PAU ETERNA O NOMÉS D'UN ANY PER NO ESPATLLAR EL NOBEL DE TRUMP? El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 13 d'octubre de 2025 

Donald Trump ha afirmat diverses vegades a la cimera de  Xarm el-Xeikh en la que Els Estats Units, Egipte, Qatar i Turquia han signat l’acord d’alto del foc a Gaza, que aquest acord de pau era el que esperava el Pròxim Orient després de tres mil anys de guerres. No se on ubica Trump l’inici del conflicte perpetu, si a la bíblica expulsió del jueus d’Egipte que creuaren el Mar Roig en sentit invers al vol que ha fet avui Trump des d’Israel on ha estat aclamat a la península del Sinaí, en no haver-hi datació fiable d’aquest fet que narra la Bíblia i la Torà. Però si Trump es referia a l’expulsió dels jueus de Jerusalem que foren desterrats a Babilònia, per ordres de  Nabucodonosor, aquest fet històric va tenir lloc el l’any 597 abans de Crist, o sigui que Trump s’equivoca en quatre segles.

Cimera de menys de quatre hores que ha tingut tres actes, en la que no hi has assistit ni signant els que teòricament acorden la pau, Israel i Hamàs. I pel que  fa a la debilitada Autoritat Palestina, el seu president Mahmud Abbas, després de saludar Trump acompanyat de Macron, no ha assistit a l’acte de signatura quedant buida la seva butaca al costat de la del secretari general de la ONU, Antonio Guterres, juntament amb els mandataris mundials entre els qui hi havia Pedro Sánchez.

Trump, primer en el seu discurs a Knesset o parlament d’Isarel, i després a Xarm el-Xeikh  s’ha atribuït a ell i als seus col·laboradors haver aconseguit una pau que durarà fins l’eternitat amb un convenciment similar al que tenia l’any 1940 Hitler quan es presentava com fundador del Reich del Mil anys. Però ha eludit detallar en que es basarà aquest pla de pau que ha de ser etern i quina opció de futur es donarà als palestins més enllà de que la comunitat internacional amb els diners de l’ONU, Europa i els paísos islàmics financin una reconstrucció que Trump i els seus assessors empresaris i mediadors, Steve Witkoff i Jared Kushner hi volen guanyar diners o aconseguir contraprestacions amb més negocis a Aràbia Saudita, els Emirats i Qatar.

Donald Trump postulant-se de nou per guanyar d’aquí un any el Nobel de la Pau no ha estat l´únic protagonista. Ho ha sigut també el president i dictador egipci, Abdelfatah al-Sisi, qui ha reforçat la seva imatge organitzant la cimera i ha recordat al menys dues vegades a Trump que la opció amb la que ha d’acabar aquest pla de pau és l’autodeterminació del poble palestí esdevenint un estat. Al Sisi té el mèrit d’haver-se negat a facilitar la neteja ètnica que Netanyahu, Trump i Elon Musk volien fet de la franja per fer-hi una Riviera, en rebutjar obrir la porta al flux de palestins que Israel que haguessin fugit de les bombes o la fam. De fet molts palestins consideren una victòria la fi de la guerra, perquè Netanyahu i els seus ministres racistes Ben Gvir i Bezalel Smotrich no han aconseguit el que pretenien, fer fora al màxim de palestins possibles. I efectivament n’han mort setanta mil i probablement ara marxaran molts malalts i ferits cap a hospitals de l’estranger, però no hi ha hagut una nova Nakba o desplaçament massiu de població cap a fora de Gaza.

El general Al Sisi ha sortit reforçat i s’ha legitimat davant els àrabs i musulmans en reivindicar la creació d’un estat palestí. Ell no acabarà com Anuar el Sadat que signà el 1979 la pau amb Israel a canvi que es retirés de la península del Sinaí que ocupava i de que Egipte reconegués Israel, que va ser assassinat poc després en una desfilada militar per un grup de soldats islamistes. La pau o apropar-se a l’enemic massa vegades s’ha cobrat la vida vida d’alguns que ho van intentar, com Abdul·là I de Jordània,  besavi de l’actual rei, assassinat a la mesquita d’Al Aqsa de Jerusalem el 1951, o a com li va passar a la banda contrària al primer ministre israelià Yitshaq Rabbín assassinat el per Yigal Amir, un jueu ultranacionalista. Rabbin donava suport al procés de pau d’Oslo qu havia de desembocar en la creació d’un estat palestí. De fet els hereus polítics de l’assassí de Rabbin, com Ben Gvir o Smotrich desenvolupen avui carteres clau en el govern de Netanyahu. Però per més que Al Sisi hagi demanat la creació d’un estat palestí, aquesta opció no només no està en l’agenda de Trump i de Netanyahu, sinó que seria difícil de formalitzar-lo amb 700.000 colons a Jerusalem Est Cisjordània i els nous assentament que pretén fer ara Israel al nord de Betlem, incomunicant el nord i sud de Cisjordània.

Sense saber què es pensa oferir als gazatians ni si més enllà que s’aprovin noves colònies i assentaments, la pau resultarà impossible si els colons amb el suport de l’exèrcit continuen  assaltant, cremant cases i apropiant-se terres de palestins a Cisjordània. Accions que ja han provocat aquests dos anys mil morts de civils desarmats que han quedat impunes. I evidentment sense un retorn de la legitimitat a l’Autoritat Palestina, si pot ser amb líders com l’encara empresonat Marwan Barghuti, els palestins no recuperan l’esperança. Perquè com deia a La Vanguardia dies abans del 7 d’octubre de 2023 l’ex cap del Shim Bet els serveis secrets d’Israel,  el general Ami Ayalon, a Israel no hi haurà pau fins que el palestins tinguin esperança.

Hi ha un element positiu d’aquest estrany acord de pau i de la delirant escenificació  que s’ha fet i li han fet avui a Donald Trump. Com ha dit a la compareixença final el primer ministre pakistanès, quan Trump l’hi ha demanat que agafés la paraula, el govern pakistanès ha tornat a proposar Trump pel Nobel de la pau. Per aixó hem de confiar que al menys durant els propers dotze mesos Trump, per guanyar-se’l, ha de fer que la pau es mantingui i el procés avanci, mes enllà de la feina de les excavadores, formigoneres i els camions amb menjar que entraran a Gaza. Perque si Netanyahu, Ben Gvir i Smotrich continuen animant o tolerant que els colons  matin palestins a Cisjordània i els hi cremin les cases i les terres, la violència continuarà.  Penso que certament l’alto el foc i la fi de la guerra ha arribat ara a Gaza per l’emprenyament de Trump amb Netanyahu que va bombardejar Doha, la capital de Qatar, posant en perill els negocis del seu gendre Jared Kushner, del mediador i promotor immobiliari Steve Witkoff, i d’ell mateix a qui Qatar va dir que li regalia el nou Air Force One. Però Netanyahu sense l’armadura de la guerra i els tribunals assetjant-lo pels diversos casos de corrupció i amb uns colons ultrareligiosos representats per Smotrich i Ben Gvir, faran tot el possible per rebentar la pau, ja que per ells la guerra constant o sigui eterna, és els camí amb que aspiren construir el Gran Israel bíblic mentre esperen la tornada del Messies.

Xavier Rius Sant, periodista   

 

  

Leere en castellano en El Triangle

Abascal aprieta, Orriols espera. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, periodista. 

Miércoles 9 de julio de 2025

No pasaron ni 24 horas de la clausura del congreso del PP en el que Núñez Feijóo se postuló para ser el próximo presidente de España sin hacer cordón sanitario a Vox, es decir aceptando sus votos, pero excluyendo gobernar en coalición con Santiago Abascal, que la portavoz de Emergencia Demográfica y Políticas Sociales de Vox, Rocío de Meer, expuso la propuesta de expulsar a ocho millones de extranjeros e hijos de extranjeros, muchos de ellos ya nacionalizados españoles. Una propuesta imposible de realizar sin modificar la Constitución por lo que se refiere a los hijos de extranjeros que obtuvieron previamente la nacionalidad española, como es el caso de muchos latinoamericanos. Y que exigiría para el resto la modificación del Código Civil, ya que actualmente sólo se puede retirar la nacionalidad a personas de origen extranjero condenados por delitos muy graves. Y retirar el permiso de residencia permanente en España, que es a la vez un permiso para todo el territorio de la Unión Europea, sin una condena judicial o una acusación de terrorismo, tampoco es posible. Posteriormente ante el revuelo creado Abascal matizó que no proponía expulsar ocho millones sinó únicamente “a los que no respetan a las mujeres, importan una religión extraña, delinquen o han venido a vivir del esfuerzo de los demás”

Siendo los partidos ultras y nacioalpopulistas euroescépticos primera o segunda fuerza política en muchos estados de la Unión, Abascal no quiere conformarse en continuar como tercera y comodín de investidura del PP. Ya lo demostró hace un año cuando abandonó los ejecutivos regionales en los que gobernaba con el PP. Pese a que el futuro de Pedro Sánchez puede cambiar si el caso Koldo, Ábalos y Cerdán aporta indicios que tras la trama estaba la financiación del partido, no parece que los socios de investidura vayan a provocar su caída. Así en las próximas elecciones, sean anticipadas o en 2027, lo que pretende Vox si continua como tercera fuerza y los escaños del PP y Vox suman la mayoría, investir a Feijóo pese a que rechace la mayoría de sus condiciones programáticas, pero quedándose en la oposición. Abascal sabe que confrontando como ahora desde la tribuna del Congreso con Pedro Sánchez, poco rédito puede obtener. Pero en cambió si a quien rebate cada semana es un presidente del gobierno del PP, al que reprochará continuar obedeciendo a Bruselas en inmigración, agenda verde, etc., confía que eso sí le permitiría dar el sorpaso y superar en las siguientes elecciones al PP.

En Cataluña parece que Salvador Illa sí aguantará los tres años que quedan de legislatura, siempre y cuando el PSC no se vea salpicado por la trama. Y será en dichas elecciones catalanas previstas para 2028 en las que las encuestas auguran un exponencial incremento de Aliança Catalana. Pero previamente habrá elecciones municipales en las que Aliança espera conseguir bastantes alcaldías. La duda que tiene Aliança es hasta dónde hacer crecer el partido y el número de municipios en los que presentar candidaturas sin que se les vaya de las manos con listas nutridas de nuevos afiliados. Elecciones en las que competirá con Vox con propuestas similares, pero también con Junts. Por ello Sílvia Orriols el pasado febrero cuando presentó la moción de confianza que abría la puerta a una moción de censura, en el fondo deseaba perder temporalmente la alcaldía para victimizarse, centrarse en la extensión del partido y poder estar más días en el Parlament que es donde obtiene visibilidad.

Puigdemont i la via Palestina. Desitjo que Carles Puigdemont i l'independentisme no faci davant la investidura de Sánchez, alló que es diu dels palestins, que "mai perden l'oportunitat de perdre una oportunitat".

      

Xavier Rius Sant, El Triangle 15 de setembre de 2023

Llegir l'article en català al Triangle

Ara que es compleixen 30 anys dels fracassats Acords d’Oslo entre Israel i Palestina em ve a la ment allò que es diu sovint que el palestins mai perden l’oportunitat de perdre una oportunitat. O dit d’una altra manera, sent una realitat, agradi o no, l’existència de l’estat Israel, els palestins per les seves pròpies divisions i animats pels alguns països àrabs i islàmics que asseguraven donar-los suport, han acabat rebutjant tots els plans de pau. Uns plans que certament bona part de la classe política israeliana ja va fer tot el possible per que fracassessin. Així el 1949 els palestins van rebutjar el pla de partició que donava al futur estat palestí el 50% de la Palestina històrica. Van entrar en guerra amb Israel i van perdre la meitat d’aquella meitat, en el que es coneixeria com a línia o fronteres de 1967.

Després de la guerra dels Sis Dies Israel traspassà aquella frontera per annexionar-se Jerusalem Est i Cisjordània. I precisament per no atorgar-los tot el territori limitat per la línia de 1967 o la del 1949, part del líders palestins i sobretot Hamás, van rebutjar o van mostrar les seves objeccions als acords d’Oslo de 1993, que era un primer pas per la creació d’un estat palestí a Gaza i la major part de Cisjordània, sense el control de tot Jerusalem Est. Però avui amb el triple de colons jueus a Cisjordània, ja resulta impensable que un hipotètic estat palestí pugui tenir el territori previst pels Acords d’Oslo. Certament Benyamin Netanyahu governant el país gairebé des de 1996 ha fet tot el possible perquè els Acords d’Oslo no s’apliquessin i no es transferís mes territoris a l’autoritat palestina com a pas previ a l’acord definitiu. Els mapes comparats dels territoris palestins des de 1949 fins el de les engrunes actuals amb Cisjordània plena d’assentaments jueus, mostren aquest camí de derrota en derrota, perdent els palestins totes les oportunitats.

A mi, guardant totes les distàncies, mentre escolto a Dolors Feliu exigint proclamar la independència i marxar, i a polítics independentistes repetint que no renuncien a la unilateralitat i afirmen amb la boca grossa o petita “que ho tornarem a fer”, o escolto a Jordi Turull dient que no vam anar a la presó per Rodalies, si miro el mapa de com queda la protecció del català a l’escola i la garantia de parlar-lo a l’administració a les Illes, el País Valencià i la Franja, territoris ara governats pel PP i Vox, em recorda el mapa de la Palestina actual esmicolada i retallada. Si Junts no dona el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez i es repeteixen eleccions al gener i hi ha una victòria del PP amb Vox, aquesta retallada del català a l’escola i l’administració també la tindrem a Catalunya. El mantra d’aquest bloc del PP i Vox i la seva Brunete mediàtica és defensar la igualtat els espanyols. Igualtat que entenen que només s’aconseguirà arraconant a l’escola i l’administració el català i les altres llengües cooficials que creuen que discriminen als espanyols.

Carles Puigdemont amb els seu set diputats a Madrid té la clau perquè hi hagi un govern del PSOE amb Sumar que vol desinflamar Catalunya, resoldre greuges històrics i està disposat a amnistiar o indultar els polítics i activistes represaliats per l’1 d’Octubre i protestes posteriors. Un indult general o amnistia que, més enllà que sigui impugnada al tribunals pel PP i Vox, resulta impossible aprovar-lo abans de la sessió d’investidura de Sánchez com voldria Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes i Vox ja ha cridat a mobilitzar-se arreu d’Espanya com van fer en el seu dia contra l’Estatut. Així doncs de Puigdemont depèn que Catalunya i Espanya amb Sánchez a la Moncloa camini cap un escenari en el que el català, el gallec i el basc es puguin parlar al Congrés del Diputats, es blindi el català a l’escola i l’administració, i s’avanci per resoldre el greuge de les infraestructures a Catalunya i el seu finançament, o que reculi cap on volen José María Aznar, la FAES, Ayuso, Abascal i Buxadé.  Confiem que Junts no faci com els palestins i perdi aquesta oportunitat, perquè si el PP i Vox aconsegueixen la Moncloa, Puigdemont potser podrà guanyar temps revalidant l’any vinent el seu escó al Parlament Europeu tot i que potser no en pugui prendre possessió si no va a Madrid a acatar la Constitució. I amb una Europa que no ens mira, encara que Puigdemont sí que pugui revalidar l’acta sense passar per Madrid, l’acta d’eurodiputat no garanteix que tard o d’hora no sigui extraditat.

 

 

 

Puigdemont, la investidura y la vía palestina. Publico en El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle 15 de septiembre de 2023

Leer en El Triangle 

Ahora que se cumplen 30 años de los fracasados Acuerdos de Oslo entre Israel y Palestina me viene a la mente lo que a menudo se dice de que los palestinos nunca pierden la oportunidad de perder una oportunidad. O dicho de otro modo, siendo una realidad, guste o no, la existencia del estado Israel, los palestinos por sus propias divisiones y animados por algunos países árabes e islámicos que aseguraban apoyarlos, han acabado rechazando todos los planes de paz. Unos planes que ciertamente buena parte de la clase política israelí ya hizo todo lo posible para que fracasaran. Así, en 1949 los palestinos rechazaron el plan de partición que daba al futuro estado palestino el 50% de la Palestina histórica. Entraron en guerra con Israel y perdieron la mitad de esa mitad, en lo que se conocería como línea o fronteras de 1967.

Tras la guerra de los Seis Días Israel traspasó aquella frontera para anexionarse Jerusalén Este y Cisjordania. Y precisamente por no otorgarles todo el territorio limitado por la línea de 1967 o la de 1949, parte de los líderes palestinos y sobre todo Hamás, rechazaron o mostraron sus objeciones a los acuerdos de Oslo de 1993, que era un primer paso para la creación de un estado palestino en Gaza y la mayor parte de Cisjordania, sin el control de todo Jerusalén Este. Pero hoy con el triple de colonos judíos en Cisjordania, resulta ya impensable que un hipotético estado palestino pueda tener el territorio previsto por los Acuerdos de Oslo. Ciertamente Benyamin Netanyahu gobernando el país casi desde 1996 ha hecho todo lo posible para que los Acuerdos de Oslo no se aplicaran y no se transfiriera más territorios a la autoridad palestina como paso previo al acuerdo definitivo. Los mapas comparados de los territorios palestinos desde 1949 hasta el de las migajas actuales con Cisjordania llena de asentamientos judíos, muestran este camino de derrota en derrota, perdiendo los palestinos todas las oportunidades.

A mí, guardando todas las distancias, mientras escucho a Dolors Feliu exigiendo proclamar la independencia y marcharse, y a políticos independentistas repitiendo que no renuncian a la unilateralidad y afirman con la boca grande o pequeña “que lo volveremos a hacer”, o escucho a Jordi Turull diciendo que no fuimos a la cárcel por Rodalies, si miro el mapa de cómo queda la protección del catalán en la escuela y la garantía de hablarlo en la administración en las Baleares, la Comunidad Valenciana y la Franja, territorios ahora gobernados por el PP y Vox, me recuerda el mapa de la Palestina actual desmenuzada y recortada. Si Junts no da su sí a la investidura de Pedro Sánchez y se repiten elecciones en enero y hay una victoria del PP con Vox, ese recorte del catalán en la escuela y la administración también lo tendremos en Catalunya. El mantra de este blog del PP y Vox y su Brunete mediática es defender la igualdad a los españoles. Igualdad que entienden que sólo se conseguirá arrinconando en la escuela y la administración el catalán y las otras lenguas cooficiales que creen que discriminan a los españoles.

Carles Puigdemont con sus siete diputados en Madrid tiene la llave para que haya un gobierno del PSOE con Sumar que quiere desinflamar Catalunya, resolver agravios históricos y está dispuesto a amnistiar o indultar a los políticos y activistas represaliados por el 1 de Octubre y protestas posteriores. Un indulto general o amnistía que, más allá de que sea impugnada en los tribunales por PP y Vox, resulta imposible aprobarlo antes de la sesión de investidura de Sánchez como querría Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes y Vox ya ha llamado a movilizarse en toda España como hicieron en su día contra el Estatut. Así pues, de Puigdemont depende que Cataluña y España con Sánchez en la Moncloa camine hacia un escenario en el que el catalán, el gallego y el vasco se puedan hablar en el Congreso de los Diputados, se blinde el catalán en la escuela y la administración, y se avance para resolver el agravio de las infraestructuras en Catalunya y su financiación, o que recule hacia dónde quieren José María Aznar, FAES, Ayuso, Abascal y Buxadé. Confiamos en que Junts no haga como los palestinos y pierda esta oportunidad, porque si el PP y Vox consiguen la Moncloa, Puigdemont quizás pueda ganar tiempo revalidando el próximo año su escaño en el Parlamento Europeo aunque quizá no pueda tomar posesión si no va a Madrid a acatar la Constitución. Y con una Europa que no nos mira, aunque Puigdemont sí pueda revalidar el acta sin pasar por Madrid, el acta de eurodiputado no garantiza que tarde o temprano no sea extraditado.

 

La ultradreta que creix contra l'enemic interior. Analitzo al Triangle la pujada de la ultradreta en eleccions del 28M

 

Llegeix l'article en El Triangle

 Xavier Rius Sant, 30 de maig de 2023

Un servidor ja va preveure que Vox pujaria a Catalunya afirmant que tindria entre vuitanta i cent regidors. Però em vaig quedar curt donat que n’ha aconseguit 124. Els resultats que va tenir Vox fa quatre anys a Catalunya, amb només tres regidors a Salt, eren una dissonància per un partit que un mes després va aconseguir dos diputats per Barcelona al Congrés i que n’aconseguiria onze al Parlament de Catalunya. Sí que vaig preveure que el 28M Vox podria triplicar a nivell de tot España el nombre de regidors en presentar 1.936 llistes, front les 752 de 2019. I, efectivament, ha passat de 525 regidors a 1.695. A Catalunya ha entrat a dinou de les vint ciutats més poblades. A Barcelona han obtingut l'acta de regidor Gonzalo de Oro Pulido y Liberto Senderos. Senderos està vinculat al grup ultrareligiòs secret, El Yunque i el 2010 constaba com a tesorer de l'entitat legalitzada Organización del Bien Común España (OCBE) que en el seus estatuts inicials afirmava ser la filial espanyola de El Yunque. Només Badalona se li ha resistit perquè allà el discurs populista i sovint xenòfob ja el fa Xavier García Albiol que no deixa espai per Vox. El fet que la direcció de Vox permetés en començar la campanya a les diferents candidatures locals fer un programa de deu punts amb reivindicacions locals, complementari al genèric de “Cuida tu barrio” o “La Patria comienza en los barrios” igual per tots el municipis d’Espanya ha ajudat a tenir aquests millors resultats. Ara bé, a moltes candidatures locals no va arribar a temps el vistiplau de la seu madrilenya del carrer Bambú, donat que les havien de validar les propostes de totes les candidatures un reduït grup de quatre o cinc persones. Així funciona un partit que no té executives regionals i tot ho decideix un petit grup de persones des de Madrid.

No deixant Vox espai a les ultradretes clàssiques –només Hacer Nación, escissió d’España 2000 ha aconseguit dos regidors al municipi madrileny de Velilla de San Antonio-, a Catalunya ha ressuscitat Josep Anglada que, després d’una legislatura absent, ha tornat amb dos regidors a l’ajuntament de Vic. Però la irrupció ultra municipal al marge de Vox més significativa, ha estat la victòria d’Aliança Catalana de Sílvia Orriols a Ripoll, partit que també ha obtingut un regidor a Manlleu i a Ribera d’Ondara. Orriols fa quatre anys va aconseguir l’acta de regidora en presentar-se pel partit independentista i contrari a la immigració, Front Nacional de Catalunya. Però al cap d’un any  Orriols va trencar amb el Front en demanar-li el partit que rebaixés el seu discurs monotemàtic contra la immigració i el terrorisme islàmic, creant Orriols Aliança Catalana. El Front ha aconseguit dos regidors a Manresa i la majoria absoluta al petit municipi tarragoní de La Masó. Més enllà que a Ripoll acabi governant Orriols com a llista més votada o que qui hi hagi un tripartit o quatripartit que li barri el pas, Orriols s’ha convertit en una guanyadora en el convuls espai de l’independentisme més rupturista, i sembla probable que intentarà expandir el partit i presentar-se a les properes eleccions catalanes.

 

Però el més significatiu d’aquestes eleccions municipals i autonòmiques del 28M ha estat la baixada de vots del PSOE i la caiguda en picat de Podemos, Más Madrid i l’espai encara no nat de Yolanda Díaz, fet que ha donat unes noves majories liderades pel PP que necessita a Vox per fer-se amb el govern a sis comunitats, Múrcia, Aragó, Balears, Cantàbria, València i Extremadura, i a trenta gran ciutats com Sevilla, València, Saragossa o Palma de Mallorca. Abascal diu que no regalarà investidures si no se li permet entrar els governs.

El fet que el PP hagi pujat a tot Espanya, no només a la Comunitat de Madrid, ha evitat que Isabel Díaz Ayuso tingués la temptació de carregar-se a Núñez Feijóo, com va fer amb Pablo Casado per postular-se ella per competir amb Pedro Sánchez a les eleccions generals, dotant al PP d’un discurs trumpista proper al de Vox. Pedro Sánchez ha avançat les eleccions per evitar-se uns mesos de descomposició del partit i haver d’aguantar retrets dels líders territorials culpant-lo a ell de la davallada pels pactes amb Esquerra o Bildu. I és que no ens enganyem, la qüestió territorial i la diversitat lingüística d’Espanya continua sent un tema no resolt i la benzina principal no només de la ultradreta, sinó també motiu de confrontació dins de part de l’esquerra i també de la dreta que no entén que s’hagi de tenir un nivell de domini de llengua catalana o de gallec per treballar en una administració municipal o autonòmica a Tarragona o Lugo. Sabia el que feia Ayuso quan deia fa uns dies que s’havia d’il·legalitzar Bildu. Saben el que fan els líders de Vox quan demanen il·legalitzar també ERC, la CUP i Junts. I és que la ultradreta absent fins fa quatre anys en el mapa polític espanyol, no ha irromput pel seu no a la immigració o a les imposicions de Brussel·les, com ho ha fet a la resta d’Europa. Ha irromput per la defensa d’una Espanya centralista i uniforme. Mentre per Le Pen o Meloni l’enemic està o ve de fora, per Vox i aquells que sense ser de Vox comparteixen part del seu ideari, l’enemic a combatre és de casa i està dins.

 

La ultraderecha que crece contra el enemigo interior

El Triangle, lunes 30 de mayo. Xavier Rius Sant 

n servidor ya previó que Vox subiría en Catalunya afirmando que tendría entre ochenta y cien concejales. Pero me quedé corto dado que ha conseguido 124. Los resultados que tuvo Vox hace cuatro años en Catalunya, con sólo tres concejales en Salt, eran una disonancia para un partido que un mes después logró dos diputados por Barcelona en el Congreso y que conseguiría once en el Parlament de Catalunya. Sí anticipé que el 28M Vox podría triplicar a nivel de toda España el número de concejales al presentar 1.936 listas, frente a las 752 de 2019. Y, efectivamente, ha pasado de 525 concejales a 1.695. En Cataluña ha entrado en diecinueve de las veinte ciudades más pobladas. En Barcelona han obtenido acta de concejal Gonzalo de Oro Pulido y Liberto Senderos. Senderos está vinculado al grupo ultrarreligioso secreto, El Yunque y en 2010 constaba como tesorero de la entidad legalizada Organización del Bien Común España (OCBE) que en sus estatutos iniciales afirmaba ser la filial española de El Yunque. Solo Badalona se le ha resistido porque ahí el discurso populista y a menudo xenófobo lo hace ya Xavier García Albiol que no deja espacio para Vox. El hecho de que la dirección de Vox permitiera al empezar la campaña a las diferentes candidaturas locales realizar un programa de diez puntos con reivindicaciones locales, complementario al genérico de “Cuida tu barrio” o “La Patria comienza en los barrios” igual para todos los municipios de España ha ayudado a tener esos mejores resultados. Ahora bien, a muchas candidaturas locales no llegó a tiempo el visto bueno de la sede madrileña de la calle Bambú, dado que tenían que validar las propuestas de todas las candidaturas un reducido grupo de cuatro o cinco personas. Así funciona un partido que carece de ejecutivas regionales y todo lo deciden un pequeño grupo de personas desde Madrid.

No dejando Vox espacio a las ultraderechas clásicas -sólo Hacer Nación, escisión de España 2000 ha conseguido dos concejales en el municipio madrileño de Velilla de San Antonio-, en Cataluña ha resucitado a Josep Anglada que, después de una legislatura ausente, ha vuelto con dos concejales al ayuntamiento de Vic. Pero la irrupción ultra municipal al margen de Vox más significativa, ha sido la victoria de Aliança Catalana de Sílvia Orriols en Ripoll, partido que también ha obtenido un concejal en Manlleu y en Ribera de Ondara. Orriols hace cuatro años logró el acta de concejala al presentarse por el partido independentista y contrario a la inmigración, Frente Nacional de Catalunya. Pero al año Orriols rompió con el Front al pedirle el partido que rebajara su discurso monotemático contra la inmigración y el terrorismo islámico, creando Orriols Aliança Catalana. El Front ha conseguido dos concejales en Manresa y la mayoría absoluta en el pequeño municipio tarraconense de La Masó. Más allá de que en Ripoll acabe gobernando Orriols como lista más votada o que haya un tripartito o cuadripartito que le barre el paso, Orriols se ha convertido en una ganadora en el convulso espacio del independentismo más rupturista, y parece probable que intentará expandir el partido y presentarse en las próximas elecciones catalanas.

Pero lo más significativo de estas elecciones municipales y autonómicas del 28M ha sido la bajada de votos del PSOE y la caída en picado de Podemos, Más Madrid y el espacio aún no nacido de Yolanda Díaz, lo que ha dado unas nuevas mayorías lideradas por el PP que necesita a Vox para hacerse con el gobierno en seis comunidades, Murcia, Aragón, Baleares, Cantabria, Valencia y Extremadura, y en treinta grandes ciudades como Sevilla, Valencia, Zaragoza o Palma de Mallorca. Abascal dice que no va a regalar investiduras si no se le permite entrar los gobiernos.

El hecho de que el PP haya subido en toda España, no sólo en la Comunidad de Madrid, ha evitado que Isabel Díaz Ayuso tuviera la tentación de cargarse a Núñez Feijóo, como hizo con Pablo Casado para postularse ella para competir con Pedro Sánchez en las elecciones generales, dotando al PP de un discurso trumpista cercano al de Vox. Pedro Sánchez ha adelantado las elecciones para evitarse unos meses de descomposición del partido y tener que aguantar reproches de los líderes territoriales culpándole a él del bajón por los pactos con Esquerra o Bildu. Y es que no nos engañemos, la cuestión territorial y la diversidad lingüística de España sigue siendo un tema no resuelto y la gasolina principal no sólo de la ultraderecha, sino también motivo de confrontación dentro de parte de la izquierda y también de la derecha que no entiende que se tenga que tener un nivel de dominio de lengua catalana o de gallego para trabajar en una administración municipal o autonómica en Tarragona o Lugo. Sabía lo que hacía Ayuso cuando decía hace unos días que debía ilegalizarse a Bildu. Saben lo que hacen los líderes de Vox cuando piden ilegalizar también a ERC, la CUP y Junts. Y es que la ultraderecha ausente hasta hace cuatro años en el mapa político español, no ha irrumpido por su no a la inmigración o a las imposiciones de Bruselas, como lo ha hecho en el resto de Europa. Ha irrumpido por la defensa de una España centralista y uniforme. Mientras para Le Pen o Meloni el enemigo está o viene de fuera, para Vox y quienes sin ser de Vox comparten parte de su ideario, el enemigo a combatir es de casa y está dentro.

               

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

El Punt Avui. dilluns 8 d'agost de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 

                                        

AMENAZAS DE MUERTE ULTRAS. La consecuencia de que PP y C'S normalizaran a Vox como partido de gobierno para salvar España, y de criminalizar con mentiras al independentismo, normalizado el "A por ellos" también por el Rey, y deslegitimado al Gobierno de izquierdas acusado de pactar con independentistas (y terroristas), es normal que surjan lobos solitarios que amenacen de muerte para "salvar" España. ¿Pasará en la Puerta del Sol como en el Capitolio si gana la izquierda el 4-M?

 

Los gravísimos hechos ocurridos en Madrid los últimos días, con una candidata a la presidencia de la comunidad, Rocío Monasterio, vertiendo un desacomplejado discurso de odio y cuestionando la veracidad de las cartas con amenazas de muerte a Pablo Iglesias, al Ministro del Interior y a la Directora de la Guardia Civil, que han continuado hoy con una nueva carta amenzadora a la ministra, Reyes Maroto, son la consecuencia de la legitimación del "a por ellos!" que hizo la derecha española con el aval del discurso del Rey del 3 de Octubre. También de la legitimación y  aceptación como partido socio de gobierno que el PP y Ciudadanos hicieron de Vox desde su irrupción en Andalucía en diciembre de 2018, y de la deshumanización del independentismo y de los independentistas, gracias a cuyos votos Pedro Sánchez desalojó de la Moncloa a Mariano Rajoy.

Ante una nula capacidad de parte de bastantes medios y de la derecha de entender qué pasaba en Cataluña, legitimando mentiras como que aquí se castiga a los niños en las escuelas por hablar en español, y equiparando independentismo con nazismo y terrorismo, se deshumanizó un movimiento político y social que guste o no, comparte la mitad de la sociedad catalana. Y el Partido Popular con dirigentes como Cayetana Álvarez de Toledo, que competía en demagogia, crispación y mentiras con Inés Arrimadas, normalizó que se calificara de pro-terroristas a los independentistas catalanes. Lo he dicho muchas veces, la ultraderecha en España no tienen como epicentro principal de su discurso ni a los inmigrantes ni a las instituciones europeas. El fundamento de su ser es la defensa acérrima de la unidad de España y su incapacidad de entender la diversidad de pueblos y lenguas (España es una, no cincuenta y una) y de entender o comprender el porqué de las legítimas aspiraciones de quienes com más o menos apoyos no quieren continuar siendo parte de España.         

Con ex dirigentes del PP, como José María Aznar, que sigue creyendo que el verdero autor de los atentados del 11-M fue ETA, y sectores del mismo PP exigiendo más mano dura con Cataluña y Euskadi (abortando si fuera posible la disolución de ETA porque contra ETA luchaban mejor), surgió Vox, que se les permitió crecerse ejerciendo de acusación popular el Tribunal Supremo, donde muchos de sus jueces y fiscales calificaron al indepedentismo pacífico de ser violento, pretendiendo aplicar la misma estrategia que con ETA. 

Una vez deshumanizado y criminalizado el enemigo, resultó que el independentismo dio sus votos en la moción de censura contra Rajoy, que llevó a Pedro Sánchez al gobierno. Gobierno que acabaría siendo de coalición con Podemos. Y la derecha tumpista y determinados medios también deshumanizaron a Podemos al calificarlos de bolivariano y chavista. Repitieron una y otra vez que el gobierno PSOE-Podemos era legal pero ilegítimo.   

Y en Madrid hay una presidenta, Isabel Díaz Ayuso, que emula los métodos y el lenguaje de Trump, Bolsonaro y Matteo Salvini, con su eslogan de "comunismo o libertad", su Madrid first, que compite con la dirigente de Voz, Rocío Monasterio, que miente y lo tergiversa todo constantemente. Pero esta competencia de Ayuso con Monasterio no niega que ambas ya han pactado ponerse de acuerdo para gobernar Madrid.

Esta descalificacion del adversario, y la consderación que el gobierno de Pedro Sánchez se sustenta del apoyo de partidos terroristas y separatistas, legitima evidentement que surjan lobos, solitarios o no, que amenacen con balas o cuchillos, como así ha acurrido. Y mientras Vox hace dos años y medio sí tomó en serio la amenaza del vigilante de seguridad y tirador de Terrassa, Manuel Murillo, que pedia ayuda por Whastapp para matar a Pedro Sánchez, y Ortega Smith conminó a la dirigente de Vox de Sabadell que le informó de los Whatsapps, de denunciarlo a los Mossos d'Esquadra, ahora Rocio Monasterio cuestiona la autencidad de las amenazas. Y de la mano de Díaz Ayuso incedia e intoxica como Trump, quien por cierto acabó lanzando a sus hooligans a asaltar el Capitolio. Esta es la consecuencia de la toma de partido del rey Felipe VI, de la radicalización del PP y de la normalización como partido patriota de gobierno de Voz. Esperemos que si el 4-M ganan en Madrid las izquierdas nadie se crea legitimado para asaltar su Capitolio. Porque en las redes y digitales salvadores de España ya se insinua que puede haber pucherazo con  una imposible amnipulacióndel voto por correo, y en la redes se dice que el PSOE repetirá lo que ocurrió el 11M para desalojar a Aznar de la Moncloa. Quienes dicen o insinuan eso, siguen creyendo que las bombas de los trenes las puso ETA.