus intents de fer el salt al Parlament de Catalunya i al Congrés del Diputats, no va irrompre a les institucions amb Vox fins desembre de 2018 a Andalusia i l’abril de 2019 al Congrés dels Diputats. A Catalunya fa dos anys Aliança Catalana i Sílvia Orriols, amb un discurs igual de xenòfob que el de Vox, però independentista, va fer-se amb l’alcaldia de Ripoll. I fa un any Orriols va entrar al Parlament. I també tenim Se Acabó la Fiesta d’Alvise Pérez amb tres eurodiputats.

Aliança no té pressa, ja que a no ser que el PSC acabi esquitxat per la trama Koldo, Ábalos y Cerdán, res fa pensar que Salvador Illa hagi d’avançar les eleccions. Mentrestant el discurs d’Orriols penetra poc a poc en la ment de molts independentistes, i el partit es centra en l’extensió territorial de cara a les eleccions municipals. Unes candidatures que estaran formades per molts militants nouvinguts, i el partit té por que se li puguin descontrolar alguns regidors després de les eleccions. Fa dos anys Aliança només es va presentar a Ripoll on va ser la força més votada amb sis regidors i on governa en minoria, a Manlleu, on va obtenir un regidor que ha estat reemplaçat per un membre de la llista amb més carisma, i a Ribera d’Ondara, on el regidor d’Aliança, que va assumir temporalment l’alcaldia, va trencar amb Orriols abandonant el partit.

Vox, que vol deixar de ser la tercera força espanyola i el comodí del PP per les investidures, creu que no podrà incrementar el seu sostre electoral –ara té 33 diputats al Congrés, i l’anterior legislatura en va tenir 52— fins que Feijóo, o qui sigui del PP, arribi a la Moncloa i presideixi un govern del PP en solitari. Vox no vol la vicepresidència per ser la Yolanda Díaz de Feijóo, d’Ayuso o de Moreno Bonilla. Vol que Feijóo, o qui lideri el partit d’aquí dos anys, sigui investit president gràcies també al vot dels diputats de Vox per, des de l’oposició, confrontar-se al govern del PP i acabar superant-lo en les següents eleccions. Confia poder retreure-li que, tot i haver fet fora a Pedro Sánchez, continua fent unes polítiques d’immigració, ambientals o de gènere molt semblants a les seves. Abascal acusaria a aquest hipotètic govern del PP de complir dòcilment tot el que dicten des de Brussel·les i no defensar prou la unitat d’Espanya. Així doncs, a curt termini el que volen tant Vox com el PP és que en les eleccions d’aquí dos anys, o abans si Sánchez les avança, sumar entre els dos la majoria necessària per evitar que els socialistes continuïn sent els inquilins de la Moncloa.

Essent la retallada de la llengua catalana a l’administració i l’escola una de les condicions que ha posat i aconseguit Vox als governs del PP del País Valencià i les Illes, no sembla probable que Junts facilités per activa o per passiva aquest executiu del PP condicionat per Vox. El que em costa entendre és com Feijóo i el PP, fent ara un discurs semblant al de Vox, demanant la presó per Pedro Sánchez, i amb un Vox radicalitzat que proposa expulsions de milions de ciutadans d’origen estranger, aconseguiran ampliar el nombre de votants. Per que el que ara sembla que fa PP és voler robar-li vots a Vox mentre sembla que els d’Abascal els vol robar al PP. I si Se Acabo la Fiesta també s’hi presenta, més enllà que certament pugui aconseguir algun diputat per Madrid, restarà vots a les altres províncies a Vox i el PP, que perdran diputats.

Ah! Sílvia Orriols nega que es plantegi presentar-se a unes eleccions espanyoles. Però si ho fes trauria vots i diputats a Junts i Esquerra. Ella diu que no ho farà, però també assegurava fa dos anys que no es presentaria com a candidata d’Aliança al Parlament ja que segons ella tècnicament seria incompatible amb fer d’alcaldessa i mirem ara on és. No sabem quan Sánchez convocarà eleccions, que serà en el moment que ell cregui que els resultats li poden ser més favorables. Però si no les avança, les eleccions municipals potser coincidiran amb les generals. I seria estranya una campanya en que Orriols que demanés el vot per Aliança per salvar Catalunya a la urna de les municipals i demanar l’abstenció a les generals. Si això passés, estaria temptant als seus votants a tornar al peix al cove i votar de nou als “processistes” Junts i Esquerra pel Congrés i el Senat.

Arribat aquí em pregunto, seria ciència ficció que Aliança amb dos o tres diputats a Madrid, si fossin determinants, que pactés amb el PP i Vox una investidura de Feijóo si s’aprova una llei d’estrangeria que faciliti les expulsions, restringeixi l’empadronament i retalli drets socials i ajuts pels immigrants, i en contrapartida el PP es comprometés a no fer reformes per retallar el català?

clica aquí para leer en castellano en El Triangle

Ni Tunísa ni Líbia són estats on deportar migrants. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 2 de juny de 2025

La Comissió Europea està intentant establir acords amb tercers països als que desplaçar, retornar i internar immigrants que arriben il·legalment a Europa i també a persones que demanin asil i siguin originaris de països considerats per Brussel·les segurs com Marroc, Colòmbia, Bangladesh, Egipte, Índia, Tunísia i Turquia. El que ha legislat Meloni de traslladar migrants a centres de la veïna Albània, decisió que ha patit diversos entrebancs judicials, s’intenta regular des de Brussel·les, més enllà que en el cas que finalment Itàlia se’n surti amb els seus camps a Albània, el nombre d’immigrants que hi podria internar serà anecdòtic front el nombre d’immigrants sense visat i sol·licitants d’asil que arriben al país.

Turquia, país veí de Grècia, ja acull més de tres milions de refugiats i rep diners d’Europa per que ho continuï fent i impedeixi les sortides. Espanya té una tensa relació amb Marroc que utilitza els fluxos de migrants i el control o no de les pasteres que van cap a Canàries com a xantatge en relació a qüestions com la pesca, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Algèria manté una tensa relació amb França, la seva antiga metròpoli i és l’únic país que dona suport als sahrauís de l’antiga província espanyola i no està per acceptar deportacions massives ni d’algerians ni d’altres nacionalitats. I Egipte, país d’on no surten les pasteres i que podria complir el requisit com Albània, de ser territoris per on no han passat els que es vol expulsar, ja té prou feina resistint la pressions de Netanyahu i Trump per tal que obri la porta del pas de Rafah i es quedi per sempre els dos milions de palestins que volen expulsar de Gaza.

És impensable tècnicament i econòmicament solucions com les va intentar el regne Unit de d’establir centres d’internament a Ruanda. Així doncs, sigui per establir-hi camps de retenció d’immigrants, tant si son expulsats des d’Europa, com retinguts quan intenten pujar-se a una barca cap el nord, o per ubicar-los transitòriament mentre s’estudia la seva petició d’asil només queden dos candidats, Tunísia i Líbia. Els dos estats on es va viure amb més intensitat el 2011 l’anomenada Primavera Àrab amb el derrocament dels dictadors Ben Ali i Moammar Al-Gaddafi. Però catorze anys després estan molt lluny de ser una democràcia on es garanteixin els drets humans.

A Tunísia, després de reformar la Constitució i esdevenir efímerament una democràcia en la que els islamistes moderats guanyaven algunes les eleccions o obtenien una important representació, el president Kaïs Saïed va donar el juliol de 2021 un autocop d’estat dissolent el Parlament. Sense fer res diferent al que feia fins el 2010 el dictador Ben Alí, ha retallat la llibertat de premsa i manifestació i empresona adversaris. I està imposant un discurs moralment ultraconservador i xenòfob acusant els europeus i les xarxes socials d’expandir l’homosexualitat, que considera una plaga, a la vegada que acusa als immigrants subsaharians que arriben al país fugint de la fam i la sequera del Sahel, amb la voluntat de quedar-s’hi o de fer el salt a Europa, de pretendre canviar la composició demogràfica del país. El racisme no es només un mal dels blancs europeus, sinó com també passa per exemple al Marroc, on l’expressió col·loquial per referir-se una persona negra és “esclau de merda”, a Tunísia està creixent el racisme contra els subsaharians impulsat pel president del país que assumeix un discurs semblant al de l’extrema dreta europea.

L’altra país clau, Líbia, mai va esdevenir ni una democràcia ni un estat unitari des de la mort de Gadafi. Continua tenint dos governs. El reconegut per l’ONU amb seu a Trípoli, la capital, liderat per Abdul Hamid Dbeibeh, que només controla un terç del país i té el suport de Qatar i Turquia i cada dia perd més adeptes. I el del mariscal Khalifa Haftar, amb seu a Bengasi, que controla l’est i el sud del país, i bona part dels pous de petroli i està recolzat pels Emirats, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units i Egipte. I com ja va fer Gaddafi, s’ha guanyat la fidelitat de les tribus tuaregs i “tubus”, el que li ha permès combatre amb èxit l’Estat Islàmic. Tant un govern com l’altre, mentre accepten diners d’Europa per aturar les sortides de migrants, conviuen amb els traficants de persones, i en cap cas pot ser un país candidat perquè Europa hi instal·li camps pels retornats, ni tampoc com a punt de sortida per empènyer cap el sud, és a dir el desert, el camí del retorn com vol Europa. A Líbia les violacions de dones estrangeres, la prostitució forçada, el tràfic d’òrgans i la venda de menors, xacres lucratives presents en la majoria de xarxes de traficants, és molt més present que en altres rutes

Llegeix al Triangle en català

Lee en El Triangle en castellano

                       

EL NOU DIA NO SERÀ MILLOR NI A GAZA NI A ISRAEL. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 18 de maig de 2025

Finalment la cantant israeliana Yuval Raphael, supervivent de la brutal matança del 7 d’octubre de 2023 no va guanyar el Festival d’Eurovisió amb la cançó “New Day Will Rise” (Un nou dia s’aixecarà), enduent-se Àustria la victòria. Un festival en el que la guerra de Gaza i el genocidi que Israel està provocant a la Franja, on no permet l’entrada de menjar ni medicines des de fa un mes i mig i on cada dia moren un centenar de civils per les bombes i drons israelians, han centrat la polèmica. Televisió Espanyola va fer alguns gestos en solidaritat amb les víctimes de la barbàrie israeliana i va ser advertida pels organitzadors del concurs i censurada pel Partit Popular i Vox. L’absurd sistema de televot que permetia votar vint vegades des d’un mateix terminal va facilitar que els lobbis sionistes d’arreu del món, i bona part de la dreta i ultradreta europea animessin els seus militants i simpatitzants a votar massivament per Israel. A Espanya ho van fer des de les joventuts del PP i també els simpatitzants i militants de Vox i Aliança Catalana.

He qualificat els fets del 7 d’octubre de 2023 que va viure la jove cantant israeliana de brutal matança perquè és senzillament el que va ser. Un atac indiscriminat dirigit majoritàriament contra la vida de població civil. Però condemnar aquells fets, per comprensible que fos l’ofensiva de Hamàs i altres grups com la Yihad Islàmica, no m’impedeix qualificar de genocidi d’extermini el que està fent actualment Israel a ulls de tot el món. Un estat creat gràcies al sentiment de culpa d’Europa per no haver evitat l’Holocaust de sis milions de jueus. Un estat que es va crear expulsant amb la força de les armes els habitants d’aquella terra. Un nou estat i una terra que els fundadors d’Israel van considerar que havia de ser la casa de tots els jueus del món que volguessin anar-hi i també de tots aquells que, tot i no ser ni jueus ni creients, argumentessin tenir un avantpassat, un avi jueu.

Aquest ha estat un dels motius que ha fet impossible la pau entre Israel i els palestins, ja que Israel no només ha negat el dret al retorn als àrabs que aviat farà vuitanta anys van ser expulsats de casa seva, sinó que amb l’anomenada llei del retorn de 1950, l’Alià, concedeix el dret a instal·lar-se a Israel i obtenir la nacionalitat israeliana i ajuts per començar una nova vida, o sigui terra o casa i feina, a qualsevol persona del món que reivindiqui tenir un avantpassat jueu. Tant és que aquesta persona sigui atea, agnòstica o cregui en un altra religió. Qui manifesta haver tingut un avi jueu, te dret a intal·lar-se també amb la seva parella encara que aquesta no tingui avantpassats jueus. Precisament l’any passat la representant d’Israel a Eurovisió va ser la jove russo israeliana Eden Golan, filla d’una parella russo ucraniana que va emigrar de Rússia, argumentant aquest dret del retorn dels descendents de jueus.

Després d’humiliar el diferents governs d’Israel als palestins de Gaza i Cisjordània, fent inviables tots els plans de pau i la solució dels dos estats amb l’ocupació de més terra palestina a Cisjordània, i deixant sense esperança els ciutadans de Gaza reclosos en la major presó i gueto a cel obert del món, Hamàs va actuar com va actuar fa vint mesos. I Netanyahu va aprofitar l’embat per portar el país a un estat de guerra permanent, rebutjant les propostes d’acord que haguessin significat l’alliberament de tots els ostatges per perpetuar-se en el poder i demorar els processos judicials que pesen sobre el, per diverses causes de corrupció. El president Joe Biden en els últims mesos del seu mandat va ser incapaç o potser no va voler fer que Netanyahu desistís de destruir Gaza i aturés el genocidi.

Després Donald Trump, donant suport a Netanyahu, va dir que acabaria amb la guerra fent propostes estrafolàries de convertir Gaza en un territori d’hotels i casinos del que haurien de marxar la majoria del seus habitants. Una deportació que no ha estat possible per la negativa de Jordània, Egipte i el Líban a rebre als palestins que Trump i Netanyahu volen expulsar. I després de negociar pel seu compte l’alliberament la setmana passada de l’últim ostatge de nacionalitat americana, s’ha desentès del conflicte mentre les monarquies saudita, qatariana i del Emirats signaven amb ell milionaris contractes d’armament i inversions, no només amb empreses americanes, sinó també aprofitant-se del càrrec en benefici propi, amb empreses de l’entramat empresarial que ell presideix. Les tres monarquies s’enforteixen amb els acords signats amb el president dels Estats Units i amb les butxaques plenes han deixat de pressionar Trump per tal que contingui Netanyahu.

I és que la història de vegades es repeteix. Algunes de les víctimes d’ahir esdevenen els botxins d’avui. I, a l’igual que un cop Hitler va veure impossible la deportació massiva dels jueus d’Europa cap a Uganda, Kènia, Madagascar o Palestina, va tirar pel dret amb la solució final deixant de considerar persones els jueus, Netanyahu reocupa militarment Gaza, nega l’entrada de menjar pels seus habitants, no els dona cap esperança de futur, i sense comptar els que moren de gana, desnutrició i malalties, n’executa amb bombes i drons més d’un centenar cada dia. Pels prop de dos milions de ciutadans de Gaza l’endemà i aquest nou sol que s’aixeca al que es referia la cançó d’Eurovisió no serà en cap cas millor. Però els israelians obliden que amb tanta destrucció només generen més odi i tampoc ho serà per ells.

Llegir al Triangle

Des de l' Associació Catalana d'Amics d'Israel ja han respost al meu article,acusant-me con en ocasions anteriors d'antisemita.

                                        

El nuevo día no será mejor ni en Gaza ni en Israel

Xavier Rius, El Triangle, 18 de mayo de 2025. Leer en castellano

Finalmente la cantante israelí Yuval Raphael, superviviente de la brutal matanza del 7 de octubre de 2023 no ganó el Festival de Eurovisión con la canción «New Day Will Rise» (Un nuevo día se levantará), llevándose Austria la victoria. Un festival en el que la guerra de Gaza y el genocidio que Israel está provocando en la Franja, donde no permite la entrada de comida ni medicinas desde hace un mes y medio y donde cada día mueren un centenar de civiles por las bombas y drones israelíes, han centrado la polémica. Televisión Española hizo algunos gestos en solidaridad con las víctimas de la barbarie israelí y fue advertida por los organizadores del concurso y censurada por el Partido Popular y Vox. El disparatado sistema de televoto que permitía votar veinte veces desde un mismo terminal facilitó que los lobbis sionistas de todo el mundo, y buena parte de la derecha y ultraderecha europea animaran a sus militantes y simpatizantes a votar masivamente por Israel. En España lo hicieron desde las juventudes del PP y también los simpatizantes y militantes de Vox y Aliança Catalana.

He calificado los hechos del 7 de octubre de 2023 que vivió la joven cantante israelí de brutal matanza porque es sencillamente lo que fue. Un ataque indiscriminado dirigido mayoritariamente contra la vida de población civil. Pero condenar aquellos hechos, por comprensible que fuera la ofensiva de Hamás y otros grupos como la Yihad Islámica, no me impide calificar de genocidio de exterminio lo que está haciendo actualmente Israel a ojos de todo el mundo. Un estado creado gracias al sentimiento de culpa de Europa por no haber evitado el Holocausto de seis millones de judíos. Un estado que se creó expulsando por la fuerza de las armas a los habitantes de aquella tierra. Un nuevo estado y una tierra que los fundadores de Israel consideraron que debía ser la casa de todos los judíos del mundo que quisieran ir allí y también de todos aquellos que, a pesar de no ser ni judíos ni creyentes, argumentaran tener un antepasado, un abuelo judío.

Este ha sido uno de los motivos que ha hecho imposible la paz entre Israel y los palestinos, ya que Israel no sólo ha negado el derecho al retorno a los árabes que pronto cumplirá ochenta años que fueron expulsados de su casa, sino que con la llamada ley del retorno de 1950, el Aliá, concede el derecho a instalarse en Israel y obtener la nacionalidad israelí y ayudas para comenzar una nueva vida, o sea tierra o casa y trabajo, a cualquier persona del mundo que reivindique tener un antepasado judío. Tanto da que esta persona sea atea, agnóstica o crea en otra religión. Quien manifiesta haber tenido un abuelo judío, tiene derecho a intalarse también con su pareja aunque ésta no tenga antepasados judíos. Precisamente el año pasado la representante de Israel en Eurovisión fue la joven rusa israelí Eden Golan, hija de una pareja ruso ucraniana que emigró de Rusia, argumentando este derecho del retorno de los descendientes de judíos.

Tras humillar los diferentes gobiernos de Israel a los palestinos de Gaza y Cisjordania, haciendo inviables todos los planes de paz y la solución de los dos estados con la ocupación de más tierra palestina en Cisjordania, y dejando sin esperanza a los ciudadanos de Gaza recluidos en la mayor cárcel y gueto a cielo abierto del mundo, Hamás actuó como actuó hace veinte meses. Y Netanyahu aprovechó el embate para llevar el país a un estado de guerra permanente, rechazando las propuestas de acuerdo que hubieran significado la liberación de todos los rehenes para perpetuarse en el poder y demorar los procesos judiciales que pesan sobre él, por diversas causas de corrupción. El presidente Joe Biden en los últimos meses de su mandato fue incapaz o quizás no quiso hacer que Netanyahu desistiera de destruir Gaza y detuviera el genocidio.

Después Donald Trump, apoyando a Netanyahu, dijo que acabaría con la guerra haciendo propuestas extravagantes de convertir Gaza en un territorio de hoteles y casinos del que tendrían que marchar la mayoría de sus habitantes. Una deportación que no ha sido posible por la negativa de Jordania, Egipto y Líbano a recibir a los palestinos que Trump y Netanyahu quieren expulsar. Y tras negociar por su cuenta la liberación la semana pasada del último rehén de nacionalidad americana, se ha desentendido del conflicto mientras las monarquías saudita, qatarí y del Emiratos firmaban con él millonarios contratos de armamento e inversiones, no sólo con empresas americanas, sino también aprovechándose del cargo en beneficio propio, con empresas del entramado empresarial que él preside. Las tres monarquías se fortalecen con los acuerdos firmados con el presidente de Estados Unidos y con los bolsillos llenos han dejado de presionar a Trump para que contenga a Netanyahu.

Y es que la historia a veces se repite. Algunas de las víctimas de ayer se convierten en los verdugos de hoy. Y, al igual que una vez que Hitler vio imposible la deportación masiva de los judíos de Europa hacia Uganda, Kenia, Madagascar o Palestina, optó por la solución final dejando de considerar personas a los judíos, Netanyahu reocupa militarmente Gaza, niega la entrada de comida para sus habitantes, no les da ninguna esperanza de futuro, y sin contar los que mueren de hambre, desnutrición y enfermedades, ejecuta con bombas y drones a más de un centenar cada día. Para los cerca de dos millones de ciudadanos de Gaza el día siguiente y este nuevo sol que se levanta al que se refería la canción de Eurovisión no será en ningún caso mejor. Pero los israelíes olvidan que con tanta destrucción sólo generan más odio y tampoco lo será para ellos.

Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.

Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano

Analitzo el creixement de l'extrema dreta a Catalunya i Espanya en una entrevista de la revista de la Fundació Nous Horitzons

El número actual de la revista de la Fundació Nous Horitzons (vinculada a l'antic PSUC i a Iniciativa per Catalunya-Verds)  el dedica a analitzar el moment actual a Catalunya, Espanya i Europa el creixement de l'extrema dreta, coincidint amb les eleccions espanyoles, municipals i europees. 

Em fan una entrevista que reprodueixo aquí.

 

ENTREVISTA SOBRE "XENOFÒBIA A CATALUNYA" AL POU DIGITAL

                
    
   Entrevista feta per El Pou de la Gallina, El PouDigital de Manresa    

«L'immigrant, de vegades, és més conservador aquí que no pas al seu país per no sentir-se agredit»

ENTREVISTA. Parlem amb Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en immigració i autor del llibre Xenofòbia a Catalunya. Rius trenca tòpics sobre la immigració, però alerta de moviments com els de PxC. Amb Rius també parlem de les agressions que van succeir a l'exterior de la sala Stroika. 

Xavier Rius Sant va néixer fa 52 anys a Barcelona. Periodista i professor, vinculat a moviments pacifistes des dels anys vuitanta, ha col·laborat en associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes. El fet migratori és la seva especialització en el món del periodisme i el 2007 va publicar El libro de la inmigración. Xenofòbia a Catalunya, editat per l'editorial 1984, és la seva darrera obra. Rius va visitar la delegació de la Catalunya central del Col·legi Oficial de Treball Social per presentar el llibre sobre la xenofòbia catalana.

De quina manera analitza les agressions ocorregudes a la sala Stroika en el marc d’una gira de concerts antifeixistes?

A partir de la meva recerca, hi ha dues possibles hipòtesis. La primera és una resposta de l’extrema dreta pels fets del 12 d’octubre. Democracia Nacional va convocar un acte el dia de la Hispanitat, a Montjuïc, i un concert posterior a Sabadell. Durant aquest concert, un grup d’antifeixistes van llençar pedres, i els assistents al concert es van sentir provocats. De tota manera, això no vol dir que els mateixos assistents perpetuessin la venjança. La segona hipòtesi és que uns joves, no necessàriament del Bages, van quedar entesos uns dies abans sabent que a la sala Stroika se celebrava un concert antifeixista i que es troba en un polígon industrial d’accés fàcil per anar a escarmentar.

En sap alguna cosa, del procés judicial?

Em consta que el fiscal ho qualificarà d’intent d’assassinat, no d’homicidi, la qual cosa demostra la