Estava jo a Kosovo el març de l’any 2000, mesos després que l’OTAN i
l’ONU es fessin càrrec de la gestió de l’antiga província sèrbia, i
anant en un tour per a la premsa que havia organitzat l’OTAN, un
militar espanyol adscrit a l’oficina de premsa de l’organització, membre
d’una família de llarga trajectòria castrense, després de passar per un
parell de pobles cremats, en un acte de sinceritat em digué això:
“Mira, Xavier, quan veus tants pobles cremats i les matances que hi ha
hagut aquí per motius nacionalistes o religiosos, t’adones de com estem
de bé a Espanya. Sí, tenim ETA. Però quants morts farà ETA aquest any?
Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en
accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana.”
ETA, amb més de vuit-cents morts, mai no va significar un perill per a
la integritat de la unitat territorial d’Espanya, perquè els seus actes
criminals la deslegitimaven arreu i ni ens els moments de crims més
sentits, com ara la mort de Miguel Ángel Blanco o l’atemptat d’Hipercor,
mai no es van omplir els balcons de moltes ciutats de banderes
espanyoles, com sí que ha passat aquests últims anys en resposta al
procés. ETA era una tragèdia per a les víctimes, les seves famílies i
per als que estaven amenaçats. Però socialment i políticament s’havia
assimilat a un accident laboral que no feia perillar ni la situació
política, ni la indissoluble unitat espanyola. El procés, amb les seves
mobilitzacions massives i exemplars i l’èxit de l’1 d’octubre, sí que ha
significat un perill, per més que els líders independentistes erressin
en no preveure la força de l’Estat, ni l’evident mandra dels estats de
la Unió Europea a aventurar-se a donar-hi suport per les conseqüències
que podria tenir, o la necessitat d’aconseguir un suport intern de molt
més d’un 50%.
Moltes vegades m’he preguntat com serien les cròniques del mestre
dels periodistes de conflictes, Ryszard Kapuscinski, mort el 2007, dels
fets de l’1 d’octubre a Catalunya, o si hagués fet un llibre sobre el
conflicte català. Kapuscinki narrava amb un inigualable estil, fos a
l’Iran del xa que moria matant, fos en un conflicte africà, fos en el
bloc soviètic que s’ensorrava..., què passava quan la gent perdia la por
i, després de les primeres càrregues o trets de la policia o l’exèrcit,
els manifestants no reculaven. Kapuscinski, entrellaçant sentiments
propis i dels protagonistes de la historia, descrivint olors i colors,
anàlisis polítiques del present i el passat, fets històrics llunyans, i
psicologia social, ens feia veure i viure els conflictes com si parlés
de dinàmica de fluids, de la força de l’aigua quan baixa i, després de
molts anys, trenca un punt feble de la canonada o la presa que l’havia
de contenir i, de sobte, es produïa un escenari o situació que ho
capgirava tot.
No sé com explicaria Kapuscinki, que havia vist als quatre continents
violència política, que la fiscalia espanyola s’inventés un relat de
violència l’1 d’octubre de la gent pacífica resistint les porres. I com
analitzaria els disturbis, ara sí amb violència, de la setmana passada,
en què els joves, la majoria sense experiència política i social,
s’enfrontaven sense por a la policia. Perquè per més que sí que hi
haguessin dos-cents o tres-cents joves vinculats a moviments ocupes o
antisistema, eren molts més els que feien front a la policia. I és que
no s’ha de ser psicòleg ni sociòleg ni antropòleg per entendre que si a
algú li dius dia rere dia que és violent, al final ho acabi sent o que
almenys ho provi per veure què se sent.
Llegir al Punt Avui
-----------------------
periodista, disturbis, revolució, quién es?, Ryszard Kapuscinski, polaco, journalist, disturbios, contenedores, octubre, de, 2019, Procés, tribunal, Supremo, Suprem, Riusant, Riu-sant, notícies, fotos, de, e, per, a, Barcelona, maidan,
periodista, disturbis, revolució, quién es?, Ryszard Kapuscinski, polaco, journalist, disturbios, contenedores, octubre, de, 2019, Procés, tribunal, Supremo, Suprem, Riusant, Riu-sant, notícies, fotos, de, e, per, a, Barcelona, maidan,
.
